Una picabaralla “tuitera” entorn de follar

Pintura de Roberto Ferri

Tot i que no tenc el costum de fer-ho, fa uns dies vaig intervenir en una discussió a Twitter sobre el mot ‘follar’, en veure que algú acusava JM Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit, membre de Koiné i del Cercle Vallcorca i savi a qui seguesc, de no esmentar la font de l’entrada de diccionari que incloïa en la resposta. Ho vaig fer simplement per dir que, com era evident per a qualsevol que l’hagués consultat alguna vegada, l’exemple reproduït procedia de la versió digital del DCVB. A partir d’aquí es va iniciar una petita picabaralla que vaig tallar quan vaig veure el caire que prenia la cosa.

En resum, aquest senyor defensava el mot ‘follar’ –evidentment  en el sentit de practicar el coit– enfront d’altres formes genuïnes i JM Virgili en mostrava l’entrada al DCVB on no apareix aquest ús. La meva intervenció va ser en principi bastant neutra i descriptiva (L’ús de ‘follar’ en el sentit que comentam ja el recull el DIEC i per tant l’hem de donar per bo), i simplement constatava que, a causa de la pressió de l’espanyol –vegeu sèries, cinema, literatura, xarxes i mitjans– ‘follar’ (hispanisme en aquesta accepció) s’havia introduït  i fet dominant  de tal manera en tota l’àrea lingüística que havia desplaçat altres mots genuïns que fan referència al coit i vaig posar l’exemple de ‘cardar’, com n’hauria pogut posar d’altres (després he vist que sobre els dos mots ja hi havia polèmica). Per fer-ho curt i deixant de banda alguna desqualificació, em va acusar de voler imposar (?!) ‘cardar’ i que dubtava que aquest mot s’hagués emprat mai a Barcelona.

El llenguatge popular té moltes formes per referir-se al concepte de copular com tothom coneix: fotre, cardar, barrinar, fotre un clau, un pinyol, clavar, colcar… de les més generals a les més locals. Fins i tot d’àmbit específic. Us en deix una exclusivament menorquina (potser només alaiorenca) sentida de jove en ambient de sabaters i prou curiosa: “pujar al Toro”. No l’he sentida enlloc més. Sigui com sigui, m’ha semblat que seria interessant fer una aportació un poc documentada sobre el tema.

He revisat el volum publicat el 1985 per Abert Rossich a Quaderns Crema titulat Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle VII. No hi he trobat el mot ‘follar”. La forma predominant per referir-se al coit és ‘fotre’, encara que també hi llegim diverses vegades la forma més antiga ‘folgar’, o també clau, clavar, i lògicament, de manera abundant, dobles sentits entre els quals ‘cardar’. Les mostres més abundants d’aquesta poesia, normalment ben explícita, recollides en el llibre, són d’autors anònims o de Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona).

Pel que fa als diccionaris, ja hem dit que figura al DIEC, en el sentit de copular, tant en la segona edició com en la primera. També el trobam al GDLC com a sinònim vulgar de ‘cardar’. Ara bé, si retrocedim, no el recull en aquest sentit el DCVB que només n’indica l’ús tradicional de “trepitjar al raïm” i, en una segona accepció remet a ‘afollar” (malmetre una cosa). Fabra, al Diccionari General de la Llengua Catalana, en dona aquesta definició “Prémer, aixafar, trepitjant. Avui farem la verema i demà follarem”.  Labèrnia, a l’entrada sobre ‘afollar’ n’indica el sentit tradicional de fer malbé, però la definició que dona per a ‘follar’ és “frustar”. Febrer i Cardona recull ‘afollar’ (“Maltratar | Endommager | Nocere) , però no ‘follar’.  Coromines al DECLC en dona aquesta definició: “Follar i, generalment, Afollar, ‘malmetre, destruir’, afollar-se ‘avortar’… ‘trepitjar’, ‘rebregar, esguerrar’…” En el llarg article que segueix no hi apareix en cap cas l’accepció de realitzar el coit.

Pel que fa al Corpus Informatitzat del Català Antic, es troba la forma ‘afollar’ (malmetre) en textos jurídics del segle XIV i en la prosa cancelleresca (Furs de València, Epistolari de Pere III i Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós). La forma ‘follar’ no dona resultats. Pel que fa al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC, la primera vegada que apareix ‘follar’ en el sentit de fornicar és a La punyalada de Marià Vayreda, l’any 1904. Després ho trobam el 1915 en una narració de Joan Santamaria. En les darreres dècades surt abundantment en les obres de Baltasar Porcel, Carme Riera, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Pau Faner, Quim Monzó, Màrius Serra i altres autors, mentre que l’accepció tradicional només apareix en Ruyra o Segarra.

Al mateix CTILC la forma ‘cardar’ hi apareix en més ocasions i diversitat d’autors que ‘follar’, tot i que s’ha de dir que algunes poques d’aquestes cites es refereixen al sentit recte de ‘cardar la llana’. De totes maneres l’accepció de copular hi és recollida abundantment en autors com Pedrolo, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Benet i Jornet, Jaume Fuster, Ferran Torrent, Quim Monzó, Blai Bonet, Emili Teixidor, Julià de Jódar, Dolors Udina i altres autors. En el DECLC, Coromines, a l’article sobre CARD, fa la següent referència a ‘cardar’ en el sentit que ens ocupa: «’practicar el coit’ (avui, si no m’enganyo, popular en gran part del territori, almenys Principat, i no estrany a les Illes, i al qual he suposat (s.v. CARALL) antecedents molt antics en llengua vulgar…»

Fins aquí la meva aportació al tema. Com en el cas de la picabaralla tuitera (aquell opinant sobre llengua no llegirà aquest escrit, però tant li fa), no he fet més que descriure sense posicionar-me.  Si ho he de fer, diré que em sap greu que ‘follar’ s’hagi convertit en dominant i a poc a poc arraconi altres formes catalanes genuïnes, com també passa amb altres mots, però en ser una accepció admesa al diccionari normatiu crec que acabarà per imposar-se com a forma gairebé única en mitjans de comunicació i altres àmbits orals i escrits. M’agradaria equivocar-me.

Per acabar aquesta entrada de forma eroticofestiva, reproduesc un sonet anònim recollit al llibre d’Albert Rossich comentat abans:

“Mir lo que fa, que el posa massa baix!
Aix, com és gros, i com més va, més creix”
Ell li respon: “Callau, que ara mateix
direu que el món no té millor encaix”.

Estrenyeu fort les dents, no digau “aix”,
que em fereix en lo cor cada panteix.”
Ella respon “¿Què no voleu que em queix?
¿Pensau que jo tinc forces de bastaix?”

A la que diu això, lo puntet cruix
i deixa entrar dedintre tot lo boix,
que és cosa d’espantar la mel que n’ix.

I quan hagué acabat, tornava’s fluix,
i a la que volgué dir “ja es torna moix”,
“Ai, ai!”, digué, “senyor, que tota em pix!”.

Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s