El passat mes d’abril, l’Avenç, una de les revistes més importants en llengua catalana, arribava al número 500, una fita d’aquelles que sempre són motiu de celebració, quan no d’eufòria, i d’autoafirmació, si no fos que en aquest cas ens deixava, als seus lectors, un regust amarg, un sentiment penós, la sensació agra que experimentam quan ens enfrontam a la desaparició d’allò que hem gaudit i ens ha acompanyat durant anys, d’allò que ens ha estimulat i d’on hem après no poques coses. I és que amb el número 500, l’Avenç anunciava el tancament de la revista, era el darrer exemplar que es publicava, la fi d’una llarga i rica trajectòria. Un mal símptoma per als moments d’intempèrie i d’incertesa que s’acostaven, quan no ens és permès de prescindir de res ni de ningú en l’àmbit de la llengua i la cultura catalanes, sempre amenaçades o menystingudes, en la construcció d’un imprescindible espai comú que podeu anomenar com vulgueu, però que molts en deim Països Catalans, si més no com a gran marc lingüístic i cultural de referència.
És possible que molta gent pensi que açò s’ha d’entendre en un context general de crisi de la premsa escrita, de davallada de lectors, de l’impacte del món digital, del desinterès d’una gran part de la població, o fins i tot dels canvis poblacionals o la pèrdua de poder adquisitiu de la classe mitjana; però en la precarietat de la nostra situació, la pèrdua d’una revista com l’Avenç resulta especialment preocupant. No ens sobren, certament, publicacions com aquesta, publicacions per a l’anàlisi, el pensament crític, les grans entrevistes, l’atenció als nostres escriptors, als llibres, a l’art, a la presència de la literatura. La situació s’agreuja amb la decebedora nova etapa de Serra d’Or, després del traspàs del pare Massot. És cert que tenim bones revistes en línia, però aquestes haurien de representar un enriquiment del panorama comunicatiu de qualitat en català, no una substitució.
L’editorial 500 de l’Avenç feia unes encertades reflexions entorn de la seva desaparició i parlava del compromís dels lectors i de la vitalitat mateixa del món cultural català, i deia, entre moltes altres coses: “La «metàfora de l’Avenç», tal com podríem qualificar-la, és la d’una cultura, la catalana, a la qual li costa extraordinàriament assolir la normalització anhelada des del 1977, una normalitat que pugui garantir la professionalització i la viabilitat de projectes culturals en llengua catalana que, sense ser de consum massiu, són indispensables per a una cultura que, com el país, es vulgui «rica i plena»”.
En escriure aquests paràgrafs no he pogut evitar de pensar, ja en un nivell més reduït, en la situació a Menorca i la importància, diria que cabdal, que té la premsa local per a l’illa. Entre altres coses, no hem d’oblidar que és l’única totalment escrita en català i és la que més s’acosta al batec dels pobles. El mes de novembre passat vaig tenir l’ocasió d’anar a Barcelona per assistir, juntament amb altres membres de l’Associació de Premsa Local de Menorca, a una jornada organitzada per celebrar el Dia de la Premsa Comarcal, amb motiu del seu quarantè aniversari. Hi havia les associacions del Principat, del País Valencià, de Mallorca, de Menorca i, així mateix, del País Basc. Van ser dos dies intensos, d’un notable interès i molt profitosos per a aquells que hi assistírem. Les sessions estaven centrades sobretot en el món digital, però es va poder constatar, a la vegada, la vitalitat de la premsa escrita en l’àmbit local i comarcal i la convivència que manté amb el paper. De fet, en una ponència sobre estadístiques en nombre de lectors, es va poder constatar, amb unes xifres que fan feredat, que mentre hi ha diaris que han davallat les vendes fins a un 80%, la premsa local i comarcal en paper es manté encara amb una bona presència. Açò demostra la confiança i el compromís dels lectors amb una premsa de proximitat.
La revistes locals de Menorca se sostenen fent equilibris econòmics entre subscriptors, vendes, publicitat, alguns ajuts institucionals i gràcies, sobretot, llevat de El Iris que té una estructura més empresarial, al voluntarisme i a la feina altruista –gratis et amore– dels reduïts equips de redacció i col·laboradors. Les revistes locals, més a prop de les notícies de proximitat, del dia a dia i dels problemes de la gent, independents, crítiques quan ho han de ser, conviden al pensament i la reflexió, escriuen les cròniques que els diaris no poden atendre, fomenten la llengua catalana i el seu ús normal i són també una finestra oberta a la memòria dels pobles. De fet, jo diria que tenen una autèntica utilitat pública. Ara bé, i a pesar del que acab d’exposar, amb el panorama polític que ara s’obre ja podem preveure una disminució d’ajuts institucionals a la premsa local, especialment els referits al foment de la llengua, cosa que representarà un increment de les dificultats per mantenir una edició que, entre d’altres coses, ha de fer front a les pujades de costos i que fins i tot, en qualque cas, en podria veure perillar la continuïtat.
El comentari sobre l’Avenç m’ha duit a pensar en la premsa local que, com a redactor de S’Ull de Sol, conec prou bé, i a l’important paper que aquesta exerceix en la societat. I, amb tot plegat, no he pogut evitar que em vingués a la memòria la figura de Biel Mesquida en el Festival de Poesia de Maó tot recitant, de manera magnífica, esborronadora, com en una dolguda lletania, el seu poema “Tot fa ull”. ‘Fer ull’ és una expressió que vol dir ‘esfondrar-se’, ‘desfer-se’, ‘perdre-ho tot’. A Menorca tenim una expressió semblant ‘passar per ull’, també en el sentit d’esfondrar o esfondrar-se, anar avall una cosa. Tot fa ull… I mentre escolt, en la veu de Cora Vaucaire, “Le temps des cerises”, aquella bella i melancòlica cançó d’amor i de revolta, pens que hi ha associacions mentals que són com un cop de puny al ventre.
Quadern del turó 