L’Odissea

Fa poc, es va projectar a Menorca la pel·lícula de Christopher Nolan basada en l’Odissea d’Homer, però amb elements també de Virgili, Dante o Èsquil. No vaig anar a veure-la; tampoc no ho faré més endavant, perquè, segons les crítiques i comentaris que me n’han arribat, hi ha massa coses que em grinyolen. No dubt que cinematogràficament sigui una magnífica pel·lícula, així ho avalen l’èxit que ha obtingut i també les crítiques favorables. Ara bé, com a fidel lector de l’Odissea, entre altres temes de pes, allò que més lamentaria, en veure-la, és la desaparició de l’episodi central del poema —que comprèn del cant VI al cant XIII—: l’arribada a l’illa d’Esquèria, la pàtria dels feacis, la part que més fascina per la modernitat de l’estructura i de recursos que empra, tenint en compte que l’obra va ser escrita, o compilada, entre els segles VII i VI abans de Crist.

Quan arriba a l’illa dels feacis, Odisseu és rebut per Nausica (personatge important que tampoc no apareix a la pel·lícula), la filla del rei, que el condueix a palau. Allà és acollit degudament segons la «xenia», l’obligació moral de l’hospitalitat (no la «llei de Zeus»), una espècie de contracte recíproc que no es podia rompre. Durant el banquet que se celebra en honor de l’hoste (Odisseu no ha manifestat el seu nom real), un aede cec, Demòdoc (hi ha qui ha volgut veure-hi un alter ego d’Homer), canta diferents episodis de la guerra de Troia. En escoltar-lo, Odisseu s’emociona profundament i es tapa la cara per dissimular les llàgrimes (els herois d’Homer ploren), que finalment el delaten. Aleshores revela qui és i narra tota la història que ha viscut, sense amagar els errors comesos. L’aede i Odisseu són un recurs narratiu magnífic (avui parlaríem de metaliteratura), que emociona cada vegada que el llegeixes. Finalment, són els feacis els qui, en una nau, condueixen plàcidament Odisseu a Ítaca.

Tant de bo la pel·lícula serveixi per despertar l’interès per llegir l’Odissea i per crear nous i entusiastes lectors i lectores del magne poema, l’obra fundacional, juntament amb la Ilíada, de la literatura occidental. En català en disposam de quatre magnífiques traduccions, dues de les quals actuals. Fem-ne un breu repàs.

Carles Riba la va traduir dues vegades. La segona, del 1948, és un cim també de la nostra literatura, un treball excels, però de lectura complicada per a un lector d’avui. Després haguérem d’esperar fins al 1997 per tenir-ne una nova versió, ara en prosa, de Joan Aymerich. L’any 2016, Joan Francesc Mira va publicar-ne una nova traducció en vers (Ed. Proa), en la qual adaptava, com havia fet Riba, l’hexàmetre grec al model accentual de la llengua catalana. En vaig parlar al Menorca en el seu moment. Finalment, el juny d’enguany ha aparegut la nova traducció en vers de Pau Sabaté, que el 2019 ja havia traduït, de manera excel·lent, la Ilíada en vers, totes dues per a la col·lecció Bernat Metge Universal.

La traducció de Sabaté es basa en l’hexàmetre català fixat per Riba (versos que contenen 6 accents principals degudament col·locats), tot i que, com havia fet en la Ilíada, hi afegeix dos procediments diferents (no tenim espai per detallar-los), que li atorguen una remarcable fluïdesa. El traductor aconsegueix que el ritme marcat per l’hexàmetre sigui àgil i natural, sense la monotonia que podria provocar la repetició d’un mateix patró mètric. La traducció, a més, està feta amb un model de llengua elegant, però actual i d’una gran naturalitat, que arriba sense dificultats a qualsevol lector. Un treball admirable, de lectura altament satisfactòria, que us farà xalar i us emocionarà.

Llegir —i rellegir— Homer sempre és una experiència apassionant, enriquidora, commovedora, i en tenim, en llengua catalana, unes traduccions meravelloses. No us les perdeu.

(Publicat a «La paraula en tel temps». Diari Menorca, 22-09-2026)

Es bisbe no és el bisbe

El meu avi patern tenia un hort on cada any engreixava un porc, de manera que, com a moltes cases, a ca nostra fèiem porquejades. Així, de petit, em vaig familiaritzar amb la nomenclatura del porc i les diferents castes d’embotits: des del camot fins a la peça més grossa farcida de sobrassada, aquella que necessitava més temps per curar-se i que era la darrera que s’havia d’encetar: el ventrell de l’animal, que anomenam «bisbe». En la llengua parlada de les Illes, en referir-nos a aquesta peça empram l’article salat (es bisbe); en canvi, quan ens referim a la dignitat eclesiàstica empram —com s’ha fet sempre— l’article general (el bisbe).

La paraula «bisbe» per referir-nos a l’embotit no és exclusiva de Menorca. Està estesa per bona part del país (Empordà, costa de Llevant, Maestrat, Mallorca, etc.). De fet, ja trobam el terme documentat l’any 1575 en un llibre publicat a València, obra del gironí Onofre Pou, titulat Thesaurus puerilis. Es tracta d’un vocabulari orientat als infants, on en l’apartat dedicat al porc apareix el terme: «Lo bisbe, o bisbot, o ventre.»

He fet aquest preàmbul perquè ja fa temps que observ com, a vegades, l’article salat és emprat malament amb paraules i expressions que, a Menorca, s’han fet sempre amb l’article general. I no em referesc a nous parlants, que seria comprensible. Avui no és difícil sentir «es bisbe» (càrrec eclesiàstic), «sa catedral», «es cel» (o «es cels»!)…, o expressions com «donar ses gràcies» (ses gràcies es riuen, no es donen) en tost de donar les gràcies o donar l’enhorabona. Fa poc vaig sentir una representant institucional dir dues vegades, en una intervenció pública, «ses festes de “sa” Mare de Déu de Gràcia». O un altre càrrec institucional que va escriure «arròs de “sa” terra». Són usos aberrants a Menorca, de manera que si qualque cosa ens ha de preocupar no és l’article salat, que de cap manera està en perill, sinó justament aquests usos indeguts que desfiguren la parla.

També és fals que el registre estàndard posi en perill el català de Menorca. En totes les llengües de cultura, l’estàndard, com no pot ser d’altra manera, és la llengua de l’educació i el registre que permet entendre’s sense dificultat entre diferents dialectes, sovint molt més marcats que els de la llengua catalana (el cas de l’italià, per exemple). En una llengua normalitzada, prou que els parlants saben de manera natural quin registre han d’emprar. El perill del català de Menorca no és l’estàndard (des del segle XIV, a l’illa s’ha emprat sempre l’article general en escrits formals i no per açò hem deixat de salar), sinó la pèrdua alarmant en l’ús social de la llengua davant la pressió cada vegada més forta del castellà. Una pressió deguda sobretot al canvi de població, però també a polítiques i moviments agressius en contra.

Que un nou parlant, que ha après la llengua catalana a l’escola, empri qualque forma més estàndard no és cap problema, ja s’adaptarà al dialecte si pot parlar la llengua normalment. El problema és que no la parli perquè més tost li posem dificultats: arrufar el nas si no empra aquella forma que esperaríem; girar la llengua i parlar-li sempre en castellà; o confondre’l amb totes aquestes bestieses de «menorquí i català», que un parlant d’una llengua hegemònica no pot entendre. Més encara, que un al·lot menorquí digui «soc» no té gens d’importància, ja ho canviarà amb el temps. Allò que fa mal a la llengua és que la gent vagi al supermercat a comprar «pollo», «queso», «hojaldre», «merlussa», «lubina» o que, en anar a comprar el pa, en tost de demanar un coc o un panet de tota la vida demani un «bocadillo». Allò que fa mal a la llengua és la interferència, cada vegada més marcada, del castellà, no tan sols en el lèxic, sinó també en les expressions, la morfologia, la sintaxi i la fonètica, juntament amb la pèrdua d’ús social, que en alguns llocs —Eivissa, Palma…— és dramàtica.

Publicat a «Xerram d’on som —Acció Cultural de Menorca». (Diari Menorca, 17-08-2026)

Cinquanta anys d’aquell 1976

Josep Piera va titular les seves memòries Els fantàstics setanta, amb un adjectiu que bé podríem aplicar a aquell prodigiós 1976 i als quatre o cinc anys que el van seguir. Era la sortida d’una llarga dictadura i d’una repressió implacable, i era un esclat social, cultural i polític no sols per recuperar la llibertat (l’autèntica), sinó també per recuperar la identitat, la llengua i la cultura pròpies; per reivindicar l’oficialitat del català i fer-lo normal en l’educació i en tots els àmbits en què havia estat prohibit; per encetar, en fi, el camí de l’autogovern. Era un moment en què tot estava per fer, com deia aquell conegut poema de Martí i Pol («tot està per fer i tot és possible»), encara que la segona part del vers ja són figues d’un altre paner.

Sopar homenatge a Francesc de Borja Moll. (Foto: Javier. Font: pafetacasa.cat.)

L’any 76 va representar l’inici d’aquella empenta col·lectiva que configuraria els anys de la Transició a Menorca. En concret, i pel que fa a la cultura, hem de recordar, cinquanta anys després, l’impuls i l’impacte que va tenir el Congrés de Cultura Catalana —iniciat el 1975—, que durant dos anys implicaria tot l’àmbit dels Països Catalans, com definia el Congrés el seu marc d’actuació. El terme Països Catalans s’emprava sense problemes en aquella època per referir-se a totes les terres de cultura i parla catalanes; no va ser fins més tard que l’anticatalanisme i el nacionalisme espanyol atacarien aquesta denominació, avui substituïda, en general, per altres formes d’anomenar la mateixa realitat. Podeu trobar informació molt detallada sobre l’efemèride al llibre Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977), publicat per Nel Martí a l’Editorial Moll l’any 2022.

En aquesta ocasió vull recordar l’esdeveniment que podem considerar central del Congrés de Cultura Catalana i, potser, el que més impacte va tenir dins el món cultural i social de l’època: l’homenatge popular a Francesc de B. Moll, celebrat amb un sopar al Club Marítim de Maó dia 21 de febrer de 1976, amb l’assistència de 400 persones i amb nombroses adhesions d’organismes institucionals, entitats culturals i esportives, el món de l’educació, el teixit associatiu, parròquies, etc.

El sopar va coincidir amb l’arribada a Menorca de l’exposició dedicada al Diccionari català-valencià-balear, que, aleshores, ja havia visitat gran part de les terres de parla catalana. Com afirma Nel Martí al llibre citat: «L’homenatge a Borja Moll es va convertir, com es preveia, en una manifestació multitudinària d’admiració i estima cap a la seva persona». Al mateix temps, va ser també en un gran acte de reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, pròpies de l’illa, i de la personalitat dels menorquins. Així es va posar de manifest en els parlaments de Climent Garau (president de l’OCB), Andreu Murillo, Joan Hernández Mora, Pau Faner, Josep M. Quintana i Llorenç Olives. El sopar es va acabar amb una actuació del cor parroquial de Sta. Eulàlia d’Alaior, dirigit per Antoni Pons Morlà, que va tancar la seva intervenció amb un emotiu Cant de la senyera, l’emblema que identifica les terres que formaven la confederació de la Corona d’Aragó.

Després d’aquell sopar, Moll va rebre altres distincions dins el mateix any, com el nomenament de Fill Predilecte de Ciutadella i la inclusió a la galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Maó. Avui la figura de Moll hauria de servir d’inspiració i estímul per a tots els qui de ver estimen la llengua pròpia de Menorca i de vaccí contra la pretensió dels qui volen dividir-la o fer-la retrocedir. Moll és una figura enorme, l’home que, entre molts altres mèrits, va fer possible la continuació i acabament d’una obra monumental dins la romanística: el diccionari (DCVB), que avui continua essent obra de referència i de consulta obligada.

Publicat a «La paraula en tel temps» (Diari Menorca, 08-09-2026)

L’exposició itinerant de l’any Blai Bonet

Fins al dia 28 es pot visitar, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, l’exposició itinerant «De claror i de cor» dedicada a Blai Bonet, un dels grans escriptors en llengua catalana. La mostra, comissariada pel poeta Pau Vadell, ha estat promoguda per l’IEB amb la col·laboració de la Fundació Mallorca Literària i s’emmarca dins els actes i les nombroses activitats programades durant tot el 2026 arran de la proclamació de l’Any Blai Bonet per part del Consell de Mallorca i de la Institució de les Lletres Catalanes.

No deixa de ser decebedor que el centenari del naixement de l’autor de «L’evangeli segons un de tants» no hagi tingut més ressò a Menorca. Que jo sàpiga, a banda del recital coral que vam dedicar a Joan Alcover, Blai Bonet i Clementina Arderiu a la Biblioteca de Sant Lluís el passat mes de maig i, ara, aquesta exposició, cap dels tres autors no ha tingut, a la nostra illa, el reconeixement que es mereix. En el cas de Blai Bonet, s’han organitzat, a Mallorca i al Principat, conferències i espectacles molt interessants, alguns de prou assequibles, que es podrien programar aquí sense problemes. Hi queda encara prou temps fins a finals d’any per poder-ho fer realitat.

Blai Bonet i Rigo (Santanyí, 1926-1997) és una figura fonamental de la literatura en llengua catalana i un dels autors més influents en les generacions posteriors, en especial dels poetes de Mallorca. Si bé la poesia es troba en el nucli del seu cosmos creatiu, l’obra bonetiana és la d’un escriptor total, ja que va destacar també en els altres gèneres literaris: novel·la, dietarisme, assaig (sobretot en qüestions relacionades amb l’art), la publicació d’articles i fins i tot el teatre. Però la seva obra és la d’un heterodox, la d’un esperit lliure i rebel que malda per diluir les fronteres entre gèneres. La seva poesia, inclassificable, d’escriptura magmàtica i enlluernadora, va representar un trencament i una renovació de les poètiques anteriors. Marcada per la tuberculosi que va patir de jove i per la seva estada al seminari, l’obra de Bonet és, tanmateix, d’un gran vitalisme, d’una forta energia creativa, i d’una plena llibertat formal. En la recerca existencial, manté un diàleg permanent entre la corporeïtat i un misticisme no mancat d’un esperit crític i rebel. Endinsar-se en la seva lectura és sempre una experiència apassionant que no deixa el lector indiferent.

La casa natal de Blai Bonet és avui un centre cultural de primer ordre dedicat especialment a la poesia. Gestionat per la Fundació Mallorca Literària, acull una part de museu dedicat a la biografia i a l’obra de l’autor, espai per a activitats, unes magnífiques instal·lacions per poder-hi fer residències literàries, i un impressionant arxiu que gestiona els fons documentals i bibliogràfics d’autors tan importants com Josep M. Llompart, Antonina Canyelles, Antoni Vidal Ferrando, Maria A. Oliver, Damià Huguet, Cèlia Vinyas, etc. Un centre viu i dinàmic dirigit per Pau Vadell, situat en una vila de gran tradició literària.

Al marge de l’exposició i de l’any Blai Bonet, he de dir que fa una certa enveja veure com a Mallorca s’han convertit cases d’escriptors de referència no només en museus, sinó en espais plens d’activitats. A més de la Casa Blai Bonet. Centre de poesia, la Fundació Mallorca Literària gestiona la casa de Llorenç Villalonga (Binissalem); el Museu de la paraula (Casa Rafel Ginard, a Sant Joan); i té com espai adscrit el museu de Ca n’Alcover (Joan Alcover), seu de l’OBC a Palma. Així mateix, l’illa disposa d’altres espais com la casa de la família de Llorenç Moyà (Can Gelabert, a Binissalem); o Ca n’Alluny, la casa de Robert Graves a Deià.

Tornant al principi, els plafons exposats a Can Victori ofereixen un resum ben presentat de la figura de Blai Bonet. És una visita curta, en què de manera fàcil i molt visual podreu descobrir la dimensió humana i literària d’aquest gran escriptor.

(Publicat a «La paraula en el temps»). Diari Menorca, 25-08-2026

«Com voleu germans que canti» de Joan Pons Bover

Fins ara no l’havia poguda llegir, però he de confessar que el títol de la novel·la em va cridar l’atenció des d’un primer moment. Segurament perquè, sense recordar-ho, es tracta del començament d’una cançó popular pitiüsa que va enregistrar Uc l’any 1974, aquell grup eivissenc les cançons del qual ens van acompanyar en tants moments. Però no és d’açò que us volia parlar, tot i que la cançó forma part de la banda sonora que transcorre pel llibre, sinó de Com voleu germans que canti, la tercera novel·la de l’escriptor felanitxer Joan Pons Bover, guardonada amb el Premi Ciutat de Manacor 2025 i publicada a finals d’any a l’editorial Illa,

Commovedora, intensa, ben documentada —però sense que açò en perjudiqui gens l’eficàcia narrativa—, la novel·la ens presenta la història de dos germans, ja grans, que comparteixen habitació en una residència geriàtrica i que, mitjançant el record, reconstrueixen les vivències de la seva infància i adolescència transcorregudes just en la immediata postguerra i en el  marc de la repressió, violència i depuracions exercides pels vencedors. Per escriure-la, l’autor es va inspirar en una part de la història familiar, a partir de la qual elabora un potent relat de creació literària amb el suport d’alguns fets i personatges que són fruit de la ficció i amb una estructura molt ben travada, que enganxa amb força el lector.

Els dos germans, en Jaume i na Margalida, recorden, cadascú a la seva manera, aquella època en què van viure moments de felicitat, però també de dolor, de decepcions i d’impotència que, especialment en el cas d’ella, els marcarien per sempre. En Jaume, amb estudis i mestre com son pare, passa les hores a la residència, assegut al costat de sa germana —ja amb problemes de mobilitat— redactant unes memòries mitjançant les quals en descobrim la història familiar. Mentrestant, na Margalida manifesta el record quan ja és de nit, en el silenci de l’habitació, amb un xiuxiueig adreçat al seu germà i amb vivències que no havia confessat mai.

Després de la guerra, el pare, mestre d’escola d’idees republicanes, és depurat i enviat a un poblet de València. Així, durant uns anys, la família haurà de sobreviure a la casa familiar de na Catalina, a ca na Llarga. Més endavant, en Joan pot tornar a Mallorca i és destinat al llogarret des Carritxó, a prop de Felanitx. Allà, en Jaume viu una època feliç al costat del seu amic Miquel, amb qui comparteix jocs i confidències. Una època que no durarà gaire a causa d’una denúncia que provoca una altra destinació del mestre, en aquest cas al Pilar de Formentera, on s’haurà de traslladar tota la família. És allà que na Margalida coneix n’Esteve, un aprenent de faroner del qual s’enamora, però a qui haurà de deixar quan finalment en Joan Fullana pot tornar a exercir de mestre a Mallorca. Formentera, un paradís perdut que na Margalida recorda obsessivament.

A través dels dos relats completam la història personal i familiar i en descobrim els secrets més íntims —també qualque confessió vergonyosa— i els fets que marcaran les vides d’uns personatges esplèndidament traçats en les característiques personals, en la psicologia, en els sentiments, sovint amarats de tristesa —«Ai, que en vàrem passar, d’equinoccis, quan érem joves», que repeteix sovint na Margalida—, i en els pensaments que els ocupen les hores.

La prosa de Com voleu germans que canti està també esplèndidament treballada i mostra un gran domini lingüístic, amb les formes més adequades a cada personatge. En el cas d’en Jaume, un mestre amb estudis, la llengua és més formal, però adequada al parlar de Mallorca, i la redacció més precisa. En el cas de na Margalida, la llengua és més espontània, amb més formes dialectals, més planera i amb més repeticions. Un exercici en què Pons Bover mostra la seva habilitat d’escriptor i un gran respecte per la llengua.

(Publicat a «La paraula en el temps». (Diari Menorca, 11-08-2026)