En el centenari de Joan Brossa

El passat mes de gener es van complir els cent anys del naixement de Joan Brossa i Cuervo (Barcelona 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista, va publicar una setantena de llibres i una desena de peces teatrals, a més d’un nombrós conjunt de poemes visuals i objectuals.

“La poesia és un fragment de la vida atrapat en una pàgina en blanc”.  Per a Joan Brossa, el poema sostreu formes de la vida per conservar-les en els versos i, per tant, es manifesta a partir de la diversitat i la complexitat de l’existència, de l’interès per l’home, del compromís ètic i social, de tot allò que ens succeeix i que ens arriba, sempre a punt per ser dit en els mots precisos, en la forma múltiple i nova de l’art. Així, la seva obra és el fruit d’una exuberant dedicació  a la poesia i a l’art des d’una radical contemporaneïtat mitjançant un procés continu d’investigació i d’experimentació de noves formes. Joan Brossa, amb una obra d’un volum i diversitat impressionants, representa de la manera més decidida l’avantguarda en la literatura catalana de la segona mitat del segle XX.

Vaig començar a llegir Joan Brossa a principis de la dècada dels 70, en el volum Poesia Rasa (Ariel, 1970), que aplegava els disset llibres que el poeta havia escrit des de 1943 a 1959. Poesia rasa va ser, de fet, la revelació d’un autor pràcticament desconegut que rompia amb els motlos de l’època i que duia a terme una aventura intel·lectual i estètica única durant els anys opressius de la dictadura amb un corpus que avança sempre fidel a ell mateix, a la llibertat creativa i al llenguatge més contemporani. A la contracoberta del llibre, prologat pel professor Manuel Sacristán, es deia que “Joan Brossa és paradigma alhora d’avantguardisme i d’anacronisme: celebrat per uns, mentre d’altres li neguen el pa i la sal, és desconegut per a la majoria de lectors” i assenyalava el volum com un dels llibres fonamentals de la poesia catalana del segle XX. De fet, Brossa esdevindria un mestre de referència per als joves de la generació dels 70 que irrompien amb força en el panorama de la poesia catalana.

Fill d’un gravador, Joan Brossa va néixer en el si d’una família humil. Als 17 anys s’allistà a l’exèrcit republicà i serví en el front de Lleida durant la Guerra Civil. D’aquella època són els primers escrits, dedicats sobretot als seus companys, on ja es manifestaven els ideals catalanistes i d’esquerres que mantindria durant tota la vida. Després de la guerra es va veure obligat a fer el servei militar a Salamanca. Quan torna a Barcelona, treballa esporàdicament de gravador i de venedor de llibres prohibits. Aleshores comença a escriure poesia i coneix J.V. Foix i Joan Miró, les dues figures més significatives de l’avantguarda catalana. Brossa s’interessà pel surrealisme i n’adoptà les tècniques per elaborar el que anomenava imatges hipnagògiques que traslladà a la forma clàssica del sonet per influència de Foix. El 1947 va conèixer el filòsof Arnau Puig i l’artista Joan Ponç, amb els quals fundà la mítica revista “Dau al set”. En aquella època començà a escriure també l’obra teatral, que ell anomenava poesia escènica.

La poesia de Brossa, que no abandonaria mai l’experimentació en la seva obra, inicià un tomb important en la dècada dels 50 en lligar-se més a la realitat quotidiana i al compromís polític,  a la vegada que investigava altres models mètrics com l’oda sàfica, forma en la qual arribà a produir deu llibres que destaquen per la denúncia de l’opressió i l’exhortació a la solidaritat, però que també inclouen temes com la poesia amorosa. Després, el poeta avançà cap l’essencialitat i la conceptualització i desenvolupà de manera notable la poesia visual i la creació plàstica, sense deixar de banda la poesia discursiva amb la investigació d’altres mètriques, com la sextina, una forma medieval que li permetia experimentar nous camins. La dècada de 1990 va ser la d’un ple reconeixement de Joan Brossa que va rebre importants guardons, com els premis Nacional de Cultura o de la Crítica. Brossa va morir a causa d’un accident domèstic quan se li preparaven una sèrie d’homenatges, entre els quals el nomenament de Doctor Honoris Causa per la UB que se li concedí a títol pòstum.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Dos llibres de la Il·lustració menorquina

Amb pocs mesos de diferència s’han publicat dues obres filles del moviment il·lustrat menorquí fins ara inèdites: el “Diari 1824-1844” de Josep Sanxo i Sanxo i la traducció de “Ifigenia a Tàurida” de Joana de Vigo i Squella.

Amb motiu de l’any Joan Ramis, en commemoració dels 200 aniversari de la seva mort, la Il·lustració menorquina estarà molt present enguany en la vida cultural de l’illa. En un pròxim article parlarem dels actes que es desplegaran durant l’any 2019 per recordar la figura i l’obra de Ramis i el context històric que va permetre que Menorca se situés com a capdavantera en tot el conjunt de la cultura catalana de l’època. Parlarem també de la magnífica edició crítica de “Lucrècia” que ha duit a terme l’editorial Vitel·la, tot just arribada a les llibreries. Avui, però, em vull referir a la publicació de dues obres, fins ara inèdites, de dues altres figures filles del moviment il·lustrat que s’acaben de posar a disposició de lectors i estudiosos, en el marc del gran projecte de recuperació d’aquell llegat que es du a terme des de la secció de Llengua i Literatura de l’IME. Es tracta del diaris de Josep Sanxo i Sanxo, a cura de F. Xavier Martín Martínez, en coedició de l’IME i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i de la traducció de la tragèdia Ifigenia a Tàurida de Claude Guimond de la Touche que va realitzar a il·lustrada ciutadellenca Joana de Vigo i Squella, en aquest cas en coedició també de PAM, l’IME i la UIB.

Fa poc vam tenir l’ocasió de comentar la magnífica, colpidora i acurada posada en escena de la traducció d’Ifigenia a Tàurida que La Trup va dur a terme al Teatre Principal de Maó i ja anunciàvem la pròxima edició d’aquest text, tot just sortida d’impremta, que ara podrem tornar a gaudir. La traducció ve precedida per una necessària i completa introducció a càrrec de Maria Paredes i Josefina Salord que situa i analitza l’obra. En primer lloc, hi trobarem la informació que fins ara tenim de la figura de Joana de Vigo, gràcies a la correspondència familiar, i de les traduccions del francès que va deixar escrites, de les quals Ifigenia a Tàurida és l’única obra teatral. Trobarem també notícia de Guimond de la Touche i la renovació del discurs sobre la tragèdia al segle XVIII; la comparació d’aquesta Ifigenia amb la tragèdia d’Eurípides i les innovacions introduïdes per Guimond de la Touche dins l’esperit de la raó i dels “philosophes”; una interessant anàlisi de la traducció de Joana de Vigo amb alguns exemples acarats amb l’original francès i les solucions adoptades per la ciutadellenca, que mostra sempre una gran fidelitat en el seu treball; i finalment els criteris d’edició, així com la bibliografia de referència. La lectura d’aquesta introducció,abans d’endinsar-nos en el text de Joana de Vigo, és no només recomanable, sinó jo diria que imprescindible.

El Diari 1824-1844 del prevere Josep Sanxo i Sanxo és, en el seu origen, una mena de consueta eclesiàstica de la parròquia de Santa Maria de Maó, és a dir un dietari en què s’anotaven les diferents cerimònies o pràctiques religioses de l’església, que consta d’unes sis-centes pàgines manuscrites i que, com diu Xavier Martín en la rigorosa i treballada introducció que precedeix el text, “té una importància cabdal perquè tracta de diferents aspectes de la vida religiosa, social i política de l’illa de Menorca corresponent a la primera meitat del segle XIX”. Es tracta d’una època de la qual fins ara no es trobava gaire documentació a Menorca, de manera que l’edició del manuscrit de Sanxo permetrà estudiar-la més a fons a través d’un testimoni de primera mà de les convulsions i els canvis que es produïren en la vintena d’anys que abasta el diari. Sense oblidar tampoc l’interès lingüístic del text. Com diu Martín: “El fet d’haver estat escrit en llengua catalana, amb l’ús del registre formal, ens presenta un estat de la llengua culta en els àmbits privat i social ben viu en una època en què predomina la legislació espanyolista en contra de la llengua autòctona, duta a terme pel govern espanyol i per la jerarquia eclesiàstica menorquina, nomenada aquesta a dit pel mateix monarca absolutista”. La introducció es completa amb un detallat quadre sinòptic cronològic i el llibre es clou amb un glossari del lèxic antic, o avui en desús, utilitzat en el diari, que ajudarà els lectors a entendre o a situar determinats termes.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Maria Teresa Ferrer publica “L’espera de la letargia”

Tot i que L’espera de la letargia és el primer llibre que publica, Maria Teresa Ferrer viu intensament la poesia des de fa molt de temps, tant des del vessant de la creació com des d’un activisme cultural que resulta fonamental a l’illa de Formentera, on du a terme, amb gran generositat, un treball rigorós i continuat de promoció de la llengua i la literatura catalanes i en especial de la nostra poesia. Començà a publicar els seus poemes el 2001 en el Solstici d’Estiu que editava la Fundació A.C.A. i des d’aleshores han aparegut en diverses obres de caràcter col·lectiu així com dins “s’Esclop”, aquella extraordinària revista dedicada a la poesia que durant uns anys va editar Joan Fullana. En el vessant de la gestió cultural, des de l’any 2002 és coordinadora de l’Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans que se celebra a Formentera i des de l’Obra Cultural Balear d’aquella illa, de la qual és presidenta, organitza anualment la “Trobada de Poetes: Formentera, Pont de Poesia”, entre altres recitals i actes literaris.

L’espera de la letargia és un llibre d’escriptura lenta, molt meditat, intens i ben estructurat. L’autora no ha tingut presses a l’hora de publicar-lo i açò afavoreix que en els poemes no hi trobem res que sigui gratuït o sobrer i que les metàfores i les imatges s’hagin treballat de manera precisa i acurada, la mateixa precisió que trobam en el tractament de la llengua, en l’ús dels mots. El títol ens parla d’una espera cap a un estat de suspensió, que és la letargia. Com diu Josep Anton Soldevila en el pròleg “en aquest estat hi ha un frontera clara entre el que és dins i el que és a fora i el moviment, en definitiva la vida, transcorre enllà del seu interior”. I, en efecte, al llarg de tot el llibre hi trobam aquesta tensió, aquesta dicotomia, entre el món interior i el món de fora, entre la plenitud i el buit, l’equilibri i el caos, l’esperança i la voluntat de ser, de fer “d’aquesta nit el dia” davant el dolor, els naufragis, la decadència, la mort, els embats del món. I és, justament, la poesia, “les paraules desterrades”, la força que empeny la poeta en la recerca de la pròpia identitat, a intentar comprendre el sentit de l’existència, però també en l’afirmació de la dignitat humana, en el desig d’una convivència des del respecte i la germanor entre els pobles, la “raó del temps que somia / anhels de concili i presagis de pau.” I, per tant, la paraula s’aixeca també per a la denúncia i es fa reivindicativa en poemes com el dedicat a aquells que jeuen encara en fosses comunes o els refugiats de la guerra de Síria, l’èxode a través “d’aquest mar infranquejable”.

El llibre està estructurat en dues parts “Instants de silenci” i “La letargia”. En la primera part, el silenci és la forma d’oposar-se a la renou del món que sovint impedeix el pensament. El silenci necessari per a la mirada crítica i compassiva, per vèncer l’oblit i “retenir amb la força de l’alenada / la fugacitat dels pensaments”. A la segona part, la veu de Ferrer es fa més desolada davant el dolor, les injustícies, les absències, també més escèptica i amarada de nostàlgia (“Viatgers errants de l’ensomni i el desig / naufragarem en un mar sense retorn”). L’espera de la letargia és potser el trajecte vital de la poeta que deixarà a través dels seus versos el “testimoni / que algun dia vàrem existir”. Però la presència de Formentera, la natura, els paisatges, la seva gent –vivència que travessa tot discurs poètic– manifesta també una altra forma de letargia: la hibernació esperada després de la massificació, la pressió, de l’estiu, “com si cada pausa d’aquest hivern de letargia / fos el batec en fugida dels que viuen / al ras sense límit ni mesura / abocats a la convalescència de l’illa”.

El volum ha estat curosament editat per l’editorial eivissenca Finis Africae i compta amb unes belles il·lustracions de Maribel Escandell que acompanyen molt bé la bellesa expressiva dels poemes de Maria Teresa Ferrer.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

En record de Víctor Compta

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018). Traductor. Estudià ciències exactes i filosofia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà professionalment a la traducció. Als anys 80, des de la vinya del Camí de Llucmassanes on vivia aleshores, va editar la revista Druïda.

Fa poc vaig em vaig assabentar que Víctor Compta havia mort el passat mes de setembre a Sabadell, a l’edat de 67 anys. Amb ell hi havia mantingut una bona amistat durant l’època que va viure a Menorca i, tot i que feia molts anys que no en tenia notícies, sempre n’havia guardat un record entranyable. Me’l presentà l’amic comú Jordi Vivet –que ens deixava uns mesos abans– quan en Víctor havia engegat aquell projecte formidable de la revista Druïda i cercava un poeta de l’illa perquè volia que el primer número fos d’un menorquí. Els poemes havien de ser tankes que acompanyarien unes magnífiques fotografies de Toni Vidal, Lluís Real, J.M Vidal Hernández, Ricard Pla Boada, etc. D’aquesta manera vaig tenir l’honor d’encetar aquella revista que es presentava en forma de carpetes, cadascuna diferent, amb disseny de Ricard Pla i la inclusió d’un gravat original de diferents artistes. La numeració, també original, havia de seguir la seqüència d’una partida de dòmino. El doble sis, el primer número, amb un gravat de Marcel Villier, va sortir l’any 1980.

La revista Druïda va continuar fins que en Víctor, de manera inesperada, va deixar Menorca i abandonà el projecte. N’havien sortit ja quatre números, editats amb una exquisidesa i una qualitat que en feien autèntiques peces artístiques en ells mateixos i també per la implicació, en cada cas, d’artistes plàstics que els il·lustraven. El número dos, el 6/5, estava constituït per vuit narracions del mateix Víctor –no en conec cap altra obra de creació– amb uns preciosos dibuixos de Maria Casassas. El 5/2 va ser una carpeta tota d’Enric Casassas: poemes, gravat i dibuixos. Finalment, el 2/6 que en Víctor va dedicar, com deia ell, a les “patums”, contenia onze llibres de les grans figures de la poesia catalana. Alguns d’aquests poetes van cedir poemes ja publicats, altres van oferir obra inèdita. Van ser: Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan Brossa, Salvador Espriu, J.V. Foix, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Guillem Viladot, Marià Villangómez i Joan Vinyoli. Els dibuixos i gravats que els acompanyaven eren, respectivament, de Manuel Boix, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs, Ricard Pla Boada, Albert Ràfols Casamada, Andreu Alfaro, Josep Vives Campomar, Guillem Viladot, Vicens Calbet i Joan Hernández Pijoan. Aquell número, realment extraordinari, seria el cant del cigne de Druïda.

A vegades havia cercat informació d’en Víctor per Internet i havia trobat ben poca cosa –una entrada a Visat.cat, una biografia a l’Ed. Arcàdia. Ell s’havia dedicat professionalment a la traducció i es veu que encara hi manca molt perquè els traductors tenguin el reconeixement que es mereixen, tot i la major visibilitat que, a poc a poc, van adquirint. I és que encara cal reivindicar la importància que tenen els traductors per a qualsevol cultura i l’aportació fonamental que fan a la seva literatura. En Víctor va traduir en català obres fonamentals d’autors com Gilles Deleuze, Lawrence Durrell, Dylan Thomas, Patrick Modiano, Lewis Carroll, Daniel Pennac, Paul Auster, Saul Bellow, Antonio Tabucchi, Mark Twain, Doris Lessing, Don Delillo o George Steiner, entre d’altres, a més d’obres de caràcter general. El 1988 li havia estat concedit, per la Institució de les Lletres Catalanes, el premi a la millor traducció en prosa pels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Durrell i el 2001 va rebre al premi Vidal Alcover de traducció per Cinc llibres de François Rabelais, crec que encara no publicats.

Fora de la traducció, l’any 2006 havia publicat La mare dels ous del calendari: breu apunt, un assaig breu sobre el temps i la mesura del temps al llarg de la història, amb nombroses referències literàries, dins la Col·lecció de Pensament Laic i Progressista de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. A Víctor Compta el vaig tractar pocs anys, però la seva amistat em va deixar una empremta inesborrable.

Un poema de C. Fages de Climent havia suggerit a Víctor el nom de la revista:

Durïda, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

L’illa inaduita (Diari Menorca, 05-03-2019)

Publicada aquesta entrada, l’amic Bartomeu Mestre em comenta que ell va comprar a Víctor Compta un número de Druïda dedicat a Ràfols Casamada. Així, hi hauria, encara, una 5a carpeta (el 6/…) de la qual jo no tenia coneixement o memòria. De totes maneres, no hauria pogut entrar dins les subscripcions normals atès que duia obra original i se’n van editar pocs exemplars ja que costava 100.000 pts. d’aquell temps. Com diu en Bartomeu, una fortuna.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

“Anaïs sota les voltes” de Maria Vilanova

Maria Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Filologia Anglesa. Com a escriptora ha publicat novel·la i narrativa, així com llibres d’assaig. Fa uns mesos va publicar la novel·la “Anaïs sota les voltes”.

Menorca és una presència important en moltes obres literàries, no només d’autors menorquins, sinó també en escriptors i escriptores que, residint-hi o no, han fet de la natura, la gent i els paisatges de l’illa el marc idoni en què transcorren les seves obres de ficció. No debades, en tant que illa, Menorca constitueix una forma de microcosmos incomparable a l’hora de narrar, de crear, de contar històries.

L’escriptora Maria Vilanova situa “Anaïs sota les voltes”, la seva darrera novel·la, en aquest microcosmos menorquí que ella coneix tan bé atès les estades que fa a la ciutat de ponent. Així, Ciutadella, sobretot, constitueix una presència constant al llarg del llibre, però també hi trobarem altres poblacions i llocs emblemàtics de l’illa i, en especial, un espai natural que esdevindrà símbol i element catàrtic de gran importància en aquesta història. Amb una trama molt ben construïda i un sòlid ofici de novel·lista, l’autora aprofita les grans possibilitats que ofereixen paisatges, objectes i personatges, en una rica arquitectura en què tot està perfectament travat. I, a més a més, amb el rerefons d’un intents correlat literari, de literatura dins la literatura, que ens farà descobrir la fosca i la llum, és a dir les virtuts i, sobretot, les misèries d’uns personatges que no es poden despendre de la força que irradien l’obra, l’entorn, i la figura d’Anaïs Nin, pols d’atracció d’ esdeveniments que l’autora relata amb gran habilitat.

La novel·la és narrada en primera persona, en forma d’un dietari on al llarg d’un poc més de tres mesos na Jana, la protagonista, anota tot allò que li succeeix, a la vegada que explora els seus sentiment i emocions, en una recerca, gairebé obsessiva, d’un passat que li havia estat velat i que la mena a descobertes sorprenents i desconcertants. Així, el lector se sent captat de bon principi per una trama que li descobrirà, a poc a poc, el fils de què es compon el teler que han teixit els diferents personatges a través d’una estructura complexa en què s’entrellacen diverses històries en un esplèndid conjunt de relacions i interdependències.

Per una banda, tenim la història de la protagonista, més afectada del que ella mateixa podia preveure per tot allò que descobreix. D’altra banda, tenim la història familiar que es revela plena d’ocultacions, d’episodis impensats, de sospites. I, finalment, tenim el fort lligam que tant la protagonista com abans la seva mare estableixen amb l’obra i la vida d’Anaïs Nin que exerceix una influència, a estones malaltissa, sobre elles dues. L’Anaïs, situada sota les voltes de Ciutadella, en un ambient on tothom es coneix i tot se sap, proporciona encara més profunditat psicològica a la novel·la, ja que les dues dones s’emmirallen en l’obra i les reflexions d’aquella autora que, a vegades, sembla condicionar les seves pròpies decisions.

En l’obra, Menorca, el paisatge, la gent, i també el lèxic i la fraseologia de l’illa reproduïts en els diàlegs amb els personatges menorquins, és el gran marc on succeeix aquesta intensa i emotiva història que tracta de les complexes relacions familiars i, en especial, la que s’estableix entre un pare i la seva filla, en especial, com és el cas, quan la mare ja no hi és. Un magnífic relat que té com a contrapunt la figura d’Anaïs Nin i els seus dietaris.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari