“482 mm”, nou llibre de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981), tipògraf i poeta, ha publicat fa poc el llibre de poesia “482 mm” (Editorial Bilibú), una obra que posa de manifest l’ambició literària del poeta, la seva evolució i el treball exigent amb el llenguatge.

Fa pocs dies vam assistir a la presentació de 482 mm, el tercer llibre de poemes que publica el poeta i tipògraf Damià Rotger, un acte celebrat a la llibreria VaDllibres de Ciutadella, on vam poder comprovar una vegada més la seva aptitud per a la transmissió oral de la poesia, la magnífica manera que té de recitar els seus propis versos. No debades Rotger compta amb una dilatada experiència en recitals poètics o en diverses edicions del Poetry Slam, en què l’oralitat, el gest i la dicció acurada són fonamentals. Ara bé, 482 mm no és una obra que pertanyi a aquesta darrera categoria, sinó que exigeix la lectura atenta, i encara més la relectura, atès el seu contingut reflexiu, a vegades dens, altament simbòlic, però d’una remarcable potència verbal  i d’una indubtable capacitat de comunicació amb el lector, un llibre en què la veu del poeta mostra la seguretat de la seva evolució.

El títol del llibre, segurament, és la primera cosa que crida l’atenció, com ja passava en l’obra anterior Lletrascades. Ara bé, si en aquella obra el poeta partia de la seva professió de tipògraf –faceta on també demostra una gran capacitat de creació–, i els tipus de lletres i el món de la tipografia prenien un caràcter de símbols en l’elaboració del discurs poètic, a 482 mm ja no hi ha aquella presència i el primer simbolisme que trobam és justament el del títol. La xifra a què fa referència és la longitud d’ona del color blau –com explica el poema “Dubtaires”–, de clares ressonàncies menorquines, atès el blau de la mar i del cel de l’illa, la llum i els cromatismes de Menorca, presència evident o explícita en molts dels poemes del llibre. Però també, com el mateix Rotger explicava a la presentació, 482 mm és la llargada d’una eina de foradar, de manera que el títol pren a la vegada altres connotacions molt clares pel que fa al contingut del llibre, atès que foradar és anar cap endins, com fa també l’autor en aquests poemes que pouen a la recerca del coneixement i de la comprensió de les contingències de la vida.

Ja hem dit que el blau és presència de l’illa, però, encara més, esdevé símbol que remet a persones, paisatges, episodis vitals: “I que si dic blau / els dies s’omplen de tu”. Un tu que és polisèmic, que pot tenir múltiples significacions. Perquè en els poemes hi ha el paisatge i la mar i la natura, hi ha els amics, la família, els amors i els desamors, l’erotisme, la passió. Hi ha també la paraula, la poesia mateixa, el desig i les preguntes formulades a cau de soledat, que després el poeta transformarà en vers, en matèria de la qual naixerà el discurs poètic, configurat amb la riquesa de les imatges, de la metàfora fecunda que constitueix essència per poder expressar sentiments i emocions sense caure en l’impudor o l’evidència. Per açò Laia Martínez pot dir en el pròleg: “No hi ha conflictes, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica –una mena de lletania del coneixedor de l’absurd– s’estén pels poemes”. Vet aquí el mèrit en la construcció de la imatge, de l’expressió treballada que fuig de la facilitat.

A 482 mm Rotger reflexiona sobre el temps que configura el pas de l’existència. I ho fa amb una paraula vitalista i apassionada. Paraula també per manifestar la presència dels poetes que ell estima i admira, Ponç Pons de manera especial, a vegades amb cites o amb referències textuals. Són les lectures fecundes i ben assimilades que ha de fer tot poeta en el seu treball amb la paraula, en la forma essencial de la poesia. Ho expressa així Rotger en aquests bells versos del poema “Sanitja”: “Què és realment important, / l’aigua que la paraula agafa per portar / al rostre del món intel·ligible / o les gotes que queden, inabastables al mar?”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-09-2018)

 

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Arriba la XIII edició d’Illanvers

Cartell anunciador de la XIII edició d’Illanvers a partir d’una pintura de Zulema Bagur. El recital se celebrarà els pròxims 3 i 4 d’agost als jardins de Sant Patrici de Ferreries i al Fort Malborough des Castell, respectivament, a les 21 h.

Diu Jordi Marrugat a l’assaig Escriure la vida i la mort que «la poesia és un consol per la condició humana perquè és prova i presència d’un món millor: una experiència en tot contraposada a les que ens imposen el materialisme i els poders mundans com a fragmentadors del món i les consciències: una oda infinita que dicta en la llengua la vida de més enllà d’aquesta per tal de fer-se present a la consciència humana». Per altra part, la poesia en ésser creadora d’un llenguatge autèntic, vital, rebel i lliure es constitueix en un mur contra el qual es desfan les manipulacions, les falsedats, els tòpics i els estereotips del discurs promogut per aquells que intenten imposar la seva veritat, exercir el seu domini a través de l’ús interessat i pervers de la llengua. La poesia és sempre alliberadora, (re-)instauradora d’un àmbit de llibertat. I encara més en temps de misèria i d’indigències.

I si la poesia és alliberadora, el lema de la llibertat triat enguany en la XIII edició d’Illanvers és una tautologia. Però és que avui, davant la revifalla de l’autoritarisme, l’aplicació de lleis mordassa, la reculada de drets fonamentals, torna a ser necessari reivindicar la llibertat, un bé que tan sovint és qüestionat pels poders establerts. Poesia, art i música són llenguatges alliberadors que ajuden a crear un món millor i més solidari, llenguatges que pouen en la humanitat més fonda, en l’autenticitat. Que s’interroguen constantment sobre les qüestions que afecten la vida de les persones, que són profundament vitals ja parlin de la vida o bé de la mort, de la joia o del dolor. I a Illanvers s’uneixen aquests llenguatges en una expressió única, en una sola veu creadora.

Com sempre, l’edició d’enguany d’Illanvers presenta una gran diversitat en el temes i les estètiques en la veu dels 7 poetes que ens acompanyaran en el recital. Josep Masanés, Iosune Arriarán, Jordi Roig, Xisca Morro, Joan F. López Casasnovas, Maria Antònia Massanet i Àngel Terrón ens oferiran els seus poemes en dos llocs ja de per si amb un gran atractiu: els jardins de Sant Patrici de Ferreries i el Fort Malborough des Castell, sempre seguint la voluntat de fer itinerant el festival a les diferents poblacions de l’illa. Zulema Bagur, autora de la pintura que figura en el cartell i la coberta del Xibau d’Illanvers, així com de les il·lustracions interiors del llibre, crearà una obra en directe durant el temps que duri el recital i el guitarrista Toni Camps hi posarà la part musical. La cita és el 3 i 4 d’agost, respectivament, a les 21.30.

També, com s’ha fet habitual des del inicis d’Illanvers, el públic assistent podrà adquirir el Quadern Xibau editat per l’IME que inclou tots els poemes del recital a preu de cost. És important disposar del llibre, ja que així després, a casa, es poden llegir en calma els poemes escoltats, gaudir-ne d’una manera més plena i captar-ne tota la riquesa amb més intensitat. La poesia demana ser rellegida i aquest volum permet que els versos que s’han escoltat de viva veu continuïn interpel·lant-nos en cada nova lectura. Enguany l’edició del llibre ha estat possible gràcies al patrocini de Hauser & Wirth, a qui hem d’agrair aquesta col·laboració amb Illanvers i la seva implicació en la cultura i l’art de Menorca.

Per tancar el recital, recordarem l’obra de la poeta Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918-Barcelona, 2014) de qui commemoram el centenari del naixement. Abelló és considerada una autora fonamental de la poesia catalana de la segona mitat del segle XX, així com per les excel·lents traduccions que va realitzar. Per recitar els seus poemes tindrem el luxe de comptar amb la magnífica actriu, ben coneguda a Menorca, Clara del Ruste. Tot un programa per gaudir, una vegada més, de la poesia, la música i la pintura d’Illanvers.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-07-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Geografies literàries

Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, Bages, 1950), doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de Vic, és l’autor de l’ambiciós i original projecte “Geografia literària”. A finals de l’any passat sortida publicat el volum dedicat a les Illes Balears i Pitüses.

Geografia literària és un gran projecte del professor Llorenç Soldevila començat fa més de 10 anys i encara en curs d’elaboració, una obra magna que requereix, sens dubte, un esforç enorme i una notable ambició per part de l’autor; un conjunt de llibres que posa a l’abast de viatger, del lector curiós, del cercador d’itineraris, de l’amant del país, un recorregut per la geografia dels Països Catalans mitjançant una gran diversitat de textos literaris d’escriptors en llengua catalana, en un ventall que va des de l’edat mitjana als nostres dies. Es tracta per tant d’una guia diferent –no té res a veure amb les guies turístiques a l’ús–, que convida a viatjar, però també a aprofundir en els llocs visitats, a abraçar una multiplicitat de referències i significats, a saber-los físicament, però també transformats per la cultura, viscuts a través de la mirada, crítica, amable, irònica, tendra o plena d’admiració, dels escriptors que els han viscut i els han traslladat a la seva obra, ja sigui en forma de ficció, de reportatge periodístic, de crònica o de poemes.

He de confessar que desconeixia aquest projecte –del qual s’han publicat ja vuit títols–, fins que fa uns mesos el seu autor es va posar en contacte amb mi amb motiu de la preparació del volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses, publicat a finals de l’any passat. La col·lecció, editada per l’editorial Pòrtic, es presenta en un format molt atractiu amb fotografies a tot color de cada un dels llocs que es recullen –paisatges, edificis, monuments–, agrupats per poblacions. La fotografia ve acompanyada d’una descripció en què es posen de relleu els valors, paisatgístics, històrics, arquitectònics, de l’indret i el text literari de referència. En moltes d’aquestes entrades, s’indiquen també altres textos o materials audiovisuals que es podran trobar al web endrets.cat –un portal que es construeix a mesura que avança la publicació– i que no és possible reproduir en el llibre. A la part final, es pot trobar la bibliografia d’on s’han extret els textos, un índex dels autors i un índex de posicions GPS, molt útil al viatger que vulgui visitar els llocs descrits.

El volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses consta de 485 pàgines i es reprodueixen textos procedents de prop de 200 autors, des de Ramon Llull als escriptors actuals, i un magnífic pròleg de Josefina Salord. Per al viatger atent i amant de les lletres i la cultura, la Geografia literària es converteix en un imprescindible acompanyant i guia en les visites físiques dels llocs més emblemàtics de les Illes, en la contemplació de la bellesa dels seus paisatges, en el coneixement de monuments representatius, fins i tot en el descobriment d’algunes de les cases dels escriptors més importants o admirats. Però aquests volums també poden llegir-se amb tot el profit sense moure’s de casa, gaudir dels textos literaris dels escriptors illencs o d’aquells que han expressat les seves impressions de viatge, examinar les fotografies, captar-ne el batec.

Com diu Salord en el pròleg: «les Illes Balears i Pitiüses no són només el territori que tants de nosaltres coneixem i estimam, amb un amor admiratiu però també crític, sinó també la llengua, la literatura i la cultura que hauríem de compartir també des del coneixement, tanmateix a vegades avar. D’aquí el valor de la generositat de Llorenç Soldevila a l’hora de cartografiar cada una de les illes». No hi ha dubte que llibres com aquesta “Geografia literària” contribueixen a difondre i a promoure aquest coneixement i els valors del respecte, la cultura i la llengua pròpies.

Llorenç Soldevila és doctor en Filologia Catalana i professor titular de la Universitat de Vic. Durant prop de 30 anys ha impartit la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi doctoral va tractar sobre el moviment de la Nova Cançó i en el camp de la recerca i investigació ha realitzat estudis, entre d’altres, sobre Jacint Verdaguer i la literatura memorialística. Té una dilatada experiència en les rutes literàries en l’àmbit pedagògic.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-07-2018)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Manuel de Pedrolo, un any per reivindicar l’escriptor

Enguany es commemora el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990). Pedrolo, que va cultivar tots els gèneres literaris, és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la literatura catalana. La Generalitat va declarar el 2018 com Any Pedrolo.

Si hi ha un llibre que hauran llegit milers d’alumnes dels nostres instituts és sens dubte Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, una obra menor dins la producció de l’escriptor, però segurament per a molts lectors i lectores una bona porta d’entrada a la nostra literatura. L’èxit aconseguit per aquesta obra no ha evitat, però, l’injust oblit que ha pesat sobre l’autor per part d’estaments culturals i polítics del país –no per part dels lectors–, que s’estengué ja durant els darrers anys de la seva vida. Ara, la celebració del centenari del seu naixement i la declaració del 2018 com any Pedrolo han de servir, d’una banda, per reivindicar-ne la figura i, de l’altra, perquè juntament amb les reedicions de l’obra pedroliana, se’n realitzin, per fi, els estudis que es mereix i se’n desperti plenament l’interès acadèmic. De fet, i a pesar de les dificultats institucionals que fins ara hi ha hagut a Catalunya, l’any Pedrolo, comissariat per la filòloga Anna Maria Villalonga, ha començat amb molta força i amb una gran popularitat.

Amb Manuel de Pedrolo tenim l’exemple de l’escriptor total, dedicat plenament a l’ofici d’escriure i dotat d’una extraordinària llibertat creativa. Autor prolífic i d’una gran fecunditat, va arribar a publicar més de 120 obres que inclouen tots els gèneres  –novel·la, narrativa, teatre, poesia, assaig, dietarisme–, i que conformen un corpus literari de més de 20.000 pàgines d’una sorprenent diversitat temàtica. Per si encara no fos prou, va dur una intensa activitat com a articulista i va realitzar prop d’una cinquantena de traduccions, especialment de l’anglès, que inclouen noms com Lawrence Durrel, William Faulkner, Jack Kerouac, Malcom Lowry, Henry Miller, John Dos Passos, Jean-Paul Sartre o el comte de Lautréamont, entre d’altres.

Home insubornable, d’una gran honestedat i fidelitat a la llengua i als Països Catalans, en els moments tan difícils de recuperació de la nostra cultura, defensava la normalitat de la literatura en català tot reclamant que el lector hi pogués trobar obres de tots els gèneres, des de la novel·la més intel·lectual o experimental, a la novel·la negra o la ciència ficció. Segurament per açò, i per aquella fèrria voluntat de servei que sempre manifestà, ell mateix escrigué obres d’aquests dos darrers tipus i passà a dirigir la col·lecció “La cua de palla” de novel·la negra, que reuní traduccions dels més importants autors del gènere –sobretot nord-americans– , la qual, sens dubte, es troba a l’origen de l’auge que aquesta té avui a casa nostra. Per altra part, però, el compromís que sempre manifestà l’escriptor, la ideologia d’esquerres, el seu independentisme, la clara defensa dels Països Catalans, el feren una figura incòmoda per al poder en l’època del pujolisme i aquest va ser un dels motius, entre d’altres, de l’oblit abans esmentat.

La periodista Bel Zaballa publicava el passat mes de febrer un llibre titulat Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, sobre la trajectòria vital de l’escriptor. I és que si havíem de triar una paraula per referir-nos a Pedrolo, aquesta seria sense dubte la llibertat, una llibertat a la qual mai no va renunciar i que li comportà constants i seriosos problemes amb la censura. Tant és així que algunes de les seves obres hagueren d’esperar anys a ser publicades, cosa que, per altra banda, perjudicà l’impacte de l’esperit trencador amb què moltes van ser escrites.

En un corpus tan extens és normal que no tots els llibres estiguin a la mateixa alçada, però en les obres de més ambició literària es mostra clarament la figura enorme de l’escriptor. Posem per exemple, entre d’altres novel·les, Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, la tetralogia La terra prohibida el cicle Temps obert, constituït per onze novel·les, la trilogia Ànonim o les quatre parts d’ Apòcrif.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 2-06-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Màrius Sampere, ens ha deixat un dels grans

El 26 de maig moria a Barcelona el poeta i narrador Màrius Sampere i Passarell. Nascut el 1928, és considerat un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània. La seva obra, àmpliament reconeguda per la crítica, constitueix un exemple de creativitat, d’ambició literària i d’exploració constant de nous camins.

El 26 de maig passat moria a Barcelona Màrius Sampere, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps, un poeta original i inclassificable que va construir una obra de primer ordre en l’àmbit no només català, sinó també europeu. Allunyada de modes i d’escoles, escrita des d’una clara independència intel·lectual, la seva escriptura és una profunda indagació sobre l’existència; una intensa meditació sobre l’ésser humà i les seves preguntes fonamentals, les seves tragèdies; un corpus que ha transitat amb tota honestedat, lucidesa, ironia –i amb una irrenunciable ambició literària– per la metafísica i pels grans temes de l’amor, el dolor, la mort.

Sampere pertanyia a aquella generació de poetes nascuts abans de la Guerra Civil que va viure la República durant la infantesa. Va començar, per tant, a escriure la seva obra en el desolador panorama de la postguerra i la repressió franquista, com és el cas dels companys generacionals Bartomeu Fiol, Felícia Fuster, Montserrat Abelló, Blai Bonet o Francesc Garriga, entre d’altres. Autodidacte, va treballar en el món de la fotografia i la publicitat fins al final de la dictadura en què entrà a l’administració com a funcionari en temes d’assessoria i normalització lingüístiques. Estudià piano fins a finalitzar els estudis musicals superiors i arribà a compondre música i lletres de cançons, en especial per al Grup Estrop. Com a poeta, va començar a escriure en català a finals de la dècada dels 50 i el 1963 va guanyar el premi Carles Riba amb el llibre L’home i el límit, que no seria publicat, però, fins al 1968. Tanmateix, la seva proposta estètica, que no encaixava en els corrents literaris dominants de l’època, no va obtenir el reconeixement i l’admiració que es mereixia fins anys més tard, quan ja encetava un període d’una gran fecunditat creativa.

En l’assaig L’obra poètica de Màrius Sampere (Assaig de revisió del realisme històrica), Vicenç Llorca establia tres etapes en l’obra del poeta. El primer període, que l’autor anomena del “realisme existencial”, aniria de l’obra del 1963 ja citada fins a la publicació de Poemes de baixa freqüència (1976). El segon període se situaria entre 1976 i 1982 en una etapa de descoratjament en què Sampere, enfrontat a la mort i a l’absurd, evita caure en el nihilisme tot acudint a la literatura i la cultura orientals, època que Llorca anomena L’orientalisme i l’afirmació del contrasentit. La darrera etapa s’iniciaria amb la publicació de Llibre de les inauguracions (1986), en què el poeta entra plenament en la maduresa, estableix un canvi estètic i emprèn el rumb definitiu de la seva obra, en el qual Llorca assenyala l’aparició de l’estimada i la temàtica amorosa com una de les claus que en marcaran l’escriptura a partir d’aquell moment. Sampere va publicar més de 25 llibres de poesia amb una insòlita intensificació de l’escriptura a partir de l’any 2000, és a dir quan tenia ja 72 anys.

Aquesta fecunditat i extraordinària capacitat creatives, són també de constant evolució de la seva obra, fins al punt que arriba a reinventar-se ell mateix amb el gran poemari L’esfera insomne publicat per LaBreu el 2015, any en què també publica Ignosi (Edicions Ponçianes). I encara arribarien després el poemari Dèmens i la novel·la Alien i la terra promesa, tots dos publicats per LaBreu. Sampere va ser guardonat amb els més importants i prestigiosos premis literaris, entre els quals els premis de la Crítica Serra d’Or i de la Crítica de la poesia catalana, el Nacional de Literatura, el Jaume Fuster, el Cavall Verd o la Lletra d’Or, a més de rebre la Creu de Sant Jordi. Incomprensiblement, però, no va ser reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

“Mentrestant, que et cridin, que et consagrin
fill únic d’una nit d’amor. Tant és
l’estrella que mirava
aquell dia, és la mateixa
que ara ens fa estimar
i suar sang, i  no tenir
cap més vida
que aquesta, que, en cridar-la,
no ens sentia.”

De Ningú més i l’ombra, (Proa 2014)

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-06-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari