Geografies literàries

Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, Bages, 1950), doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de Vic, és l’autor de l’ambiciós i original projecte “Geografia literària”. A finals de l’any passat sortida publicat el volum dedicat a les Illes Balears i Pitüses.

Geografia literària és un gran projecte del professor Llorenç Soldevila començat fa més de 10 anys i encara en curs d’elaboració, una obra magna que requereix, sens dubte, un esforç enorme i una notable ambició per part de l’autor; un conjunt de llibres que posa a l’abast de viatger, del lector curiós, del cercador d’itineraris, de l’amant del país, un recorregut per la geografia dels Països Catalans mitjançant una gran diversitat de textos literaris d’escriptors en llengua catalana, en un ventall que va des de l’edat mitjana als nostres dies. Es tracta per tant d’una guia diferent –no té res a veure amb les guies turístiques a l’ús–, que convida a viatjar, però també a aprofundir en els llocs visitats, a abraçar una multiplicitat de referències i significats, a saber-los físicament, però també transformats per la cultura, viscuts a través de la mirada, crítica, amable, irònica, tendra o plena d’admiració, dels escriptors que els han viscut i els han traslladat a la seva obra, ja sigui en forma de ficció, de reportatge periodístic, de crònica o de poemes.

He de confessar que desconeixia aquest projecte –del qual s’han publicat ja vuit títols–, fins que fa uns mesos el seu autor es va posar en contacte amb mi amb motiu de la preparació del volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses, publicat a finals de l’any passat. La col·lecció, editada per l’editorial Pòrtic, es presenta en un format molt atractiu amb fotografies a tot color de cada un dels llocs que es recullen –paisatges, edificis, monuments–, agrupats per poblacions. La fotografia ve acompanyada d’una descripció en què es posen de relleu els valors, paisatgístics, històrics, arquitectònics, de l’indret i el text literari de referència. En moltes d’aquestes entrades, s’indiquen també altres textos o materials audiovisuals que es podran trobar al web endrets.cat –un portal que es construeix a mesura que avança la publicació– i que no és possible reproduir en el llibre. A la part final, es pot trobar la bibliografia d’on s’han extret els textos, un índex dels autors i un índex de posicions GPS, molt útil al viatger que vulgui visitar els llocs descrits.

El volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses consta de 485 pàgines i es reprodueixen textos procedents de prop de 200 autors, des de Ramon Llull als escriptors actuals, i un magnífic pròleg de Josefina Salord. Per al viatger atent i amant de les lletres i la cultura, la Geografia literària es converteix en un imprescindible acompanyant i guia en les visites físiques dels llocs més emblemàtics de les Illes, en la contemplació de la bellesa dels seus paisatges, en el coneixement de monuments representatius, fins i tot en el descobriment d’algunes de les cases dels escriptors més importants o admirats. Però aquests volums també poden llegir-se amb tot el profit sense moure’s de casa, gaudir dels textos literaris dels escriptors illencs o d’aquells que han expressat les seves impressions de viatge, examinar les fotografies, captar-ne el batec.

Com diu Salord en el pròleg: «les Illes Balears i Pitiüses no són només el territori que tants de nosaltres coneixem i estimam, amb un amor admiratiu però també crític, sinó també la llengua, la literatura i la cultura que hauríem de compartir també des del coneixement, tanmateix a vegades avar. D’aquí el valor de la generositat de Llorenç Soldevila a l’hora de cartografiar cada una de les illes». No hi ha dubte que llibres com aquesta “Geografia literària” contribueixen a difondre i a promoure aquest coneixement i els valors del respecte, la cultura i la llengua pròpies.

Llorenç Soldevila és doctor en Filologia Catalana i professor titular de la Universitat de Vic. Durant prop de 30 anys ha impartit la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi doctoral va tractar sobre el moviment de la Nova Cançó i en el camp de la recerca i investigació ha realitzat estudis, entre d’altres, sobre Jacint Verdaguer i la literatura memorialística. Té una dilatada experiència en les rutes literàries en l’àmbit pedagògic.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-07-2018)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Manuel de Pedrolo, un any per reivindicar l’escriptor

Enguany es commemora el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990). Pedrolo, que va cultivar tots els gèneres literaris, és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la literatura catalana. La Generalitat va declarar el 2018 com Any Pedrolo.

Si hi ha un llibre que hauran llegit milers d’alumnes dels nostres instituts és sens dubte Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, una obra menor dins la producció de l’escriptor, però segurament per a molts lectors i lectores una bona porta d’entrada a la nostra literatura. L’èxit aconseguit per aquesta obra no ha evitat, però, l’injust oblit que ha pesat sobre l’autor per part d’estaments culturals i polítics del país –no per part dels lectors–, que s’estengué ja durant els darrers anys de la seva vida. Ara, la celebració del centenari del seu naixement i la declaració del 2018 com any Pedrolo han de servir, d’una banda, per reivindicar-ne la figura i, de l’altra, perquè juntament amb les reedicions de l’obra pedroliana, se’n realitzin, per fi, els estudis que es mereix i se’n desperti plenament l’interès acadèmic. De fet, i a pesar de les dificultats institucionals que fins ara hi ha hagut a Catalunya, l’any Pedrolo, comissariat per la filòloga Anna Maria Villalonga, ha començat amb molta força i amb una gran popularitat.

Amb Manuel de Pedrolo tenim l’exemple de l’escriptor total, dedicat plenament a l’ofici d’escriure i dotat d’una extraordinària llibertat creativa. Autor prolífic i d’una gran fecunditat, va arribar a publicar més de 120 obres que inclouen tots els gèneres  –novel·la, narrativa, teatre, poesia, assaig, dietarisme–, i que conformen un corpus literari de més de 20.000 pàgines d’una sorprenent diversitat temàtica. Per si encara no fos prou, va dur una intensa activitat com a articulista i va realitzar prop d’una cinquantena de traduccions, especialment de l’anglès, que inclouen noms com Lawrence Durrel, William Faulkner, Jack Kerouac, Malcom Lowry, Henry Miller, John Dos Passos, Jean-Paul Sartre o el comte de Lautréamont, entre d’altres.

Home insubornable, d’una gran honestedat i fidelitat a la llengua i als Països Catalans, en els moments tan difícils de recuperació de la nostra cultura, defensava la normalitat de la literatura en català tot reclamant que el lector hi pogués trobar obres de tots els gèneres, des de la novel·la més intel·lectual o experimental, a la novel·la negra o la ciència ficció. Segurament per açò, i per aquella fèrria voluntat de servei que sempre manifestà, ell mateix escrigué obres d’aquests dos darrers tipus i passà a dirigir la col·lecció “La cua de palla” de novel·la negra, que reuní traduccions dels més importants autors del gènere –sobretot nord-americans– , la qual, sens dubte, es troba a l’origen de l’auge que aquesta té avui a casa nostra. Per altra part, però, el compromís que sempre manifestà l’escriptor, la ideologia d’esquerres, el seu independentisme, la clara defensa dels Països Catalans, el feren una figura incòmoda per al poder en l’època del pujolisme i aquest va ser un dels motius, entre d’altres, de l’oblit abans esmentat.

La periodista Bel Zaballa publicava el passat mes de febrer un llibre titulat Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable, sobre la trajectòria vital de l’escriptor. I és que si havíem de triar una paraula per referir-nos a Pedrolo, aquesta seria sense dubte la llibertat, una llibertat a la qual mai no va renunciar i que li comportà constants i seriosos problemes amb la censura. Tant és així que algunes de les seves obres hagueren d’esperar anys a ser publicades, cosa que, per altra banda, perjudicà l’impacte de l’esperit trencador amb què moltes van ser escrites.

En un corpus tan extens és normal que no tots els llibres estiguin a la mateixa alçada, però en les obres de més ambició literària es mostra clarament la figura enorme de l’escriptor. Posem per exemple, entre d’altres novel·les, Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega, Acte de violència, la tetralogia La terra prohibida el cicle Temps obert, constituït per onze novel·les, la trilogia Ànonim o les quatre parts d’ Apòcrif.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 2-06-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Màrius Sampere, ens ha deixat un dels grans

El 26 de maig moria a Barcelona el poeta i narrador Màrius Sampere i Passarell. Nascut el 1928, és considerat un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània. La seva obra, àmpliament reconeguda per la crítica, constitueix un exemple de creativitat, d’ambició literària i d’exploració constant de nous camins.

El 26 de maig passat moria a Barcelona Màrius Sampere, un dels grans de la poesia catalana de tots els temps, un poeta original i inclassificable que va construir una obra de primer ordre en l’àmbit no només català, sinó també europeu. Allunyada de modes i d’escoles, escrita des d’una clara independència intel·lectual, la seva escriptura és una profunda indagació sobre l’existència; una intensa meditació sobre l’ésser humà i les seves preguntes fonamentals, les seves tragèdies; un corpus que ha transitat amb tota honestedat, lucidesa, ironia –i amb una irrenunciable ambició literària– per la metafísica i pels grans temes de l’amor, el dolor, la mort.

Sampere pertanyia a aquella generació de poetes nascuts abans de la Guerra Civil que va viure la República durant la infantesa. Va començar, per tant, a escriure la seva obra en el desolador panorama de la postguerra i la repressió franquista, com és el cas dels companys generacionals Bartomeu Fiol, Felícia Fuster, Montserrat Abelló, Blai Bonet o Francesc Garriga, entre d’altres. Autodidacte, va treballar en el món de la fotografia i la publicitat fins al final de la dictadura en què entrà a l’administració com a funcionari en temes d’assessoria i normalització lingüístiques. Estudià piano fins a finalitzar els estudis musicals superiors i arribà a compondre música i lletres de cançons, en especial per al Grup Estrop. Com a poeta, va començar a escriure en català a finals de la dècada dels 50 i el 1963 va guanyar el premi Carles Riba amb el llibre L’home i el límit, que no seria publicat, però, fins al 1968. Tanmateix, la seva proposta estètica, que no encaixava en els corrents literaris dominants de l’època, no va obtenir el reconeixement i l’admiració que es mereixia fins anys més tard, quan ja encetava un període d’una gran fecunditat creativa.

En l’assaig L’obra poètica de Màrius Sampere (Assaig de revisió del realisme històrica), Vicenç Llorca establia tres etapes en l’obra del poeta. El primer període, que l’autor anomena del “realisme existencial”, aniria de l’obra del 1963 ja citada fins a la publicació de Poemes de baixa freqüència (1976). El segon període se situaria entre 1976 i 1982 en una etapa de descoratjament en què Sampere, enfrontat a la mort i a l’absurd, evita caure en el nihilisme tot acudint a la literatura i la cultura orientals, època que Llorca anomena L’orientalisme i l’afirmació del contrasentit. La darrera etapa s’iniciaria amb la publicació de Llibre de les inauguracions (1986), en què el poeta entra plenament en la maduresa, estableix un canvi estètic i emprèn el rumb definitiu de la seva obra, en el qual Llorca assenyala l’aparició de l’estimada i la temàtica amorosa com una de les claus que en marcaran l’escriptura a partir d’aquell moment. Sampere va publicar més de 25 llibres de poesia amb una insòlita intensificació de l’escriptura a partir de l’any 2000, és a dir quan tenia ja 72 anys.

Aquesta fecunditat i extraordinària capacitat creatives, són també de constant evolució de la seva obra, fins al punt que arriba a reinventar-se ell mateix amb el gran poemari L’esfera insomne publicat per LaBreu el 2015, any en què també publica Ignosi (Edicions Ponçianes). I encara arribarien després el poemari Dèmens i la novel·la Alien i la terra promesa, tots dos publicats per LaBreu. Sampere va ser guardonat amb els més importants i prestigiosos premis literaris, entre els quals els premis de la Crítica Serra d’Or i de la Crítica de la poesia catalana, el Nacional de Literatura, el Jaume Fuster, el Cavall Verd o la Lletra d’Or, a més de rebre la Creu de Sant Jordi. Incomprensiblement, però, no va ser reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

“Mentrestant, que et cridin, que et consagrin
fill únic d’una nit d’amor. Tant és
l’estrella que mirava
aquell dia, és la mateixa
que ara ens fa estimar
i suar sang, i  no tenir
cap més vida
que aquesta, que, en cridar-la,
no ens sentia.”

De Ningú més i l’ombra, (Proa 2014)

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-06-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

XI Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet

El pròxim 9 de juny se celebrarà l’Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet a Sa Sínia Art Hub des Castell. El recital, organitzat per l’Associació de Veïns des Castell, comptarà amb els poetes Nora Albert, Lluís Calvo, Rubén Luzón, Ismael Pelegrí i M. Victòria Secall, presentats per Llucia Palliser.

Els amants de la poesia, de la paraula i de la literatura en general, hem d’agrair el coratge i l’esforç de l’Associació de Veïns des Castell que, amb el suport del Departament de Cultura i d’Illenc, van reprendre l’any passat el prestigiós Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet que enguany arriba a la XI edició. Onze anys en què hem tingut el privilegi de poder escoltar veus de primer ordre procedents de tota la geografia de parla catalana, és a dir de tots els Països Catalans, com Francesc Calvet i Miquel Vanrell van anomenar, amb tota normalitat, el recital. Una normalitat que avui hem perdut a causa de les forces que, des del centralisme i d’una concepció uniformadora i ofegant de l’estat, han maldat per dividir el conjunt de catalanoparlants enlloc de considerar la diversitat lingüística i cultural una immensa riquesa a mantenir, a respectar i a fomentar. I és que, per desgràcia, la qüestió de noms ha estat un tema sagnant que ens ha fet perdre massa energies i que s’ha emprat de manera perversa i a consciència contra la unitat de la llengua catalana.

Però parlem de l’Encontre que enguany se celebrarà el pròxim 9 de juny a les 20 h. a Sa Sínia des Castell i que reunirà els poetes Nora Albert, Lluís Calvo, Rubén Luzón, Ismael Pelegrí i M. Victòria Secall, presentats per la també poeta, narradora i activista cultural Llucia Palliser. Hi podrem escoltar no només la diversitat de poètiques i de formes de creació del poema, sinó també la diversitat d’accents de la llengua catalana transmesa mitjançant la musicalitat llenguatge poètic.

Nora Albert, pseudònim d’Helena Alvarado, ens arriba d’Eivissa, on viu de fa molts anys. A més de poeta, és traductora i assagista, camp en què s’ha especialitzat en  la literatura comparada i literatura escrita per dones. A més  ha desenvolupat un important activisme cultural amb organització de nombrosos actes i recitals. Els darrers llibres publicats són Punta Galera, Fràgils Naufragis i Lletra menuda, així com l’excel·lent traducció de Terra Santa, d’Alda Merini, publicada per l’editorial menorquina Arrela.

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) viu a Sant Cugat del Vallès i treballa en el camp de la gestió cultural. És poeta, escriptor i assagista. Des de 1987 ha publicat un gran nombre de poemaris en què es pot observar una constant recerca en el llenguatge i una notable diversitat artística. Darrerament ha publicat els poemaris Llegat rebel, Selvàtica i Talismà, la novel·la L’endemà de tot o l’assaig  sobre Europa El meridià de París. Ha obtingut importants premis literaris.

Rubén Luzón (València, 1982) és llicenciat en Filologia Catalana i Hispànica per la Universitat de València. És poeta i traductor. La seva trajectòria en el camp de la poesia va començar l’any 2005 i, des d’aleshores, ha publicat cinc poemaris que li han valgut importants reconeixements, com el premi Ausiàs Marc, el Vicent Andrés Estellés o el de la Crítica dels Escriptors Valencians. Els darrers poemaris publicats són Ai, Sinó i Alguna cosa.

M . Victòria Secall, es doctora en psicologia, escriptora i poeta. Viu a Palma des de fa molts anys on ha exercit la docència a la UIB. Ha escrit llibres sobre intervenció logopèdica i col·laborat en obres conjuntes de psicolingüística. Ha conreat la literatura infantil i juvenil i la narrativa breu. Ha publicat diversos poemaris, com: Gramòfon en runes o La mort viole(n)ta. El darrer, El dia que va néixer Orlando serà presentat el dia 8 a la llibreria Espai 14 de Maó.

Ismael Pelegrí no necessita presentació a Menorca, ja que ha exercit un destacat activisme cultural des de l’IME i l’AELC. És llicenciat en Filologia Catalana i exerceix la docència a l’IES Joan Ramis de Maó. Ha conreat l’assaig, la poesia i la narrativa, gènere en què obtingué el 10è Premi de Narrativa Illa de Menorca. En poesia havia publicat poemes en diverses obres col·lectives. L’any passat va publicar De l’animal que s’imposa, el primer llibre en solitari.

Tots els llibres de poesia que he citat més amunt, estaran a l’abast del públic assistent al recital que els podrà adquirir allà mateix.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 29-05-2018)

 

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Emili de Balanzó publica la novel·la “Del color dels ocells”

Emili de Balanzó acaba de publicar la novel·la “Del color dels ocells”, la primera obra de l’autor en el camp de la ficció. La història sobre la investigació d’una mort sobtada, escrita amb destresa i una intel·ligent ironia, amb què l’editorial Arrela inaugura una nova col·lecció. (Foto: Gemma Andreu

Que n’Emili de Balanzó és un gran lector i que sempre ha viscut amb intensitat el món de la literatura i de l’art era ben evident per a totes les persones que el coneixem. La seva amistat i relació amb poetes i escriptors s’ha posat de manifest moltes vegades en trobades, presentacions de llibres, conferències, etc., celebrades a Menorca. La qualitat de la seva escriptura l’havíem comprovada en els articles publicats a la premsa insular i el seu ferm compromís amb la cultura ha estat palès en moltes iniciatives que s’han duit a terme a l’illa, com és el cas de l’Enciclopèdia de Menorca a la qual ha estat vinculat des del principi. No és d’estranyar, per tant, que, ara que disposa de més temps per escriure, hagi trobat en la ficció un mitjà excel·lent per expressar-se i ens hagi sorprès molt gratament amb la seva primera novel·la Del color dels ocells.

Per la seva banda, l’Editorial Arrela engega amb Del color dels ocells una nova col·lecció de narrativa, “Embosta”, dedicada a escriptors que publiquen les primeres obres, una lloable iniciativa que hem d’agrair i que posa de manifest el seu compromís amb la literatura i els autors de l’illa. Com sempre, es tracta d’una acurada edició que segueix criteris d’ecoedició, que és marca de la casa.

Emili de Balanzó construeix una hàbil trama a partir de la mort sobtada d’en Nito Fullana, un destacat personatge local del món immobiliari, i d’una investigació que el director d’una companyia d’assegurances encarrega, de manera circumstancial, al protagonista de la novel·la, en Cris Robert, un amic molt aficionat a la mar, que li ha resolt un cas relacionat amb una embarcació cremada. En Cris rep, amb sorpresa, l’encàrrec poc després d’haver observat els personatges que desfilen durant el funeral d’en Fullana, oficiat de manera solemne i amb la presència destacada de tot d’autoritats, per “l’horrible nau de l’església de Santa Maria”. Situat des d’una distància crítica, observa també les significatives absències i escampa una mirada irònica sobre l’entorn que envolta tota la cerimònia.

Posat a fer d’investigador, en Cris Robert, reconstrueix la vida del difunt a partir del testimoni de les persones que més el van tractar des de petit i descobreix la persona freda, especuladora i sense escrúpols que era en Nito Fullana i les traïcions i misèries escampades per ell a fi d’aconseguir l’èxit personal i en els negocis. En aquest recorregut, és remarcable la destresa de l’autor en el retrat dels diferents personatges que ajudaran en Cris a descobrir les circumstàncies de la mort d’en Fullana i el faran ser part també de la història; personatges dels quals coneixerem els sentiments, les frustracions i els anhels més íntims i que, en algun cas, es faran potser propers al lector, tot i que ja ens adverteix l’autor al principi de la novel·la que “la majoria dels personatges d’aquesta narració són tan reals que mai han existit”. Al cap i a la fi, allò que els ha de fer reals és la ficció mateixa, és a dir l’habilitat de l’autor a l’hora d’integrar-los en la història, de dibuixar-ne les circumstàncies vitals, de fer-los creïbles.

I com a rerefons de tot, “Del color dels ocells” presenta encara un altre protagonista: la ciutat de Maó, sobretot els carrers i els comerços del nucli històric, establiments emblemàtics que hi surten amb el seu nom real i que, a poc a poc, desapareixen per deixar el mateix panorama despersonalitzat i insuls, amb els mostradors de les mateixes grans cadenes comercials, que trobam actualment a qualsevol altra ciutat del nostre entorn. I aquí la mirada de l’autor, lúcida i finament irònica, a vegades tendra, sempre bonhomiosa, mostra en alguna ocasió un cert deix de nostàlgia. I tot açò escrit amb un bon domini del llenguatge literari i l’ús intel·ligent d’una llengua propera que recull formes i expressions col·loquials pròpies de Menorca, en una novel·la que, de tot d’una, enganxa el lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-04-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari