“Els ullastres de Manhatann” nou llibre de Ponç Pons

Ponç Pons acaba de publicar “Els ullastres de Manhattan” (Quaderns Crema), un llibre fruit de l’estada que el poeta va realitzar a Nova York l’any 2007 en què la narració del viatge, en forma d’un dietari ric de reflexions literàries, està acompanyada d’una història de Menorca en vers.

A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema.

L’arribada a Nova York representa, d’una banda, la trobada amb la gran metròpoli on, als ulls d’un menorquí acostumat a les mides de la nostra illa, “tot açò resulta enorme, atorditiu, desmesurat”. Per altra banda, malgrat la distància a què es troba, el poeta necessita sentir que du Menorca dintre. Per açò, i per exorcitzar l’enyor, juntament amb les impressions i sensacions del viatge escriu també un llarg poema, en versos de quatre a sis síl·labes (sobretot d’hexasíl·labs), en què es narren els principals fets de la història de Menorca. D’aquesta manera, al llarg de tot el llibre s’alternen, com en una doble veu, les parts del dietari amb les diferents parts del poema.

El recorregut per Nova York comença a la Biblioteca Pública (“una enriquidora lliçó d’humilitat. Tres milions de llibres junts. Em sembla que levit. És fascinant”), i continua a museus com el MOMA o la Hispanic Society, a llibreries, a la zona zero (“Un silenci tens i gent que plora… L’Apocalipsi en un clot”), a Little Italy o Chinatown, a Central Park, al White Horse Tavern la taverna “on Dylan Thomas es va beure divuit whiskys seguits”, etc. La descripció d’aquestes visites, amb apunts vius, precisos, penetrants, és acompanyada sempre de fondes reflexions i d’una gran riquesa de cites dels més diversos autors, fruit de l’enorme bagatge cultural de Ponç Pons, “lector apassionat i passional”, que amb una memòria envejable, li són evocades  constantment per allò que veu, pensa o sent. Però les referències no són només literàries, sinó també de filòsofs com Heidegger, Spinoza, Walser, Thoreau (un dels referents del poeta), la mitologia, el del món de l’art, de la música, i, evidentment, del cinema tan estimat també per l’autor de Nura.

Al llarg del dietari hi ha l’afirmació de la menorquinitat (la illenquitat) del poeta, la comparació d’aquella ciutat immensa i sense línia d’horitzó amb la natura, la tranquil·litat i el caràcter de Menorca. I també, com no pot ser d’altra manera, hi és present la defensa de la llengua pròpia i del patrimoni natural de l’illa: “Crec que els dos principals signes identitaris d’un poble són la llengua i el territori, i els nostres, per manca d’orgull, consciència, estimació, viuen amenaçats”. O bé: “Nosaltres sembla que fem nosa i espatllam la uniformista castellanitat d’Espanya”. O, en un altre lloc: “M’habita un sentiment de pèrdua d’un espai natural i d’uns valors que em són consubstancials”.

El poema, com he dit, recull els fets més destacats de la història de Menorca des dels inicis als nostres dies, però també topònims, lèxic propi de l’illa, anglicismes que encara queden de la dominació britànica, cultura popular, els escriptors (també Albert Camus, descendent de menorquina) i els grans noms de la cultura, l’art i la ciència que ha donat Menorca en el passat.

Els ullastres de Manhattan, llibre bell, ple de saviesa, es tanca amb el retorn a l’illa. Cap al final, confessa l’escriptor: “Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m’han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l’estil de vida menorquí”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-05-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’espai profund de Lluís Calvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) guanyava amb “L’espai profund” la darrera edició del Premi Carles Riba de poesia.

He seguit la trajectòria de Lluís Calvo des que va publicar Estiula i he pogut constatar el treball de renovació i de recerca constant que presenta a cada nou llibre. Aquesta característica em fa pensar en J.V. Foix quan es definia com un investigador en poesia, perquè l’obra de Calvo representa també una exploració sobre el recursos, les possibilitats, l’estructura del llenguatge poètic, efectuada sempre des la precisió i el rigor, tant des d’un punt de vista formal com lingüístic. Ara bé, l’elaboració d’aquest corpus que es construeix de manera prolífica, mitjançant una escriptura que sembla no admetre pauses, es fa també des d’una gran coherència i amb un segell inconfusible.

Amb L’espai profund, editat per Proa, Lluís Calvo guanyava el passat mes de desembre el Premi Carles Riba. El llibre venia després de la publicació d’Ancestral (Jardins de Samarcanda), amb el qual presenta clares diferències, ja que aquell és un llibre de múltiples formes poètiques, de poemes més llargs, sovint d’una notable narrativitat, amb més exuberància verbal i profusió de recursos literaris, mentre que L’espai profund està constituït per poemes més curts que, amb una voluntat de síntesi, mostren una escriptura més condensada, sòbria, una expressió més decantada cap a l’essencialitat.

El títol del llibre fa referència a l’espai desconegut que es troba més enllà de les galàxies visibles, com indica una cita de Twin Peaks 2, dirigida per David Lynch: “entre les meves tasques hi ha el manteniment dels monitors d’observació de l’espai profund, de galàxies més enllà de les nostres”. Però l’espai del poeta és el món interior, el camí d’una intensa introspecció, d’una observació de la matèria fonda de què som fets –amb zones també desconegudes, inquietants– i que conforma a la vegada la nostra relació amb els altres i amb el món. Així, en aquesta navegació interior, “com les galeries del record profund” de Josep Carner (una altra de les cites que encapçalen el llibre) no hi manquen les referències filosòfiques i a l’espiritualitat, tant de caràcter occidental com hinduista. Així, per exemple, l’al·lusió cartesiana al poema “Fam”:

“No diguis pas: jo penso, ans mira el viure
del pròfug que s’esmuny i del sofrent”.

La referència al pa i el vi del Nou Testament a “Aparició” (“Jo et rento els peus / i recompto els morts.”) o el pas de Jesús sobre les aigües del Tiberíades i la por de Pere, en la tradició judeocristiana; però també a Shiva-Pashupati, el senyor de les bèsties, que representava el vincle sagrat entre els humans i els animals, en la tradició antiga de la Índia. I en aquest darrer sentit cal dir que la poesia de Lluís Calvo, tot i ser polièdrica, té sempre un caràcter tel·lúric, amb una gran presència de la natura que sovint es concreta en el lèxic, a vegades fins i tot amb mots d’ús molt localitzat, com en el cas d’aligart; en els noms del món vegetal, com la rèvola o l’el·lèbor; del mineral. I aquí convé comentar que Lluís Calvo, a més a més, utilitza un català esplèndid, de la terra, com diu el poema “Llar”:

“que parli llatí
i català abellaire,
terrancós,
i dugui així el nom
de les hores plaents”

Així, el poeta, alquimista del llenguatge, es pot permetre incloure, de la manera més natural, qualque arcaisme com “almosta”.

Construït amb un gran rigor formal, L’espai profund tracta temes com la llibertat, el pas del temps, la incertesa, la presència de la mort, des d’una òptica vitalista i sense deixar de banda formes de resistència i afirmació de l’individu. En aquest darrer sentit determinats poemes estan clarament relacionats amb l’assaig L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, (Ed. Arcàdia), publicat l’any passat. En aquell llibre podem llegir, per exemple: “Vagarejar és un art. Amb una doble orientació: caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. Dues coses que poden anar plegades i que es corresponen amb una cartografia d’accions i de silencis, de descobertes i exploracions”. A L’espai profund, Calvo reprèn algunes d’aquelles idees: “Extraviar-se és un art”; “Ho amago tot / per no donar / pistes al llop”; “Prô m’alço i corro i faig camí. / I endins del cor la terra canta”; o en títols com “Vagareig”.

Si parlàvem abans d’una voluntat de concisió, de condensació, hem de remarcar també la bellesa amb què Calvo treballa l’expressió poètica, a vegades amb contundència i altres amb una notable delicadesa. Vegeu, per exemple aquests versos:  “Tu m’ets la font i jo et soc l’aigua amiga. / De quin paratge vens, que et dic amor?”  o, per posar només dos exemples, “Plegats farem / una gramàtica dels somnis”. El llibre és ric, com és habitual en Lluís Calvo, de múltiples referències culturals que poden anar des de la mitologia, passant per l’edat mitjana als escriptors que l’acompanyen o, com hem vist, al món del cinema. En aquesta ressenya són molts els versos que m’hauria agradat citar, però serà molt millor que agafeu el llibre i us endinseu en aquest espai profund del poeta que confessa: “Cerco l’aigua d’un pou / molt fondo”. Al cap i la fi, l’aigua més neta de la fondària humana.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

La Plaça

Llegesc en un poema del llibre Compàs d’espera del poeta Enric Sòria (Edicions de la Guerra, 1993) aquests versicles:

“Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.”

Immediatament actuen de magdalena proustiana i la memòria em du al mercat del claustre del Carme (sa Plaça) de la dècada dels 70 en què passava molt de temps a Maó i m’agradava, quan podia, passejar-me entre les diverses parades, contemplar els productes, l’activitat de la gent, els sons diversos que es confonien en l’aire, la fressa de les converses, els cistells plens, les canastres vessant de verdures fresques, els colors de la fruita acabada de collir, madura i sucosa –no entaforada encara verda dins una càmera frigorífica com es fa ara–, les carnisseries plenes, els passadissos exuberants, l’exultació dels sentits. El mercat. Ple de vida i moviment, dels fruits de la terra.

Em va passar igual, vull dir que em revingué aquest record, quan vaig llegir fa un parell d’anys (no l’havia llegit abans) el magnífic llibre Lluvia roja de Cees Nooteboom en aquell fragment que parla de sa Plaça tal com jo la record d’aquells anys. Diu l’escriptor, en la traducció castellana (Siruela, 2009):

“Hace cuarenta años el mercado de Menorca no estaba todavía contaminado por esa gran mascarada hipócrita de la corrección. Las cosas eran lo que eran y el entorno hacía el resto. El mercado estaba en el interior de un edificio alto que sobresalía por encima del puerto y que lindaba por un lado con el mercado de pescado y por el otro con la iglesia… Los puestos de venta se alineaban contra las paredes y en el centro. Había payesas de la comarca vendiendo sus verduras frescas del huerto; un viejo sin más mercancía que un conejo salvaje y un par de huevos; mujeres con gallinas y el queso curado de la isla; puestos de arenques salados, nueces y olivas, bacalao y panes medievales. La carnicería era como las de México o el norte de África, una realidad sin máscara…”

Era l’ambient del mercat, el trafegar incessant de la gent a primeres hores del matí, un món que recomençava cada dia, un bé de déu de producte local. És cert que avui exigiríem bastant més de les carnisseries, però he enyorat sempre aquella plaça plena de vida on em feia feliç vagarejar. Uns anys més tard es va fer la reforma, necessària per altra banda, i ja res no tornaria a ser igual. Ara, els grans supermercats, el canvi de costums, li han acabat de donar el cop de gràcia. Ara hi vaig poc. Ara m’entristeix passar-hi i veure que hi queden només dues o tres paradetes que segurament tenen els dies comptats. Per sort encara hi ha qualque botiga amb productes de Menorca i qualque carnisseria. La resta, ja ho he dit, em produeix un sentiment de pèrdua.

M’agraden els mercats. Quan vaig de viatge, si dispòs de temps, és una visita obligada. No ara el de la Boqueria de Barcelona, convertit en parc temàtic, en desgavell turístic, on sempre solia anar si tenia ocasió d’acostar-me al centre. Per açò sé, perquè tenc el costum de visitar-los, que tots han canviat una mica, és un signe del temps, però el més important és que en conservin la funció primordial. No és una qüestió de nostàlgia evocada pels ulls profunds, bells, enigmàtics, d’una al·lota com en el poema de Sòria, però enyor, què voleu que us digui?, aquell mercat de Maó, aquella oferta pletòrica de producte local.

I aquest record em du ara a una altra qüestió. Arran de la terrible pandèmia que vivim es fan crides constants a la compra de productes de km. 0, com es diu ara. I de fet, molta gent ha manifestat uns bons propòsits en aquest sentit. Esperem que no s’oblidin i que, sempre que sigui possible, la despesa que fem en alimentació i en altres béns vagi en benefici dels productors locals, que és com dir en benefici de tots els menorquins, tant des d’un punt de vista econòmic, com ecològic, com social. A les places, a les botigues de barri, a les cooperatives, als súpers de proximitat, als mercats de carrer. En definitiva, al nostre mercat.

Les dues fotografies són extretes del blog Menorca, imatges d’emprimer.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

50 anys del Price del poetes

Fotograma de la pel·lícula “Poetes catalans” de Pere Portabella.

El 25 d’abril de l’any 1970 es va celebrar, per primera vegada després de la Guerra Civil, i gràcies a una maniobra per sortejar la censura, un recital de poesia catalana que va aplegar alguns dels més destacats poetes del moment. Es va fer, a les 10.30 de la nit, al Gran Price, el temple de la boxa de Barcelona on també es practicaven altres esports o es feien festes i balls. La sala era situada a la cantonada del carrer Floridablanca amb Casanova i va tancar a finals de 1972 després de més de 35 anys d’existència. Per al recital es va disposar el quadrilàter central amb una escenografia de Frederic Amat, aleshores deixeble de Fabià Puigserver, muntada de forma precària, ja que no es disposava de recursos econòmics, amb unes tarimes de fusta de l’Ajuntament que es van aconseguir mitjançant contactes extraoficials. L’acte, una fita en la lluita antifranquista, aplegà més de 3.000 persones que van pagar una entrada entre 25 i 150 pessetes. La recaptació va ser destinada als presos polítics de l’època.

Programa de mà del festival

El festival estava estructurat en tres blocs diferents. A la primera part, un grup de rapsodes, entre els quals figuraven actrius i actors com Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Carme Sansa o Ernest Serrahima, entre d’altres, recitaren poemes d’una seixantena de poetes dels Països Catalans. La segona part va consistir en un homenatge a cinc figures ja desaparegudes: Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarra. Finalment van recitar els poetes Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabra, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedes, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. Una absència destacada, no se sap perquè, va ser la de J.V. Foix que, tanmateix, figurava en el programa de mà. I també la de Josep Carner, que en aquell moment es trobava de visita Barcelona per primera i única vegada des que va emprendre l’exili, ja molt envellit i en un viatge trist i dissortat. Moriria poc després de retornar a Brusel·les. Aquest episodi ha estat molt ben recollit a la novel·la Retorn de Carles Casajuana (Columna, 2017).

El Gran Price de Barcelona.

Podem observar com, entre els poetes presents, només hi figurava una dona, Rosa Leveroni, cosa que avui seria impensable, però lamentablement en aquella època les poetes eren poques i encara poc visibles. També ens podríem fixar en els representants de fora del Principat, només dos: Jaume Vidal Alcover (que vivia a Barcelona) i Josep M. Llompart (militant en tots els actes possibles tant a Mallorca, com fora de l’illa). Els qui dugueren el pes de l’organització van ser els poetes Joan Colomines, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú en una època en què muntar un esdeveniment com aquell, catalanista i subversiu, a més d’arriscat, no resultava gens fàcil. I és que tot i l’innegable protagonisme de la poesia i de l’excel·lència i rigor literari de tots els participants, el festival era clarament un acte reivindicatiu, cívic, de resistència i d’afirmació cultural, però també política. En l’ambient surava l’emoció i un gran caliu i els crits de “Llibertat!” i, de tant en tant, “Amnistia!” es mesclaven constantment amb els aplaudiments als poetes. És significatiu veure Joan Oliver des de la tarima animant el públic després de recitar el poema “Corrandes de l’exili” i corejant les consignes.

Cartell del festival de Josep Guinovart

La paraula poble i  popular, que ara ha pres unes connotacions que no tenia el 1970, surten de manera molt destacada tant en la presentació de Joan Colomines (poeta que militava en l’anomenat realisme social) com en la cloenda de Joan Oliver. En reflecteixen molt bé el to aquestes paraules extretes del parlament de Colomines: “L’acte d’avui és un acte de solidaritat.  La poesia entre el poble, aquest és un aspecte d’un món més just. Que cadascú faci allò que li sigui dat fer per aconseguir-lo, aquest món. Que no comptin ni els sacrificis, ni el dolor, ni les vexacions, ni les hores gastades. Vosaltres a lluitar i nosaltres també. Tots plegats en aquest nus solidari que aquesta nit de poesia i de civisme ens assegura”. El mateix Colomines, en el llibre de memòries El compromís de viure (Columna, 1999), ho recordava així: “El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte inenarrable, que innovava una nova estratègia de lluita oberta, combinada amb una gran rigorositat literària”.

D’aquell festival en queda un testimoni visual impagable: una pel·lícula que Pere Portabella va rodar de forma clandestina, ja que estava prohibit introduir càmeres o altres aparells enregistradors en el recinte. Per aconseguir-ho, tres o quatre dies abans del recital es va dur, d’amagat, un equip bàsic al Price i d’aquesta manera tenim avui un document d’un gran valor històric i emotiu que podeu veure en streaming a Filmin. Té una durada de 26 minuts i, evidentment, no conté tot el festival. Hi ha la presentació i la cloenda i es recull la lectura de sis poetes: Agustí Bartra (només en part), Pere Quart (Joan Oliver), Salvador Espriu, Joan Brossa, Francesc Vallverdú i Gabriel Ferrater. És una llàstima no tenir-ho  tot, és cert, però hem d’agrair l’arriscada acció de Portabella per conservar aquell moment únic i impressionant.

El mes de maig de 1975, ja cap al final, encara amb sang, de la dictadura, els joves de la generació dels 70 prendrien el relleu d’aquell festival amb el Gespa Price, organitzat al campus de la Universitat de Barcelona per Vicenç Altaió i Jaume Creus. Pel que fa a Menorca, en aquella època de joves estudiants universitaris menorquins a Barcelona, pens que el festival del Price –puc anar equivocat–  es podria trobar a l’origen del muntatge poètic que l’estiu de 1972 va presentar la companyia Delfín Serra, dirigida aleshores per Gonçal Pons, a la discoteca Mànix de Ciutadella i a la sala de festes Sa Tanca de Sant Lluís, sota el títol “Poemes de l’home per a l’amor i el poble”. (Un dia convindrà recordar-lo). Quatre anys més tard, vindrien els recitals dels Mussols.

És imprescindible fer memòria d’aquestes coses i sobretot difondre-les entre les generacions que no les van viure. Conèixer d’on venim; saber tot el que va costar assolir la llibertat que alguns volen coartar; mantenir una certa normalitat, tan sovint amenaçada, per a la nostra cultura i la nostra llengua; entendre, en fi, la fragilitat de tots aquests drets si no els sabem defensar. Venen temps difícils i un dels danys col·laterals de la pandèmia serà molt probablement  l’increment dels populismes i el reforçament, ja de si prou preocupant, en l’ascens de l’extrema dreta. El coneixement de veritat, la memòria no falsejada o manipulada, la raó enfront del prejudici en poden ser bons antídots. Avui, aquell recital del Price constitueix un exemple de dignitat, de coratge, de compromís, de solidaritat i l’inici d’un camí que després molts altres hem continuat en condicions incomparablement més favorables. Des d’aquí un homenatge a tots aquells que hi participaren i el feren possible.

PS. Llegiu, més avall, el comentari de Bartomeu Mestre que era al festival i aporta una valuosa informació que jo no tenia.

 

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Els Premis Cavall Verd 2020

Anna Gas i Margalida Castells, guanyadores dels XXXVII Premis Cavall Verd de poesia i traducció poètica.

Els dies 27 i 28 de març estava previst celebrar, a Palma, els actes corresponents als XXXVII Premis Cavall Verd que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al millor llibre de poesia i de traducció de poesia que, a criteri del jurat, s’han publicat l’any anterior. Així mateix, el dia 28 s’havia de fer l’acte de lliurament del guardó als premiats que, com és sabut, no té dotació econòmica, però que representa un reconeixement de prestigi molt ben valorat pels autors. No cal dir que, a causa de la crisi ocasionada pel Covid-19, tot el programa s’hagué d’ajornar fins que les circumstàncies en permetin la celebració. Açò, tanmateix, no va impedir que fossin proclamats en la data prevista els guanyadors dels Cavall Verd 2020. Així, el premi Josep M. Llompart va ser per a l’obra Llengua d’Àntrax (Edicions del Buc) d’Anna Gas Serra i el premi Rafel Jaume va recaure en Margarida Castells Criballers per la traducció de l’antologia Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria (Ed. Godall).

Em sap greu no poder parlar amb detall dels llibres perquè he de confessar que no n’he llegit cap dels dos i, per fer-ho, potser hauré d’esperar l’ocasió de viatjar fora de Menorca. Em costa molt trobar aquí tots els volums de les Edicions del Buc i en el seu moment no vaig tenir notícia de la traducció. Són per tant dues obres prioritàries en ser possible recobrar una mica de normalitat. Aquesta és una més de les conseqüències i servituds de tenir un país esquarterat en què costa tant també que la distribució de llibres permeti tenir accés, ni que sigui mitjançant comanda, a les obres que voldríem. En tot cas, recolliré en aquesta entrada les impressions del jurat que atorgà els premis i que estigué constituït per Miquel Cardell, Pol Guasch, Maria Antònia Massanet, Begonya Pozo i el vicepresident de l’AELC a les Illes, Pau Vadell.

Per al premi Josep M. Llompart de poesia el jurat va trobar en Llengua d’àntrax una «proposta formal arriscada, innovadora, que deriva en una visió estètica que porta més enllà el llenguatge i dona un nou tractament del cos, la corporalitat i el pensament d’una manera trencadora». Anna Gas (Barcelona, 1996) escriu poesia i narrativa. Aquest és el segon llibre de poemes que publica i crec que enguany és l’ocasió en què s’ha premiat la veu més jove de tota la història dels premis Cavall Verd. Gas havia publicat abans Crossa d’aigua (Fonoll, 2017), obra guanyadora del 18è Premi Joan Duch de Poesia per a Joves Escriptors. L’autora ho agraïa així a través d’un vídeo: «La notícia m’arriba en temps estranys, però no per això deixo de sentir-me feliç de rebre aquest premi. Ha estat molt sorprenent i fa impressió formar part d’un premi amb aquesta història. Estic molt contenta i això m’empeny a seguir trobant camins. Vull donar les gràcies a l’AELC, als Premis Cavall Verd i especialment als membres d’un jurat que han volgut confiar en una veu tan jove».

En una entrevista arran d’aquest premi al diari Ara Balears Anna Gas parlava de la necessitat de reconstrucció i al fet que el lector al llarg de la lectura intenta respondre les preguntes “què?”, “qui?”, “per què”? i deia, entre altres coses: «Hi trobem també una veu lírica escindida que altera i confon els temps i les persones verbals, la qual cosa pot apuntar al fet que el jo, en realitat, s’expressa des d’un solipsisme radical. Ho veiem en l’oposició, la paradoxa i el retorn insistent al cos, al llenguatge i a l’altre. Concebo el llibre una mica com un gratacel en ruïnes: hi ha molta incertesa, inestabilitat, contradicció i malaltia.»

Pel que fa al Premi Rafel Jaume de traducció el jurat va considerar que Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria conté «veus molt pròximes des d’una situació d’emergència i veus desconegudes a la tradició catalana». També va tenir en compte que «formalment, els poemes tenen ritme, qualitat, compromís i alhora elegància i precisió». Margarida Castells Criballés (Torelló, 1962) és filòloga i traductora literària. Entre 1984 i 2004 va estudiar i treballar en diversos territoris del món àrab, sobretot a Síria. De l’àrab al català, ha traduït entre d’altres Les mil i una nits (Proa, 1995), Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara,2013) i Ètica i educació per a governants d’Ibn Almuqaffa (Angle, 2014). També ha portat al català textos d’autors àrabs contemporanis, tant de prosa com de poesia, com és el cas de SalimBarakat, Mahmud Darwix, Aziza Ahdiya, Mazen Maarouf i Joumana Haddad. És autora del Diccionari Àrab-Català (Enciclopèdia Catalana, 2007).

Jo soc vosaltres. Sis veus de Síria és una antologia de la qual ha tingut cura el poeta, dramaturg i traductor exiliat a Barcelona Mohamad Bitari (Damasc, 1990) i que conté els textos de sis poetes de Síria amb la voluntat de donar-los a conèixer: Raed Wahesh, Rasha Omran, Talal Bu Khadar, Abdul·lah Al-Hariri, Nisrín Akram Khouri i Wael Saadeddín. En agrair el premi, la traductora va dir:  «Viatges a cavall de les paraules, d’una llengua a l’altra. Tradueixes. A les lletres esmaltades per les veus de set poetes, hi veus la Síria que ja no vols veure, la devastació de la terra setanta vegades devastada, la mar de les escales de Llevant tenyida dels colors dels jerseis que teixiren les àvies. Una veu verseja: Tinc fam / Torna’m la poma, / i et tornaré el paradís… I, de sobte, als confins del teu confinament, esclaten gessamins vermells, comprens i dius: Jo sóc vosaltres.»

Esperem que prest es pugin celebrar aquests premis com es mereixen, un dels esdeveniments literaris més importants de les Illes, inclosos els actes prevists en homenatge a la poeta Cèlia Viñas. Per la meva part esperaré impacient poder llegir els dos llibres guardonats.

(Aquesta entrada s’hauria d’haver publicat abans, però ho faig ara a causa de les circumstàncies explicades al post anterior.)

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari