En record del poeta Lluís Alpera

El passat mes de desembre moria Lluís Alpera i Leiva (l’Horta, València, 1938). Poeta, crític literari, animador cultural i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, és un dels grans de la poesia catalana del segle XX al País Valencià.

“Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós / incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus”. No record bé la data, però devia ser entorn de 1985 (l’any en què es publicà el llibre) quan uns quants amics amants de la poesia ens trobàrem a Ciutadella per conversar amb el poeta valencià Lluís Alpera i escoltar-ne una lectura poètica. Sempre m’ha quedat un gran record d’aquella vetlada i de la manera en què Alpera recitava el poemes del llibre que du per títol els dos versos fastuosos que encapçalen aquest escrit. L’entusiasme d’Alpera no podia evitar una queixa que li dolia: l’encasellament en l’estètica del realisme social de què havia estat objecte a partir de les primeres obres publicades. La seva poesia, però, havia evolucionat clarament i en aquella lectura revelava una sensualitat no exempta de barroquisme, tot que les referències a les circumstàncies col·lectives i al país no desapareixerien mai (“Ai pobra i estimada Ítaca! I com se t’ha rebregat aquell / perfil de nenúfars blancs que vam somiar els perdedors”). Per altra banda, en aquell llibre la mort també formava part de la reflexió del poeta just a partir del mateix objecte de l’erotisme representat per l’hibisc:

“Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l’heura
de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del
portent. N’agafaré unes poques, les necessàries per a la barca de
Caront.”

Després d’aquell dia encara ens trobàrem una altra vegada a Menorca amb motiu de la presentació d’un altre llibre, el 1995 amb “Llevant amb baula de xaloc” si no vaig errat, a la Sala de Cultura Sant Antoni de Maó en una altra vetlada inoblidable.

Tots aquests records se’m feren ben presents quan el 14 de desembre vaig rebre la notícia de la mort del poeta als 80 anys, tot just acabada de succeir. Amb ell desapareixia no només un dels grans de la poesia al País Valencià, sinó també el lluitador incansable per la llengua en un ambient sempre hostil, el fundador del Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant , on va exercir de professor, i el crític literari autor de prop d’una vintena d’obres referides sobretot a la poesia. La seva obra poètica està constituïda també per una vintena de títols entre els quals podríem destacar, a més de les obres citades, Dades de la història civil d’un valencià  (1967 – 1980); Amb cendres i diamants (1985); L’esplendor de l’àmfora,  (1987); Els dons del pleniluni, (1980); Els bells papirs d’Alexandria, (2003); o El nou rapte d’Europa (2008). El passat mes d’octubre, l’editorial Onada va publicar el volum Ulisses i la mar dels Sargassos que abasta l’obra poètica completa de Lluís Alpera.

La poesia d’Alpera té uns clars referents en la tradició literària pròpia i en les cultures vesines, així com en els clàssics, en especial Homer i, entre els nostres, Ausiàs March i Joanot Martorell. Entre els contemporanis, em sembla indubtable la presència, entre d’altres, d’Estellés, encara que el sensualisme d’Alpera no arriba a ser mai tan descarnat com en el poeta de Burjassot. Com he dit, la seva poesia evolucionà des del realisme inicial cap al sensualisme i el barroquisme fins a la poesia més sintètica i depurada que presenten les darreres obres, sempre però dins una notable coherència i ambició literàries. Entre els guardons que van premiar la seva producció poètica podem assenyalar el Joanot Martorell, la Crítica del País Valencià, l’Ausiàs March de Gandia o el Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Avui, arribat al final del seu periple vital se’ns fan presents els darrers versos d’aquell poema que comença “David, fill meu…” :

“Aprèn a llançar fora borda la sorra
de mil colors que enlluernarà el teu camí.
I en acabar el periple cerca’m
en algun racó d’una altra Ítaca!”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-12-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

“Calç morta” de Guillem Benejam

Guillem Benejam (Ciutadella, 1990), és professor de llengua i literatura a secundària a Ciutadella. Poeta i narrador, va ser guanyador, el passat mes de juny, del premi de poesia dels XIX Premis Vila de Lloseta amb el llibre “Calç morta” publicat per El Gall Editor.

Guardonat amb el XIX Premi Vila de Lloseta de Poesia 2018, Calç morta (El Gall editor) és el primer llibre de poemes que publica el poeta ciutadellenc Guillem Benejam, tot i que ja era conegut per haver guanyat el Premi de Narrativa Curta per a menors de 25 anys i el Premi de Poesia dels Premis Illa de Menorca del 2016, obres publicades al volum col·lectiu que edita l’Editorial Menorca. Ara, Calç morta confirma la força de la veu poètica de Benejam, el  seu treball rigorós amb el llenguatge, la seva indubtable ambició literària i un saludable domini dels recursos tècnics. En aquest llibre, el poeta hi ha desenvolupat alguns elements que ja trobàvem al recull Collita pròpia publicat en el volum de l’Editorial Menorca, com per exemple la vinya, el circell, les branques, la planta.

A Calç morta Benejam recorre una planta de les arrels a les branques i en fa un símbol de la vida humana, de l’itinerari vital que sempre és un camí de desenvolupament i aprenentatge –com també ho és l’ofici de poeta–, d’esforç i de superació personal a la recerca dels millors resultats que podem assolir, allò que representaria el bon most de la vinya. Així, el llibre és dividit en tres parts que donen forma a aquest recorregut: “De soca a rel”, “Branques” i “Planta”, la darrera, a manera de conclusió, constituïda per un sol poema. No hi ha dubte que aquesta concepció del llibre representava tot un repte que el poeta ha sabut resoldre amb escreix gràcies a un treball lent i pacient en què, juntament amb altres recursos lingüístics i literaris, elabora una esplèndida imatgeria que incideix amb força en l’impacte emocional que en rep el lector. La metàfora, l’al·legoria, el símbol aporten no només riquesa conceptual al discurs poètic, també bellesa i eficàcia verbal.

I és que en aquest camí de recerca i de coneixement que traça Calç morta convé remarcar la bellesa expressiva que aconsegueix Benejam gràcies a la riquesa i l’originalitat de les metàfores i les imatges sorgides especialment de la simbologia de la planta, però també de l’entorn illenc i altres elements. Ho podem veure en alguns exemples: “Només ens feim forts en la sequera / quan l’aigua s’escola i la terra sembla morta”. O aquest altre: “Per tenir bon most, / em trec les espines / dels carcs de la tanca”.  O en aquests esplèndids versos “…saber / tot el que viu / passada la verema / en la vinya erma” que fan referència a uns versos de Joan Margarit: “Al fons del meu esguard hi ha la foscor / de les vinyes després de la verema”. Allò que importa a Benejam, però, no és la desolació, sinó l’emoció de tot allò que encara hi batega.

A Calç morta hi trobareu també alguns versos de to sentenciós (“Hauríem de saber / que la vida du el dubte, / així com amb la mort / ve la certesa”) que apunten cap a lectures o formes aforístiques i filosòfiques, aquí convertides en bona poesia. I en aquesta veu reflexiva de Benejam, Menorca hi és ben present, aquesta illa que hauríem de ser capaços de preservar: “L’illa és una nafra / de cicatrius de derrotes obertes” o bé “La pèrdua de tot / també de l’illa”.

El llibre és ric en cites que, mostren un ampli, divers i ben paït ventall de bones lectures, que són imprescindibles per al poeta. Fernando Pessoa, Joan Margarit, M. Àngels Anglada, Jaume C. Pons Alorda, Ponç Pons, Andreu Vidal, Anna Gual, Marià Manent, Francesc Garriga. Per tant, lectures fecundes d’on es poua saviesa i mestratge i que, en alguna ocasió, poden arribar a produir una certa intertextualitat, tan pròpia de la poesia contemporània.

En definitiva, ens trobam davant un llibre d’un alt simbolisme, però no d’escriptura hermètica, i amb el bon resultat d’un treball exigent i pausat per part d’una veu segura i reflexiva:  “Hauríem de saber / que la vida du el dubte, / així com amb la mort / ve la certesa”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 11-12-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Menorquins a Gibraltar

Martí Crespo i Sala és l’autor de l’estudi “Els ‘minorkeens’ de Gibraltar”, publicat en coedició per l’Institut Menorquí d’Estudis i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El llibre, d’un gran interès, tracta de l’emigració menorquina a Gibraltar durant els segles XVIII i XIX. (Foto: Vilaweb)

Tot i que aquesta secció és dedicada a autors i temes literaris, avui voldria parlar d’un llibre de recerca històrica que vaig rebre fa poc i que s’ocupa a fons d’una qüestió que em fa l’efecte que, en general, és poc coneguda pels menorquins. Es tracta del llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar de Martí Crespo i Sala, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb coedició de l’Institut Menorquí d’Estudis, una relació fecunda que no podrem agrair prou mai, atès els nombrosos estudis sobre Menorca que gràcies a aquesta col·laboració s’han posat a l’abast d’especialistes i de públic en general, tant en obres individuals com en la gran quantitat d’articles publicats a la revista Randa.

L’autor del llibre és Martí Crespo i Sala, filòleg de formació, que ha exercit sobretot com a periodista a diversos mitjans com l’Ara, l’Avui, El temps i especialment Vilaweb. En l’àmbit de la recerca històrica ha col·laborat en diaris i revistes especialitzades amb reportatges sobre episodis dels Països Catalans i la seva gent, amb un interès especial en les emigracions multitudinàries dels menorquins al llarg de la història, com la produïda a la Florida al segle XVIII o l’algeriana al segle XIX. L’any 2000 començà a interessar-se per la comunitat menorquina establerta a Gibraltar durant els segles XVIII i XIX i va iniciar l’estudi que ha realitzat a partir de la recerca i el buidatge aprofundit d’arxius locals i bibliografia existent. El projecte va obtenir, el 2009, una beca de l’IME i va quedar enllestit el 2010, però no ha estat fins ara que s’ha pogut publicar.

Els ‘minorkeens’ de Gibraltar s’inicia amb els antecedents de l’any 1704 quan, en plena guerra de Successió al tron d’Espanya, una flota aliada formada per un miler d’anglesos, vuit-cents neerlandesos i un 300 austracistes catalans, va atacar per sorpresa i va ocupar el nucli felipista de Gibraltar. Aquest fet va suposar una fugida massiva de la població del penyal que seria suplerta durant el segle XVIII per gent arribada de la mateixa Anglaterra i de diversos llocs de la Mediterrània: genovesos, jueus sefardites de l’altra banda de l’estret, andalusos, portuguesos, maltesos i menorquins. L’arribada d’aquests darrers va ser propiciada arran del tractat d’Utrecht que establia la sobirana anglesa sobre Menorca i Gibraltar, un fet que facilitaria molt les relacions comercials entre Menorca i el penyal, així com el desplaçament de població que hi va veure la possibilitat de guanyar-s’hi la vida. Cap a la dècada de 1720 ja trobam presència de menorquins a Gibraltar, sobretot menestrals, però també mariners, corsaris i capellans.

La població desplaçada a Gibraltar procedia sobretot del port de Maó, i en especial del Raval de Sant Felip, les zones amb més influència britànica de Menorca. D’entre aquesta població, el cas dels capellans és el més visible, ja que des del 1730 els governadors militars del penyal, que no veien amb bons ulls la dependència de l’església gibraltarenya del bisbat de Cadis, van disposar que els capellans de la plaça havien de ser súbdits britànics i açò va afavorir que, entre aquesta data i el 1790, la majoria de vicaris que hi hagué al capdavant de la parròquia fossin menorquins, un capítol que resulta especialment interessant.

El llibre s’ocupa del tot període d’emigració menorquina a Gibraltar, que es produeix durant tot el segle XVIII i s’atura cap a finals del segle XIX, amb les vicissituds històriques viscudes per una població civil diversa i canviant que acabaria per donar forma a una identitat pròpia en la qual l’empremta menorquina es pot resseguir avui gràcies a la presència de llinatges menorquins que s’hi han conservat. L’obra, d’un gran interès en tot el seu contingut, aporta al final una documentació inèdita en forma d’apèndixs que en completa la informació, així com una relació dels llinatges dels menorquins establerts al penyal.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-11-18)

 

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Tots els cavalls, d’Antònia Vicens

El passat 17 d’octubre l’escriptora Antònia Vicens rebia el Premio Nacional de Poesía 2018, que atorga el Ministeri d’Educació i Cultura, pel llibre Tots els cavalls, publicat per l’editorial LaBreu  a principis d’any. Segons manifestava el jurat “La seva vocació poètica contempla tota una vida mitjançant una expressió seca, dura, inquieta i fulgurant”. Aquesta obra ja havia estat reconeguda amb el Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el marc dels actes que es van celebrar el mes d’abril, com comentàrem en aquesta mateixa secció.

Antònia Vicens va començar la seva carrera literària com a novel·lista, gènere en què ha publicat obres fonamentals en la narrativa catalana del segle XX, com ho va ser la primera novel·la amb què es donà a conèixer: 39º a l’ombra, guanyadora del Premi Sant Jordi el 1967. Després vindrien obres com Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos entre d’altres. No fou, però, fins a l’edat de 65 anys que Vicens s’inicià en l’escriptura de poesia amb la publicació de Lovely, el 2009. Seguiren els llibres Sota el paraigua el crit (2013) i Fred als ulls (2015).

Tots els cavalls està constituït per 40 poemes que es poden llegir de forma independent, però que segueixen un fil narratiu i que per tant conten una història, en la qual apareixen determinats personatges. Hi ha una família integrada per la veu poètica -present al llarg de tot el llibre en tant que veu narrativa-, per dues filles, i l’espòs, Emmanuel, de mal nom Diable, a qui trobam en un estat agonitzant. Hi ha una altra figura important, que és el mestre de Diable (“El mal nom li ve donat del mestre quan / li agafava la cara amb les seves / mans”) o l’amiga de la protagonista. Amb més o menys presència segons quin sigui el personatge, els poemes ens en presenten les contingències i el pes que tenen en la història, però també el record, el temps viscut, la marca del passat.

El tema principal de Tots els cavalls és el de la mort, la pèrdua personal, però sobretot la sensació d’un món que desapareix. No debades els cavalls del títol, que transitaran pel conjunt de poemes, ens remeten als genets de l’apocalipsi, de la destrucció. Es veu de manera molt clara en un dels poemes:

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs tots els cavalls.

Altres temes importants que tracta el llibre són el de la culpa, el de l’abús, la violència o el  masclisme, representat, aquest darrer, també pel cavall. I no podem obviar, ja que hi són molt presents, les dicotomies: entre la vida i la mort, entre l’horror i la bellesa de l’expressió poètica, entre el cel i l’infern. Així ho expressa molt bé aquest poema:

El cel pot cabre   dins un bassal
l’infern   pot ser
un llit   amb els llençols
de seda”.

La poesia de Tots els cavalls és altament simbòlica i, a la vegada, dotada d’una gran austeritat, ja que la poeta cerca l’expressió més essencial, despullada i concisa. Per arribar al fons d’allò que ens transmet, el llibre demanarà ser llegir més de dues vegades, però aquest és un procés sempre estimulant, ja que a cada nova lectura els lectors hi descobriran més elements i significats i s’adonaran de la riquesa de referents que presenten els poemes. Entre aquests referents destaquen els procedents de la Bíblia, com ja hem pogut endevinar en els poemes transcrits, però també n’hi ha de procedents del món del cinema o de diversos elements de la cultura contemporània. L’estil mateix en què està escrit el llibre, la manca de puntuació o els petits espais en blanc que sovint apareixen enmig dels versos, conviden a una participació activa del lector i en provoquen una lectura molt més rica i gratificant. Tots els cavalls és d’una força poètica que emociona, cou, esgarrapa, però a la vegada d’una bellesa expressiva que enlluerna.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-11-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’obra reunida de Margarita Ballester

La col·lecció Jardins de Samarcanda, editada per Cafè Central-Eumo Editorial, acaba de publicar la poesia reunida de Margarita Ballester (Barcelona, 1942) en el volum titulat “Després de la pluja”, feliç iniciativa que posa a l’abast una obra fonamental, exhaurida de feia temps.

He rellegit aquests dies, amb la mateixa emoció que la primera vegada, la poesia de Margarita Ballester arran de la feliç iniciativa de Jardins de Samarcanda de publicar la seva obra reunida en el volum Després de la pluja, constituït pels llibres L’infant i la mort (1989, premi Rosa Leveroni), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004, Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart), que es trobaven exhaurits de feia temps i eren, per tant, inaccessibles a nous lectors. Poder llegir ara tot el conjunt en un sol volum mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb que ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i coherència.

Margarita Ballester publicà el primer llibre de poesia als 47 anys, tot just un any abans de venir a viure a Menorca per ocupar la seva plaça de professora d’història a l’institut Joan Ramis i Ramis. L’infant i la mort era producte d’una gran maduració interior i de moltes i fecundes lectures de grans poetes que li permetien un excel·lent domini de l’ofici i una intensitat, exactitud i fondària expressives que només es poden explicar després d’un gran recorregut per tota la poesia occidental. Ens trobàvem de ple davant d’una obra reflexiva en què l’emoció es transmet mitjançant un llenguatge molt elaborat i precís, sense que res no hi sigui sobrer ni gratuït, d’un alt voltatge poètic, que el lector es fa seu sense reserves perquè s’hi sent identificat. Unes característiques que, amb el creixement de l’obra, creixen en els altres llibres mentre s’estableix un major lligam entre poesia i pensament. No debades, com assenyala Sala Valldaura en el magnífic estudi que acompanya aquesta edició: «Tots els seus poemes pouen de les capes freàtiques més pregones del seu interior: mai no penses que el poema hi ha nascut perquè sí o que no requereix una segona lectura a fi d’abastar-hi la profunditat que conté.»

La poesia de Margarita Ballester reflexiona sobre la mort, el temps, l’amor, la infantesa. Hi apareix també el tema mateix de l’escriptura –sovint en un diàleg amb altres poetes–, l’art o determinats fets històrics. La poeta afirmava en una entrevista de Jordi Nopca publicada al  diari Ara que «La meva poesia és un destil·lat de la vida… el que hi ha a Després de la pluja és el resultat d’una vida viscuda intensament i en contacte constant amb alguns poetes». I tanmateix, al poema no li és necessari explicitar el fet o l’anècdota d’on ha sorgit. És justament la destil·lació de què parla Ballester: allò que hi queda, transfigurat per la metàfora, l’analogia, la capacitat expressiva, és l’emoció, la reflexió final que ella fa arribar intensament als lectors.

A l’entrevista citada, i també ho ha dit en altres ocasions, Margarita Ballester confessa que la descoberta de la poesia d’Emily Dickinson li va obrir les portes a una manera d’escriure que trobava del tot diferent del que havia llegit fins aleshores. Aquella lectura va ser determinant per fer-li treure tot allò que sempre havia estat en el seu interior, que havia anat madurant amb les lectures que des de jove havia continuat: una poesia en què la reflexió ocupa el lloc central –ja el primer llibre s’obre amb una cita de Rilke– i que s’imbueix d’un to de tristesa, elegíac, que es fa encara més desolat en la darrera obra publicada, Entre dues espases.

Després de la pluja és una magnífica oportunitat per rellegir l’obra de Margarita Ballester o perquè la pugui descobrir qui encara no la coneix, una autèntica festa per als lectors de poesia, per als lectors en general. Vegeu un exemple de la intensitat que comentàvem en el següent poema:

Alforja III

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-10-18)

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari