Sebastià Perelló, premi de la Crítica

La novel·la “Veus al ras” de Sebastià Perelló va ser guardonada el passat mes d’abril amb el premi de la Crítica de narrativa en llengua catalana dins els premis que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios. L’obra va ser publicada el 2016 per Club Editor.

El passat mes d’abril es van conèixer els guanyadors dels Premis de la Crítica que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios a les millors obres de poesia i narrativa publicades l’any anterior en les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. En la modalitat de llengua catalana, que coordina l’AELC, els premiats van ser, en poesia, Lluís Solà per la monumental obra Poesia completa de la qual parlàrem fa poc en aquesta secció i, en narrativa, el mallorquí Sebastià Perelló per la novel·la Veus al ras, publicada per Club Editor.

Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és llicenciat en Filologia Catalana i combina el seu treball docent amb una intensa activitat literària desplegada en diversos gèneres que van des de la creació (poesia, narrativa, crítica, assaig) a l’articulisme i la realització de nombrosos cursos i conferències. Ha coordinat també els cicles sobre literatura i vi “In vino litterae” i “Beure sense set” que es va impartir a Menorca en els cursos de l’UIMIR el 2007. Abans de Veus al ras havia publicat quatre llibres de poesia, dos de narrativa, dues obres d’assaig i la novel·la Pèls i senyals.

Veus al ras és la història d’un home que ha perdut la capacitat de parlar, que s’ha perdut ell mateix en una afàsia que el paralitza i el rosega, incapaç de sortir d’una teranyina que l’ha anat lligant i que el fa aparèixer cada setmana davant de casa seva després d’haver-hi deixat la dona en una soledat que la turmenta i la manté en una espera obstinada mentre escriu un quadern on flueix, incessant, la paraula i en el qual explora la història de la seva relació i d’un amor que encara manté a pesar del desassossec i la desesperació. D’aquesta manera teixeix un relat que, amb la presència d’un obstinato de fons –crec que en aquesta obra no podem obviar el moviment musical amb elements com el ritornello o el leit motiv wagnerià– tracta de reconstruir mitjançant els detalls i els fets que coneix, la infància i les circumstàncies d’aquest home que ja només pot expressar-se a través del gest. Així la dona, figura fonamental en el text, tracta de trobar el fil que li pugui donar respostes i li permeti entreveure una sortida al laberint que els engoleix. En aquest sentit no podem deixar de pensar en el mite d’Ariadna o, encara més, en el de Penèlope en el seu teixir i desteixir, pacient i constant, sempre a l’espera, tossuda contra la realitat que li volen imposar.

A Veus al ras la paraula cobra protagonisme damunt l’acció. El monòleg obsessiu de la dona està escrit en una prosa enlluernadora, fronterera entre gèneres, en què el llenguatge és tractat de manera minuciosa, precisa, com en un treball d’orfebreria en què tot està pacientment encastat i cada detall és important, una escriptura que flueix i retorna com una onada, sense concessions a la facilitat i perfectament acoblada a la situació claustrofòbica i desolada que dibuixa la narració. Un text rigorós i potent –s’ha parlat de Beckett– on trobam expressions i girs que possiblement procedeixen del món de la infantesa de Perelló, una presència que sembla evident en la novel·la, i en el qual el gust per la paraula, que ho és tot, embolcalla el lector en un poderós continu verbal, veus al ras d’uns personatges que parlen en l’únic discurs possible de la dona, veu muda de l’home en una veu que no cessa de parlar.

Els personatges de Veus al ras són fruit de la incertesa i la inanició de l’època actual. El mateix autor ho assenyalava en una entrevista: “La meva idea era perfilar els personatges en el present més immediat, i amb això vull dir mostrar-los en l’escarràs de la crisi que ens paralitza a tot plegats, mostrar-los en aquest desproveïment que ens immobilitza i que sembla incapacitar-nos per tal de continuar endavant”. Dos personatges que, des del silenci d’una banda i el poder de la paraula de l’altra, ens tracen, en aquest text excel·lent, una història de desolació i rebel·lia, d’amor i de soledat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

“La draga”, una intensa paràbola sobre el mal i la degradació

Esperança Camps acaba de publicar “La draga” a l’editorial Llibres del Delicte. Es tracta d’una novel·la, escrita sense concessions, que narra una punyent història centrada en el mal i la degradació física i moral d’un espai situat en una illa sense nom. (Foto: Prats i Camps)

No sé si és possible que un autor surti del tot indemne, vull dir sense sentir-se de qualque manera canviat amb l’experiència, quan escriu una intensa paràbola sobre el mal, quan s’ha d’implicar, d’immergir, en una història en què el mal ho impregna tot. No tan sols el mal com acció, sinó la presència d’una malura que s’escampa, com una infecció sense remei, per tot el teixit social d’un espai tancat en ell mateix, en què fins i tot els elements actuen com agents dinàmics d’aquest ambient malaltís, insà, descompost. És el cas de La draga, la nova novel·la d’Esperança Camps, publicada el mes de març a Llibres del Delicte, en què l’escriptora excel·leix a l’hora de traçar una profunda, angoixant, metàfora sobre la presència del mal. Es tracta d’una obra que no pot sorgir de la facilitat, sinó d’un insubornable “compromís amb la literatura” tal com ella mateixa assenyala en un pròleg en què explica que “escriure aquesta novel·la ha estat buidar les golfes de la memòria. Ha estat ajuntar dues etapes separades per un any i una crisi”.

La draga és, en efecte, una novel·la escrita sense concessions, amb una gran ambició literària i un inqüestionable domini del llenguatge, l’estructura i el tempo narratius. Camps relata la història d’una devastació que causa desassossec, que pertorba la consciència del lector, que l’inquieta per la presència d’aquest mal sense pal·liatius, però ho fa amb l’habilitat del novel·lista que domina les seves eines i que sap mantenir-lo enganxat a les pàgines amb un desplegament de recursos eficaç i intel·ligent. Així, la destresa mostrada a l’hora de combinar les històries dels personatges o les diferents veus narratives en un continu sense marques, en el qual el lector no es confon mai. En aquest sentit, per una banda tenim la tercera persona d’un narrador omniscient i per l’altra la veu de n’Ignasi, el protagonista de la novel·la, que es manifesta en segona persona, com si el mateix narrador l’interpel·lés quan n’ha d’expressar els pensaments, les sensacions o els sentiments, el seu naufragi vital; un narrador que no s’està tampoc de dirigir-se fins i tot al lector quan li convé. I tot açò escrit en una prosa potent que aconsegueix dotar el llenguatge d’una gran expressivitat, adequant-lo al clima opressiu en què es desenvolupa la narració, al discurs pertorbador del protagonista.

L’acció se situa en una illa que podria formar part del paisatge inhòspit d’un film futurista, ferida per la contaminació i una pluja trista i persistent que tot ho amara. Una contaminació que sembla haver penetrat en el cor dels seus habitants, immersos en una atmosfera de derrota enmig dels seus naufragis personals. Una illa sense personalitat, sense identitat. Per açò no hi ha topònims que en defineixin els noms. Només Poble i Ciutat. Més enllà el continent, enfora de l’illa que molts ja han deixat. A pesar d’açò n’Ignasi, després d’haver fet de periodista per tot el món, quan perd la feina i se separa de la dona, se sent empès a tornar-hi per retrobar la casa heretada dels pares i els records de la infantesa. Una volta allà, i amb un projecte que l’il·lusiona, serà testimoni de l’ambient asfixiant i del dragatge del port de Poble que, a més dels fangs pudents i contaminats, provoca la descoberta d’un cadàver que li farà retornar vells fantasmes, mentre manté una difícil relació amb la metgessa del poble.

 A La draga trobam l’estil propi que Esperança Camps ha sabut crear en la seva narrativa, adaptat en cada cas a la temàtica de les novel·les, però que podem reconèixer si n’hem seguit la trajectòria. En aquest cas, la prosa intensifica la sensació de degradació dels personatges i l’espai que descriu, i tanmateix convida a assaborir-ne la construcció, a deixar-nos endur per la força del llenguatge, de la paraula, que ens permet penetrar a fons dins aquesta història de naufragis i desolació.

 (Diari Menorca, 02-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Lluís Solà, premi Cavall Verd de poesia

Lluís Solà (Vic, 1940), poeta, dramaturg i traductor, fundador de la revista “Reduccions”, ha estat guardonat amb el Premi Cavall Verd de poesia per la publicació el 2016 de “Poesia completa” (Edicions de 1984), un volum que aplega tots els llibres inèdits i publicats de l’autor. (Foto d’Adrià Costa)

El passat 25 de març, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana concedia els premis Cavall Verd de poesia  en la seva XXXIV edició durant el sopar literari que se celebra cada any amb aquest motiu. La cerimònia magníficament dirigida per Ismael Pelegrí, que s’acomiadava com a vocal per Menorca de la junta directiva de l’associació, es dugué a terme a Manacor després dels actes d’homenatge que es reteren al poeta Guillem d’Efak. Com és sabut, aquests premis, que no tenen dotació econòmica, s’atorguen a una obra original i a una traducció publicades durant l’any anterior. En aquesta ocasió el premi Josep M. Llompart de poesia va ser atorgat a Lluís Solà per la publicació de l’esplendorós volum Poesia completa i el premi Rafel Jaume va recaure en la gran traducció del Cançoner de Petrarca realitzada per Miquel Desclot, de la qual parlàvem fa poc en aquesta mateixa secció.

El jurat, que és format per escriptors membres de la pròpia associació, destacava que tant una obra com l’altra són “autèntiques fites culturals que només es donen una vegada cada molts anys” i assenyalava la publicació de la poesia completa de Solà com un “dels esdeveniments poètics i literaris més importants de la dècada”. Aquest volum, que en edició impecable de 1984 consta d’un milenar de pàgines, no només aplega tots els llibres publicats fins al moment per l’autor sinó que inclou fins a 42 poemaris inèdits i representa una autèntica festa per als lectors de poesia, el goig impagable de poder gaudir de l’obra completa d’un poeta excepcional.

Vaig tenir la sort de conèixer ben prest la poesia de Lluís Solà gràcies al poeta, i amic comú, Jordi Vivet que me’n parlà amb entusiasme en la dècada dels 70 quan començàvem l’aventura dels recitals poètics. Així vaig llegir Laves, escumes, el primer volum publicat per Solà el 1975. Després, amb un gran interès, en vaig seguir la trajectòria en els diferents llibres publicats, en els quals l’autor aplegava sempre diversos poemaris. Em va enlluernar especialment el volum Entre bellesa i dolor. Obra poètica inèdita, publicat per Edicions 62 el 2010 amb la inclusió de la poesia exuberant dels “Cants”, profunda, diàfana, d’exquisida musicalitat i extraordinària riquesa d’imatges.

En el pròleg  a Poesia completa, imprescindible, lúcid, ple de saviesa, en què Lluís Solà reflexiona sobre la poesia, el poeta i la paraula, ell mateix assenyala dues èpoques en la seva obra. La primera, de caràcter més reivindicatiu, aniria de 1958 fins al 1994. La segona, que es produeix després d’un període de sis anys “d’esterilitat total” abasta de 1999 al 2015 amb l’aparició dels “Cants” i la minva del poema breu i del poema en prosa. Aquest darrer període es caracteritza per una gran fecunditat i per una poesia de caràcter més reflexiu en què el poeta aprofundeix en l’expressió de la condició humana i de la natura que som i ens conforma. En aquest sentit Carles Camps Mundó escriu: “Penso que la veu poètica de Solà parla en un pla d’igualtat amb la naturalesa i tots els seus elements, aquesta naturalesa que omple fins al més mínim interstici els seus poemes. En un acte d’humilitat d’abast ontològic, Solà no ens parla de la naturalesa com a intrús, com a dominador o simplement com a contemplador, sinó que en parla en la naturalesa com a naturalesa.”

L’obra poètica de Solà, que demana ser llegida i rellegida amb tota l’atenció, estudiada i divulgada en tots els àmbits, i que com afirma Sam Abrams “segueix la baula dels grans poetes de la preguerra, la guerra i la postguerra”, s’ha vist tot just completada per la publicació d’un altre llibre de gran calat en la faceta assagística i de pensament de l’autor: Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), publicat també per Edicions de 1984. Un conjunt ple de coherència, qualitat humana i rigor, segurament indissociable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-04-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

L’amor en temps de desfetes

Josep M. Quintana acaba de publicar la novel·la “La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli” sota el segell de Pagès Editors, una història d’amor i de personatges situada en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil.

En el marc d’una època de grans canvis i convulsions, enfrontats a un destí que sembla inexorable, els protagonistes de La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli, veuran com els seus desigs i els seus projectes, la societat que havien imaginat o que havien volgut construir, l’amor que havien desitjat, els valors o la fermesa dels seus ideals es troben abocats al fracàs o a la desfeta enmig de la violència i de l’odi, de la tragèdia de la Guerra Civil, de tot un món que s’esfondra al seu voltant mentre són empesos a decisions difícils, a vegades d’una generositat o idealisme sense reserves.

La novel·la comença l’any 1930 quan Paola Torelli, una al·lota de bellesa captivadora que sembla sortida d’un quadre del pintor renaixentista Sandro Botticelli, intenta matar, pistola en mà, l’advocat Carlo Grimalt, un personatge sense escrúpols, amant de la seva mare Renata Torelli, famosa cantant d’òpera, durant una de les representacions de Tosca al Gran Teatre del Liceu, just en el moment que la soprano és a punt d’assassinar l’infame baró Scarpia. La jove, que no aconsegueix el seu objectiu, és detinguda, però manté un silenci absolut respecte de les causes que l’han duita a cometre el crim a pesar de tots els intents possibles per fer-la parlar, tant per part dels seus advocats, com del magistrat Francisco Bocanegra, encarregat de jutjar-la, o fins i tot de la seva mare.

A partir d’aquest fet es desenvolupa l’acció de la novel·la, de la qual Paola Torelli és la gran protagonista. El relat comença en els anys anteriors a aquest intent d’assassinat, especialment a partir de 1923, i arriba fins al 1940 amb la victòria de les tropes franquistes. Un període que abasta, idò, el temps del pistolerisme als carrers de Barcelona, la dictadura de Primo de Rivera, l’arribada de la República i finalment la Guerra Civil. La narració, per altra banda, se situa en dos escenaris diferents: Barcelona i Maó, amb el món de l’òpera –tan estimat per l’autor– com a punt de confluència d’unes vides que s’entrellacen, de personatges que seran víctimes d’un temps amarg que condiciona sense remei la gran història d’amor i de desig que actua de fil conductor de la novel·la.

Josep M. Quintana construeix, amb destresa i plenitud d’ofici, dosificant molt bé els tempos i els escenaris, una novel·la de personatges que capta l’atenció i l’interès del lector des del primer moment fins a la darrera pàgina i que desperta el desig de saber-ne el recorregut vital i les circumstàncies que en marcaran les existències enmig d’un infern personal o col·lectiu. Així la mateixa Paola, dibuixada de manera vigorosa amb les seves contradiccions, l’immoral Carlo Grimalt, el jove menorquí Toni Canals, primer estudiant de Dret i després advocat a Barcelona, la cosina de Canals, Maria Vilardell, amatent i devota, i la interessant figura del professor de filosofia Cirus Homs amb el seu idealisme i racionalitat i l’evolució posterior provocada pels esdeveniments, són els principals personatges del drama que presenta aquesta història.

Tot i que La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli és una ficció literària, Josep M. Quintana és, com sempre, molt rigorós en la descripció dels fets històrics que es desenvolupen al llarg de la novel·la i en el relat de les circumstàncies reals que li serveixen de marc. L’autor és curós, fins i tot, en l’assessorament en dret penal de l’època quan ha de narrar el judici a Paola Torelli per intent d’assassinat de manera que tot s’ajusti a la realitat històrica. En aquest sentit mereixen una especial atenció els episodis situats durant la Guerra Civil, en què la tragèdia precipita els esdeveniments i els personatges assisteixen a l’enfonsament del món que havien imaginat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 4-03-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Joan Perelló, “El mapa de l’infinit”

Joan Perelló Ginard (Campos, 1953) ha publicat fa poc el llibre de poemes “El mapa de l’infinit” (Pagès editors) que va ser guardonat amb el XVIII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2016, una obra que s’inscriu en un període d’un intens ritme productiu per part del poeta.

Joan Perelló ha publicat la seva obra poètica de manera regular des de l’any 1997 quan va rompre amb dues dècades de silenci després que el 1973 es donés a conèixer amb els llibres Temptant l’equilibri i Sempre trobaré algun dolor, seguits de Baf de llavis (1976). Tanmateix ha estat en els darrers anys quan el nombre de llibres que l’autor ha donat a la impremta s’ha intensificat de manera significativa en el que representa un període d’una notable fecunditat literària, ja que a més de la poesia, que sempre havia cultivat, Perelló ens ha ofert el volum de narracions L’error o la vida (Moll, 2013) i la novel·la Música de la indiferència (Lleonard Muntaner, 2015) que va ser guardonada amb el prestigiós premi Pare Colom de narrativa i de la qual Jaume Pons Alorda escriu que «si alguna cosa distingeix el primer llibre narratiu de Joan Perelló  (…) és l’audàcia per tal d’enfrontar-se a un projecte arriscat, experimental, un planisferi que obre les portes i les finestres als fantasmes de la seva experiència».

A l’hora d’escriure aquest comentari s’anuncia la presentació d’un nou llibre de Joan Perelló, Abecedari de crepuscles publicat per Ensiola, una antologia de l’obra poètica en una tria personal de l’autor que ve prologada per Sam Abrams, qui a finals del 2014, arran de l’aparició dels volums L’error o la vida i La casa del vespre, publicava un article al diari El Punt Avui que titulava precisament “Abecedaris de crepuscle” en què qualificava Joan Perelló com un dels grans escriptors de la literatura catalana a les Illes i, entre altres elogis, manifestava que «els poemes de La casa del vespre són d’una veracitat, autenticitat i sinceritat que impressionen per la seva raresa en el panorama de la poesia actual».

Fa pocs mesos, Perelló publicava El mapa de l’infinit ­–guardonat el 2016 amb el XVIII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal–, un excel·lent poemari que presenta una intensa, autèntica, estremidora càrrega humana, expressada amb una gran riquesa metafòrica i una brillant construcció mitjançant la utilització del sonet blanc a partir de la dolorosa experiència causada per la malaltia. El poeta s’enfronta a una temàtica difícil amb una seguretat i un ofici impecables i posa de manifest la seva habilitat a l’hora d’estructurar el discurs poètic entorn de les sensacions, les incerteses, les pors, les angoixes, els dubtes provocats per una contingència que canvia radicalment la vida, i traça el difícil camí que va de l’aparició de la malaltia a la intervenció, la convalescència i un restabliment que inaugura, però, una nova etapa: la d’una presència inquietant que ja no es pot ignorar.

“Ho hauries d’estotjar tot al calaix
a la tàvega, el celler de l’exili,
com qui amaga il·lús el propi infinit”.

Tanmateix el poeta sap que “El pols trement dels dits, com un gest d’ira, / parla, marfós, de la teva ferida”.

I és amb aquests dos elements, la ferida i l’infinit, com a fil conductor que Perelló construeix una intensa, commovedora i sàvia reflexió entorn d’una experiència que tot lector, d’una manera o altra, ha tingut o tindrà ben present. La ferida que és física, marca ja inalterable sobre el cos, però també trau interior, presència indesitjada, hoste imprevisible del pensament, nosa de les pors que apareixen inevitablement “Ara, entre bastidors, com un actor que envelleix tement per la memòria, exhibeixes una certa indiferència però no pots amagar que darrere aquesta màscara hi ha la imatge de la por”. I en la relació entre la realitat externa i el món interior del poeta, amb la poesia com a refugi, univers on sobreviure “aprenent la mètrica del silenci”, es dibuixa encara una altra presència: la que traça el mapa de l’infinit.

El mapa de l’infinit és un llibre intens, d’una fonda reflexió amarada per la musicalitat dels bons versos i la riquesa de les imatges, un llibre per gaudir d’una lectura pausada i atenta que no decebrà el lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-03-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari