“Dionís”, una novel·la d’Armand Escandell

Armand Escandell (es Castell, 1962), que es va donar a conèixer en el món de la literatura a Menorca en guanyar la passada edició del Premi Illa de Menorca de poesia, acaba de publicar la seva primera novel·la amb el títol de “Dionís” a l’Editorial Arrela.

És d’agrair que l’editorial Arrela dediqui una col·lecció, “Embosta”, a publicar la primera novel·la d’autors menorquins, una qüestió no sempre fàcil, aquesta de publicar una primera novel·la, si no es compta amb l’estímul d’un premi literari. Donar veu als nous escriptors amb edicions acurades, i acompanyar-los de forma adequada en tot el procés d’edició, és una virtut que s’ha de valorar molt positivament i que hauria de rebre el suport que es mereix per part dels lectors. Des de Menorca no és gens fàcil mantenir un segell editorial dedicat a les diferents manifestacions literàries amb la voluntat d’una presència normal dins el mercat català, però Arrela, ara amb un ritme més pausat, du a terme el seu projecte de suport als autors menorquins amb la publicació de llibres ben editats i seguint la seva filosofia de respecte pel medi amb criteris d’ecoedició.

Fa poc, es presentava a l’Associació de Veïns des Castell la novel·la “Dionís” d’Armand Escadell, que constitueix el segon volum de la col·lecció “Embosta”. Es tracta, per tant, de la primera novel·la d’aquest autor del qual tinguérem notícia fa uns mesos després de guanyar el Vè Premi Illa de Menorca de Poesia amb el recull Haikús d’hivern. Escandell és un escriptor que s’ha donat a conèixer tard, però que ha mantingut una evident relació amb la literatura des de fa temps. Natural des Castell, viu a Ripoll on han nascut els seus fills. A Menorca, havia estat alumne de Francesc Calvet i treballa des de fa una trentena d’anys en la docència de l’educació visual i plàstica. En el camp de la creació artística ha cultivat la pintura i la fotografia i ha realitzat diverses exposicions. Anteriorment havia publicat un recull de relats breus: Thànatos, onze relats de mort.

“Dionís” és una novel·la narrada en primera persona, amb una estructura que alterna dos plans temporals: per una banda un present situat en la maduresa del protagonista i de l’altra la rememoració del passat i dels fets que condueixen a la situació que introdueix la primera frase de la novel·la: “El dia que vaig pensar que m’havia enamorat de la meva filla”. Aquesta sospita, sorgida de la manera més impensada i que el trasbalsa profundament, serà el detonant que durà Dionís a endinsar-se en un passat familiar fet de silencis i d’ocultacions i a completar un repàs a la seva vida sentimental, i a les relacions que ha mantingut amb les dones, a la recerca de respostes i d’un sentit a la seva existència.

La narració contempla també un doble pla geogràfic. Així tindrem la Menorca que durant la postguerra abandona la mare de Dionís als 19 anys, per establir-se en un principi a un poblet de València i després a Sant Andreu de la Barca, empesa per les difícils relacions que manté amb el seu pare i per un secret que el fill no arribarà a descobrir fins molt més tard, i per un altre costat tenim els espais del principat per on transcorre la vida de Dionís, en especial Vic ciutat on ell s’establirà per regentar una llibreria. Per a Dionís, Menorca serà un descobriment als 18 anys quan l’avi el convida a visitar-lo durant un estiu, però l’illa finalment li permetrà entreteixir els fils que componen el teler del seu passat.

La boira constitueix un element important dins la narració. La boira física, tant de la Plana de Vic com d’una de les històries que viu el protagonista, però també una boira en sentit metafòric, la boira del passat familiar i la boira que moltes vegada s’ha d’esbandir per tal d’arribar al propi coneixement i a trobar un sentit a la pròpia trajectòria vital. Finalment, la novel·la presenta un remarcable domini de la llengua i de l’adequació del to a la narració en boca d’un protagonista que es mostra com un gran lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-05-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Es Castell viurà la poesia del XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet

El dia 4 de maig, a les 20 h, al local de l’Associació de Veïns des Castell se celebrarà el XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet . A la fotografia, l’artista Theresia Malaise al costat del quadre de F. Calvet que va pintar durant el recital de l’any passat.

El pròxim dissabte, dia 4 de maig, se celebrarà el XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet que actualment, amb tot el mèrit i les dificultats que açò comporta, organitza l’Associació de Veïns des Castell, amb el suport del Departament de Cultura del Consell Insular. Després de dotze edicions, és, potser, un bon moment per fer un petit repàs d’allò que ha estat el recital i de tot el que representa. També de recordar que quan l’any 2000 Francesc Calvet, amb la complicitat de Miquel Vanrell, va proposar a l’Ajuntament des Castell la celebració d’aquest esdeveniment va rebre tot els suport de la institució sense cap tipus de suspicàcies. Aleshores el terme Països Catalans s’emprava de forma natural per denominar el conjunt de terres on es parla la llengua catalana, sense els prejudicis polítics que prou es van encarregar de promoure els partits de la dreta per tal d’atacar la unitat de la llengua i afeblir els llaços culturals i lingüístics de la catalanofonia, per emprar un terme sense més connotacions. L’animadversió s’ha manifestat de manera més crua a partir a la situació política al Principat, utilitzada barroerament per aquells que ens voldrien petits, en faldaret i només bons per estar per casa. La nostra cultura, però, i la seva literatura, tresquen pels camins de l’excel·lència i la universalitat i amb tota la riquesa lèxica de la llengua catalana, a pesar de les dificultats que comporta una situació que queda molt lluny d’allò que seria desitjable per a la seva bona salut.

Els dos primers anys, de manera més modesta, l’Encontre es va circumscriure només a poetes de les Illes. A partir, però, del tercer any ja es va obrir a la resta de Països Catalans i, des d’aleshores, hi han intervingut poetes de tot el domini lingüístic: del País Valencià, del Principat, de la Catalunya Nord i de l’Alguer, de les Balears i Pitiüses i sempre amb la presència d’autors menorquins. Respecte d’aquests darrers val a dir que fins ara no s’ha repetit cap nom, cosa que demostra la vitalitat de la poesia a Menorca i com s’ha consolidat amb l’aparició de nous valors i de veus joves que n’asseguren la continuïtat. Pel que fa als autors de fora de Menorca, per l’Encontre hi han passat molts dels primers noms de la poesia catalana, amb una llista de personalitats de primer ordre. Tot un luxe, per tant, que hauria de ser ben mereixedor del recolzament que tenia abans per part de l’Ajuntament atesa la importància cultural de l’esdeveniment no només pes Castell, sinó també per a tot Menorca. Una gran oportunitat de sentir la veu de grans poetes des de la diversitat d’accents de la nostra llengua.

En l’edició d’enguany, hi participen sis poetes: del País Valencià, Mercè Claramunt i Diego que l’any passat va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians que atorga l’AELC  pel llibre Insomne vida sonora. La seva poesia ha estat antologada en diverses ocasions. Del Principat, de l’Alt Empordà, Maria Rosa Font Massot, una poeta de llarga trajectòria amb una quinzena de llibres publicats. Entre d’altres, ha guanyat el premi Carles Riba de poesia i el Ciutat de Palma de novel·la. El darrer llibre publicat ha estat Em dic la veu (2017). D’Eivissa, Carles Fabregat Sans, que procedeix del camp artístic i de les arts aplicades, així com de la crítica cinematogràfica. Va obtenir el Premi Ciutat d’Eivissa de poesia pel llibre Suite del Pachá el 2015. De Mallorca, Joan Josep Barceló i Bauçà que ha estat ara un autor revelació amb la publicació de diversos llibres, entre els quals carn crua, Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia 2018 i svalbard, Premi Miquel Bauçà de Poesia, 2018. A més, compta amb múltiples publicacions en italià. De Menorca, dues veus joves que han irromput amb força en el panorama literari menorquí: Damià Rotger Miró i Guillem Benejam. El primer, amb dues obres ja publicades, acaba de guanyar el Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia amb el llibre Arèola. El segon, va guanyar el Premi Vila de Lloseta de poesia 2018 amb l’obra Calç morta. Presentarà l’acte el poeta i pintor Francesc Florit Nin. En definitiva, una cita obligada per a tots els amants de la literatura.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

En el centenari de Joan Brossa

El passat mes de gener es van complir els cent anys del naixement de Joan Brossa i Cuervo (Barcelona 1919-1998). Poeta, dramaturg i artista, va publicar una setantena de llibres i una desena de peces teatrals, a més d’un nombrós conjunt de poemes visuals i objectuals.

“La poesia és un fragment de la vida atrapat en una pàgina en blanc”.  Per a Joan Brossa, el poema sostreu formes de la vida per conservar-les en els versos i, per tant, es manifesta a partir de la diversitat i la complexitat de l’existència, de l’interès per l’home, del compromís ètic i social, de tot allò que ens succeeix i que ens arriba, sempre a punt per ser dit en els mots precisos, en la forma múltiple i nova de l’art. Així, la seva obra és el fruit d’una exuberant dedicació  a la poesia i a l’art des d’una radical contemporaneïtat mitjançant un procés continu d’investigació i d’experimentació de noves formes. Joan Brossa, amb una obra d’un volum i diversitat impressionants, representa de la manera més decidida l’avantguarda en la literatura catalana de la segona mitat del segle XX.

Vaig començar a llegir Joan Brossa a principis de la dècada dels 70, en el volum Poesia Rasa (Ariel, 1970), que aplegava els disset llibres que el poeta havia escrit des de 1943 a 1959. Poesia rasa va ser, de fet, la revelació d’un autor pràcticament desconegut que rompia amb els motlos de l’època i que duia a terme una aventura intel·lectual i estètica única durant els anys opressius de la dictadura amb un corpus que avança sempre fidel a ell mateix, a la llibertat creativa i al llenguatge més contemporani. A la contracoberta del llibre, prologat pel professor Manuel Sacristán, es deia que “Joan Brossa és paradigma alhora d’avantguardisme i d’anacronisme: celebrat per uns, mentre d’altres li neguen el pa i la sal, és desconegut per a la majoria de lectors” i assenyalava el volum com un dels llibres fonamentals de la poesia catalana del segle XX. De fet, Brossa esdevindria un mestre de referència per als joves de la generació dels 70 que irrompien amb força en el panorama de la poesia catalana.

Fill d’un gravador, Joan Brossa va néixer en el si d’una família humil. Als 17 anys s’allistà a l’exèrcit republicà i serví en el front de Lleida durant la Guerra Civil. D’aquella època són els primers escrits, dedicats sobretot als seus companys, on ja es manifestaven els ideals catalanistes i d’esquerres que mantindria durant tota la vida. Després de la guerra es va veure obligat a fer el servei militar a Salamanca. Quan torna a Barcelona, treballa esporàdicament de gravador i de venedor de llibres prohibits. Aleshores comença a escriure poesia i coneix J.V. Foix i Joan Miró, les dues figures més significatives de l’avantguarda catalana. Brossa s’interessà pel surrealisme i n’adoptà les tècniques per elaborar el que anomenava imatges hipnagògiques que traslladà a la forma clàssica del sonet per influència de Foix. El 1947 va conèixer el filòsof Arnau Puig i l’artista Joan Ponç, amb els quals fundà la mítica revista “Dau al set”. En aquella època començà a escriure també l’obra teatral, que ell anomenava poesia escènica.

La poesia de Brossa, que no abandonaria mai l’experimentació en la seva obra, inicià un tomb important en la dècada dels 50 en lligar-se més a la realitat quotidiana i al compromís polític,  a la vegada que investigava altres models mètrics com l’oda sàfica, forma en la qual arribà a produir deu llibres que destaquen per la denúncia de l’opressió i l’exhortació a la solidaritat, però que també inclouen temes com la poesia amorosa. Després, el poeta avançà cap l’essencialitat i la conceptualització i desenvolupà de manera notable la poesia visual i la creació plàstica, sense deixar de banda la poesia discursiva amb la investigació d’altres mètriques, com la sextina, una forma medieval que li permetia experimentar nous camins. La dècada de 1990 va ser la d’un ple reconeixement de Joan Brossa que va rebre importants guardons, com els premis Nacional de Cultura o de la Crítica. Brossa va morir a causa d’un accident domèstic quan se li preparaven una sèrie d’homenatges, entre els quals el nomenament de Doctor Honoris Causa per la UB que se li concedí a títol pòstum.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Dos llibres de la Il·lustració menorquina

Amb pocs mesos de diferència s’han publicat dues obres filles del moviment il·lustrat menorquí fins ara inèdites: el “Diari 1824-1844” de Josep Sanxo i Sanxo i la traducció de “Ifigenia a Tàurida” de Joana de Vigo i Squella.

Amb motiu de l’any Joan Ramis, en commemoració dels 200 aniversari de la seva mort, la Il·lustració menorquina estarà molt present enguany en la vida cultural de l’illa. En un pròxim article parlarem dels actes que es desplegaran durant l’any 2019 per recordar la figura i l’obra de Ramis i el context històric que va permetre que Menorca se situés com a capdavantera en tot el conjunt de la cultura catalana de l’època. Parlarem també de la magnífica edició crítica de “Lucrècia” que ha duit a terme l’editorial Vitel·la, tot just arribada a les llibreries. Avui, però, em vull referir a la publicació de dues obres, fins ara inèdites, de dues altres figures filles del moviment il·lustrat que s’acaben de posar a disposició de lectors i estudiosos, en el marc del gran projecte de recuperació d’aquell llegat que es du a terme des de la secció de Llengua i Literatura de l’IME. Es tracta del diaris de Josep Sanxo i Sanxo, a cura de F. Xavier Martín Martínez, en coedició de l’IME i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i de la traducció de la tragèdia Ifigenia a Tàurida de Claude Guimond de la Touche que va realitzar a il·lustrada ciutadellenca Joana de Vigo i Squella, en aquest cas en coedició també de PAM, l’IME i la UIB.

Fa poc vam tenir l’ocasió de comentar la magnífica, colpidora i acurada posada en escena de la traducció d’Ifigenia a Tàurida que La Trup va dur a terme al Teatre Principal de Maó i ja anunciàvem la pròxima edició d’aquest text, tot just sortida d’impremta, que ara podrem tornar a gaudir. La traducció ve precedida per una necessària i completa introducció a càrrec de Maria Paredes i Josefina Salord que situa i analitza l’obra. En primer lloc, hi trobarem la informació que fins ara tenim de la figura de Joana de Vigo, gràcies a la correspondència familiar, i de les traduccions del francès que va deixar escrites, de les quals Ifigenia a Tàurida és l’única obra teatral. Trobarem també notícia de Guimond de la Touche i la renovació del discurs sobre la tragèdia al segle XVIII; la comparació d’aquesta Ifigenia amb la tragèdia d’Eurípides i les innovacions introduïdes per Guimond de la Touche dins l’esperit de la raó i dels “philosophes”; una interessant anàlisi de la traducció de Joana de Vigo amb alguns exemples acarats amb l’original francès i les solucions adoptades per la ciutadellenca, que mostra sempre una gran fidelitat en el seu treball; i finalment els criteris d’edició, així com la bibliografia de referència. La lectura d’aquesta introducció,abans d’endinsar-nos en el text de Joana de Vigo, és no només recomanable, sinó jo diria que imprescindible.

El Diari 1824-1844 del prevere Josep Sanxo i Sanxo és, en el seu origen, una mena de consueta eclesiàstica de la parròquia de Santa Maria de Maó, és a dir un dietari en què s’anotaven les diferents cerimònies o pràctiques religioses de l’església, que consta d’unes sis-centes pàgines manuscrites i que, com diu Xavier Martín en la rigorosa i treballada introducció que precedeix el text, “té una importància cabdal perquè tracta de diferents aspectes de la vida religiosa, social i política de l’illa de Menorca corresponent a la primera meitat del segle XIX”. Es tracta d’una època de la qual fins ara no es trobava gaire documentació a Menorca, de manera que l’edició del manuscrit de Sanxo permetrà estudiar-la més a fons a través d’un testimoni de primera mà de les convulsions i els canvis que es produïren en la vintena d’anys que abasta el diari. Sense oblidar tampoc l’interès lingüístic del text. Com diu Martín: “El fet d’haver estat escrit en llengua catalana, amb l’ús del registre formal, ens presenta un estat de la llengua culta en els àmbits privat i social ben viu en una època en què predomina la legislació espanyolista en contra de la llengua autòctona, duta a terme pel govern espanyol i per la jerarquia eclesiàstica menorquina, nomenada aquesta a dit pel mateix monarca absolutista”. La introducció es completa amb un detallat quadre sinòptic cronològic i el llibre es clou amb un glossari del lèxic antic, o avui en desús, utilitzat en el diari, que ajudarà els lectors a entendre o a situar determinats termes.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Maria Teresa Ferrer publica “L’espera de la letargia”

Tot i que L’espera de la letargia és el primer llibre que publica, Maria Teresa Ferrer viu intensament la poesia des de fa molt de temps, tant des del vessant de la creació com des d’un activisme cultural que resulta fonamental a l’illa de Formentera, on du a terme, amb gran generositat, un treball rigorós i continuat de promoció de la llengua i la literatura catalanes i en especial de la nostra poesia. Començà a publicar els seus poemes el 2001 en el Solstici d’Estiu que editava la Fundació A.C.A. i des d’aleshores han aparegut en diverses obres de caràcter col·lectiu així com dins “s’Esclop”, aquella extraordinària revista dedicada a la poesia que durant uns anys va editar Joan Fullana. En el vessant de la gestió cultural, des de l’any 2002 és coordinadora de l’Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans que se celebra a Formentera i des de l’Obra Cultural Balear d’aquella illa, de la qual és presidenta, organitza anualment la “Trobada de Poetes: Formentera, Pont de Poesia”, entre altres recitals i actes literaris.

L’espera de la letargia és un llibre d’escriptura lenta, molt meditat, intens i ben estructurat. L’autora no ha tingut presses a l’hora de publicar-lo i açò afavoreix que en els poemes no hi trobem res que sigui gratuït o sobrer i que les metàfores i les imatges s’hagin treballat de manera precisa i acurada, la mateixa precisió que trobam en el tractament de la llengua, en l’ús dels mots. El títol ens parla d’una espera cap a un estat de suspensió, que és la letargia. Com diu Josep Anton Soldevila en el pròleg “en aquest estat hi ha un frontera clara entre el que és dins i el que és a fora i el moviment, en definitiva la vida, transcorre enllà del seu interior”. I, en efecte, al llarg de tot el llibre hi trobam aquesta tensió, aquesta dicotomia, entre el món interior i el món de fora, entre la plenitud i el buit, l’equilibri i el caos, l’esperança i la voluntat de ser, de fer “d’aquesta nit el dia” davant el dolor, els naufragis, la decadència, la mort, els embats del món. I és, justament, la poesia, “les paraules desterrades”, la força que empeny la poeta en la recerca de la pròpia identitat, a intentar comprendre el sentit de l’existència, però també en l’afirmació de la dignitat humana, en el desig d’una convivència des del respecte i la germanor entre els pobles, la “raó del temps que somia / anhels de concili i presagis de pau.” I, per tant, la paraula s’aixeca també per a la denúncia i es fa reivindicativa en poemes com el dedicat a aquells que jeuen encara en fosses comunes o els refugiats de la guerra de Síria, l’èxode a través “d’aquest mar infranquejable”.

El llibre està estructurat en dues parts “Instants de silenci” i “La letargia”. En la primera part, el silenci és la forma d’oposar-se a la renou del món que sovint impedeix el pensament. El silenci necessari per a la mirada crítica i compassiva, per vèncer l’oblit i “retenir amb la força de l’alenada / la fugacitat dels pensaments”. A la segona part, la veu de Ferrer es fa més desolada davant el dolor, les injustícies, les absències, també més escèptica i amarada de nostàlgia (“Viatgers errants de l’ensomni i el desig / naufragarem en un mar sense retorn”). L’espera de la letargia és potser el trajecte vital de la poeta que deixarà a través dels seus versos el “testimoni / que algun dia vàrem existir”. Però la presència de Formentera, la natura, els paisatges, la seva gent –vivència que travessa tot discurs poètic– manifesta també una altra forma de letargia: la hibernació esperada després de la massificació, la pressió, de l’estiu, “com si cada pausa d’aquest hivern de letargia / fos el batec en fugida dels que viuen / al ras sense límit ni mesura / abocats a la convalescència de l’illa”.

El volum ha estat curosament editat per l’editorial eivissenca Finis Africae i compta amb unes belles il·lustracions de Maribel Escandell que acompanyen molt bé la bellesa expressiva dels poemes de Maria Teresa Ferrer.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari