Menorquins a Gibraltar

Martí Crespo i Sala és l’autor de l’estudi “Els ‘minorkeens’ de Gibraltar”, publicat en coedició per l’Institut Menorquí d’Estudis i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. El llibre, d’un gran interès, tracta de l’emigració menorquina a Gibraltar durant els segles XVIII i XIX. (Foto: Vilaweb)

Tot i que aquesta secció és dedicada a autors i temes literaris, avui voldria parlar d’un llibre de recerca històrica que vaig rebre fa poc i que s’ocupa a fons d’una qüestió que em fa l’efecte que, en general, és poc coneguda pels menorquins. Es tracta del llibre Els ‘minorkeens’ de Gibraltar de Martí Crespo i Sala, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb coedició de l’Institut Menorquí d’Estudis, una relació fecunda que no podrem agrair prou mai, atès els nombrosos estudis sobre Menorca que gràcies a aquesta col·laboració s’han posat a l’abast d’especialistes i de públic en general, tant en obres individuals com en la gran quantitat d’articles publicats a la revista Randa.

L’autor del llibre és Martí Crespo i Sala, filòleg de formació, que ha exercit sobretot com a periodista a diversos mitjans com l’Ara, l’Avui, El temps i especialment Vilaweb. En l’àmbit de la recerca històrica ha col·laborat en diaris i revistes especialitzades amb reportatges sobre episodis dels Països Catalans i la seva gent, amb un interès especial en les emigracions multitudinàries dels menorquins al llarg de la història, com la produïda a la Florida al segle XVIII o l’algeriana al segle XIX. L’any 2000 començà a interessar-se per la comunitat menorquina establerta a Gibraltar durant els segles XVIII i XIX i va iniciar l’estudi que ha realitzat a partir de la recerca i el buidatge aprofundit d’arxius locals i bibliografia existent. El projecte va obtenir, el 2009, una beca de l’IME i va quedar enllestit el 2010, però no ha estat fins ara que s’ha pogut publicar.

Els ‘minorkeens’ de Gibraltar s’inicia amb els antecedents de l’any 1704 quan, en plena guerra de Successió al tron d’Espanya, una flota aliada formada per un miler d’anglesos, vuit-cents neerlandesos i un 300 austracistes catalans, va atacar per sorpresa i va ocupar el nucli felipista de Gibraltar. Aquest fet va suposar una fugida massiva de la població del penyal que seria suplerta durant el segle XVIII per gent arribada de la mateixa Anglaterra i de diversos llocs de la Mediterrània: genovesos, jueus sefardites de l’altra banda de l’estret, andalusos, portuguesos, maltesos i menorquins. L’arribada d’aquests darrers va ser propiciada arran del tractat d’Utrecht que establia la sobirana anglesa sobre Menorca i Gibraltar, un fet que facilitaria molt les relacions comercials entre Menorca i el penyal, així com el desplaçament de població que hi va veure la possibilitat de guanyar-s’hi la vida. Cap a la dècada de 1720 ja trobam presència de menorquins a Gibraltar, sobretot menestrals, però també mariners, corsaris i capellans.

La població desplaçada a Gibraltar procedia sobretot del port de Maó, i en especial del Raval de Sant Felip, les zones amb més influència britànica de Menorca. D’entre aquesta població, el cas dels capellans és el més visible, ja que des del 1730 els governadors militars del penyal, que no veien amb bons ulls la dependència de l’església gibraltarenya del bisbat de Cadis, van disposar que els capellans de la plaça havien de ser súbdits britànics i açò va afavorir que, entre aquesta data i el 1790, la majoria de vicaris que hi hagué al capdavant de la parròquia fossin menorquins, un capítol que resulta especialment interessant.

El llibre s’ocupa del tot període d’emigració menorquina a Gibraltar, que es produeix durant tot el segle XVIII i s’atura cap a finals del segle XIX, amb les vicissituds històriques viscudes per una població civil diversa i canviant que acabaria per donar forma a una identitat pròpia en la qual l’empremta menorquina es pot resseguir avui gràcies a la presència de llinatges menorquins que s’hi han conservat. L’obra, d’un gran interès en tot el seu contingut, aporta al final una documentació inèdita en forma d’apèndixs que en completa la informació, així com una relació dels llinatges dels menorquins establerts al penyal.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-11-18)

 

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Tots els cavalls, d’Antònia Vicens

El passat 17 d’octubre l’escriptora Antònia Vicens rebia el Premio Nacional de Poesía 2018, que atorga el Ministeri d’Educació i Cultura, pel llibre Tots els cavalls, publicat per l’editorial LaBreu  a principis d’any. Segons manifestava el jurat “La seva vocació poètica contempla tota una vida mitjançant una expressió seca, dura, inquieta i fulgurant”. Aquesta obra ja havia estat reconeguda amb el Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el marc dels actes que es van celebrar el mes d’abril, com comentàrem en aquesta mateixa secció.

Antònia Vicens va començar la seva carrera literària com a novel·lista, gènere en què ha publicat obres fonamentals en la narrativa catalana del segle XX, com ho va ser la primera novel·la amb què es donà a conèixer: 39º a l’ombra, guanyadora del Premi Sant Jordi el 1967. Després vindrien obres com Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos entre d’altres. No fou, però, fins a l’edat de 65 anys que Vicens s’inicià en l’escriptura de poesia amb la publicació de Lovely, el 2009. Seguiren els llibres Sota el paraigua el crit (2013) i Fred als ulls (2015).

Tots els cavalls està constituït per 40 poemes que es poden llegir de forma independent, però que segueixen un fil narratiu i que per tant conten una història, en la qual apareixen determinats personatges. Hi ha una família integrada per la veu poètica -present al llarg de tot el llibre en tant que veu narrativa-, per dues filles, i l’espòs, Emmanuel, de mal nom Diable, a qui trobam en un estat agonitzant. Hi ha una altra figura important, que és el mestre de Diable (“El mal nom li ve donat del mestre quan / li agafava la cara amb les seves / mans”) o l’amiga de la protagonista. Amb més o menys presència segons quin sigui el personatge, els poemes ens en presenten les contingències i el pes que tenen en la història, però també el record, el temps viscut, la marca del passat.

El tema principal de Tots els cavalls és el de la mort, la pèrdua personal, però sobretot la sensació d’un món que desapareix. No debades els cavalls del títol, que transitaran pel conjunt de poemes, ens remeten als genets de l’apocalipsi, de la destrucció. Es veu de manera molt clara en un dels poemes:

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs tots els cavalls.

Altres temes importants que tracta el llibre són el de la culpa, el de l’abús, la violència o el  masclisme, representat, aquest darrer, també pel cavall. I no podem obviar, ja que hi són molt presents, les dicotomies: entre la vida i la mort, entre l’horror i la bellesa de l’expressió poètica, entre el cel i l’infern. Així ho expressa molt bé aquest poema:

El cel pot cabre   dins un bassal
l’infern   pot ser
un llit   amb els llençols
de seda”.

La poesia de Tots els cavalls és altament simbòlica i, a la vegada, dotada d’una gran austeritat, ja que la poeta cerca l’expressió més essencial, despullada i concisa. Per arribar al fons d’allò que ens transmet, el llibre demanarà ser llegir més de dues vegades, però aquest és un procés sempre estimulant, ja que a cada nova lectura els lectors hi descobriran més elements i significats i s’adonaran de la riquesa de referents que presenten els poemes. Entre aquests referents destaquen els procedents de la Bíblia, com ja hem pogut endevinar en els poemes transcrits, però també n’hi ha de procedents del món del cinema o de diversos elements de la cultura contemporània. L’estil mateix en què està escrit el llibre, la manca de puntuació o els petits espais en blanc que sovint apareixen enmig dels versos, conviden a una participació activa del lector i en provoquen una lectura molt més rica i gratificant. Tots els cavalls és d’una força poètica que emociona, cou, esgarrapa, però a la vegada d’una bellesa expressiva que enlluerna.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-11-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’obra reunida de Margarita Ballester

La col·lecció Jardins de Samarcanda, editada per Cafè Central-Eumo Editorial, acaba de publicar la poesia reunida de Margarita Ballester (Barcelona, 1942) en el volum titulat “Després de la pluja”, feliç iniciativa que posa a l’abast una obra fonamental, exhaurida de feia temps.

He rellegit aquests dies, amb la mateixa emoció que la primera vegada, la poesia de Margarita Ballester arran de la feliç iniciativa de Jardins de Samarcanda de publicar la seva obra reunida en el volum Després de la pluja, constituït pels llibres L’infant i la mort (1989, premi Rosa Leveroni), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004, Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart), que es trobaven exhaurits de feia temps i eren, per tant, inaccessibles a nous lectors. Poder llegir ara tot el conjunt en un sol volum mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb que ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i coherència.

Margarita Ballester publicà el primer llibre de poesia als 47 anys, tot just un any abans de venir a viure a Menorca per ocupar la seva plaça de professora d’història a l’institut Joan Ramis i Ramis. L’infant i la mort era producte d’una gran maduració interior i de moltes i fecundes lectures de grans poetes que li permetien un excel·lent domini de l’ofici i una intensitat, exactitud i fondària expressives que només es poden explicar després d’un gran recorregut per tota la poesia occidental. Ens trobàvem de ple davant d’una obra reflexiva en què l’emoció es transmet mitjançant un llenguatge molt elaborat i precís, sense que res no hi sigui sobrer ni gratuït, d’un alt voltatge poètic, que el lector es fa seu sense reserves perquè s’hi sent identificat. Unes característiques que, amb el creixement de l’obra, creixen en els altres llibres mentre s’estableix un major lligam entre poesia i pensament. No debades, com assenyala Sala Valldaura en el magnífic estudi que acompanya aquesta edició: «Tots els seus poemes pouen de les capes freàtiques més pregones del seu interior: mai no penses que el poema hi ha nascut perquè sí o que no requereix una segona lectura a fi d’abastar-hi la profunditat que conté.»

La poesia de Margarita Ballester reflexiona sobre la mort, el temps, l’amor, la infantesa. Hi apareix també el tema mateix de l’escriptura –sovint en un diàleg amb altres poetes–, l’art o determinats fets històrics. La poeta afirmava en una entrevista de Jordi Nopca publicada al  diari Ara que «La meva poesia és un destil·lat de la vida… el que hi ha a Després de la pluja és el resultat d’una vida viscuda intensament i en contacte constant amb alguns poetes». I tanmateix, al poema no li és necessari explicitar el fet o l’anècdota d’on ha sorgit. És justament la destil·lació de què parla Ballester: allò que hi queda, transfigurat per la metàfora, l’analogia, la capacitat expressiva, és l’emoció, la reflexió final que ella fa arribar intensament als lectors.

A l’entrevista citada, i també ho ha dit en altres ocasions, Margarita Ballester confessa que la descoberta de la poesia d’Emily Dickinson li va obrir les portes a una manera d’escriure que trobava del tot diferent del que havia llegit fins aleshores. Aquella lectura va ser determinant per fer-li treure tot allò que sempre havia estat en el seu interior, que havia anat madurant amb les lectures que des de jove havia continuat: una poesia en què la reflexió ocupa el lloc central –ja el primer llibre s’obre amb una cita de Rilke– i que s’imbueix d’un to de tristesa, elegíac, que es fa encara més desolat en la darrera obra publicada, Entre dues espases.

Després de la pluja és una magnífica oportunitat per rellegir l’obra de Margarita Ballester o perquè la pugui descobrir qui encara no la coneix, una autèntica festa per als lectors de poesia, per als lectors en general. Vegeu un exemple de la intensitat que comentàvem en el següent poema:

Alforja III

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-10-18)

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Maria Aurèlia Capmany i El Decameró

Amb motiu d’haver-se declarat oficialment el 2018 Any Maria Aurèlia Capmany, l’editorial Punctum ha publicat, en una acurada i bella edició, la traducció del “Decameró” de Boccacio que l’autora havia realitzat a finals dels anys 60, però que havia restat inèdita.

El mes de juny de l’any 2016, amb motiu dels 25 anys de la seva mort, vaig publicar en aquesta secció un article en què recordava Maria Aurèlia Capmany a qui vaig tenir el plaer de conèixer en una conferència que pronuncià a l’Ateneu de Maó, tot i que en vaig donar una data errònia. L’amic Antonio Casero, que em presentà l’escriptora, em va puntualitzar que la visita havia estat l’any 1972. Aprofit, idò, per deixar-ne constància i esmenar la meva errada.

Tot coincidint amb el centenari del naixement de l’autora de Feliçment, jo sóc una dona, el 2018 va ser declarat oficialment any Maria Aurèlia Capmany. Així, al llarg d’aquests mesos s’han programat nombrosos actes, especialment arreu del Principat, que han comprès tots els àmbits en què ella desenvolupà la seva activitat i que han ajudat a difondre l’obra i la biografia d’una figura fonamental per a la literatura catalana del segle XX, a més de recordar-ne el compromís cívic i polític, la lluita per la dona.

Una de les millors virtuts d’aquestes commemoracions és, sens dubte, que fan possible la reedició d’obres ja introbables o molt difícils d’aconseguir o, fins i tot, l’edició d’inèdits que, per un motiu o un altre, havien quedat sense publicar. I aquest és el cas que ara ens ocupa. A principis dels anys 60, Maria Aurèlia Capmany havia començat una intensa tasca traductora en especial del francès i l’italià i, de fet, es publicaren més de vint llibres amb les seves traduccions. L’any 1967 Felip Cid, que acabava de fundar l’editorial Llibres de Sinera –aventura d’una curta durada de dos anys–, li va encarregar, a Capmany, la traducció del Decameró de Boccaccio, obra que en català només comptava amb una traducció completa realitzada al segle XV per un autor anònim, manuscrit que havia restat inèdit fins a l’any 1910. La traductora hauria tingut enllestit l’encàrrec l’any 1968, però després de la fallida de l’editorial aquesta traducció va quedar sense publicar.

Resulta curiós que havent-hi aquesta feina realitzada –potser no se sabia?– Edicions 62 encomanés a Francesc Vallverdú una nova traducció del Decameró que sortí publicada el 1984 dins la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal”. En tot cas el mateix Vallverdú confessava que, mentre hi treballava, en una conversa mantinguda amb Capmany ella li confessà que també traduïa l’obra (per les dates, potser tornava a revisar el text), però que no n’havia sabut res més. El cas és que la versió de Capmany quedà inèdita fins que, per fi, en ocasió de l’any que se li dedica, ha sortit publicada a cura de Carles Biosca, Eusebi Coromina i Joan-Francesc Silvente. I és de fet, la primera traducció al català modern del Decameró, per bé que es publiqués abans la de Vallverdú.

L’edició, pulcra i acuradíssima, ha anat a càrrec de l’Editorial Punctum, dels filòlegs menorquins Òscar Bagur i Marta Villalonga, especialitzada en edicions acadèmiques d’alt nivell i rigor. El volum consta d’una presentació en què els curadors expliquen les vicissituds de la traducció i els criteris d’edició, així com altres qüestions relatives al text, entre d’altres la possible intervenció del company de M. Aurèlia, Jaume Vidal Alcover, per la presència, especialment a la jornada cinquena, de lèxic i expressions més habituals a les Illes.

Els curadors ho assenyalen al pròleg , però és fàcilment constatable si es disposa de les dues versions, que la traducció de Vallverdú té un caràcter més academicista, mentre que la de Capmany fa ús d’un llenguatge més natural, més àgil i més acostat, per tant, als lectors i al gust d’avui, fruit de la seva agudesa i domini de la llengua. Els lectors hi trobaran, sense cap dubte, un motiu continuat de goig que la bella edició fa encara més plaent.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-10-2018)

Publicat dins de Dietari | 2 comentaris

“482 mm”, nou llibre de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981), tipògraf i poeta, ha publicat fa poc el llibre de poesia “482 mm” (Editorial Bilibú), una obra que posa de manifest l’ambició literària del poeta, la seva evolució i el treball exigent amb el llenguatge.

Fa pocs dies vam assistir a la presentació de 482 mm, el tercer llibre de poemes que publica el poeta i tipògraf Damià Rotger, un acte celebrat a la llibreria VaDllibres de Ciutadella, on vam poder comprovar una vegada més la seva aptitud per a la transmissió oral de la poesia, la magnífica manera que té de recitar els seus propis versos. No debades Rotger compta amb una dilatada experiència en recitals poètics o en diverses edicions del Poetry Slam, en què l’oralitat, el gest i la dicció acurada són fonamentals. Ara bé, 482 mm no és una obra que pertanyi a aquesta darrera categoria, sinó que exigeix la lectura atenta, i encara més la relectura, atès el seu contingut reflexiu, a vegades dens, altament simbòlic, però d’una remarcable potència verbal  i d’una indubtable capacitat de comunicació amb el lector, un llibre en què la veu del poeta mostra la seguretat de la seva evolució.

El títol del llibre, segurament, és la primera cosa que crida l’atenció, com ja passava en l’obra anterior Lletrascades. Ara bé, si en aquella obra el poeta partia de la seva professió de tipògraf –faceta on també demostra una gran capacitat de creació–, i els tipus de lletres i el món de la tipografia prenien un caràcter de símbols en l’elaboració del discurs poètic, a 482 mm ja no hi ha aquella presència i el primer simbolisme que trobam és justament el del títol. La xifra a què fa referència és la longitud d’ona del color blau –com explica el poema “Dubtaires”–, de clares ressonàncies menorquines, atès el blau de la mar i del cel de l’illa, la llum i els cromatismes de Menorca, presència evident o explícita en molts dels poemes del llibre. Però també, com el mateix Rotger explicava a la presentació, 482 mm és la llargada d’una eina de foradar, de manera que el títol pren a la vegada altres connotacions molt clares pel que fa al contingut del llibre, atès que foradar és anar cap endins, com fa també l’autor en aquests poemes que pouen a la recerca del coneixement i de la comprensió de les contingències de la vida.

Ja hem dit que el blau és presència de l’illa, però, encara més, esdevé símbol que remet a persones, paisatges, episodis vitals: “I que si dic blau / els dies s’omplen de tu”. Un tu que és polisèmic, que pot tenir múltiples significacions. Perquè en els poemes hi ha el paisatge i la mar i la natura, hi ha els amics, la família, els amors i els desamors, l’erotisme, la passió. Hi ha també la paraula, la poesia mateixa, el desig i les preguntes formulades a cau de soledat, que després el poeta transformarà en vers, en matèria de la qual naixerà el discurs poètic, configurat amb la riquesa de les imatges, de la metàfora fecunda que constitueix essència per poder expressar sentiments i emocions sense caure en l’impudor o l’evidència. Per açò Laia Martínez pot dir en el pròleg: “No hi ha conflictes, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica –una mena de lletania del coneixedor de l’absurd– s’estén pels poemes”. Vet aquí el mèrit en la construcció de la imatge, de l’expressió treballada que fuig de la facilitat.

A 482 mm Rotger reflexiona sobre el temps que configura el pas de l’existència. I ho fa amb una paraula vitalista i apassionada. Paraula també per manifestar la presència dels poetes que ell estima i admira, Ponç Pons de manera especial, a vegades amb cites o amb referències textuals. Són les lectures fecundes i ben assimilades que ha de fer tot poeta en el seu treball amb la paraula, en la forma essencial de la poesia. Ho expressa així Rotger en aquests bells versos del poema “Sanitja”: “Què és realment important, / l’aigua que la paraula agafa per portar / al rostre del món intel·ligible / o les gotes que queden, inabastables al mar?”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-09-2018)

 

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari