L’obra reunida de Margarita Ballester

La col·lecció Jardins de Samarcanda, editada per Cafè Central-Eumo Editorial, acaba de publicar la poesia reunida de Margarita Ballester (Barcelona, 1942) en el volum titulat “Després de la pluja”, feliç iniciativa que posa a l’abast una obra fonamental, exhaurida de feia temps.

He rellegit aquests dies, amb la mateixa emoció que la primera vegada, la poesia de Margarita Ballester arran de la feliç iniciativa de Jardins de Samarcanda de publicar la seva obra reunida en el volum Després de la pluja, constituït pels llibres L’infant i la mort (1989, premi Rosa Leveroni), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004, Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart), que es trobaven exhaurits de feia temps i eren, per tant, inaccessibles a nous lectors. Poder llegir ara tot el conjunt en un sol volum mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb que ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i coherència.

Margarita Ballester publicà el primer llibre de poesia als 47 anys, tot just un any abans de venir a viure a Menorca per ocupar la seva plaça de professora d’història a l’institut Joan Ramis i Ramis. L’infant i la mort era producte d’una gran maduració interior i de moltes i fecundes lectures de grans poetes que li permetien un excel·lent domini de l’ofici i una intensitat, exactitud i fondària expressives que només es poden explicar després d’un gran recorregut per tota la poesia occidental. Ens trobàvem de ple davant d’una obra reflexiva en què l’emoció es transmet mitjançant un llenguatge molt elaborat i precís, sense que res no hi sigui sobrer ni gratuït, d’un alt voltatge poètic, que el lector es fa seu sense reserves perquè s’hi sent identificat. Unes característiques que, amb el creixement de l’obra, creixen en els altres llibres mentre s’estableix un major lligam entre poesia i pensament. No debades, com assenyala Sala Valldaura en el magnífic estudi que acompanya aquesta edició: «Tots els seus poemes pouen de les capes freàtiques més pregones del seu interior: mai no penses que el poema hi ha nascut perquè sí o que no requereix una segona lectura a fi d’abastar-hi la profunditat que conté.»

La poesia de Margarita Ballester reflexiona sobre la mort, el temps, l’amor, la infantesa. Hi apareix també el tema mateix de l’escriptura –sovint en un diàleg amb altres poetes–, l’art o determinats fets històrics. La poeta afirmava en una entrevista de Jordi Nopca publicada al  diari Ara que «La meva poesia és un destil·lat de la vida… el que hi ha a Després de la pluja és el resultat d’una vida viscuda intensament i en contacte constant amb alguns poetes». I tanmateix, al poema no li és necessari explicitar el fet o l’anècdota d’on ha sorgit. És justament la destil·lació de què parla Ballester: allò que hi queda, transfigurat per la metàfora, l’analogia, la capacitat expressiva, és l’emoció, la reflexió final que ella fa arribar intensament als lectors.

A l’entrevista citada, i també ho ha dit en altres ocasions, Margarita Ballester confessa que la descoberta de la poesia d’Emily Dickinson li va obrir les portes a una manera d’escriure que trobava del tot diferent del que havia llegit fins aleshores. Aquella lectura va ser determinant per fer-li treure tot allò que sempre havia estat en el seu interior, que havia anat madurant amb les lectures que des de jove havia continuat: una poesia en què la reflexió ocupa el lloc central –ja el primer llibre s’obre amb una cita de Rilke– i que s’imbueix d’un to de tristesa, elegíac, que es fa encara més desolat en la darrera obra publicada, Entre dues espases.

Després de la pluja és una magnífica oportunitat per rellegir l’obra de Margarita Ballester o perquè la pugui descobrir qui encara no la coneix, una autèntica festa per als lectors de poesia, per als lectors en general. Vegeu un exemple de la intensitat que comentàvem en el següent poema:

Alforja III

L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-10-18)

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Maria Aurèlia Capmany i El Decameró

Amb motiu d’haver-se declarat oficialment el 2018 Any Maria Aurèlia Capmany, l’editorial Punctum ha publicat, en una acurada i bella edició, la traducció del “Decameró” de Boccacio que l’autora havia realitzat a finals dels anys 60, però que havia restat inèdita.

El mes de juny de l’any 2016, amb motiu dels 25 anys de la seva mort, vaig publicar en aquesta secció un article en què recordava Maria Aurèlia Capmany a qui vaig tenir el plaer de conèixer en una conferència que pronuncià a l’Ateneu de Maó, tot i que en vaig donar una data errònia. L’amic Antonio Casero, que em presentà l’escriptora, em va puntualitzar que la visita havia estat l’any 1972. Aprofit, idò, per deixar-ne constància i esmenar la meva errada.

Tot coincidint amb el centenari del naixement de l’autora de Feliçment, jo sóc una dona, el 2018 va ser declarat oficialment any Maria Aurèlia Capmany. Així, al llarg d’aquests mesos s’han programat nombrosos actes, especialment arreu del Principat, que han comprès tots els àmbits en què ella desenvolupà la seva activitat i que han ajudat a difondre l’obra i la biografia d’una figura fonamental per a la literatura catalana del segle XX, a més de recordar-ne el compromís cívic i polític, la lluita per la dona.

Una de les millors virtuts d’aquestes commemoracions és, sens dubte, que fan possible la reedició d’obres ja introbables o molt difícils d’aconseguir o, fins i tot, l’edició d’inèdits que, per un motiu o un altre, havien quedat sense publicar. I aquest és el cas que ara ens ocupa. A principis dels anys 60, Maria Aurèlia Capmany havia començat una intensa tasca traductora en especial del francès i l’italià i, de fet, es publicaren més de vint llibres amb les seves traduccions. L’any 1967 Felip Cid, que acabava de fundar l’editorial Llibres de Sinera –aventura d’una curta durada de dos anys–, li va encarregar, a Capmany, la traducció del Decameró de Boccaccio, obra que en català només comptava amb una traducció completa realitzada al segle XV per un autor anònim, manuscrit que havia restat inèdit fins a l’any 1910. La traductora hauria tingut enllestit l’encàrrec l’any 1968, però després de la fallida de l’editorial aquesta traducció va quedar sense publicar.

Resulta curiós que havent-hi aquesta feina realitzada –potser no se sabia?– Edicions 62 encomanés a Francesc Vallverdú una nova traducció del Decameró que sortí publicada el 1984 dins la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal”. En tot cas el mateix Vallverdú confessava que, mentre hi treballava, en una conversa mantinguda amb Capmany ella li confessà que també traduïa l’obra (per les dates, potser tornava a revisar el text), però que no n’havia sabut res més. El cas és que la versió de Capmany quedà inèdita fins que, per fi, en ocasió de l’any que se li dedica, ha sortit publicada a cura de Carles Biosca, Eusebi Coromina i Joan-Francesc Silvente. I és de fet, la primera traducció al català modern del Decameró, per bé que es publiqués abans la de Vallverdú.

L’edició, pulcra i acuradíssima, ha anat a càrrec de l’Editorial Punctum, dels filòlegs menorquins Òscar Bagur i Marta Villalonga, especialitzada en edicions acadèmiques d’alt nivell i rigor. El volum consta d’una presentació en què els curadors expliquen les vicissituds de la traducció i els criteris d’edició, així com altres qüestions relatives al text, entre d’altres la possible intervenció del company de M. Aurèlia, Jaume Vidal Alcover, per la presència, especialment a la jornada cinquena, de lèxic i expressions més habituals a les Illes.

Els curadors ho assenyalen al pròleg , però és fàcilment constatable si es disposa de les dues versions, que la traducció de Vallverdú té un caràcter més academicista, mentre que la de Capmany fa ús d’un llenguatge més natural, més àgil i més acostat, per tant, als lectors i al gust d’avui, fruit de la seva agudesa i domini de la llengua. Els lectors hi trobaran, sense cap dubte, un motiu continuat de goig que la bella edició fa encara més plaent.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-10-2018)

Publicat dins de Dietari | 2 comentaris

“482 mm”, nou llibre de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981), tipògraf i poeta, ha publicat fa poc el llibre de poesia “482 mm” (Editorial Bilibú), una obra que posa de manifest l’ambició literària del poeta, la seva evolució i el treball exigent amb el llenguatge.

Fa pocs dies vam assistir a la presentació de 482 mm, el tercer llibre de poemes que publica el poeta i tipògraf Damià Rotger, un acte celebrat a la llibreria VaDllibres de Ciutadella, on vam poder comprovar una vegada més la seva aptitud per a la transmissió oral de la poesia, la magnífica manera que té de recitar els seus propis versos. No debades Rotger compta amb una dilatada experiència en recitals poètics o en diverses edicions del Poetry Slam, en què l’oralitat, el gest i la dicció acurada són fonamentals. Ara bé, 482 mm no és una obra que pertanyi a aquesta darrera categoria, sinó que exigeix la lectura atenta, i encara més la relectura, atès el seu contingut reflexiu, a vegades dens, altament simbòlic, però d’una remarcable potència verbal  i d’una indubtable capacitat de comunicació amb el lector, un llibre en què la veu del poeta mostra la seguretat de la seva evolució.

El títol del llibre, segurament, és la primera cosa que crida l’atenció, com ja passava en l’obra anterior Lletrascades. Ara bé, si en aquella obra el poeta partia de la seva professió de tipògraf –faceta on també demostra una gran capacitat de creació–, i els tipus de lletres i el món de la tipografia prenien un caràcter de símbols en l’elaboració del discurs poètic, a 482 mm ja no hi ha aquella presència i el primer simbolisme que trobam és justament el del títol. La xifra a què fa referència és la longitud d’ona del color blau –com explica el poema “Dubtaires”–, de clares ressonàncies menorquines, atès el blau de la mar i del cel de l’illa, la llum i els cromatismes de Menorca, presència evident o explícita en molts dels poemes del llibre. Però també, com el mateix Rotger explicava a la presentació, 482 mm és la llargada d’una eina de foradar, de manera que el títol pren a la vegada altres connotacions molt clares pel que fa al contingut del llibre, atès que foradar és anar cap endins, com fa també l’autor en aquests poemes que pouen a la recerca del coneixement i de la comprensió de les contingències de la vida.

Ja hem dit que el blau és presència de l’illa, però, encara més, esdevé símbol que remet a persones, paisatges, episodis vitals: “I que si dic blau / els dies s’omplen de tu”. Un tu que és polisèmic, que pot tenir múltiples significacions. Perquè en els poemes hi ha el paisatge i la mar i la natura, hi ha els amics, la família, els amors i els desamors, l’erotisme, la passió. Hi ha també la paraula, la poesia mateixa, el desig i les preguntes formulades a cau de soledat, que després el poeta transformarà en vers, en matèria de la qual naixerà el discurs poètic, configurat amb la riquesa de les imatges, de la metàfora fecunda que constitueix essència per poder expressar sentiments i emocions sense caure en l’impudor o l’evidència. Per açò Laia Martínez pot dir en el pròleg: “No hi ha conflictes, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica –una mena de lletania del coneixedor de l’absurd– s’estén pels poemes”. Vet aquí el mèrit en la construcció de la imatge, de l’expressió treballada que fuig de la facilitat.

A 482 mm Rotger reflexiona sobre el temps que configura el pas de l’existència. I ho fa amb una paraula vitalista i apassionada. Paraula també per manifestar la presència dels poetes que ell estima i admira, Ponç Pons de manera especial, a vegades amb cites o amb referències textuals. Són les lectures fecundes i ben assimilades que ha de fer tot poeta en el seu treball amb la paraula, en la forma essencial de la poesia. Ho expressa així Rotger en aquests bells versos del poema “Sanitja”: “Què és realment important, / l’aigua que la paraula agafa per portar / al rostre del món intel·ligible / o les gotes que queden, inabastables al mar?”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-09-2018)

 

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Arriba la XIII edició d’Illanvers

Cartell anunciador de la XIII edició d’Illanvers a partir d’una pintura de Zulema Bagur. El recital se celebrarà els pròxims 3 i 4 d’agost als jardins de Sant Patrici de Ferreries i al Fort Malborough des Castell, respectivament, a les 21 h.

Diu Jordi Marrugat a l’assaig Escriure la vida i la mort que «la poesia és un consol per la condició humana perquè és prova i presència d’un món millor: una experiència en tot contraposada a les que ens imposen el materialisme i els poders mundans com a fragmentadors del món i les consciències: una oda infinita que dicta en la llengua la vida de més enllà d’aquesta per tal de fer-se present a la consciència humana». Per altra part, la poesia en ésser creadora d’un llenguatge autèntic, vital, rebel i lliure es constitueix en un mur contra el qual es desfan les manipulacions, les falsedats, els tòpics i els estereotips del discurs promogut per aquells que intenten imposar la seva veritat, exercir el seu domini a través de l’ús interessat i pervers de la llengua. La poesia és sempre alliberadora, (re-)instauradora d’un àmbit de llibertat. I encara més en temps de misèria i d’indigències.

I si la poesia és alliberadora, el lema de la llibertat triat enguany en la XIII edició d’Illanvers és una tautologia. Però és que avui, davant la revifalla de l’autoritarisme, l’aplicació de lleis mordassa, la reculada de drets fonamentals, torna a ser necessari reivindicar la llibertat, un bé que tan sovint és qüestionat pels poders establerts. Poesia, art i música són llenguatges alliberadors que ajuden a crear un món millor i més solidari, llenguatges que pouen en la humanitat més fonda, en l’autenticitat. Que s’interroguen constantment sobre les qüestions que afecten la vida de les persones, que són profundament vitals ja parlin de la vida o bé de la mort, de la joia o del dolor. I a Illanvers s’uneixen aquests llenguatges en una expressió única, en una sola veu creadora.

Com sempre, l’edició d’enguany d’Illanvers presenta una gran diversitat en el temes i les estètiques en la veu dels 7 poetes que ens acompanyaran en el recital. Josep Masanés, Iosune Arriarán, Jordi Roig, Xisca Morro, Joan F. López Casasnovas, Maria Antònia Massanet i Àngel Terrón ens oferiran els seus poemes en dos llocs ja de per si amb un gran atractiu: els jardins de Sant Patrici de Ferreries i el Fort Malborough des Castell, sempre seguint la voluntat de fer itinerant el festival a les diferents poblacions de l’illa. Zulema Bagur, autora de la pintura que figura en el cartell i la coberta del Xibau d’Illanvers, així com de les il·lustracions interiors del llibre, crearà una obra en directe durant el temps que duri el recital i el guitarrista Toni Camps hi posarà la part musical. La cita és el 3 i 4 d’agost, respectivament, a les 21.30.

També, com s’ha fet habitual des del inicis d’Illanvers, el públic assistent podrà adquirir el Quadern Xibau editat per l’IME que inclou tots els poemes del recital a preu de cost. És important disposar del llibre, ja que així després, a casa, es poden llegir en calma els poemes escoltats, gaudir-ne d’una manera més plena i captar-ne tota la riquesa amb més intensitat. La poesia demana ser rellegida i aquest volum permet que els versos que s’han escoltat de viva veu continuïn interpel·lant-nos en cada nova lectura. Enguany l’edició del llibre ha estat possible gràcies al patrocini de Hauser & Wirth, a qui hem d’agrair aquesta col·laboració amb Illanvers i la seva implicació en la cultura i l’art de Menorca.

Per tancar el recital, recordarem l’obra de la poeta Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918-Barcelona, 2014) de qui commemoram el centenari del naixement. Abelló és considerada una autora fonamental de la poesia catalana de la segona mitat del segle XX, així com per les excel·lents traduccions que va realitzar. Per recitar els seus poemes tindrem el luxe de comptar amb la magnífica actriu, ben coneguda a Menorca, Clara del Ruste. Tot un programa per gaudir, una vegada més, de la poesia, la música i la pintura d’Illanvers.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-07-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Geografies literàries

Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, Bages, 1950), doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de Vic, és l’autor de l’ambiciós i original projecte “Geografia literària”. A finals de l’any passat sortida publicat el volum dedicat a les Illes Balears i Pitüses.

Geografia literària és un gran projecte del professor Llorenç Soldevila començat fa més de 10 anys i encara en curs d’elaboració, una obra magna que requereix, sens dubte, un esforç enorme i una notable ambició per part de l’autor; un conjunt de llibres que posa a l’abast de viatger, del lector curiós, del cercador d’itineraris, de l’amant del país, un recorregut per la geografia dels Països Catalans mitjançant una gran diversitat de textos literaris d’escriptors en llengua catalana, en un ventall que va des de l’edat mitjana als nostres dies. Es tracta per tant d’una guia diferent –no té res a veure amb les guies turístiques a l’ús–, que convida a viatjar, però també a aprofundir en els llocs visitats, a abraçar una multiplicitat de referències i significats, a saber-los físicament, però també transformats per la cultura, viscuts a través de la mirada, crítica, amable, irònica, tendra o plena d’admiració, dels escriptors que els han viscut i els han traslladat a la seva obra, ja sigui en forma de ficció, de reportatge periodístic, de crònica o de poemes.

He de confessar que desconeixia aquest projecte –del qual s’han publicat ja vuit títols–, fins que fa uns mesos el seu autor es va posar en contacte amb mi amb motiu de la preparació del volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses, publicat a finals de l’any passat. La col·lecció, editada per l’editorial Pòrtic, es presenta en un format molt atractiu amb fotografies a tot color de cada un dels llocs que es recullen –paisatges, edificis, monuments–, agrupats per poblacions. La fotografia ve acompanyada d’una descripció en què es posen de relleu els valors, paisatgístics, històrics, arquitectònics, de l’indret i el text literari de referència. En moltes d’aquestes entrades, s’indiquen també altres textos o materials audiovisuals que es podran trobar al web endrets.cat –un portal que es construeix a mesura que avança la publicació– i que no és possible reproduir en el llibre. A la part final, es pot trobar la bibliografia d’on s’han extret els textos, un índex dels autors i un índex de posicions GPS, molt útil al viatger que vulgui visitar els llocs descrits.

El volum dedicat a les Illes Balears i Pitiüses consta de 485 pàgines i es reprodueixen textos procedents de prop de 200 autors, des de Ramon Llull als escriptors actuals, i un magnífic pròleg de Josefina Salord. Per al viatger atent i amant de les lletres i la cultura, la Geografia literària es converteix en un imprescindible acompanyant i guia en les visites físiques dels llocs més emblemàtics de les Illes, en la contemplació de la bellesa dels seus paisatges, en el coneixement de monuments representatius, fins i tot en el descobriment d’algunes de les cases dels escriptors més importants o admirats. Però aquests volums també poden llegir-se amb tot el profit sense moure’s de casa, gaudir dels textos literaris dels escriptors illencs o d’aquells que han expressat les seves impressions de viatge, examinar les fotografies, captar-ne el batec.

Com diu Salord en el pròleg: «les Illes Balears i Pitiüses no són només el territori que tants de nosaltres coneixem i estimam, amb un amor admiratiu però també crític, sinó també la llengua, la literatura i la cultura que hauríem de compartir també des del coneixement, tanmateix a vegades avar. D’aquí el valor de la generositat de Llorenç Soldevila a l’hora de cartografiar cada una de les illes». No hi ha dubte que llibres com aquesta “Geografia literària” contribueixen a difondre i a promoure aquest coneixement i els valors del respecte, la cultura i la llengua pròpies.

Llorenç Soldevila és doctor en Filologia Catalana i professor titular de la Universitat de Vic. Durant prop de 30 anys ha impartit la docència en l’ensenyament secundari. La seva tesi doctoral va tractar sobre el moviment de la Nova Cançó i en el camp de la recerca i investigació ha realitzat estudis, entre d’altres, sobre Jacint Verdaguer i la literatura memorialística. Té una dilatada experiència en les rutes literàries en l’àmbit pedagògic.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-07-2018)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari