«Com voleu germans que canti» de Joan Pons Bover

Fins ara no l’havia poguda llegir, però he de confessar que el títol de la novel·la em va cridar l’atenció des d’un primer moment. Segurament perquè, sense recordar-ho, es tracta del començament d’una cançó popular pitiüsa que va enregistrar Uc l’any 1974, aquell grup eivissenc les cançons del qual ens van acompanyar en tants moments. Però no és d’açò que us volia parlar, tot i que la cançó forma part de la banda sonora que transcorre pel llibre, sinó de Com voleu germans que canti, la tercera novel·la de l’escriptor felanitxer Joan Pons Bover, guardonada amb el Premi Ciutat de Manacor 2025 i publicada a finals d’any a l’editorial Illa,

Commovedora, intensa, ben documentada —però sense que açò en perjudiqui gens l’eficàcia narrativa—, la novel·la ens presenta la història de dos germans, ja grans, que comparteixen habitació en una residència geriàtrica i que, mitjançant el record, reconstrueixen les vivències de la seva infància i adolescència transcorregudes just en la immediata postguerra i en el  marc de la repressió, violència i depuracions exercides pels vencedors. Per escriure-la, l’autor es va inspirar en una part de la història familiar, a partir de la qual elabora un potent relat de creació literària amb el suport d’alguns fets i personatges que són fruit de la ficció i amb una estructura molt ben travada, que enganxa amb força el lector.

Els dos germans, en Jaume i na Margalida, recorden, cadascú a la seva manera, aquella època en què van viure moments de felicitat, però també de dolor, de decepcions i d’impotència que, especialment en el cas d’ella, els marcarien per sempre. En Jaume, amb estudis i mestre com son pare, passa les hores a la residència, assegut al costat de sa germana —ja amb problemes de mobilitat— redactant unes memòries mitjançant les quals en descobrim la història familiar. Mentrestant, na Margalida manifesta el record quan ja és de nit, en el silenci de l’habitació, amb un xiuxiueig adreçat al seu germà i amb vivències que no havia confessat mai.

Després de la guerra, el pare, mestre d’escola d’idees republicanes, és depurat i enviat a un poblet de València. Així, durant uns anys, la família haurà de sobreviure a la casa familiar de na Catalina, a ca na Llarga. Més endavant, en Joan pot tornar a Mallorca i és destinat al llogarret des Carritxó, a prop de Felanitx. Allà, en Jaume viu una època feliç al costat del seu amic Miquel, amb qui comparteix jocs i confidències. Una època que no durarà gaire a causa d’una denúncia que provoca una altra destinació del mestre, en aquest cas al Pilar de Formentera, on s’haurà de traslladar tota la família. És allà que na Margalida coneix n’Esteve, un aprenent de faroner del qual s’enamora, però a qui haurà de deixar quan finalment en Joan Fullana pot tornar a exercir de mestre a Mallorca. Formentera, un paradís perdut que na Margalida recorda obsessivament.

A través dels dos relats completam la història personal i familiar i en descobrim els secrets més íntims —també qualque confessió vergonyosa— i els fets que marcaran les vides d’uns personatges esplèndidament traçats en les característiques personals, en la psicologia, en els sentiments, sovint amarats de tristesa —«Ai, que en vàrem passar, d’equinoccis, quan érem joves», que repeteix sovint na Margalida—, i en els pensaments que els ocupen les hores.

La prosa de Com voleu germans que canti està també esplèndidament treballada i mostra un gran domini lingüístic, amb les formes més adequades a cada personatge. En el cas d’en Jaume, un mestre amb estudis, la llengua és més formal, però adequada al parlar de Mallorca, i la redacció més precisa. En el cas de na Margalida, la llengua és més espontània, amb més formes dialectals, més planera i amb més repeticions. Un exercici en què Pons Bover mostra la seva habilitat d’escriptor i un gran respecte per la llengua.

(Publicat a «La paraula en el temps». (Diari Menorca, 11-08-2026)

Una nova edició d’Illanvers

En aquests articles he escrit bastant sobre poesia. Segurament pel fet d’escriure’n, però, sobretot, perquè n’he estat sempre un gran lector i, per tant, no em cansaré de recomanar-ne bons llibres, lectures que sempre enriqueixen, ajuden i ens fan més savis i més crítics. I si la poesia ha estat sempre necessària, avui, en aquest món complex, precipitat, individualista i captat pels poders tecnològics, diria que es fa més essencial i urgent que mai. La poesia permet aturar-nos una estona a llegir uns pocs poemes, a retrobar-nos en silenci amb la música de les paraules, a deixar-nos endur pel plaer estètic i per la bellesa del llenguatge, però també a meditar, a pensar tranquil·lament i fonda sobre allò que ens suggereix el poema i transitar els camins per on ens menen les imatges, les metàfores, els nous significats que hi descobrim.

Una manera també d’acostar-se a la poesia, i de gaudir-ne, és assistint a recitals i lectures poètiques. Per a qui no té el costum de llegir-ne i li agrada, per a qui, tenint-lo, vol descobrir noves veus; senzillament, per a qualsevol persona que es vulgui deixar endur per la màgia del verb escoltat, pel poder de la paraula sostreta de la parla corrent de cada dia. Un recital que ens acompanya ja fa vint-i-dos anys és Illanvers. Cada any, amb poetes d’aquí que comparteixen lectura amb poetes de fora de l’illa, amb la presència de generacions i estètiques diferents i atents, sobretot, a les noves veus —en especial de Menorca—, a qui sempre hem volgut donar ocasió de presentar la seva obra al costat de poetes més consagrats.

Illanvers 2025 a Thalassa. Foto: Andreu Murillo

Però Illanvers és molt més que un simple recital. El diàleg entre poesia, música i pintura ofereix un espai en què la creativitat de les tres arts estableix uns mateixos vincles expressius i flueix de manera conjunta. A més, l’edició del llibre, amb els poemes i biografies dels poetes, completat amb imatges de l’artista que crea l’obra en directe, acaba d’enriquir el festival amb la possibilitat de lectures i relectures posteriors per tal de captar-ne tots els matisos.

Organitzat pel Departament de Cultura del Consell Insular —amb la col·laboració dels diferents ajuntaments—, a qui hem d’agrair la continuïtat any rere any del festival, he tingut el plaer de participar-hi, des del primer any, en la part de la coordinació; primer amb en Sergi Cleofé i els pintors Pacífic Camps i Carles Gomila, i del 2015 ençà, amb Llucia Palliser. Personalment, aquesta experiència ens resulta estimulant, satisfactòria, enriquidora i ens obre vies d’amistat i complicitat amb músics, artistes i poetes; però, sobretot, ens fa viure d’una manera especial cada nova edició i experimentar, juntament amb el públic, la màgia renovada de cada any.

Enguany, Illanvers serà dia 31 d’aquest mes a Can Saura (Ciutadella) i dia 1r d’agost al Castell de Sant Antoni de Fornells, tots dos dies a les 21 h. Hi participen els poetes Sílvia Pons i Carles Minuchin, de Menorca; Maria Teresa Ferrer, de Formentera; Cèlia Nolla, de Barcelona; i Antoni Xumet i Bartomeu Crespí, de Mallorca. Com sempre, són autors amb obres d’estètiques, característiques i formes de recitar diferents, que mostren la riquesa i la plenitud de la nostra poesia. La música serà a càrrec d’Ícar Toset, un músic complet, versàtil i creador de projectes. La pintora que crearà l’obra en directe serà Sònia Orfila, artista que, després de residir molts anys a Alemanya, va tornar fa poc a Menorca.

El recital es tancarà amb l’homenatge que cada any retem a un dels nostres poetes patrimonials. Enguany estarà dedicat a l’escriptor de la Safor Josep Piera, un dels grans de la poesia en llengua catalana, que ens deixava el passat mes d’abril a setanta-nou anys. En recitarà el poema «Oda amarga al Mediterrani» l’actriu i cantant, de gran versatilitat i recorregut, Rita Barber. No us ho perdeu.

Publicat a «La paraula en tel temps». Diari Menorca, 28-07-2026

«Brindis» de M. Victòria Secall i Àngels Cardona

Amb una intensa i dilatada trajectòria poètica, una llarga amistat i una fecunda complicitat teixida entorn de la paraula, de la creació de projectes compartits, de la militància feminista, Maria Victòria Secall i Maria Àngels Cardona publicaven, el passat mes de setembre, Brindis, un llibre escrit a quatre mans en què les veus de les poetes s’entrellacen per construir una obra d’una extraordinària plenitud expressiva, que ens parla de la bellesa en la vellesa, de l’etapa vital de dues poetes de més de setanta anys que demostren que l’edat no és obstacle per mantenir tot el vigor creatiu, la força de la il·lusió per continuar amb nous projectes, per emprendre camins no fressats amb la paraula, per viure el desig i mantenir un esperit rebel. L’obra mostra i reivindica que la dona, en aquesta edat, no només manté la il·lusió personal i el goig de viure, sinó que té encara moltes coses per oferir a la societat.

Editat per Godall Edicions, Brindis és també producte d’altres complicitats. Així, mitjançant diversos codis QR, al llarg del llibre es poden veure fotografies de Lola Huete i pintures i litografies de Carmen Gallegos, obres que dialoguen amb els poemes a través d’un altre llenguatge, però que mostren la mateixa força creativa i comparteixen etapa vital. El llibre es completa amb un pròleg de Maria Antònia Massanet, una anàlisi rigorosa i empàtica que aprofundeix en les característiques essencials dels poemes.

El llibre està estructurat en set parts a patir de la forma de l’arbre, que les autores prenen com a símbol del cos de la dona, un element que els permet elaborar una sèrie de metàfores brillants i de gran força en relació amb l’experiència, les emocions, la contingència i el recorregut vital. Així, cadascun d’aquests àmbits desenvolupa un tema en analogia amb les parts de l’arbre i s’articula amb el fil conductor de la reivindicació feminista i del cos de la dona, també de la sexualitat («Rodones, amb un petit mugró, / clivellades de desig d’ocell que les devori, / les figues.»), normalment invisibilitzada a partir d’una certa edat. El «Pòrtic» del llibre ho proclama així: «Com l’arbre, nosaltres, les dones, estem arrelades a la terra, dempeus i, alhora, acarades a l’altura, al futur, a la participació. La dona vella, sencera, no fragmentada, pren protagonisme i construeix la seva identitat, deslliurada dels estereotips marcats».

Brindis és celebració de la plenitud en arribar a la vellesa; celebració de tot allò que les poetes han viscut i vindicació d’aquesta etapa plena d’activitat i d’il·lusió creativa; de complicitat amb la paraula que les explica mitjançant un diàleg ple de connotacions, ple també de referències i afinitats a través de la riquesa i diversitat de les nombroses citacions que acompanyen els poemes i cadascuna de les parts. Però el llibre és també meditació sobre el pas del temps, sobre el dolor, la malaltia, la fragilitat humana, la persistència de la violència i de la guerra, de la pèrdua i de la mort. De tot allò, en fi, que ens acompanya en el trajecte. Es tracta d’un llibre escrit amb passió, amb la complicitat de dues poetes que s’entenen perfectament i que, a partir de l’estil de cadascuna, aconsegueixen travar un llibre en què les veus s’interpel·len i es complementen de manera sorprenent.

Tanca el llibre un epíleg amb el poema que li dona títol, Brindis, que en condensa molt bé el contingut i en proclama el llegat. Un brindis metafòric carregat de simbologia i de referències: «Sempre hem sabut / que érem àmfores / transportant vi amb mel / per l’àpat místic / on totes hem de beure». I finalment, un poema que el clou en forma de prec: «Permet per fi la feblesa / que ens fa fortes en la follia / i deixa’ns romandre dins l’espiral / que ens dona vessament i creixença».

Publicat a «La paraula en el temps» (Diari Menorca, 14-07-2026)

Gumersind Gomila. De Menorca al Rosselló

El passat 18 de juny, vaig tenir el goig d’assistir a la inauguració de «Gumersind Gomila. De Minorque au Roussillon», una exposició que no dubt a qualificar d’excepcional i que restarà oberta fins al 6 de setembre a la vila de Canet de Rosselló. De Menorca, hi viatjàrem Ismael Pelegrí, Llucia Palliser i un servidor. Allà, després d’una magnífica acollida per part de l’amic Michel Bourret Guasteví i dels representants de l’Ajuntament, vam tenir ocasió de participar activament a l’acte, que va congregar un nombrós públic. També havia vingut del País Valencià Estel Aguilar Miró, autora del llibre «Soc la planta, la bèstia i cada cosa», un estudi sobre la poesia de Gumersind Gomila que forma part de la seva tesi doctoral sobre la poesia nord-catalana, treball mereixedor del Premi Extraordinari de Doctorat. Aguilar ha comissariat l’exposició juntament amb Pascal Ferro, director de cultura de la vila, i el resultat de la seva feina, rigorosa i exquisida, amb el suport inestimable de Michel Bourret, ha estat excel·lent.

La mostra està exposada a l’edifici patrimonial de la Galeria dels Hospicis, situat al nucli històric del poble. La sala, àmplia i càlida, amb els murs antics curosament restaurats, compta amb dos nivells i ofereix un encant especial com a espai expositiu. La iniciativa primera va sorgir del col·leccionista Eric Talavan, que ha aconseguit reunir una magnífica i extensa col·lecció de ceràmiques de Gumersind Gomila. Talavan tenia el desig de mostrar una part d’aquesta valuosa col·lecció a fi que la gent pugui contemplar la bellesa de les peces i el treball artístic realitzat per Gomila a l’obrador de Sant Vicens, on treballava amb l’artista Jean Lurçat.

A partir d’aquí es va donar forma a una exposició molt completa, que abasta totes les facetes de Gomila i fins i tot ofereix una visió contemporània en diàleg amb la seva obra. Així, a la primera planta, diversos panells, elaborats per Estel Aguilar, mostren, en català i en francès, la biografia del poeta i així mateix se’n reprodueixen diversos poemes, tant en l’original català com en traducció francesa de Bourret. La part central l’ocupa la mostra de les belles ceràmiques de la col·lecció de Talavan. Unes vitrines mostren llibres i objectes de Gomila i, a les parets, pintures i dibuixos de l’autor d’Els ocells morts. Presideix, amb gran format, el poema «La sorra calenta», visible des dels dos nivells. Finalment, es poden escoltar poemes de Gumersind Gomila recitats per veus menorquines i el mateix Bourret, mentre un vídeo mostra un paisatge de Menorca.

Al nivell superior, diversos artistes i poetes contemporanis dialoguen amb l’obra de Gumersind Gomila. La fotògrafa californiana Maia Flore presenta fotografies que, mitjançant la seva mateixa persona, proposen una mirada metafòrica i transfiguradora sobre quatre poemes gomilians. Jean-Philippe Henric, artista de Perpinyà, realitza tres pintures sobre collages amb el bestiari icònic del Gomila ceramista. La fotògrafa de Palamós Mònica Figueres proposa una mirada fondament sensorial i de paisatge mediterrani a una poesia que, especialment a La sorra calenta, comparteix aquestes característiques. L’artista de Barcelona Beatriz Garrido presenta pintures i, sobretot, ceràmiques amb formes actuals, que dialoguen perfectament amb les obres del nostre ceramista a Sant Vicens. Tanca aquesta part un àudio on, mitjançant auriculars, es poden escoltar els poemes de Llucia Palliser i Guillem Benejam, els dos poetes menorquins convidats per Canet pels ressons de Gumersind Gomila en la poesia actual a Menorca.

L’exposició, amb el patrocini de l’Ajuntament de Maó i la col·laboració de l’IME (potser sense les ceràmiques més valuoses pel perill que representa traslladar-les), es podrà visitar a Maó el mes d’abril de l’any que ve, complementada amb diversos actes.

(Publicat a «La paraula en el temps». Diari Menorca, 30-06-2026)

«El periple», nou llibre de Damià Rotger

Els qui esteim atents a la carrera literària de Damià Rotger podem comprovar, a cada nou llibre que publica, la força i la intensitat creatives que l’impulsen, l’ímpetu i l’entusiasme que fan créixer d’una manera continuada la seva obra amb una ambició literària exemplar i amb la superació de nous reptes en cada projecte que emprèn; reptes que comparteix amb l’altra gran passió: la tipografia, disciplina en què desplega, així mateix, una perseverant creativitat, un treball mereixedor de reconeixements internacionals. Totes dues activitats configuren la personalitat de Rotger en la recerca de la bellesa, de la fondària expressiva i l’expansió de significats.

Aquesta ambició literària es fa explícita de manera especial en el darrer llibre que el poeta ha publicat: El periple, guanyador del Premi Mallorca de Poesia 2025, que s’acaba de presentar a Menorca. Es tracta d’un llarg i formidable poema de 1.400 versos de dotze síl·labes, en què es combinen alexandrins i dodecasíl·labs, desenvolupat al llarg de dotze cants que, tot i formar cada cant una unitat completa, s’enllacen i conformen un tot coherent i ben estructurat, una sola fluència a través de la qual Rotger reflexiona, indaga, dialoga, suggereix, es fa preguntes, dona pas al seu lirisme i a la seva fondària expressiva, a aquell punt d’ebrietat poètica que ens trasbalsa i ens enduu, com un corrent inesperat, amb la modulació dels seus versos, a través d’aquest periple ple de ressonàncies col·lectives, íntimes, existencials, però també amb una extraordinària riquesa de referents filosòfics i poètics.

En efecte, El periple estableix un diàleg amb altres llibres, amb altres autors, que es fan explícits a les notes finals on Rotger contextualitza les referències que hi trobarem. En aquestes notes, el poeta explica que l’estructura del llibre s’inspira en dos grans poemes: Nura de Ponç Pons i Canigó de Jacint Verdaguer. Entre la riquesa de referents, podem citar, sobretot, T. S. Eliot, Rilke, Màrius Sampere, I. Sefereis, Peter Hanke, W. Whitman, a més de Wittgenstein, Ramon Llull, Voltaire, E. Casasses, Andreu Vidal, Ponç Pons, O. Wilde, Ausiàs March, Aristòtil, Estellés, Palau i Fabra, entre d’altres. Les notes són importants perquè ens remeten a l’obra d’aquests autors i en contextualitzen la referència. Ara bé, aconsellaria una primera llegida sense tenir-les en compte per deixar-nos endur pel fluir dels versos, per amarar-nos del discurs poètic i avançar amb el ritme, els significats, les connotacions del poema; després, una segona lectura, ja més lenta, més meditada, si voleu, acudint a les notes.

A tot el bagatge de lectures ben païdes, la riquesa de referents, l’agudesa amb què el poeta medita sobre la condició humana, hi hem d’afegir la potència verbal que caracteritza la veu de Damià Rotger, el tractament tan divers i original de la metàfora i de les imatges, i la formació de paraules, a vegades sorprenents, com si, d’aquesta manera, el poeta volgués eixamplar els límits d’allò que no podem dir amb el llenguatge de cada dia. En aquest sentit, potser no debades, la primera citació que apareix al llibre és prou significativa: «Els límits del llenguatge són els límits del meu món» de Wittgenstein. El poeta cerca anar més enllà en l’expressió poètica, que és força, voluntat creativa.

El periple presenta versos que sovint són com aforismes, com a màximes que conviden a la meditació, per ventura fites on aturar-se que el poeta ens ha deixat en aquest intens trajecte, en aquest nou assoliment del seu impuls creatiu. Un impuls que, de qualque manera, s’explicita en uns versos del Cant IV: «Visc en l’obsessió constant de produir / alguna cosa que em connecti amb el batec / del món i em porti a la passió, amb mi, amb ningú, / amb la inclinació i aprenentatge on s’alça / ma vida com un deix esmicolat de plors».

Publicat a La paraula en el temps (Diari Menorca, 16-06-2026)