“Liquidació” de Rosina Ballester

Rosina Ballester Figueras (Les Borges del Camp, 1949), poeta i traductora acaba de publicar la seva primera obra narrativa, “Liquidació” a l’editorial Adia. Després de 30 anys de trajectòria poètica, Ballester traça les passes d’un camí nou amb una novel·la tendra i aterridora.

Rosina Ballester té una llarga trajectòria com a poeta, primer en castellà i a partir del 2003 en català, amb obres com Violència intervinguda que va obtenir el Premi Rosa Leveroni del 2005 o Vestigis amb el Premi Parc Taulí del 2009. El darrer llibre de poesia publicat va ser Els dies fosos (2014). Aquesta tardor, Ballester ha tret Liquidació, la seva primera novel·la, publicada per l’editorial Adia a la col·lecció Llimona Verda, que narra en primera persona el recorregut vital d’una dona, na Guillermina, que ha decidit enfrontar-se de manera valenta al record i a la memòria i passar comptes amb el seu passat, és a dir liquidar, en definitiva, el pòsit de dolor i de tragèdia que l’acompanya.

La novel·la està dividida en quatre parts: “Un cos exultant de tristesa”, “Sense mai saber-ne la mida”, “La casa de ningú” i “Cos”, en què s’alternen els capítols breus i de frases precises –segurament aquí hi té molt a veure el llarg ofici de poeta de Ballester– que faciliten la lectura i agilitzen el temps narratiu, i una sèrie de monòlegs on l’autora es deixa anar, ser més ella mateixa, en les reflexions, els sentiments, les angoixes, els desitjos i els silencis d’aquesta història dura presentada en una prosa plena de lirisme però també de tendresa, treballada amb un gran domini del ritme i esquitxada de tant en tant amb el sarcasme i l’humor. Un text molt treballat i minuciós on no trobam res de gratuït ni improvisat.

El silenci que ha acompanyat na Guillermina fins al moment que decideix enfrontar-se al relat dels fets viscuts, millor teràpia ben segur que els psiquiatres que ha visitat, es manifesta de manera molt explícita en una frase que es repeteix al llarg de la novel·la: “No hi ha crònica dels meus anys feliços”, “No hi ha crònica dels maltractaments del meu segon marit”, “No hi ha crònica…” Molt sovint preferim tapar el dolor profund, els traumes i les misèries viscudes sota un dens silenci. Per açò “no hi ha cròniques”, però per açò mateix la necessitat de liquidar un passat que ens impedeix sovint de respirar. La protagonista finalment trenca aquest silenci i ho fa sense embuts, amb un llenguatge clar, sense concessions, cru a vegades, sincer i concret en els detalls íntims, explícit quan ho exigeix la potència del relat.

La vida tràgica de la protagonista, infermera de professió, està marcada per episodis com dos matrimonis fracassats, el segon amb la ignomínia d’un marit maltractador, pel suïcidi anunciat en diverses ocasions del seu estimat germà Macià, a qui se sentia molt unida, o el moment profundament dolorós i transcendental d’una violació que Ballester narra amb una gran intel·ligència i eficàcia en un sol paràgraf. Però hi ha també els records amables de la infantesa, com el jardí, el seu jardí, els jocs amb en Macià, la biblioteca de l’àvia de Tarragona on potser se li desvetlaria l’amor per la literatura, o la mar, element també molt present a Liquidació. No debades la mar és una presència constant als diferents llocs on viu na Guillermina: Tarragona, Barcelona i, sobretot, Menorca.

Rosina Ballester escriu una novel·la intensa, descarnada, però com ja he dit també sarcàstica i amb moments de respiració pausada i tocs d’humor, que provoca l’empatia del lector des del primer moment, i en què la ficció es mescla amb episodis reals viscuts per l’autora, inspiració al cap i la fi d’una obra de maduresa d’una alta qualitat literària en què l’experiència com a poeta permet a Ballester dotar d’una gran efectivitat l’ús de la llengua, d’una prosa que es pot permetre alimentar de de tant en tant, i de la manera més natural, de determinat lèxic i expressions dels diferents llocs on ha viscut.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-12-2020)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

50 anys de la mort de Gumersind Gomila

Enguany es compleix el 50è aniversari de la mort de Gumersind Gomila Guasteví (Maó, 1905 – Perpinyà, 1970), poeta, ceramista, pintor i destacat activista cultural. Amb motiu de l’efemèride, l’IME i l’Ajuntament de Maó han preparat un seguit d’actes commemoratius durant aquest mes de desembre. A la foto, Gumersind Gomila a l’obrador de Sant Vicenç

Quan l’any 1970 Gumersind Gomila moria a l’edat de 65 anys de manera inesperada a causa d’una intervenció quirúrgica, a Menorca era un poeta pràcticament desconegut. No així a Perpinyà, on havia emigrat de jove juntament amb la mare després de la mort del pare, segurament perquè en aquella ciutat hi vivia ja Antònia, germana de Gumersind, acabada de casar amb Francesc Guasteví, un cosí que regentava el cafè “Le Continental”. Els dos germans,  que es van sentir sempre molt lligats, havien compartit la dedicació a la pintura –una altra faceta de l’escriptor– i havien arribat a exposar a l’Ateneu de Maó. Aquells primers coneixements de plàstica li permeteren, més endavant, treballar com a ceramista a l’obrador de Sant Vicenç, a Perpinyà, on seria deixeble del reconegut artista Jean Lurçat. Als anys 30 va començar a publicar les primeres poesies i va iniciar un important activisme en el món de la cultura que el duria a formar part de moviments culturals nord-catalans i occitans. Fruit d’aquest activisme són les abundants col·laboracions amb la revista Nostra Terra, de caràcter catalanista i progressista, i altres revistes d’àmbit català i occità com Tramontaine, Oc, i Pont Blau (revista dels exiliats catalans editada a Mèxic) i, més endavant, també a la Revista de Menorca.

Gumersind Gomila va publicar quatre llibres de poesia. El primer, La sorra calenta, del 1943, es va reeditar el 1967 a l’editorial Barcino i va tenir, per tant, difusió a tot el país. Era el que es podia trobar a les llibreries de Menorca. Les altres obres, Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969), són autoedicions que van tenir molt poca distribució, però que es podien consultar a la Biblioteca Pública de Maó. A la nostra illa, la gran divulgadora de la poesia de Gomila ha estat la cantautora Maria Àngels Gornés amb les exquisides versions que n’ha fet de diversos poemes. A banda, ja el 1981 se li va retre un homenatge en col·laboració de l’Ajuntament de Maó, OCB, Ajuntament de Perpinyà i el CDACC rossellonès. D’aquí va néixer un llibre Gumersind Gomila, també conjunt, publicat el 1984, amb textos en català i occità. Un altre homenatge per part de l’Ajuntament maonès va ser el 1966, any en què ja es parlava de la necessitat d’editar-ne les obres completes. L’any 2003 sortia publicada una antologia poètica als quaderns Xibau amb pròleg d’Ismael Pelegrí i el 2005, tot coincidint amb el centenari del naixement del poeta, l’IME publicava, en la col·lecció Petit Format, Els ocells morts, el llibre de records de la seva infantesa a Menorca. També l’any 2005 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana l’homenatjava amb la celebració dels Premis Cavall Verd a Menorca amb diversos actes.

A més d’aquests llibres, tenim coneixement de dues obres de Gomila desaparegudes: la novel·la Els divins extravagants i el llibre de poesia La mort de cada dia, aquest darrer sembla que destruït després de la mort del poeta. El fet de viure a Perpinyà, juntament amb la mort prematura en una època en què les relacions amb l’illa s’haurien sens dubte intensificat, van provocar el desconeixement inicial de què parlava, però Gumersind Gomila és, segons la meva opinió, el poeta més complet, interessant i conscient del seu ofici que havia donat Menorca fins al moment del seu traspàs. Per sort, Ismael Pelegrí, el gran estudiós de l’obra i la figura de Gomila, prepara ja la tan esperada edició de la poesia completa.

Per commemorar el cinquantenari de la seva mort, l’IME i l’Ajuntament de Maó han preparat una sèrie d’actes durant aquest mes de desembre: dia 10, a can Victori, la taula rodona “Llegir Gumersind Gomila avui” en què, entre altres, hi participarà Michel Bourret Guasteví, nebot net del poeta; dia 11, “Tot recitant Gumersind Gomila”, a càrrec d’Antoni Cantamisa, amb acompanyament musical d’Artur Bagur, al teatre de l’Orfeó Maonès; dia 18, el taller d’escriptura creativa “La nostra llar. Escrivim G. Gomila” al Museu de Menorca; dia 19, una ruta literària al matí i “Conversa entre poetes”, a la Sala d’Audiències del Claustre del Carme, al capvespre. Es tracta sens dubte d’un extens programa que servirà de merescut homenatge al poeta, però sobretot per ajudar a difondre encara més la seva obra i la seva vida.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-12-2020)

Maria Àngels Gornés interpreta “A les vuit del matí”, poema de La sorra calenta

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

“Magma” de Carlos Minuchin

Carlos Minuchin Vilafranca (Menorca, 1986) va guanyar amb l’obra “Magma” el 21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors que convoca l’Ajuntament de Juneda (Lleida). El llibre ha estat publicat per l’editorial Fonoll amb un epíleg del poeta Jaume Pons Alorda.

La publicació de Magma de Carlos Minuchin, obra guanyadora del 21è Premi de Poesia Joan Duch per a joves escriptors, ha confirmat sense cap dubte la potència de la veu poètica i la inqüestionable vocació de l’autor que ja descobríem a Corrupció de la matèria, llibre en què es va donar a conèixer l’any passat. Una veu reflexiva i fonda que beu certament de la millor tradició poètica, però també de la interrelació amb el pensament filosòfic, que n’enriqueix l’expressió, i del compromís ètic amb els problemes de l’època que li ha tocat de viure en aquest món que s’enfronta a una crisi sistèmica a causa de la sobreexplotació del planeta, del canvi climàtic, de l’escletxa cada vegada més important entre rics i pobres i de la persistència d’inacceptables discriminacions per motius racials o de sexe.

En aquest context, Minuchin es demanava si a ell, des de la seva condició d’home, li pertocava afrontar la problemàtica feminista. I la resposta evident era un sí rotund, perquè per viure amb dignitat, per assolir un món realment just i millor, cal combatre, de manera decidida, la discriminació que pateix encara avui la dona fins que arribem a una societat en què les persones puguin viure en condicions de plena igualtat amb independència de quin sigui el seu sexe. D’aquesta reflexió profundament ètica, compromesa i empàtica, neix el llibre Magma que afronta de manera decidida la defensa d’un feminisme que, alhora que respecti de manera íntegra la dignitat de la dona, pugui ser la clau per salvar un món que va a la deriva.

En aquest sentit és molt significativa la cita d’Anna Gual, poeta que em sembla un referent en l’obra de Carlos Minuchin, que apareix al principi del llibre: “una derrota / és una mutació prèvia / a qualsevol triomf”.  Així, el poeta de Magma es pot demanar si a partir de la gran crisi, o derrota, actual, serem capaços de construir aquell futur digne de què parlàvem, un renaixement que en tot cas haurà de comportar un canvi radical de sistema gràcies al paper que ha de tenir la dona i mai des de la reconstrucció de les velles estructures.

Magma presenta una reflexió profunda mitjançant la força suggeridora dels discurs poètic, l’ús de les metàfores i la potència del simbolisme, a vegades cru, sempre vigorós, de les imatges i ric de referències literàries, filosòfiques o fins i tot mítiques. Així, per exemple, en el poema titulat “Cornucòpia”,  podem llegir, en referència a la dona, aquests versos: “Som el substrat del temps / l’argamassa d’argila batent / megalítica i celestial. // Nosaltres penetram la vida”.

Una altra característica formal són els versos contundents amb què acaben diversos poemes i que, a manera de sentència filosòfica, constitueixen un final rodó de gran força expressiva que, fins i tot, podria funcionar per ell sol com a divisa, com és el cas de “O lliures o res” o bé “Perviurem els folls”. Aquest darrer, un vers que em fa pensar en aquella sana follia lul·liana, en aquell incansable Ramon lo Foll que volia canviar el món per mitjà de la raó i la paraula. Però per canviar el món i renéixer del caos, des de la determinació del feminisme són condicions necessàries tant una voluntat ferma com un esperit de rebel·lia: “Voluntat // El que vull és / ser niu de la revolta, / cau de la serp… Jo el que vull / és ser / l’embat imparable”.

Magma, com no podia ser d’altra manera, conté també la denúncia contra la violència masclista: “L’integrisme de gènere és com les marees / sempre torna silent els cadàvers a la platja” i contra els mals estructurals del món actual, com podem llegir al poema “La condemna”. Magma és, en definitiva, un llibre esplèndidament escrit en què l’expressió poètica conté una forta, inqüestionable, càrrega ètica que convida el lector a la reflexió i a l’empatia.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-11-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les vetes de vida de Llucia Palliser

Llucia Palliser (Maó, 1971), poeta, narradora i activista cultural, acaba de publicar “Cada veta de vida”, el seu primer llibre de poesia, a l’editorial Stonberg. Hi trobam una veu d’una esplèndida maduresa que presenta una obra rodona, intensa i fondament reflexiva.

Els humans tenim la necessitat d’ordenar, de classificar, tant la realitat que ens envolta com la pròpia trajectòria vital. Les fases, les etapes del que hem viscut, d’allò que ens ha succeït, dels canvis que s’esdevenen amb l’edat i les circumstàncies, les relacions amb els altres, les transformacions del cos. No només per comprendre, sinó per imaginar que tenim un cert control sobre les coses que ens passen, sobre l’esdevenir del temps, malgrat la crua consciència d’aquesta fal·làcia. Aquest és el tema principal, i de retop el pas del temps, que vertebra el llibre Cada veta de vida que acaba de publicar Llucia Palliser. Una temàtica que, com en una declaració d’intencions, figura ja el en primer poema, titulat amb la fórmula clàssica “Incipit”, i que troba la conclusió de forma descarnada, però rodona, en un breu, irònic i magnífic epíleg escrit a la manera d’un haiku.

Amb Cada veta de vida, Llucia Palliser, que no ha tingut pressa a publicar, ens ofereix un primer llibre de poesia d’una esplèndida maduresa, de fonda reflexió, d’una remarcable força expressiva i amb un estil ja ben propi, assolit al llarg dels anys d’escriure poesia i de moltes i ben païdes lectures. Aquesta força expressiva prové, d’una banda, del tractament de la llengua i del lèxic utilitzat; de l’altra, de la potència de les metàfores i de l’ús d’imatges contundents. Ric en referències literàries, sovint del món llatí o grec, i escrit en general sota la forma del poema breu que cerca dir tan sols allò que és essencial, és un llibre que demana una lectura lenta i que convida a rellegir i a meditar. Jordi Roig, en el pròleg, parla d’un “llibre rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla.”

Cada veta de vida està estructurat en sis parts, cadascuna diferent, però unides per un fil comú que és el pas del temps i també per aquella idea de l’ordenació en fases del recorregut vital. La primera part es titula –en francès– “Les phases de la lune” i està escrit en clau eròtica i amb imatges força suggeridores. La segona part, titulada Duel, presenta un vers lliure de considerable llargada i tracta del dolor, del mal infligit, les ferides, el desamor, d’una “sement pútrida” de la qual cal renéixer. A continuació “Somnus” tracta de les fases del son, des dels pensaments i records que es presenten a l’hora de la dormició a les imatges produïdes pels somnis en el son profund. A la quarta part, “Purgationibus mulierum”, ens trobam amb quatre sonets que tracten d’un tema que és poc habitual trobar en els llibres de poesia: la menstruació i, per tant, també de l’etapa en què la dona té la capacitat de concebre, i la deixa final. La secció següent es titula “Primun non nocere”, (primer no fer mal) un adagi llatí, però atribuït en origen a Hipòcrates, que s’utilitzava en el camp de la medicina, però que la poeta aplica al món interior, a la relació que s’estableix entre persones; “primer no noure” que es repeteix, de manera anafòrica, com a primer vers de tots els poemes d’aquesta part. El llibre es tanca amb 7 bells poemes que parteixen dels diferents moviments de la segons suite BWV 1005 per a violoncel sol de J.S. Bach. Les fases d’aquesta suite tanquen el recorregut per aquestes vetes de vida i ho fan de manera contemplativa i asserenada com si la poeta es deixés endur plàcidament per un moviment fugat abans del desassossec final.

No voldria acabar sense fer esment de l’encertat simbolisme de la coberta i de les imatges interiors, totes elles creacions de l’artista Enric Servera a partir dels poemes del llibre, i tampoc sense citar un dels poemes de la cinquena part d’una magnífica i potent expressió metafòrica:

“primer, no noure
enroscada al ventre, porto la tènia
que em fecunda l’ànima d’angoixa
amb quaranta-nou tiges d’esbarzer.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-11-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Oda al gin”, un llarg projecte d’Emili de Balanzó

Les referències al gin, en tant que la beguda espirituosa més característica de Menorca, es troben prou abundantment, com no podia ser d’altra manera, en la literatura dels escriptors menorquins. Fins ara, però, no n’havia estat protagonista únic en un llibre de poesia. Un llibre que va concebre, fa uns quaranta anys, l’entranyable, admirat, i ara enyorat, ai!, amic Emili de Balanzó que, de manera discreta i rigorosa, tant va treballar per la cultura i la societat illenques. Ha estat, per tant, un llibre de llarg recorregut, un projecte que s’iniciava a finals dels anys 70, en l’època que els poetes joves de Menorca començaven a publicar les seves obres, quan n’Emili, amant de la poesia, de l’art, escriptor ell mateix, va tenir la idea de dedicar un llibre d’odes al gin i hi va començar a fer feina. Per diverses circumstàncies, però, l’obra no s’arribaria a completar fins a l’any 2013 quan una editorial es va interessar a publicar-la i Sam Abrams en va escriure un magnífic pròleg. Finalment la fallida de l’editorial en va impedir la publicació.

A pesar de les dificultats, Emili mai no va deixar de banda aquell projecte i pocs mesos abans del seu sobtat traspàs va proposar-ne la publicació a l’IME en col·laboració amb Gin Xoriguer. És així com finalment Oda al gin ha vist la llum a la col·lecció Quaderns Xibau de poesia i com s’ha convertit també en homenatge pòstum al seu tenaç editor. La de n’Emili, però, no és l’única absència que hem de lamentar en aquesta obra de llarga durada que recorda, com diu Sam Abrams, altres “tres grans absències en el panorama de la cultura menorquina”, ocasionades totes tres per una mort prematura: Miquel Vanrell, Francesc Calvet i Àngel Mifsud.

A més dels tres autors citats, Oda al gin conté poemes d’Antoni Vidal Ferrando, Gustau Juan, Joan F. López Casasnovas, Damià Borràs, Damià Coll, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Francesc Florit Nin, Jordi Odrí i Pere Gomila. Compta, a més, amb un esplèndid epíleg d’Ignasi Mascaró i la portada del pintor Miquel Vilà, gran amic de Balanzó, que ha pintat el quadre a posta per al llibre. Al costat d’aquesta obra de Vilà, el volum ofereix també la reproducció d’un quadre de Vives Campomar, un altre gran amic de l’editor, i de Francesc Calvet, Àngel Mifsud i Florit Nin, els tres poetes també pintors.

Aquesta diversitat d’autors implica forçosament un rica diversitat de propostes estètiques i de maneres de tractar la temàtica del gin. Hi trobareu de la lloa a la ironia, del poema més simbòlic a l’humor, del lirisme a la narrativitat, del realisme a un toc de surrealisme, de la melancolia a la celebració, de la reflexió al joc amb la llengua, de les formes clàssiques com el sonet, el quartet o la combinació estròfica amb rima, al vers lliure i l’absència de rima. Oda al gin ofereix tot un ventall de propostes estructurades a l’entorn d’un cant a la nostra beguda, però que conformen un aplec de poesia autèntica que va més enllà de l’anècdota o de la simple excusa, que sorgeix del món interior, dels interessos i de les poètiques de cadascú.

Com escrivia Sam Abrams al pròleg, el llibre “és un homenatge a la cultura, la llengua i la identitat de Menorca, en una època certament dramàtica i esperançadora, i tot per mitjà d’un element quotidià i distintiu com és el ginet”. És ara també un emotiu i més que merescut homenatge a Emili de Balanzó, artífex il·lusionat i constant d’aquest llarg projecte i sense el qual Oda al gin no hauria estat possible. És al mateix temps record als amics absents que hi van col·laborar. És per damunt de tot, i com he dit, un llibre d’autèntica poesia que s’inscriu en una llarga tradició d’elogis al vi i a la beguda que es troba en totes les literatures.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-10-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari