“Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà

Irene Solà Sáez (Malla, Osona) és artista, poeta, narradora i col·laboradora habitual de la revista La Llança. Amb la novel·la “Canto jo i la muntanya balla”, va guanyar el Premi Llibres Anagrama 2019 que se suma a altres reconeixements a la seva obra, tant literària com plàstica.

Va ser gràcies a un tweet de Miquel À. Llauger (“Això és una cosa guapa que li ha passat a la narrativa en català”) que vaig arribar a la lectura de Canto jo i la muntanya balla de l’escriptora osonenca Irene Solà, lectura, no caldria dir-ho, que m’ha confirmat plenament les paraules que, en una frase tan suggeridora i encertada, dedicava Llauger a aquesta bella novel·la amb què la jove autora guanyava el Premi Llibres Anagrama d’enguany i amb la qual es consolida com una de les veus indiscutibles, i potser més originals, de la literatura catalana.

Irene Solà és llicenciada en Belles Arts i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. Es donà a conèixer com a escriptora amb el llibre de poesia Bèstia (Galerada, 2012) que va obtenir el premi Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès. Després publicà la novel·la Els dics, Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial). Combina l’escriptura amb la seva obra plàstica que ha exposat a destacades galeries (Santander, Londres, Girona, Barcelona…) i ha participat en importants esdeveniments artístics.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la coral, de veus múltiples, en què parlen els homes i les dones, però parla també la natura, parlen els núvols, els bolets, els cans, els cabirols, parla l’os com parlen també les dones d’aigua, perquè la llegenda, les històries antigues, la fantasia, és a la vegada una presència enmig de la realitat de la contrada pirinenca, entre Camprodon i Prats de Molló, on se situa la història; veus que alternen a cada capítol i a través de les quals Solà condueix amb mà segura la narració a través de tot allò que conten, que expressen els diferents personatges, ja siguin humans, ja siguin elements d’aquesta natura esplèndida, però també tràgica, i on tot convergeix en una magnífica construcció del relat.

I en el resultat, enlluernador, que aconsegueix Solà hi té una part decisiva l’ús que fa del llenguatge, matisat en cada una de les veus, d’un bell lirisme i d’un ritme que, com el fluir de la natura mateixa que envolta la vida i la mort de les persones, enganxa i sedueix i omple de goig la lectura, fruit, sense cap dubte, del goig mateix d’una escriptura plena de delicadesa i curosament treballada, amb imatges belles i sorprenents, no debades l’autora és poeta, que ens fan assaborir el text i tornar la vista enrere. Delicadesa expressiva també en el relat de la mort, de la tragèdia que s’obre ja en el primer capítol del llibre, en què parlen els núvols quan desfermen una tempesta i mor en Domènec travessat per un llamp, o de la mort producte de l’accident o de la violència de la guerra com en el salt enrere quan la narració tracta del pas desolat dels republicans per aquestes terres cap a la frontera francesa i dels objectes que abandonaven en la seva desfeta, com les granades i altres restes que recull na Cristina (“Que no era només una manera de fugir, això de trescar boscos i col·leccionar armes rovellades i bales i granades, i cinturons i petaques, i tot el que van arribar a llençar les gents tristes i desesperades que creuaven aquestes muntanyes quan van perdre la guerra”).

Després de la lectura, d’aquest cant a la naturalesa d’Irene Solà, ens queden en el cor els personatges principals de la novel·la, de la casa de Matavaques, na Sió, la viuda d’en Domènec, els seus fills, na Mia, n’Hilari, mort tan jove, i del seu amic Jaume, carregat amb la culpa, i aquelles històries com les que conta n’Eulàlia que no tots són “de bruixes ni de nosaltres. A vegades la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules.” En definitiva, llegir Canto jo i la muntanya balla és endinsar-nos en aquest món tan ben narrat i descrit per l’autora i gaudir de la bellesa d’un text que sedueix des del primer moment.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-10-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Pau Faner, fabulador”, un llibre de referència

S’acaba de publicar el llibre “Pau Faner, fabulador” (editat per Punctum & IME), amb les actes del Congrés Internacional Pau Faner celebrat a Ciutadella el 2017. El volum posa, així, a l’abast de públic i estudiosos les magnífiques i valuoses intervencions amb què comptà el congrés.

Els dies 3, 4 i 5 de novembre del 2017 es va celebrar a Ciutadella el Congrés Internacional Pau Faner, organitzat  per l’Institut Menorquí d’Estudis amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de l’obra literària de l’escriptor. El congrés va reunir un destacat conjunt de personalitats que realitzaren valuoses aportacions i oferiren una visió molt completa i acurada de l’obra i la figura de l’autor que amb Contes menorquins (Moll, 1972) inaugurava, de manera brillant, no només una obra prolífica, continuada, diversa i d’un enorme valor, sinó també la literatura contemporània a l’illa i encapçalava, com diu Josefina Salord, “les generacions d’escriptors i escriptores de Menorca dels anys setanta ençà”. Fruit del congrés és ara la publicació del llibre Pau Faner, fabulador, impecablement editat per Punctum i l’IME, que n’aplega totes les intervencions, les posa a l’abast d’estudiosos i públic en general i en constitueix la lògica culminació.

El volum, en edició a cura de Pilar Arnau, Ismael Pelegrí i Josefina Salord, compta amb un pròleg de Salord i presenta les actes agrupades en quatre blocs: conferències, ponències, comunicacions i textos de la taula rodona. Llibre imprescindible i ja, sens dubte, de referència, traça els grans eixos d’una obra extensa, original, de gran ambició literària, i estableix les bases per a futurs estudis d’un escriptor que, per dir-ho en paraules de Salord, “ha fet de la literatura la raó de vida, que ha compartit inquietuds col·lectives i que ha sabut trobar un camí propi; un escriptor que es nodreix de literatura i que, des de l’aparent aïllament, cerca sempre el contacte amb un gran públic lector”.

Pau Faner, fabulador s’obre amb les conferències de Julio Peñate (Universitat suïssa de Friburg) i d’Àlex Broch, editor i crític literari. El primer, estudia el conjunt de les novel·les de Faner a partir de tres aspectes fonamentals: les particularitats de l’espai insular, la presència de la història de Menorca com a gran marc referencial i el component fantàstic. El segon, situa l’obra de Pau Faner en el context de la generació del setanta i assenyala la proximitat i les coincidències de l’autor amb els seus companys generacionals i allò que el fa singular.

Obre l’apartat de ponències la intervenció de Joan F. López Casasnovas amb una anàlisi de les tres novel·les amb què Faner encetava una nova etapa en la seva narrativa: Les bodes del diable, El mal de la guerra i L’amor del capità Gavina. Ismael Pelegrí tracta de la narrativa breu de l’autor a partir dels reculls publicats entre 1995 (La nuvia del vent) i 2009 (El cant de l’alosa) en què la temàtica central esdevé la mitificació de la infantesa. Caterina Valriu revisa la producció literària que Faner ha dedicat al públic infantil i juvenil en el conjunt de les set obres publicades entre 1983 i 1997. Francesc Foguet tracta de la literatura dramàtica de l’escriptor ciutadellenc que compta amb cinc textos escrits entre 1992 i 2010, dos dels quals adreçats a un públic juvenil. Joan Cantavella analitza l’abundant, diversa i atípica producció faneriana en el camp de l’articulisme periodístic.

En el capítol de comunicacions, Francesc Florit Nin estudia els ponts entre paraula i pintura en l’obra literària i plàstica de Faner. Josep Pons Fraga evoca, des de l’actualitat, un entrevista que realitzà l’any 1975 al nostre escriptor. Andratx Badia Escolà estableix una comparació entre l’obra de Faner i la de Joan Barceló i Culleres, autors que construeixen els seus mons de ficció a partir del neofantàstic. Carles Cabrera analitza la producció novel·lística del Pau Faner dels anys setanta i l’impacte del realisme màgic en la seva obra. Finalment, el llibre es tanca amb dos textos de la taula rodona entorn de la traducció de les obres fanerianes. Pilar Arnau tracta de les traduccions a diferents llengües estrangeres, com l’alemany i l’italià, mentre que Volker Glab, de la Universitat d’Erlangen i traductor a l’alemany de Pau Faner, parla de la tasca del traductor en la fidelitat a l’obra traduïda i en referència a la seva traducció de Fins al cel.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Arèola”, la poesia fonda de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) va guanyar el Premi Vidal i Tomás 2019 de poesia amb el llibre “Arèola” que acaba de publicar l’editorial AdiA. “Arèola” presenta una poesia meditativa i fonda, d’expressió essencial, en un conjunt ben travat i construït i d’una gran riquesa expressiva.

Arèola és el quart llibre que publica el poeta i tipògraf menorquí Damià Rotger en quatre anys, cosa que demostra una intensa dedicació a l’escriptura i una decidida voluntat d’avançar en el seu univers poètic. Amb aquest treball ha obtingut el prestigiós Premi Bernat Vidal i Tomàs 2019 de poesia de la vila de Santanyí. L’obra ha estat publicada per l’esforçada editorial AdiA dins l’esplèndida col·lecció “Ossos de sol” i s’acompanya d’unes subtils il·lustracions de l’arquitecta Mireia Cabaní i un magnífic epíleg de Ponç Pons de lectura obligada.

Amb Arèola, Rotger assoleix una notable maduresa expressiva i d’ofici en una recerca que fa pensar en les paraules de J.V. Foix quan es declarava investigador en poesia, perquè l’autor no ha triat el camí fàcil, sinó que ha volgut treballar amb una lloable ambició literària i ha sabut arriscar com fan els creadors que no es conformen a repetir fórmules ja sabudes. Els poemes del llibre s’impregnen d’un to filosòfic, d’una fonda reflexió que mena a una escriptura essencial, al concepte precís, amb una gran riquesa d’imatges i metàfores que permeten entrar a fons en el discurs meditatiu dels poemes. La construcció, tan treballada i rigorosa, fa que Arèola presenti un cert hermetisme que no es trobava en els anteriors 482 mm. o Lletrescades, però a la vegada permet que cada nova lectura faci més gratificant la revelació del poema.

Ara bé, aquest major grau d’hermetisme no dificulta que Arèola arribi als lectors ja des d’una primera i atenta lectura. Un bon amic –de gran cultura, però no poeta– em comentava l’altre dia que des del primer moment els poemes l’havien emocionat i s’hi havia reconegut en moltes coses. Crec que aquest és el millor elogi que se’n pot fer. Abastar aquesta capacitat de commoure, de fer que els lectors es facin seus els versos, de sentir-s’hi íntimament acompanyats és, en definitiva, allò que ens proporciona la millor poesia.

En paraules del mateix autor, el llibre és una reflexió sobre el trajecte, de fet sobre un doble trajecte. Les cites que l’encapçalen, Virgili, Ponç Pons i Blai Bonet, ja parlen d’aquesta idea de camí. El primer d’aquests trajectes seria el camí vital, és a dir, el que va des de la infància a l’edat adulta i també la distància que separa el naixement de la mort. Tot un recorregut que deixa marques, petjades, com diu molt bé el segon poema amb versos lapidaris: “Hi ha marques que surten dels pulmons / per abastar la immensitat. / Un trajecte que tan sols es veu / des de l’esbarzer més alt”. Es fa evident també la mirada sobre el temps d’infantesa que, prest o tard, tot poeta sol invocar. És l’època dels entorns protegits, de les seguretats, que després es contemplarà des de la distància: “El formós entorn dissenyat amb galtes de mare / i seny de pare és una atmosfera / que no encaixa en la dictadura / de la maduresa inhòspita”. I encara una mostra més de la bellesa i la fonda reflexió d’aquests poemes: “El càntir sec del temps / sua, encara, / la sang que em begueres”.

L’altre trajecte, que parteix d’un tema de gran actualitat, és el que va de l’engany a la veritat, del fals al ver. D’aquí el valor que assoleix la paraula sincera i per tant, també, la paraula del poema. En aquesta època de postveritats, de falsedats que s’escampen a lloure, la reflexió que fa Rotger en els poemes hauria de ser primordial en molts altres àmbits. El poeta ho diu, com en un crit, en aquest vers: “Deshabita la mentida!” I afegeix, encara, “La paraula amb / les arestes emblanquinades / serà la teva llar”. O com fa aquest magnífic poema, rodó en tots els sentits:

“En la brúixola
la qüestió magnètica
no és que l’agulla volti
sense ser tocada,
sinó que el moviment
de l’orientació
esdevengui veritat.

Igual en el poema”.

Només em queda espai per recomanar francament la lectura de l’esplèndid Arèola. En aquesta ressenya just he pogut apuntar els temes principals. Els lectors ja sabran descobrir la riquesa de la poesia fonda, colpidora, de Damià Rotger.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 17-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Un estiu amb l’assaig

Se sol dir que l’estiu és època de lectures lleugeres, per passar l’estona, per al divertiment. Pens, però, que, ben al contrari, és una època adequada per llegir amb més profunditat, per trobar temps per reflexionar, per gaudir de llibres que ens ajuden a pensar i a pensar-nos. Qui té la sort de fer vacances, o simplement qui es pot relaxar a la fresca del fosquet, gaudeix d’una bona oportunitat per a lectures profitoses, per endinsar-se en l’assaig i el pensament. I val a dir que l’assaig en català ens ofereix obres magnífiques, sobretot gràcies a la tasca lloable d’editorials que el fomenten i ofereixen als lectors textos de gran contingut i interès. Em permetré, idò, recomanar-ne alguns títols.

Ingrid Guardiola

L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Ed. Arcàdia) d’Ingrid Guardiola és una magnífica reflexió, diria que imprescindible, sobre el paper de les imatges en el món actual en què la majoria de gent viu enganxada a les pantalles, pendent de les xarxes socials, de la informació sovint altament mediatitzada que transmeten les grans corporacions que hi ha al darrere, amb programaris que ens vigilen i manipulen, que estudien els nostres hàbits per influir en les decisions que prenem, en les nostres compres i conducta. Guardiola fa un estudi de com ens hi trobam exposats, però a la vegada amb valuoses propostes per defensar-nos del control de les grans empreses i per adoptar tàctiques de resistència i contestació.

Joan-Carles Mèlich

A La condició vulnerable (Ed. Arcàdia) el professor de filosofia de la UB, Joan-Carles Mèlich, s’endinsa en l’estudi de la vulnerabilitat humana en un llibre molt entenedor, de prosa clara i un estil literari que el fan apte a qualsevol lector. “La vida humana no pot eludir els conflictes, les ruptures o les incongruències… Vivim en un món on el mal, el sofriment i la indiferència són obsessivament presents”, diu l’autor just en el “Pòrtic”. I per fer front al caràcter vulnerable de l’existència, a la relació imprescindible amb els altres, és necessari que les nostres respostes siguin ètiques. Enfront de la moral metafísica, feta de normes i imperatius categòrics, Mèlich defensa que només l’ètica, davant cada contingència, pot fer front a la nostra vulnerabilitat.

Lluís Calvo

L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Ed. Arcàdia). El poeta Lluís Calvo, també assagista brillant, presenta en aquesta obra tres estratègies de resistència complementàries de la lluita social al carrer, ja que l’acció política col·lectiva necessita també del combat individual. Davant el control, l’exposició i la invasió de les nostres vides que exerceix el neoliberalisme gràcies, sobretot, als dispositius creats per les noves tecnologies i els grans mitjans audiovisuals, vagarejar, infiltrar-se i amagar-se són les tres formes de dissidència per desactivar els mecanismes del poder que proposa Calvo, en un text molt ric de referències literàries i filosòfiques.

Ramon Ramon

Llum a l’atzucac (Ed. Bromera) del poeta Ramon Ramon s’emmarcaria, de fet, dins el gènere del dietarisme, però no és estrany que guanyés el Premi d’Assaig de la Macomunitat de la Ribera Alta i de la Crítica dels Escriptors Valencians 2019, ja que és un llibre ple de saviesa literària i cultural que presenta fondes reflexions entorn de la societat, la història, la literatura, l’art, la política i la pròpia biografia. Una visió lúcida, àcida a vegades, escèptica o irònica d’altres, tendra també, que ens parla amb intel·ligència i coneixement d’una gran diversitat de temes –sense defugir la qüestió dolorosa del país i de la identitat, tan complexos i difícils al País Valencià– mitjançant una prosa bella i precisa.

I si encara no ho heu fet, també seria un bon moment per endinsar-vos en la lectura i el pensament d’un altre llibre imprescindible que he citat altres vegades, però que no em cansaria de recomanar: Nova il·lustració radical (Ed. Anagrama) de Marina Garcés.

Bon estiu i bones lectures.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-07-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Una jornada d’estudi i homenatge dedicada a Jordi Vivet

El pròxim dissabte, dia 13 de juliol, la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis dedica una jornada d’estudi i homenatge a Jordi Vivet i Ballart (Vic, 1944-2018) que es desenvoluparà a Can Victori de Maó (seu de l’IME) en sessions de matí i capvespre.

La jornada d’estudi i homenatge que organitza cada any la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis té una importància i una transcendència inqüestionables. Homenatjar les personalitats més destacades de Menorca –o bé relacionades amb l’illa– en l’àmbit de la cultura i divulgar-ne el llegat és un acte de justícia cap a l’obra, la dedicació i les contribucions que aquestes han fet a la societat illenca, al coneixement o a la creació literària. La jornada, però, va més enllà, com no podria ser d’una altra manera en una institució de caràcter acadèmic, i ofereix estudis a càrrec d’especialistes en la matèria sobre l’obra del protagonista i el context històric i cultural en què aquesta s’ha desenvolupat. Finalment, la publicació de les diferents ponències en un llibre de la col·lecció Cova de Pala permet difondre’n el coneixement generat i posar a l’abast dels investigadors una documentació fiable i de primera mà tant de la personalitat en qüestió com de la seva època.

Aquesta jornada es va dur a terme per primera vegada l’any 2012. Es tracta, per tant, d’una activitat de l’IME més que consolidada. N’han estat protagonistes Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud Ciscar, Pere Melis, Pau Faner, Juli Moll Gómez de la Tía, Jordi Carbonell i Josep Salord Farnés. Enguany estarà dedicada a Jordi Vivet i Ballart, poeta i persona imprescindible en la recuperació cultural a Menorca en l’època de la Transició i anys posteriors i amb una influència que arriba fins als nostres dies. Si fins ara la jornada s’havia celebrat a Ciutadella, en aquesta ocasió, atès l’entorn en què visqué Vivet, es desenvoluparà a la seu de l’IME, Can Victori de Maó, i serà el pròxim dissabte, dia 13 de juliol.

Gràcies a un impressionant activisme cultural, Jordi Vivet va cultivar bones amistats a Menorca i va conèixer molta gent. Crec que les persones que al vam tractar i, sobretot, les que vam treballar amb ell, l’hem recordat sempre i no hem pogut evitar una certa nostàlgia en girar els ulls cap a aquella època. Ara tenim l’ocasió, la llarg de la jornada, de comprendre millor –o descobrir, els qui no el conegueren– la biografia, la personalitat i l’obra de Vivet. El programa, molt complet i obert a tothom, es desenvoluparà de les 10 a les 13.15 del matí i de les 17 a les 20.30, i permetrà, sens dubte, obtenir una visió força completa de la trajectòria vital i creativa del poeta i activista.

La jornada s’obrirà amb dues ponències que tractaran la biografia de Vivet a càrrec de les dues persones que més el van conèixer: Àngels Pons, que en va ser companya durant uns anys i amb qui tingueren un fill, i Santi Ponce Vivet, nebot que en va tenir cura els darrers anys i que ha treballat la correspondència familiar. Continuarà una taula rodona sobre els orígens del teatre independent (Teatre Lliure, Cop i Queda, Groc) a càrrec de Damià Borràs, Pau Carrió i Pitus Fernández. A continuació, un servidor tractarà de l’època dels recitals poètics dels Mussols amb Traginada i tancarà la sessió del matí Bartomeu Mestre (Balutxo) que parlarà de la projecció exterior de Vivet i ens presentarà documents inèdits. A les 17 h. Joan F. López Casasnovas exposarà la ponència “Art i compromís” que analitzarà els moviments artístics i culturals d’aquella època, tan vitals i compromesos socialment. A continuació, Ismael Pelegrí realitzarà una primera i necessària anàlisi de l’obra poètica que Vivet, després de treballar-hi al llarg de la seva vida, aplegà en el volum Lo pom e la rael –del qual Pagès Editors publicà l’antologia que constitueix el llibre Calcigar el llamp. A les 18.30 s’oferirà un espectacle poeticomusical amb poemes de l’homenatjat i es tancarà la jornada amb una lectura dramatitzada de “Menorca simplement”. Tothom està convidat en aquest homenatge i retrobament imprescindibles amb la figura de Jordi Vivet.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-07-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari