David Vidal i Josep Masanès, dos poemaris

David Vidal (es Migjorn Gran, 1974) i Josep Masanès (Barcelona, 1967) publicaven el passat mes de febrer els llibres de poesia “Paraula umbilical” i “Radiació de fons” respectivament. En tots dos casos, es tracta de la primera obra poètica que publiquen.

Abans del parèntesi de l’estiu m’agradaria parlar de dos llibres de poemes d’autors menorquins publicats el passat mes de febrer que demostren, una vegada més, la vitalitat de la poesia a la nostra illa i la diversitat i l’interès de les propostes que aquesta presenta. Un és Radiació de fons (Pagès editors) de Josep Masanès que obtingué el Premi Benet Ribas de Poesia 2016 en la LII edició dels Premis “Recvull” de Blanes. L’altre, Paraula umbilical (Ed. Cal Siller) de David Vidal, guardonat amb el premi Jacint Verdaguer de Poesia en els XXXVII Premis Literaris de Calldetenes.

David Vidal ha fet una important carrera com a cantautor amb cinc treballs discogràfics publicats des de l’any 2001 i ha obtingut diversos guardons en aquesta faceta. Paraula umbilical és el primer llibre de poemes que publica, una obra que presenta una sòlida maduresa en el tractament del llenguatge, en l’ús de l’analogia, en el desenvolupament metafòric, en el domini de la mètrica. Hi ha un important bagatge adquirit al llarg de la seva trajectòria com a cantautor que es manifesta en tots els aspectes del llibre i, com no, en les reflexions a l’entorn de la memòria, del temps, del desig o l’amor, i de l’expressió de la sensualitat, de la presència de la natura, de la tristesa o el goig. Tot ben travat, com diu Marta Coll-Florit en el pròleg, amb “una intensificació del caràcter corpori del llenguatge, necessària paraula que ens vivifica: paraula umbilical”.

David Vidal, a més de filòleg, és músic –va cursar els estudis de fagot al Conservatori de Música de Menorca– i per tant no és estrany que, en la diversitat de formes mètriques que conté “Paraula umbilical”, una característica destacada sigui la musicalitat del vers, que flueix amb sorprenent naturalitat, o que el tema de la música aparegui, sobretot, en una de les cinc seccions en què es divideix el llibre: “Capseta de música”. Una altra de les seccions –“Els francs desigs de sempre”– és un esplèndid conjunt de tankes impecablement escrites com es pot comprovar en aquest magnífic poema: “És del silenci, / d’on brollen les paraules / més lluminoses. / De l’infinit llenguatge, / obscurs, naixem nosaltres” .

Josep Masanès, resident a Menorca des de l’any 2004, s’ha donat a conèixer com un novel·lista ambiciós i un potent narrador, amb cinc obres publicades després d’haver obtingut diversos guardons literaris. Radiació de fons, la primera obra que publica en el camp de la poesia, és un conjunt de 36 poemes en prosa que, amb un clar caràcter narratiu, explora un llenguatge que, a partir d’elements onírics, imaginatius o fins i tot de ciència ficció, expressa la desolació, la pèrdua, la recerca de la identitat, la desorientació o el dolor de l’individu en el món actual, mitjançant imatges potents, a vegades d’una notable cruesa, que colpeixen per la seva força expressiva. I és justament la intensificació de l’expressivitat del llenguatge una de les característiques més evidents del poemari.

Masanès, utilitzant una rica simbologia procedent del món animal, de la mitologia o del somni, ofereix, de manera evident, una visió descarnada del món d’avui amb una crítica esmolada al capitalisme desbocat i denuncia la violència o la situació dels exclosos socials i de les injustícies. Vegem un fragment d’un poema: “Alienats i rebutjats i aturats. S’aixequen barres invisibles al centre i als barris mentre ens dutxem amb elogis de democràcia i progrés, satisfets de ser cecs, cridant la nostra tolerància mentre els guetos innombrables segueixen sense ser trepitjats.”

Es tracta, per tant, de dos poemaris d’estils ben diferents, tots dos recomanables, que no decebran el lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 11-07-2017)

 

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Crònica dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

La poeta Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) va rebre un homenatge a la seva trajectòria literària durant l’acte de lliurement dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, celebrat el dia 16 de juny a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

La nit del 16 de juny a la sala de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València es respirava un aire de normalitat. Després de dècades d’hostilitat cap a tot allò que tingués a veure amb la cultura pròpia, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, en la seva XXVII edició, se celebraven amb la presència de representants institucionals que mostraven el seu suport cap als escriptors valencians en llengua catalana. En aquest acte, organitzat per l’AELC, es lliuren el premis a les millors obres de la literatura catalana publicades l’any anterior pels escriptors valencians.

Després d’una actuació musical d’Eva Dènia, cantant i compositora valenciana de dilatada trajectòria, Gemma Pascual, vicepresidenta de l’AELC al País Valencià, obrí el torn de les intervencions tot reivindicant la necessitat de donar presència pública a la nostra literatura: “La llengua i les propostes estètiques que s’hi expressen, amb la literatura al capdavant, són la principal aportació que el nostre país pot fer a la diversitat cultural i per açò les institucions públiques han de promoure-les”. A continuació Fanny Tur, consellera de Cultura del Govern Balear, va expressar la seva satisfacció per poder assistir a uns premis “que donen visibilitat a un dels elements de cohesió, crec, més importants d’un país tan vertebrat com el nostre, tan divers, com són els escriptors.”

Va tancar aquesta primera part Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València, amb una intervenció contundent en què parlà sense complexos i amb total normalitat de la llengua catalana. Va ser molt clara amb l’expressió del suport institucional als escriptors valencians en la nostra llengua: “Tenim clar que hem d’estar al costat dels escriptors i les escriptores, de les editorials, de les llibreries i fer tots els possibles per normalitzar allò que ja hauria de ser normal.” I afegí, entre altres coses, “Durant anys la Diputació ha estat hostil, molt hostil, a la nostra llengua… el temps de portes tancades, d’institucions tancades, s’han acabat. Ací em teniu perquè treballem per a tots vosaltres.”

El premi d’assaig va ser per a l’obra L’única passió noble de Joan Garí. El jove escriptor Paco Esteve va ser guardonat en la categoria de narrativa per la novel·la Si ha nevat, que ja havia rebut el premi Enric Valor. També la literatura infantil i juvenil són presents en aquests premis, amb els guardons per a les obres La senyora neus de David Navalón i Per què tot em passa a mi? de Josep Millo. Xavier Puchades s’endugué el premi a la millor obra teatral per Saqueig. Finalment, en la categoria de poesia el premi fou per a l’obra Serena barca de Maria Josep Escrivà, poeta que segurament recordaran els assistents, l’any 2004, al V Encontre de Poetes dels Països Catalans as Castell.

Per acabar, es va retre un homenatge a la poeta Teresa Pascual, a qui vam tenir el goig d’escoltar el dia 3 de juny al Llatzeret amb el recuperat Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet per la coratjosa Associació de Veïns des Castell. Parlà de l’obra de Teresa Pascual la poeta Neus Aguado que, entre altres coses, va dir que “som davant una poesia reflexiva en el seu vessant filosòfic. Alguns dels seus poemes poden arribar a sorprendre per l’obscuritat i la lucidesa més descarnada… La poesia de Teresa Pascual és una poesia on trobem versos sobre les coses que importen i que proporcionen la catarsi consegüent”. Abans de donar pas a les paraules de Teresa Pascual es projectà un interessant documental sobre la seva vida que es pot trobar fàcilment a YouTube.

Clogué l’acte la presidenta de l’AELC, Bel Olid, que recordà que enguany l’associació celebrarà el 40è aniversari “amb plena consciència del camí que ja hem fet” i tot afirmant que “amb la força de les arrels, mirem cap al futur”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-06-2017)

 

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

Jordi Pàmias, XVII Premi Jaume Fuster

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Sagarra, 1938) ha estat guardonat amb el XVII Premi Jaume Fuster que atorga anualment l’AELC en reconeixement a la trajectòria literària d’un autor. Pàmies és una de les veus més representatives de la poesia catalana. (Foto: Carme Esteve)

El passat 29 de maig el poeta Jordi Pàmias rebia, en acte públic celebrat a l’Ateneu de Barcelona, el XVII Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la trajectòria literària d’un autor. D’aquest premi ja he tingut ocasió de parlar-ne en aquesta secció i només recordaré que són els propis socis de l’AELC els qui trien l’escriptor guardonat mitjançant dues rondes de votacions. En una primera volta els socis proposen els noms dels autors de forma lliure, i en la segona elegeixen el guanyador d’entre els tres escriptors que han rebut més vots de tots els proposats. Aquest sistema garanteix unes votacions obertes i gens mediatitzades per a un premi que només té caràcter honorífic però que representa el reconeixement dels companys d’ofici a tota una carrera literària i que, per tant, és valuós per la seva significació.

Jordi Pàmias va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i, entre altres, va exercir durant trenta anys de professor de Llengua i Literatura espanyoles a l’institut masculí de Lleida que, a partir de 1978 i a iniciativa del mateix Pàmias, durà el nom de Màrius Torres. L’any 1969 es donà a conèixer com a poeta quan va guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit amb l’obra La meva casa, publicada el 1972. A partir d’aquest moment anirà consolidant una carrera literària que el situa entre els poetes imprescindibles en llengua catalana. És autor d’una obra construïda amb constància, escrita minuciosament, d’una gran honestedat i que ha sabut caracteritzar amb un estil propi en què destaca la musicalitat del vers (no debades Pàmias és un gran mozartià), la bellesa expressiva, una riquesa formal netíssima i fonda a la vegada, sentidament humana, propera i amb un llenguatge que té el perfum del paisatge de la Sagarra. Ho expressava així Carles Duarte en l’acte de concessió del premi “la seva és una poesia vehement, humana, feta de fang, blat, cel i aigua; és un mestre en l’arriscat art de fer viure el paisatge amb les paraules”.

L’acta de concessió del premi a Jordi Pàmias assenyalava que “L’excel·lència de la seva obra i la constància l’han convertit en una de les veus més representatives de la poesia catalana i en un referent per a les noves generacions de poetes”. Pàmias ha publicat setze llibres de poesia molts dels quals han obtingut els més destacats guardons en llengua catalana, com el premi Carles Riba, el Vicent Andrés Estellés, Jocs Florals de Barcelona, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Cavall Verd, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi Crítica Serra d’Or entre d’altres. I, a més del Jaume Fuster, el conjunt de la seva trajectòria havia estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi (1999) i amb la Medalla de la Paeria de Lleida al Mèrit Cultural (2013). Té publicada també una obra de teatre i quatre llibres d’assaig.

Qui encara no hagi llegit Jordi Pàmias i vulgui acostar-se a la seva poesia, ho pot fer de manera integral gràcies a la magnífica iniciativa de Pagès Editors de publicar-ne l’obra poètica completa, de la qual han sortit ja sis volums. Jo recomanaria, si m’ho permeteu, començar pel volum V, Terra, mite, àngel, que conté tres poemaris excel·lents de la maduresa del poeta i que a mi em semblen fonamentals en la seva obra: Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel que formen una trilogia d’una bellesa serena, fonda, d’una escriptura, com sempre, rigorosa, elegant, austera, on podem trobar els grans temes que el poeta ha tractat en les seves obres. Vegeu, per exemple, el poema “La paraula que salva”:

“Només quan diem tu,
respirem aire fresc. S’ha velat el mirall del nostre jo superb,
s’ha esbatanat la porta de la torre de vori…
Fan nosa els guants. I no duré cap màscara,
en el roig carnaval de les disfresses.
A la platja cansada de les hores,
fitem els ulls de l’altre i descobrim
la gran blavor, nua, del mar”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-06-2017)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

X Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet

El proper dissabte 3 de juny, se celebrarà el X Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet a l’illa del Llatzeret a les 20 h. Les barques per assistir-hi sortiran de Calesfonts a partir de les 18.30. L’acte ha estat organitzat per l’Associació de veïns des Castell, amb el suport del Consell Insular.

Hem de qualificar de magnífica la notícia de l’organització de l’Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet per part de l’Associació de Veïns des Castell que, amb el suport del Departament de Cultura del Consell Insular i d’Illenc, ha tingut la feliç iniciativa de recuperar un recital que no s’hauria d’haver interromput mai. La darrera vegada que s’havia celebrat aquesta trobada va ser el gener de l’any 2010, abans que l’equip de govern del PP a l’Ajuntament des Castell, la institució que fins aleshores hi havia aportat els recursos i la logística perquè es pogués dur a terme, decidís retirar-ne el suport. Així es perdia un dels actes culturals més importants de la població i un esdeveniment literari de primer ordre a Menorca.

L’encontre havia nascut l’any 2000 impulsat per Francesc Calvet, que a la seva faceta de pintor hi unia la de dinamitzador cultural i amant de la poesia. Des del primer moment va trobar la complicitat inestimable de Miquel Vanrell, un altre agitador cultural, i la col·laboració entusiasta d’Irene Coll des de l’Ajuntament. Va començar d’una manera més humil i els dos primers anys va comptar només amb la presència de poetes de les Illes, però a partir del tercer any es pogué completar la idea de Calvet i es convertí en l’Encontre de poetes dels Països Catalans, terme, aquest, que s’emprava amb normalitat –abans de ser demonitzat per determinats sectors– per referir-nos a les terres de parla catalana, a la nostra unitat lingüística i cultural, una realitat que alguns encara pretenen negar. S’anomenà encontre perquè abans del recital hi havia tota una jornada de convivència, de la qual naixerien sòlides amistats, entre els poetes participants. Després de la mort prematura del pintor, l’esdeveniment incorporà, en el seu honor, el nom de Francesc Calvet.

Enguany el recital es farà, per primera vegada, en el marc incomparable de l’illa del Llatzeret, un espai retornat a les mans dels menorquins, que envoltarà d’una bellesa un punt enigmàtica la plenitud i veritat de la paraula poètica, de la paraula que neix de les arrels més profundes de la llengua i que en aquest món actual, ple de manipulacions, mercantilismes i postveritats, es fa més necessària, més urgent, que mai. L’acte, que serà presentat pel poeta Ismael Pelegrí, comptarà amb la presència de cinc poetes d’arreu dels Països Catalans que ens faran gaudir, amb veus i poètiques ben diverses, d’una vetlada intensa, plena, enriquidora.

De Menorca, comptarem amb la presència de Bep Joan Casasnovas, ben conegut a l’illa des la publicació de La paraula callada i la participació en diversos recitals com Illanvers, autor de poemes que ja s’han fet emblemàtics i d’una escriptura que cerca sempre un gran rigor formal. De l’illa de Formentera ens arriba Maria Ferrer Escandell, una poeta que si bé ha publicat encara poc, ha mantingut una escriptura continuada i rigorosa i és l’entusiasta organitzadora, entre altres activitats culturals, del recital Pont de Poesia a Formentera. De Catalunya ens acompanyarà Jordi Llavina, autor d’una obra extensa i diversa en el camp de la poesia, la novel·la, la narrativa i l’assaig. Entre altres distincions, Llavina ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia i el Premi de la Crítica de poesia catalana. Del País Valencià (Gandia), rebrem Teresa Pascual, poeta d’una gran exigència i rigor, que ha estat guardonada, entre altres, amb els premis de la Crítica Serra d’Or de poesia, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. De Mallorca tindrem Joan Perelló Ginard, poeta d’una dilatada obra que ha estat guardonada amb diversos premis literaris,  de qui vam parlar fa poc en aquesta mateixa secció amb motiu de la publicació del poemari El mapa de l’infinit. Es tracta, en definitiva, d’una cita indispensable per als amants de la poesia, per a tots aquells que vulguin gaudir de la festa i la bellesa, sempre estimulant, de la paraula.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Sebastià Perelló, premi de la Crítica

La novel·la “Veus al ras” de Sebastià Perelló va ser guardonada el passat mes d’abril amb el premi de la Crítica de narrativa en llengua catalana dins els premis que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios. L’obra va ser publicada el 2016 per Club Editor.

El passat mes d’abril es van conèixer els guanyadors dels Premis de la Crítica que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios a les millors obres de poesia i narrativa publicades l’any anterior en les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. En la modalitat de llengua catalana, que coordina l’AELC, els premiats van ser, en poesia, Lluís Solà per la monumental obra Poesia completa de la qual parlàrem fa poc en aquesta secció i, en narrativa, el mallorquí Sebastià Perelló per la novel·la Veus al ras, publicada per Club Editor.

Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és llicenciat en Filologia Catalana i combina el seu treball docent amb una intensa activitat literària desplegada en diversos gèneres que van des de la creació (poesia, narrativa, crítica, assaig) a l’articulisme i la realització de nombrosos cursos i conferències. Ha coordinat també els cicles sobre literatura i vi “In vino litterae” i “Beure sense set” que es va impartir a Menorca en els cursos de l’UIMIR el 2007. Abans de Veus al ras havia publicat quatre llibres de poesia, dos de narrativa, dues obres d’assaig i la novel·la Pèls i senyals.

Veus al ras és la història d’un home que ha perdut la capacitat de parlar, que s’ha perdut ell mateix en una afàsia que el paralitza i el rosega, incapaç de sortir d’una teranyina que l’ha anat lligant i que el fa aparèixer cada setmana davant de casa seva després d’haver-hi deixat la dona en una soledat que la turmenta i la manté en una espera obstinada mentre escriu un quadern on flueix, incessant, la paraula i en el qual explora la història de la seva relació i d’un amor que encara manté a pesar del desassossec i la desesperació. D’aquesta manera teixeix un relat que, amb la presència d’un obstinato de fons –crec que en aquesta obra no podem obviar el moviment musical amb elements com el ritornello o el leit motiv wagnerià– tracta de reconstruir mitjançant els detalls i els fets que coneix, la infància i les circumstàncies d’aquest home que ja només pot expressar-se a través del gest. Així la dona, figura fonamental en el text, tracta de trobar el fil que li pugui donar respostes i li permeti entreveure una sortida al laberint que els engoleix. En aquest sentit no podem deixar de pensar en el mite d’Ariadna o, encara més, en el de Penèlope en el seu teixir i desteixir, pacient i constant, sempre a l’espera, tossuda contra la realitat que li volen imposar.

A Veus al ras la paraula cobra protagonisme damunt l’acció. El monòleg obsessiu de la dona està escrit en una prosa enlluernadora, fronterera entre gèneres, en què el llenguatge és tractat de manera minuciosa, precisa, com en un treball d’orfebreria en què tot està pacientment encastat i cada detall és important, una escriptura que flueix i retorna com una onada, sense concessions a la facilitat i perfectament acoblada a la situació claustrofòbica i desolada que dibuixa la narració. Un text rigorós i potent –s’ha parlat de Beckett– on trobam expressions i girs que possiblement procedeixen del món de la infantesa de Perelló, una presència que sembla evident en la novel·la, i en el qual el gust per la paraula, que ho és tot, embolcalla el lector en un poderós continu verbal, veus al ras d’uns personatges que parlen en l’únic discurs possible de la dona, veu muda de l’home en una veu que no cessa de parlar.

Els personatges de Veus al ras són fruit de la incertesa i la inanició de l’època actual. El mateix autor ho assenyalava en una entrevista: “La meva idea era perfilar els personatges en el present més immediat, i amb això vull dir mostrar-los en l’escarràs de la crisi que ens paralitza a tot plegats, mostrar-los en aquest desproveïment que ens immobilitza i que sembla incapacitar-nos per tal de continuar endavant”. Dos personatges que, des del silenci d’una banda i el poder de la paraula de l’altra, ens tracen, en aquest text excel·lent, una història de desolació i rebel·lia, d’amor i de soledat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris