Maria Teresa Ferrer publica “L’espera de la letargia”

Tot i que L’espera de la letargia és el primer llibre que publica, Maria Teresa Ferrer viu intensament la poesia des de fa molt de temps, tant des del vessant de la creació com des d’un activisme cultural que resulta fonamental a l’illa de Formentera, on du a terme, amb gran generositat, un treball rigorós i continuat de promoció de la llengua i la literatura catalanes i en especial de la nostra poesia. Començà a publicar els seus poemes el 2001 en el Solstici d’Estiu que editava la Fundació A.C.A. i des d’aleshores han aparegut en diverses obres de caràcter col·lectiu així com dins “s’Esclop”, aquella extraordinària revista dedicada a la poesia que durant uns anys va editar Joan Fullana. En el vessant de la gestió cultural, des de l’any 2002 és coordinadora de l’Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans que se celebra a Formentera i des de l’Obra Cultural Balear d’aquella illa, de la qual és presidenta, organitza anualment la “Trobada de Poetes: Formentera, Pont de Poesia”, entre altres recitals i actes literaris.

L’espera de la letargia és un llibre d’escriptura lenta, molt meditat, intens i ben estructurat. L’autora no ha tingut presses a l’hora de publicar-lo i açò afavoreix que en els poemes no hi trobem res que sigui gratuït o sobrer i que les metàfores i les imatges s’hagin treballat de manera precisa i acurada, la mateixa precisió que trobam en el tractament de la llengua, en l’ús dels mots. El títol ens parla d’una espera cap a un estat de suspensió, que és la letargia. Com diu Josep Anton Soldevila en el pròleg “en aquest estat hi ha un frontera clara entre el que és dins i el que és a fora i el moviment, en definitiva la vida, transcorre enllà del seu interior”. I, en efecte, al llarg de tot el llibre hi trobam aquesta tensió, aquesta dicotomia, entre el món interior i el món de fora, entre la plenitud i el buit, l’equilibri i el caos, l’esperança i la voluntat de ser, de fer “d’aquesta nit el dia” davant el dolor, els naufragis, la decadència, la mort, els embats del món. I és, justament, la poesia, “les paraules desterrades”, la força que empeny la poeta en la recerca de la pròpia identitat, a intentar comprendre el sentit de l’existència, però també en l’afirmació de la dignitat humana, en el desig d’una convivència des del respecte i la germanor entre els pobles, la “raó del temps que somia / anhels de concili i presagis de pau.” I, per tant, la paraula s’aixeca també per a la denúncia i es fa reivindicativa en poemes com el dedicat a aquells que jeuen encara en fosses comunes o els refugiats de la guerra de Síria, l’èxode a través “d’aquest mar infranquejable”.

El llibre està estructurat en dues parts “Instants de silenci” i “La letargia”. En la primera part, el silenci és la forma d’oposar-se a la renou del món que sovint impedeix el pensament. El silenci necessari per a la mirada crítica i compassiva, per vèncer l’oblit i “retenir amb la força de l’alenada / la fugacitat dels pensaments”. A la segona part, la veu de Ferrer es fa més desolada davant el dolor, les injustícies, les absències, també més escèptica i amarada de nostàlgia (“Viatgers errants de l’ensomni i el desig / naufragarem en un mar sense retorn”). L’espera de la letargia és potser el trajecte vital de la poeta que deixarà a través dels seus versos el “testimoni / que algun dia vàrem existir”. Però la presència de Formentera, la natura, els paisatges, la seva gent –vivència que travessa tot discurs poètic– manifesta també una altra forma de letargia: la hibernació esperada després de la massificació, la pressió, de l’estiu, “com si cada pausa d’aquest hivern de letargia / fos el batec en fugida dels que viuen / al ras sense límit ni mesura / abocats a la convalescència de l’illa”.

El volum ha estat curosament editat per l’editorial eivissenca Finis Africae i compta amb unes belles il·lustracions de Maribel Escandell que acompanyen molt bé la bellesa expressiva dels poemes de Maria Teresa Ferrer.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

En record de Víctor Compta

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018). Traductor. Estudià ciències exactes i filosofia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà professionalment a la traducció. Als anys 80, des de la vinya del Camí de Llucmassanes on vivia aleshores, va editar la revista Druïda.

Fa poc vaig em vaig assabentar que Víctor Compta havia mort el passat mes de setembre a Sabadell, a l’edat de 67 anys. Amb ell hi havia mantingut una bona amistat durant l’època que va viure a Menorca i, tot i que feia molts anys que no en tenia notícies, sempre n’havia guardat un record entranyable. Me’l presentà l’amic comú Jordi Vivet –que ens deixava uns mesos abans– quan en Víctor havia engegat aquell projecte formidable de la revista Druïda i cercava un poeta de l’illa perquè volia que el primer número fos d’un menorquí. Els poemes havien de ser tankes que acompanyarien unes magnífiques fotografies de Toni Vidal, Lluís Real, J.M Vidal Hernández, Ricard Pla Boada, etc. D’aquesta manera vaig tenir l’honor d’encetar aquella revista que es presentava en forma de carpetes, cadascuna diferent, amb disseny de Ricard Pla i la inclusió d’un gravat original de diferents artistes. La numeració, també original, havia de seguir la seqüència d’una partida de dòmino. El doble sis, el primer número, amb un gravat de Marcel Villier, va sortir l’any 1980.

La revista Druïda va continuar fins que en Víctor, de manera inesperada, va deixar Menorca i abandonà el projecte. N’havien sortit ja quatre números, editats amb una exquisidesa i una qualitat que en feien autèntiques peces artístiques en ells mateixos i també per la implicació, en cada cas, d’artistes plàstics que els il·lustraven. El número dos, el 6/5, estava constituït per vuit narracions del mateix Víctor –no en conec cap altra obra de creació– amb uns preciosos dibuixos de Maria Casassas. El 5/2 va ser una carpeta tota d’Enric Casassas: poemes, gravat i dibuixos. Finalment, el 2/6 que en Víctor va dedicar, com deia ell, a les “patums”, contenia onze llibres de les grans figures de la poesia catalana. Alguns d’aquests poetes van cedir poemes ja publicats, altres van oferir obra inèdita. Van ser: Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan Brossa, Salvador Espriu, J.V. Foix, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Guillem Viladot, Marià Villangómez i Joan Vinyoli. Els dibuixos i gravats que els acompanyaven eren, respectivament, de Manuel Boix, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs, Ricard Pla Boada, Albert Ràfols Casamada, Andreu Alfaro, Josep Vives Campomar, Guillem Viladot, Vicens Calbet i Joan Hernández Pijoan. Aquell número, realment extraordinari, seria el cant del cigne de Druïda.

A vegades havia cercat informació d’en Víctor per Internet i havia trobat ben poca cosa –una entrada a Visat.cat, una biografia a l’Ed. Arcàdia. Ell s’havia dedicat professionalment a la traducció i es veu que encara hi manca molt perquè els traductors tenguin el reconeixement que es mereixen, tot i la major visibilitat que, a poc a poc, van adquirint. I és que encara cal reivindicar la importància que tenen els traductors per a qualsevol cultura i l’aportació fonamental que fan a la seva literatura. En Víctor va traduir en català obres fonamentals d’autors com Gilles Deleuze, Lawrence Durrell, Dylan Thomas, Patrick Modiano, Lewis Carroll, Daniel Pennac, Paul Auster, Saul Bellow, Antonio Tabucchi, Mark Twain, Doris Lessing, Don Delillo o George Steiner, entre d’altres, a més d’obres de caràcter general. El 1988 li havia estat concedit, per la Institució de les Lletres Catalanes, el premi a la millor traducció en prosa pels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Durrell i el 2001 va rebre al premi Vidal Alcover de traducció per Cinc llibres de François Rabelais, crec que encara no publicats.

Fora de la traducció, l’any 2006 havia publicat La mare dels ous del calendari: breu apunt, un assaig breu sobre el temps i la mesura del temps al llarg de la història, amb nombroses referències literàries, dins la Col·lecció de Pensament Laic i Progressista de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. A Víctor Compta el vaig tractar pocs anys, però la seva amistat em va deixar una empremta inesborrable.

Un poema de C. Fages de Climent havia suggerit a Víctor el nom de la revista:

Durïda, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

L’illa inaduita (Diari Menorca, 05-03-2019)

Publicada aquesta entrada, l’amic Bartomeu Mestre em comenta que ell va comprar a Víctor Compta un número de Druïda dedicat a Ràfols Casamada. Així, hi hauria, encara, una 5a carpeta (el 6/…) de la qual jo no tenia coneixement o memòria. De totes maneres, no hauria pogut entrar dins les subscripcions normals atès que duia obra original i se’n van editar pocs exemplars ja que costava 100.000 pts. d’aquell temps. Com diu en Bartomeu, una fortuna.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

“Anaïs sota les voltes” de Maria Vilanova

Maria Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Filologia Anglesa. Com a escriptora ha publicat novel·la i narrativa, així com llibres d’assaig. Fa uns mesos va publicar la novel·la “Anaïs sota les voltes”.

Menorca és una presència important en moltes obres literàries, no només d’autors menorquins, sinó també en escriptors i escriptores que, residint-hi o no, han fet de la natura, la gent i els paisatges de l’illa el marc idoni en què transcorren les seves obres de ficció. No debades, en tant que illa, Menorca constitueix una forma de microcosmos incomparable a l’hora de narrar, de crear, de contar històries.

L’escriptora Maria Vilanova situa “Anaïs sota les voltes”, la seva darrera novel·la, en aquest microcosmos menorquí que ella coneix tan bé atès les estades que fa a la ciutat de ponent. Així, Ciutadella, sobretot, constitueix una presència constant al llarg del llibre, però també hi trobarem altres poblacions i llocs emblemàtics de l’illa i, en especial, un espai natural que esdevindrà símbol i element catàrtic de gran importància en aquesta història. Amb una trama molt ben construïda i un sòlid ofici de novel·lista, l’autora aprofita les grans possibilitats que ofereixen paisatges, objectes i personatges, en una rica arquitectura en què tot està perfectament travat. I, a més a més, amb el rerefons d’un intents correlat literari, de literatura dins la literatura, que ens farà descobrir la fosca i la llum, és a dir les virtuts i, sobretot, les misèries d’uns personatges que no es poden despendre de la força que irradien l’obra, l’entorn, i la figura d’Anaïs Nin, pols d’atracció d’ esdeveniments que l’autora relata amb gran habilitat.

La novel·la és narrada en primera persona, en forma d’un dietari on al llarg d’un poc més de tres mesos na Jana, la protagonista, anota tot allò que li succeeix, a la vegada que explora els seus sentiment i emocions, en una recerca, gairebé obsessiva, d’un passat que li havia estat velat i que la mena a descobertes sorprenents i desconcertants. Així, el lector se sent captat de bon principi per una trama que li descobrirà, a poc a poc, el fils de què es compon el teler que han teixit els diferents personatges a través d’una estructura complexa en què s’entrellacen diverses històries en un esplèndid conjunt de relacions i interdependències.

Per una banda, tenim la història de la protagonista, més afectada del que ella mateixa podia preveure per tot allò que descobreix. D’altra banda, tenim la història familiar que es revela plena d’ocultacions, d’episodis impensats, de sospites. I, finalment, tenim el fort lligam que tant la protagonista com abans la seva mare estableixen amb l’obra i la vida d’Anaïs Nin que exerceix una influència, a estones malaltissa, sobre elles dues. L’Anaïs, situada sota les voltes de Ciutadella, en un ambient on tothom es coneix i tot se sap, proporciona encara més profunditat psicològica a la novel·la, ja que les dues dones s’emmirallen en l’obra i les reflexions d’aquella autora que, a vegades, sembla condicionar les seves pròpies decisions.

En l’obra, Menorca, el paisatge, la gent, i també el lèxic i la fraseologia de l’illa reproduïts en els diàlegs amb els personatges menorquins, és el gran marc on succeeix aquesta intensa i emotiva història que tracta de les complexes relacions familiars i, en especial, la que s’estableix entre un pare i la seva filla, en especial, com és el cas, quan la mare ja no hi és. Un magnífic relat que té com a contrapunt la figura d’Anaïs Nin i els seus dietaris.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les guerres de l’Àngel

“Les guerres de l’àngel”, publicada sota el pseudònim de Capità Tiranya, va ser editada en paper l’abril del 2018 per Amazon. L’autor es va donar a conèixer amb aquesta primera novel·la que sorprèn per la seva maduresa narrativa.

Em faig ressò, amb considerable retard, d’una novel·la que es va publicar fa prop d’un any i que ara ja va per una segona edició, sens dubte una mostra de la seva qualitat i de la bona rebuda que ha obtingut a pesar que va ser editada –en paper– per Amazon i que només es pot adquirir a través d’aquesta plataforma. Em referesc a “Les guerres de l’àngel” que va sortir sota el pseudònim de Capità Tiranya, un nom sorgit, com explica el mateix autor, a partir del llibre “Tiranya al vespre” del poeta Joan F. López Casasnovas, que en va ser també professor, i a qui, a les primeres pàgines, dedica una nota de reconeixement. Poc temps després de ser publicada la novel·la, el mateix autor va revelar la identitat que s’amagava rere el pseudònim i, per tant, també en podem deixar constància. Es tracta del ciutadellenc Carles Quetglas Jansà que va sorprendre per la maduresa i la ben resolta construcció d’aquesta obra a pesar de ser el primer llibre que publica.

L’autor ha sabut arriscar, i se n’ha sortit de manera notable, situant l’acció en diferents plans temporals i d’espai, entrecreuant unes històries que han de completar el fil argumental en un final ben travat i, a més a més, amb la inclusió de diàlegs vius i profunds de caràcter filosòfic que mostren l’habilitat de Quetglas a l’hora de captar el lector també en aquest aspecte, essencial en la història narrada, en la comprensió dels personatges i en la defensa que fa el llibre dels valors de l’amistat i el respecte per damunt de diferències ideològiques i religioses, del diàleg com a forma de coneixement i reconeixement de l’altre, de la construcció de ponts per a  la convivència lluny de la confusió dels que aixequen torres de babel o dels que s’imposen per la violència. En aquest sentit, la novel·la presenta una reflexió valuosa que té el mèrit de constituir part indissoluble de l’argument.

La trama es desenvolupa a partir de la descoberta per part del periodista Jonas Karlsson i Mitjans, fill de pare suec i mare catalana, d’una esquela publicada a “La Vanguardia” l’any 1957 que tot d’una li fa sospitar que podria ser falsa. Esperonat per aquesta idea intentarà investigar, amb l’ajuda d’un bon amic de noranta anys, que és com la figura d’un pare per a ell i que el podrà relacionar de manera adequada, la història que hi pot haver rere la publicació de l’esquela. A partir d’aquí iniciarà un recorregut que també el farà viatjar a Menorca a la recerca d’una informació que, creu, es podria trobar a l’illa. Estructuralment, aquest pla de la novel·la està narrat en tercera persona, mentre que un altre pla, narrat en primera persona, se situa a Maó, a les bodegues del vaixell Atlante l’any 1936, en plena Guerra Civil, on es troben dos presoners, un periodista català resident a l’illa, Ferran, que després serà el fundador del Diari Menorca, i un alemany, de creences i conviccions oposades, que estableixen un ric diàleg i, a través d’ell, arriben a una amistat profunda a pesar de les diferències.

El presoner alemany, Engel Tonstein, abans de fugir de l’Alemanya Nazi catedràtic de filosofia a Colònia, és el personatge que dona títol a la novel·la, atès que coneix l’experiència de tres de les guerres que sacsejaren el segle XX: la I Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. El diàleg que pot establir de manera fluïda amb Ferran es deu el fet que Engel parla perfectament en català, gràcies a l’amistat amb una família de Barcelona. Amistat que ja procedeix dels pares respectius, llibreter l’un i important editor a Alemanya l’altre que, gràcies a aquell, publica per primera vegada una traducció de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en alemany, obra que també té la seva importància en la novel·la que, justament, inclou a l’inici una cita del poema de Mn. Cinto: “S’aterra el castell d’hòmens, del puig de puig que alçaren / ab los blocs, en horrible cascada a capbussons…” Es tracta, en definitiva, d’una novel·la de lectura molt recomanable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 05-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Joana de Vigo: la Il·lustració amb nom de dona

Joana de Vigo i Squella (Ciutadella, 1779-1855), nascuda en el si d’una família aristocràtica, il·lustrada i enciclopedista, va traduir al català diverses obres franceses de l’època. A la foto, els actors de La Trup que han posat en escena la seva traducció de la tragèdia “Ifigenia a Tàuride”.

Hem de felicitar efusivament La Trup per la funció, dissabte passat, d’Ifigenia a Tàurida, primer de tot pel treball excel·lent dels actors i l’austera i intel·ligent posada en escena que han duit a terme i en segon lloc per la lloable tasca de representar el teatre dels nostres clàssics del segle XVIII amb el respecte, el gust, la cura i la professionalitat que ha demostrat la companyia en cada ocasió que ho ha fet. Sota l’eficaç direcció de Montse González, Enka Alonso, Agnès Romeu, Josep Orfila, Àlvar Triay i Ramon Bonvehí, molt ben situats en el respectius papers, van transmetre la intensitat i dramatisme dels personatges de la tragèdia d’una manera impecable, donant-los vida amb total credibilitat. A pesar de les evidents dificultats d’una obra d’aquestes característiques, s’ha de destacar també l’acurada dicció dels actors i l’escrupolosa fidelitat al text de la traducció de Joana de Vigo en un exemple de rigor, respecte i treball meticulós.

Claude Guimond de la Touche, un il·lustrat francès, havia estrenat Iphigénie en Tauride el 1757 amb un gran èxit. Única tragèdia d’aquest autor, va ser molt representada a França i es va imprimir diverses vegades durant 50 anys. En aquesta obra es va basat també Gluck per fer-ne una versió operística. No sotmesa a l’absolutisme borbònic ni a la censura inquisitorial, la Menorca de la Il·lustració estava completament al dia de la cultura, l’estètica i el pensament europeus del moment i moltes traduccions de dramatúrgia francesa o italiana arribaren al públic menorquí gràcies a les traduccions al català de Febrer i Cardona i, sobretot, Vicenç Albertí, a part de la producció pròpia amb els grans drames de Joan Ramis. Però el que potser resulta més admirable d’aquesta traducció és constatar com Joana de Vigo, en un moment en què tan difícil ho tenien les dones per poder participar activament en la vida cultural, s’incorpora al moviment il·lustrat amb una sèrie de traduccions del francès realitzades amb un gran coneixement i qualitat, com es posà de manifest en la representació d’Ifigenia a Tàulide magníficament traslladada en vers al català culte de l’època. Ho expressa així Josefina Salord, gran estudiosa del moviment il·lustrat menorquí: “La novetat se situa en el fet, inèdit, que es tracta d’una dona, Joana de Vigo i Esquella… pertanyent  a l’aristocràcia ciutadellenca, amb la qual cosa eixampla per partida triple –de gènere, de classe i de situació geogràfica–l’abast de la Il·lustració menorquina i, amb ella, de la que va afectar el conjunta de la cultural catalana.” (Article a Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme, Volum II. UIB, IEB, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, IME, 2013)

Joana de Vigo va ser coneguda tardanament fa uns anys gràcies a l’inventari del fons documental Carreras, dipositat a l’Arxiu Diocesà de Menorca, en què figuren els seus papers. De les traduccions que va realitzar es desprèn que havia rebut una formació notable com demostra el seu domini de la llengua i la literatura franceses. L’única aportació de caràcter teatral realitzada per ella és aquesta Ifigenia a Tàulide, ja que les altres traduccions es basen en assaigs de caràcter històric i de viatges, la mitologia i la filosofia moral. Els seus manuscrits, de lletra elegant i clara, es poden veure aquests dies a l’exposició que es troba a la Casa de Cultura de Ciutadella. Una notícia excel·lent, i motiu de celebració, és que la seva Ifigenia a Tàurida sortirà publicada en poc temps per Edicions de l’Abadia de Montserrat, La Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en edició de Maria Paredes i Josefina Salord. Així s’incorpora a les obres ja publicades dels il·lustrats menorquins gràcies a la feina, impagable i imprescindible, de recuperació d’aquest llegat cultural que du a terme l’IME en coedicions que en permeten una bona distribució i en redueixen els costos.

Ifigenia a Tàurida és una obra que denuncia el fanatisme religiós, la intolerància i l’abús de poder, contra els quals es rebel·la la protagonista en defensa de la “llei de la naturalesa”, la raó, la llibertat, i la dignitat humana (“Oh binificis inesperats! Jo conec los déus. / La llei de la naturalesa és, doncs, la llei de los cels”). Com es diu en el programa de mà, el drama té una gran actualitat “quan tantes injustícies tornen a colpir-nos sota la forma d’altres nàufrags que, com Orestes, arriben a les costes mediterrànies tan inhòspites i inhumanes”. Amb motiu d’aquesta estrena, Ismael Pelegrí ha escrit una entrada de lectura molt recomanable al seu blog de Xalandria “El drama dels nostres clàssics teatrals”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-01-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari