Lluís Solà, premi Cavall Verd de poesia

Lluís Solà (Vic, 1940), poeta, dramaturg i traductor, fundador de la revista “Reduccions”, ha estat guardonat amb el Premi Cavall Verd de poesia per la publicació el 2016 de “Poesia completa” (Edicions de 1984), un volum que aplega tots els llibres inèdits i publicats de l’autor. (Foto d’Adrià Costa)

El passat 25 de març, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana concedia els premis Cavall Verd de poesia  en la seva XXXIV edició durant el sopar literari que se celebra cada any amb aquest motiu. La cerimònia magníficament dirigida per Ismael Pelegrí, que s’acomiadava com a vocal per Menorca de la junta directiva de l’associació, es dugué a terme a Manacor després dels actes d’homenatge que es reteren al poeta Guillem d’Efak. Com és sabut, aquests premis, que no tenen dotació econòmica, s’atorguen a una obra original i a una traducció publicades durant l’any anterior. En aquesta ocasió el premi Josep M. Llompart de poesia va ser atorgat a Lluís Solà per la publicació de l’esplendorós volum Poesia completa i el premi Rafel Jaume va recaure en la gran traducció del Cançoner de Petrarca realitzada per Miquel Desclot, de la qual parlàvem fa poc en aquesta mateixa secció.

El jurat, que és format per escriptors membres de la pròpia associació, destacava que tant una obra com l’altra són “autèntiques fites culturals que només es donen una vegada cada molts anys” i assenyalava la publicació de la poesia completa de Solà com un “dels esdeveniments poètics i literaris més importants de la dècada”. Aquest volum, que en edició impecable de 1984 consta d’un milenar de pàgines, no només aplega tots els llibres publicats fins al moment per l’autor sinó que inclou fins a 42 poemaris inèdits i representa una autèntica festa per als lectors de poesia, el goig impagable de poder gaudir de l’obra completa d’un poeta excepcional.

Vaig tenir la sort de conèixer ben prest la poesia de Lluís Solà gràcies al poeta, i amic comú, Jordi Vivet que me’n parlà amb entusiasme en la dècada dels 70 quan començàvem l’aventura dels recitals poètics. Així vaig llegir Laves, escumes, el primer volum publicat per Solà el 1975. Després, amb un gran interès, en vaig seguir la trajectòria en els diferents llibres publicats, en els quals l’autor aplegava sempre diversos poemaris. Em va enlluernar especialment el volum Entre bellesa i dolor. Obra poètica inèdita, publicat per Edicions 62 el 2010 amb la inclusió de la poesia exuberant dels “Cants”, profunda, diàfana, d’exquisida musicalitat i extraordinària riquesa d’imatges.

En el pròleg  a Poesia completa, imprescindible, lúcid, ple de saviesa, en què Lluís Solà reflexiona sobre la poesia, el poeta i la paraula, ell mateix assenyala dues èpoques en la seva obra. La primera, de caràcter més reivindicatiu, aniria de 1958 fins al 1994. La segona, que es produeix després d’un període de sis anys “d’esterilitat total” abasta de 1999 al 2015 amb l’aparició dels “Cants” i la minva del poema breu i del poema en prosa. Aquest darrer període es caracteritza per una gran fecunditat i per una poesia de caràcter més reflexiu en què el poeta aprofundeix en l’expressió de la condició humana i de la natura que som i ens conforma. En aquest sentit Carles Camps Mundó escriu: “Penso que la veu poètica de Solà parla en un pla d’igualtat amb la naturalesa i tots els seus elements, aquesta naturalesa que omple fins al més mínim interstici els seus poemes. En un acte d’humilitat d’abast ontològic, Solà no ens parla de la naturalesa com a intrús, com a dominador o simplement com a contemplador, sinó que en parla en la naturalesa com a naturalesa.”

L’obra poètica de Solà, que demana ser llegida i rellegida amb tota l’atenció, estudiada i divulgada en tots els àmbits, i que com afirma Sam Abrams “segueix la baula dels grans poetes de la preguerra, la guerra i la postguerra”, s’ha vist tot just completada per la publicació d’un altre llibre de gran calat en la faceta assagística i de pensament de l’autor: Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), publicat també per Edicions de 1984. Un conjunt ple de coherència, qualitat humana i rigor, segurament indissociable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-04-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

L’amor en temps de desfetes

Josep M. Quintana acaba de publicar la novel·la “La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli” sota el segell de Pagès Editors, una història d’amor i de personatges situada en l’època de la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil.

En el marc d’una època de grans canvis i convulsions, enfrontats a un destí que sembla inexorable, els protagonistes de La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli, veuran com els seus desigs i els seus projectes, la societat que havien imaginat o que havien volgut construir, l’amor que havien desitjat, els valors o la fermesa dels seus ideals es troben abocats al fracàs o a la desfeta enmig de la violència i de l’odi, de la tragèdia de la Guerra Civil, de tot un món que s’esfondra al seu voltant mentre són empesos a decisions difícils, a vegades d’una generositat o idealisme sense reserves.

La novel·la comença l’any 1930 quan Paola Torelli, una al·lota de bellesa captivadora que sembla sortida d’un quadre del pintor renaixentista Sandro Botticelli, intenta matar, pistola en mà, l’advocat Carlo Grimalt, un personatge sense escrúpols, amant de la seva mare Renata Torelli, famosa cantant d’òpera, durant una de les representacions de Tosca al Gran Teatre del Liceu, just en el moment que la soprano és a punt d’assassinar l’infame baró Scarpia. La jove, que no aconsegueix el seu objectiu, és detinguda, però manté un silenci absolut respecte de les causes que l’han duita a cometre el crim a pesar de tots els intents possibles per fer-la parlar, tant per part dels seus advocats, com del magistrat Francisco Bocanegra, encarregat de jutjar-la, o fins i tot de la seva mare.

A partir d’aquest fet es desenvolupa l’acció de la novel·la, de la qual Paola Torelli és la gran protagonista. El relat comença en els anys anteriors a aquest intent d’assassinat, especialment a partir de 1923, i arriba fins al 1940 amb la victòria de les tropes franquistes. Un període que abasta, idò, el temps del pistolerisme als carrers de Barcelona, la dictadura de Primo de Rivera, l’arribada de la República i finalment la Guerra Civil. La narració, per altra banda, se situa en dos escenaris diferents: Barcelona i Maó, amb el món de l’òpera –tan estimat per l’autor– com a punt de confluència d’unes vides que s’entrellacen, de personatges que seran víctimes d’un temps amarg que condiciona sense remei la gran història d’amor i de desig que actua de fil conductor de la novel·la.

Josep M. Quintana construeix, amb destresa i plenitud d’ofici, dosificant molt bé els tempos i els escenaris, una novel·la de personatges que capta l’atenció i l’interès del lector des del primer moment fins a la darrera pàgina i que desperta el desig de saber-ne el recorregut vital i les circumstàncies que en marcaran les existències enmig d’un infern personal o col·lectiu. Així la mateixa Paola, dibuixada de manera vigorosa amb les seves contradiccions, l’immoral Carlo Grimalt, el jove menorquí Toni Canals, primer estudiant de Dret i després advocat a Barcelona, la cosina de Canals, Maria Vilardell, amatent i devota, i la interessant figura del professor de filosofia Cirus Homs amb el seu idealisme i racionalitat i l’evolució posterior provocada pels esdeveniments, són els principals personatges del drama que presenta aquesta història.

Tot i que La noia que va sortir d’un quadre de Botticelli és una ficció literària, Josep M. Quintana és, com sempre, molt rigorós en la descripció dels fets històrics que es desenvolupen al llarg de la novel·la i en el relat de les circumstàncies reals que li serveixen de marc. L’autor és curós, fins i tot, en l’assessorament en dret penal de l’època quan ha de narrar el judici a Paola Torelli per intent d’assassinat de manera que tot s’ajusti a la realitat històrica. En aquest sentit mereixen una especial atenció els episodis situats durant la Guerra Civil, en què la tragèdia precipita els esdeveniments i els personatges assisteixen a l’enfonsament del món que havien imaginat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 4-03-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Joan Perelló, “El mapa de l’infinit”

Joan Perelló Ginard (Campos, 1953) ha publicat fa poc el llibre de poemes “El mapa de l’infinit” (Pagès editors) que va ser guardonat amb el XVIII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, 2016, una obra que s’inscriu en un període d’un intens ritme productiu per part del poeta.

Joan Perelló ha publicat la seva obra poètica de manera regular des de l’any 1997 quan va rompre amb dues dècades de silenci després que el 1973 es donés a conèixer amb els llibres Temptant l’equilibri i Sempre trobaré algun dolor, seguits de Baf de llavis (1976). Tanmateix ha estat en els darrers anys quan el nombre de llibres que l’autor ha donat a la impremta s’ha intensificat de manera significativa en el que representa un període d’una notable fecunditat literària, ja que a més de la poesia, que sempre havia cultivat, Perelló ens ha ofert el volum de narracions L’error o la vida (Moll, 2013) i la novel·la Música de la indiferència (Lleonard Muntaner, 2015) que va ser guardonada amb el prestigiós premi Pare Colom de narrativa i de la qual Jaume Pons Alorda escriu que «si alguna cosa distingeix el primer llibre narratiu de Joan Perelló  (…) és l’audàcia per tal d’enfrontar-se a un projecte arriscat, experimental, un planisferi que obre les portes i les finestres als fantasmes de la seva experiència».

A l’hora d’escriure aquest comentari s’anuncia la presentació d’un nou llibre de Joan Perelló, Abecedari de crepuscles publicat per Ensiola, una antologia de l’obra poètica en una tria personal de l’autor que ve prologada per Sam Abrams, qui a finals del 2014, arran de l’aparició dels volums L’error o la vida i La casa del vespre, publicava un article al diari El Punt Avui que titulava precisament “Abecedaris de crepuscle” en què qualificava Joan Perelló com un dels grans escriptors de la literatura catalana a les Illes i, entre altres elogis, manifestava que «els poemes de La casa del vespre són d’una veracitat, autenticitat i sinceritat que impressionen per la seva raresa en el panorama de la poesia actual».

Fa pocs mesos, Perelló publicava El mapa de l’infinit ­–guardonat el 2016 amb el XVIII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal–, un excel·lent poemari que presenta una intensa, autèntica, estremidora càrrega humana, expressada amb una gran riquesa metafòrica i una brillant construcció mitjançant la utilització del sonet blanc a partir de la dolorosa experiència causada per la malaltia. El poeta s’enfronta a una temàtica difícil amb una seguretat i un ofici impecables i posa de manifest la seva habilitat a l’hora d’estructurar el discurs poètic entorn de les sensacions, les incerteses, les pors, les angoixes, els dubtes provocats per una contingència que canvia radicalment la vida, i traça el difícil camí que va de l’aparició de la malaltia a la intervenció, la convalescència i un restabliment que inaugura, però, una nova etapa: la d’una presència inquietant que ja no es pot ignorar.

“Ho hauries d’estotjar tot al calaix
a la tàvega, el celler de l’exili,
com qui amaga il·lús el propi infinit”.

Tanmateix el poeta sap que “El pols trement dels dits, com un gest d’ira, / parla, marfós, de la teva ferida”.

I és amb aquests dos elements, la ferida i l’infinit, com a fil conductor que Perelló construeix una intensa, commovedora i sàvia reflexió entorn d’una experiència que tot lector, d’una manera o altra, ha tingut o tindrà ben present. La ferida que és física, marca ja inalterable sobre el cos, però també trau interior, presència indesitjada, hoste imprevisible del pensament, nosa de les pors que apareixen inevitablement “Ara, entre bastidors, com un actor que envelleix tement per la memòria, exhibeixes una certa indiferència però no pots amagar que darrere aquesta màscara hi ha la imatge de la por”. I en la relació entre la realitat externa i el món interior del poeta, amb la poesia com a refugi, univers on sobreviure “aprenent la mètrica del silenci”, es dibuixa encara una altra presència: la que traça el mapa de l’infinit.

El mapa de l’infinit és un llibre intens, d’una fonda reflexió amarada per la musicalitat dels bons versos i la riquesa de les imatges, un llibre per gaudir d’una lectura pausada i atenta que no decebrà el lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-03-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Es publica un llibre inèdit de Miquel Bauçà

L’editorial AdiA acaba de publicar “La carn i el goig”, un primer llibre de poemes de l’escriptor Miquel Bauçà descobert de manera fortuïta. El propi editor, Pau Vadell, ha tingut cura del volum i n’ha escrit l’epíleg on explica les circumstàncies de la troballa.

Podria ser tema d’una ficció literària, però a vegades la realitat es mostra tan enigmàtica com ho pot arribar a ser la pròpia literatura. Així, la descoberta d’una obra inèdita, primerenca i desconeguda d’un gran escriptor en el lloc més inversemblant semblaria sorgida de la imaginació d’un novel·lista o fins i tot extreta d’un guió cinematogràfic. Però, en canvi, és el cas del primer llibre de poemes de Miquel Bauçà, La carn i el goig que acaba de publicar l’entusiasta i activíssim poeta i editor Pau Vadell al seu segell AdiA en una impecable edició que ha comptat amb el suport de l’Ajuntament i el Centre Cultural de Felanitx i que ha d’omplir de goig els lectors del poeta felanitxer.

A l’epíleg, Pau Vadell explica que el recull li va arribar de les mans d’un hereu de qui havia estat batle republicà de Felanitx, l’apotecari Pere Oliver Domenge, que el trobà entre les pàgines d’un llibre de gran format quan feia inventari de la biblioteca personal de l’exbatle. Quan l’editor tingué el manuscrit va fer una recerca pels arxius dels premis literaris i va descobrir que Bauçà, just amb 18 anys, l’havia presentat al premi Joan Alcover dels Premis Ciutats de Palma l’any 1958. No se sap com arribà a les mans de Pere Oliver –que, exiliat durant la Guerra Civil, no tornà a Mallorca fins al 1952–, però podem imaginar que els interessos comuns i l’activisme de l’època els havien apropat i Bauçà li hauria donat el llibre a llegir.

Tot i la importància de la seva figura, l’obra de Miquel Bauçà no ha obtingut tota la recepció que es mereix entre els lectors, potser eclipsada per la potència del personatge, excèntric i solitari, que va viure envoltat d’un cert misteri i de l’aura de poeta maleït que els mitjans van ajudar a escampar, ja que durant els darrers anys va dur una vida eremítica a Barcelona (no donava la seva adreça a ningú i només visitava uns pocs amics) dedicada exclusivament a escriure. La seva obra, inclassificable, enlluernadora i que, a la darrera època, romp les fronteres entre gèneres, representa una de les aportacions més originals i trencadores de la literatura catalana. La poeta i filòloga Clara Mir, que li va ser amiga, no dubtava a manifestar en referir-s’hi en una entrevista (El Punt-Avui, 31-05-2015) que “Mallorca té el poeta més gran d’Europa i ho dic amb tot el cor”.

La carn i el goig és un llibre compost per vint-i-dos poemes que no només ajuda a completar la primera etapa del poeta i permet seguir-ne l’evolució, sinó que té valor literari propi i conté, com diu Vadell, “la llavor de tota l’obra bauçaniana”.  Els versos mostren encara una factura de tipus més clàssic, però ja s’hi fa present la potència verbal que caracteritza l’escriptor, la força metafòrica, l’estil narratiu i també la riquesa lèxica procedent del món rural de la seva infantesa. Un paisatge pagès, però, que ja no és objecte del poema, sinó realitat externa a partir de la qual Bauçà crearà imatges brillants:

“Quan el sol policroma les xarxes de l’aranya,
jo alç, silenciosament, un terròs
de call vermell. Faig el romiatge cru
de ma existència i m’escalf dins la terra,

com el raig es descabdella dins els vitratges”.

La riquesa lèxica procedent de la parla de Mallorca, l’ús exuberant de la llengua, la conservà Bauçà al llarg de tota la seva obra poètica i narrativa. Dos gèneres que anà alternant fins a la publicació d’El canvi (1998) i l’adquisició del primer ordinador, moment a partir del qual eixamplà la seva llibertat creativa en un projecte únic i d’una extrema ambició.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 07-03-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Josep Palau i Fabre, l’alquímia creativa

Enguany es compleix del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, assagista i dramaturg, col·laborador en premsa i persona d’un gran activisme cultural, va ser una de les figures fonamentals en la literatura catalana del segle XX.

Enguany es compleix del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, assagista i dramaturg, col·laborador en premsa i persona d’un gran activisme cultural, és una de les figures fonamentals de la literatura catalana del segle XX.

L’obra de Josep Palau i Fabre se’ns presenta com una de les aportacions més originals, personals i trencadores en l’àmbit la literatura catalana del segle XX. Els seus primers poemes representaren ja una ruptura amb l’estètica dominant de la postguerra en aspectes formals i expressius, però també conceptuals, que l’autor faria ben explícits en les “Notes” que clouen el volum Poemes de l’Alquimista, un llibre fonamental en la poesia catalana del segle passat. En aquestes notes, així com en altres escrits, Palau mostra una radical modernitat en la concepció de la seva poètica, de la qual són claus primordials la recerca del sentit existencial de la pròpia identitat (“L’home és un animal que es busca”) i “la desintegració del jo i el mimetisme” amb la creació de l’alter ego del poeta concretat en diferents figures.

En l’àmbit de la creació, a més de poeta, Palau i Fabre és autor de diverses obres teatrals i de narrativa breu, però també d’una extensa obra assagística centrada, per una banda, en la figura de Picasso i, per altra, en reflexions essencials sobre la poesia, l’art, la relació de l’intel·lectual amb el seu país, etc., que aplegà en el volum Quaderns de l’Alquimista. Enric Baleguer al seu estudi Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Palau i Fabre escrivia que “pocs escriptors han exposat la seua concepció intel·lectual i artística d’una forma tan coherent com Palau i Fabre. Aquesta es resumeix, tant pel que fa a la seua poesia com per la resta de la seua obra, en l’aplicació del que l’autor anomena ‘mètode alquímic’”. Aquest mètode el defineix el mateix Palau a l’inici de les notes abans esmentades: “Poemes de l’Alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, o d’experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música –com a l’Edat Mitjana s’empraven els metalls. La paraula és, malgrat la seva feblesa, (…) l’instrument de més precisió que m’ha estat donat per a conèixer”.

La trajectòria vital de Palau i Fabre quedà determinada per la seva pròpia llibertat creadora i per la capacitat d’assumir una tradició, però a la vegada de rompre els models establerts en una recerca apassionada de noves formes d’expressió poètica. Havia començat a col·laborar en la premsa catalana abans de 1936 i als 18 anys ja escrivia crítica literària a La Humanitat. Durant la immediata postguerra, va ser un dels actors més actius en la recuperació de la cultura catalana. Ja el 1941 organitzava les primeres sessions clandestines d’Amics de la Poesia al seu domicili. Poc després impulsà l’editorial La Sirena, que publicà, també clandestinament, obres seves i de diferents autors. Va ser el creador de la revista Poesia (1944-45) que connectava la tradició medieval amb els autors procedents del noucentisme i amb el joves de les noves generacions, a la vegada que incorporava traduccions de poetes francesos com Mallarmé, Breton i Rimbau, autor de referència, juntament amb Llull i Artaud, per a Palau i Fabre. Va ser també un dels fundadors de la revista Ariel. En els esmentats recitals clandestins donà a conèixer alguns dels seus poemes de temàtica eròtica que van provocar un rebuig generalitzat. Açò i la manca de prou suports a les seves iniciatives el decidiren, el 1946, a demanar una beca del govern francès per a una estada d’un any a París, on finalment s’instal·laria com a exiliat fins al 1961. Per a ell va ser una època d’aprenentatge i de coneixement d’escriptors com Artaud, Camus, Octavio Paz o el pintor Pablo Picasso.

El 1952 Palau i Fabre aplegà tota la seva poesia en el volum Poemes de l’Alquimista. Una tercera edició d’aquest llibre, revisada, ampliada i ja sense censura, el 1977, donava per tancada la seva producció poètica. Entre els nombrosos reconeixements que va merèixer la seva trajectòria intel·lectual i creativa hi ha la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el doctorat Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-02-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari