“SEREM ATLÀNTIDA” DE JOAN BENESIU

L’escriptor Joan Benesiu (Beneixama, Alacant, 1971) quedà finalista de L’European Union Prize for Literature” amb la novel·la “Serem Atlàntida” (Ed. del Periscopi, 2019), obra estructurada a partir de la nostàlgia, la memòria i el simulacre, amb el rerefons de la història europea del s. XX)

L’European Union Prize for Literature és un premi literari de la Unió Europea fundat el 2009 i atorgat per un consorci format per la federació de les associacions europees d’escriptors (EWC), la federació dels editors europeus (FEE) i la federació europea i internacional de llibreries (EIBF). L’objectiu del premi és fomentar la riquesa en termes de creativitat i diversitat de la literatura contemporània i promoure’n la circulació al si d’Europa. D’aquesta manera, les obres guanyadores (una per cada país participant sobre el principi de rotació) arriben a un públic més ampli i internacional, més enllà de les fronteres nacionals i lingüístiques. Fins ara Espanya comptava amb tres guardonats en llengua espanyola, però enguany, per primera vegada, es tingueren en compte les altres llengües de l’estat i dues obres en català arribaven a la final. La guanyadora va ser la novel·la Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, de la qual ja vaig parlar en el seu dia en aquesta secció.

L’obra finalista va ser Serem Atlàntida, la nova novel·la de Joan Benesiu, autor que amb Gegants de gel, publicada anteriorment, havia obtingut les millors crítiques i havia demostrat la seva alta volada literària. Serem Atlàntida (títol de premonicions?) ens situa a diferents ciutats, però sobretot a Trieste i al cor d’Europa, en aquella mitteleuropa sacsejada per tants esdeveniments, canvis i enfrontaments, mitjançant una narració estructurada a partir de la nostàlgia, de la memòria i del simulacre en què la reflexió i les digressions acompanyen la història de les trobades atzaroses dels protagonistes. Benesiu utilitza, a més, al llarg de tota la novel·la múltiples referències literàries, artístiques, cinematogràfiques o filosòfiques. Un comentarista afirmava que aquesta característica obliga a estar pendents de Google o la Viquipèdia, però jo no ho crec. La novel·la funciona perfectament si no es coneixen totes les referències i en tot cas el lector consultarà allò que més curiositat li desperti (i pot passar sovint), però no li impedirà continuar una narració que, açò sí, no avança de manera tradicional sinó a través d’una multiplicitat d’històries a partir del fil argumental.

Serem Atlàntida comença a l’aeroport de París amb la trobada per atzar del narrador amb un personatge peculiar, Mirko Bevilacqua, per qui se sent tot d’una fascinat. Serà l’inici d’una sèrie de trobades, sempre inesperades, amb Mirko qui, a poc a poc, li revelarà detalls de la seva vida així com la relació que manté amb Clara, una jove que té cura d’una vella dama croata. La relació entre els tres personatges es farà més intensa en un viatge conjunt a la recerca d’unes arrels i un passat marcats pel dolor, la vergonya i la tragèdia, pels esdeveniments històrics des de la dissolució de l’imperi austrohungarès a la Segona Guerra Mundial o la guerra dels Balcans.

A Serem Atlàntida el viatge hi és constant, com si als personatges els mogués la necessitat d’anar sempre d’un lloc a l’altre, fins i tot als més allunyats o absurds. (“Clara havia continuat proposant-li viatges al voltant de la desconeixença, viatges als confins i al voltant de conceptes inhòspits o del tot extravagants”). La novel·la ens parla, així, del turisme de la desolació, fins i tot aquell que pretén desfiar el risc, com l’anada, carregada de misteri de Mirko i Clara a Txernòbil, com la parella que vol fer-se una foto a l’Alep en ple conflicte bèl·lic, o la visita als camps d’extermini, amb la tendència de fons actual de convertir-ho tot en un espectacle sense sentit.

Entre les múltiples referències de l’obra, hi ha els autors que parlen de viatges com Claudio Magris, Lluís Calvo, W.G. Sebald, etc. i fins en cinc ocasions, com en una premoció del confinament que hem viscut, a Xavier de Maistre autor del curiós llibre Viatge al voltant de la meva cambra. En definitiva, Serem Atlàntida és una poderosa narració, que convindrà rellegir, inserida en el marc de la convulsa història europea del segle XX.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-06-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Quan el cel embogeix” d’Antoni Vidal Ferrando

“Quan el cel embogeix” (Adia Edicions) és la setena novel·la publicada pel poeta, narrador i historiador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí 1945).

Quan el cel embogeix d’Antoni Vidal Ferrando és una d’aquelles novel·les absorbents que deixen els lectors fascinats tant per la potència de la narració com per força del llenguatge. Absorbent i que llegiries potser d’una tirada, però que a la vegada vols assaborir a poc a poc per la vivacitat, la precisió i riquesa de la llengua, allunyada d’aquell català banal i de terrasseta, sense ànima, que avui presenten determinades publicacions. I és que contar històries molta gent ho sap fer, però escriure amb alçada i rigor literaris, excel·lir en el domini de l’eina, ja és cosa que no es troba a l’abast de tothom. No debades, Vidal Ferrando és un dels grans escriptors del país, amb una obra poètica i narrativa construïdes amb solidesa, sense presses, amb una voluntat fèrria per trobar el gir just, el mot adequat, la precisió expressiva, tant en un gènere com en l’altre.

La novel·la arriba dos anys després del magnífic llibre de poesia Aigües desprotegides (Jardins de Samarcanda) en què apareixen alguns dels temes que ara podem trobar a la narració, com aquest poema d’una condensació i una síntesi aclaparadores: “La seda negra dels núvols / anuncia el rigor iracund de la neu. / Als seus abismes, ja hi udolen els llops.” Vegeu, per exemple, aquestes dues frases de “Quan el cel embogeix” que, al meu entendre, tenen una clara relació amb el poema: “Mentrestant, el planeta sencer alena per la boca del mal i la sang de tantes víctimes tenyeix de vermell deserts i pèlags”.

Quan el cel embogeix ens presenta un escriptor vell, decebut, alcoholitzat, escèptic, que s’ha proposar escriure una crònica literària de la seva època amb la qual obtenir el reconeixement que injustament se li ha negat. Admirador de Marcel Proust i la seva obra, de la qual apareixen alguns dels més destacats personatges, aquesta crònica és també una recuperació de la memòria personal del protagonista, nostàlgic i amb un cert complex d’Èdip, que s’entrellaça amb una crítica àcida, irònica, a vegades sarcàstica, de la societat en què viu, un reflex al cap i a la fi de la pròpia realitat social de l’autor, sobretot illenca, que Vidal Ferrando dissecciona amb mà precisa, amb un estil vigorós i una mirada incisiva sobre l’època actual. Mirada que pot resultar fins i tot premonitòria: “Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal, o com les esgarrifoses deu plagues d’Egipte, per arrasar els cinc continents.”

Al costat dels personatges de ficció –entre d’altres don Adolf, un fiscal d’extrema dreta, sinistre, membre de l’Opus Dei i enyoradís de la dictadura franquista, que plana sobre tota la narració; la secretària del fiscal; un extraordinari lloro suïcida; el poeta de moda; uns pirates informàtics, etc–, la novel·la s’enriqueix amb una sèrie de referents literaris, mitològics, cinematogràfics, musicals, artístics, que incrementen encara més l’interès per la lectura. En la  crítica sobre la realitat hi apareixen, per exemple, les sentències del Tribunal Constitucional, la pujada de l’extrema dreta (“Molts elements de les velles legions d’extermini de la dictadura han tornat als orígens”), el Papa Ratzinger, el sistema literari, no només local (“Segons com, el fiscal hauria pogut esdevenir una autèntica personalitat literària. ¿Qui sap si, fins i  tot, li haurien pogut concedir el premi Nobel com a Mario Vargas Llosa o com al noruec Knut Hamsun?”), entre moltes altres qüestions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la esplèndida, crítica, sarcàstica a vegades, on no hi manca l’humor, pertorbadora a voltes, però sempre per xalar en llegir-la i rellegir-la, per reflexionar també, per assaborir la prosa vigorosa, d’alta volada literària, d’aquesta paràbola del nostre temps escrita de manera lúcida i sense concessions per Antoni Vidal Ferrando.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-06-2020)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

“Els ullastres de Manhatann” nou llibre de Ponç Pons

Ponç Pons acaba de publicar “Els ullastres de Manhattan” (Quaderns Crema), un llibre fruit de l’estada que el poeta va realitzar a Nova York l’any 2007 en què la narració del viatge, en forma d’un dietari ric de reflexions literàries, està acompanyada d’una història de Menorca en vers.

A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema.

L’arribada a Nova York representa, d’una banda, la trobada amb la gran metròpoli on, als ulls d’un menorquí acostumat a les mides de la nostra illa, “tot açò resulta enorme, atorditiu, desmesurat”. Per altra banda, malgrat la distància a què es troba, el poeta necessita sentir que du Menorca dintre. Per açò, i per exorcitzar l’enyor, juntament amb les impressions i sensacions del viatge escriu també un llarg poema, en versos de quatre a sis síl·labes (sobretot d’hexasíl·labs), en què es narren els principals fets de la història de Menorca. D’aquesta manera, al llarg de tot el llibre s’alternen, com en una doble veu, les parts del dietari amb les diferents parts del poema.

El recorregut per Nova York comença a la Biblioteca Pública (“una enriquidora lliçó d’humilitat. Tres milions de llibres junts. Em sembla que levit. És fascinant”), i continua a museus com el MOMA o la Hispanic Society, a llibreries, a la zona zero (“Un silenci tens i gent que plora… L’Apocalipsi en un clot”), a Little Italy o Chinatown, a Central Park, al White Horse Tavern la taverna “on Dylan Thomas es va beure divuit whiskys seguits”, etc. La descripció d’aquestes visites, amb apunts vius, precisos, penetrants, és acompanyada sempre de fondes reflexions i d’una gran riquesa de cites dels més diversos autors, fruit de l’enorme bagatge cultural de Ponç Pons, “lector apassionat i passional”, que amb una memòria envejable, li són evocades  constantment per allò que veu, pensa o sent. Però les referències no són només literàries, sinó també de filòsofs com Heidegger, Spinoza, Walser, Thoreau (un dels referents del poeta), la mitologia, el del món de l’art, de la música, i, evidentment, del cinema tan estimat també per l’autor de Nura.

Al llarg del dietari hi ha l’afirmació de la menorquinitat (la illenquitat) del poeta, la comparació d’aquella ciutat immensa i sense línia d’horitzó amb la natura, la tranquil·litat i el caràcter de Menorca. I també, com no pot ser d’altra manera, hi és present la defensa de la llengua pròpia i del patrimoni natural de l’illa: “Crec que els dos principals signes identitaris d’un poble són la llengua i el territori, i els nostres, per manca d’orgull, consciència, estimació, viuen amenaçats”. O bé: “Nosaltres sembla que fem nosa i espatllam la uniformista castellanitat d’Espanya”. O, en un altre lloc: “M’habita un sentiment de pèrdua d’un espai natural i d’uns valors que em són consubstancials”.

El poema, com he dit, recull els fets més destacats de la història de Menorca des dels inicis als nostres dies, però també topònims, lèxic propi de l’illa, anglicismes que encara queden de la dominació britànica, cultura popular, els escriptors (també Albert Camus, descendent de menorquina) i els grans noms de la cultura, l’art i la ciència que ha donat Menorca en el passat.

Els ullastres de Manhattan, llibre bell, ple de saviesa, es tanca amb el retorn a l’illa. Cap al final, confessa l’escriptor: “Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m’han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l’estil de vida menorquí”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-05-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’espai profund de Lluís Calvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) guanyava amb “L’espai profund” la darrera edició del Premi Carles Riba de poesia.

He seguit la trajectòria de Lluís Calvo des que va publicar Estiula i he pogut constatar el treball de renovació i de recerca constant que presenta a cada nou llibre. Aquesta característica em fa pensar en J.V. Foix quan es definia com un investigador en poesia, perquè l’obra de Calvo representa també una exploració sobre el recursos, les possibilitats, l’estructura del llenguatge poètic, efectuada sempre des la precisió i el rigor, tant des d’un punt de vista formal com lingüístic. Ara bé, l’elaboració d’aquest corpus que es construeix de manera prolífica, mitjançant una escriptura que sembla no admetre pauses, es fa també des d’una gran coherència i amb un segell inconfusible.

Amb L’espai profund, editat per Proa, Lluís Calvo guanyava el passat mes de desembre el Premi Carles Riba. El llibre venia després de la publicació d’Ancestral (Jardins de Samarcanda), amb el qual presenta clares diferències, ja que aquell és un llibre de múltiples formes poètiques, de poemes més llargs, sovint d’una notable narrativitat, amb més exuberància verbal i profusió de recursos literaris, mentre que L’espai profund està constituït per poemes més curts que, amb una voluntat de síntesi, mostren una escriptura més condensada, sòbria, una expressió més decantada cap a l’essencialitat.

El títol del llibre fa referència a l’espai desconegut que es troba més enllà de les galàxies visibles, com indica una cita de Twin Peaks 2, dirigida per David Lynch: “entre les meves tasques hi ha el manteniment dels monitors d’observació de l’espai profund, de galàxies més enllà de les nostres”. Però l’espai del poeta és el món interior, el camí d’una intensa introspecció, d’una observació de la matèria fonda de què som fets –amb zones també desconegudes, inquietants– i que conforma a la vegada la nostra relació amb els altres i amb el món. Així, en aquesta navegació interior, “com les galeries del record profund” de Josep Carner (una altra de les cites que encapçalen el llibre) no hi manquen les referències filosòfiques i a l’espiritualitat, tant de caràcter occidental com hinduista. Així, per exemple, l’al·lusió cartesiana al poema “Fam”:

“No diguis pas: jo penso, ans mira el viure
del pròfug que s’esmuny i del sofrent”.

La referència al pa i el vi del Nou Testament a “Aparició” (“Jo et rento els peus / i recompto els morts.”) o el pas de Jesús sobre les aigües del Tiberíades i la por de Pere, en la tradició judeocristiana; però també a Shiva-Pashupati, el senyor de les bèsties, que representava el vincle sagrat entre els humans i els animals, en la tradició antiga de la Índia. I en aquest darrer sentit cal dir que la poesia de Lluís Calvo, tot i ser polièdrica, té sempre un caràcter tel·lúric, amb una gran presència de la natura que sovint es concreta en el lèxic, a vegades fins i tot amb mots d’ús molt localitzat, com en el cas d’aligart; en els noms del món vegetal, com la rèvola o l’el·lèbor; del mineral. I aquí convé comentar que Lluís Calvo, a més a més, utilitza un català esplèndid, de la terra, com diu el poema “Llar”:

“que parli llatí
i català abellaire,
terrancós,
i dugui així el nom
de les hores plaents”

Així, el poeta, alquimista del llenguatge, es pot permetre incloure, de la manera més natural, qualque arcaisme com “almosta”.

Construït amb un gran rigor formal, L’espai profund tracta temes com la llibertat, el pas del temps, la incertesa, la presència de la mort, des d’una òptica vitalista i sense deixar de banda formes de resistència i afirmació de l’individu. En aquest darrer sentit determinats poemes estan clarament relacionats amb l’assaig L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, (Ed. Arcàdia), publicat l’any passat. En aquell llibre podem llegir, per exemple: “Vagarejar és un art. Amb una doble orientació: caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. Dues coses que poden anar plegades i que es corresponen amb una cartografia d’accions i de silencis, de descobertes i exploracions”. A L’espai profund, Calvo reprèn algunes d’aquelles idees: “Extraviar-se és un art”; “Ho amago tot / per no donar / pistes al llop”; “Prô m’alço i corro i faig camí. / I endins del cor la terra canta”; o en títols com “Vagareig”.

Si parlàvem abans d’una voluntat de concisió, de condensació, hem de remarcar també la bellesa amb què Calvo treballa l’expressió poètica, a vegades amb contundència i altres amb una notable delicadesa. Vegeu, per exemple aquests versos:  “Tu m’ets la font i jo et soc l’aigua amiga. / De quin paratge vens, que et dic amor?”  o, per posar només dos exemples, “Plegats farem / una gramàtica dels somnis”. El llibre és ric, com és habitual en Lluís Calvo, de múltiples referències culturals que poden anar des de la mitologia, passant per l’edat mitjana als escriptors que l’acompanyen o, com hem vist, al món del cinema. En aquesta ressenya són molts els versos que m’hauria agradat citar, però serà molt millor que agafeu el llibre i us endinseu en aquest espai profund del poeta que confessa: “Cerco l’aigua d’un pou / molt fondo”. Al cap i la fi, l’aigua més neta de la fondària humana.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

La Plaça

Llegesc en un poema del llibre Compàs d’espera del poeta Enric Sòria (Edicions de la Guerra, 1993) aquests versicles:

“Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.”

Immediatament actuen de magdalena proustiana i la memòria em du al mercat del claustre del Carme (sa Plaça) de la dècada dels 70 en què passava molt de temps a Maó i m’agradava, quan podia, passejar-me entre les diverses parades, contemplar els productes, l’activitat de la gent, els sons diversos que es confonien en l’aire, la fressa de les converses, els cistells plens, les canastres vessant de verdures fresques, els colors de la fruita acabada de collir, madura i sucosa –no entaforada encara verda dins una càmera frigorífica com es fa ara–, les carnisseries plenes, els passadissos exuberants, l’exultació dels sentits. El mercat. Ple de vida i moviment, dels fruits de la terra.

Em va passar igual, vull dir que em revingué aquest record, quan vaig llegir fa un parell d’anys (no l’havia llegit abans) el magnífic llibre Lluvia roja de Cees Nooteboom en aquell fragment que parla de sa Plaça tal com jo la record d’aquells anys. Diu l’escriptor, en la traducció castellana (Siruela, 2009):

“Hace cuarenta años el mercado de Menorca no estaba todavía contaminado por esa gran mascarada hipócrita de la corrección. Las cosas eran lo que eran y el entorno hacía el resto. El mercado estaba en el interior de un edificio alto que sobresalía por encima del puerto y que lindaba por un lado con el mercado de pescado y por el otro con la iglesia… Los puestos de venta se alineaban contra las paredes y en el centro. Había payesas de la comarca vendiendo sus verduras frescas del huerto; un viejo sin más mercancía que un conejo salvaje y un par de huevos; mujeres con gallinas y el queso curado de la isla; puestos de arenques salados, nueces y olivas, bacalao y panes medievales. La carnicería era como las de México o el norte de África, una realidad sin máscara…”

Era l’ambient del mercat, el trafegar incessant de la gent a primeres hores del matí, un món que recomençava cada dia, un bé de déu de producte local. És cert que avui exigiríem bastant més de les carnisseries, però he enyorat sempre aquella plaça plena de vida on em feia feliç vagarejar. Uns anys més tard es va fer la reforma, necessària per altra banda, i ja res no tornaria a ser igual. Ara, els grans supermercats, el canvi de costums, li han acabat de donar el cop de gràcia. Ara hi vaig poc. Ara m’entristeix passar-hi i veure que hi queden només dues o tres paradetes que segurament tenen els dies comptats. Per sort encara hi ha qualque botiga amb productes de Menorca i qualque carnisseria. La resta, ja ho he dit, em produeix un sentiment de pèrdua.

M’agraden els mercats. Quan vaig de viatge, si dispòs de temps, és una visita obligada. No ara el de la Boqueria de Barcelona, convertit en parc temàtic, en desgavell turístic, on sempre solia anar si tenia ocasió d’acostar-me al centre. Per açò sé, perquè tenc el costum de visitar-los, que tots han canviat una mica, és un signe del temps, però el més important és que en conservin la funció primordial. No és una qüestió de nostàlgia evocada pels ulls profunds, bells, enigmàtics, d’una al·lota com en el poema de Sòria, però enyor, què voleu que us digui?, aquell mercat de Maó, aquella oferta pletòrica de producte local.

I aquest record em du ara a una altra qüestió. Arran de la terrible pandèmia que vivim es fan crides constants a la compra de productes de km. 0, com es diu ara. I de fet, molta gent ha manifestat uns bons propòsits en aquest sentit. Esperem que no s’oblidin i que, sempre que sigui possible, la despesa que fem en alimentació i en altres béns vagi en benefici dels productors locals, que és com dir en benefici de tots els menorquins, tant des d’un punt de vista econòmic, com ecològic, com social. A les places, a les botigues de barri, a les cooperatives, als súpers de proximitat, als mercats de carrer. En definitiva, al nostre mercat.

Les dues fotografies són extretes del blog Menorca, imatges d’emprimer.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari