Camí d’en Kane per Binimoti

Mentre em deix enduu per la tristesa que es desprèn de l’ària “Oh! Quante volte” interpretada per Natalie Dessay, m’adon que fa més d’un any que no he tocat aquest blog. Més d’un any sense una nova entrada és molt de temps, però em resistesc encara a abandonar aquesta finestra oberta a un món sempre incert pel que fa a la recepció i la lectura. Abans el nodria dels meus articles quinzenals al Diari Menorca, però des que els vaig deixar d’escriure poc hi he tornat. Ara pens que potser ja és hora de posar-hi remei o bé de deixar-ho córrer del tot. Tan sols cadascú és coneixedor de les crisis més íntimes, les que no transcendeixen a l’exterior ni hi ha cap raó perquè ho facin. En tot cas, s’obre una nova etapa en un moment d’una gran incertesa i convindrà retornar a determinades formes d’escriptura, fins i tot ni que sigui amb característiques de dietari.

Fet aquest aclariment, ja puc escriure que una de les coses que vaig poder fer quan em vaig jubilar va ser dedicar un parell d’hores diàries a caminar. A vegades més, però m’agradava mantenir una bona mitjana setmanal. Tanmateix darrerament no he pogut fer-ho cada dia. El temps, o la gestió del temps, supòs, i segurament el pes dels anys, quan es tenen càrrecs i compromisos a atendre fa que les hores del dia no siguin suficients per atendre tot allò que voldríem. Així i tot, sempre que puc, caminar pels camins de l’illa és la primera activitat del dia que m’agrada de fer.

L’altre dia, amb un grup de caminants, vam anar de Ferreries fins al camí de Tramuntana, passant pel Camí d’en Kane pel tram que, a pesar de ser públic, la propietat de Binimoti havia tancat. La recuperació d’aquest tram de camí ha estat molt llarga i difícil i, una vegada més, s’ha hagut d’arribar a un procés judicial perquè finalment es fallés a favor d’un dret de pas que no s’hauria d’haver posat mai en qüestió. Ha estat la voluntat de la societat civil, la determinació d’un grup de ciutadans que hi han esmerçat hores i energies, la força de la raó que tenien, allò que ha fet possible que ara s’hagi obert aquest pas al caminant, que se n’hagi recuperat l’ús públic. També va passar amb el camí de cavalls, una història que s’hauria d’escriure a fi que tothom conegui els esforços i els costos personals que va comportar recobrar-ne tot el traçat perquè en pugui gaudir qui vulgui. I aquí convindria afegir que avui el camí de cavalls és un bé que tothom valora i un atractiu indubtable per a molta gent, però una part d’aquells que ara se n’omplen la boca, quan va ser el moment, es van oposar obertament a la seva recuperació integral. Ara no tan sols en veuen les bondats sinó que, fins i tot, el venen als mercats turístics. Ironies.

Quan fa poc es va esbucar el tros de paret que tapava l’antiga portellada per impedir el pas per aquesta part del Camí d’en Kane i es va posar la barrera que ara permet transitar-lo, pel primer tram quasi no s’hi podia passar. Com ha succeït en diverses ocasions a diferents pobles de Menorca, va ser un grup de voluntaris qui de manera altruista va realitzar-ne la neteja. Va desbrossar, va eixermar, va obrir pas entre la vegetació que havia crescut arreu i, gràcies a ells, a la seva generositat, avui torna a ser un camí transitable per al caminant, un espai més per gaudir de la natura i omplir-nos de serenor. Aconseguit açò, l’administració hauria de reconstruir el pont sobre el torrent per facilitar el pas de la gent i fins i tot acabar la neteja vora la paret seca que hi ha a banda i banda del camí. No crec que, de moment, ho facin.

Mentre recorríem el sender ombrívol que ens arrecerava de sol que començava a escalfar i avançàvem ja cap a trams més amples i clars, sempre protegits per l’ombra dels arbres que, a cada costat, fan amable la ruta al caminant, trobàvem altres grupets que, venint de més a prop o més lluny, aprofitaven les hores matinals per fer el mateix camí que nosaltres. Fins i tot coincidírem amb alguns coneguts, amb qui vam compartir impressions i vam fer broma, que pensaven arribar fins a Santa Àgueda, un itinerari que ara, per fi, es podrà fer a peu des de Ferreries sense passar carretera.

Arribam fins al camí asfaltat de Tramuntana. Amb algú comentam que, un altre dia, amb previsió de temps i sortint de bona hora, ara que la calor començarà a ser més forta, arribarem també fins a Santa Àgueda, on fa molts anys que no he pujat. I ja de tornada cap a Ferreries, no puc fer més que sentir-me profundament agraït a totes les persones que fan possible encara que els espais públics de Menorca continuïn essent per a tothom i que no siguin espoliats per interessos privats. La gent de Ferreries que ha lluitat amb paciència i convicció, amb rigor i entusiasme, es mereix no només el meu agraïment, sinó també la meva admiració.

Joaquim Mallafrè a Ciutadella

En ocasió del centenari de la publicació d’una de les obres fonamentals del segle XX, la novel·la Ulisses de James Joyce, l’Institut Menorquí d’Estudis, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, ha organitzat una conferència de Joaquim Mallafrè, el primer traductor d’aquesta obra al català. L’acte es realitzarà dia 6 de maig a Can Saura a les 20 h i representa una oportunitat única de poder gaudir del mestratge i la saviesa d’un dels grans traductors en llengua catalana i, a la vegada, de poder tenir una guia per entendre més un text literari que va inaugurar noves tècniques narratives i va dur quasi al límit les possibilitas expressives del llenguatge.

Joaquim Mallafrè (Reus, 1941) és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i va ser professor a la universitat Rovira i Virgili de Barcelona. La seva tasca com a tradcutor representa un important llegat per a la llengua catalana. Ja ho seria tan sols per l’extraordinària traducció de l’Ulisses, però, a més, Mallafrè ha traduït altres obres de Joyce i autors com Samuel Beckett, Henry Fielding, Laurence Sterne, Rudyart Kippling o Utopia de Thomas More, entre d’altres. A més, ha combinat aquesta activitat amb la publicació d’importants obres d’assaig com De bona llengua, de bon humor (1994), una recopilació d’articles; Llengua de tribu i llengua de polis (1999), un assaig que és el cos central de la seva tesi doctoral i que va més enllà de la traducció per endinsar-se en terrenys com l’antropologia lingüística o la sociologia, o Uns i altres. Literatura i traducció (2016). Mallafrè és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i va ser finalista del Premio Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura i Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya per la traducció d’Ulisses. L’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.

L’extraordinària traducció de l’Ulisses de Mallafrè ens permet penetrar d’una manera àgil i entenedora en una novel·la en general difícil de llegir per la seva complexitat estructural i lingüísitca, una obra que presenta uns grans reptes als traductors a altres llengües i que Mallafrè va saber resoldre amb un gran mestratge i un gran sentit de la llengua. Deia Josep Isern en un article de 1990: “La traducció de Joaquim Mallafrè… iniciada pel seu compte l’any 1972 va ocupar-li el mateix temps  –set anys–  que Joyce va esmerçar a escriure la novel·la. Això dona una idea de l’escrupolositat del treball del professor reusenc. La versió de Mallafrè, una autèntica recreació, recull expressions de l’argot popular del Baix Camp, cançons populars, refranys i, quan ha de reproduir referències textuals de Shakespeare o de l’Odissea, utilitza les traduccions originals que Sagarra, Magí Morera o Carles Riba varen fer en el seu moment.”

Per la seva banda, Jem Cabanes comentava, arran de la primera edició de la traducció: “El text de Joaquim Mallafrè revela -contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí- que el sancta sanctòrum de l’Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d’incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex -això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix -l’original essent, és clar, intel·ligible- la seva genuïnitat. Precisament perquè s’entén; com l’original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d’ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció.

Al marge de l’Ulisses és absolutament recomanable la lectura del llibre citat més amunt Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària, editat per Quaderns Crema l’any 1991, obra de gran interès no tan sols per al traductor, sinó també per a qualsevol persona interessada en temes lingüístics i de teoria literària, on el lector hi trobarà un panorama històric de la traducció, una formulació teòrica sobre la traducció en general i les diverses especialitats, però també les bases antropològiques de moltes expressions de la llengua que el traductor ha de conèixer per a una correcta interpretació i versió de l’obra literària.

L’oportunitat d’escoltar Joanquim Mallafrè a Menorca i, a la vegada, de poder gaudir d’una guia de lectura de l’Ulisses de Joyce representa una gran ocasió per a qualsevol persona interessada en la literatura i en la lectura en general.

El Premi de Poesia Gumersind Gomila per a Joves

He tingut aquest blog inactiu del maig ençà. Les causes no fan al cas, però al capdavall no puc deixar de sentir un cert astorament quan m’adon dels temps que ha passat, de com hauria de pesar més, en el dia a dia, el compromís que hom adquireix amb si mateix i amb els possibles lectors. Ja és hora, per tant, de retornar als comentaris sobre llibres, tants n’han quedat per ressenyar!, i sobre determinats temes relacionats amb la cultura i, en especial, amb la llengua que pateix avui una situació altament preocupant i demana un esforç sense defalliment per part de tots els parlants que estimen i respecten el català.

No reprendré, però, l’activitat del blog amb el comentari d’un llibre, sinó amb unes paraules sobre l’esdeveniment literari que vam viure el dia 11 amb el lliurament del Premi de Poesia Gumersind Gomila per a Joves convocat per l’Ajuntament de Maó per mitjà de la regidoria de Joventut i Normalització Lingüística, una festa a celebrar i que comença a omplir el buit que malgrat el ric panorama de les lletres illenques patia fins ara Menorca: la manca de premis literaris d’entitat oberts a la participació dels autors de tot el domini lingüístic. En aquest cas es tracta d’un premi per a joves de fins a 35 anys, però esperem que l’exemple estimuli altres iniciatives i que aquesta oferta s’estengui i pugui abastar també altres gèneres.

La cerimònia de lliurament va ser presentada per Jordi Odrí i va comptar amb la participació de Maria Àngels Gornès, magnífica com sempre, que va interpretar tres poemes de Gumersind Gomila Guasteví, sens dubte la millor manera de començar un acte que du el nom del poeta maonès. Després, Ismael Pelegrí, membre del jurat, va fer una intervenció brillant posant de manifest la importància i característiques del premi i, a continuació, Antoni Carrillos, regidor de Joventut i Normalització Lingüística, va explicar la decisió de convocar aquest premi i que fos justament per a joves de fins a 35 anys, així com la satisfacció que sentien des de l’Ajuntament tant per la bona participació com per la qualitat mitjana de les obres. Va remarcar també que el premi neix gràcies al bon moment que viu a la poesia a Menorca i al destacat nombre de poetes amb què compta l’illa. Finalment es llegí l’acta del jurat i es proclamà el nom de l’obra guanyadora: Corpus d’Alba Camarasa, una poeta que està doblement d’enhorabona per aquest guardó i perquè ha guanyat fa poc el Premi de Poesia Vila de Martorell. L’acte s’acabà amb la lectura per part de l’autora de tres poemes de Corpus.

Alba Camarasa, guanyadora del Premi Gumersind Gomila.

Podem afirmar que la resposta a la convocatòria del premi va ser molt positiva ja que es van rebre 20 originals procedents de tot el domini lingüístic (inclosa naturalment Menorca), cosa que no està gens malament en ser una primera edició. Ho ha facilitat, sens dubte, el rigor i l’impecable respecte a les bones pràctiques que han de guiar els certàmens literaris, ja que l’autor que es presenta a un concurs de poesia més que la pròpia dotació econòmica valora altres característiques que el facin prou atractiu, sobretot que el publiqui una editorial reconeguda amb presència a les més importants fires del llibre i que distribueixi bé a tot el país (llegiu Països Catalans), que les bases siguin rigoroses i que compti amb un jurat competent. El Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila posseeix totes aquests característiques. L’atractiu de publicar a Adia i de la composició del jurat (Lucia Pietrelli, Ponç Pons i Ismael Pelegrí), juntament amb les bases, podien comptar més que la pròpia dotació econòmica, també prou incentivadora.

Ismael Pelegrí feia una consideracions molt interessants al seu blog de Xalandria en una entrada sobre aquest premi i entre altres coses parlava de la manca en aquests moments d’una editorial menorquina que publiqui poesia i amb possibilitats d’editar el premi tenint en compte les característiques que he apuntat més amunt. És una llàstima certament, i esper i desig que en un futur pròxim Menorca aconsegueixi també tenir el pes que li correspon dins el mercat editorial dels Països Catalans amb un catàleg d’autors de tot el domini lingüístic i una distribució àmplia a tot el territori.

Esper també que el Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila es consolidi amb força, que creixi encara més amb participació i sobretot que tengui una llarga vida, que no depengui, en definitiva, com tristament hem vist altres vegades, d’alternances polítiques o de criteris mesquins. La ciutat de Maó, Menorca i la seva cultura, la vitalitat que presenta la poesia illenca en llengua pròpia es mereixen aquest premi.

Josefina Salord, premi M. Lluïsa Serra-Taula d’Or

M’hauria agradat escriure aquesta entrada la setmana passada, just després que el dia 19 el ple del Consell Insular de Menorca atorgués a Josefina Salord Ripoll el Premi Maria Lluïsa Serra-Taula d’Or, però per diverses raons no he pogut fer-ho fins ara, com tampoc vaig poder assistir-hi en directe. Tanmateix, l’alegria i el sentiment que vaig experimentar amb aquesta més que merescuda distinció a una de les persones que més han fet per la cultura, la llengua i la història cultural de Menorca la vaig viure com si fos presencialment en aquella sala.

Potser una de les coses que primer se’ns poden acudir quan contemplam la tasca ingent que ha realitzat Josefina Salord, és que ens trobam davant una d’aquelles persones que realment no saps d’on ha pogut treure el temps per fer tantes coses i fer-les sempre des del màxim rigor i l’excel·lència. Menorca, la seva cultura, sempre hi estaran en deute. L’entrega apassionada de Salord, el treball tenaç, l’exemple fecund de cara a les noves generacions, l’incansable dedicació es mereixen el més profund agraïment de tots els qui de veritat s’estimen Menorca i el seu patrimoni lingüístic i cultural, un patrimoni que la feina de Salord ha contribuït de manera decisiva a posar a l’abast dels menorquins.

Els qui fomam part de l’IME, i en especial els membres de la secció de Llengua i Literatura, som testimonis privilegiats de la seva capacitat de feina i de la generositat que ha demostrat al llarg dels 35 anys de vida de l’entitat, tant en les etapes de treball altruista com a membre sempre activa, o com a cap de secció o presidenta del Consell Científic, com en l’etapa de coordinadora científica amb una dedicació que va anar molt més enllà del que laboralment seria exigible. Però és que a la vegada na Fina ha desplegat la seva activitat en altres associacions o entitats de caràcter cultural o acadèmic com el Cercle Artístic de Ciutadella, l’Ateneu de Maó, codirectora de la Revista de Menorca o patrona de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu,  per citar-ne sols algunes.

Les publicacions de Josefina Salord són nombroses i moltes d’elles fonamentals. Llibres, opuscles, capítols en llibres col·lectius, edicions i pròlegs i un gran nombre d’articles, en moltes ocasions fruit de la investigació i del treball de recerca, representen una aportació de primer ordre en àmbit de la literatura i de la història de la cultura de Menorca. En aquest sentit, la seva contribució al període de la Il·lustració a l’illa ha estat d’una importància cabdal. Tota la riquesa de coneixement que avui en tenim i el treball imprescindible de la publicació de les obres dels il·lustrats, no es pot entendre sense l’entrega, la saviesa i el rigor científic de Salord. I tampoc no hauria estat possible que l’IME assolís un tan alt nombre de publicacions sense la paciència, la meticulositat i les moltes hores esmerçades en la seva tasca editora, aquesta més silenciosa i amagada de cara al públic, però també d’una intensitat de la qual només ella és coneixedora.

Els molts mèrits que concorren en Josefina Salord la fan, sense cap casta de dubtes i de manera plena, creditora d’aquest guardó i encara dels altres que hauran de venir en un futur. Si algú es mereixia, una volta assolida la jubilació, la Taula d’Or era indiscutiblement Josefina Salord. Per açò, tot i que en un principi no en volia parlar, no puc fer més que qualificar de mesquina, miserable i vergonyosa l’actitud dels representants del PP i Ciudadanos que es van abstenir en la votació de la concessió del premi, amb una excusa de mal pagador. Sectarisme, obediència cega a les directrius del partit, simplement ignorància? En tot cas van quedar retratats.

La meva efusiva enhorabona pública –personalment, com és lògic, ja la hi havia donat– a Josefina Salord, que continua i continuarà treballant –desig que per molts anys– per la nostra cultura, per la nostra llengua i per tot aquest patrimoni que ha contribuït de manera decisiva a recuperar per a tots els menorquins amb la seva impagable dedicació.

Josep Salord i Farnés, una figura fonamental

• 

  Presentació del llibre Homenatge a Josep Salord Farnés” a càrrec de Marta Jordi, Ismael Pelegrí i Josefina Salord dia 25 de març.

El passat 25 de març es va presentar a Ciutadella el llibre Homenatge a Josep Salord i Farnés, editat per l’IME a cura i amb pròleg d’Ismael Pelegrí, un volum de la col·lecció Cova de Palla que recull les diferents intervencions de la Jornada d’Estudi i Homenatge que l’any 2018 l’IME va dedicar a la figura del prevere, historiador i filòleg Salord i Farnés, i que s’amplia ara amb alguns documents que serviran per completar-ne el coneixement i enriquir encara més les valuoses aportacions que trobarà el lector en cadascun dels textos recollits en el llibre.

No vaig tenir la fortuna de conèixer personalment el Sr. Pepe, com era anomenat popularment Mn. Salord, però he pogut comprovar la influència decisiva, l’empremta inesborrable, que va exercir tant en els seus alumnes com a professor del Seminari de Ciutadella, com en altres persones que el van tractar a fons. Ho demostren clarament els testimonis, presidits pel rigor, però també per l’estima i l’emoció, que trobareu, ja com a font documental imprescindible i goig per la lectura, en el llibre que comentam.

El paper cabdal de Salord i Farnés en la cultura de Menorca al segle XX i també en la defensa, pedagogia i foment de la llengua catalana es posa sobradament de manifest amb la lectura del llibre. Joan F. López Casasnovas, Joan Febrer, Josefina Salord, Miquel Àngel Casasnovas, Antoni-Joan Pons, Andreu Vidal, Jaume Mascaró i Joan Pons Moll tracen un perfil molt complet de l’homenatjat i expliquen la tasca impagable que va fer en els foscos i difícils anys de la dictadura, abans i després del Concili Vaticà II, sobretot el camp de la història i la filologia.

Joan F. López Casasnovas  presenta la trajectòria vital de Salord Farnés i en destaca el treball intel·lectual realitzat des del seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, així com la tasca que dugué a terme com a professor. El mateix López és autor de l’única obra que oferia fins ara un resum biogràfic de Salord publicat a Monografies Menorquines l’any 1979. Joan Febrer ofereix el testimoni personal del coneixement de Salord en la tasca parroquial de la postguerra i especialment durant l’època de la gran renovació pastoral i litúrgica que va representar el Concili Vaticà II amb la incorporació, entre moltes altres coses, de les llengües vernacles (és a dir que no són el llatí, exclusiu fins aleshores de la litúrgia) en què Salord jugà un paper fonamental a l’hora de defensar que la llengua vernacle de Menorca era el català i no l’espanyol com volien determinats sectors. D’aquell procés, carregat de tensions, se’n digué “la batalla de les misses en vernacle” i el volum incorpora, molt encertadament, els articles que va publicar el Sr. Pepe al Diari Menorca defensant que la llengua catalana era la pròpia de l’illa i així havien de ser les misses. Es tracta, per tant, d’un document de gran interès per conèixer com va ser aquell moment que tan bé podem recordar els que, en aquelles llunyanes circumstàncies, el vam viure amb passió i de manera il·lusionada.

Josefina Salord tracta de la projecció exterior de Salord i Farnés a partir de la correspondència que va mantenir amb  Josep Mascaró Pasarius, Francesc de Borja Moll i altres figures del catalanisme cultural com Martí Sunyol i Jordi Baulies i un grup d’exseminaristes, tot partint de la base de l’epistolari editat per Joana Moll Capó. Miquel À. Casasnovas tracta dels treballs historiogràfics de Salord que se situen a l’entorn de tres àmbits: la conquesta de Menorca per Alfons III, el setge i la destrucció de Ciutadella pels turcs el 1558 i el Pariatge, document que estableix la planta eclesiàstica de Menorca a principis del s. XIV. Antoni-Joan Pons tracta dels estudis literaris de Salord, amb la recuperació i edició de textos de primer ordre i l’interes per la literatura dramàtica medieval com és el cas del Sant Trapàs i l’atenció que dedica a figures com Ausiàs March o Ramon Llull. Els textos editats són l’Acta de Constantinoble, la Crònica Menorquina dins les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonel i el Pariatge.

Andreu Vidal tracta del paper fonamental que va jugar Salord i Farnés en favor de la llengua catalana en la “batalla de les misses en vernacle”, que ja hem esmentat abans, i analitza a fons els articles i la sòlida argumentació que va publicar el nostre autor al Diari Menorca fins que el bisbe Pascual va prohibir-li de publicar-ne cap més. Jaume Mascaró presenta un primer estudi de la recerca que va fer Salord a l’entorn del Sant Traspàs a partir de les diferents versions que circulaven i del text establert per Francesc Camps i Mercadal. El conjunt d’aportacions de la jornada acaba amb les intervencions de la taula rodona a càrrec de Joan Pons Moll, Josep Sastre i Andreu Vidal en què es parlà de la relació que van mantenir amb Salord i Farnés durant algun moment de la seva vida.

En definitiva, es tracta d’un conjunt essencial de textos de gran valor a l’entorn de la vida i de l’obra de Josep Salord i Farnés que, des del rigor, l’estudi i l’experiència personal, posa a l’abast dels lectors i dels futurs estudiosos una figura fonamental per a la cultura, la llengua i la història de Menorca.