El retorn del detectiu Jaume Pons

Damià Borràs Barber (Maó, 1957) publicava fa poc “Marès Nostrum” (Ed. IfeelBooks), la seva tercera novel·la, que ens arriba després d’un període de quasi 30 anys sense publicar narrativa. En aquesta obra, situada a la Menorca actual, l’autor recupera la figura del detectiu Jaume Pons.

El temps no ha passat debades per al detectiu Jaume Pons. Fa anys que no exerceix i viu, desencantant i escèptic, la rutina diària d’una feina de zelador de l’hospital Mateu Orfila. Tot i sentir-se desentès de l’actualitat illenca, i enmig de molts dubtes, accepta d’investigar el cas d’un individu que han trobat crucificat a una de les rotondes que es construeixen a la carretera de Maó a Alaior. La proposta, el prec més ben dit, li ha arribat d’un vell amic, activista d’una associació ecologista a qui la víctima, prepotent, reaccionari i viciós dirigent d’un moviment autoanomenat per un “progrés sostenible”,  acusa d’estar darrere l’intent d’assassinat després d’haver pogut ser rescatat amb vida.

D’aquesta manera arrenca Marès Nostrum, la nova novel·la de Damià Borràs que arriba després d’un lapse de prop de 30 anys respecte de Qui la fa la paga, publicada el 1990. Durant aquest període, i pel que fa a la literatura, l’autor ha estat més lligat al gènere teatral –ha adaptat i traduït obres d’importants dramaturgs– que a la narrativa. Amb Marès Nostrum reprèn el gènere negre i la figura de l’investigador Jaume Pons, protagonista de les obres anteriors, que es trobarà també amb altres personatges, retornats com fantasmes del passat, que ja sortien a la primera novel·la publicada per Borràs, El preu del marès.

He parlat de gènere negre perquè l’obra en té les característiques. Des de l’estructura a la figura de l’investigador, cansat, irònic i sarcàstic, des de la intriga que es manté fins al final a l’exploració de les misèries i ambicions de personatges sense escrúpols i les referències a un món sòrdid i de degradació moral, tan present a les novel·les del gènere. Ara bé, i dit açò, el llibre té també molt de novel·la sociològica, en tractar qüestions punyents de la societat menorquina: l’ambició d’especuladors sense escrúpols, els defensors d’un fals progrés sostenible, els moviments ecologistes, el començament de les obres absurdes a la carretera general amb la construcció de les grans rotondes, les inevitables tensions socials, la dependència del turisme, els canvis dels darrers anys, determinats tòpics…

Damià Borràs ens presenta una narració inserida de ple en la Menorca actual i els seus reptes i problemes, en la qual, al costat de l’acidesa i la crítica oberta, hi ha lloc també per a la ironia, el sexe i l’humor. Tot lligat amb una estructura narrativa ben aconseguida que ens remet als millors relats de la literatura negra, amb un intel·ligent treball en la creació de personatges, un llenguatge convincent tant en la narració com en els diàlegs, i amb una acció situada en uns escenaris reals (bars, carrers, edificis…) de la Menorca d’avui, especialment de Maó, fins i tot amb els noms reals de locals populars.

Com a tema central, actualíssim, de la novel·la hi ha la gestió del medi i la preocupació per les amenaces que pesen sobre la Reserva de Biosfera. El novel·lista, per tant, no dubta a situar, obertament, l’acció en una de les qüestions més importants i complexes de la Menorca actual mitjançant una ficció que enganxa el lector des del primer moment fins al darrer i amb l’ús, quan es fa necessari, d’una prosa incisiva i esmolada com en el fragment següent: “En la romana social, en la bàscula col·lectiva, començaven a pesar més els problemes que els beneficis, car els guanys del creixement es repartien amb els mateixos i desiguals barems de sempre. I així, les costures socials cada cop estaven més tibants i el fràgil equilibri ambiental ja no donava més, estava a punt d’esquinçar-se mentre l’illa es venia, com si diguem, a fons perdut, igual que el patrimoni dels hereus de tants llinatges descolorits a còpia de rentades morals de la desmaiada bona societat menorquina.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 20-03-2018)

Anuncis
Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari

En la mort del poeta Manel Marí

El passat dia 31 moria a València, a causa de la grip, el poeta Manel Marí a l’edat de 42 anys. A pesar d’aquesta mort prematura, Marí va poder construir, al llarg d’onze llibres, una sòlida obra poètica que el converteix en un dels millors poetes de la seva generació.

Amb Manel Marí desapareix una de les veus més importants i originals de la poesia actual en llengua catalana. La notícia de la seva mort ens colpia el passat dia 31, quan ja sabíem que estava greu perquè la seva companya, Eva Llorenç, ens en va informar, just tres o quatre dies abans, al mur del Facebook del poeta. Jove com era, confiàvem que se’n podria sortir. Per desgràcia, Marí no va poder superar la pneumònia que li havia provocat la grip A.

La darrera vegada que vaig veure Manel Marí va ser l’any 2013, al Festival de Poesia de Lloseta, incomprensiblement suprimit per l’Ajuntament actual. Ell no participava en el recital, sinó en l’acte de cloenda en què s’homenatjaven els poetes Marià Villangómez i Rosselló-Pòrcel, però vam tenir l’ocasió de fer una estona de tertúlia i de gaudir de la seva conversa i del seu humor esmolat. No havia tingut gaire ocasions de tractar-lo, però en cada ocasió havia pogut constatar tant la seva fonda humanitat com la seva generositat.

Manel Marí havia nascut a Eivissa l’any 1975. Era llicenciat en sociologia per la Universitat de València, ciutat on residia des de petit. Era també guionista de televisió, articulista de premsa en el diari Última Hora, traductor i corrector lingüístic. A pesar d’aquesta mort tan prematura, el seu corpus poètic abasta onze llibres individuals i quatre obres col·lectives, la darrera de les quals va ser Grans èxits, un títol tan propi del tarannà irònic de Marí, escrit juntament amb els seus amics i companys de generació Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló, que l’acompanyaren en l’emotiva cerimònia de comiat celebrada al tanatori de València.

Marí es donà a conèixer l’any 1999 amb el llibre Poemes en gris, que obtingué el premi Miquel Àngel Riera. Després seria guardonat amb altres importants premis literaris com el Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó pel poemari Deshàbitat  (2004) –que n’encetava l’obra de maduresa–,  el I Premi Mallorca de Creació Literària per No pas jo (2006), el Ciutat de Palma per El tàlem (2008) i el Premi València Alfons el Magnànim per Tavernàries (Ed. Bromera), publicat a finals del 2016, un llibre magnífic i d’una enorme riquesa que, dissortadament, haurà esdevingut el testament literari del poeta.

Tavernàries –amb pròleg d’Enric Sòria i epíleg de Sebastià Alzamora–, és un llibre que segueix la llarga tradició de poetes que des de l’antiguitat han cantat el vi, la festa dionisíaca. Manel Marí hi celebra l’exaltació de viure i hi expressa la rebel·lia contra les imposicions que malden per desfer l’alegria i la bellesa de la vida. Però que el lector no s’enganyi amb el títol, Tavernàries no és per res un poemari lleuger, no ho podria ser en mans d’un poeta de la categoria de Marí. Es tracta d’un llibre lúcid, ple de saviesa, que ens parla també del dolor i de la mort, de la zona fosca de l’existència, que cerca, com diria Foix, “d’acordar raó i follia” en aquest camí de celebració. I és, a més, un poemari sòlidament construït, i d’un brillant treball formal, ple de musicalitat, de potència verbal, de força expressiva. En el vers llarg, la cançó, el sonet, hi trobareu la mà del mestre, l’escriptura rigorosa, el coneixement de l’ofici de Manel Marí, més amable amb el lector en aquest llibre pel que fa al poder de la metàfora respecte de poemaris anteriors.

Ara la veu física de Manel Marí s’ha apagat, però ens queda la veu perdurable dels versos, la veu que ens acompanya en la lectura dels seus poemes, la veu que ens enriqueix amb la seva experiència creadora. Vegeu els versos finals del poema de Tavernàries titulat, justament “Jo sóc la veu” que semblen premonitoris:

“vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 06-02-2018)

 

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

De llengües i de metges

Fa molts anys vaig decidir viure la llengua amb normalitat i no participar en discussions ni baralles lingüístiques que al final només serveixen per donar corda a aquells que l’ataquen. Crec que fa més, i és més positiva, l’actitud del dia a dia i una feina feta amb dedicació i amor. Ara bé, en aquests dies que celebrarem la festa de Sant Antoni —reivindicació de la nostra personalitat cultural i lingüística— i davant la refivalla de l’anticatalanisme a Menorca, crec que no hi serà de més una reflexió serena a les pàgines de la nostra revista.

Des que tenia 16 anys —quan el català i la seva literatura estaven prohibits a l’ensenyament i ningú no ens en parlava— en què vaig descobrir Ausiàs March i vaig començar a llegir els nostres clàssics i la literatura contemporània, puc dir que he dedicat tota la meva vida al coneixement, cultiu i defensa de la llengua catalana. Per açò em provoca una tristesa especial veure que, quaranta anys després de la dictadura, encara es produeixen atacs a la nostra llengua, sobretot quan provenen d’alguns dels seus propis parlants.

No hem d’oblidar mai que si hem pogut conservar la llengua a Menorca —i a la resta d’illes— i i evitar-ne, fins ara, la degradació, ha estat precisament gràcies a la feina realitzada per catalanistes, és a dir persones que l’han estimada i respectada de veritat, i hi han dedicat de ple tots els seus esforços, com va ser el cas de Francesc de B. Moll. O que la recuperació de tot el patrimoni cultural menorquí fins fa pocs anys oblidat —pensem per exemple en les obres dels il·lustrats menorquins del s. XVIII— ha estat possible després de la fundació de l’IME i el treball realitzat de manera altruista per part dels membres de la secció de Llengua i Literatura, és a dir persones que han defensat, estudiat i estimat la nostra llengua. També ha estat aixi en el cas de la recopilació, estudi i divulgació de la nostra cultura popular.

És més, des de la generació dels 70 els escriptors menorquins actuals en llengua catalana hem introduït lèxic, modismes, fraseologia i formes pròpies del català de Menorca a les nostres obres de manera que les hem incorporat al corpus literari general i hem contribuït, així, a enriquir-lo encara més. Només per posar-ne uns pocs exemples pensem en les importants aportacions realitzades en aquest camp per Pau Faner, Ponç Pons, Joan Pons, Maite Salord, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, etc. I no oblidem tampoc la tasca realitzada per aquest darrer com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Avui, al diccionari normatiu de la llengua catalana hi apareix molt de lèxic i formes pròpies de les Illes Balears —ho podeu comprovar fàcilment consultant-lo a l’adreça mdlc.iec.cat—i la nova gramàtica de l’IEC hi dedica especial atenció. Tot açò no seria possible sense les aportacions i la feina duita a terme pels nostres escriptors i filòlegs.

Les formes pròpies de Menorca només se salven i es mantenen dins el conjunt general de la llengua. El secessionisme, la folklorització, el reduccionisme només duen a l’empobriment, la vulgarització i la substitució lingüístiques, que és allò que voldrien els que ataquen el català —obertament o sota la bandera de les modalitats— i que, si de cas, tan sols l’entenen per anar amb falderet i sabatilles.

En el context de la revifalla de l’anticatalanisme que s’ha escampat arreu de l’Estat arran del procés sobiranista a Catalunya, i que ha estat interessadament alimentat pels grans mitjans de comunicació de Madrid, podem constatar com, per desgràcia, la llengua ha tornat a ser objecte d’atacs i d’ofenses i a ser utilitzada novament com a arma política. Ho podem comprovar, per exemple, en la campanya que s’ha desplegat darrerament contra el decret del Govern de les Illes Balears que vol establir un coneixement mínim del català a la sanitat pública. I la llengua, ho he dit altres vegades, mai no hauria de ser emprada per interessos polítics partidistes.

Crec sincerament que allò que es demana als metges i sanitaris es perfectament assumible amb un esforç mínim. No se’ls demana que escriguin un tractat en català, ni tan sols que el parlin, només que el puguin entendre i que el pacient faci ús del seu dret a parlar en la seva llengua quan acudeix a una consulta. Per a una persona intel·ligent, i que tracta contínuament amb la gent, no sembla que hagi de ser gaire difícil entendre, en un termini de dos anys, la llengua del territori on viu. Com tampoc sembla normal que a un funcionari no se li pugui exigir el coneixement d’una llengua que és oficial al lloc on exerceix la seva funció pública.

Aquest tema, per la sensibilitat que desperta —la lògica preocupació per la salut i l’atenció mèdica—, es propici a la manipulació de les opinions i a la demagògia. Es diu, per exemple, que açò impediria que els metges venguin a Menorca. No neg que se’n podria donar qualque cas aïllat, però estic segur que es tractaria d’una qüestió molt minoritària i sense cap impacte real. Hi ha altres consideracions que pesen més a l’hora d’escollir Menorca com a destinació: la doble insularitat, el cost del nivell de vida, les dificultats en les comunicacions aèries durant bona part de l’any, la manca de perspectives professionals per a qui tengui altres aspiracions… No val a simplificar les coses de manera interessada, quan resulta tan fàcil.

Moltes vegades només el fet de poder parlar amb tota franquesa al metge, que el pacient se senti escoltat i comprès, provoca un alleujament psicològic —o fins i tot físic en determinades situacions— clarament beneficiós. Una visita al metge és un acte íntim, a ell si li conten coses que no es conten a ningú més, molt sovint ni a les persones més properes. La cosa més natural és que el pacient ho pugui fer en la seva llengua quan és la pròpia del territori on viu, aquella en què pensa i es relaciona dia a dia. Diria que és un dret que té com a ciutadà i se li ha de respectar.

Mentrestant, i tornant al principi, el més lamentable de tot és l’ús de la llengua segons conveniències o interessos polítics. La llengua és un bé, un patrimoni comú, que hauria de preservar sempre tota la comunitat de parlants al marge de contingències, partidismes i d’opcions polítiques. En fi, com passa en qualsevol altra llengua.

Publicat al número de gener de S’Ull de Sol

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | 4 comentaris

La figura de Pasqual Calbó en una narració per a infants

Fa poc es va presentar a Maó el llibre “Els sis guardians”, obra de l’escriptora Iolanda Bonet (a la foto) i l’il·lustrador Gabriel Lisowski centrada en la figura de Pasqual Calbó i adreçada als fillets d’entre 7 i 12 anys, en una bella edició de l’editorial mallorquina Finis Africae.

Fa unes setmanes es presentava a Maó el llibre El 6 guardians, obra de l’escriptora eivissenca Iolanda Bonet amb il·lustracions de Gabriel Lisowski. Es tracta d’una narració sobre la figura de Pasqual Calbó per a fillets d’entre 7 i 12 anys que, de fet, va representar una magnífica aportació cap a la cloenda de l’any dedicat al pintor amb motiu dels 200 aniversari de la seva mort. L’obra ha estat publicada per l’editorial mallorquina Finis Africae que du a terme la feliç i molt lloable iniciativa de dedicar una col·lecció a personatges destacats de diferents àmbits de les Illes Balears adreçada al públic juvenil. Sens dubte ens trobam davant un excel·lent projecte per difondre el coneixement de les nostres personalitats entre els lectors més joves d’una manera molt atractiva i eficaç, és a dir mitjançant la ficció pensada per a la seva edat en una sèrie de publicacions bellament il·lustrades.

L’editor Carles Andreu va explicar, durant la presentació del llibre al Museu de Menorca, que el primer volum d’aquesta col·lecció, a càrrec dels mateixos autors que el dedicat a Calbó, es va centrar en la figura del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques i que ja tenien preparada una narració sobre la vida del corsari eivissenc Antoni Riquer. El treball sobre el pintor menorquí ja estava previst d’abans, però l’avinentesa de l’any Calbó va propiciar que se n’avancés la publicació.

Els sis guardians té com a protagonista una jove estudiant d’art, na Laia, que és contractada per tractar de trobar un quadre del temps de la Il·lustració a Menorca, obra d’un pintor  del qual només es coneixen les inicials P.C. El quadre havia desaparegut el 1923 –gairebé 100 anys abans de l’època en què se situa l’acció– després de ser subhastat. Així, amb l’única dada que es té, “carrer de s’Arravaleta, Maó”, i a través d’una trama detectivesca, na Laia descobrirà la grandesa de la figura de Pasqual Calbó, tant com a pintor i dissenyador d’edificis com en el vessant d’estudiós i escriptor de tractats científics en llengua catalana, i en seguirà la trajectòria vital que el va dur a Venècia, Roma, Viena, la tornada a Menorca –l’època en què la gent deia que estava “enfantasiat” – l’anada a Amèrica i el retorn definitiu a Maó. Per du a terme la investigació na Laia realitzarà una sèrie d’entrevistes entre les sis famílies que custodien l’obra pictòrica de Calbó, a partir de les quals podrà seguir el fil del quadre i admirar la vida i obres del pintor.

L’autora, que ha estudiat a fons la figura de Pasqual Calbó, aconsegueix oferir una completa i competent visió del pintor per mitjà dels imprescindibles elements de la ficció i una impecable construcció narrativa desplegada a partir, sobretot, de l’episodi que el dugué a abandonar Viena on gaudia d’una situació privilegiada. A més de l’habilitat de Bonet a l’hora de posar damunt el paper la biografia de Calbó, s’han de destacar també les belles il·lustracions de Gabriel Lisowski, artístiques, delicades i d’un estil suggerent i molt personal que s’integren plenament en el text i amb el caràcter i personatges de la història narrada.

Iolanda Bonet ha escrit poesia, narrativa i assaig, però el gènere que més ha treballat ha estat la narrativa infantil i juvenil, un camp en què ha tingut especial interès en la transmissió de la literatura tradicional als infants amb l’adaptació de contes de la literatura popular d’Eivissa i Formentera. També, i dins aquest interès pels infants, l’escriptora ha combinat la seva activitat literària amb la de contacontes. Gabriel Lisowski, nascut a Jerusalem i criat a Varsòvia i Viena, actualment viu a cavall entre Polònia i Mallorca. És un autor que ha publicat internacionalment i ha estat il·lustrador de més d’una vintena de llibres per a infants.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-01-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | 2 comentaris

Pau Faner i el món de la infància

La nova novel·la de Pau Faner “Com s’assembla la vida als somnis” (Editorial Gregal), ens trasllada al món de la infància en la Ciutadella de la postguerra en un relat intens i commovedor, narrat, amb la prosa exquisida de l’escriptor, a través dels ulls d’un infant.

La nova novel·la de Pau Faner, Com s’assembla la vida als somnis, ens retorna al món de la infantesa, a l’època i els espais que ja havia tractat, en forma de narracions, en el llibre El cant de l’alosa, una de les seves obres més llegides. L’escriptor parteix de les vivències d’infància que transforma en una esplèndida ficció literària i converteix en memòria viva en fer-les respirar a través del seu protagonista –amb els seus pensaments i fantasies–, en presentar una realitat percebuda i compresa des de la mirada mateixa de l’infant i en el pas del temps cap a l’adolescència. És l’infant qui ens parla del temps, la gent i l’espai que li ha tocat de viure i que troba en la fantasia una manera de fer més amable i digerible aquella realitat, de transformar-la amb la imaginació, única eina al seu abast, reducte final de la llibertat, d’un món no sotmès a les contingències, a les normes de l’època.

L’acció de Com s’assembla la vida als somnis comença el 1956 quan en Drus, el protagonista, té 7 anys. Pertany a una família humil que regenta una fonda i viu a una casa situada al final del camí de Santa Bàrbara. Cada dia fa a peu al camí cap a l’escola de “Ca Los” en un trajecte que serà important perquè serà el de la seva primera gran amistat, de fet la primera al·lota que estima, na Duna. Al seu costat emprendrà un altre camí, el de l’adolescència, i aprendrà com pot ser d’injusta la vida.

Les vivències del protagonista pels carrers de Ciutadella, les anades en bicicleta, les petites excursions, les nadades a l’estiu a la Platja Gran –amb costums que ara poden semblar tan llunyans– les aventures amb els amics, la relació amb les al·lotes que l’acompanyaran –viscuda des de la ingenuïtat de l’al·lot de l’època–, el món dels adults que els envolta, la constatació de les diferències socials –presents també en la mort–, determinats esdeveniments històrics, transcorren amb una gran vivesa per les pàgines de la novel·la. I, sobretot, les hores passades a “Ca Los”, en aquella escola gris, doctrinària, adoctrinadora i autoritària de la dictadura en què no hi mancaven els càstigs físics. El temps i les condicions del col·legi ocupen un bon espai a la novel·la i són un àmbit ideal per a la ficció, per a la construcció de petites històries amb les relacions dels alumnes amb els mestres i dels alumnes entre ells, no debades Joan F. López Casasnovas deia que “si hi ha cap lloc de la infància especialment literari aquest és el territori de l’escola”.

Com s’assembla la vida als somnis és una gran novel·la del món de la infància. Pau Faner ens transmet, ens fa viure més ben dit, amb mà de mestre, amb la saviesa de l’escriptor que ha dedicat la seva vida a la literatura, les vivències del protagonista en aquest lent pas de la infància a l’adolescència en la Ciutadella del món fosc i ple de misèries de la dictadura. És la dura realitat on s’insereix la ficció. És també un temps memorialístic, perquè les pròpies vivències configuren determinats espais, fets i persones que després seran objecte de la ficció a partir d’una la realitat que impregna la vida dels personatges i a la qual no poden sostreure’s sinó és mitjançant la imaginació, la rica fantasia en la ment d’un infant que necessita comprendre i viure a pesar de tot.

El lector es trobarà submergit en el fluir del temps narratiu, com flueix la prosa sensual, cadenciosa, magnífica de Pau Faner. Perquè, a més de l’exuberància pletòrica de les imatges, que el novel·lista construeix de la manera més natural, sense cap tipus d’impostacions, i de la riquesa del lèxic que beu abundantment del català de Menorca, en l’escriptura faneriana hi ha un ritme de la frase peculiar, molt propi de l’autor, ple de lirisme i de bellesa. Poderosa i commovedora la història d’en Drus, és també un temps de la memòria, però és sobretot el temps sensible en la gran literatura de Pau Faner.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-01-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari