Un cor furtiu. Vida de Josep Pla

No tenia previst parlar ara d’Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, que vaig llegir poc després de publicar-se l’any 2024, però l’ocasió em convida a fer-ho, perquè difondre un llibre com aquest és quasi una obligació per part d’algú que admira i estima l’obra de l’escriptor empordanès, un dels grans noms de la nostra literatura, i que gaudeix amb l’excel·lència de treballs com el de Xavier Pla, autor d’aquesta monumental biografia de 1.500 pàgines, que fa un retrat minuciós, complet, de Josep Pla en tota la seva dimensió humana, en tota la complexitat del personatge, amb les seves virtuts i els seus defectes, fora de biaixos ideològics, polítics o prejudicis. Un llibre que fascina des del primer moment i que esvaeix qualsevol ignorància sobre qui va ser Josep Pla, sobre la seva obra i sobre la personalitat real que sovint queda amagada darrere del mite, darrere la figura de l’home escèptic, irònic i aparentment fred.

Xavier Pla és professor de literatura catalana contemporània a la Universitat de Girona i director de la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la mateixa universitat. El 1996 es va doctorar en Literatura Comparada a la Université de Paris-Sorbonne sobre el concepte d’escriptura en l’obra de Josep Pla, de la qual neix el llibre Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària. És autor, a més, d’importants estudis sobre autors com Mercè Rodoreda, Blai Bonet, Joan Sales o Eugeni Xammar, entre d’altres. Xavier Pla, a més de ser un savi, té la capacitat de transmetre coneixement de manera clara, elegant, amena. Sempre que he tingut ocasió d’escoltar-lo en qualque conferència a Menorca, no només he xalat, sinó que sempre he après un munt de coses.

Xavier Pla va dedicar deu anys a escriure Un cor furtiu, però, de fet, aquesta és l’obra de tota una vida, ja que els estudis sobre Josep Pla van començar fa trenta anys quan va defensar la seva tesi doctoral. No hi ha ningú que sàpiga més sobre Josep Pla que Xavier Pla. Per elaborar la biografia de l’escriptor de Palafrugell, ha revisat la ingent documentació que aquest havia deixat, perquè Pla guardava tots els papers: de la correspondència a les factures, de les crítiques rebudes als elogis, dels telegrames a les receptes mèdiques…, un conjunt que, juntament amb la consulta d’arxius i de tota l’obra planiana, li ha permès finalment escriure Un cor furtiu, una obra ja de referència de cara a la forma de treballar futures biografies d’autors. A més, Xavier Pla és un excel·lent escriptor i, tot i que, d’entrada, el nombre de pàgines pugui fer respecte, el llibre es llegeix gairebé com si fos una novel·la —la vida de Josep Pla ja ho és, de novel·lesca— i mai no en decau l’interès.

És impossible, en aquest espai, fer un resum d’Un cor furtiu. Hi trobareu la vida familiar de Pla, la cura amb la gent que estimava, la seva vida sentimental, el paper durant la Guerra Civil, la decepció posterior quan va veure perseguides la llengua i la literatura catalanes, els seus viatges, la professió de periodista, l’edició de la magna obra de més de quaranta volums, les accions que va dur a terme en la postguerra perquè es permetés la publicació d’obres en català… Com a periodista, va escriure en castellà —no podia fer altra cosa en aquella època si havia de viure d’aquesta professió—, però l’obra de Pla és en llengua catalana. L’any 1946, en el pròleg d’una nova edició de Viatge a Catalunya de 1936, l’escriptor escriu que el volum «podria ser i espero que podrà ésser l’inici de la publicació, en català, de tots els meus llibres». També afirma: «Quedi, doncs, ben entès que l’edició original dels meus llibres és la catalana».

Escriu Xavier Pla: «Escriure, viure i estimar són els tres motors de la seva vida, probablement en aquest ordre. No hi ha dubte que Pla viu molt, que viu apassionadament moltes vides, intenses, superposades, contradictòries. També escriu molt, moltíssim, compulsivament». Si voleu saber qui era realment Josep Pla, i a més voleu xalar amb la lectura d’un llibre extraordinari, llegiu Un cor furtiu. El podeu comprar en paper, en digital, o anar a la biblioteca. No us el perdeu.

(Publicat a «La paraula en el temps». Diari Menorca, 21-10-2026)

Sebastià Alzamora, Premi Nacional de Poesia

El passat mes de setembre, el poeta i escriptor Sebastià Alzamora rebia el Premi Nacional de Poesia, que atorga el Ministeri de Cultura, per l’obra Sala Augusta, seguit de Llengua materna; una distinció ben merescuda per a un llibre que commou profundament en les dues parts de què consta. Aquest no és el primer reconeixement que ha rebut el volum, ja que anteriorment havia estat guardonat amb tres premis: el Premi de la Crítica, el Josep M. Llompart dels Cavall Verd i el Premi de la Crítica Serra d’Or. Tots són premis importants concedits a obra publicada, però el Premi Nacional, a més de la dotació econòmica, té una significació especial, perquè ben poques vegades el rep un escriptor en llengua catalana, amb l’afegit, en aquest cas, que es tracta d’un escriptor mallorquí. És un premi important per a l’autor, però ho és també perquè fa més visible la nostra literatura i, encara, la que es produeix a la perifèria. Alzamora, escriptor honest i persona senzilla i afable, és autor d’una brillant trajectòria literària, tant en el camp de la novel·la com en el de la poesia.

Sala Augusta, seguit de Llengua materna, editat per Proa, és un llibre sobre la memòria. Sobre la memòria personal, però també col·lectiva. L’autor explica que l’escriptura de la primera part —que recorda fets terribles de la Guerra Civil a Mallorca— sorgeix a partir del descobriment, mentre preparava la magnífica novel·la «Reis del món», que la Sala Augusta, el conegut cinema de Palma, havia estat abans la presó franquista de Can Mir, un dels llocs de l’horror en mans dels feixistes. Recuperar el record d’uns fets i d’unes víctimes que no s’haurien d’oblidar és sempre necessari, i més en aquests moments, quan hi ha joves que es deixen seduir per moviments totalitaris i que ignoren el dolor, la brutalitat, les incomptables morts i la destrucció que van suposar els totalitarismes al segle XX. I que no tenen ni idea del que suposa viure sota una dictadura.

Sala Augusta és un poema llarg dividit en quatre parts, escrit en forma de vers lliure o de versicle, que recupera el record de les víctimes dels feixistes, el destí dels presoners tancats primer al vaixell Jaume I i després a Can Mir o al castell de Bellver, amb els noms i llinatges d’homes que van ser assassinats i dels llocs convertits en fosses comunes. («No us oblideu del pou de s’Àguila / del cementiri de Porreres / de Manacor de Sóller de s’Aranjassa / dels murs de les cunetes dels clots de les tàpies / no us oblideu del formigó / amb què més tard van provar de tapar les fosses…»). Recorda també les presoneres de Can Sales, el patiment, les tortures i la mort que van patir Aurora Picornell i les seves companyes del Molinar. («Aurora Picornell i les seves companyes / van ser localitzades vuitanta-cinc anys més tard / en una fossa comuna a Son Coletes»). Poesia de denúncia històrica, poesia de la memòria, un clam contra l’oblit.

Llengua materna està també constituït per un sol poema, que Alzamora dedica a la memòria de sa mare. El record de l’època de la infantesa es tenyeix de tendresa i d’una melangia subtil, d’una veu que ens parla amb delicadesa del seu món familiar, però que, a la vegada, ret homenatge a les dones que, a Mallorca —com a Menorca—, ajudaven a sostenir l’economia de les famílies humils treballant a ca seva de riveteres (aquí en deim «ajuntadores»): «Jo devia tenir tres anys o quatre, / i ella cosia a casa, amb una màquina / de pedal marca Singer, un llum de flexo, un pot / de cola…».

La memòria i el coneixement són essencials de la nostra condició humana. Llibres com el de Sebastià Alzamora ajuden a perpetuar una memòria no tan sols personal, sinó també històrica i col·lectiva. Una lectura que ens subjuga i ens trasbalsa amb un potent llenguatge poètic.

Publicat a «La paraula en el temps» (Diari Menorca, 06-10-2026)

L’Odissea

Fa poc, es va projectar a Menorca la pel·lícula de Christopher Nolan basada en l’Odissea d’Homer, però amb elements també de Virgili, Dante o Èsquil. No vaig anar a veure-la; tampoc no ho faré més endavant, perquè, segons les crítiques i comentaris que me n’han arribat, hi ha massa coses que em grinyolen. No dubt que cinematogràficament sigui una magnífica pel·lícula, així ho avalen l’èxit que ha obtingut i també les crítiques favorables. Ara bé, com a fidel lector de l’Odissea, entre altres temes de pes, allò que més lamentaria, en veure-la, és la desaparició de l’episodi central del poema —que comprèn del cant VI al cant XIII—: l’arribada a l’illa d’Esquèria, la pàtria dels feacis, la part que més fascina per la modernitat de l’estructura i de recursos que empra, tenint en compte que l’obra va ser escrita, o compilada, entre els segles VII i VI abans de Crist.

Quan arriba a l’illa dels feacis, Odisseu és rebut per Nausica (personatge important que tampoc no apareix a la pel·lícula), la filla del rei, que el condueix a palau. Allà és acollit degudament segons la «xenia», l’obligació moral de l’hospitalitat (no la «llei de Zeus»), una espècie de contracte recíproc que no es podia rompre. Durant el banquet que se celebra en honor de l’hoste (Odisseu no ha manifestat el seu nom real), un aede cec, Demòdoc (hi ha qui ha volgut veure-hi un alter ego d’Homer), canta diferents episodis de la guerra de Troia. En escoltar-lo, Odisseu s’emociona profundament i es tapa la cara per dissimular les llàgrimes (els herois d’Homer ploren), que finalment el delaten. Aleshores revela qui és i narra tota la història que ha viscut, sense amagar els errors comesos. L’aede i Odisseu són un recurs narratiu magnífic (avui parlaríem de metaliteratura), que emociona cada vegada que el llegeixes. Finalment, són els feacis els qui, en una nau, condueixen plàcidament Odisseu a Ítaca.

Tant de bo la pel·lícula serveixi per despertar l’interès per llegir l’Odissea i per crear nous i entusiastes lectors i lectores del magne poema, l’obra fundacional, juntament amb la Ilíada, de la literatura occidental. En català en disposam de quatre magnífiques traduccions, dues de les quals actuals. Fem-ne un breu repàs.

Carles Riba la va traduir dues vegades. La segona, del 1948, és un cim també de la nostra literatura, un treball excels, però de lectura complicada per a un lector d’avui. Després haguérem d’esperar fins al 1997 per tenir-ne una nova versió, ara en prosa, de Joan Aymerich. L’any 2016, Joan Francesc Mira va publicar-ne una nova traducció en vers (Ed. Proa), en la qual adaptava, com havia fet Riba, l’hexàmetre grec al model accentual de la llengua catalana. En vaig parlar al Menorca en el seu moment. Finalment, el juny d’enguany ha aparegut la nova traducció en vers de Pau Sabaté, que el 2019 ja havia traduït, de manera excel·lent, la Ilíada en vers, totes dues per a la col·lecció Bernat Metge Universal.

La traducció de Sabaté es basa en l’hexàmetre català fixat per Riba (versos que contenen 6 accents principals degudament col·locats), tot i que, com havia fet en la Ilíada, hi afegeix dos procediments diferents (no tenim espai per detallar-los), que li atorguen una remarcable fluïdesa. El traductor aconsegueix que el ritme marcat per l’hexàmetre sigui àgil i natural, sense la monotonia que podria provocar la repetició d’un mateix patró mètric. La traducció, a més, està feta amb un model de llengua elegant, però actual i d’una gran naturalitat, que arriba sense dificultats a qualsevol lector. Un treball admirable, de lectura altament satisfactòria, que us farà xalar i us emocionarà.

Llegir —i rellegir— Homer sempre és una experiència apassionant, enriquidora, commovedora, i en tenim, en llengua catalana, unes traduccions meravelloses. No us les perdeu.

(Publicat a «La paraula en tel temps». Diari Menorca, 22-09-2026)

Es bisbe no és el bisbe

El meu avi patern tenia un hort on cada any engreixava un porc, de manera que, com a moltes cases, a ca nostra fèiem porquejades. Així, de petit, em vaig familiaritzar amb la nomenclatura del porc i les diferents castes d’embotits: des del camot fins a la peça més grossa farcida de sobrassada, aquella que necessitava més temps per curar-se i que era la darrera que s’havia d’encetar: el ventrell de l’animal, que anomenam «bisbe». En la llengua parlada de les Illes, en referir-nos a aquesta peça empram l’article salat (es bisbe); en canvi, quan ens referim a la dignitat eclesiàstica empram —com s’ha fet sempre— l’article general (el bisbe).

La paraula «bisbe» per referir-nos a l’embotit no és exclusiva de Menorca. Està estesa per bona part del país (Empordà, costa de Llevant, Maestrat, Mallorca, etc.). De fet, ja trobam el terme documentat l’any 1575 en un llibre publicat a València, obra del gironí Onofre Pou, titulat Thesaurus puerilis. Es tracta d’un vocabulari orientat als infants, on en l’apartat dedicat al porc apareix el terme: «Lo bisbe, o bisbot, o ventre.»

He fet aquest preàmbul perquè ja fa temps que observ com, a vegades, l’article salat és emprat malament amb paraules i expressions que, a Menorca, s’han fet sempre amb l’article general. I no em referesc a nous parlants, que seria comprensible. Avui no és difícil sentir «es bisbe» (càrrec eclesiàstic), «sa catedral», «es cel» (o «es cels»!)…, o expressions com «donar ses gràcies» (ses gràcies es riuen, no es donen) en tost de donar les gràcies o donar l’enhorabona. Fa poc vaig sentir una representant institucional dir dues vegades, en una intervenció pública, «ses festes de “sa” Mare de Déu de Gràcia». O un altre càrrec institucional que va escriure «arròs de “sa” terra». Són usos aberrants a Menorca, de manera que si qualque cosa ens ha de preocupar no és l’article salat, que de cap manera està en perill, sinó justament aquests usos indeguts que desfiguren la parla.

També és fals que el registre estàndard posi en perill el català de Menorca. En totes les llengües de cultura, l’estàndard, com no pot ser d’altra manera, és la llengua de l’educació i el registre que permet entendre’s sense dificultat entre diferents dialectes, sovint molt més marcats que els de la llengua catalana (el cas de l’italià, per exemple). En una llengua normalitzada, prou que els parlants saben de manera natural quin registre han d’emprar. El perill del català de Menorca no és l’estàndard (des del segle XIV, a l’illa s’ha emprat sempre l’article general en escrits formals i no per açò hem deixat de salar), sinó la pèrdua alarmant en l’ús social de la llengua davant la pressió cada vegada més forta del castellà. Una pressió deguda sobretot al canvi de població, però també a polítiques i moviments agressius en contra.

Que un nou parlant, que ha après la llengua catalana a l’escola, empri qualque forma més estàndard no és cap problema, ja s’adaptarà al dialecte si pot parlar la llengua normalment. El problema és que no la parli perquè més tost li posem dificultats: arrufar el nas si no empra aquella forma que esperaríem; girar la llengua i parlar-li sempre en castellà; o confondre’l amb totes aquestes bestieses de «menorquí i català», que un parlant d’una llengua hegemònica no pot entendre. Més encara, que un al·lot menorquí digui «soc» no té gens d’importància, ja ho canviarà amb el temps. Allò que fa mal a la llengua és que la gent vagi al supermercat a comprar «pollo», «queso», «hojaldre», «merlussa», «lubina» o que, en anar a comprar el pa, en tost de demanar un coc o un panet de tota la vida demani un «bocadillo». Allò que fa mal a la llengua és la interferència, cada vegada més marcada, del castellà, no tan sols en el lèxic, sinó també en les expressions, la morfologia, la sintaxi i la fonètica, juntament amb la pèrdua d’ús social, que en alguns llocs —Eivissa, Palma…— és dramàtica.

Publicat a «Xerram d’on som —Acció Cultural de Menorca». (Diari Menorca, 17-08-2026)

Cinquanta anys d’aquell 1976

Josep Piera va titular les seves memòries Els fantàstics setanta, amb un adjectiu que bé podríem aplicar a aquell prodigiós 1976 i als quatre o cinc anys que el van seguir. Era la sortida d’una llarga dictadura i d’una repressió implacable, i era un esclat social, cultural i polític no sols per recuperar la llibertat (l’autèntica), sinó també per recuperar la identitat, la llengua i la cultura pròpies; per reivindicar l’oficialitat del català i fer-lo normal en l’educació i en tots els àmbits en què havia estat prohibit; per encetar, en fi, el camí de l’autogovern. Era un moment en què tot estava per fer, com deia aquell conegut poema de Martí i Pol («tot està per fer i tot és possible»), encara que la segona part del vers ja són figues d’un altre paner.

Sopar homenatge a Francesc de Borja Moll. (Foto: Javier. Font: pafetacasa.cat.)

L’any 76 va representar l’inici d’aquella empenta col·lectiva que configuraria els anys de la Transició a Menorca. En concret, i pel que fa a la cultura, hem de recordar, cinquanta anys després, l’impuls i l’impacte que va tenir el Congrés de Cultura Catalana —iniciat el 1975—, que durant dos anys implicaria tot l’àmbit dels Països Catalans, com definia el Congrés el seu marc d’actuació. El terme Països Catalans s’emprava sense problemes en aquella època per referir-se a totes les terres de cultura i parla catalanes; no va ser fins més tard que l’anticatalanisme i el nacionalisme espanyol atacarien aquesta denominació, avui substituïda, en general, per altres formes d’anomenar la mateixa realitat. Podeu trobar informació molt detallada sobre l’efemèride al llibre Reinventar-nos per ser un (nou) país. El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977), publicat per Nel Martí a l’Editorial Moll l’any 2022.

En aquesta ocasió vull recordar l’esdeveniment que podem considerar central del Congrés de Cultura Catalana i, potser, el que més impacte va tenir dins el món cultural i social de l’època: l’homenatge popular a Francesc de B. Moll, celebrat amb un sopar al Club Marítim de Maó dia 21 de febrer de 1976, amb l’assistència de 400 persones i amb nombroses adhesions d’organismes institucionals, entitats culturals i esportives, el món de l’educació, el teixit associatiu, parròquies, etc.

El sopar va coincidir amb l’arribada a Menorca de l’exposició dedicada al Diccionari català-valencià-balear, que, aleshores, ja havia visitat gran part de les terres de parla catalana. Com afirma Nel Martí al llibre citat: «L’homenatge a Borja Moll es va convertir, com es preveia, en una manifestació multitudinària d’admiració i estima cap a la seva persona». Al mateix temps, va ser també en un gran acte de reivindicació de la llengua i la cultura catalanes, pròpies de l’illa, i de la personalitat dels menorquins. Així es va posar de manifest en els parlaments de Climent Garau (president de l’OCB), Andreu Murillo, Joan Hernández Mora, Pau Faner, Josep M. Quintana i Llorenç Olives. El sopar es va acabar amb una actuació del cor parroquial de Sta. Eulàlia d’Alaior, dirigit per Antoni Pons Morlà, que va tancar la seva intervenció amb un emotiu Cant de la senyera, l’emblema que identifica les terres que formaven la confederació de la Corona d’Aragó.

Després d’aquell sopar, Moll va rebre altres distincions dins el mateix any, com el nomenament de Fill Predilecte de Ciutadella i la inclusió a la galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Maó. Avui la figura de Moll hauria de servir d’inspiració i estímul per a tots els qui de ver estimen la llengua pròpia de Menorca i de vaccí contra la pretensió dels qui volen dividir-la o fer-la retrocedir. Moll és una figura enorme, l’home que, entre molts altres mèrits, va fer possible la continuació i acabament d’una obra monumental dins la romanística: el diccionari (DCVB), que avui continua essent obra de referència i de consulta obligada.

Publicat a «La paraula en tel temps» (Diari Menorca, 08-09-2026)