Jordi Pàmias, XVII Premi Jaume Fuster

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Sagarra, 1938) ha estat guardonat amb el XVII Premi Jaume Fuster que atorga anualment l’AELC en reconeixement a la trajectòria literària d’un autor. Pàmies és una de les veus més representatives de la poesia catalana. (Foto: Carme Esteve)

El passat 29 de maig el poeta Jordi Pàmias rebia, en acte públic celebrat a l’Ateneu de Barcelona, el XVII Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la trajectòria literària d’un autor. D’aquest premi ja he tingut ocasió de parlar-ne en aquesta secció i només recordaré que són els propis socis de l’AELC els qui trien l’escriptor guardonat mitjançant dues rondes de votacions. En una primera volta els socis proposen els noms dels autors de forma lliure, i en la segona elegeixen el guanyador d’entre els tres escriptors que han rebut més vots de tots els proposats. Aquest sistema garanteix unes votacions obertes i gens mediatitzades per a un premi que només té caràcter honorífic però que representa el reconeixement dels companys d’ofici a tota una carrera literària i que, per tant, és valuós per la seva significació.

Jordi Pàmias va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i, entre altres, va exercir durant trenta anys de professor de Llengua i Literatura espanyoles a l’institut masculí de Lleida que, a partir de 1978 i a iniciativa del mateix Pàmias, durà el nom de Màrius Torres. L’any 1969 es donà a conèixer com a poeta quan va guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit amb l’obra La meva casa, publicada el 1972. A partir d’aquest moment anirà consolidant una carrera literària que el situa entre els poetes imprescindibles en llengua catalana. És autor d’una obra construïda amb constància, escrita minuciosament, d’una gran honestedat i que ha sabut caracteritzar amb un estil propi en què destaca la musicalitat del vers (no debades Pàmias és un gran mozartià), la bellesa expressiva, una riquesa formal netíssima i fonda a la vegada, sentidament humana, propera i amb un llenguatge que té el perfum del paisatge de la Sagarra. Ho expressava així Carles Duarte en l’acte de concessió del premi “la seva és una poesia vehement, humana, feta de fang, blat, cel i aigua; és un mestre en l’arriscat art de fer viure el paisatge amb les paraules”.

L’acta de concessió del premi a Jordi Pàmias assenyalava que “L’excel·lència de la seva obra i la constància l’han convertit en una de les veus més representatives de la poesia catalana i en un referent per a les noves generacions de poetes”. Pàmias ha publicat setze llibres de poesia molts dels quals han obtingut els més destacats guardons en llengua catalana, com el premi Carles Riba, el Vicent Andrés Estellés, Jocs Florals de Barcelona, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Cavall Verd, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi Crítica Serra d’Or entre d’altres. I, a més del Jaume Fuster, el conjunt de la seva trajectòria havia estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi (1999) i amb la Medalla de la Paeria de Lleida al Mèrit Cultural (2013). Té publicada també una obra de teatre i quatre llibres d’assaig.

Qui encara no hagi llegit Jordi Pàmias i vulgui acostar-se a la seva poesia, ho pot fer de manera integral gràcies a la magnífica iniciativa de Pagès Editors de publicar-ne l’obra poètica completa, de la qual han sortit ja sis volums. Jo recomanaria, si m’ho permeteu, començar pel volum V, Terra, mite, àngel, que conté tres poemaris excel·lents de la maduresa del poeta i que a mi em semblen fonamentals en la seva obra: Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel que formen una trilogia d’una bellesa serena, fonda, d’una escriptura, com sempre, rigorosa, elegant, austera, on podem trobar els grans temes que el poeta ha tractat en les seves obres. Vegeu, per exemple, el poema “La paraula que salva”:

“Només quan diem tu,
respirem aire fresc. S’ha velat el mirall del nostre jo superb,
s’ha esbatanat la porta de la torre de vori…
Fan nosa els guants. I no duré cap màscara,
en el roig carnaval de les disfresses.
A la platja cansada de les hores,
fitem els ulls de l’altre i descobrim
la gran blavor, nua, del mar”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-06-2017)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

X Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet

El proper dissabte 3 de juny, se celebrarà el X Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet a l’illa del Llatzeret a les 20 h. Les barques per assistir-hi sortiran de Calesfonts a partir de les 18.30. L’acte ha estat organitzat per l’Associació de veïns des Castell, amb el suport del Consell Insular.

Hem de qualificar de magnífica la notícia de l’organització de l’Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet per part de l’Associació de Veïns des Castell que, amb el suport del Departament de Cultura del Consell Insular i d’Illenc, ha tingut la feliç iniciativa de recuperar un recital que no s’hauria d’haver interromput mai. La darrera vegada que s’havia celebrat aquesta trobada va ser el gener de l’any 2010, abans que l’equip de govern del PP a l’Ajuntament des Castell, la institució que fins aleshores hi havia aportat els recursos i la logística perquè es pogués dur a terme, decidís retirar-ne el suport. Així es perdia un dels actes culturals més importants de la població i un esdeveniment literari de primer ordre a Menorca.

L’encontre havia nascut l’any 2000 impulsat per Francesc Calvet, que a la seva faceta de pintor hi unia la de dinamitzador cultural i amant de la poesia. Des del primer moment va trobar la complicitat inestimable de Miquel Vanrell, un altre agitador cultural, i la col·laboració entusiasta d’Irene Coll des de l’Ajuntament. Va començar d’una manera més humil i els dos primers anys va comptar només amb la presència de poetes de les Illes, però a partir del tercer any es pogué completar la idea de Calvet i es convertí en l’Encontre de poetes dels Països Catalans, terme, aquest, que s’emprava amb normalitat –abans de ser demonitzat per determinats sectors– per referir-nos a les terres de parla catalana, a la nostra unitat lingüística i cultural, una realitat que alguns encara pretenen negar. S’anomenà encontre perquè abans del recital hi havia tota una jornada de convivència, de la qual naixerien sòlides amistats, entre els poetes participants. Després de la mort prematura del pintor, l’esdeveniment incorporà, en el seu honor, el nom de Francesc Calvet.

Enguany el recital es farà, per primera vegada, en el marc incomparable de l’illa del Llatzeret, un espai retornat a les mans dels menorquins, que envoltarà d’una bellesa un punt enigmàtica la plenitud i veritat de la paraula poètica, de la paraula que neix de les arrels més profundes de la llengua i que en aquest món actual, ple de manipulacions, mercantilismes i postveritats, es fa més necessària, més urgent, que mai. L’acte, que serà presentat pel poeta Ismael Pelegrí, comptarà amb la presència de cinc poetes d’arreu dels Països Catalans que ens faran gaudir, amb veus i poètiques ben diverses, d’una vetlada intensa, plena, enriquidora.

De Menorca, comptarem amb la presència de Bep Joan Casasnovas, ben conegut a l’illa des la publicació de La paraula callada i la participació en diversos recitals com Illanvers, autor de poemes que ja s’han fet emblemàtics i d’una escriptura que cerca sempre un gran rigor formal. De l’illa de Formentera ens arriba Maria Ferrer Escandell, una poeta que si bé ha publicat encara poc, ha mantingut una escriptura continuada i rigorosa i és l’entusiasta organitzadora, entre altres activitats culturals, del recital Pont de Poesia a Formentera. De Catalunya ens acompanyarà Jordi Llavina, autor d’una obra extensa i diversa en el camp de la poesia, la novel·la, la narrativa i l’assaig. Entre altres distincions, Llavina ha rebut el premi de la Crítica Serra d’Or de poesia i el Premi de la Crítica de poesia catalana. Del País Valencià (Gandia), rebrem Teresa Pascual, poeta d’una gran exigència i rigor, que ha estat guardonada, entre altres, amb els premis de la Crítica Serra d’Or de poesia, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. De Mallorca tindrem Joan Perelló Ginard, poeta d’una dilatada obra que ha estat guardonada amb diversos premis literaris,  de qui vam parlar fa poc en aquesta mateixa secció amb motiu de la publicació del poemari El mapa de l’infinit. Es tracta, en definitiva, d’una cita indispensable per als amants de la poesia, per a tots aquells que vulguin gaudir de la festa i la bellesa, sempre estimulant, de la paraula.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Sebastià Perelló, premi de la Crítica

La novel·la “Veus al ras” de Sebastià Perelló va ser guardonada el passat mes d’abril amb el premi de la Crítica de narrativa en llengua catalana dins els premis que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios. L’obra va ser publicada el 2016 per Club Editor.

El passat mes d’abril es van conèixer els guanyadors dels Premis de la Crítica que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios a les millors obres de poesia i narrativa publicades l’any anterior en les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. En la modalitat de llengua catalana, que coordina l’AELC, els premiats van ser, en poesia, Lluís Solà per la monumental obra Poesia completa de la qual parlàrem fa poc en aquesta secció i, en narrativa, el mallorquí Sebastià Perelló per la novel·la Veus al ras, publicada per Club Editor.

Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és llicenciat en Filologia Catalana i combina el seu treball docent amb una intensa activitat literària desplegada en diversos gèneres que van des de la creació (poesia, narrativa, crítica, assaig) a l’articulisme i la realització de nombrosos cursos i conferències. Ha coordinat també els cicles sobre literatura i vi “In vino litterae” i “Beure sense set” que es va impartir a Menorca en els cursos de l’UIMIR el 2007. Abans de Veus al ras havia publicat quatre llibres de poesia, dos de narrativa, dues obres d’assaig i la novel·la Pèls i senyals.

Veus al ras és la història d’un home que ha perdut la capacitat de parlar, que s’ha perdut ell mateix en una afàsia que el paralitza i el rosega, incapaç de sortir d’una teranyina que l’ha anat lligant i que el fa aparèixer cada setmana davant de casa seva després d’haver-hi deixat la dona en una soledat que la turmenta i la manté en una espera obstinada mentre escriu un quadern on flueix, incessant, la paraula i en el qual explora la història de la seva relació i d’un amor que encara manté a pesar del desassossec i la desesperació. D’aquesta manera teixeix un relat que, amb la presència d’un obstinato de fons –crec que en aquesta obra no podem obviar el moviment musical amb elements com el ritornello o el leit motiv wagnerià– tracta de reconstruir mitjançant els detalls i els fets que coneix, la infància i les circumstàncies d’aquest home que ja només pot expressar-se a través del gest. Així la dona, figura fonamental en el text, tracta de trobar el fil que li pugui donar respostes i li permeti entreveure una sortida al laberint que els engoleix. En aquest sentit no podem deixar de pensar en el mite d’Ariadna o, encara més, en el de Penèlope en el seu teixir i desteixir, pacient i constant, sempre a l’espera, tossuda contra la realitat que li volen imposar.

A Veus al ras la paraula cobra protagonisme damunt l’acció. El monòleg obsessiu de la dona està escrit en una prosa enlluernadora, fronterera entre gèneres, en què el llenguatge és tractat de manera minuciosa, precisa, com en un treball d’orfebreria en què tot està pacientment encastat i cada detall és important, una escriptura que flueix i retorna com una onada, sense concessions a la facilitat i perfectament acoblada a la situació claustrofòbica i desolada que dibuixa la narració. Un text rigorós i potent –s’ha parlat de Beckett– on trobam expressions i girs que possiblement procedeixen del món de la infantesa de Perelló, una presència que sembla evident en la novel·la, i en el qual el gust per la paraula, que ho és tot, embolcalla el lector en un poderós continu verbal, veus al ras d’uns personatges que parlen en l’únic discurs possible de la dona, veu muda de l’home en una veu que no cessa de parlar.

Els personatges de Veus al ras són fruit de la incertesa i la inanició de l’època actual. El mateix autor ho assenyalava en una entrevista: “La meva idea era perfilar els personatges en el present més immediat, i amb això vull dir mostrar-los en l’escarràs de la crisi que ens paralitza a tot plegats, mostrar-los en aquest desproveïment que ens immobilitza i que sembla incapacitar-nos per tal de continuar endavant”. Dos personatges que, des del silenci d’una banda i el poder de la paraula de l’altra, ens tracen, en aquest text excel·lent, una història de desolació i rebel·lia, d’amor i de soledat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

“La draga”, una intensa paràbola sobre el mal i la degradació

Esperança Camps acaba de publicar “La draga” a l’editorial Llibres del Delicte. Es tracta d’una novel·la, escrita sense concessions, que narra una punyent història centrada en el mal i la degradació física i moral d’un espai situat en una illa sense nom. (Foto: Prats i Camps)

No sé si és possible que un autor surti del tot indemne, vull dir sense sentir-se de qualque manera canviat amb l’experiència, quan escriu una intensa paràbola sobre el mal, quan s’ha d’implicar, d’immergir, en una història en què el mal ho impregna tot. No tan sols el mal com acció, sinó la presència d’una malura que s’escampa, com una infecció sense remei, per tot el teixit social d’un espai tancat en ell mateix, en què fins i tot els elements actuen com agents dinàmics d’aquest ambient malaltís, insà, descompost. És el cas de La draga, la nova novel·la d’Esperança Camps, publicada el mes de març a Llibres del Delicte, en què l’escriptora excel·leix a l’hora de traçar una profunda, angoixant, metàfora sobre la presència del mal. Es tracta d’una obra que no pot sorgir de la facilitat, sinó d’un insubornable “compromís amb la literatura” tal com ella mateixa assenyala en un pròleg en què explica que “escriure aquesta novel·la ha estat buidar les golfes de la memòria. Ha estat ajuntar dues etapes separades per un any i una crisi”.

La draga és, en efecte, una novel·la escrita sense concessions, amb una gran ambició literària i un inqüestionable domini del llenguatge, l’estructura i el tempo narratius. Camps relata la història d’una devastació que causa desassossec, que pertorba la consciència del lector, que l’inquieta per la presència d’aquest mal sense pal·liatius, però ho fa amb l’habilitat del novel·lista que domina les seves eines i que sap mantenir-lo enganxat a les pàgines amb un desplegament de recursos eficaç i intel·ligent. Així, la destresa mostrada a l’hora de combinar les històries dels personatges o les diferents veus narratives en un continu sense marques, en el qual el lector no es confon mai. En aquest sentit, per una banda tenim la tercera persona d’un narrador omniscient i per l’altra la veu de n’Ignasi, el protagonista de la novel·la, que es manifesta en segona persona, com si el mateix narrador l’interpel·lés quan n’ha d’expressar els pensaments, les sensacions o els sentiments, el seu naufragi vital; un narrador que no s’està tampoc de dirigir-se fins i tot al lector quan li convé. I tot açò escrit en una prosa potent que aconsegueix dotar el llenguatge d’una gran expressivitat, adequant-lo al clima opressiu en què es desenvolupa la narració, al discurs pertorbador del protagonista.

L’acció se situa en una illa que podria formar part del paisatge inhòspit d’un film futurista, ferida per la contaminació i una pluja trista i persistent que tot ho amara. Una contaminació que sembla haver penetrat en el cor dels seus habitants, immersos en una atmosfera de derrota enmig dels seus naufragis personals. Una illa sense personalitat, sense identitat. Per açò no hi ha topònims que en defineixin els noms. Només Poble i Ciutat. Més enllà el continent, enfora de l’illa que molts ja han deixat. A pesar d’açò n’Ignasi, després d’haver fet de periodista per tot el món, quan perd la feina i se separa de la dona, se sent empès a tornar-hi per retrobar la casa heretada dels pares i els records de la infantesa. Una volta allà, i amb un projecte que l’il·lusiona, serà testimoni de l’ambient asfixiant i del dragatge del port de Poble que, a més dels fangs pudents i contaminats, provoca la descoberta d’un cadàver que li farà retornar vells fantasmes, mentre manté una difícil relació amb la metgessa del poble.

 A La draga trobam l’estil propi que Esperança Camps ha sabut crear en la seva narrativa, adaptat en cada cas a la temàtica de les novel·les, però que podem reconèixer si n’hem seguit la trajectòria. En aquest cas, la prosa intensifica la sensació de degradació dels personatges i l’espai que descriu, i tanmateix convida a assaborir-ne la construcció, a deixar-nos endur per la força del llenguatge, de la paraula, que ens permet penetrar a fons dins aquesta història de naufragis i desolació.

 (Diari Menorca, 02-05-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Lluís Solà, premi Cavall Verd de poesia

Lluís Solà (Vic, 1940), poeta, dramaturg i traductor, fundador de la revista “Reduccions”, ha estat guardonat amb el Premi Cavall Verd de poesia per la publicació el 2016 de “Poesia completa” (Edicions de 1984), un volum que aplega tots els llibres inèdits i publicats de l’autor. (Foto d’Adrià Costa)

El passat 25 de març, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana concedia els premis Cavall Verd de poesia  en la seva XXXIV edició durant el sopar literari que se celebra cada any amb aquest motiu. La cerimònia magníficament dirigida per Ismael Pelegrí, que s’acomiadava com a vocal per Menorca de la junta directiva de l’associació, es dugué a terme a Manacor després dels actes d’homenatge que es reteren al poeta Guillem d’Efak. Com és sabut, aquests premis, que no tenen dotació econòmica, s’atorguen a una obra original i a una traducció publicades durant l’any anterior. En aquesta ocasió el premi Josep M. Llompart de poesia va ser atorgat a Lluís Solà per la publicació de l’esplendorós volum Poesia completa i el premi Rafel Jaume va recaure en la gran traducció del Cançoner de Petrarca realitzada per Miquel Desclot, de la qual parlàvem fa poc en aquesta mateixa secció.

El jurat, que és format per escriptors membres de la pròpia associació, destacava que tant una obra com l’altra són “autèntiques fites culturals que només es donen una vegada cada molts anys” i assenyalava la publicació de la poesia completa de Solà com un “dels esdeveniments poètics i literaris més importants de la dècada”. Aquest volum, que en edició impecable de 1984 consta d’un milenar de pàgines, no només aplega tots els llibres publicats fins al moment per l’autor sinó que inclou fins a 42 poemaris inèdits i representa una autèntica festa per als lectors de poesia, el goig impagable de poder gaudir de l’obra completa d’un poeta excepcional.

Vaig tenir la sort de conèixer ben prest la poesia de Lluís Solà gràcies al poeta, i amic comú, Jordi Vivet que me’n parlà amb entusiasme en la dècada dels 70 quan començàvem l’aventura dels recitals poètics. Així vaig llegir Laves, escumes, el primer volum publicat per Solà el 1975. Després, amb un gran interès, en vaig seguir la trajectòria en els diferents llibres publicats, en els quals l’autor aplegava sempre diversos poemaris. Em va enlluernar especialment el volum Entre bellesa i dolor. Obra poètica inèdita, publicat per Edicions 62 el 2010 amb la inclusió de la poesia exuberant dels “Cants”, profunda, diàfana, d’exquisida musicalitat i extraordinària riquesa d’imatges.

En el pròleg  a Poesia completa, imprescindible, lúcid, ple de saviesa, en què Lluís Solà reflexiona sobre la poesia, el poeta i la paraula, ell mateix assenyala dues èpoques en la seva obra. La primera, de caràcter més reivindicatiu, aniria de 1958 fins al 1994. La segona, que es produeix després d’un període de sis anys “d’esterilitat total” abasta de 1999 al 2015 amb l’aparició dels “Cants” i la minva del poema breu i del poema en prosa. Aquest darrer període es caracteritza per una gran fecunditat i per una poesia de caràcter més reflexiu en què el poeta aprofundeix en l’expressió de la condició humana i de la natura que som i ens conforma. En aquest sentit Carles Camps Mundó escriu: “Penso que la veu poètica de Solà parla en un pla d’igualtat amb la naturalesa i tots els seus elements, aquesta naturalesa que omple fins al més mínim interstici els seus poemes. En un acte d’humilitat d’abast ontològic, Solà no ens parla de la naturalesa com a intrús, com a dominador o simplement com a contemplador, sinó que en parla en la naturalesa com a naturalesa.”

L’obra poètica de Solà, que demana ser llegida i rellegida amb tota l’atenció, estudiada i divulgada en tots els àmbits, i que com afirma Sam Abrams “segueix la baula dels grans poetes de la preguerra, la guerra i la postguerra”, s’ha vist tot just completada per la publicació d’un altre llibre de gran calat en la faceta assagística i de pensament de l’autor: Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana (1999-2016), publicat també per Edicions de 1984. Un conjunt ple de coherència, qualitat humana i rigor, segurament indissociable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-04-2017)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari