Illanvers, 15 anys de poesia

El pròxim dissabte dia 8 d’agost, a les 21.30, la fortalesa de La Mola acollirà la 15a edició d’Illanvers. Es comptarà amb totes les mesures de seguretat exigides: ús de mascareta, separació de seients, gel hidroalcohòlic, sortida escalonada. No es necessita inscripció prèvia. Com sempre, es podrà adquirir el llibre amb tots els poemes del recital.

Enguany arribam a la XV edició d’Illanvers en una època marcada per la pandèmia, la incertesa i el gran repte de ser capaços, és a dir que la humanitat sigui capaç, d’emprendre un canvi radical en la seva relació amb el planeta i en el model de consum insostenible i d’agressió constant al medi, d’explotació i esgotament del recursos naturals i de l’acumulació de la riquesa mundial en mans d’una minoria. El Covid-19 és un avís que no s’hauria de desatendre i, al cap i a la fi, el futur i la transformació de la societat són en mans de tothom. Molts petits canvis poden provocar grans canvis. Ja ho deia aquell vers d’Ovidi que Francesc de Borja Moll va triar com a lema per a la seva editorial en temps d’enormes adversitats: Dura tamen molli saxa cavantur acqua. En aquest procés de transformació, la poesia, la música, l’art, hi han de tenir sens dubte un gran paper gràcies a la seva capacitat de sensibilització, d’autenticitat, de despertar consciències i fugir de la banalitat i la renou que imperen en massa àmbits. Fomentar la cultura, fomentar la creativitat, fomentar la poesia, entesa en el sentit més ampli, hauria de ser objectiu primordial en el món de l’educació. I de tot plegat n’hauria de sorgir aquella nova il·lustració radical que reclamava Marina Garcés.

He parlat de 15 anys de poesia, però Illanvers no és només poesia, és també música, és també art, és la confluència d’aquestes tres formes expressives que neixen de la creativitat humana en un conjunt que s’harmonitza perfectament i que conforma aquest espectacle que presentam cada any a principis d’agost i que no només s’ha consolidat i crescut, sinó que ha servit d’inspiració per a altres actes en què la poesia és també protagonista. I quinze anys és potser una xifra prou rodona per fer una mica de repàs del recital i la seva evolució, de les persones que l’han fet possible.

Illanvers va néixer l’any 2004 gràcies a les gestions realitzades per Paco Bagur, el cantant emblemàtic de Traginada, davant el conseller de cultura d’aleshores, Mateu Martínez, que el va incorporar a la programació del Consell Insular. Si bé el primer any va comptar amb una coordinació coral, a partir de la segona edició vam quedar de coordinadors Sergi Cleofé i un servidor, amb l’ajut inestimable els primers anys de Pacífic Camps, Carles Gomila, Òscar Bagur, i els pintors i fotògrafs que cedien les seves obres per a la projecció, sense oblidar la disposició sempre excel·lent de Joana Quintana, ara en una altra destinació, i, com és evident, de tots els poetes i els músics que hi participaren. A partir de l’onzena edició, Llucia Palliser va agafar el relleu de Sergi Cleofé i les projeccions es van canviar per la creació d’una obra en directe per part d’un pintor. No puc sinó manifestar el meu agraïment profund a tots els consellers de cultura que han cregut en Illanvers, l’han mantingut, han fet que pogués créixer i sens dubte el continuaran: Mateu Martínez, Nel Martí, Bartomeu Febrer, Joan Lluís Torres i  Miquel Àngel Maria.

Juntament amb Illanvers, ha evolucionat també la publicació que recull tots els poemes del recital a fi que, després, el públic assistent en pugui fer una lectura atenta i reposada. De la plagueta inicial a base de fotocòpies, passant per la impressió del quadern a tot color amb les imatges de la projecció, al llibre actual, hi ha també la voluntat d’oferir el producte més digne possible. Pel que fa a aquests nous volums de la col·lecció Xibau, hem d’agrair la col·laboració i la feina de Fina Salord en la revisió i correcció d’originals i la preparació de l’edició. Com és habitual, el llibre es podrà adquirir a l’entrada del recital amb un important descompte o posteriorment a les llibreries al preu normal.

A diferència d’altres edicions, enguany Illanvers només es farà un dia a causa de les circumstàncies actuals. Serà a la fortalesa de La Mola, un espai, com tot ara, d’aforament limitat, però de gran cabuda que permet acollir un públic nombrós respectant totes les mesures de seguretat vigents i que no necessita reserva prèvia. Comptarem amb els poetes Rosa Preto, Carlos Minuchin, Maria Dabén Florit, Joan Manuel Pérez i Pinya, Àngels Cardona, Ponç Pons i Enric Casasses. En ocasió del centenari del seu naixement, retrem l’homenatge a Josep Carner, poeta de qui l’actriu Gemma Moll llegirà alguns poemes. Els músics que ens acompanyaran seran Guiem Soldevila i Pau Cardona i el pintor que crearà l’obra en directe, autor de la imatge del cartell i la coberta i les il·lustracions del llibre, serà Pacífic Camps. El fil conductor, com pot semblar evident, està relacionat amb els confinaments. La cita serà dissabte dia 8 a les 21.30. Recomanam arribar amb un poc de temps perquè la normativa obliga a prendre nota del nom de les persones assistents. És obligatori l’ús de la mascareta durant tot l’esdeveniment. Esperam que gaudiu d’aquesta 15a edició d’Illanvers.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 04/08/2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

En el centenari de Joan Perucho

Enguany se celebra el centenari del naixement de l’escriptor Joan Perucho i Gutiérrez (Barcelona, 1920-2003). Poeta, novel·lista, crític d’art i articulista, autor prolífic en tots els gèneres i amb una obra molt personal elaborada a partir del mite, el fantàstic, el misteriós.

La celebració del centenari del naixement de Joan Perucho haurà de servir sobretot per difondre l’obra d’un dels escriptors més originals, fecunds i apassionants de la literatura en català del segle XX, avui segurament poc conegut a pesar de la vigència i actualitat de la seva literatura i de l’interès creixent pel gènere fantàstic, impulsat per diverses associacions i festivals –amb el precedent de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, fundada l’any 1997– i per escriptors com Ricard Ruiz Garzón, entre d’altres. He de dir però que sempre és trist que la proclamació dels anys dedicats a diferents autors (enguany conviuen l’Any Carner i l’Any Perucho) es trobi tan restringit al Principat i no s’estengui a tot l’àmbit lingüístic en una col·laboració entre institucions, que hauria de ser possible i desitjable, per difondre el coneixement dels nostres grans autors entre els territoris que tenen el català com a llengua pròpia. I més encara en uns moments de tanta pressió miserable sobre la nostra llengua.

Joan Perucho va començar publicant poesia, però ben prest va conrear altres gèneres com la narració curta, la novel·la, els llibres de viatges, crítica d’art i literatura memorialística. Les seves novel·les més conegudes són probablement Les històries naturals (1960), Les aventures del Cavaller Kosmas (1981) o Pamela (1983), publicades en un moment molt polititzat en què l’escriptor, d’un catalanisme incontestable, però vinculat per exemple a la revista Destino, no era gaire ben vist per determinats sectors. Ara és el moment idoni per tornar a la lectura no només d’aquestes novel·les sinó de tota l’obra peruchiana (més d’una setantena de llibres entre narrativa, poesia i assaig) que es trobi a l’abast en les diferents edicions (paper i digital) que s’han publicat darrerament i de l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica (Ed. Empúries, 2020) de Julià Guillamon, gran estudiós de la figura de l’autor i comissari de l’Any Perucho.

L’obra de Joan Perucho, d’una imaginació extraordinària, s’endinsa pels camins del fantàstic i de la màgia, però sempre amb la més alta exigència literària i des d’una vasta cultura. Hi trobarem vampirs, viatges en el temps, aigües encantades, monstres, espies, mitologies, medievalisme, combinació d’èpoques, etc. Un univers quimèric que oscil·la però amb la consciència de realitat. Hi trobarem també el sentit de l’aventura i una curiositat inesgotable, ja que va escriure sobre una gran diversitat de temes, com per exemple la gastronomia,  l’erotisme o, com hem dit, sobre art. En aquest sentit és destacable la relació que mantingué amb grans artistes del moment, sobretot Joan Ponç, Tàpies, Cuixart, Miró.

A l’entrada a “Lletra”, Julià Guillamon escrivia:  “pocs autors catalans d’aquest segle (s. XX) poden oferir la diversitat d’interessos i la varietat de la literatura de Perucho, una relació tan estreta amb l’art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural, al costat dels llibres i les obres d’art”.

Les obres de Joan Perucho han estat traduïdes àmpliament a un gran nombre d’idiomes, entre ells l’anglès, alemany, castellà, francès, rus, japonès o xinès, i va rebre reconeixements com els premis Ramon Llull, Nacional de la Crítica Catalana de narrativa, Cavall Verd de Poesia, Nacional de Literatura, Nacional de la Crítica Catalana de poesia o Premio Nacional de las Letras.

Ara és la millor ocasió, idò, perquè aquells lectors que la desconeixen es puguin acostar a l’obra fascinant d’un escriptor que va seguir el seu camí al marge de les modes i l’estètica que dominava en l’època en què començà a publicar. I un bon moment també per rellegir-lo aquells que ja havíem tingut el plaer de gaudir-ne.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-07-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Síndria esberlada” de Bel Granya

Bel Granya (Badalona, 1964), llicenciada en filologia hispànica i doctorada en filologia catalana, és gestora cultural i dirigeix l’Espai Betúlia de Badalona. Ha publicat nombrosos treballs de crítica i estudis literaris. “Síndia esberlada” (La Garúa Libros-Tanit) és el tercer llibre de poemes que publica.

Bel Granya va començar a publicar poesia l’any 2011 (Anagrama de sal) amb una veu ja madura, molt sòlida, amb una idea molt clara del camí que volia seguir, de com havia de concebre la seva poesia, i amb l’ambició literària d’una escriptura que fuig de la banalitat i dels malabarismes lingüístics per centrar-se en una expressió austera, precisa, per dir allò que és essencial amb les paraules justes. No debades, els seus treballs d’investigació i crítica literària la fan coneixedora, de manera profunda, de la nostra millor tradició tant en prosa com en poesia, cosa que permet tenir un pòsit d’una gran riquesa i emprendre una obra al marge de modes efímeres i de camins traçats per la postmodernitat. Ho assenyala de forma contundent Sam Abrams en el pròleg que encapçala Síndria esberlada, el nou llibre que la poeta acaba de publicar, quan escriu “Isabel Granya ens encamina cap a la poesia del futur, la poesia que ve, la poesia que podríem anomenar fundacional”.

Síndria esberlada és un conjunt de cinquanta poemes de maduració lenta, escrits entre 2016 i 2018, en què l’escriptura es condensa en uns pocs versos de gran potència verbal i sense que res que no destorbi la fondària d’una expressió poètica treballada amb gran cura i precisió. En aquest sentit em fa pensar en poetes com Anise Koltz o Margarita Ballester, o ja més enrere en l’obra Emily Dickinson.

Els poemes de Síndria esberlada ens sedueixen amb la seva intensitat des de la primera lectura, però també ho fan per l’admirable netedat amb què estan construïts i per la naturalitat en què integren tots els recursos estilístics utilitzats per la poeta, en especial la riquesa d’imatges i metàfores, que mai no són forçades o gratuïtes. Com tampoc no ho és l’ús del llenguatge, treballat sempre amb molta precisió i que demostra com es pot escriure de la manera més natural amb una expressió perfectament genuïna, sense caure en descurances o solucions dubtoses. En referència als recursos poètics utilitzats per Bel Granya, Sam Abrams escriu que “Novament, ens trobem davant la subtilesa del llibre que és molt més del que pugui semblar a primera vista”. Certament, un mèrit més de l’obra que comentam.

La mateixa imatge de la síndria que ens evoca el títol ja du implícita una càrrega de sensualitat, de la frescor de la fruita a l’estiu, del roig encès de la seva polpa, però a la vegada en el fet d’estar esberlada hi ha també una connotació de trencament, de dolor o de ferida. Aquesta dualitat és present a diversos poemes, però sempre expressada des d’una visió vitalista, des de l’afirmació del desig i la celebració de la vida, com en aquests versos, no exempts d’ironia: “Ho sabies que sempre que afiles / el ganivet et talles, / i també saps que hi tornaràs”. Ho diu de manera contundent, esplèndida, en el poema final, de ressons standhalians: “Dissimulada entre els verds / vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida.”

A Síndria esberlada, el paisatge hi és molt present, tal com ja es desprèn de les cites d’Eduard Sanahuja i Maria Aurèlia Capmany que encapçalen el llibre. El paisatge físic, però també el paisatge metafòric, com en un poema bellíssim que comença amb els versos “Has entrat al meu paisatge / com la pluja fina / que xopa la terra”, o el paisatge de la infància: “Avui m’he perdut / pels carrers de la infantesa”. I també els paratges illencs, tan estimats per la poeta, en aquest cas de la costa mallorquina: “Amb Cabrera per testimoni / hem nedat fins cap al tard / a Cala Galiota…”. En definitiva, i sense poder estendre’m més, es tracta d’un llibre intens, que commou, ple d’imatges belles i precises, per assaborir amb gust i amb profit.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-07-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“SEREM ATLÀNTIDA” DE JOAN BENESIU

L’escriptor Joan Benesiu (Beneixama, Alacant, 1971) quedà finalista de L’European Union Prize for Literature” amb la novel·la “Serem Atlàntida” (Ed. del Periscopi, 2019), obra estructurada a partir de la nostàlgia, la memòria i el simulacre, amb el rerefons de la història europea del s. XX)

L’European Union Prize for Literature és un premi literari de la Unió Europea fundat el 2009 i atorgat per un consorci format per la federació de les associacions europees d’escriptors (EWC), la federació dels editors europeus (FEE) i la federació europea i internacional de llibreries (EIBF). L’objectiu del premi és fomentar la riquesa en termes de creativitat i diversitat de la literatura contemporània i promoure’n la circulació al si d’Europa. D’aquesta manera, les obres guanyadores (una per cada país participant sobre el principi de rotació) arriben a un públic més ampli i internacional, més enllà de les fronteres nacionals i lingüístiques. Fins ara Espanya comptava amb tres guardonats en llengua espanyola, però enguany, per primera vegada, es tingueren en compte les altres llengües de l’estat i dues obres en català arribaven a la final. La guanyadora va ser la novel·la Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, de la qual ja vaig parlar en el seu dia en aquesta secció.

L’obra finalista va ser Serem Atlàntida, la nova novel·la de Joan Benesiu, autor que amb Gegants de gel, publicada anteriorment, havia obtingut les millors crítiques i havia demostrat la seva alta volada literària. Serem Atlàntida (títol de premonicions?) ens situa a diferents ciutats, però sobretot a Trieste i al cor d’Europa, en aquella mitteleuropa sacsejada per tants esdeveniments, canvis i enfrontaments, mitjançant una narració estructurada a partir de la nostàlgia, de la memòria i del simulacre en què la reflexió i les digressions acompanyen la història de les trobades atzaroses dels protagonistes. Benesiu utilitza, a més, al llarg de tota la novel·la múltiples referències literàries, artístiques, cinematogràfiques o filosòfiques. Un comentarista afirmava que aquesta característica obliga a estar pendents de Google o la Viquipèdia, però jo no ho crec. La novel·la funciona perfectament si no es coneixen totes les referències i en tot cas el lector consultarà allò que més curiositat li desperti (i pot passar sovint), però no li impedirà continuar una narració que, açò sí, no avança de manera tradicional sinó a través d’una multiplicitat d’històries a partir del fil argumental.

Serem Atlàntida comença a l’aeroport de París amb la trobada per atzar del narrador amb un personatge peculiar, Mirko Bevilacqua, per qui se sent tot d’una fascinat. Serà l’inici d’una sèrie de trobades, sempre inesperades, amb Mirko qui, a poc a poc, li revelarà detalls de la seva vida així com la relació que manté amb Clara, una jove que té cura d’una vella dama croata. La relació entre els tres personatges es farà més intensa en un viatge conjunt a la recerca d’unes arrels i un passat marcats pel dolor, la vergonya i la tragèdia, pels esdeveniments històrics des de la dissolució de l’imperi austrohungarès a la Segona Guerra Mundial o la guerra dels Balcans.

A Serem Atlàntida el viatge hi és constant, com si als personatges els mogués la necessitat d’anar sempre d’un lloc a l’altre, fins i tot als més allunyats o absurds. (“Clara havia continuat proposant-li viatges al voltant de la desconeixença, viatges als confins i al voltant de conceptes inhòspits o del tot extravagants”). La novel·la ens parla, així, del turisme de la desolació, fins i tot aquell que pretén desfiar el risc, com l’anada, carregada de misteri de Mirko i Clara a Txernòbil, com la parella que vol fer-se una foto a l’Alep en ple conflicte bèl·lic, o la visita als camps d’extermini, amb la tendència de fons actual de convertir-ho tot en un espectacle sense sentit.

Entre les múltiples referències de l’obra, hi ha els autors que parlen de viatges com Claudio Magris, Lluís Calvo, W.G. Sebald, etc. i fins en cinc ocasions, com en una premoció del confinament que hem viscut, a Xavier de Maistre autor del curiós llibre Viatge al voltant de la meva cambra. En definitiva, Serem Atlàntida és una poderosa narració, que convindrà rellegir, inserida en el marc de la convulsa història europea del segle XX.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-06-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Quan el cel embogeix” d’Antoni Vidal Ferrando

“Quan el cel embogeix” (Adia Edicions) és la setena novel·la publicada pel poeta, narrador i historiador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí 1945).

Quan el cel embogeix d’Antoni Vidal Ferrando és una d’aquelles novel·les absorbents que deixen els lectors fascinats tant per la potència de la narració com per força del llenguatge. Absorbent i que llegiries potser d’una tirada, però que a la vegada vols assaborir a poc a poc per la vivacitat, la precisió i riquesa de la llengua, allunyada d’aquell català banal i de terrasseta, sense ànima, que avui presenten determinades publicacions. I és que contar històries molta gent ho sap fer, però escriure amb alçada i rigor literaris, excel·lir en el domini de l’eina, ja és cosa que no es troba a l’abast de tothom. No debades, Vidal Ferrando és un dels grans escriptors del país, amb una obra poètica i narrativa construïdes amb solidesa, sense presses, amb una voluntat fèrria per trobar el gir just, el mot adequat, la precisió expressiva, tant en un gènere com en l’altre.

La novel·la arriba dos anys després del magnífic llibre de poesia Aigües desprotegides (Jardins de Samarcanda) en què apareixen alguns dels temes que ara podem trobar a la narració, com aquest poema d’una condensació i una síntesi aclaparadores: “La seda negra dels núvols / anuncia el rigor iracund de la neu. / Als seus abismes, ja hi udolen els llops.” Vegeu, per exemple, aquestes dues frases de “Quan el cel embogeix” que, al meu entendre, tenen una clara relació amb el poema: “Mentrestant, el planeta sencer alena per la boca del mal i la sang de tantes víctimes tenyeix de vermell deserts i pèlags”.

Quan el cel embogeix ens presenta un escriptor vell, decebut, alcoholitzat, escèptic, que s’ha proposar escriure una crònica literària de la seva època amb la qual obtenir el reconeixement que injustament se li ha negat. Admirador de Marcel Proust i la seva obra, de la qual apareixen alguns dels més destacats personatges, aquesta crònica és també una recuperació de la memòria personal del protagonista, nostàlgic i amb un cert complex d’Èdip, que s’entrellaça amb una crítica àcida, irònica, a vegades sarcàstica, de la societat en què viu, un reflex al cap i a la fi de la pròpia realitat social de l’autor, sobretot illenca, que Vidal Ferrando dissecciona amb mà precisa, amb un estil vigorós i una mirada incisiva sobre l’època actual. Mirada que pot resultar fins i tot premonitòria: “Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal, o com les esgarrifoses deu plagues d’Egipte, per arrasar els cinc continents.”

Al costat dels personatges de ficció –entre d’altres don Adolf, un fiscal d’extrema dreta, sinistre, membre de l’Opus Dei i enyoradís de la dictadura franquista, que plana sobre tota la narració; la secretària del fiscal; un extraordinari lloro suïcida; el poeta de moda; uns pirates informàtics, etc–, la novel·la s’enriqueix amb una sèrie de referents literaris, mitològics, cinematogràfics, musicals, artístics, que incrementen encara més l’interès per la lectura. En la  crítica sobre la realitat hi apareixen, per exemple, les sentències del Tribunal Constitucional, la pujada de l’extrema dreta (“Molts elements de les velles legions d’extermini de la dictadura han tornat als orígens”), el Papa Ratzinger, el sistema literari, no només local (“Segons com, el fiscal hauria pogut esdevenir una autèntica personalitat literària. ¿Qui sap si, fins i  tot, li haurien pogut concedir el premi Nobel com a Mario Vargas Llosa o com al noruec Knut Hamsun?”), entre moltes altres qüestions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la esplèndida, crítica, sarcàstica a vegades, on no hi manca l’humor, pertorbadora a voltes, però sempre per xalar en llegir-la i rellegir-la, per reflexionar també, per assaborir la prosa vigorosa, d’alta volada literària, d’aquesta paràbola del nostre temps escrita de manera lúcida i sense concessions per Antoni Vidal Ferrando.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-06-2020)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris