“Desaïllant l’art” de Carles Jiménez

Acaba de sortir el llibre “Desaïllant l’art” de Carles Jiménez, un recull dels articles quinzenals que publica l’autor al Diari Menorca. El volum ha estat editat per l’IME i Editorial Menorca amb la col·laboració dels ajuntaments d’Alaior, Ciutadella i Maó i Hauser & Wirth, amb versió original catalana, traducció al castellà de Juan Luis Hernández i pròleg de F. Florit Nin.

Carles Jiménez realitza una impagable tasca en el món de l’art i la cultura a Menorca, tant com a comissari d’excel·lents exposicions, com en la seva faceta d’investigador i divulgador de l’activitat artística a l’illa, així com també per la important labor de voluntariat i assaig, en la qual s’inscriuen els magnífics articles que publica quinzenalment al Diari Menorca. Just ara acaba de sortir publicat el llibre Desaïllant l’art que aplega 53 d’aquests articles apareguts durant un període de 4 anys (2014-2018), cosa que permet tenir-ne una esplèndida visió de conjunt i els atorga una nova dimensió atès que els escrits de la premsa diària solen tenir un caràcter efímer, mentre que el llibre ens ofereix la possibilitat de tenir-los sempre a l’abast, ordenats i a punt de ser rellegits. En el cas de Desaïllant l’art aquesta visió de conjunt demostra la consistència, el rigor, la continuïtat i la coherència del treball que, de manera generosa i dedicant-hi no poques hores, realitza Carles Jiménez en uns textos que ens parlen des d’un punt de vista professional, rigorós i amb un gran bagatge cultural, del món de l’art, les seves relacions i la seva dimensió ètica, social, filosòfica.

Entre les moltes virtuts del llibre, una de les més destacables, i potser més valuoses per a un lector o lectora no especialistes, és la funció pedagògica que exerceix. En efecte, la seva lectura, a més de fer-nos gaudir, ens ensenya a comprendre i apreciar, és a dir, a valorar l’art. Aquesta característica acaba de donar tot el sentit a la paraula “desaïllant”. Fer sortir l’art de l’illa, és clar, però també fer-lo sortir d’àmbits més restringits perquè pugui arribar a un públic molt més ampli, si tenim en compte que, en general, no s’ha ensenyat a entendre bé l’art, sobretot el llenguatge artístic contemporani. Així, les assenyades observacions, els lúcids comentaris, les rigoroses explicacions de Carles Jiménez són d’una ajuda inestimable i constitueixen una guia segura per a qui vulgui acostar-se sense prejudicis al món de l’art.

A la primera part del llibre es tracten temes de caràcter general sobre art i la segona part està centrada en l’art a Menorca. S’obre amb uns articles esplèndids –com tot el conjunt– dedicats a art i societat; educació i estètica; economia de la cultura; estat, valor i utilitat de l’art; que  constitueixen una brillant introducció a tot allò que es tractarà després, a la vegada que posen de manifest l’àmplia cultura i coneixements de l’autor, molt clar també a l’hora denunciar determinades coses com a l’article “La cultura de l’espectacle”. A la segona part del llibre, tot un recorregut per la vitalitat artística menorquina, és de destacar l’alt interès de les anàlisis que fa l’autor entorn de temes com “Un Guggenheim a Menorca?”, “Xalubínia”, “Nit de l’art”, “Radiografia de la cultura”, “Els museus en xifres de visitants”, “De llevant a ponent: un estiu d’art”, entre d’altres, o els magnífics articles dedicats a artistes menorquins: Carlos Mascaró, Matias Quetglas, Pacífic Camps, Toni Vidal, Florit Nin, Pilar Perdices, Paco Fiol-Marcel Villier, Zulema Bagur, Francesc Hernández Mora, Josep Vives Campomar o Mikel Díez Álaba.

Desaïllant l’art és un llibre que pot interessar no només a les persones més acostades a l’art, sinó que és d’un elevat interès per a qualsevol persona sensible amb la cultura, amb les relacions entre art i societat, entre economia i cultura, entre creació i pensament, entre l’autenticitat i la impostura o directament el frau, entre el gust i l’educació. És un llibre ple de saviesa i d’un marcat i lloable caràcter humanístic. Qualsevol lector o lectora sensible, amb preocupació per les qüestions humanes, hi trobarà una font de coneixement i de plaer. Perquè una altra de les virtuts que té Desaïllant l’art és que es tracta d’una lectura amena i fins i tot apassionant tant per tot allò que s’hi tracta, com per la manera com està escrit. Amb una prosa clara, ordenada, penetrant com la mirada de l’autor, i amb gran capacitat per captar l’atenció. Un llibre altament recomanable.

L’illa inaudita. Diari Menorca (11-02-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Ben lluny d’Eivissa” del poeta Michel Bourret

Michel Bourret Guasteví, nascut al nord de França el 1959 però amb arrels menorquines, poeta i traductor, professor de llengua i literatura catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà, acaba de publicar, entre d’altres, el llibre de poemes “Ben lluny d’Eivissa”

En poc temps el poeta Michel Bourret ha publicat diversos llibres de poesia en català i en francès, disponibles a Amazon, en què recull una part de la intensa escriptura de poemes que sovint podem llegir al seu blog atzavaraflorida o també al seu mur de Facebook, Fa pocs dies Ponç Pons, en un magnífic article en aquest mateix diari, parlava del volum Per mots i carrers publicat en edició bilingüe català-francès i que té també traducció castellana de Dolors Poch. El darrer recull que el poeta ha duit a impremta ha estat Ben lluny d’Eivissa que conté 40 poemes, en aquesta ocasió només en la versió original en català.

Michel Bourret Guasteví, catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, és nebot-net del poeta menorquí Gumersind Gomila que de jove va emigrar a Perpinyà amb la seva família. Fill de mare maonesa, dona d’una gran vitalitat que encara conserva la llengua de l’illa, Bourret manté una forta relació amb Menorca que s’ha incrementat els darrers anys tant en visites com en estudis, conferències i amistats. Savi, de caràcter obert, afable i generós, té una gran facilitat per relacionar-se amb la gent, cosa que li ha permès establir una gran xarxa de relacions tant amb persones del món cultural com d’altres àmbits. Arran del meu interès en el seu oncle poeta, també tenc el privilegi de comptar amb la seva impagable i fecunda amistat.

A Ben lluny d’Eivissa, un llibre que a pesar del títol no guarda relació amb l’illa pitiüsa, Michel Bourret mostra la seva intel·ligència i sensibilitat a l’hora de captar i transformar en matèria poètica el transcurs de la vida diària, de consignar amb precisió, mitjançant una poesia despullada de retòriques, les sensacions, els pensaments, les contingències i paisatges que conformen el dia a dia del poeta. Una mirada atenta i observadora, bondadosa i plena d’empatia, que ens parlarà de l’amistat, de l’amor, d’itineraris diversos, del record i la memòria, de les sensacions i de les coses senzilles en uns poemes que, com es diu a la contracoberta, són també “un homenatge a la llengua i a la convivència”. Bourret, poeta caminant, poeta del quotidià com es confessa ell mateix, du a la pràctica allò que podríem anomenar dietarisme poètic, és a dir, expressió en vers de de les reflexions i les vivències que normalment es publiquen en els dietaris en prosa.

De qualque manera Gumersind Gomila deuria exercir una certa influència en l’obra de Michel Bourret i així a Ben lluny d’Eivissa en podem trobar algunes referències, ja sigui de manera explícita en records familiars: “… M’hi / trobo amb l’avi Quicus i el conco / Gumersind”, “un camí nou, seguint les petjades / del conco Sindo per sa sorra calenta”, o en el poema “Aquella llengua tan clara (2)”, com de manera implícita amb la citació d’algun vers. No debades la memòria és també important en aquest llibre: “… La meva infantesa és / el vidre bufat en les botigues fosques de // la platja de Dunkerque”. El record del pare, o l’emotiu poema “Rere el taulell” que el poeta dedica a la memòria de Francesc Guasteví, que regentava el cafè Continental de Perpinyà, en són un bon exemple.

Memòria i present. Aquell dia a dia de les amistats, dels fills, dels diferents paisatges –de Besiers a la Menorca estimada, passant per Barcelona o l’Empordà. Els gestos senzills, la passió per escriure, les alegries i les tristeses, l’amor i el sexe, la natura i la ciutat, els moments també de nostàlgia o les complicitats, tots els sentits oberts a la vida. Ben lluny d’Eivissa ens presenta la poesia vitalista, atenta i compassiva de Michel Bourret, un poeta capaç de convertir-ho tot en matèria poètica, de fer de la quotidianitat el centre del seu univers poètic. Ell mateix ho fa explícit en el poema “Per què escric?”: “… dia rere / dia, m’impressiona aquesta / alquímia petita que en un tres // i no res transforma la imatge / en paraula i la paraula en / caràcters teclejats”. És així l’alquímia del vers i la paraula.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 28-01-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Viure perillosament”, quinze relats sobre grans dones

L’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, 1967) acaba de publicar el llibre de relats “Viure perillosament” (Editorial Comanegra) en què recrea episodis o anècdotes de la vida de quinze grans dones mitjançant una ficció literària intel·ligent i de gran sensibilitat.

Gemma Pasqual i Escrivà és una escriptora d’una llarga i celebrada trajectòria en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil amb llibres com Marina, Et recorde, Amanda, La màgia del temps, Llàgrimes sobre Bagdad, Vampira, etc. o la sèrie de novel·les de na Xènia o “La rosa de paper”, una obra que ha estat mereixedora en diverses ocasions d’importants premis literaris. Abans, la seva professió era d’analista de sistemes, època durant la qual va treballar una temporada a Menorca, fins que decidí dedicar-se professionalment a la literatura. A més dels nombrosos llibres que ha escrit, en podem destacar la faceta de conferenciant en diverses universitats nacionals i internacionals, així com la seva participació en col·loquis i congressos de literatura infantil i juvenil. Col·labora de manera habitual en editorials com assessora dins la seva especialitat i en la traducció i elaboració de textos. Des del 2013 és vicepresidenta pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Amb l’obra Viure perillosament, publicada el mes d’octubre, Gemma Pasqual entra de manera brillant en la literatura d’adults mitjançant una proposta original i arriscada que ha sabut resoldre de manera esplèndida i amb la seguretat i eficàcia que li atorga el seu dilatat ofici d’escriptora. Es tracta d’un conjunt de narracions en què es recrea un episodi o una anècdota de dotze escriptores, una artista i una activista de diferents èpoques, precedits per una recreació del mític relat de la dona de Lot en el Gènesi. Quinze contes de quinze grans personalitats femenines lliures, decidides, valentes, rebels, a qui l’autora ret un sentit homenatge des del respecte i l’admiració, però amb l’habilitat i la intel·ligència de crear bona literatura a partir d’un fet real.

Gemma Pasqual mostra una gran sensibilitat i un coneixement profund dels recursos literaris a l’hora d’escriure aquests contes narrats per diferents veus. En general es tracta d’una tercera persona, però també fa ús de la primera i segona persones i fins i tot del diàleg epistolar, característiques que, al costat d’una prosa esplèndida i de l’interès que sap despertar en els lectors, atorguen més agilitat i riquesa al conjunt. Una anècdota divertida de Virginia Wolf; històries commovedores d’escriptores que van viure la tragèdia produïda per la Guerra Civil espanyola: Mercè Rodoreda i la relació amb Andreu Nin, l’emotiu, solidari i generós exemple d’Aurora Bertrana, l’estimada col·lecció de Caterina Albert; la conversa inoblidable entre Rosa Parks i Recy Taylor; la irònica tendresa de Pardo Bazán amb Pérez Galdós; la fortalesa i comprensió d’Isabel de Villena; l’agosarada visita de M. Aurèlia Capmany a Salvador Espriu; el dolor de Mary Shelley; l’accident de bicicleta de Simone de Beauvoir; la detenció de Frida Kahlo; l’erotisme segons Anaïs Nin; el perillós periple de Carmen de Burgos a l’Alemanya nazi; i una novel·la de Jane Austen són els episodis que configuren aquest magnífic mosaic que ens presenta Pasqual.

Cada narració va encapçalada per una cita de la protagonista –excepte la primera, com és evident, que ho fa amb uns versos de Maria Mercè Marçal– molt ben escollida per l’autora a manera d’eficaç introducció a cada història. L’esperit lliure, independent, coratjós que es posa de manifest en cadascuna d’aquestes cites es podria resumir molt bé amb les paraules de Virginia Woolf que en precedeixen el conte: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment”.

“Viure perillosament” és una obra molt recomanable que emociona, complau i desperta vivament l’interès dels lectors. No és estrany que fa unes poques setmanes aparegués al diari La Vanguardia entre els 10 llibres més venuts de ficció en català.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-01-2020)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

“La llum essencial”, una obra sobre el pintor Ferrer Guasch

L’escriptora Iolanda Bonet (Eivissa, 1955) ens presenta, amb gran detall i una prosa bella i plena de delicadesa, l’obra i la vida del pintor eivissenc Vicent Ferrer Guasch en el llibre “La llum essencial”, editat de manera esplèndida per l’editorial Finis Africae.

Dijous passat vaig tenir el plaer de presentar, a Ca n’Oliver, La llum essencial, un llibre sobre el pintor eivissenc Ferrer Guasch amb textos de l’escriptora Iolanda Bonet en una magnífica edició de Finis Africae, editorial amb una cura exquisida en les seves publicacions que ja ens havia regalat, amb motiu de l’any Pascual Calbó, Els 6 guardians, una narració infantil de la mateixa Iolanda Bonet sobre la figura del pintor maonès, bellament il·lustrada per Gabriel Lisowski. L’autora, que escriu des de petita, ha treballat la literatura des de diversos àmbits: infantil, juvenil, poesia, narrativa per a adults, crítica literària i assaig. També ha sentit un gran interès pel món de l’art, camp en el qual ha ofert cursos i conferències, o per l’expressió fotogràfica. La llum essencial uneix aquesta vessant artística a la literària a partir d’un coneixement profund de Vicent Ferrer Guasch gràcies a la relació familiar que Bonet arribà a establir amb el pintor. Deixem que ens ho expliqui ella mateixa: «Són diversos els motius que em varen impulsar a escriure La llum essencial. En un principi, em va moure l’admiració per la seva pintura. Ferrer Guasch va ser, primerament, un client de la meva llibreria. Després, fou el pare dels meus amics. Més tard, va ser el meu professor i director d’institut per, finalment, passar a ser el meu sogre.»

El llibre està estructurat de manera que a les pàgines de la dreta es reprodueixen pintures a tot color de Ferrer Guasch i a la pàgina de l’esquerra els textos breus, però intensos i amb una notable informació, de Iolanda Bonet. Aquests textos, a partir de documents, d’un petit diari íntim i de converses amb el pintor, estan redactats en primera persona, de forma que el lector en percep la veu directament, com si fos ell mateix que li parlés, un efecte que l’autora aconsegueix de manera esplèndida, convincent, i que li permet presentar-nos un document ric, emotiu, delicat i ple de matisos, en un passeig molt complet per la biografia, el pensament, l’estètica, la manera de treballar i la visió de la pintura de Ferrer Guasch, però com si ho llegíssim en el dietari que ell en realitat mai no va arribar escriure.

El volum està dividit en nou capítols i un epíleg en què podem conèixer de manera molt completa les circumstàncies vitals de Ferrer Guasch, així com la dedicació constant, el seu intens i lúcid treball de recerca en l’expressió pictòrica, l’activitat creativa que sempre l’acompanyà, l’evolució del seu art des de les primeres obres, amb predomini dels ocres, més grises durant els anys a la Barcelona de la guerra i de la postguerra, a la configuració d’un estil pictòric únic i inimitable: la plasmació pletòrica de la claror tan potent d’Eivissa, aquella llum gairebé encegadora que transmeten els seus quadres, els blancs intensos que enlluernen i que no són blancs, com remarcava el pintor, sinó un prodigiós joc de tons que juntament amb les ombres, la composició, les línies i les perspectives creen l’esplendor d’aquesta obra inconfusible.

En definitiva, La llum essencial ens fa conèixer d’una manera viva, rigorosa, àgil i, mitjançant una prosa plena de delicadesa –que a vegades diríeu composta a tall de confidència–, la trajectòria vital i artística de Ferrer Guasch, i ens permet aprofundir en la comprensió de la seva obra. Una obra, com escriu Francesc Parcerisas en el pròleg, d’una “ambició solar i, al mateix temps, d’una extraordinària humilitat i d’una indiscutible, deliberada, consciència estètica”. La veu que ens acompanya al llarg del llibre és el fruit d’un treball magnífic tant des del punt de vista del coneixement de l’artista com del literari.

L¡illa inaudita (Diari Menorca, 24-12-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Hereus de la penombra” de J.M. Vidal-Illanes

J. M. Vidal-Illanes (Maó, 1961), escriptor, advocat i docent, publica la novel·la “Hereus de la penombra” (Ed. Gregal), una emotiva i corprenedora història situada entre Nova York i Toronto amb el rerefons de la rebel·lia creativa i les derrotes personals de la generació “beat” nord-americana.

Tot i que la penombra se situa en un estadi entremig de la fosca i la claror, les connotacions que se’n desprenen són més tost afins a les pèrdues o les desfetes, si més no quan es tracta de trajectòries vitals que han solcat territoris inexplorats o s’han volgut del tot trencadores en l’intent de crear uns nous models socials que, després, han acabat per provocar el desencís o les derrotes personals. Així, els protagonistes de la novel·la de Josep Manuel Vidal-Illanes que transiten l’època de grans canvis i transformacions generacionals que es van produir a la Nord-amèrica dels anys 1950 a 1970 amb l’aparició dels joves de la generació beat, de la contracultura i, posteriorment, del naixement i l’expansió del moviment hippy, se’ns presenten enmig d’aquella penombra de la qual alguns creadors no van saber sortir.

Hereus de la penombra és una història intensa, emotiva, d’una bellesa tràgica, que Vidal-Illanes situa en el cor mateix de les accions i les vivències dels poetes i artistes de la generació beat. És narrada en primera persona per Leonard, el protagonista principal, fill d’una generació perduda, que des de la vellesa escriu, entre la nostàlgia, la frustració i un cert sentiment de culpabilitat, els principals fets viscuts des d’una joventut situada en el mític hotel Chelsea de Nova York –centre neuràlgic d’escriptors i artistes de l’època, on Leonard havia nascut i viscut sempre– al recorregut que el durà a viure a Toronto i a visitar altres ciutats, com el París del maig del 68. Un Leonard que se sent vèrtex d’un triangle “que va saltar pels aires”, com dirà ell mateix.

Leonard, cantautor; Leila, poetessa; Isabelle, pianista obsessionada amb Glenn Gould: un triangle abocat a viure una joventut intensa i accelerada en què l’esperit revolucionari i el desig de canviar el món havia de xocar amb les estructures de la societat nord-americana. Joves que acabarien sovint immersos en derrotes personals, en els excessos de l’alcohol i les drogues. En el relat s’entrellacen els personatges de la ficció amb figures reals, com els autors del nucli inicial dels beats Jack Kerouc –la seva obra On the road té un paper important en la narració–  Allen Ginsberg, Neal Cassady, etc, o bé el mateix Gould o Bob Dylan, entre d’altres, de tal manera que, en determinats moments, tenim la sensació que la història personal que ens explica el protagonista-narrador va succeir realment.

Hereus de la penombra està estructurada seguint l’esquema de les Variacions Golberg de Bach, composició que també pren protagonisme en la novel·la i que el pianista canadenc Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions: trenta capítols, en general breus, més una “ària” al principi i al final, com en l’obra de Bach, en què el protagonista rememora el període situat entre 1952 i 1972, els vint anys en què en transcorre l’acció. El relat es divideix en quatre parts que s’alternen cronològicament i en les quals es desplega la força d’una narració que es fa més corprenedora a mesura que avançam en la lectura i que ens presenta, entre altres coses, el poder de les pulsions autodestructives, les conseqüències d’una vida viscuda al límit,  les frustracions de les revolucions perdudes, dels fracassos personals o el pes de la covardia, a la vegada que reflexiona sobre un tema avui més d’actualitat que mai: el llegat, és a dir el món, que una generació deixarà a una altra. Com dirà Leonard: “Les diferents generacions hem transitat per la història amb els compromís de millorar l’herència rebuda dels nostres antecessors. L’inconformisme és això, fins que arriba la renúncia”.

L’escriptor Miquel Àngel Llauger parla “de la prosa cisellada” de J.M Vidal-Illanes i, en efecte, ens trobam davant una prosa esplèndida al servei d’una també esplèndida narració els protagonistes de la qual romandran en nosaltres després d’haver tancat el llibre.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-12-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari