El Premi de Poesia Gumersind Gomila per a Joves

He tingut aquest blog inactiu del maig ençà. Les causes no fan al cas, però al capdavall no puc deixar de sentir un cert astorament quan m’adon dels temps que ha passat, de com hauria de pesar més, en el dia a dia, el compromís que hom adquireix amb si mateix i amb els possibles lectors. Ja és hora, per tant, de retornar als comentaris sobre llibres, tants n’han quedat per ressenyar!, i sobre determinats temes relacionats amb la cultura i, en especial, amb la llengua que pateix avui una situació altament preocupant i demana un esforç sense defalliment per part de tots els parlants que estimen i respecten el català.

No reprendré, però, l’activitat del blog amb el comentari d’un llibre, sinó amb unes paraules sobre l’esdeveniment literari que vam viure el dia 11 amb el lliurament del Premi de Poesia Gumersind Gomila per a Joves convocat per l’Ajuntament de Maó per mitjà de la regidoria de Joventut i Normalització Lingüística, una festa a celebrar i que comença a omplir el buit que malgrat el ric panorama de les lletres illenques patia fins ara Menorca: la manca de premis literaris d’entitat oberts a la participació dels autors de tot el domini lingüístic. En aquest cas es tracta d’un premi per a joves de fins a 35 anys, però esperem que l’exemple estimuli altres iniciatives i que aquesta oferta s’estengui i pugui abastar també altres gèneres.

La cerimònia de lliurament va ser presentada per Jordi Odrí i va comptar amb la participació de Maria Àngels Gornès, magnífica com sempre, que va interpretar tres poemes de Gumersind Gomila Guasteví, sens dubte la millor manera de començar un acte que du el nom del poeta maonès. Després, Ismael Pelegrí, membre del jurat, va fer una intervenció brillant posant de manifest la importància i característiques del premi i, a continuació, Antoni Carrillos, regidor de Joventut i Normalització Lingüística, va explicar la decisió de convocar aquest premi i que fos justament per a joves de fins a 35 anys, així com la satisfacció que sentien des de l’Ajuntament tant per la bona participació com per la qualitat mitjana de les obres. Va remarcar també que el premi neix gràcies al bon moment que viu a la poesia a Menorca i al destacat nombre de poetes amb què compta l’illa. Finalment es llegí l’acta del jurat i es proclamà el nom de l’obra guanyadora: Corpus d’Alba Camarasa, una poeta que està doblement d’enhorabona per aquest guardó i perquè ha guanyat fa poc el Premi de Poesia Vila de Martorell. L’acte s’acabà amb la lectura per part de l’autora de tres poemes de Corpus.

Alba Camarasa, guanyadora del Premi Gumersind Gomila.

Podem afirmar que la resposta a la convocatòria del premi va ser molt positiva ja que es van rebre 20 originals procedents de tot el domini lingüístic (inclosa naturalment Menorca), cosa que no està gens malament en ser una primera edició. Ho ha facilitat, sens dubte, el rigor i l’impecable respecte a les bones pràctiques que han de guiar els certàmens literaris, ja que l’autor que es presenta a un concurs de poesia més que la pròpia dotació econòmica valora altres característiques que el facin prou atractiu, sobretot que el publiqui una editorial reconeguda amb presència a les més importants fires del llibre i que distribueixi bé a tot el país (llegiu Països Catalans), que les bases siguin rigoroses i que compti amb un jurat competent. El Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila posseeix totes aquests característiques. L’atractiu de publicar a Adia i de la composició del jurat (Lucia Pietrelli, Ponç Pons i Ismael Pelegrí), juntament amb les bases, podien comptar més que la pròpia dotació econòmica, també prou incentivadora.

Ismael Pelegrí feia una consideracions molt interessants al seu blog de Xalandria en una entrada sobre aquest premi i entre altres coses parlava de la manca en aquests moments d’una editorial menorquina que publiqui poesia i amb possibilitats d’editar el premi tenint en compte les característiques que he apuntat més amunt. És una llàstima certament, i esper i desig que en un futur pròxim Menorca aconsegueixi també tenir el pes que li correspon dins el mercat editorial dels Països Catalans amb un catàleg d’autors de tot el domini lingüístic i una distribució àmplia a tot el territori.

Esper també que el Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila es consolidi amb força, que creixi encara més amb participació i sobretot que tengui una llarga vida, que no depengui, en definitiva, com tristament hem vist altres vegades, d’alternances polítiques o de criteris mesquins. La ciutat de Maó, Menorca i la seva cultura, la vitalitat que presenta la poesia illenca en llengua pròpia es mereixen aquest premi.





Publicat dins de Dietari | 1 comentari

Josefina Salord, premi M. Lluïsa Serra-Taula d’Or

M’hauria agradat escriure aquesta entrada la setmana passada, just després que el dia 19 el ple del Consell Insular de Menorca atorgués a Josefina Salord Ripoll el Premi Maria Lluïsa Serra-Taula d’Or, però per diverses raons no he pogut fer-ho fins ara, com tampoc vaig poder assistir-hi en directe. Tanmateix, l’alegria i el sentiment que vaig experimentar amb aquesta més que merescuda distinció a una de les persones que més han fet per la cultura, la llengua i la història cultural de Menorca la vaig viure com si fos presencialment en aquella sala.

Potser una de les coses que primer se’ns poden acudir quan contemplam la tasca ingent que ha realitzat Josefina Salord, és que ens trobam davant una d’aquelles persones que realment no saps d’on ha pogut treure el temps per fer tantes coses i fer-les sempre des del màxim rigor i l’excel·lència. Menorca, la seva cultura, sempre hi estaran en deute. L’entrega apassionada de Salord, el treball tenaç, l’exemple fecund de cara a les noves generacions, l’incansable dedicació es mereixen el més profund agraïment de tots els qui de veritat s’estimen Menorca i el seu patrimoni lingüístic i cultural, un patrimoni que la feina de Salord ha contribuït de manera decisiva a posar a l’abast dels menorquins.

Els qui fomam part de l’IME, i en especial els membres de la secció de Llengua i Literatura, som testimonis privilegiats de la seva capacitat de feina i de la generositat que ha demostrat al llarg dels 35 anys de vida de l’entitat, tant en les etapes de treball altruista com a membre sempre activa, o com a cap de secció o presidenta del Consell Científic, com en l’etapa de coordinadora científica amb una dedicació que va anar molt més enllà del que laboralment seria exigible. Però és que a la vegada na Fina ha desplegat la seva activitat en altres associacions o entitats de caràcter cultural o acadèmic com el Cercle Artístic de Ciutadella, l’Ateneu de Maó, codirectora de la Revista de Menorca o patrona de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu,  per citar-ne sols algunes.

Les publicacions de Josefina Salord són nombroses i moltes d’elles fonamentals. Llibres, opuscles, capítols en llibres col·lectius, edicions i pròlegs i un gran nombre d’articles, en moltes ocasions fruit de la investigació i del treball de recerca, representen una aportació de primer ordre en àmbit de la literatura i de la història de la cultura de Menorca. En aquest sentit, la seva contribució al període de la Il·lustració a l’illa ha estat d’una importància cabdal. Tota la riquesa de coneixement que avui en tenim i el treball imprescindible de la publicació de les obres dels il·lustrats, no es pot entendre sense l’entrega, la saviesa i el rigor científic de Salord. I tampoc no hauria estat possible que l’IME assolís un tan alt nombre de publicacions sense la paciència, la meticulositat i les moltes hores esmerçades en la seva tasca editora, aquesta més silenciosa i amagada de cara al públic, però també d’una intensitat de la qual només ella és coneixedora.

Els molts mèrits que concorren en Josefina Salord la fan, sense cap casta de dubtes i de manera plena, creditora d’aquest guardó i encara dels altres que hauran de venir en un futur. Si algú es mereixia, una volta assolida la jubilació, la Taula d’Or era indiscutiblement Josefina Salord. Per açò, tot i que en un principi no en volia parlar, no puc fer més que qualificar de mesquina, miserable i vergonyosa l’actitud dels representants del PP i Ciudadanos que es van abstenir en la votació de la concessió del premi, amb una excusa de mal pagador. Sectarisme, obediència cega a les directrius del partit, simplement ignorància? En tot cas van quedar retratats.

La meva efusiva enhorabona pública –personalment, com és lògic, ja la hi havia donat– a Josefina Salord, que continua i continuarà treballant –desig que per molts anys– per la nostra cultura, per la nostra llengua i per tot aquest patrimoni que ha contribuït de manera decisiva a recuperar per a tots els menorquins amb la seva impagable dedicació.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Josep Salord i Farnés, una figura fonamental

El passat 25 de març es va presentar a Ciutadella el llibre Homenatge a Josep Salord i Farnés, editat per l’IME a cura i amb pròleg d’Ismael Pelegrí, un volum de la col·lecció Cova de Palla que recull les diferents intervencions de la Jornada d’Estudi i Homenatge que l’any 2018 l’IME va dedicar a la figura del prevere, historiador i filòleg Salord i Farnés, i que s’amplia ara amb alguns documents que serviran per completar-ne el coneixement i enriquir encara més les valuoses aportacions que trobarà el lector en cadascun dels textos recollits en el llibre.

No vaig tenir la fortuna de conèixer personalment el Sr. Pepe, com era anomenat popularment Mn. Salord, però he pogut comprovar la influència decisiva, l’empremta inesborrable, que va exercir tant en els seus alumnes com a professor del Seminari de Ciutadella, com en altres persones que el van tractar a fons. Ho demostren clarament els testimonis, presidits pel rigor, però també per l’estima i l’emoció, que trobareu, ja com a font documental imprescindible i goig per la lectura, en el llibre que comentam.

El paper cabdal de Salord i Farnés en la cultura de Menorca al segle XX i també en la defensa, pedagogia i foment de la llengua catalana es posa sobradament de manifest amb la lectura del llibre. Joan F. López Casasnovas, Joan Febrer, Josefina Salord, Miquel Àngel Casasnovas, Antoni-Joan Pons, Andreu Vidal, Jaume Mascaró i Joan Pons Moll tracen un perfil molt complet de l’homenatjat i expliquen la tasca impagable que va fer en els foscos i difícils anys de la dictadura, abans i després del Concili Vaticà II, sobretot el camp de la història i la filologia.

Joan F. López Casasnovas  presenta la trajectòria vital de Salord Farnés i en destaca el treball intel·lectual realitzat des del seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, així com la tasca que dugué a terme com a professor. El mateix López és autor de l’única obra que oferia fins ara un resum biogràfic de Salord publicat a Monografies Menorquines l’any 1979. Joan Febrer ofereix el testimoni personal del coneixement de Salord en la tasca parroquial de la postguerra i especialment durant l’època de la gran renovació pastoral i litúrgica que va representar el Concili Vaticà II amb la incorporació, entre moltes altres coses, de les llengües vernacles (és a dir que no són el llatí, exclusiu fins aleshores de la litúrgia) en què Salord jugà un paper fonamental a l’hora de defensar que la llengua vernacle de Menorca era el català i no l’espanyol com volien determinats sectors. D’aquell procés, carregat de tensions, se’n digué “la batalla de les misses en vernacle” i el volum incorpora, molt encertadament, els articles que va publicar el Sr. Pepe al Diari Menorca defensant que la llengua catalana era la pròpia de l’illa i així havien de ser les misses. Es tracta, per tant, d’un document de gran interès per conèixer com va ser aquell moment que tan bé podem recordar els que, en aquelles llunyanes circumstàncies, el vam viure amb passió i de manera il·lusionada.

Josefina Salord tracta de la projecció exterior de Salord i Farnés a partir de la correspondència que va mantenir amb  Josep Mascaró Pasarius, Francesc de Borja Moll i altres figures del catalanisme cultural com Martí Sunyol i Jordi Baulies i un grup d’exseminaristes, tot partint de la base de l’epistolari editat per Joana Moll Capó. Miquel À. Casasnovas tracta dels treballs historiogràfics de Salord que se situen a l’entorn de tres àmbits: la conquesta de Menorca per Alfons III, el setge i la destrucció de Ciutadella pels turcs el 1558 i el Pariatge, document que estableix la planta eclesiàstica de Menorca a principis del s. XIV. Antoni-Joan Pons tracta dels estudis literaris de Salord, amb la recuperació i edició de textos de primer ordre i l’interes per la literatura dramàtica medieval com és el cas del Sant Trapàs i l’atenció que dedica a figures com Ausiàs March o Ramon Llull. Els textos editats són l’Acta de Constantinoble, la Crònica Menorquina dins les Cròniques d’Espanya de Pere Miquel Carbonel i el Pariatge.

Andreu Vidal tracta del paper fonamental que va jugar Salord i Farnés en favor de la llengua catalana en la “batalla de les misses en vernacle”, que ja hem esmentat abans, i analitza a fons els articles i la sòlida argumentació que va publicar el nostre autor al Diari Menorca fins que el bisbe Pascual va prohibir-li de publicar-ne cap més. Jaume Mascaró presenta un primer estudi de la recerca que va fer Salord a l’entorn del Sant Traspàs a partir de les diferents versions que circulaven i del text establert per Francesc Camps i Mercadal. El conjunt d’aportacions de la jornada acaba amb les intervencions de la taula rodona a càrrec de Joan Pons Moll, Josep Sastre i Andreu Vidal en què es parlà de la relació que van mantenir amb Salord i Farnés durant algun moment de la seva vida.

En definitiva, es tracta d’un conjunt essencial de textos de gran valor a l’entorn de la vida i de l’obra de Josep Salord i Farnés que, des del rigor, l’estudi i l’experiència personal, posa a l’abast dels lectors i dels futurs estudiosos una figura fonamental per a la cultura, la llengua i la història de Menorca.

Publicat dins de ressenyes | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Els fundadors. La història de la col·lecció Bernat Metge

Raül Garrigasait, filòleg clàssic, escriptor i traductor, és l’autor de “Els fundadors” La història dels primers 40 anys de la col·lecció Bernat Metge

Record que el primer contacte que vaig tenir amb la col·lecció Bernat Metge va ser quan estudiava el batxillerat, una època en què ni el català ni la literatura catalana, prohibides per la dictadura franquista, existien en els ensenyaments oficials i tot ho havíem de descobrir per altres mitjans. No sé a quina de les biblioteques que anava aleshores vaig conèixer els volums de la Bernat Metge. Crec que devia ser la que tenia La Caixa al carrer del Nord de Maó i que va tancar a mitjan dels anys 90 –si no vaig errat després de traslladar-se al carrer Nou–, lloc de moltes estones d’estudi i descobertes, sempre tan ben atès per aquella bibliotecària que sempre hi vaig trobar, Maria José Fraile, rigorosa, però amable, i sempre recordada amb efecte. No sé tampoc quins volums devien ser, tenc present, per exemple, els epigrames de Marcial i la consciència clara de trobar-me davant una empresa impressionant. En el descobriment del gruix de la nostra cultura, ja m’hi acompanyava la Bernat Metge.

Ja feia uns mesos que havia comprat el llibre Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder de Raul Garrigasait, publicat per Ara Llibres, però no havia tingut ocasió de llegir-lo fins fa unes setmanes durant aquest lapse temps en què he interromput les entrades quinzenals al blog. Ara, en aquesta represa, és d’un dels llibres llegits recentment que voldria recomanar, tant per l’interès de la història que presenta, i en definitiva de la història de la nostra cultura a la primera meitat del segle XX, com pel rigor, d’una banda, i per l’amenitat, de l’altra, en què està escrit. No debades l’autor és també novel·lista i el relat del naixement, les vicissituds, els personatges que van dur endavant el projecte de la Bernat Metge i les circumstàncies històriques tan adverses que van patir el país i la nostra cultura durant el període tractat, es pot llegir com si es tractés d’una novel·la.

Els fundadors comença amb la trobada a Empúries, l’any 1908, de la figura de més de dos metres d’alçada del déu Asclepi, que esdevindria símbol de la Bernat Metge, en un moment de revifada autèntica del classicisme a Catalunya, que anava des de les Horacianes de Costa i Llobera als articles d’Eugeni d’Ors, amb la reivindicació d’una època clàssica, innocentment idealitzada per l’autor, als plantejaments que presentava el Noucentisme. En aquest context apareixia la figura de Francesc Cambó que, a mesura que se li tancaren les portes de la política, s’interessà i s’implicà més en els projectes culturals i artístics. D’aquests, sense cap dubte, el projecte més ambiciós i extraordinari era la creació d’una col·lecció de clàssics grecs i llatins que presentés el text original i la traducció amb criteris filològics a càrrec dels millors especialistes. La confessió, el 1918, de Cambó a Josep Maria de Sagarra recollida per Garrigasait i que el poeta conta a les seves memòries, ens presenta un home que des de jove havia llegit Plutarc, Livi, Xenofont o Tucídides i que li diu «si fos milionari algun cop m’agradaria fundar a Catalunya alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics; ¿oi que m’enteneu…?» Poc després, gràcies a negocis especulatius a l’Europa de la postguerra, Cambó aconseguia reunir una fortuna i l’any 1922 la fundació de la Bernat Metge ja era un fet.

A partir d’aquí comença la història apassionant d’una empresa que es va dur a terme amb l’empenta de tres personalitats, Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba, tan diferents o fins i tot oposades que en un principi hauria semblat que no era possible que tot allò pogués reeixir. I tanmateix, per damunt de tot, fins i tot de desconfiances i desavinences, hi hagué la voluntat, la paciència -fins i tot el sacrifici per part de Riba- i l’interès més alt del que representava aquella biblioteca per a la cultura catalana que avui la Bernat Metge, cent anys després continua la seva trajectòria amb més de 400 volums publicats. Garrigasait explica com els diferents tarannàs d’aquelles tres personalitats van confluir o es va complementar per fer-ho possible: «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat»

La col·lecció s’obria curiosament amb el materialisme i l’epicureisme de Lucreci. De rerum natura es publicava amb el rigorós treball filològic de comparació de les fonts i la meravellosa traducció de Joaquim Balcells, el gran llatinista prematurament desaparegut (moria a Ginebra al 1936, amb 46 anys), i va despertar una onada d’entusiasme. A partir d’aquí podreu seguir amb detall la trajectòria de la col·lecció i conèixer el paper fonamental de Carles Riba per dur endavant la Bernat Metge -o fins i tot preservar-la durant la Guerra Civil- o les situacions en què el seu fons editorial es va veure més amenaçat, com en la presa de l’edifici Cambó per la FAI o, especialment, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en què els feixistes van cremar, com havien fet els nazis a Berlín, tot el fons de la Institució de les Lletres Catalanes o la biblioteca sencera de Pompeu Fabra, entre d’altres.

Després de la Guerra Civil el primer volum es va publicar el 1945, quan el fons editorial era ja de quaranta-cinc títols. L’any següent en van sortir dos més. Des del seu exili argentí Francesc Cambó continuava mantenint el projecte. A la mort del mecenes, el 1947, l’empresa cultural va continuar sota el patrocini de la seva filla, Helena, casada el 1951 amb l’advocat Ramon Guardans. Ells van fer possible la continuïtat de la Bernat Metge. Riba va ser-ne l’autèntic director fins a la seva mort el 1959. El 1999 es va crear la Fundació Bernat Metge per garantir el futur de la col·lecció. Finalment el 2016 la cooperativa cultural Som*, després d’arribar a un acord amb l’Institut Cambó, i va adquirir-la amb la voluntat que aquestes traduccions, tot i mantenir el rigor imprescindible, puguin assolir una difusió molt més àmplia i arribin a un públic lector més extens mitjançant el projecte “La casa dels clàssics”.

A l’epíleg, l’autor explica que el 2007 va començar a treballar a la Bernat Metge convidat per  Montserrat Ros, autora d’una extraordinària traducció de La Ilíada, que aleshores era la directora de la col·lecció i estava a punt de jubilar-se i explica la feina silenciosa, rigorosa que Ros havia duit a terme tot recollint el “perfeccionisme abnegat” de Balcells i Riba. Garrigasait destaca en aquest epíleg la importància de llegir els clàssics –avui desgraciadament tan desterrats en l’ensenyament : «Les obres que anomenem clàssiques ho són perquè formen la matèria d’on sorgeixen aquestes preguntes. Els clàssics són una metonímia de la comunitat: amb la seva posició privilegiada, constitueixen una realitat comuna, disponible per a tothom, una realitat que valorem i interroguem i critiquem perquè és la manera que tenim de mirar-nos a nosaltres mateixos. Amb els grecs i els llatins»

Pocs dies després d’acabar la lectura d’Els fundadors -obra de lectura obligada per als que estimen o volen conèixer més a fons la nostra cultura- vaig tenir coneixement de la mort d’Helena Cambó i Mallol, esdevinguda el 24 de gener passat. El seu mecenatge no es va limitar a la col·lecció Bernat Metge, sinó també a la donació d’una important col·lecció d’art i altres iniciatives culturals. Gràcies a ella, que va continuar el llegat del seu pare, avui podem comptar amb l’impagable fons de 430 volums de referència en les traduccions de clàssics grecs i llatins.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

“Liquidació” de Rosina Ballester

Rosina Ballester Figueras (Les Borges del Camp, 1949), poeta i traductora acaba de publicar la seva primera obra narrativa, “Liquidació” a l’editorial Adia. Després de 30 anys de trajectòria poètica, Ballester traça les passes d’un camí nou amb una novel·la tendra i aterridora.

Rosina Ballester té una llarga trajectòria com a poeta, primer en castellà i a partir del 2003 en català, amb obres com Violència intervinguda que va obtenir el Premi Rosa Leveroni del 2005 o Vestigis amb el Premi Parc Taulí del 2009. El darrer llibre de poesia publicat va ser Els dies fosos (2014). Aquesta tardor, Ballester ha tret Liquidació, la seva primera novel·la, publicada per l’editorial Adia a la col·lecció Llimona Verda, que narra en primera persona el recorregut vital d’una dona, na Guillermina, que ha decidit enfrontar-se de manera valenta al record i a la memòria i passar comptes amb el seu passat, és a dir liquidar, en definitiva, el pòsit de dolor i de tragèdia que l’acompanya.

La novel·la està dividida en quatre parts: “Un cos exultant de tristesa”, “Sense mai saber-ne la mida”, “La casa de ningú” i “Cos”, en què s’alternen els capítols breus i de frases precises –segurament aquí hi té molt a veure el llarg ofici de poeta de Ballester– que faciliten la lectura i agilitzen el temps narratiu, i una sèrie de monòlegs on l’autora es deixa anar, ser més ella mateixa, en les reflexions, els sentiments, les angoixes, els desitjos i els silencis d’aquesta història dura presentada en una prosa plena de lirisme però també de tendresa, treballada amb un gran domini del ritme i esquitxada de tant en tant amb el sarcasme i l’humor. Un text molt treballat i minuciós on no trobam res de gratuït ni improvisat.

El silenci que ha acompanyat na Guillermina fins al moment que decideix enfrontar-se al relat dels fets viscuts, millor teràpia ben segur que els psiquiatres que ha visitat, es manifesta de manera molt explícita en una frase que es repeteix al llarg de la novel·la: “No hi ha crònica dels meus anys feliços”, “No hi ha crònica dels maltractaments del meu segon marit”, “No hi ha crònica…” Molt sovint preferim tapar el dolor profund, els traumes i les misèries viscudes sota un dens silenci. Per açò “no hi ha cròniques”, però per açò mateix la necessitat de liquidar un passat que ens impedeix sovint de respirar. La protagonista finalment trenca aquest silenci i ho fa sense embuts, amb un llenguatge clar, sense concessions, cru a vegades, sincer i concret en els detalls íntims, explícit quan ho exigeix la potència del relat.

La vida tràgica de la protagonista, infermera de professió, està marcada per episodis com dos matrimonis fracassats, el segon amb la ignomínia d’un marit maltractador, pel suïcidi anunciat en diverses ocasions del seu estimat germà Macià, a qui se sentia molt unida, o el moment profundament dolorós i transcendental d’una violació que Ballester narra amb una gran intel·ligència i eficàcia en un sol paràgraf. Però hi ha també els records amables de la infantesa, com el jardí, el seu jardí, els jocs amb en Macià, la biblioteca de l’àvia de Tarragona on potser se li desvetlaria l’amor per la literatura, o la mar, element també molt present a Liquidació. No debades la mar és una presència constant als diferents llocs on viu na Guillermina: Tarragona, Barcelona i, sobretot, Menorca.

Rosina Ballester escriu una novel·la intensa, descarnada, però com ja he dit també sarcàstica i amb moments de respiració pausada i tocs d’humor, que provoca l’empatia del lector des del primer moment, i en què la ficció es mescla amb episodis reals viscuts per l’autora, inspiració al cap i la fi d’una obra de maduresa d’una alta qualitat literària en què l’experiència com a poeta permet a Ballester dotar d’una gran efectivitat l’ús de la llengua, d’una prosa que es pot permetre alimentar de de tant en tant, i de la manera més natural, de determinat lèxic i expressions dels diferents llocs on ha viscut.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-12-2020)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari