Una picabaralla “tuitera” entorn de follar

Pintura de Roberto Ferri

Tot i que no tenc el costum de fer-ho, fa uns dies vaig intervenir en una discussió a Twitter sobre el mot ‘follar’, en veure que algú acusava JM Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit, membre de Koiné i del Cercle Vallcorca i savi a qui seguesc, de no esmentar la font de l’entrada de diccionari que incloïa en la resposta. Ho vaig fer simplement per dir que, com era evident per a qualsevol que l’hagués consultat alguna vegada, l’exemple reproduït procedia de la versió digital del DCVB. A partir d’aquí es va iniciar una petita picabaralla que vaig tallar quan vaig veure el caire que prenia la cosa.

En resum, aquest senyor defensava el mot ‘follar’ –evidentment  en el sentit de practicar el coit– enfront d’altres formes genuïnes i JM Virgili en mostrava l’entrada al DCVB on no apareix aquest ús. La meva intervenció va ser en principi bastant neutra i descriptiva (L’ús de ‘follar’ en el sentit que comentam ja el recull el DIEC i per tant l’hem de donar per bo), i simplement constatava que, a causa de la pressió de l’espanyol –vegeu sèries, cinema, literatura, xarxes i mitjans– ‘follar’ (hispanisme en aquesta accepció) s’havia introduït  i fet dominant  de tal manera en tota l’àrea lingüística que havia desplaçat altres mots genuïns que fan referència al coit i vaig posar l’exemple de ‘cardar’, com n’hauria pogut posar d’altres (després he vist que sobre els dos mots ja hi havia polèmica). Per fer-ho curt i deixant de banda alguna desqualificació, em va acusar de voler imposar (?!) ‘cardar’ i que dubtava que aquest mot s’hagués emprat mai a Barcelona.

El llenguatge popular té moltes formes per referir-se al concepte de copular com tothom coneix: fotre, cardar, barrinar, fotre un clau, un pinyol, clavar, colcar… de les més generals a les més locals. Fins i tot d’àmbit específic. Us en deix una exclusivament menorquina (potser només alaiorenca) sentida de jove en ambient de sabaters i prou curiosa: “pujar al Toro”. No l’he sentida enlloc més. Sigui com sigui, m’ha semblat que seria interessant fer una aportació un poc documentada sobre el tema.

He revisat el volum publicat el 1985 per Abert Rossich a Quaderns Crema titulat Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle VII. No hi he trobat el mot ‘follar”. La forma predominant per referir-se al coit és ‘fotre’, encara que també hi llegim diverses vegades la forma més antiga ‘folgar’, o també clau, clavar, i lògicament, de manera abundant, dobles sentits entre els quals ‘cardar’. Les mostres més abundants d’aquesta poesia, normalment ben explícita, recollides en el llibre, són d’autors anònims o de Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona).

Pel que fa als diccionaris, ja hem dit que figura al DIEC, en el sentit de copular, tant en la segona edició com en la primera. També el trobam al GDLC com a sinònim vulgar de ‘cardar’. Ara bé, si retrocedim, no el recull en aquest sentit el DCVB que només n’indica l’ús tradicional de “trepitjar al raïm” i, en una segona accepció remet a ‘afollar” (malmetre una cosa). Fabra, al Diccionari General de la Llengua Catalana, en dona aquesta definició “Prémer, aixafar, trepitjant. Avui farem la verema i demà follarem”.  Labèrnia, a l’entrada sobre ‘afollar’ n’indica el sentit tradicional de fer malbé, però la definició que dona per a ‘follar’ és “frustar”. Febrer i Cardona recull ‘afollar’ (“Maltratar | Endommager | Nocere) , però no ‘follar’.  Coromines al DECLC en dona aquesta definició: “Follar i, generalment, Afollar, ‘malmetre, destruir’, afollar-se ‘avortar’… ‘trepitjar’, ‘rebregar, esguerrar’…” En el llarg article que segueix no hi apareix en cap cas l’accepció de realitzar el coit.

Pel que fa al Corpus Informatitzat del Català Antic, es troba la forma ‘afollar’ (malmetre) en textos jurídics del segle XIV i en la prosa cancelleresca (Furs de València, Epistolari de Pere III i Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós). La forma ‘follar’ no dona resultats. Pel que fa al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC, la primera vegada que apareix ‘follar’ en el sentit de fornicar és a La punyalada de Marià Vayreda, l’any 1904. Després ho trobam el 1915 en una narració de Joan Santamaria. En les darreres dècades surt abundantment en les obres de Baltasar Porcel, Carme Riera, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Pau Faner, Quim Monzó, Màrius Serra i altres autors, mentre que l’accepció tradicional només apareix en Ruyra o Segarra.

Al mateix CTILC la forma ‘cardar’ hi apareix en més ocasions i diversitat d’autors que ‘follar’, tot i que s’ha de dir que algunes poques d’aquestes cites es refereixen al sentit recte de ‘cardar la llana’. De totes maneres l’accepció de copular hi és recollida abundantment en autors com Pedrolo, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Benet i Jornet, Jaume Fuster, Ferran Torrent, Quim Monzó, Blai Bonet, Emili Teixidor, Julià de Jódar, Dolors Udina i altres autors. En el DECLC, Coromines, a l’article sobre CARD, fa la següent referència a ‘cardar’ en el sentit que ens ocupa: «’practicar el coit’ (avui, si no m’enganyo, popular en gran part del territori, almenys Principat, i no estrany a les Illes, i al qual he suposat (s.v. CARALL) antecedents molt antics en llengua vulgar…»

Fins aquí la meva aportació al tema. Com en el cas de la picabaralla tuitera (aquell opinant sobre llengua no llegirà aquest escrit, però tant li fa), no he fet més que descriure sense posicionar-me.  Si ho he de fer, diré que em sap greu que ‘follar’ s’hagi convertit en dominant i a poc a poc arraconi altres formes catalanes genuïnes, com també passa amb altres mots, però en ser una accepció admesa al diccionari normatiu crec que acabarà per imposar-se com a forma gairebé única en mitjans de comunicació i altres àmbits orals i escrits. M’agradaria equivocar-me.

Per acabar aquesta entrada de forma eroticofestiva, reproduesc un sonet anònim recollit al llibre d’Albert Rossich comentat abans:

“Mir lo que fa, que el posa massa baix!
Aix, com és gros, i com més va, més creix”
Ell li respon: “Callau, que ara mateix
direu que el món no té millor encaix”.

Estrenyeu fort les dents, no digau “aix”,
que em fereix en lo cor cada panteix.”
Ella respon “¿Què no voleu que em queix?
¿Pensau que jo tinc forces de bastaix?”

A la que diu això, lo puntet cruix
i deixa entrar dedintre tot lo boix,
que és cosa d’espantar la mel que n’ix.

I quan hagué acabat, tornava’s fluix,
i a la que volgué dir “ja es torna moix”,
“Ai, ai!”, digué, “senyor, que tota em pix!”.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

De quan sonava el vinil

Fa unes setmanes em convidàvem a publicar a Facebook 10 caràtules de discos especialment estimats. M’hi vaig avenir a pesar que aquests reptes representen quasi sempre una impossibilitat, perquè, entre tantes obres que triaríem sense dubtar-ho, com decantar-nos només per 10? És evident que n’hi ha que hi serien sempre, en qualsevol selecció, però en altres casos ja no és tan segur i pot dependre de l’estat emocional, de l’època en què ens ha tocat fer la tria o fins i tot del rampell d’un moment determinat.

En el meu cas, que he escoltat sempre música clàssica molt per damunt de qualsevol altre gènere musical, la mostra em va dur a repassar la col·lecció de vinils –entre la qual es troben autentiques joies discogràfiques– que durant uns anys vaig reunir fins que es va imposar el Cd i va començar la revolució digital amb un període, com sol passar sempre, en què van conviure els dos formats. Aquell, però, és ara un món esvaït, una època que per als joves d’avui pot semblar incomprensible, a pesar dels pocs anys transcorreguts, acostumats a internet, a la música en streaming, al baix cost o la gratuïtat, a les memòries digitals. Abans, tanmateix, reunir una col·lecció de discos amb prou entitat tenia un cost considerable i demanava temps, certa cura i una bona informació sobre les novetats discogràfiques.

A Menorca, tot i que ara pugui semblar mentida, hi arribà a haver botigues especialitzades en la venda de discos, però la major part de la meva col·lecció la vaig adquirir a un establiment d’electrodomèstics i aparells electrònics que disposava d’un departament dedicat a la fonografia i un altre a l’alta fidelitat. Estava situat al carrer Nou de Maó, aleshores habitat per tot de comerços de propietaris locals (encara en queda algun que aguanta estoicament els embats de la postmodernitat), que el caracteritzaven i el distingien d’altres carrers comercials. L’establiment en qüestió era can Sintes (Hijos de J. Sintes) on treballava Paco Bagur, el cantant de Traginada, que no només assessorava i comentava les novetats que li arribaven, sinó que, en moments de calma, ens oferia l’oportunitat de mantenir-hi una bona conversa sobre música, cultura o política. Entre una cosa i altra van ser moltes les estones agradables i profitoses que hi vaig passar.

No hi ha dubte que el vinil tenia els seus inconvenients, però mai el so reproduït no ha estat tan semblant al que sentim quan escoltam música en directe. La calidesa, la riquesa d’harmònics, la profunditat sonora, l’atmosfera que es desprenen del contacte de l’agulla amb la superfície enregistrada és sempre superior a la dels mitjans digitals. Ara bé, aquells discos eren uns objectes delicats que es podien retxar, acumulaven electricitat estàtica i s’hi enganxava una pols que produïa, de tant en tant, qualque “crec” que exasperava els melòmans, a més de tenir la servitud d’haver de girar-ne la cara al cap de 25-30 minuts. La neteja era fonamental, però no bastava. Van sortir uns líquids que a la llarga eren pitjor perquè arribaven a formar com una capa mostosa a la superfície del vinil o uns aparells elèctrics, en forma de torradora i raspalls a cada banda, on es feia girar el dics a fi de netejar-lo. Al final, el mètode millor era el raig d’aigua sota l’aixeta. Però tot allò ara em semblen petits inconvenients davant la qualitat sonora de l’enregistrament analògic.

En aquella època, si no era en directe, l’altra forma d’escoltar música clàssica era Radio 2 (ara Radio Clásica), amb una programació molt millor que l’actual, amb menys xerrameca, menys lleugeresa i banalitat, amb grans programes d’autor que he recordat sempre, com aquell de música antiga que feia Alejandro Massó (Las voces humanas o Mil años de música), i que tants moments de benestar i felicitat em van donar. Però si n’havia de destacar només un, em decantaria per un dels millors programes de ràdio que mai hagi escoltat i que roman en l’enyor dels noctàmbuls que vam tenir la sort de seguir-lo: A contraluz, que conduïen José Luis Téllez i Olga Barrio a principis dels anys 80.

José Luis Téllez

A contraluz començava l’emissió a les 11 de la nit i durava fins que la son et vencia. De fet, no el vaig seguir sencer mai ja que aquell horari era incompatible amb l’hora que havia de començar la meva jornada laboral i per molta voluntat que hi posés acabava adormint-me irremeiablement. A contraluz era un programa fresc, intel·ligent, heterodox, amb bones dosis d’ironia i tocs d’humor, lliure de l’embafós llenguatge políticament correcte. José Luis Téllez i Olga Barrio teixien un esplèndida complicitat que brillava pels coneixements i la cultura dels dos presentadors. El programa va ser suspès en temps del govern felipista, amb aquell personatge nefast que proclamava obertament que qui que es mogués no sortiria a la foto, perquè havien gosat a criticar els votants que s’havien decantat pel si en el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. A contraluz no es va gravar. Queda només el testimoni d’una hora de durada gràcies a l’enregistrament d’un oient que va enviar el fitxer a RNE amb motiu del cinquantenari de Radio Clásica.

Per a molts oients del programa, Olga Barrio es convertiria en una autèntica musa. La presentadora, tota intel·ligència i sensibilitat, posseïa una veu sensual i una dicció que seduïen. Escoltar-la introduint les peces que s’emetien o en els frescos diàlegs amb J.L. Téllez era un tot un plaer, un record que s’ha mantingut al llarg de prop de 40 anys d’escoltar molts altres programes, un teixit més per vestir la nostàlgia d’una època vibrant en què vam ser joves i que es fonia a poc a poc al mateix temps que es va fondre A contraluz. Després, encara vam tenir l’oportunitat de seguir Olga Barrio en un espai que s’emetia els dissabtes a les 16 h i que, si no record malament, es titulava Café de artistas, un programa d’entrevistes a escriptors, poetes, artistes, amb un rerefons musical, que, una vegada més, representava un reducte d’intel·ligència, sensibilitat i alta cultura. Més endavant la van passar a la televisió a dirigir les notícies del vespre, però evidentment tots ens estimàvem molt més escoltar la seva veu en aquells programes inoblidables.

Què es va fer d’Olga Barrio? Durant molt de temps no se’n va saber res. Era en va cercar-la a Internet o a les xarxes socials, el seu nom no apareixia més que en escrits que recordaven aquella època. Fa pocs anys vam saber, gràcies a una confidència de J.L. Téllez, que s’havia casat amb un alemany i que vivia a Alemanya. Després la vaig descobrir com a autora d’un llibre en alemany: Von Kaiser zu Kaiser: Die klassische Chinesische Lyrik, una antologia de poesia xinesa clàssica. Com sempre, amarada de cultura. Tanmateix, i malgrat el anys, Olga Barrio Jiménez és encara aquella veu seductora que ens embolcallava en el silenci de les hores altes de la nit.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Illanvers, 15 anys de poesia

El pròxim dissabte dia 8 d’agost, a les 21.30, la fortalesa de La Mola acollirà la 15a edició d’Illanvers. Es comptarà amb totes les mesures de seguretat exigides: ús de mascareta, separació de seients, gel hidroalcohòlic, sortida escalonada. No es necessita inscripció prèvia. Com sempre, es podrà adquirir el llibre amb tots els poemes del recital.

Enguany arribam a la XV edició d’Illanvers en una època marcada per la pandèmia, la incertesa i el gran repte de ser capaços, és a dir que la humanitat sigui capaç, d’emprendre un canvi radical en la seva relació amb el planeta i en el model de consum insostenible i d’agressió constant al medi, d’explotació i esgotament del recursos naturals i de l’acumulació de la riquesa mundial en mans d’una minoria. El Covid-19 és un avís que no s’hauria de desatendre i, al cap i a la fi, el futur i la transformació de la societat són en mans de tothom. Molts petits canvis poden provocar grans canvis. Ja ho deia aquell vers d’Ovidi que Francesc de Borja Moll va triar com a lema per a la seva editorial en temps d’enormes adversitats: Dura tamen molli saxa cavantur acqua. En aquest procés de transformació, la poesia, la música, l’art, hi han de tenir sens dubte un gran paper gràcies a la seva capacitat de sensibilització, d’autenticitat, de despertar consciències i fugir de la banalitat i la renou que imperen en massa àmbits. Fomentar la cultura, fomentar la creativitat, fomentar la poesia, entesa en el sentit més ampli, hauria de ser objectiu primordial en el món de l’educació. I de tot plegat n’hauria de sorgir aquella nova il·lustració radical que reclamava Marina Garcés.

He parlat de 15 anys de poesia, però Illanvers no és només poesia, és també música, és també art, és la confluència d’aquestes tres formes expressives que neixen de la creativitat humana en un conjunt que s’harmonitza perfectament i que conforma aquest espectacle que presentam cada any a principis d’agost i que no només s’ha consolidat i crescut, sinó que ha servit d’inspiració per a altres actes en què la poesia és també protagonista. I quinze anys és potser una xifra prou rodona per fer una mica de repàs del recital i la seva evolució, de les persones que l’han fet possible.

Illanvers va néixer l’any 2004 gràcies a les gestions realitzades per Paco Bagur, el cantant emblemàtic de Traginada, davant el conseller de cultura d’aleshores, Mateu Martínez, que el va incorporar a la programació del Consell Insular. Si bé el primer any va comptar amb una coordinació coral, a partir de la segona edició vam quedar de coordinadors Sergi Cleofé i un servidor, amb l’ajut inestimable els primers anys de Pacífic Camps, Carles Gomila, Òscar Bagur, i els pintors i fotògrafs que cedien les seves obres per a la projecció, sense oblidar la disposició sempre excel·lent de Joana Quintana, ara en una altra destinació, i, com és evident, de tots els poetes i els músics que hi participaren. A partir de l’onzena edició, Llucia Palliser va agafar el relleu de Sergi Cleofé i les projeccions es van canviar per la creació d’una obra en directe per part d’un pintor. No puc sinó manifestar el meu agraïment profund a tots els consellers de cultura que han cregut en Illanvers, l’han mantingut, han fet que pogués créixer i sens dubte el continuaran: Mateu Martínez, Nel Martí, Bartomeu Febrer, Joan Lluís Torres i  Miquel Àngel Maria.

Juntament amb Illanvers, ha evolucionat també la publicació que recull tots els poemes del recital a fi que, després, el públic assistent en pugui fer una lectura atenta i reposada. De la plagueta inicial a base de fotocòpies, passant per la impressió del quadern a tot color amb les imatges de la projecció, al llibre actual, hi ha també la voluntat d’oferir el producte més digne possible. Pel que fa a aquests nous volums de la col·lecció Xibau, hem d’agrair la col·laboració i la feina de Fina Salord en la revisió i correcció d’originals i la preparació de l’edició. Com és habitual, el llibre es podrà adquirir a l’entrada del recital amb un important descompte o posteriorment a les llibreries al preu normal.

A diferència d’altres edicions, enguany Illanvers només es farà un dia a causa de les circumstàncies actuals. Serà a la fortalesa de La Mola, un espai, com tot ara, d’aforament limitat, però de gran cabuda que permet acollir un públic nombrós respectant totes les mesures de seguretat vigents i que no necessita reserva prèvia. Comptarem amb els poetes Rosa Preto, Carlos Minuchin, Maria Dabén Florit, Joan Manuel Pérez i Pinya, Àngels Cardona, Ponç Pons i Enric Casasses. En ocasió del centenari del seu naixement, retrem l’homenatge a Josep Carner, poeta de qui l’actriu Gemma Moll llegirà alguns poemes. Els músics que ens acompanyaran seran Guiem Soldevila i Pau Cardona i el pintor que crearà l’obra en directe, autor de la imatge del cartell i la coberta i les il·lustracions del llibre, serà Pacífic Camps. El fil conductor, com pot semblar evident, està relacionat amb els confinaments. La cita serà dissabte dia 8 a les 21.30. Recomanam arribar amb un poc de temps perquè la normativa obliga a prendre nota del nom de les persones assistents. És obligatori l’ús de la mascareta durant tot l’esdeveniment. Esperam que gaudiu d’aquesta 15a edició d’Illanvers.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 04/08/2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

En el centenari de Joan Perucho

Enguany se celebra el centenari del naixement de l’escriptor Joan Perucho i Gutiérrez (Barcelona, 1920-2003). Poeta, novel·lista, crític d’art i articulista, autor prolífic en tots els gèneres i amb una obra molt personal elaborada a partir del mite, el fantàstic, el misteriós.

La celebració del centenari del naixement de Joan Perucho haurà de servir sobretot per difondre l’obra d’un dels escriptors més originals, fecunds i apassionants de la literatura en català del segle XX, avui segurament poc conegut a pesar de la vigència i actualitat de la seva literatura i de l’interès creixent pel gènere fantàstic, impulsat per diverses associacions i festivals –amb el precedent de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, fundada l’any 1997– i per escriptors com Ricard Ruiz Garzón, entre d’altres. He de dir però que sempre és trist que la proclamació dels anys dedicats a diferents autors (enguany conviuen l’Any Carner i l’Any Perucho) es trobi tan restringit al Principat i no s’estengui a tot l’àmbit lingüístic en una col·laboració entre institucions, que hauria de ser possible i desitjable, per difondre el coneixement dels nostres grans autors entre els territoris que tenen el català com a llengua pròpia. I més encara en uns moments de tanta pressió miserable sobre la nostra llengua.

Joan Perucho va començar publicant poesia, però ben prest va conrear altres gèneres com la narració curta, la novel·la, els llibres de viatges, crítica d’art i literatura memorialística. Les seves novel·les més conegudes són probablement Les històries naturals (1960), Les aventures del Cavaller Kosmas (1981) o Pamela (1983), publicades en un moment molt polititzat en què l’escriptor, d’un catalanisme incontestable, però vinculat per exemple a la revista Destino, no era gaire ben vist per determinats sectors. Ara és el moment idoni per tornar a la lectura no només d’aquestes novel·les sinó de tota l’obra peruchiana (més d’una setantena de llibres entre narrativa, poesia i assaig) que es trobi a l’abast en les diferents edicions (paper i digital) que s’han publicat darrerament i de l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica (Ed. Empúries, 2020) de Julià Guillamon, gran estudiós de la figura de l’autor i comissari de l’Any Perucho.

L’obra de Joan Perucho, d’una imaginació extraordinària, s’endinsa pels camins del fantàstic i de la màgia, però sempre amb la més alta exigència literària i des d’una vasta cultura. Hi trobarem vampirs, viatges en el temps, aigües encantades, monstres, espies, mitologies, medievalisme, combinació d’èpoques, etc. Un univers quimèric que oscil·la però amb la consciència de realitat. Hi trobarem també el sentit de l’aventura i una curiositat inesgotable, ja que va escriure sobre una gran diversitat de temes, com per exemple la gastronomia,  l’erotisme o, com hem dit, sobre art. En aquest sentit és destacable la relació que mantingué amb grans artistes del moment, sobretot Joan Ponç, Tàpies, Cuixart, Miró.

A l’entrada a “Lletra”, Julià Guillamon escrivia:  “pocs autors catalans d’aquest segle (s. XX) poden oferir la diversitat d’interessos i la varietat de la literatura de Perucho, una relació tan estreta amb l’art del seu temps, una creació tan fecunda de mons imaginaris, la necessitat irrenunciable de mantenir la memòria de la gent i els paisatges que ha conegut, i incorporar-los a la tradició cultural, al costat dels llibres i les obres d’art”.

Les obres de Joan Perucho han estat traduïdes àmpliament a un gran nombre d’idiomes, entre ells l’anglès, alemany, castellà, francès, rus, japonès o xinès, i va rebre reconeixements com els premis Ramon Llull, Nacional de la Crítica Catalana de narrativa, Cavall Verd de Poesia, Nacional de Literatura, Nacional de la Crítica Catalana de poesia o Premio Nacional de las Letras.

Ara és la millor ocasió, idò, perquè aquells lectors que la desconeixen es puguin acostar a l’obra fascinant d’un escriptor que va seguir el seu camí al marge de les modes i l’estètica que dominava en l’època en què començà a publicar. I un bon moment també per rellegir-lo aquells que ja havíem tingut el plaer de gaudir-ne.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-07-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Síndria esberlada” de Bel Granya

Bel Granya (Badalona, 1964), llicenciada en filologia hispànica i doctorada en filologia catalana, és gestora cultural i dirigeix l’Espai Betúlia de Badalona. Ha publicat nombrosos treballs de crítica i estudis literaris. “Síndia esberlada” (La Garúa Libros-Tanit) és el tercer llibre de poemes que publica.

Bel Granya va començar a publicar poesia l’any 2011 (Anagrama de sal) amb una veu ja madura, molt sòlida, amb una idea molt clara del camí que volia seguir, de com havia de concebre la seva poesia, i amb l’ambició literària d’una escriptura que fuig de la banalitat i dels malabarismes lingüístics per centrar-se en una expressió austera, precisa, per dir allò que és essencial amb les paraules justes. No debades, els seus treballs d’investigació i crítica literària la fan coneixedora, de manera profunda, de la nostra millor tradició tant en prosa com en poesia, cosa que permet tenir un pòsit d’una gran riquesa i emprendre una obra al marge de modes efímeres i de camins traçats per la postmodernitat. Ho assenyala de forma contundent Sam Abrams en el pròleg que encapçala Síndria esberlada, el nou llibre que la poeta acaba de publicar, quan escriu “Isabel Granya ens encamina cap a la poesia del futur, la poesia que ve, la poesia que podríem anomenar fundacional”.

Síndria esberlada és un conjunt de cinquanta poemes de maduració lenta, escrits entre 2016 i 2018, en què l’escriptura es condensa en uns pocs versos de gran potència verbal i sense que res que no destorbi la fondària d’una expressió poètica treballada amb gran cura i precisió. En aquest sentit em fa pensar en poetes com Anise Koltz o Margarita Ballester, o ja més enrere en l’obra Emily Dickinson.

Els poemes de Síndria esberlada ens sedueixen amb la seva intensitat des de la primera lectura, però també ho fan per l’admirable netedat amb què estan construïts i per la naturalitat en què integren tots els recursos estilístics utilitzats per la poeta, en especial la riquesa d’imatges i metàfores, que mai no són forçades o gratuïtes. Com tampoc no ho és l’ús del llenguatge, treballat sempre amb molta precisió i que demostra com es pot escriure de la manera més natural amb una expressió perfectament genuïna, sense caure en descurances o solucions dubtoses. En referència als recursos poètics utilitzats per Bel Granya, Sam Abrams escriu que “Novament, ens trobem davant la subtilesa del llibre que és molt més del que pugui semblar a primera vista”. Certament, un mèrit més de l’obra que comentam.

La mateixa imatge de la síndria que ens evoca el títol ja du implícita una càrrega de sensualitat, de la frescor de la fruita a l’estiu, del roig encès de la seva polpa, però a la vegada en el fet d’estar esberlada hi ha també una connotació de trencament, de dolor o de ferida. Aquesta dualitat és present a diversos poemes, però sempre expressada des d’una visió vitalista, des de l’afirmació del desig i la celebració de la vida, com en aquests versos, no exempts d’ironia: “Ho sabies que sempre que afiles / el ganivet et talles, / i també saps que hi tornaràs”. Ho diu de manera contundent, esplèndida, en el poema final, de ressons standhalians: “Dissimulada entre els verds / vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida.”

A Síndria esberlada, el paisatge hi és molt present, tal com ja es desprèn de les cites d’Eduard Sanahuja i Maria Aurèlia Capmany que encapçalen el llibre. El paisatge físic, però també el paisatge metafòric, com en un poema bellíssim que comença amb els versos “Has entrat al meu paisatge / com la pluja fina / que xopa la terra”, o el paisatge de la infància: “Avui m’he perdut / pels carrers de la infantesa”. I també els paratges illencs, tan estimats per la poeta, en aquest cas de la costa mallorquina: “Amb Cabrera per testimoni / hem nedat fins cap al tard / a Cala Galiota…”. En definitiva, i sense poder estendre’m més, es tracta d’un llibre intens, que commou, ple d’imatges belles i precises, per assaborir amb gust i amb profit.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-07-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari