Els XXXV Premis Cavall Verd

Els dies 6 i 7 d’abril es van celebrar a Palma, Binissalem i Inca, els actes dels XXXV Premis Cavall Verd. El premi de poesia va ser per al llibre “Tots els cavalls” d’Antònia Vicenç (a la foto) i el Rafel Jaume per Jordi Mas per la traducció del japonès de l’obra “Tres veus lligades a Minase”.

La concessió dels premis Cavall Verd és un dels esdeveniments literaris més importants de les Illes Balears. Estan organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i compten amb el suport institucional del Consell de Mallorca. El jurat, constituït per escriptors associats de totes les terres de parla catalana, atorga el Premi Josep M. Llompart al millor llibre de poesia que, segons el seu criteri, ha estat publicat durant l’any anterior. Així mateix, es concedeix el Premi Rafel Jaume al millor llibre de traducció poètica, també publicat l’any anterior. Tots dos guardons són de caràcter honorífic, però representen un reconeixement prestigiós i molt valorat pels autors. Des de la seva fundació, els “Cavall Verd” s’han atorgat de forma ininterrompuda i han evolucionat fins a arribar al format actual que comprèn diversos actes a l’entorn del sopar central en què es fa el lliurament del premi.

Una de les característiques a valorar és la descentralització que en el seu moment es va dur a terme a partir dels actes en record i reconeixement de poetes ja desapareguts, de manera que normalment s’han celebrat a la població de naixement del poeta homenatjat. Per aquest motiu, l’any 2006, tot coincidint amb el centenari del naixement de Gumersind Gomila, els premis es van celebrar a Menorca en honor del poeta maonès emigrat a Perpinyà. A pesar de la seva importància, aquest esdeveniment literari té poca presència fora dels mitjans mallorquins, cosa que demostra, una vegada més, la manca de normalitat en què s’ha de desenvolupar la nostra literatura.

Jordi Mas, guanyador del Premi Rafel Jaume de traducció.

En l’edició d’enguany, el Premi Josep M. Llompart de poesia va ser per al llibre Tots els cavalls d’Antònia Vicenç, publicat per Labreu Edicions, del qual el jurat va destacar que aconsegueix aplegar, en un nombre reduït de poemes i amb un llenguatge aparentment sense artificis, la delicadesa punyent d’un discurs contingut i de ritme marcat sobre allò particular amb la contundència desfermada d’imatges apocalíptiques que ens enfronten a la ineluctabilitat d’allò universal.

El premi Rafel Jaume va ser per la traducció del japonès de l’obra Tres veus lligades a Minase, realitzada per Jordi Mas, poeta i professor de llengua i literatura japoneses a la UAB. Es tracta d’una obra escrita l’any 1488 pel poeta Sogi i els seus deixebles Shohaku i Socho que és considerada una obra mestra del renga o poema encadenat japonès. El treball ja havia obtingut el XIII premi Jordi Domènech de traducció de poesia. El llibre, publicat per Eumo Editorial, incorpora nombroses notes que ajuden a entendre la tradició cultural japonesa i la seva relació amb la catalana.

En aquesta ocasió, els diferents actes a l’entorn dels Premis Cavall Verd van estar dedicats a la memòria del poeta Jaume Pomar, mort l’any 2013. Van començar el divendres dia 6 amb la col·locació d’una pancarta al balcó de la casa del poeta que dona a la plaça Major de Palma amb dos versos extrets d’un poema seu i a continuació es féu una ruta recital amb tast de whisky. El dissabte, a Binissalem, s’inaugurà la Biblioteca Pomar i es feren dues interessant taules rodones a càrrec de diversos escriptors que tractaren sobre la figura i l’obra de Jaume Pomar i, abans del sopar de lliurament dels premis a Inca, els assistents van poder gaudir d’un magnífic recital en homenatge a Josep M. Llompart a càrrec de Glòria Julià i Víctor Leiva. Diferents lectures obertes de poemes van fer que aquesta edició hagi estat una de les més participatives i que els dos dies s’hagin omplert de versos de Jaume Pomar i altres poetes.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 17-04-2018)

Anuncis
Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Un Plec de Lectura dedicat a deu poetes menorquines

Fotografia de la lectura, a la Biblioteca Municipal d’Alaior, dels poemes del Plec de Lectura núm. 15, “Deu dones en vers”, celebrada el passat dia 24. D’esquerra a dreta: Anna M. Ticoulat, Carme Cloquells, Maria Galetta, Marga Juanico, Llucia Palliser i Fàtima Anglada.

No havia tingut encara ocasió de parlar d’una iniciativa digna de tots els elogis en l’àmbit de la cultura de Menorca, sorgida d’una proposta de la Biblioteca Pública de Maó, juntament amb la Xarxa de Biblioteques de Menorca i que compta amb la col·laboració de l’IME, Museu de Menorca i Consell Insular. Es tracta dels Plecs de Lectura, una publicació amb format de DINA 3 plegat i de gran difusió que, des del gener de l’any passat, s’edita cada mes amb l’objectiu de fomentar la lectura i donar a conèixer al públic més ampli possible, per mitjà d’un tast escollit del seus escrits, els autors i autores de Menorca de totes les èpoques. A més, cada número inclou la reproducció d’una obra d’un destacat artista plàstic menorquí.

Ara s’han publicat ja 16 plecs que es distribueixen a una gran diversitat de llocs de gran afluència de públic a fi d’arribar de manera especial a les persones que no van habitualment a biblioteques o museus, en un esforç per difondre la riquesa artística i literària de l’illa –amb inclusió també de textos de caràcter històric i científic–, per desgràcia no sempre prou coneguda i valorada. Constitueixen per tant un testimoni de la importància i la qualitat dels nostres autors que convida a aprofundir en el coneixement de les seves obres, a fer-los cada vegada més degudament reconeguts i estimats.

Em vull referir, en concret, al plec corresponent al mes de març que és dedicat a l’obra de deu de les poetes menorquines que han publicat llibres, o bé poemes en reculls de diversos autors, i que, tot aprofitant que el 21 se celebra el Dia Internacional de la Poesia, es va presentar a la Biblioteca Pública Maó el mateix dia 21 i a la Biblioteca Municipal d’Alaior el dia 24, amb una lectura dels textos a càrrec d’algunes de les autores antologades. És la primera vegada que s’edita un plec d’aquestes característiques, és a dir de caràcter col·lectiu, i em sembla una iniciativa feliç perquè ofereix una magnífica visió de conjunt de la qualitat, diversitat i vigor de la poesia escrita per dones a Menorca, a la vegada que demostra la saludable normalitat literària assolida a la nostra illa.

El plec presenta poemes de les poetes Anna M. Ticoulat, Marga Juanico, Sònia Moll, Blanca Ripoll, Maria Galetta, Margarita Ballester, Llucia Palliser, Sílvia Pons Seguí, Carme Cloquells Tudurí i Fàtima Anglada. La il·lustració que acompanya els textos és la reproducció d’un bell i delicat oli sobre tela de l’artista Mitiko Shiraiva, resident a Menorca des de l’any 1977 i molt coneguda a l’illa per les exposicions realitzades i pels nombrosos cursos que ha ofert. Es tracta, per tant, d’un esplèndid conjunt en què la dona i la seva creativitat, el seu treball artístic i literari, la seva veu imprescindible, són els grans protagonistes que conviden a gaudir d’aquest plec tan especial i de descobrir, per als que no ho coneixien prou, la vitalitat de la poesia menorquina escrita per dones.

Com no podia ser d’altra manera, les diferents veus líriques participen de l’eclecticisme de la lírica actual i mostren una remarcable diversitat d’estils i propostes estètiques. Des dels poemes de caire més clàssic als més trencadors, des de l’expressió més delicada i subtil a la més enèrgica i descarnada, de la reflexió a la sensualitat, del vers més existencial al més irònic, del dolor i la soledat al somriure de l’apunt humorístic, sempre amb la força de la paraula, amb la mirada i la veu de la dona, en la veritat, la insubornable autenticitat de la poesia.

No som gens donat als consells, però us recomanaria vivament que col·leccioneu els Plecs de Lectura. Són de franc i els trobareu per tot. Al final tindreu una visió àmplia de la riquesa i la vitalitat de la literatura i la cultura a Menorca, de la creativitat i exigència dels nostres artistes, de l’ambició i el rigor dels nostres escriptors, de les nostres escriptores.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 3-04-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Volen quan volen”. L’editorial Arrela enceta una col·lecció de poesia per a infants.

L’editorial Arrela ha publicat fa poc l’esplèndid volum “Volen quan volen” amb poemes del poeta i traductor Miquel Àngel Llauger i Rosselló i dibuixos i gravats de l’artista plàstic Carles Moll, amb el qual inicia una nova col·lecció de poesia per a infants.

La quantitat de poesia per a infants que es publica no sempre va acompanyada de la qualitat que seria exigible ni del respecte que es mereix el gènere. I és que escriure bons poemes adreçats al públic infantil i juvenil exigeix del poeta la mateixa sensibilitat i el mateix ofici que escriure poesia sense distincions d’edat. El bon poeta que sap adaptar el seu llenguatge al dels infants segur que generarà lectors atents i interessats que en el futur trobaran en la poesia una font inestimable de plaer, coneixement, companyia i conhort. El lector adult a qui li costa penetrar les formes del llenguatge poètic, segur que ho tindria molt més senzill si de petit hi hagués pogut entrar per la porta gran. I aquest és el cas de Volen quan volen, el llibre de poemes de Miquel Àngel Llauger amb il·lustracions de Carles Moll publicat fa poc per l’editorial Arrela.

Ho explica molt bé el poeta a la nota que acompanya el llibre: “No crec que la literatura per a adults i la literatura infantil i juvenil siguin gaire distintes: sempre es tracta de contar històries, crear emocions i jugar amb les paraules”. Després de tot, és una qüestió –gens fàcil, per cert– de saber trobar el llenguatge i les formes expressives que puguin arribar als més joves sense renunciar al rigor, la imaginació i la capacitat generadora i connotativa de la paraula de la poesia. Tot açò ho trobaran els infants a Volen quan volen, però també en gaudirà el lector de tota edat, perquè hi descobrirà poesia de la bona, creada amb ofici, enginy i coneixement.

Miquel Àngel Llauger

Ens hem de felicitar que l’editorial Arrela, en una iniciativa digna de lloança, hagi encetat la nova col·lecció Ets i Etes Poesia pensada per fer arribar la bona poesia als més joves i, a més, amb el valor afegit d’un producte d’alta qualitat: llibres d’una remarcable bellesa, editats impecablement i sempre seguint criteris d’ecoedició. El títol del volum, Volen quan volen, procedeix d’un bell poema dedicat al vol dels ocells en el qual, mitjançant una esplèndida arquitectura rítmica i de caràcter anafòric, l’autor juga amb la polisèmia del mot ‘volen’.

El conjunt són 21 poemes escrits des d’una gran sensibilitat en què destaquen els valors de l’humanisme, la solidaritat, el respecte per les persones i la natura i també la crítica contra el bel·licisme, l’especulació, l’afany per la riquesa. Amb un gran enginy, l’autor capgira temes tradicionals de la narrativa infantil, com en el cas dels tres porquets o na Rinxols d’Or, fa referència a personatges popularitzats pel cinema com Hulk o Frankestein, recorre a figures mítiques com l’unicorn, parla de criatures del món animal com l’hipopòtam, explica històries tan potents com “La planta de Tomeu” –una versió lliure del conte “La planta de Bartolo” de l’escriptora argentina Laura Devetach– o fa un cant a la llibertat en els versos de “Res no és més trist”. Els poemes, sovint tractats amb humor o una delicada ironia, plens de musicalitat, mostren un gran desplegament de recursos mètrics que l’autor presenta amb una gran naturalitat, com no podia ser d’altra manera en un poeta de la competència i el rigor de Miquel Àngel Llauger, que aprofita l’ocasió per mostrar la seva complicitat amb el públic a qui s’adreça principalment amb la proposta del joc del mirall a les contracobertes.

Carles Moll

Esplèndides són també les il·lustracions que acompanyen tots els poemes. Els dibuixos i gravats de Carles Moll omplen les pàgines de Volen quan volen amb la seva sensibilitat artística i mostren una mirada penetrant que capta amb elegància l’esperit de les històries, els personatges, les situacions, la força de la paraula rica, commovedora i compassiva amb què Llauger s’adreça als infants: “Guard una joia, saps quina? / Aquell record tan llunyà / de trobar-me amb una nina / que no es va posar a plorar” (Del poema “Frankestein”). Volen quan volen, un llibre del qual en podran gaudir persones de totes les edats.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 20-03-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Adéu al poeta Jordi Vivet i Ballart

Jordi Vivet i Ballart (a la dreta) en una fotografia d’una visita a Menorca realitzada el 2005. L’acompanyen Lluís Reynés (al centre) i un amic. En partir de l’illa, Vivet hi deixà molts amics i el fruit de la seva tasca de dinamització cultural. (Fotografia cedida per Lluís Reynés)

El passat 25 de febrer moria a Vic el poeta i estimat amic Jordi Vivet, just acabats de complir els 74 anys. Feia  temps que no ens vèiem, però de tant en tant havíem mantingut el contacte per carta (encara!) o per telèfon. La darrera vegada que ens trobàrem va ser a Barcelona, l’any 2008, amb motiu de la presentació del seu poemari Calcigar el llamp, publicat per Pagès Editors, una festa que no em podia perdre. Era un llibre llargament esperat d’una obra que Vivet havia treballat durant anys, depurant-la i eliminant tot allò que no considerava essencial, en una meticulosa reelaboració de tota la seva producció poètica.

Vaig conèixer Jordi Vivet a principis dels anys 70 quan es va establir a Menorca després d’uns anys de navegar com a mecànic de la marina mercant i transitar tots els oceans i conèixer tots els continents. “Tant que naveguis corsari / sigui oceana ta mar” com diuen dos dels versos d’un poema que recitava en aquella època. Durant aquells viatges va aprendre anglès, francès, italià i grec (a partir del grec clàssic après al batxillerat) i va tenir temps de llegir molta poesia i entusiasmar-s’hi, un bagatge que després es transmetria a la seva obra. A Menorca va treballar com a delineant al despatx d’Enric Taltavull i després a Triangle Postals i, des de la seva arribada a l’illa, es constituí en un gran dinamitzador cultural. Primer, com a guia indiscutible quan formàrem el grup Es Mussols -any 1977-, un nom proposat per Vivet en referència a l’òliba, símbol de la saviesa en la Grècia clàssica. Més endavant, en la creació de la companyia Cop i Queda, de la qual n’era el director, autor dels textos i també actor, així com en l’organització de cercaviles i festes populars en una època en què la sortida de la dictadura convocava la gent amb els aires de la llibertat.

També va ser gràcies a Jordi Vivet que s’uní als Mussols un grup musical de sis joves, Traginada, format feia poc. Aleshores el grup va créixer amb quatre nous components i es convertí, després, en un referent imprescindible en la revitalització i recuperació de la música popular de Menorca. Sense aquelles experiències i la guia de Vivet segurament no existiria avui un espectacle poètic com Illanvers.

Jordi Vivet, en un dels recitals dels Mussols (es Castell, primavera de 1978).

Després dels Mussols vingueren altres recitals. El darrer que organitzàrem, promogut per Adelina Gómez, sota la direcció de Vivet va ser un homenatge a Vicent Andrés Estellés celebrat as Castell el juliol de l’any 1995. Pocs mesos després, Vivet se n’anà a treballar a la delegació de Triangle Postals a Barcelona i, una volta jubilat, s’establí a Vic, a la casa familiar. Allà continuà l’escriptura i reelaboració de la seva obra, a més d’iniciar, persona com era d’una gran curiositat intel·lectual, un estudi comparat de les traduccions a diferents llengües del Càntic dels càntics, del qual em parlà amb il·lusió el 2008 a Barcelona.

Bona part de la poesia escrita per Jordi Vivet ha restat inèdita. L’any 1994 havia publicat Arena als ulls dins els Quaderns de Poesia Xibau editats per l’IME, una secció d’una obra més extensa. Calcigar el llamp és, de fet, una antologia personal de la seva producció. Com escrivia ell mateix en la nota introductòria «L’objectiu final d’aquests papers, amb els que resten als calaixos, idò, havia de percaçar una mena de “Conjunt Major” d’una certa coherència que pogués ostentar, decorosament, el títol: “Lo pom e la rael” (d’un vers d’Ausiàs March)». La llengua de Vivet inclou lèxic i expressions pròpies de Menorca, com el ‘calcigar’ mateix del títol, o la forma ‘idò’ a la introducció.

A banda d’aquests dos llibres, Vivet havia publicat poemes a la revista “Reduccions”. Dels papers que tenia inèdits m’envià, fa un parell d’anys, els dos darrers poemaris escrits de feia poc, demostració clara que mantingué viu fins que va poder aquell esperit poètic i rebel amb què tant ens havia ensenyat i entusiasmat. Viure poèticament, divisa «d’uns dies impagables. L’oasi que vam tenir la sort, el privilegi de viure a Menorca quan érem joves» com va deixar escrit en un article sobre la transició a Menorca (Imatges. La vida a Menorca durant la transició). Descansa en pau, amic.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 06-03-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El retorn del detectiu Jaume Pons

Damià Borràs Barber (Maó, 1957) publicava fa poc “Marès Nostrum” (Ed. IfeelBooks), la seva tercera novel·la, que ens arriba després d’un període de quasi 30 anys sense publicar narrativa. En aquesta obra, situada a la Menorca actual, l’autor recupera la figura del detectiu Jaume Pons.

El temps no ha passat debades per al detectiu Jaume Pons. Fa anys que no exerceix i viu, desencantant i escèptic, la rutina diària d’una feina de zelador de l’hospital Mateu Orfila. Tot i sentir-se desentès de l’actualitat illenca, i enmig de molts dubtes, accepta d’investigar el cas d’un individu que han trobat crucificat a una de les rotondes que es construeixen a la carretera de Maó a Alaior. La proposta, el prec més ben dit, li ha arribat d’un vell amic, activista d’una associació ecologista a qui la víctima, prepotent, reaccionari i viciós dirigent d’un moviment autoanomenat per un “progrés sostenible”,  acusa d’estar darrere l’intent d’assassinat després d’haver pogut ser rescatat amb vida.

D’aquesta manera arrenca Marès Nostrum, la nova novel·la de Damià Borràs que arriba després d’un lapse de prop de 30 anys respecte de Qui la fa la paga, publicada el 1990. Durant aquest període, i pel que fa a la literatura, l’autor ha estat més lligat al gènere teatral –ha adaptat i traduït obres d’importants dramaturgs– que a la narrativa. Amb Marès Nostrum reprèn el gènere negre i la figura de l’investigador Jaume Pons, protagonista de les obres anteriors, que es trobarà també amb altres personatges, retornats com fantasmes del passat, que ja sortien a la primera novel·la publicada per Borràs, El preu del marès.

He parlat de gènere negre perquè l’obra en té les característiques. Des de l’estructura a la figura de l’investigador, cansat, irònic i sarcàstic, des de la intriga que es manté fins al final a l’exploració de les misèries i ambicions de personatges sense escrúpols i les referències a un món sòrdid i de degradació moral, tan present a les novel·les del gènere. Ara bé, i dit açò, el llibre té també molt de novel·la sociològica, en tractar qüestions punyents de la societat menorquina: l’ambició d’especuladors sense escrúpols, els defensors d’un fals progrés sostenible, els moviments ecologistes, el començament de les obres absurdes a la carretera general amb la construcció de les grans rotondes, les inevitables tensions socials, la dependència del turisme, els canvis dels darrers anys, determinats tòpics…

Damià Borràs ens presenta una narració inserida de ple en la Menorca actual i els seus reptes i problemes, en la qual, al costat de l’acidesa i la crítica oberta, hi ha lloc també per a la ironia, el sexe i l’humor. Tot lligat amb una estructura narrativa ben aconseguida que ens remet als millors relats de la literatura negra, amb un intel·ligent treball en la creació de personatges, un llenguatge convincent tant en la narració com en els diàlegs, i amb una acció situada en uns escenaris reals (bars, carrers, edificis…) de la Menorca d’avui, especialment de Maó, fins i tot amb els noms reals de locals populars.

Com a tema central, actualíssim, de la novel·la hi ha la gestió del medi i la preocupació per les amenaces que pesen sobre la Reserva de Biosfera. El novel·lista, per tant, no dubta a situar, obertament, l’acció en una de les qüestions més importants i complexes de la Menorca actual mitjançant una ficció que enganxa el lector des del primer moment fins al darrer i amb l’ús, quan es fa necessari, d’una prosa incisiva i esmolada com en el fragment següent: “En la romana social, en la bàscula col·lectiva, començaven a pesar més els problemes que els beneficis, car els guanys del creixement es repartien amb els mateixos i desiguals barems de sempre. I així, les costures socials cada cop estaven més tibants i el fràgil equilibri ambiental ja no donava més, estava a punt d’esquinçar-se mentre l’illa es venia, com si diguem, a fons perdut, igual que el patrimoni dels hereus de tants llinatges descolorits a còpia de rentades morals de la desmaiada bona societat menorquina.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 20-03-2018)

Publicat dins de Dietari | Deixa un comentari