“Corrupció de la matèria” de Carlos Minuchin

Carlos Minuchin Vilafranca (Maó, 1986), professor de filosofia a l’institut de Ferreries, va guanyar el Premi Vila de Lloseta de Poesia Jove 2019 que acaba de publicar El Gall Editor. Presentarem el llibre el pròxim dissabte dia 16, a les 12 h., a la llibreria Espai 14 de Maó, acompanyats de Víctor Monte a l’oboè. (Foto a la Fira del Llibre en Català)

Carlos Minuchin s’havia donat a conèixer de ben jove en guanyar, l’any 2005, el Premi Art Jove de Poesia amb XXX poemes llençats en l’aire i, més endavant, quan va quedar finalista del III Premi Illa de Menorca de poesia, publicat el 2017 per Editorial Menorca en el volum col·lectiu que aplega les obres guanyadores i finalistes d’aquest certament anual. Enguany, l’obtenció del Premi Vila de Lloseta de Poesia Jove amb el llibre Corrupció de la matèria (editat per Gall Editor en la seva acurada col·lecció “Trucs i baldufes”) el consolida com una veu que entra amb força dins el panorama de la poesia que es crea a Menorca. No debades ell mateix manifesta que llegeix i escriu poesia com una necessitat absolutament imprescindible, cosa que sens dubte es reflecteix en aquesta obra.

En llegir Corrupció de la matèria podem notar que es tracta d’un llibre molt treballat, fruit d’una dedicació lenta i conscient en l’elaboració d’una obra unitària ben estudiada i estructurada amb un tema central de meditació: el temps, aquesta realitat a què ens enfrontam els humans en el pas per la vida, o si voleu en aquesta cursa anticipada cap a la mort com sostenia Heidegger, l’experiència històrica que ens mena des del naixement a la caducitat, a la corrupció o la consumació de la matèria. I no és gratuït citar el filòsof alemany perquè la filosofia és molt present en aquests poemes de Minuchin, cosa que atorga un valor més alt a l’obra i la dota d’un dicció més fonda, l’enriqueix amb més referents, no només filosòfics, sinó també literaris. Ara bé, s’ha de dir que el poema funciona independentment d’aquestes referències, es pot llegir amb el mateix plaer al marge de si el lector les coneix o no. Corrupció de la matèria ens emociona en la seva forma, en l’estètica –i en açò es diferencia de l’expressió filosòfica– del poema ben elaborat, capaç de sacsejar-nos, de fer-nos partícips d’una meditació que es fa més intensa a cada lectura.

El pas del temps esdevé, com es diu a la solapa, “personatge material, protagonista que es compon i es descompon a cada instant” i el poeta afronta aquesta realitat amb la força d’uns poemes que l’expressen amb cruesa, però sense cap to planyívol ni autocomplaent, sinó que n’exposa el resultat com una inevitable constatació. Un magnífic poema (“Bicicleta”) pot il·lustrar aquesta observació del efectes del pas del temps per la matèria per mitjà d’una bicicleta abandonada en un pati, després del seu ús en els anys joves, que serveix de correlat objectiu del nostre propi cicle vital. El temps la consum i la converteix en un objecte inútil, però en els versos del poeta no hi ha plany, es tracta d’una constatació, gairebé estoica: “La mirada s’acostuma a no deturar-se / en l’envellir patètic de les andròmines que tenim per casa. / Els records romanen encara en el sutge rogenc / que va deixar aquesta taca inesborrable en terra. / Créixer és assistir a molts adéus involuntaris.”

Ara bé, el poeta ens convida també a tenir una mirada esperançada i valenta, com en el poema “Panta rei”: “Has trobat un foc d’aigua / que et purifica i que t’il·lumina la cambra / amb llum blavosa i ambre, / on lleugeres neden les carpes / –sempre amunt, sempre joves– / en eterna remuntada”. I en aquest anar sempre endavant el cant serà essencial (el cant, la poesia) com en el poema “A l’ample” en què, a manera de la tornada d’una cançó, es repeteix una estrofa plena d’elements vitals de clares ressonàncies menorquines.

“Corrupció de la matèria”, llibre treballat amb rigor i amb un fons filosòfic que n’enriqueix el contingut, revela ja una maduresa reflexiva i una concepció de la poètica que auguren, sense cap dubte, una fecunda continuïtat de la veu del poeta Carlos Minuchin.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-11-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La poesia del Camí de cavalls

Noemí Morral (Vic, 1972) és economista, però arran d’un procés de dol va reorientar la seva vida al voltant de la poesia, el dibuix i la interpretació. Fa poc ha publicat “Camí de cavalls”, un llibre de poemes a partir de la seva experiència en el recorregut fet al llarg d’aquest camí.

El camí de cavalls és avui un bé apreciat i reconegut per tothom. Tant pels menorquins que el recorren tot l’any com pels turistes i visitants que aprofiten les seves estades a Menorca per fer senderisme i gaudir d’una activitat alternativa al sol i la platja. Ara bé, la majoria de gent que ens visita no sabrà que van ser la llarga lluita d’activistes esforçats i les reivindicacions que es van dur a terme durant anys allò que féu possible recuperar-lo per a l’ús públic. Les rutes ofereixen no només la possibilitat de recórrer l’illa en plena natura, sinó de descobrir tota una sèrie de béns etnològics, arqueològics, paisatgístics i d’observar la diversitat de la flora i la fauna menorquines. Però el camí de cavalls és també font d’evocació, de meditació i, com no podia ser d’altra manera, d’estímul per a la creació d’obres literàries i en especial per a la poesia, gènere que ha produït llibres que hi són dedicats íntegrament, com Camí de Cavalls i altres rutes interiors de Menorca d’Anna Maria Ticoulat o el tot just publicat Camí de Cavalls de Noemí Morral.

Noemí Morral, com explica ella mateixa, havia dedicat la seva activitat professional a l’economia, però el 2015, arran d’un procés de dol per la pèrdua del seu espòs, va sentir la necessitat d’escriure i de dibuixar quan es retirà una temporada al Marroc. Així va sorgir el llibre Finestra poètica a Essaouira, al qual seguiria Tornar (2018) quan la poeta s’instal·là a Barcelona. Poc després, juntament amb tres companyes, va descobrir tota la bellesa de Menorca quan va recórrer, complet, el camí de cavalls a la finalització de la temporada turística. D’aquella experiència, emotiva i enriquidora, va sorgir el llibre Camí de cavalls, publicat per Voliana Edicions, que, com els anteriors, alterna poemes amb delicats dibuixos propis relatius al tema que tracta el poema.

Des de la sortida a Cala Mesquida, el llibre fa un recorregut per les diferents etapes i en recull les sensacions, els pensaments, les emocions, el goig de la caminada, de la percepció dels espais, del seu ric cromatisme, de la llum i del vent. Versos abeurats per la natura, immersos en l’àmbit de llibertat, de recolliment, de les impressions que deslliuren la poeta del llast i les preocupacions i li fan viure aquell moment únic amb intensitat, com el carpe diem contemplatiu que recullen aquests versos: “He demanat el nom / de totes les estrelles / que espurnegen al cel / de Cala Tirant, / per fer-les venir els dies / que es tenyeixen de negre …” o bé aquests altres: “Corre platja enllà / i no deixis que t’atrapi / cap tristor/ xopa d’absències”.

Es tracta d’una poesia que cerca la senzillesa en la dicció, en general de formes breus, que evita retòriques innecessàries i opta per la paraula despullada, sovint com un to de veu a cau d’orella, que es mostra, en definitiva, humil davant la humilitat i la bellesa del paisatge de Menorca, com en aquests versos al pas per Cala en Turqueta: “Parlem de tot i de res / fins on la teva bellesa / ens deixa mudes / i el silenci que ens regales

/ recull tots els nostres anhels”. Hi trobarem també un punt de crítica davant els disbarats urbanístics quan la poeta voldria, en un somni, tornar “l’essència robada” a Cala Galdana: “Però es fa de dia, / i sense somni / no hi ha bruixa ni escombra, / només paisatge devastat / i flaire de paella / i pollastre a l’ast”.

Noemí Morral va captar la poesia del camí de cavalls i l’ha sabuda transmetre en aquest bell llibre, en els versos que en retenen l’experiència, ara feta paraula per ser compartida, que resta fixada perquè no es dilueixi com el perfum evocat en aquest poema: “Mirem enrere / potser per retenir, / un instant més / l’olor tan dolça / de la camamil·la.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 29-10-2019)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

“Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà

Irene Solà Sáez (Malla, Osona) és artista, poeta, narradora i col·laboradora habitual de la revista La Llança. Amb la novel·la “Canto jo i la muntanya balla”, va guanyar el Premi Llibres Anagrama 2019 que se suma a altres reconeixements a la seva obra, tant literària com plàstica.

Va ser gràcies a un tweet de Miquel À. Llauger (“Això és una cosa guapa que li ha passat a la narrativa en català”) que vaig arribar a la lectura de Canto jo i la muntanya balla de l’escriptora osonenca Irene Solà, lectura, no caldria dir-ho, que m’ha confirmat plenament les paraules que, en una frase tan suggeridora i encertada, dedicava Llauger a aquesta bella novel·la amb què la jove autora guanyava el Premi Llibres Anagrama d’enguany i amb la qual es consolida com una de les veus indiscutibles, i potser més originals, de la literatura catalana.

Irene Solà és llicenciada en Belles Arts i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. Es donà a conèixer com a escriptora amb el llibre de poesia Bèstia (Galerada, 2012) que va obtenir el premi Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès. Després publicà la novel·la Els dics, Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial). Combina l’escriptura amb la seva obra plàstica que ha exposat a destacades galeries (Santander, Londres, Girona, Barcelona…) i ha participat en importants esdeveniments artístics.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la coral, de veus múltiples, en què parlen els homes i les dones, però parla també la natura, parlen els núvols, els bolets, els cans, els cabirols, parla l’os com parlen també les dones d’aigua, perquè la llegenda, les històries antigues, la fantasia, és a la vegada una presència enmig de la realitat de la contrada pirinenca, entre Camprodon i Prats de Molló, on se situa la història; veus que alternen a cada capítol i a través de les quals Solà condueix amb mà segura la narració a través de tot allò que conten, que expressen els diferents personatges, ja siguin humans, ja siguin elements d’aquesta natura esplèndida, però també tràgica, i on tot convergeix en una magnífica construcció del relat.

I en el resultat, enlluernador, que aconsegueix Solà hi té una part decisiva l’ús que fa del llenguatge, matisat en cada una de les veus, d’un bell lirisme i d’un ritme que, com el fluir de la natura mateixa que envolta la vida i la mort de les persones, enganxa i sedueix i omple de goig la lectura, fruit, sense cap dubte, del goig mateix d’una escriptura plena de delicadesa i curosament treballada, amb imatges belles i sorprenents, no debades l’autora és poeta, que ens fan assaborir el text i tornar la vista enrere. Delicadesa expressiva també en el relat de la mort, de la tragèdia que s’obre ja en el primer capítol del llibre, en què parlen els núvols quan desfermen una tempesta i mor en Domènec travessat per un llamp, o de la mort producte de l’accident o de la violència de la guerra com en el salt enrere quan la narració tracta del pas desolat dels republicans per aquestes terres cap a la frontera francesa i dels objectes que abandonaven en la seva desfeta, com les granades i altres restes que recull na Cristina (“Que no era només una manera de fugir, això de trescar boscos i col·leccionar armes rovellades i bales i granades, i cinturons i petaques, i tot el que van arribar a llençar les gents tristes i desesperades que creuaven aquestes muntanyes quan van perdre la guerra”).

Després de la lectura, d’aquest cant a la naturalesa d’Irene Solà, ens queden en el cor els personatges principals de la novel·la, de la casa de Matavaques, na Sió, la viuda d’en Domènec, els seus fills, na Mia, n’Hilari, mort tan jove, i del seu amic Jaume, carregat amb la culpa, i aquelles històries com les que conta n’Eulàlia que no tots són “de bruixes ni de nosaltres. A vegades la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules.” En definitiva, llegir Canto jo i la muntanya balla és endinsar-nos en aquest món tan ben narrat i descrit per l’autora i gaudir de la bellesa d’un text que sedueix des del primer moment.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-10-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Pau Faner, fabulador”, un llibre de referència

S’acaba de publicar el llibre “Pau Faner, fabulador” (editat per Punctum & IME), amb les actes del Congrés Internacional Pau Faner celebrat a Ciutadella el 2017. El volum posa, així, a l’abast de públic i estudiosos les magnífiques i valuoses intervencions amb què comptà el congrés.

Els dies 3, 4 i 5 de novembre del 2017 es va celebrar a Ciutadella el Congrés Internacional Pau Faner, organitzat  per l’Institut Menorquí d’Estudis amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de l’obra literària de l’escriptor. El congrés va reunir un destacat conjunt de personalitats que realitzaren valuoses aportacions i oferiren una visió molt completa i acurada de l’obra i la figura de l’autor que amb Contes menorquins (Moll, 1972) inaugurava, de manera brillant, no només una obra prolífica, continuada, diversa i d’un enorme valor, sinó també la literatura contemporània a l’illa i encapçalava, com diu Josefina Salord, “les generacions d’escriptors i escriptores de Menorca dels anys setanta ençà”. Fruit del congrés és ara la publicació del llibre Pau Faner, fabulador, impecablement editat per Punctum i l’IME, que n’aplega totes les intervencions, les posa a l’abast d’estudiosos i públic en general i en constitueix la lògica culminació.

El volum, en edició a cura de Pilar Arnau, Ismael Pelegrí i Josefina Salord, compta amb un pròleg de Salord i presenta les actes agrupades en quatre blocs: conferències, ponències, comunicacions i textos de la taula rodona. Llibre imprescindible i ja, sens dubte, de referència, traça els grans eixos d’una obra extensa, original, de gran ambició literària, i estableix les bases per a futurs estudis d’un escriptor que, per dir-ho en paraules de Salord, “ha fet de la literatura la raó de vida, que ha compartit inquietuds col·lectives i que ha sabut trobar un camí propi; un escriptor que es nodreix de literatura i que, des de l’aparent aïllament, cerca sempre el contacte amb un gran públic lector”.

Pau Faner, fabulador s’obre amb les conferències de Julio Peñate (Universitat suïssa de Friburg) i d’Àlex Broch, editor i crític literari. El primer, estudia el conjunt de les novel·les de Faner a partir de tres aspectes fonamentals: les particularitats de l’espai insular, la presència de la història de Menorca com a gran marc referencial i el component fantàstic. El segon, situa l’obra de Pau Faner en el context de la generació del setanta i assenyala la proximitat i les coincidències de l’autor amb els seus companys generacionals i allò que el fa singular.

Obre l’apartat de ponències la intervenció de Joan F. López Casasnovas amb una anàlisi de les tres novel·les amb què Faner encetava una nova etapa en la seva narrativa: Les bodes del diable, El mal de la guerra i L’amor del capità Gavina. Ismael Pelegrí tracta de la narrativa breu de l’autor a partir dels reculls publicats entre 1995 (La nuvia del vent) i 2009 (El cant de l’alosa) en què la temàtica central esdevé la mitificació de la infantesa. Caterina Valriu revisa la producció literària que Faner ha dedicat al públic infantil i juvenil en el conjunt de les set obres publicades entre 1983 i 1997. Francesc Foguet tracta de la literatura dramàtica de l’escriptor ciutadellenc que compta amb cinc textos escrits entre 1992 i 2010, dos dels quals adreçats a un públic juvenil. Joan Cantavella analitza l’abundant, diversa i atípica producció faneriana en el camp de l’articulisme periodístic.

En el capítol de comunicacions, Francesc Florit Nin estudia els ponts entre paraula i pintura en l’obra literària i plàstica de Faner. Josep Pons Fraga evoca, des de l’actualitat, un entrevista que realitzà l’any 1975 al nostre escriptor. Andratx Badia Escolà estableix una comparació entre l’obra de Faner i la de Joan Barceló i Culleres, autors que construeixen els seus mons de ficció a partir del neofantàstic. Carles Cabrera analitza la producció novel·lística del Pau Faner dels anys setanta i l’impacte del realisme màgic en la seva obra. Finalment, el llibre es tanca amb dos textos de la taula rodona entorn de la traducció de les obres fanerianes. Pilar Arnau tracta de les traduccions a diferents llengües estrangeres, com l’alemany i l’italià, mentre que Volker Glab, de la Universitat d’Erlangen i traductor a l’alemany de Pau Faner, parla de la tasca del traductor en la fidelitat a l’obra traduïda i en referència a la seva traducció de Fins al cel.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Arèola”, la poesia fonda de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) va guanyar el Premi Vidal i Tomás 2019 de poesia amb el llibre “Arèola” que acaba de publicar l’editorial AdiA. “Arèola” presenta una poesia meditativa i fonda, d’expressió essencial, en un conjunt ben travat i construït i d’una gran riquesa expressiva.

Arèola és el quart llibre que publica el poeta i tipògraf menorquí Damià Rotger en quatre anys, cosa que demostra una intensa dedicació a l’escriptura i una decidida voluntat d’avançar en el seu univers poètic. Amb aquest treball ha obtingut el prestigiós Premi Bernat Vidal i Tomàs 2019 de poesia de la vila de Santanyí. L’obra ha estat publicada per l’esforçada editorial AdiA dins l’esplèndida col·lecció “Ossos de sol” i s’acompanya d’unes subtils il·lustracions de l’arquitecta Mireia Cabaní i un magnífic epíleg de Ponç Pons de lectura obligada.

Amb Arèola, Rotger assoleix una notable maduresa expressiva i d’ofici en una recerca que fa pensar en les paraules de J.V. Foix quan es declarava investigador en poesia, perquè l’autor no ha triat el camí fàcil, sinó que ha volgut treballar amb una lloable ambició literària i ha sabut arriscar com fan els creadors que no es conformen a repetir fórmules ja sabudes. Els poemes del llibre s’impregnen d’un to filosòfic, d’una fonda reflexió que mena a una escriptura essencial, al concepte precís, amb una gran riquesa d’imatges i metàfores que permeten entrar a fons en el discurs meditatiu dels poemes. La construcció, tan treballada i rigorosa, fa que Arèola presenti un cert hermetisme que no es trobava en els anteriors 482 mm. o Lletrescades, però a la vegada permet que cada nova lectura faci més gratificant la revelació del poema.

Ara bé, aquest major grau d’hermetisme no dificulta que Arèola arribi als lectors ja des d’una primera i atenta lectura. Un bon amic –de gran cultura, però no poeta– em comentava l’altre dia que des del primer moment els poemes l’havien emocionat i s’hi havia reconegut en moltes coses. Crec que aquest és el millor elogi que se’n pot fer. Abastar aquesta capacitat de commoure, de fer que els lectors es facin seus els versos, de sentir-s’hi íntimament acompanyats és, en definitiva, allò que ens proporciona la millor poesia.

En paraules del mateix autor, el llibre és una reflexió sobre el trajecte, de fet sobre un doble trajecte. Les cites que l’encapçalen, Virgili, Ponç Pons i Blai Bonet, ja parlen d’aquesta idea de camí. El primer d’aquests trajectes seria el camí vital, és a dir, el que va des de la infància a l’edat adulta i també la distància que separa el naixement de la mort. Tot un recorregut que deixa marques, petjades, com diu molt bé el segon poema amb versos lapidaris: “Hi ha marques que surten dels pulmons / per abastar la immensitat. / Un trajecte que tan sols es veu / des de l’esbarzer més alt”. Es fa evident també la mirada sobre el temps d’infantesa que, prest o tard, tot poeta sol invocar. És l’època dels entorns protegits, de les seguretats, que després es contemplarà des de la distància: “El formós entorn dissenyat amb galtes de mare / i seny de pare és una atmosfera / que no encaixa en la dictadura / de la maduresa inhòspita”. I encara una mostra més de la bellesa i la fonda reflexió d’aquests poemes: “El càntir sec del temps / sua, encara, / la sang que em begueres”.

L’altre trajecte, que parteix d’un tema de gran actualitat, és el que va de l’engany a la veritat, del fals al ver. D’aquí el valor que assoleix la paraula sincera i per tant, també, la paraula del poema. En aquesta època de postveritats, de falsedats que s’escampen a lloure, la reflexió que fa Rotger en els poemes hauria de ser primordial en molts altres àmbits. El poeta ho diu, com en un crit, en aquest vers: “Deshabita la mentida!” I afegeix, encara, “La paraula amb / les arestes emblanquinades / serà la teva llar”. O com fa aquest magnífic poema, rodó en tots els sentits:

“En la brúixola
la qüestió magnètica
no és que l’agulla volti
sense ser tocada,
sinó que el moviment
de l’orientació
esdevengui veritat.

Igual en el poema”.

Només em queda espai per recomanar francament la lectura de l’esplèndid Arèola. En aquesta ressenya just he pogut apuntar els temes principals. Els lectors ja sabran descobrir la riquesa de la poesia fonda, colpidora, de Damià Rotger.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 17-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari