“Hereus de la penombra” de J.M. Vidal-Illanes

J. M. Vidal-Illanes (Maó, 1961), escriptor, advocat i docent, publica la novel·la “Hereus de la penombra” (Ed. Gregal), una emotiva i corprenedora història situada entre Nova York i Toronto amb el rerefons de la rebel·lia creativa i les derrotes personals de la generació “beat” nord-americana.

Tot i que la penombra se situa en un estadi entremig de la fosca i la claror, les connotacions que se’n desprenen són més tost afins a les pèrdues o les desfetes, si més no quan es tracta de trajectòries vitals que han solcat territoris inexplorats o s’han volgut del tot trencadores en l’intent de crear uns nous models socials que, després, han acabat per provocar el desencís o les derrotes personals. Així, els protagonistes de la novel·la de Josep Manuel Vidal-Illanes que transiten l’època de grans canvis i transformacions generacionals que es van produir a la Nord-amèrica dels anys 1950 a 1970 amb l’aparició dels joves de la generació beat, de la contracultura i, posteriorment, del naixement i l’expansió del moviment hippy, se’ns presenten enmig d’aquella penombra de la qual alguns creadors no van saber sortir.

Hereus de la penombra és una història intensa, emotiva, d’una bellesa tràgica, que Vidal-Illanes situa en el cor mateix de les accions i les vivències dels poetes i artistes de la generació beat. És narrada en primera persona per Leonard, el protagonista principal, fill d’una generació perduda, que des de la vellesa escriu, entre la nostàlgia, la frustració i un cert sentiment de culpabilitat, els principals fets viscuts des d’una joventut situada en el mític hotel Chelsea de Nova York –centre neuràlgic d’escriptors i artistes de l’època, on Leonard havia nascut i viscut sempre– al recorregut que el durà a viure a Toronto i a visitar altres ciutats, com el París del maig del 68. Un Leonard que se sent vèrtex d’un triangle “que va saltar pels aires”, com dirà ell mateix.

Leonard, cantautor; Leila, poetessa; Isabelle, pianista obsessionada amb Glenn Gould: un triangle abocat a viure una joventut intensa i accelerada en què l’esperit revolucionari i el desig de canviar el món havia de xocar amb les estructures de la societat nord-americana. Joves que acabarien sovint immersos en derrotes personals, en els excessos de l’alcohol i les drogues. En el relat s’entrellacen els personatges de la ficció amb figures reals, com els autors del nucli inicial dels beats Jack Kerouc –la seva obra On the road té un paper important en la narració–  Allen Ginsberg, Neal Cassady, etc, o bé el mateix Gould o Bob Dylan, entre d’altres, de tal manera que, en determinats moments, tenim la sensació que la història personal que ens explica el protagonista-narrador va succeir realment.

Hereus de la penombra està estructurada seguint l’esquema de les Variacions Golberg de Bach, composició que també pren protagonisme en la novel·la i que el pianista canadenc Glenn Gould va enregistrar en dues ocasions: trenta capítols, en general breus, més una “ària” al principi i al final, com en l’obra de Bach, en què el protagonista rememora el període situat entre 1952 i 1972, els vint anys en què en transcorre l’acció. El relat es divideix en quatre parts que s’alternen cronològicament i en les quals es desplega la força d’una narració que es fa més corprenedora a mesura que avançam en la lectura i que ens presenta, entre altres coses, el poder de les pulsions autodestructives, les conseqüències d’una vida viscuda al límit,  les frustracions de les revolucions perdudes, dels fracassos personals o el pes de la covardia, a la vegada que reflexiona sobre un tema avui més d’actualitat que mai: el llegat, és a dir el món, que una generació deixarà a una altra. Com dirà Leonard: “Les diferents generacions hem transitat per la història amb els compromís de millorar l’herència rebuda dels nostres antecessors. L’inconformisme és això, fins que arriba la renúncia”.

L’escriptor Miquel Àngel Llauger parla “de la prosa cisellada” de J.M Vidal-Illanes i, en efecte, ens trobam davant una prosa esplèndida al servei d’una també esplèndida narració els protagonistes de la qual romandran en nosaltres després d’haver tancat el llibre.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-12-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Joan Pons s’endinsa en el gènere negre amb “Arenal”

L’escriptor Joan Pons (Ferreries, 1960) publica la novel·la “Arenal” (Ed. Neopàtria) que, amb el pseudònim de Joan Aram, enceta una línia narrativa dins el gènere negre. L’acció, situada a Menorca, es desplega al llarg d’una trama intensa, plena d’intriga i amb l’encreuament de diferents històries.

Feia temps que els atents lectors de Joan Pons esperàvem que l’autor de Ferreries publiqués una nova novel·la després de Gossos de pluja (2011). Ara ens arriba Arenal, obra amb què l’escriptor, sota pseudònim de Joan Aram, s’endinsa en el gènere negre. I ho fa de manera brillant, amb una novel·la que conté tots els components que caracteritzen aquest gènere: assassinats, investigació, intriga, personatges turmentats, crítica social, ritme narratiu, etc., sense renunciar, però, a la qualitat literària característica de la seves obres ni a la bellesa del seu estil, al treball rigorós amb el llenguatge.

Dividida en tres parts –Foc, Aigua, Sang –, la novel·la s’obre amb la descoberta, en un arenal del nord de Menorca, de tres cossos carbonitzats en l’incendi d’una construcció il·legal i amb evidències d’assassinat. A partir d’aquí s’inicia una investigació que ens farà conèixer diferents personatges, històries que es creuen, accions que es desenvolupen a diferents paratges de l’illa, veus que ens narren la trajectòria dels protagonistes, interrelacions i lligams que només podrem compondre al final de la narració on tot se’ns farà evident. L’autor juga de manera intel·ligent amb diferents ritmes narratius –combinació de temps vius i accelerats amb altres temps més dilatats– en la construcció d’una trama que ens fa avançar amb interès per la lectura, de la qual, però, convé no perdre’s cap detall.

Per al protagonista de la novel·la, Joan Pons crea, amb gran habilitat i ofici, un personatge peculiar i un poc atípic: l’inspector Jaume Ferrer, encarregat de la investigació del triple assassinat. Atípic perquè no quadra gaire amb les característiques habituals dels detectius del gènere, ja que es tracta d’un policia nacional, menorquí, de la comissaria de Maó, més tost baix, amb l’estatura justa per poder entrar al cos, calb, amb la carrera de biologia i conegut, entre els seus companys, amb el malnom del Polaco. És també un bon cuiner i, de fet, la cuina apareix, fins i tot amb alguna recepta, en determinats moments de la novel·la, com un homenatge, segons confessava el mateix autor, al detectiu Pepe Carvalho, creat per Vázquez Montalbán. Jaume Ferrer dirigeix un equip del qual es mostra la part més humana, amb les seves virtuts i febleses, com té l’inspector mateix. També és esplèndida la caracterització dels personatges situats a la banda del mal, especialment la del principal sospitós.

L’acció de la novel·la transcorre per diversos llocs de l’illa, amb alguna sorpresa relacionada amb la prehistòria i connectada amb la trama, cosa que permet a l’autor incloure la crítica a l’urbanisme salvatge que durant uns anys en va destrossar per sempre paratges naturals (“Era una fotografia de l’Arenal d’en Castell anterior a la salvatge febre urbanitzadora dels anys seixanta”) o també l’abandó de determinades instal·lacions o altres elements que descobrirà una atenta lectura.

Quant a l’estructura, el llibre està constituït per capítols breus que permeten un ritme lleuger, a la vegada que una millor distribució dels “tempos” narratius, que són com les diverses peces que acabaran per encaixar i completar al final aquest magnífic mosaic que és Arenal. L’estil de Joan Pons, precís i minuciós, la riquesa de referències, la vivesa i adequació dels diàlegs, la psicologia dels personatges, la prosa esplèndida, fan que aquesta obra, a més de tenir tots els ingredients de la novel·la negra, sigui literatura de la bona. Els indicis que es desprenen de la lectura, ens permeten preveure la publicació de més obres per part de Joan Aram.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-11-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Corrupció de la matèria” de Carlos Minuchin

Carlos Minuchin Vilafranca (Maó, 1986), professor de filosofia a l’institut de Ferreries, va guanyar el Premi Vila de Lloseta de Poesia Jove 2019 que acaba de publicar El Gall Editor. Presentarem el llibre el pròxim dissabte dia 16, a les 12 h., a la llibreria Espai 14 de Maó, acompanyats de Víctor Monte a l’oboè. (Foto a la Fira del Llibre en Català)

Carlos Minuchin s’havia donat a conèixer de ben jove en guanyar, l’any 2005, el Premi Art Jove de Poesia amb XXX poemes llençats en l’aire i, més endavant, quan va quedar finalista del III Premi Illa de Menorca de poesia, publicat el 2017 per Editorial Menorca en el volum col·lectiu que aplega les obres guanyadores i finalistes d’aquest certament anual. Enguany, l’obtenció del Premi Vila de Lloseta de Poesia Jove amb el llibre Corrupció de la matèria (editat per Gall Editor en la seva acurada col·lecció “Trucs i baldufes”) el consolida com una veu que entra amb força dins el panorama de la poesia que es crea a Menorca. No debades ell mateix manifesta que llegeix i escriu poesia com una necessitat absolutament imprescindible, cosa que sens dubte es reflecteix en aquesta obra.

En llegir Corrupció de la matèria podem notar que es tracta d’un llibre molt treballat, fruit d’una dedicació lenta i conscient en l’elaboració d’una obra unitària ben estudiada i estructurada amb un tema central de meditació: el temps, aquesta realitat a què ens enfrontam els humans en el pas per la vida, o si voleu en aquesta cursa anticipada cap a la mort com sostenia Heidegger, l’experiència històrica que ens mena des del naixement a la caducitat, a la corrupció o la consumació de la matèria. I no és gratuït citar el filòsof alemany perquè la filosofia és molt present en aquests poemes de Minuchin, cosa que atorga un valor més alt a l’obra i la dota d’un dicció més fonda, l’enriqueix amb més referents, no només filosòfics, sinó també literaris. Ara bé, s’ha de dir que el poema funciona independentment d’aquestes referències, es pot llegir amb el mateix plaer al marge de si el lector les coneix o no. Corrupció de la matèria ens emociona en la seva forma, en l’estètica –i en açò es diferencia de l’expressió filosòfica– del poema ben elaborat, capaç de sacsejar-nos, de fer-nos partícips d’una meditació que es fa més intensa a cada lectura.

El pas del temps esdevé, com es diu a la solapa, “personatge material, protagonista que es compon i es descompon a cada instant” i el poeta afronta aquesta realitat amb la força d’uns poemes que l’expressen amb cruesa, però sense cap to planyívol ni autocomplaent, sinó que n’exposa el resultat com una inevitable constatació. Un magnífic poema (“Bicicleta”) pot il·lustrar aquesta observació del efectes del pas del temps per la matèria per mitjà d’una bicicleta abandonada en un pati, després del seu ús en els anys joves, que serveix de correlat objectiu del nostre propi cicle vital. El temps la consum i la converteix en un objecte inútil, però en els versos del poeta no hi ha plany, es tracta d’una constatació, gairebé estoica: “La mirada s’acostuma a no deturar-se / en l’envellir patètic de les andròmines que tenim per casa. / Els records romanen encara en el sutge rogenc / que va deixar aquesta taca inesborrable en terra. / Créixer és assistir a molts adéus involuntaris.”

Ara bé, el poeta ens convida també a tenir una mirada esperançada i valenta, com en el poema “Panta rei”: “Has trobat un foc d’aigua / que et purifica i que t’il·lumina la cambra / amb llum blavosa i ambre, / on lleugeres neden les carpes / –sempre amunt, sempre joves– / en eterna remuntada”. I en aquest anar sempre endavant el cant serà essencial (el cant, la poesia) com en el poema “A l’ample” en què, a manera de la tornada d’una cançó, es repeteix una estrofa plena d’elements vitals de clares ressonàncies menorquines.

“Corrupció de la matèria”, llibre treballat amb rigor i amb un fons filosòfic que n’enriqueix el contingut, revela ja una maduresa reflexiva i una concepció de la poètica que auguren, sense cap dubte, una fecunda continuïtat de la veu del poeta Carlos Minuchin.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-11-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La poesia del Camí de cavalls

Noemí Morral (Vic, 1972) és economista, però arran d’un procés de dol va reorientar la seva vida al voltant de la poesia, el dibuix i la interpretació. Fa poc ha publicat “Camí de cavalls”, un llibre de poemes a partir de la seva experiència en el recorregut fet al llarg d’aquest camí.

El camí de cavalls és avui un bé apreciat i reconegut per tothom. Tant pels menorquins que el recorren tot l’any com pels turistes i visitants que aprofiten les seves estades a Menorca per fer senderisme i gaudir d’una activitat alternativa al sol i la platja. Ara bé, la majoria de gent que ens visita no sabrà que van ser la llarga lluita d’activistes esforçats i les reivindicacions que es van dur a terme durant anys allò que féu possible recuperar-lo per a l’ús públic. Les rutes ofereixen no només la possibilitat de recórrer l’illa en plena natura, sinó de descobrir tota una sèrie de béns etnològics, arqueològics, paisatgístics i d’observar la diversitat de la flora i la fauna menorquines. Però el camí de cavalls és també font d’evocació, de meditació i, com no podia ser d’altra manera, d’estímul per a la creació d’obres literàries i en especial per a la poesia, gènere que ha produït llibres que hi són dedicats íntegrament, com Camí de Cavalls i altres rutes interiors de Menorca d’Anna Maria Ticoulat o el tot just publicat Camí de Cavalls de Noemí Morral.

Noemí Morral, com explica ella mateixa, havia dedicat la seva activitat professional a l’economia, però el 2015, arran d’un procés de dol per la pèrdua del seu espòs, va sentir la necessitat d’escriure i de dibuixar quan es retirà una temporada al Marroc. Així va sorgir el llibre Finestra poètica a Essaouira, al qual seguiria Tornar (2018) quan la poeta s’instal·là a Barcelona. Poc després, juntament amb tres companyes, va descobrir tota la bellesa de Menorca quan va recórrer, complet, el camí de cavalls a la finalització de la temporada turística. D’aquella experiència, emotiva i enriquidora, va sorgir el llibre Camí de cavalls, publicat per Voliana Edicions, que, com els anteriors, alterna poemes amb delicats dibuixos propis relatius al tema que tracta el poema.

Des de la sortida a Cala Mesquida, el llibre fa un recorregut per les diferents etapes i en recull les sensacions, els pensaments, les emocions, el goig de la caminada, de la percepció dels espais, del seu ric cromatisme, de la llum i del vent. Versos abeurats per la natura, immersos en l’àmbit de llibertat, de recolliment, de les impressions que deslliuren la poeta del llast i les preocupacions i li fan viure aquell moment únic amb intensitat, com el carpe diem contemplatiu que recullen aquests versos: “He demanat el nom / de totes les estrelles / que espurnegen al cel / de Cala Tirant, / per fer-les venir els dies / que es tenyeixen de negre …” o bé aquests altres: “Corre platja enllà / i no deixis que t’atrapi / cap tristor/ xopa d’absències”.

Es tracta d’una poesia que cerca la senzillesa en la dicció, en general de formes breus, que evita retòriques innecessàries i opta per la paraula despullada, sovint com un to de veu a cau d’orella, que es mostra, en definitiva, humil davant la humilitat i la bellesa del paisatge de Menorca, com en aquests versos al pas per Cala en Turqueta: “Parlem de tot i de res / fins on la teva bellesa / ens deixa mudes / i el silenci que ens regales

/ recull tots els nostres anhels”. Hi trobarem també un punt de crítica davant els disbarats urbanístics quan la poeta voldria, en un somni, tornar “l’essència robada” a Cala Galdana: “Però es fa de dia, / i sense somni / no hi ha bruixa ni escombra, / només paisatge devastat / i flaire de paella / i pollastre a l’ast”.

Noemí Morral va captar la poesia del camí de cavalls i l’ha sabuda transmetre en aquest bell llibre, en els versos que en retenen l’experiència, ara feta paraula per ser compartida, que resta fixada perquè no es dilueixi com el perfum evocat en aquest poema: “Mirem enrere / potser per retenir, / un instant més / l’olor tan dolça / de la camamil·la.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 29-10-2019)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

“Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà

Irene Solà Sáez (Malla, Osona) és artista, poeta, narradora i col·laboradora habitual de la revista La Llança. Amb la novel·la “Canto jo i la muntanya balla”, va guanyar el Premi Llibres Anagrama 2019 que se suma a altres reconeixements a la seva obra, tant literària com plàstica.

Va ser gràcies a un tweet de Miquel À. Llauger (“Això és una cosa guapa que li ha passat a la narrativa en català”) que vaig arribar a la lectura de Canto jo i la muntanya balla de l’escriptora osonenca Irene Solà, lectura, no caldria dir-ho, que m’ha confirmat plenament les paraules que, en una frase tan suggeridora i encertada, dedicava Llauger a aquesta bella novel·la amb què la jove autora guanyava el Premi Llibres Anagrama d’enguany i amb la qual es consolida com una de les veus indiscutibles, i potser més originals, de la literatura catalana.

Irene Solà és llicenciada en Belles Arts i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. Es donà a conèixer com a escriptora amb el llibre de poesia Bèstia (Galerada, 2012) que va obtenir el premi Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès. Després publicà la novel·la Els dics, Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial). Combina l’escriptura amb la seva obra plàstica que ha exposat a destacades galeries (Santander, Londres, Girona, Barcelona…) i ha participat en importants esdeveniments artístics.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la coral, de veus múltiples, en què parlen els homes i les dones, però parla també la natura, parlen els núvols, els bolets, els cans, els cabirols, parla l’os com parlen també les dones d’aigua, perquè la llegenda, les històries antigues, la fantasia, és a la vegada una presència enmig de la realitat de la contrada pirinenca, entre Camprodon i Prats de Molló, on se situa la història; veus que alternen a cada capítol i a través de les quals Solà condueix amb mà segura la narració a través de tot allò que conten, que expressen els diferents personatges, ja siguin humans, ja siguin elements d’aquesta natura esplèndida, però també tràgica, i on tot convergeix en una magnífica construcció del relat.

I en el resultat, enlluernador, que aconsegueix Solà hi té una part decisiva l’ús que fa del llenguatge, matisat en cada una de les veus, d’un bell lirisme i d’un ritme que, com el fluir de la natura mateixa que envolta la vida i la mort de les persones, enganxa i sedueix i omple de goig la lectura, fruit, sense cap dubte, del goig mateix d’una escriptura plena de delicadesa i curosament treballada, amb imatges belles i sorprenents, no debades l’autora és poeta, que ens fan assaborir el text i tornar la vista enrere. Delicadesa expressiva també en el relat de la mort, de la tragèdia que s’obre ja en el primer capítol del llibre, en què parlen els núvols quan desfermen una tempesta i mor en Domènec travessat per un llamp, o de la mort producte de l’accident o de la violència de la guerra com en el salt enrere quan la narració tracta del pas desolat dels republicans per aquestes terres cap a la frontera francesa i dels objectes que abandonaven en la seva desfeta, com les granades i altres restes que recull na Cristina (“Que no era només una manera de fugir, això de trescar boscos i col·leccionar armes rovellades i bales i granades, i cinturons i petaques, i tot el que van arribar a llençar les gents tristes i desesperades que creuaven aquestes muntanyes quan van perdre la guerra”).

Després de la lectura, d’aquest cant a la naturalesa d’Irene Solà, ens queden en el cor els personatges principals de la novel·la, de la casa de Matavaques, na Sió, la viuda d’en Domènec, els seus fills, na Mia, n’Hilari, mort tan jove, i del seu amic Jaume, carregat amb la culpa, i aquelles històries com les que conta n’Eulàlia que no tots són “de bruixes ni de nosaltres. A vegades la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules.” En definitiva, llegir Canto jo i la muntanya balla és endinsar-nos en aquest món tan ben narrat i descrit per l’autora i gaudir de la bellesa d’un text que sedueix des del primer moment.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-10-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari