Gabriel Ferrater, lliçons sobre literatura catalana

Gabriel Ferrater (Reus 1922 – Sant Cugat del Vallès 1972), poeta, lingüista i crític brillant, dotat d’extraordinària intel·ligència, va pronunciar a la UB, a finals dels 60, dos cicles de conferències de gran interès que ara s’han publicat completes amb el títol de “Curs de literatura catalana contemporània” (Ed. Empúries).

En el meu darrer article dedicat a Josep Carner vaig citar unes frases de Gabriel Ferrater sobre la figura del poeta extretes del llibre Gabriel Ferrater. Curs de literatura catalana contemporània, editat fa pocs mesos per l’editorial Empúries a cura de Josep Cornudella. Els textos es corresponen a un cicle de conferències que l’autor de Les dones i els dies va impartir a la Universitat de Barcelona durant els cursos 1965-1966 i 1967 a petició del professor Antoni Comas. No es podien dir classes ja que en aquells moments Ferrater encara no havia acabat la carrera de Romàniques, cosa que va fer el setembre de 1968 i que li permeté integrar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor de Crítica Literària i Lingüística. Per sort, el mateix Antoni Comas havia disposat que les conferències s’enregistressin en cintes magnetofòniques i va encomanar a Joan Alegret, estudiant seu, que les transcrivís, cosa que va fer amb gran precisió. A més, les transcripcions es van conservar enriquides pels apunts del mateix Alegret en les sessions que no quedaren enregistrades. Una part d’aquestes conferències ja havien estat editades de manera pòstuma pel germà de Ferrater, Joan Ferraté, però ara s’editen completes –algunes havien quedat inèdites– a partir dels documents originals. Cornudella explica, en el pròleg, el criteri seguit: “El text que ofereixo aquí és més acostat encara al discurs oral de Gabriel Ferrater que en les edicions precedents, i per tant també s’allunya més dels rigors de la llengua gramatical.”

Durant el primer curs, Ferrater va parlar de quatre poetes essencials: Josep Carner (de qui explicà en especial el gran poema Nabí), Guerau de Liost, Carles Riba (a qui va dedicar cinc sessions) i J.V. Foix. En el segon cicle va continuar amb Foix i, tot analitzant la situació de la novel·la en català fins al moment, va dissertar sobre l’obra dels tres escriptors en prosa que considerava més importants: Joaquim Ruyra (n’examinà especialment La Parada), Solitud de Caterina Albert (Ferrater ja demanava oblidar el pseudònim Víctor Català) i Josep Pla (sobretot El quadern gris). El llibre es tanca amb un apèndix que conté dues lliçons que Ferrater pronuncià davant un públic d’estudiants de secundària durant els darrers mesos de la seva vida. En aquest cas ofereix una panoràmica de la literatura catalana (comença referint-se a la polèmica entre Jordi Rubió i Martí de Riquer sobre les causes de la davallada que es produeix entre els segles XVI i XIX i en dona la seva visió) i, al costat de les figures ja estudiades, hi afegeix altres escriptors com Verdaguer, Maragall, Josep Sebastià Pons, Joan Salvat-Papesseit, Maria Antònia Salvà, Marià Manent i Pere Quart. Del seus contemporanis, explica que no en dirà res a causa de no poder-ne oferir una visió objectiva.

El llibre és d’un gran interès no només per als especialistes sinó per a qualsevol lector que vulgui acostar-se a l’obra dels autors estudiats per Ferrater. La seva visió lúcida i intel·ligent, a vegades també polèmica, de gran abast sobre tot el conjunt de la literatura catalana, ofereix una guia de lectura i comprensió impagables d’aquests escriptors ja clàssics. Com diu Cornudella, “Les lectures que proposa (Ferrater) constitueixen encara avui una introducció imprescindible, i sovint brillantíssima, als respectius autors”.

No voldria deixar passar l’ocasió per recomanar també la lectura del número 113 de la revista Reduccions, publicat pràcticament en coincidència amb el llibre comentat, que està dedicat de manera monogràfica a la figura de Gabriel Ferrater. Presentat pel mateix Cornudella, inclou, al llarg de més de 200 pàgines, valuosos estudis i comentaris sobre l’obra ferrateriana a càrrec de diversos especialistes que n’ofereixen una rica i molt extensa visió.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-03-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

En el cinquantenari de la mort de Josep Carner

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Fa uns 50 anys que m’acompanya un dels primers llibres que, al llarg del temps, han constituït la meva biblioteca. Un llibre especialment estimat de més de 1.300 pàgines, editat per Editorial Selecta en paper bíblia, que va ser el magnífic regal d’un bon amic. Es tracta del volum Obres completes. Poesia – Prosa – Teatre de Josep Carner, publicat per Editorial Selecta l’any 1968. Aquesta era una segona edició del corpus poètic carnerià que s’havia editat el 1957 sense la producció en prosa i que s’enriquia amb tres nous llibres. D’aquesta manera quedava fixada definitivament la revisió profunda que havia fet l’autor de la seva obra amb una voluntat clarament manifestada en el pròleg del llibre Llunyania: “Altrament, goso pensar que tinc, com qualsevol altre que em llegeixi, el dret de jutjar-me, però reivindico com un privilegi particular el de la meva esmena, tot i saber que no la puc escometre sinó a la llum d’un cert estat de consciència en un cert moment”. Així, el 1957, l’autor realitzava una nova ordenació dels seus poemes amb una triple revisió: de llengua, d’estil i de concepte poètic, com manifestava Marià Manent en el pròleg de 1968. A finals del 2016, Jaume Coll va emprendre una meticulosa edició crítica de l’obra carneriana que en principi ha de constar de 8 volums. Certament un projecte absolutament necessari que, tanmateix, tal com està plantejat, em sembla poc respectuós amb la voluntat de fixació que va manifestar Carner.

La figura de Josep Carner, més enllà del mite i en part potser per l’absència del país, ha estat sovint maltractada. Alguns l’han qualificat de “poeta lleuger” o l’han ignorat, cosa que no fa sinó manifestar la manca d’una lectura profunda i de comprensió de l’evolució d’una obra certament prolífica que s’inaugurava el 1906 amb Els fruits saborosos, llibre emblemàtic del noucentisme. La poesia de la primera època es mostrarà amable i, si voleu, despreocupada, però amb la maduresa es tornarà més profunda, desolada i escèptica amb llibres com Llunyania, Absència o Nabí que és un dels grans poemes europeus del seu temps. Gabriel Ferrater, poeta i crític lúcid i de gran intel·ligència, deia de Carner que “entre tots els poetes catalans és, certament, el més fonamentalment desesperat” i, tot referint-se al període que va dels segles XVI a principis del XIX, afirmava: “Carner va realitzar, realment, aquests tres segles de poesia que ens mancaven, i en aquest sentit ha estat a la base de tots els poetes catalans, sense excepció, que han vingut darrere d’ell”.

Josep Carner va ser un escriptor molt precoç que als 12 anys va començar a col·laborar en diverses publicacions literàries i en premsa. Molt prest va demostrar que posseïa un extraordinari domini de la llengua i dels recursos tècnics de la poesia. Dotat d’una gran capacitat de treball, va ser generador de projectes culturals i dirigí algunes de les revistes més importants de l’època. Va fer de pont amb els poetes de l’Escola Mallorquina i, a més, de produir una abundant obra poètica va traduir al català autors com Dickens, Shakespeare, Molière, Mark Twain, La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d’altres, així com unes versions de poesia xinesa. Llicenciat en Dret i Filosofia i lletres, l’any 1920, ja amb una família formada, no troba prou estabilitat econòmica i fa oposicions al cos diplomàtic. A partir d’aleshores inicia un periple que el durà per diversos consolats –Gènova, Costa Rica, Beirut, ciutat on mor Carmen de Ossa, la seva primera esposa el 1935, o París, entre d’altres. En la seva funció, Carner es mantingué fidel a la República i després de la Guerra Civil va ser expulsat del cos diplomàtic. Així, acompanyat de la segona esposa Émile Noulet, començarà el seu llarg exili, primer a Mèxic, on exerceix de professor, i després, una volta finalitzada la Segona Guerra Mundial, a Brussel·les on ensenyarà llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. El 1970 complia el seu desig de tornar a veure Catalunya en una curta visita de dos mesos. Moria pocs dies després de retornar a Brussel·les.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-02-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Desaïllant l’art” de Carles Jiménez

Acaba de sortir el llibre “Desaïllant l’art” de Carles Jiménez, un recull dels articles quinzenals que publica l’autor al Diari Menorca. El volum ha estat editat per l’IME i Editorial Menorca amb la col·laboració dels ajuntaments d’Alaior, Ciutadella i Maó i Hauser & Wirth, amb versió original catalana, traducció al castellà de Juan Luis Hernández i pròleg de F. Florit Nin.

Carles Jiménez realitza una impagable tasca en el món de l’art i la cultura a Menorca, tant com a comissari d’excel·lents exposicions, com en la seva faceta d’investigador i divulgador de l’activitat artística a l’illa, així com també per la important labor de voluntariat i assaig, en la qual s’inscriuen els magnífics articles que publica quinzenalment al Diari Menorca. Just ara acaba de sortir publicat el llibre Desaïllant l’art que aplega 53 d’aquests articles apareguts durant un període de 4 anys (2014-2018), cosa que permet tenir-ne una esplèndida visió de conjunt i els atorga una nova dimensió atès que els escrits de la premsa diària solen tenir un caràcter efímer, mentre que el llibre ens ofereix la possibilitat de tenir-los sempre a l’abast, ordenats i a punt de ser rellegits. En el cas de Desaïllant l’art aquesta visió de conjunt demostra la consistència, el rigor, la continuïtat i la coherència del treball que, de manera generosa i dedicant-hi no poques hores, realitza Carles Jiménez en uns textos que ens parlen des d’un punt de vista professional, rigorós i amb un gran bagatge cultural, del món de l’art, les seves relacions i la seva dimensió ètica, social, filosòfica.

Entre les moltes virtuts del llibre, una de les més destacables, i potser més valuoses per a un lector o lectora no especialistes, és la funció pedagògica que exerceix. En efecte, la seva lectura, a més de fer-nos gaudir, ens ensenya a comprendre i apreciar, és a dir, a valorar l’art. Aquesta característica acaba de donar tot el sentit a la paraula “desaïllant”. Fer sortir l’art de l’illa, és clar, però també fer-lo sortir d’àmbits més restringits perquè pugui arribar a un públic molt més ampli, si tenim en compte que, en general, no s’ha ensenyat a entendre bé l’art, sobretot el llenguatge artístic contemporani. Així, les assenyades observacions, els lúcids comentaris, les rigoroses explicacions de Carles Jiménez són d’una ajuda inestimable i constitueixen una guia segura per a qui vulgui acostar-se sense prejudicis al món de l’art.

A la primera part del llibre es tracten temes de caràcter general sobre art i la segona part està centrada en l’art a Menorca. S’obre amb uns articles esplèndids –com tot el conjunt– dedicats a art i societat; educació i estètica; economia de la cultura; estat, valor i utilitat de l’art; que  constitueixen una brillant introducció a tot allò que es tractarà després, a la vegada que posen de manifest l’àmplia cultura i coneixements de l’autor, molt clar també a l’hora denunciar determinades coses com a l’article “La cultura de l’espectacle”. A la segona part del llibre, tot un recorregut per la vitalitat artística menorquina, és de destacar l’alt interès de les anàlisis que fa l’autor entorn de temes com “Un Guggenheim a Menorca?”, “Xalubínia”, “Nit de l’art”, “Radiografia de la cultura”, “Els museus en xifres de visitants”, “De llevant a ponent: un estiu d’art”, entre d’altres, o els magnífics articles dedicats a artistes menorquins: Carlos Mascaró, Matias Quetglas, Pacífic Camps, Toni Vidal, Florit Nin, Pilar Perdices, Paco Fiol-Marcel Villier, Zulema Bagur, Francesc Hernández Mora, Josep Vives Campomar o Mikel Díez Álaba.

Desaïllant l’art és un llibre que pot interessar no només a les persones més acostades a l’art, sinó que és d’un elevat interès per a qualsevol persona sensible amb la cultura, amb les relacions entre art i societat, entre economia i cultura, entre creació i pensament, entre l’autenticitat i la impostura o directament el frau, entre el gust i l’educació. És un llibre ple de saviesa i d’un marcat i lloable caràcter humanístic. Qualsevol lector o lectora sensible, amb preocupació per les qüestions humanes, hi trobarà una font de coneixement i de plaer. Perquè una altra de les virtuts que té Desaïllant l’art és que es tracta d’una lectura amena i fins i tot apassionant tant per tot allò que s’hi tracta, com per la manera com està escrit. Amb una prosa clara, ordenada, penetrant com la mirada de l’autor, i amb gran capacitat per captar l’atenció. Un llibre altament recomanable.

L’illa inaudita. Diari Menorca (11-02-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Ben lluny d’Eivissa” del poeta Michel Bourret

Michel Bourret Guasteví, nascut al nord de França el 1959 però amb arrels menorquines, poeta i traductor, professor de llengua i literatura catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà, acaba de publicar, entre d’altres, el llibre de poemes “Ben lluny d’Eivissa”

En poc temps el poeta Michel Bourret ha publicat diversos llibres de poesia en català i en francès, disponibles a Amazon, en què recull una part de la intensa escriptura de poemes que sovint podem llegir al seu blog atzavaraflorida o també al seu mur de Facebook, Fa pocs dies Ponç Pons, en un magnífic article en aquest mateix diari, parlava del volum Per mots i carrers publicat en edició bilingüe català-francès i que té també traducció castellana de Dolors Poch. El darrer recull que el poeta ha duit a impremta ha estat Ben lluny d’Eivissa que conté 40 poemes, en aquesta ocasió només en la versió original en català.

Michel Bourret Guasteví, catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, és nebot-net del poeta menorquí Gumersind Gomila que de jove va emigrar a Perpinyà amb la seva família. Fill de mare maonesa, dona d’una gran vitalitat que encara conserva la llengua de l’illa, Bourret manté una forta relació amb Menorca que s’ha incrementat els darrers anys tant en visites com en estudis, conferències i amistats. Savi, de caràcter obert, afable i generós, té una gran facilitat per relacionar-se amb la gent, cosa que li ha permès establir una gran xarxa de relacions tant amb persones del món cultural com d’altres àmbits. Arran del meu interès en el seu oncle poeta, també tenc el privilegi de comptar amb la seva impagable i fecunda amistat.

A Ben lluny d’Eivissa, un llibre que a pesar del títol no guarda relació amb l’illa pitiüsa, Michel Bourret mostra la seva intel·ligència i sensibilitat a l’hora de captar i transformar en matèria poètica el transcurs de la vida diària, de consignar amb precisió, mitjançant una poesia despullada de retòriques, les sensacions, els pensaments, les contingències i paisatges que conformen el dia a dia del poeta. Una mirada atenta i observadora, bondadosa i plena d’empatia, que ens parlarà de l’amistat, de l’amor, d’itineraris diversos, del record i la memòria, de les sensacions i de les coses senzilles en uns poemes que, com es diu a la contracoberta, són també “un homenatge a la llengua i a la convivència”. Bourret, poeta caminant, poeta del quotidià com es confessa ell mateix, du a la pràctica allò que podríem anomenar dietarisme poètic, és a dir, expressió en vers de de les reflexions i les vivències que normalment es publiquen en els dietaris en prosa.

De qualque manera Gumersind Gomila deuria exercir una certa influència en l’obra de Michel Bourret i així a Ben lluny d’Eivissa en podem trobar algunes referències, ja sigui de manera explícita en records familiars: “… M’hi / trobo amb l’avi Quicus i el conco / Gumersind”, “un camí nou, seguint les petjades / del conco Sindo per sa sorra calenta”, o en el poema “Aquella llengua tan clara (2)”, com de manera implícita amb la citació d’algun vers. No debades la memòria és també important en aquest llibre: “… La meva infantesa és / el vidre bufat en les botigues fosques de // la platja de Dunkerque”. El record del pare, o l’emotiu poema “Rere el taulell” que el poeta dedica a la memòria de Francesc Guasteví, que regentava el cafè Continental de Perpinyà, en són un bon exemple.

Memòria i present. Aquell dia a dia de les amistats, dels fills, dels diferents paisatges –de Besiers a la Menorca estimada, passant per Barcelona o l’Empordà. Els gestos senzills, la passió per escriure, les alegries i les tristeses, l’amor i el sexe, la natura i la ciutat, els moments també de nostàlgia o les complicitats, tots els sentits oberts a la vida. Ben lluny d’Eivissa ens presenta la poesia vitalista, atenta i compassiva de Michel Bourret, un poeta capaç de convertir-ho tot en matèria poètica, de fer de la quotidianitat el centre del seu univers poètic. Ell mateix ho fa explícit en el poema “Per què escric?”: “… dia rere / dia, m’impressiona aquesta / alquímia petita que en un tres // i no res transforma la imatge / en paraula i la paraula en / caràcters teclejats”. És així l’alquímia del vers i la paraula.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 28-01-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Viure perillosament”, quinze relats sobre grans dones

L’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, La Safor, 1967) acaba de publicar el llibre de relats “Viure perillosament” (Editorial Comanegra) en què recrea episodis o anècdotes de la vida de quinze grans dones mitjançant una ficció literària intel·ligent i de gran sensibilitat.

Gemma Pasqual i Escrivà és una escriptora d’una llarga i celebrada trajectòria en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil amb llibres com Marina, Et recorde, Amanda, La màgia del temps, Llàgrimes sobre Bagdad, Vampira, etc. o la sèrie de novel·les de na Xènia o “La rosa de paper”, una obra que ha estat mereixedora en diverses ocasions d’importants premis literaris. Abans, la seva professió era d’analista de sistemes, època durant la qual va treballar una temporada a Menorca, fins que decidí dedicar-se professionalment a la literatura. A més dels nombrosos llibres que ha escrit, en podem destacar la faceta de conferenciant en diverses universitats nacionals i internacionals, així com la seva participació en col·loquis i congressos de literatura infantil i juvenil. Col·labora de manera habitual en editorials com assessora dins la seva especialitat i en la traducció i elaboració de textos. Des del 2013 és vicepresidenta pel País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Amb l’obra Viure perillosament, publicada el mes d’octubre, Gemma Pasqual entra de manera brillant en la literatura d’adults mitjançant una proposta original i arriscada que ha sabut resoldre de manera esplèndida i amb la seguretat i eficàcia que li atorga el seu dilatat ofici d’escriptora. Es tracta d’un conjunt de narracions en què es recrea un episodi o una anècdota de dotze escriptores, una artista i una activista de diferents èpoques, precedits per una recreació del mític relat de la dona de Lot en el Gènesi. Quinze contes de quinze grans personalitats femenines lliures, decidides, valentes, rebels, a qui l’autora ret un sentit homenatge des del respecte i l’admiració, però amb l’habilitat i la intel·ligència de crear bona literatura a partir d’un fet real.

Gemma Pasqual mostra una gran sensibilitat i un coneixement profund dels recursos literaris a l’hora d’escriure aquests contes narrats per diferents veus. En general es tracta d’una tercera persona, però també fa ús de la primera i segona persones i fins i tot del diàleg epistolar, característiques que, al costat d’una prosa esplèndida i de l’interès que sap despertar en els lectors, atorguen més agilitat i riquesa al conjunt. Una anècdota divertida de Virginia Wolf; històries commovedores d’escriptores que van viure la tragèdia produïda per la Guerra Civil espanyola: Mercè Rodoreda i la relació amb Andreu Nin, l’emotiu, solidari i generós exemple d’Aurora Bertrana, l’estimada col·lecció de Caterina Albert; la conversa inoblidable entre Rosa Parks i Recy Taylor; la irònica tendresa de Pardo Bazán amb Pérez Galdós; la fortalesa i comprensió d’Isabel de Villena; l’agosarada visita de M. Aurèlia Capmany a Salvador Espriu; el dolor de Mary Shelley; l’accident de bicicleta de Simone de Beauvoir; la detenció de Frida Kahlo; l’erotisme segons Anaïs Nin; el perillós periple de Carmen de Burgos a l’Alemanya nazi; i una novel·la de Jane Austen són els episodis que configuren aquest magnífic mosaic que ens presenta Pasqual.

Cada narració va encapçalada per una cita de la protagonista –excepte la primera, com és evident, que ho fa amb uns versos de Maria Mercè Marçal– molt ben escollida per l’autora a manera d’eficaç introducció a cada història. L’esperit lliure, independent, coratjós que es posa de manifest en cadascuna d’aquestes cites es podria resumir molt bé amb les paraules de Virginia Woolf que en precedeixen el conte: “No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment”.

“Viure perillosament” és una obra molt recomanable que emociona, complau i desperta vivament l’interès dels lectors. No és estrany que fa unes poques setmanes aparegués al diari La Vanguardia entre els 10 llibres més venuts de ficció en català.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-01-2020)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari