Camí d’en Kane per Binimoti

Mentre em deix enduu per la tristesa que es desprèn de l’ària “Oh! Quante volte” interpretada per Natalie Dessay, m’adon que fa més d’un any que no he tocat aquest blog. Més d’un any sense una nova entrada és molt de temps, però em resistesc encara a abandonar aquesta finestra oberta a un món sempre incert pel que fa a la recepció i la lectura. Abans el nodria dels meus articles quinzenals al Diari Menorca, però des que els vaig deixar d’escriure poc hi he tornat. Ara pens que potser ja és hora de posar-hi remei o bé de deixar-ho córrer del tot. Tan sols cadascú és coneixedor de les crisis més íntimes, les que no transcendeixen a l’exterior ni hi ha cap raó perquè ho facin. En tot cas, s’obre una nova etapa en un moment d’una gran incertesa i convindrà retornar a determinades formes d’escriptura, fins i tot ni que sigui amb característiques de dietari.

Fet aquest aclariment, ja puc escriure que una de les coses que vaig poder fer quan em vaig jubilar va ser dedicar un parell d’hores diàries a caminar. A vegades més, però m’agradava mantenir una bona mitjana setmanal. Tanmateix darrerament no he pogut fer-ho cada dia. El temps, o la gestió del temps, supòs, i segurament el pes dels anys, quan es tenen càrrecs i compromisos a atendre fa que les hores del dia no siguin suficients per atendre tot allò que voldríem. Així i tot, sempre que puc, caminar pels camins de l’illa és la primera activitat del dia que m’agrada de fer.

L’altre dia, amb un grup de caminants, vam anar de Ferreries fins al camí de Tramuntana, passant pel Camí d’en Kane pel tram que, a pesar de ser públic, la propietat de Binimoti havia tancat. La recuperació d’aquest tram de camí ha estat molt llarga i difícil i, una vegada més, s’ha hagut d’arribar a un procés judicial perquè finalment es fallés a favor d’un dret de pas que no s’hauria d’haver posat mai en qüestió. Ha estat la voluntat de la societat civil, la determinació d’un grup de ciutadans que hi han esmerçat hores i energies, la força de la raó que tenien, allò que ha fet possible que ara s’hagi obert aquest pas al caminant, que se n’hagi recuperat l’ús públic. També va passar amb el camí de cavalls, una història que s’hauria d’escriure a fi que tothom conegui els esforços i els costos personals que va comportar recobrar-ne tot el traçat perquè en pugui gaudir qui vulgui. I aquí convindria afegir que avui el camí de cavalls és un bé que tothom valora i un atractiu indubtable per a molta gent, però una part d’aquells que ara se n’omplen la boca, quan va ser el moment, es van oposar obertament a la seva recuperació integral. Ara no tan sols en veuen les bondats sinó que, fins i tot, el venen als mercats turístics. Ironies.

Quan fa poc es va esbucar el tros de paret que tapava l’antiga portellada per impedir el pas per aquesta part del Camí d’en Kane i es va posar la barrera que ara permet transitar-lo, pel primer tram quasi no s’hi podia passar. Com ha succeït en diverses ocasions a diferents pobles de Menorca, va ser un grup de voluntaris qui de manera altruista va realitzar-ne la neteja. Va desbrossar, va eixermar, va obrir pas entre la vegetació que havia crescut arreu i, gràcies a ells, a la seva generositat, avui torna a ser un camí transitable per al caminant, un espai més per gaudir de la natura i omplir-nos de serenor. Aconseguit açò, l’administració hauria de reconstruir el pont sobre el torrent per facilitar el pas de la gent i fins i tot acabar la neteja vora la paret seca que hi ha a banda i banda del camí. No crec que, de moment, ho facin.

Mentre recorríem el sender ombrívol que ens arrecerava de sol que començava a escalfar i avançàvem ja cap a trams més amples i clars, sempre protegits per l’ombra dels arbres que, a cada costat, fan amable la ruta al caminant, trobàvem altres grupets que, venint de més a prop o més lluny, aprofitaven les hores matinals per fer el mateix camí que nosaltres. Fins i tot coincidírem amb alguns coneguts, amb qui vam compartir impressions i vam fer broma, que pensaven arribar fins a Santa Àgueda, un itinerari que ara, per fi, es podrà fer a peu des de Ferreries sense passar carretera.

Arribam fins al camí asfaltat de Tramuntana. Amb algú comentam que, un altre dia, amb previsió de temps i sortint de bona hora, ara que la calor començarà a ser més forta, arribarem també fins a Santa Àgueda, on fa molts anys que no he pujat. I ja de tornada cap a Ferreries, no puc fer més que sentir-me profundament agraït a totes les persones que fan possible encara que els espais públics de Menorca continuïn essent per a tothom i que no siguin espoliats per interessos privats. La gent de Ferreries que ha lluitat amb paciència i convicció, amb rigor i entusiasme, es mereix no només el meu agraïment, sinó també la meva admiració.