De quan sonava el vinil

Fa unes setmanes em convidàvem a publicar a Facebook 10 caràtules de discos especialment estimats. M’hi vaig avenir a pesar que aquests reptes representen quasi sempre una impossibilitat, perquè, entre tantes obres que triaríem sense dubtar-ho, com decantar-nos només per 10? És evident que n’hi ha que hi serien sempre, en qualsevol selecció, però en altres casos ja no és tan segur i pot dependre de l’estat emocional, de l’època en què ens ha tocat fer la tria o fins i tot del rampell d’un moment determinat.

En el meu cas, que he escoltat sempre música clàssica molt per damunt de qualsevol altre gènere musical, la mostra em va dur a repassar la col·lecció de vinils –entre la qual es troben autentiques joies discogràfiques– que durant uns anys vaig reunir fins que es va imposar el Cd i va començar la revolució digital amb un període, com sol passar sempre, en què van conviure els dos formats. Aquell, però, és ara un món esvaït, una època que per als joves d’avui pot semblar incomprensible, a pesar dels pocs anys transcorreguts, acostumats a internet, a la música en streaming, al baix cost o la gratuïtat, a les memòries digitals. Abans, tanmateix, reunir una col·lecció de discos amb prou entitat tenia un cost considerable i demanava temps, certa cura i una bona informació sobre les novetats discogràfiques.

A Menorca, tot i que ara pugui semblar mentida, hi arribà a haver botigues especialitzades en la venda de discos, però la major part de la meva col·lecció la vaig adquirir a un establiment d’electrodomèstics i aparells electrònics que disposava d’un departament dedicat a la fonografia i un altre a l’alta fidelitat. Estava situat al carrer Nou de Maó, aleshores habitat per tot de comerços de propietaris locals (encara en queda algun que aguanta estoicament els embats de la postmodernitat), que el caracteritzaven i el distingien d’altres carrers comercials. L’establiment en qüestió era can Sintes (Hijos de J. Sintes) on treballava Paco Bagur, el cantant de Traginada, que no només assessorava i comentava les novetats que li arribaven, sinó que, en moments de calma, ens oferia l’oportunitat de mantenir-hi una bona conversa sobre música, cultura o política. Entre una cosa i altra van ser moltes les estones agradables i profitoses que hi vaig passar.

No hi ha dubte que el vinil tenia els seus inconvenients, però mai el so reproduït no ha estat tan semblant al que sentim quan escoltam música en directe. La calidesa, la riquesa d’harmònics, la profunditat sonora, l’atmosfera que es desprenen del contacte de l’agulla amb la superfície enregistrada és sempre superior a la dels mitjans digitals. Ara bé, aquells discos eren uns objectes delicats que es podien retxar, acumulaven electricitat estàtica i s’hi enganxava una pols que produïa, de tant en tant, qualque “crec” que exasperava els melòmans, a més de tenir la servitud d’haver de girar-ne la cara al cap de 25-30 minuts. La neteja era fonamental, però no bastava. Van sortir uns líquids que a la llarga eren pitjor perquè arribaven a formar com una capa mostosa a la superfície del vinil o uns aparells elèctrics, en forma de torradora i raspalls a cada banda, on es feia girar el dics a fi de netejar-lo. Al final, el mètode millor era el raig d’aigua sota l’aixeta. Però tot allò ara em semblen petits inconvenients davant la qualitat sonora de l’enregistrament analògic.

En aquella època, si no era en directe, l’altra forma d’escoltar música clàssica era Radio 2 (ara Radio Clásica), amb una programació molt millor que l’actual, amb menys xerrameca, menys lleugeresa i banalitat, amb grans programes d’autor que he recordat sempre, com aquell de música antiga que feia Alejandro Massó (Las voces humanas o Mil años de música), i que tants moments de benestar i felicitat em van donar. Però si n’havia de destacar només un, em decantaria per un dels millors programes de ràdio que mai hagi escoltat i que roman en l’enyor dels noctàmbuls que vam tenir la sort de seguir-lo: A contraluz, que conduïen José Luis Téllez i Olga Barrio a principis dels anys 80.

José Luis Téllez

A contraluz començava l’emissió a les 11 de la nit i durava fins que la son et vencia. De fet, no el vaig seguir sencer mai ja que aquell horari era incompatible amb l’hora que havia de començar la meva jornada laboral i per molta voluntat que hi posés acabava adormint-me irremeiablement. A contraluz era un programa fresc, intel·ligent, heterodox, amb bones dosis d’ironia i tocs d’humor, lliure de l’embafós llenguatge políticament correcte. José Luis Téllez i Olga Barrio teixien un esplèndida complicitat que brillava pels coneixements i la cultura dels dos presentadors. El programa va ser suspès en temps del govern felipista, amb aquell personatge nefast que proclamava obertament que qui que es mogués no sortiria a la foto, perquè havien gosat a criticar els votants que s’havien decantat pel si en el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a l’OTAN. A contraluz no es va gravar. Queda només el testimoni d’una hora de durada gràcies a l’enregistrament d’un oient que va enviar el fitxer a RNE amb motiu del cinquantenari de Radio Clásica.

Per a molts oients del programa, Olga Barrio es convertiria en una autèntica musa. La presentadora, tota intel·ligència i sensibilitat, posseïa una veu sensual i una dicció que seduïen. Escoltar-la introduint les peces que s’emetien o en els frescos diàlegs amb J.L. Téllez era un tot un plaer, un record que s’ha mantingut al llarg de prop de 40 anys d’escoltar molts altres programes, un teixit més per vestir la nostàlgia d’una època vibrant en què vam ser joves i que es fonia a poc a poc al mateix temps que es va fondre A contraluz. Després, encara vam tenir l’oportunitat de seguir Olga Barrio en un espai que s’emetia els dissabtes a les 16 h i que, si no record malament, es titulava Café de artistas, un programa d’entrevistes a escriptors, poetes, artistes, amb un rerefons musical, que, una vegada més, representava un reducte d’intel·ligència, sensibilitat i alta cultura. Més endavant la van passar a la televisió a dirigir les notícies del vespre, però evidentment tots ens estimàvem molt més escoltar la seva veu en aquells programes inoblidables.

Què es va fer d’Olga Barrio? Durant molt de temps no se’n va saber res. Era en va cercar-la a Internet o a les xarxes socials, el seu nom no apareixia més que en escrits que recordaven aquella època. Fa pocs anys vam saber, gràcies a una confidència de J.L. Téllez, que s’havia casat amb un alemany i que vivia a Alemanya. Després la vaig descobrir com a autora d’un llibre en alemany: Von Kaiser zu Kaiser: Die klassische Chinesische Lyrik, una antologia de poesia xinesa clàssica. Com sempre, amarada de cultura. Tanmateix, i malgrat el anys, Olga Barrio Jiménez és encara aquella veu seductora que ens embolcallava en el silenci de les hores altes de la nit.

Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s