En record d’Antoni Moll Camps

El passat dia 6 ens deixava Antoni Moll Camps, persona molt estimada per aquells que el coneixíem personalment i també dins el món de les lletres, especialment a Menorca, ja que es tracta d’un dels grans referents per als escriptors menorquins de les generacions posteriors i un autor imprescindible en la continuïtat de la literatura en la nostra llengua des de la postguerra fins al seu traspàs. Nascut a Ciutadella l’any 1926, va publicar el primer llibre de poemes, Serenor, el 1947, només amb 21 anys i en una època de postguerra en què l’edició en català era extremadament difícil. Aquell llibre, de format modest, representava la represa i la continuïtat de la nostra literatura a Menorca després del tall de la Guerra Civil, i ho feia per la porta grossa pel que fa a la qualitat literària.

Atès que fa uns mesos vaig publicar un article al suplement Xoc sobre la figura i els llibres d’Antoni Moll, en aquest paper en centraré més en el record personal, l’impacte de la seva obra i l’amistat que generosament em va brindar, encara que tan sols poguéssim coincidir comptades vegades durant qualque estiu, quan ell venia a passar les vacances a l’illa, i les converses que hi vaig poder mantenir, sempre acollit per la seva afabilitat i aquell somriure que encomanava la bondat i la serenor mateixa del títol del seu primer llibre.  

Va ser justament a través dels poemes de Serenor que vaig tenir la primera notícia del poeta. Era quan començava a escriure, devia tenir uns 17 anys, i vaig prendre plena consciència de la meva llengua, aquella que m’havien amagat durant tot l’ensenyament. La primera cosa que vaig fer va ser cercar, com a referents, els escriptors anteriors que havia donat Menorca. Així vaig descobrir, a la Biblioteca de La Caixa, Serenor, que molt prest vaig entendre com l’aportació més important que des de la guerra i fins a aquell moment havia fet un autor menorquí a la poesia en llengua catalana. Dins aquelles pàgines d’espiritualitat i intimisme, hi vaig descobrir un autèntic poeta, que emprava de manera dúctil i natural la llengua catalana i en vaig admirar el rigor formal i la bellesa que desprenien els seus versos.

L’estada a Xile d’Antoni Moll Camps va representar-ne la separació del panorama literari menorquí durant uns quants anys, i no va ser fins al 1985 que en vaig tornar a tenir notícies, quan em van demanar de formar part del jurat del premi de la X Biennal Literària de Sant Joan i vaig descobrir que el llibre que havíem triat com a guanyador, una obra memorialística escrita en una prosa plena de bellesa i un llenguatge ric i precís, era justament del nostre autor. Es tractava d’«Inventari de minyonia», que s’edità l’any següent amb un pròleg del crític Joan Triadú. Després vindrien els altres llibres que Moll Camps va publicar: els poemes de Finestra dels dies, les obres de narrativa L’hostal de la sirena, Lluna d’octubre i La noia que sortí del mirall, i la traducció en vers, magnífica, del Llibre I de les Odes d’Horaci.

Devia conèixer l’autor de «Serenor» a principis dels anys 90, quan me’l va presentar un amic comú. Record encara aquella primera trobada en què em va fer qualque precisió d’estil, que sempre m’ha servit, sobre algun dels meus poemes. Em va captivar la seva amabilitat, la conversa intel·ligent, la seva bonhomia. Més endavant vingueren altres trobades –massa poques– i altres converses i vaig poder conèixer també Sonia Gamboa, la seva dona, a l’apartament que tenien a Ciutadella. Gran llatinista com era, acabàvem parlant dels clàssics i, posseïdor d’una memòria prodigiosa, solia fer-nos el regal de recitar-nos de memòria qualque poema d’Horaci o de Virgili, que sempre m’emocionava.

Amb motiu dels seus 90 anys, que ell va poder celebrar a Menorca en una festa entranyable, l’Institut Menorquí d’Estudis va publicar el llibre Homenatge a Antoni Moll Camps, volum en què es recullen els textos i estudis de la jornada d’estudi i homenatge que la Secció de Llengua i Literatura li havia dedicat l’any 2012, una obra imprescindible per a totes les persones que es vulguin acostar a la seva figura. Els que vam tenir la sort de conèixer-lo personalment mantindrem el record inesborrable de la seva amistat, del seu somriure, de la seva saviesa i bondat. A tots ens queda la seva obra, que ens podrà acompanyar sempre en el plaer de la lectura.

(Article publicat al diari Menorca el 14-11-2023 com a cap de la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis)

Una jornada dedicada a Joan F. López Casasnovas

La secció de Llengua i Literatura de l’IME prepara, per al dissabte 8 de juliol, una Jornada d’Estudi i Homenatge a Joan F. López Casasnovas, el poeta, el savi, l’amic, l’activista, l’autèntic mestre que tan prematurament i inesperada ens va deixar ara farà un any. La jornada se celebrarà durant tot el dissabte a la Sala Jeroni Marquès del Cercle Artístic de Ciutadella i, a més d’homenatjar la seva insubstituïble figura, vol aportar estudis i coneixement sobre la seva biografia i sobre una obra imprescindible que convindrà aplegar, estudiar i publicar de manera rigorosa, ja que es tracta d’un llegat d’un enorme valor per a la cultura, la llengua i la societat de Menorca i de tot el domini lingüístic del català.

Com a acte previ, i ja inclòs dins la jornada, el divendres 7 a les 20 h. es presentarà, a la mateixa sala, l’interessantíssim llibre La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur, un volum que conté treballs del mateix Joan López, Ivan Solivellas (coordinador), Josefina Salord, Bernat Joan Marí, Isidor Marí i Fanny Riera, amb pròleg de Joan Veny i epíleg de Maria del Mar Vanrell. El va publicar a principis d’any Lleonard Muntaner i es pot trobar fàcilment a les llibreries. No cal dir que és de lectura absolutament recomanable per a qualsevol persona que estigui interessada en la llengua pròpia de les Illes. La presentació anirà a càrrec d’Eloi Bellés, Josefina Salord i Ivan Solivellas.

La jornada de dissabte començarà a les 10 h i comptarà amb sis ponències: «En Nan era un gegant» per Guillem López Casasnovas; «Joan López, activisme cultural i pràctica política» per Andreu Bosch; «L’activitat parlamentària: les propostes i iniciatives i control del Govern» per Sebastià Serra; «Joan F. López Casasnovas: el mestratge generós», a càrrec de Maite Salord i Sergi Cleofé; «Joan López i la toponímia de Menorca» per Cosme Aguiló; el matí s’acabarà amb al presentació del llibre Jo vull el vol del falcons. Articles lingüístics (1975-2022), un recull dels articles que va publicar el nostre homenatjat entorn del tema de la llengua i del qual ha estat curadora Gemma Ferrer. La presentació comptarà amb al mateixa Gemma Ferrer i amb Beatriu Defior, fins ara directora general de Política Lingüística, que va impulsar des de la seva direcció general l’elaboració i publicació del llibre i a la qual hem d’agrair la voluntat d’aplegar tot aquest valuós material fins ara dispers.

El capvespre, a partir de les 17 h., continuarà la jornada amb cinc ponències més: «Cultura popular: identitat i mestissatge» per Jaume Mascaró; «Recuperar el passat per tenir futur: Joan F. López editor» per Antoni-Joan Pons; «Els estudis literaris en l’obra de Joan F. López Casasnovas» per Josefina Salord; «“De rebot”: una finestra oberta al microassaig d’actualitat» per Ismael Pelegrí; «“I tenc ardents el cor i el pensament”. La poesia de Joan F. López Casanovas» per Francesc Florit Nin. Es tancarà la jornada amb la magnífica veu i la feina excel·lent de Maria Àngels Gornés que ens oferirà un recital amb poemes musicats de Joan López i que serà, a la vegada, una primícia del nou disc que prepara, tot ell dedicat al poeta.

Com a cap de la Secció de Llengua i Literatura, he d’agrair profundament la participació altruista, desinteressada, de tots els ponents que, amb el seu treball i rigor, ens acostaran a la personalitat de Joan López i posaran les bases de coneixement per a futurs estudis i edicions de l’obra del nostre homenatjat, sobretot a partir del volum que aplegarà totes les ponències i que s’ha previst que sigui publicat per l’IME. He d’agrair també la participació de Maria Àngels Gornés que tancarà de la millor manera, i amb tota l’emoció de les paraules del poeta, aquesta jornada que hem preparat des del rigor, l’admiració, el respecte i l’estima i sabent que, així i tot, haurà estat insuficient per abastar tota la dimensió de Joan F. López Casasnovas. Vull agrair també la contribució indispensable i les facilitats que hem tingut per part del Cercle Artístic de Ciutadella per fer possible la celebració de la jornada a les seves instal·lacions i, finalment, la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Ciutadella

La pèrdua d’en Joan F. López Casasnovas ens deixava amb un sentiment d’orfenesa. Som molts els que hem d’agrair personalment la seva amistat, els seus consells, la seva extraordinària generositat i senzillesa. Però és sobretot la societat menorquina en tots els àmbits, però especialment pel que fa a la llengua catalana i a la nostra cultura, qui li deu el seu treball constant, la seva insubornable dedicació, la intel·ligència i la saviesa amb que ens va aportar coneixement, exemple, voluntat i energia, sempre des del rigor intel·lectual, l’honestedat i una acció presidida per l’ètica i la humanitat.

Mentre acab d’escriure aquesta entrada escolt el seu poema “Cançó d’estiu” interpretat per na Maria Àngels i em qued amb aquest final, avui tan necessitats d’un cant esperançat:

“Tot és llibertat
que veu la mirada
i, en la immensitat,
hi ha arrels d’esperança.”

De l’Avenç i la premsa local

El passat mes d’abril, l’Avenç, una de les revistes més importants en llengua catalana, arribava al número 500, una fita d’aquelles que sempre són motiu de celebració, quan no d’eufòria, i d’autoafirmació, si no fos que en aquest cas ens deixava, als seus lectors, un regust amarg, un sentiment penós, la sensació agra que experimentam quan ens enfrontam a la desaparició d’allò que hem gaudit i ens ha acompanyat durant anys, d’allò que ens ha estimulat i d’on hem après no poques coses. I és que amb el número 500, l’Avenç anunciava el tancament de la revista, era el darrer exemplar que es publicava, la fi d’una llarga i rica trajectòria. Un mal símptoma per als moments d’intempèrie i d’incertesa que s’acostaven, quan no ens és permès de prescindir de res ni de ningú en l’àmbit de la llengua i la cultura catalanes, sempre amenaçades o menystingudes, en la construcció d’un imprescindible espai comú que podeu anomenar com vulgueu, però que molts en deim Països Catalans, si més no com a gran marc lingüístic i cultural de referència.

És possible que molta gent pensi que açò s’ha d’entendre en un context general de crisi de la premsa escrita, de davallada de lectors, de l’impacte del món digital, del desinterès d’una gran part de la població, o fins i tot dels canvis poblacionals o la pèrdua de poder adquisitiu de la classe mitjana; però en la precarietat de la nostra situació, la pèrdua d’una revista com l’Avenç resulta especialment preocupant. No ens sobren, certament, publicacions com aquesta, publicacions per a l’anàlisi, el pensament crític, les grans entrevistes, l’atenció als nostres escriptors, als llibres, a l’art, a la presència de la literatura. La situació s’agreuja amb la decebedora nova etapa de Serra d’Or, després del traspàs del pare Massot. És cert que tenim bones revistes en línia, però aquestes haurien de representar un enriquiment del panorama comunicatiu de qualitat en català, no una substitució.

L’editorial 500 de l’Avenç feia unes encertades reflexions entorn de la seva desaparició i parlava del compromís dels lectors i de la vitalitat mateixa del món cultural català, i deia, entre moltes altres coses: “La «metàfora de l’Avenç», tal com podríem qualificar-la, és la d’una cultura, la catalana, a la qual li costa extraordinàriament assolir la normalització anhelada des del 1977, una normalitat que pugui garantir la professionalització i la viabilitat de projectes culturals en llengua catalana que, sense ser de consum massiu, són indispensables per a una cultura que, com el país, es vulgui «rica i plena»”.

En escriure aquests paràgrafs no he pogut evitar de pensar, ja en un nivell més reduït, en la situació a Menorca i la importància, diria que cabdal, que té la premsa local per a l’illa. Entre altres coses, no hem d’oblidar que és l’única totalment escrita en català i és la que més s’acosta al batec dels pobles. El mes de novembre passat vaig tenir l’ocasió d’anar a Barcelona per assistir, juntament amb altres membres de l’Associació de Premsa Local de Menorca, a una jornada organitzada per celebrar el Dia de la Premsa Comarcal, amb motiu del seu quarantè aniversari. Hi havia les associacions del Principat, del País Valencià, de Mallorca, de Menorca i, així mateix, del País Basc. Van ser dos dies intensos, d’un notable interès i molt profitosos per a aquells que hi assistírem. Les sessions estaven centrades sobretot en el món digital, però es va poder constatar, a la vegada, la vitalitat de la premsa escrita en l’àmbit local i comarcal i la convivència que manté amb el paper. De fet, en una ponència sobre estadístiques en nombre de lectors, es va poder constatar, amb unes xifres que fan feredat, que mentre hi ha diaris que han davallat les vendes fins a un 80%, la premsa local i comarcal en paper es manté encara amb una bona presència. Açò demostra la confiança i el compromís dels lectors amb una premsa de proximitat.

La revistes locals de Menorca se sostenen fent equilibris econòmics entre subscriptors, vendes, publicitat, alguns ajuts institucionals i gràcies, sobretot, llevat de El Iris que té una estructura més empresarial, al voluntarisme i a la feina altruista –gratis et amore– dels reduïts equips de redacció i col·laboradors. Les revistes locals, més a prop de les notícies de proximitat, del dia a dia i dels problemes de la gent, independents, crítiques quan ho han de ser, conviden al pensament i la reflexió, escriuen les cròniques que els diaris no poden atendre, fomenten la llengua catalana i el seu ús normal i són també una finestra oberta a la memòria dels pobles. De fet, jo diria que tenen una autèntica utilitat pública. Ara bé, i a pesar del que acab d’exposar, amb el panorama polític que ara s’obre ja podem preveure una disminució d’ajuts institucionals a la premsa local, especialment els referits al foment de la llengua, cosa que representarà un increment de les dificultats per mantenir una edició que, entre d’altres coses, ha de fer front a les pujades de costos i que fins i tot, en qualque cas, en podria veure perillar la continuïtat.

El comentari sobre l’Avenç m’ha duit a pensar en la premsa local que, com a redactor de S’Ull de Sol, conec prou bé, i a l’important paper que aquesta exerceix en la societat. I, amb tot plegat, no he pogut evitar que em vingués a la memòria la figura de Biel Mesquida en el Festival de Poesia de Maó tot recitant, de manera magnífica, esborronadora, com en una dolguda lletania, el seu poema “Tot fa ull”. ‘Fer ull’ és una expressió que vol dir ‘esfondrar-se’, ‘desfer-se’, ‘perdre-ho tot’. A Menorca tenim una expressió semblant ‘passar per ull’, també en el sentit d’esfondrar o esfondrar-se, anar avall una cosa. Tot fa ull… I mentre escolt, en la veu de Cora Vaucaire, “Le temps des cerises”, aquella bella i melancòlica cançó d’amor i de revolta, pens que hi ha associacions mentals que són com un cop de puny al ventre.

Camí d’en Kane per Binimoti

Mentre em deix enduu per la tristesa que es desprèn de l’ària “Oh! Quante volte” interpretada per Natalie Dessay, m’adon que fa més d’un any que no he tocat aquest blog. Més d’un any sense una nova entrada és molt de temps, però em resistesc encara a abandonar aquesta finestra oberta a un món sempre incert pel que fa a la recepció i la lectura. Abans el nodria dels meus articles quinzenals al Diari Menorca, però des que els vaig deixar d’escriure poc hi he tornat. Ara pens que potser ja és hora de posar-hi remei o bé de deixar-ho córrer del tot. Tan sols cadascú és coneixedor de les crisis més íntimes, les que no transcendeixen a l’exterior ni hi ha cap raó perquè ho facin. En tot cas, s’obre una nova etapa en un moment d’una gran incertesa i convindrà retornar a determinades formes d’escriptura, fins i tot ni que sigui amb característiques de dietari.

Fet aquest aclariment, ja puc escriure que una de les coses que vaig poder fer quan em vaig jubilar va ser dedicar un parell d’hores diàries a caminar. A vegades més, però m’agradava mantenir una bona mitjana setmanal. Tanmateix darrerament no he pogut fer-ho cada dia. El temps, o la gestió del temps, supòs, i segurament el pes dels anys, quan es tenen càrrecs i compromisos a atendre fa que les hores del dia no siguin suficients per atendre tot allò que voldríem. Així i tot, sempre que puc, caminar pels camins de l’illa és la primera activitat del dia que m’agrada de fer.

L’altre dia, amb un grup de caminants, vam anar de Ferreries fins al camí de Tramuntana, passant pel Camí d’en Kane pel tram que, a pesar de ser públic, la propietat de Binimoti havia tancat. La recuperació d’aquest tram de camí ha estat molt llarga i difícil i, una vegada més, s’ha hagut d’arribar a un procés judicial perquè finalment es fallés a favor d’un dret de pas que no s’hauria d’haver posat mai en qüestió. Ha estat la voluntat de la societat civil, la determinació d’un grup de ciutadans que hi han esmerçat hores i energies, la força de la raó que tenien, allò que ha fet possible que ara s’hagi obert aquest pas al caminant, que se n’hagi recuperat l’ús públic. També va passar amb el camí de cavalls, una història que s’hauria d’escriure a fi que tothom conegui els esforços i els costos personals que va comportar recobrar-ne tot el traçat perquè en pugui gaudir qui vulgui. I aquí convindria afegir que avui el camí de cavalls és un bé que tothom valora i un atractiu indubtable per a molta gent, però una part d’aquells que ara se n’omplen la boca, quan va ser el moment, es van oposar obertament a la seva recuperació integral. Ara no tan sols en veuen les bondats sinó que, fins i tot, el venen als mercats turístics. Ironies.

Quan fa poc es va esbucar el tros de paret que tapava l’antiga portellada per impedir el pas per aquesta part del Camí d’en Kane i es va posar la barrera que ara permet transitar-lo, pel primer tram quasi no s’hi podia passar. Com ha succeït en diverses ocasions a diferents pobles de Menorca, va ser un grup de voluntaris qui de manera altruista va realitzar-ne la neteja. Va desbrossar, va eixermar, va obrir pas entre la vegetació que havia crescut arreu i, gràcies a ells, a la seva generositat, avui torna a ser un camí transitable per al caminant, un espai més per gaudir de la natura i omplir-nos de serenor. Aconseguit açò, l’administració hauria de reconstruir el pont sobre el torrent per facilitar el pas de la gent i fins i tot acabar la neteja vora la paret seca que hi ha a banda i banda del camí. No crec que, de moment, ho facin.

Mentre recorríem el sender ombrívol que ens arrecerava de sol que començava a escalfar i avançàvem ja cap a trams més amples i clars, sempre protegits per l’ombra dels arbres que, a cada costat, fan amable la ruta al caminant, trobàvem altres grupets que, venint de més a prop o més lluny, aprofitaven les hores matinals per fer el mateix camí que nosaltres. Fins i tot coincidírem amb alguns coneguts, amb qui vam compartir impressions i vam fer broma, que pensaven arribar fins a Santa Àgueda, un itinerari que ara, per fi, es podrà fer a peu des de Ferreries sense passar carretera.

Arribam fins al camí asfaltat de Tramuntana. Amb algú comentam que, un altre dia, amb previsió de temps i sortint de bona hora, ara que la calor començarà a ser més forta, arribarem també fins a Santa Àgueda, on fa molts anys que no he pujat. I ja de tornada cap a Ferreries, no puc fer més que sentir-me profundament agraït a totes les persones que fan possible encara que els espais públics de Menorca continuïn essent per a tothom i que no siguin espoliats per interessos privats. La gent de Ferreries que ha lluitat amb paciència i convicció, amb rigor i entusiasme, es mereix no només el meu agraïment, sinó també la meva admiració.

Joaquim Mallafrè a Ciutadella

En ocasió del centenari de la publicació d’una de les obres fonamentals del segle XX, la novel·la Ulisses de James Joyce, l’Institut Menorquí d’Estudis, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans, ha organitzat una conferència de Joaquim Mallafrè, el primer traductor d’aquesta obra al català. L’acte es realitzarà dia 6 de maig a Can Saura a les 20 h i representa una oportunitat única de poder gaudir del mestratge i la saviesa d’un dels grans traductors en llengua catalana i, a la vegada, de poder tenir una guia per entendre més un text literari que va inaugurar noves tècniques narratives i va dur quasi al límit les possibilitas expressives del llenguatge.

Joaquim Mallafrè (Reus, 1941) és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i va ser professor a la universitat Rovira i Virgili de Barcelona. La seva tasca com a tradcutor representa un important llegat per a la llengua catalana. Ja ho seria tan sols per l’extraordinària traducció de l’Ulisses, però, a més, Mallafrè ha traduït altres obres de Joyce i autors com Samuel Beckett, Henry Fielding, Laurence Sterne, Rudyart Kippling o Utopia de Thomas More, entre d’altres. A més, ha combinat aquesta activitat amb la publicació d’importants obres d’assaig com De bona llengua, de bon humor (1994), una recopilació d’articles; Llengua de tribu i llengua de polis (1999), un assaig que és el cos central de la seva tesi doctoral i que va més enllà de la traducció per endinsar-se en terrenys com l’antropologia lingüística o la sociologia, o Uns i altres. Literatura i traducció (2016). Mallafrè és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i va ser finalista del Premio Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura i Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya per la traducció d’Ulisses. L’any 1998 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.

L’extraordinària traducció de l’Ulisses de Mallafrè ens permet penetrar d’una manera àgil i entenedora en una novel·la en general difícil de llegir per la seva complexitat estructural i lingüísitca, una obra que presenta uns grans reptes als traductors a altres llengües i que Mallafrè va saber resoldre amb un gran mestratge i un gran sentit de la llengua. Deia Josep Isern en un article de 1990: “La traducció de Joaquim Mallafrè… iniciada pel seu compte l’any 1972 va ocupar-li el mateix temps  –set anys–  que Joyce va esmerçar a escriure la novel·la. Això dona una idea de l’escrupolositat del treball del professor reusenc. La versió de Mallafrè, una autèntica recreació, recull expressions de l’argot popular del Baix Camp, cançons populars, refranys i, quan ha de reproduir referències textuals de Shakespeare o de l’Odissea, utilitza les traduccions originals que Sagarra, Magí Morera o Carles Riba varen fer en el seu moment.”

Per la seva banda, Jem Cabanes comentava, arran de la primera edició de la traducció: “El text de Joaquim Mallafrè revela -contra la idea general entre nosaltres, i no pas perquè sí- que el sancta sanctòrum de l’Ulisses joicià no ho és gens, de tenebrós, d’incomprensible. Ben altrament, ens el manifesta lluminós, i complex -això sí! Ens el manifesta entenedor, fet per ésser entès, intel·ligible. Amb això la traducció catalana estableix -l’original essent, és clar, intel·ligible- la seva genuïnitat. Precisament perquè s’entén; com l’original mateix. Perquè satisfà, en altres paraules, un dels criteris essencials de tota traducció: el d’ésser trans-posició, trans-lació, tra-ducció.

Al marge de l’Ulisses és absolutament recomanable la lectura del llibre citat més amunt Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària, editat per Quaderns Crema l’any 1991, obra de gran interès no tan sols per al traductor, sinó també per a qualsevol persona interessada en temes lingüístics i de teoria literària, on el lector hi trobarà un panorama històric de la traducció, una formulació teòrica sobre la traducció en general i les diverses especialitats, però també les bases antropològiques de moltes expressions de la llengua que el traductor ha de conèixer per a una correcta interpretació i versió de l’obra literària.

L’oportunitat d’escoltar Joanquim Mallafrè a Menorca i, a la vegada, de poder gaudir d’una guia de lectura de l’Ulisses de Joyce representa una gran ocasió per a qualsevol persona interessada en la literatura i en la lectura en general.