La col·lecció Jardins de Samarcanda, editada per Cafè Central-Eumo Editorial, acaba de publicar la poesia reunida de Margarita Ballester (Barcelona, 1942) en el volum titulat “Després de la pluja”, feliç iniciativa que posa a l’abast una obra fonamental, exhaurida de feia temps.
He rellegit aquests dies, amb la mateixa emoció que la primera vegada, la poesia de Margarita Ballester arran de la feliç iniciativa de Jardins de Samarcanda de publicar la seva obra reunida en el volum Després de la pluja, constituït pels llibres L’infant i la mort (1989, premi Rosa Leveroni), Els ulls (1995) i Entre dues espases (2004, Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart), que es trobaven exhaurits de feia temps i eren, per tant, inaccessibles a nous lectors. Poder llegir ara tot el conjunt en un sol volum mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb que ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i coherència.
Margarita Ballester publicà el primer llibre de poesia als 47 anys, tot just un any abans de venir a viure a Menorca per ocupar la seva plaça de professora d’història a l’institut Joan Ramis i Ramis. L’infant i la mort era producte d’una gran maduració interior i de moltes i fecundes lectures de grans poetes que li permetien un excel·lent domini de l’ofici i una intensitat, exactitud i fondària expressives que només es poden explicar després d’un gran recorregut per tota la poesia occidental. Ens trobàvem de ple davant d’una obra reflexiva en què l’emoció es transmet mitjançant un llenguatge molt elaborat i precís, sense que res no hi sigui sobrer ni gratuït, d’un alt voltatge poètic, que el lector es fa seu sense reserves perquè s’hi sent identificat. Unes característiques que, amb el creixement de l’obra, creixen en els altres llibres mentre s’estableix un major lligam entre poesia i pensament. No debades, com assenyala Sala Valldaura en el magnífic estudi que acompanya aquesta edició: «Tots els seus poemes pouen de les capes freàtiques més pregones del seu interior: mai no penses que el poema hi ha nascut perquè sí o que no requereix una segona lectura a fi d’abastar-hi la profunditat que conté.»
La poesia de Margarita Ballester reflexiona sobre la mort, el temps, l’amor, la infantesa. Hi apareix també el tema mateix de l’escriptura –sovint en un diàleg amb altres poetes–, l’art o determinats fets històrics. La poeta afirmava en una entrevista de Jordi Nopca publicada al diari Ara que «La meva poesia és un destil·lat de la vida… el que hi ha a Després de la pluja és el resultat d’una vida viscuda intensament i en contacte constant amb alguns poetes». I tanmateix, al poema no li és necessari explicitar el fet o l’anècdota d’on ha sorgit. És justament la destil·lació de què parla Ballester: allò que hi queda, transfigurat per la metàfora, l’analogia, la capacitat expressiva, és l’emoció, la reflexió final que ella fa arribar intensament als lectors.
A l’entrevista citada, i també ho ha dit en altres ocasions, Margarita Ballester confessa que la descoberta de la poesia d’Emily Dickinson li va obrir les portes a una manera d’escriure que trobava del tot diferent del que havia llegit fins aleshores. Aquella lectura va ser determinant per fer-li treure tot allò que sempre havia estat en el seu interior, que havia anat madurant amb les lectures que des de jove havia continuat: una poesia en què la reflexió ocupa el lloc central –ja el primer llibre s’obre amb una cita de Rilke– i que s’imbueix d’un to de tristesa, elegíac, que es fa encara més desolat en la darrera obra publicada, Entre dues espases.
Després de la pluja és una magnífica oportunitat per rellegir l’obra de Margarita Ballester o perquè la pugui descobrir qui encara no la coneix, una autèntica festa per als lectors de poesia, per als lectors en general. Vegeu un exemple de la intensitat que comentàvem en el següent poema:
Alforja III
L’amor és conversar amb els déus
a l’ombrós paradís de mores i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d’antigues llunes
-degotadís airet de branques molles-
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-10-18)
Quadern del turó 