Maria Aurèlia Capmany i El Decameró

Amb motiu d’haver-se declarat oficialment el 2018 Any Maria Aurèlia Capmany, l’editorial Punctum ha publicat, en una acurada i bella edició, la traducció del “Decameró” de Boccacio que l’autora havia realitzat a finals dels anys 60, però que havia restat inèdita.

El mes de juny de l’any 2016, amb motiu dels 25 anys de la seva mort, vaig publicar en aquesta secció un article en què recordava Maria Aurèlia Capmany a qui vaig tenir el plaer de conèixer en una conferència que pronuncià a l’Ateneu de Maó, tot i que en vaig donar una data errònia. L’amic Antonio Casero, que em presentà l’escriptora, em va puntualitzar que la visita havia estat l’any 1972. Aprofit, idò, per deixar-ne constància i esmenar la meva errada.

Tot coincidint amb el centenari del naixement de l’autora de Feliçment, jo sóc una dona, el 2018 va ser declarat oficialment any Maria Aurèlia Capmany. Així, al llarg d’aquests mesos s’han programat nombrosos actes, especialment arreu del Principat, que han comprès tots els àmbits en què ella desenvolupà la seva activitat i que han ajudat a difondre l’obra i la biografia d’una figura fonamental per a la literatura catalana del segle XX, a més de recordar-ne el compromís cívic i polític, la lluita per la dona.

Una de les millors virtuts d’aquestes commemoracions és, sens dubte, que fan possible la reedició d’obres ja introbables o molt difícils d’aconseguir o, fins i tot, l’edició d’inèdits que, per un motiu o un altre, havien quedat sense publicar. I aquest és el cas que ara ens ocupa. A principis dels anys 60, Maria Aurèlia Capmany havia començat una intensa tasca traductora en especial del francès i l’italià i, de fet, es publicaren més de vint llibres amb les seves traduccions. L’any 1967 Felip Cid, que acabava de fundar l’editorial Llibres de Sinera –aventura d’una curta durada de dos anys–, li va encarregar, a Capmany, la traducció del Decameró de Boccaccio, obra que en català només comptava amb una traducció completa realitzada al segle XV per un autor anònim, manuscrit que havia restat inèdit fins a l’any 1910. La traductora hauria tingut enllestit l’encàrrec l’any 1968, però després de la fallida de l’editorial aquesta traducció va quedar sense publicar.

Resulta curiós que havent-hi aquesta feina realitzada –potser no se sabia?– Edicions 62 encomanés a Francesc Vallverdú una nova traducció del Decameró que sortí publicada el 1984 dins la col·lecció “Les millors obres de la literatura universal”. En tot cas el mateix Vallverdú confessava que, mentre hi treballava, en una conversa mantinguda amb Capmany ella li confessà que també traduïa l’obra (per les dates, potser tornava a revisar el text), però que no n’havia sabut res més. El cas és que la versió de Capmany quedà inèdita fins que, per fi, en ocasió de l’any que se li dedica, ha sortit publicada a cura de Carles Biosca, Eusebi Coromina i Joan-Francesc Silvente. I és de fet, la primera traducció al català modern del Decameró, per bé que es publiqués abans la de Vallverdú.

L’edició, pulcra i acuradíssima, ha anat a càrrec de l’Editorial Punctum, dels filòlegs menorquins Òscar Bagur i Marta Villalonga, especialitzada en edicions acadèmiques d’alt nivell i rigor. El volum consta d’una presentació en què els curadors expliquen les vicissituds de la traducció i els criteris d’edició, així com altres qüestions relatives al text, entre d’altres la possible intervenció del company de M. Aurèlia, Jaume Vidal Alcover, per la presència, especialment a la jornada cinquena, de lèxic i expressions més habituals a les Illes.

Els curadors ho assenyalen al pròleg , però és fàcilment constatable si es disposa de les dues versions, que la traducció de Vallverdú té un caràcter més academicista, mentre que la de Capmany fa ús d’un llenguatge més natural, més àgil i més acostat, per tant, als lectors i al gust d’avui, fruit de la seva agudesa i domini de la llengua. Els lectors hi trobaran, sense cap dubte, un motiu continuat de goig que la bella edició fa encara més plaent.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-10-2018)