Tots els cavalls, d’Antònia Vicens

El passat 17 d’octubre l’escriptora Antònia Vicens rebia el Premio Nacional de Poesía 2018, que atorga el Ministeri d’Educació i Cultura, pel llibre Tots els cavalls, publicat per l’editorial LaBreu  a principis d’any. Segons manifestava el jurat “La seva vocació poètica contempla tota una vida mitjançant una expressió seca, dura, inquieta i fulgurant”. Aquesta obra ja havia estat reconeguda amb el Premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el marc dels actes que es van celebrar el mes d’abril, com comentàrem en aquesta mateixa secció.

Antònia Vicens va començar la seva carrera literària com a novel·lista, gènere en què ha publicat obres fonamentals en la narrativa catalana del segle XX, com ho va ser la primera novel·la amb què es donà a conèixer: 39º a l’ombra, guanyadora del Premi Sant Jordi el 1967. Després vindrien obres com Material de fulletó, La santa, Gelat de maduixa, Febre alta, Ungles perfectes o Ànima de gos entre d’altres. No fou, però, fins a l’edat de 65 anys que Vicens s’inicià en l’escriptura de poesia amb la publicació de Lovely, el 2009. Seguiren els llibres Sota el paraigua el crit (2013) i Fred als ulls (2015).

Tots els cavalls està constituït per 40 poemes que es poden llegir de forma independent, però que segueixen un fil narratiu i que per tant conten una història, en la qual apareixen determinats personatges. Hi ha una família integrada per la veu poètica -present al llarg de tot el llibre en tant que veu narrativa-, per dues filles, i l’espòs, Emmanuel, de mal nom Diable, a qui trobam en un estat agonitzant. Hi ha una altra figura important, que és el mestre de Diable (“El mal nom li ve donat del mestre quan / li agafava la cara amb les seves / mans”) o l’amiga de la protagonista. Amb més o menys presència segons quin sigui el personatge, els poemes ens en presenten les contingències i el pes que tenen en la història, però també el record, el temps viscut, la marca del passat.

El tema principal de Tots els cavalls és el de la mort, la pèrdua personal, però sobretot la sensació d’un món que desapareix. No debades els cavalls del títol, que transitaran pel conjunt de poemes, ens remeten als genets de l’apocalipsi, de la destrucció. Es veu de manera molt clara en un dels poemes:

Avancen   al galop   blancs
vermells
negres
grocs tots els cavalls.

Altres temes importants que tracta el llibre són el de la culpa, el de l’abús, la violència o el  masclisme, representat, aquest darrer, també pel cavall. I no podem obviar, ja que hi són molt presents, les dicotomies: entre la vida i la mort, entre l’horror i la bellesa de l’expressió poètica, entre el cel i l’infern. Així ho expressa molt bé aquest poema:

El cel pot cabre   dins un bassal
l’infern   pot ser
un llit   amb els llençols
de seda”.

La poesia de Tots els cavalls és altament simbòlica i, a la vegada, dotada d’una gran austeritat, ja que la poeta cerca l’expressió més essencial, despullada i concisa. Per arribar al fons d’allò que ens transmet, el llibre demanarà ser llegir més de dues vegades, però aquest és un procés sempre estimulant, ja que a cada nova lectura els lectors hi descobriran més elements i significats i s’adonaran de la riquesa de referents que presenten els poemes. Entre aquests referents destaquen els procedents de la Bíblia, com ja hem pogut endevinar en els poemes transcrits, però també n’hi ha de procedents del món del cinema o de diversos elements de la cultura contemporània. L’estil mateix en què està escrit el llibre, la manca de puntuació o els petits espais en blanc que sovint apareixen enmig dels versos, conviden a una participació activa del lector i en provoquen una lectura molt més rica i gratificant. Tots els cavalls és d’una força poètica que emociona, cou, esgarrapa, però a la vegada d’una bellesa expressiva que enlluerna.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-11-2018)