Vostè no em representa, Sr. Bauzà.

Deixi’m que li digui en poques paraules Sr. Bauzà: vostè no em representa. Vostè no és el meu president o, dit d’una altra manera, jo no me’l sentiré mai com el meu president. L’agressivitat que demostra contra la llengua catalana, pròpia d’aquesta terra, no s’adiu amb el càrrec que ostenta, un càrrec que duu implícita l’obligació de defensar-la i de promoure-la, de conèixer-la i de parlar-la bé. Quan vostè diu que la nostra llengua és la castellana a més de dir una falsedat ens ofèn i ofèn la memòria de tots aquelles persones que lluitaren, que patiren i que dedicaren la seva vida a mantenir la dignitat d’aquesta llengua en què li escric i que tantes vegades s’ha volgut silenciar.

Encara que vostè hagués estat educat en castellà hauria de saber que aquesta no és la llengua pròpia de les Illes. I si no ho sap, potser no es mereix ocupar el càrrec que ocupa. Durant segles el castellà va ser una llengua imposada en aquest territori, però el poble es va saber mantenir fidel al llegat transmès de generació en generacó i va continuar parlant en català. Si avui hi ha una part de la població que té el castellà com a llengua materna ha estat a causa de la forta immigració que s’ha produït durant els darrers decennis, però açò no canvia per res el fet que la llengua pròpia de les illes sigui la catalana i que la seva obligació, Sr. Bauzà, sigui defensar-la. La immersió lingüística és el millor camí per a la cohesió social i és el que es practica a tots els països, sense ni tan sols haver d’emprar aquest nom. I deixi’m encara que li digui una cosa, entre els immigrants hi ha gent que mostra molt més respecte cap a la nostra llengua que vostè mateix.

Vostè no deu saber res dels grans noms que han sortit d’aquestes illes, de les persones que a través de la llengua pròpia li han atorgat el millor prestigi. Vostè no deu conèixer certament l’obra de Ramon Llull o d’Anselm Turmeda, o de l’escola mallorquina, o d’Antoni M. Alcover, o de Francesc de B. Moll o dels grans escriptors contemporanis. Si els conegués, si els hagués llegit, no parlaria com parla. Un president de qualsevol país se’n sentiria orgullós i més encara tenint en compte les difícils circumstàncies per les que nosaltres hem passat.

Amb tots els respectes, si quan parla de llengua no sap prou de què parla, val més que calli. I si les seves fòbies personals han d’anar per davant de les obligacions del seu càrrec, dimiteixi.