Fora de lloc

Contra el que podria semblar per la fotografia de l’encapçalament, el títol del bloc no fa referència al Toro que, per als menorquins, i a pesar de la seva escassa altura, és una muntanya, sinó al turonet sobre el qual se situa el meu poble. Un turonet que, abans del desviament de la carretera general, li conferia una vista esplèndida quan s’hi arribava des de Maó, amb tot l’enfilall de cases redossades al peu de la seva església fortalesa, presidint el paisatge des de la seva alterosa presència. Ara és una imatge que ha desaparegut, transformada pel creixement i l’expansió cap a zones que a la meva infantesa eren plenes d’horts i de tanques i de breus caminois que menaven a Sa Bassa de Sant Pere, lloc d’esbarjo i de berenetes, emplaçament de la desapareguda  ermita de Sant Pere Vell i del darrer escorxador que va tenir Alaior. Durant molt de temps el poble no s’havia transformat gaire i el nucli antic, de carrers estrets, sinuosos i costeruts, de placetes petites i una blancor esclatant, semblava mantenir una continuïtat immutable i una població pausada on tothom es coneixia i ningú no es preocupava de tancar les portes, o encara es deixaven les claus al pany quan, durant el dia, la casa es quedava buida.

El Toro, en canvi, és una muntanya. La muntanya dels menorquins, amb la seva Mare de Déu morena, com la de Montserrat, lloc de promeses i pelegrinatge, d’esperances i agraïments. Microcosmos de sempre més acostat a Barcelona que a les altres illes, Menorca ha conservat fins ara uns trets marcadament diferencials. Aquí tot és fet a una escala petita, a una escala humil i per açò mateix tan humanitzada, un conjunt harmònic on tradicionalment els seus habitants havien viscut en equilibri, a pesar d’èpoques difícils i de migracions importants. Potser per açò mateix l’impacte de grans construccions, totalment fora de context, transmet una lletjor sense pal·liatius, la sensació d’un cos estrany com una nosa que romp els teixits delicats de què és feta aquesta terra.

Ara, però, construiran una gran carretera de quatre o sis carrils per cobrir la distància de 45 km. que separa els dos caps de l’illa, un monstre ardent sobre la seva espinada, un element fora de les mides naturals i proporcionades que sempre s’haurien de mantenir en aquesta reserva de biosfera, la riquesa més gran de la qual es troba justament en els seus recursos naturals, el seu ritme pausat, la seva qualitat de vida. Les obres faraòniques em semblen sempre fora de lloc, però encara més aquí. Ja en tenim, i en tindrem més encara, com apareixeran també clapes verdes sobre els nostres camps perquè uns pocs senyors puguin anar a donar cops de pal a una piloteta, o macroaparcaments que convertiran les platges verges en formiguers humans. Folklorització de la llengua, destrucció del territori, creixement insostenible… potser ben prest serà l’hora de pensar a fer les maletes.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Fora de lloc

  1. Fer les maletes? Mai de la vida, Pere. No els hem de donar aquest gust, als senyors de les megainfraestructures inútils. Cal, ara més que mai, deixar constància que hi ha una part gens menyspreable de la població que no estem disposats a tolerar més destruccions gratuïtes del territori i de la llengua.

    • peregomila ha dit:

      Gràcies Isma, tens tota la raó. Només és que de tant en tant ens pot una mica el desànim i el cansament, però sé que al final “em mantindré fidel…” com en el poema d’Espriu. En tot cas és d’agrair l’energia del teu comentari que hem d’esperar que sigui compartida per molta gent, ens fa realment falta.

  2. Michel ha dit:

    Hola Pere, jo li dono la raó a l’Isma en aquest punt. “Cal que neixin flors a cada instant”. I passa que, a vegades, les meteixes flors trenquen el formigó o el quitrà. És evident que aquesta aoutopistassa, fruit del complex d’inferioritat d’alguns PPersonatges ben poc illencs, serà lletja. Però, al costat seguirem donant vida a la vida. És el que ens passa a Besiers entre aquests dos monstres que són l’autopista A9 i l’autovia A75. Ànim. Gràcies per aquest text tan formós sobre Alaior.

    • peregomila ha dit:

      Hola Michel. Com que sé que teniu raó en tot allò que dieu, aquest apunt haurà de tenir una segona part que el completi i matisi la darrera frase. El text sobre Alaior potser l’hauria fet més extens, però crec que els textos que s’escriuen per als blogs, llevat de casos determinats, convé que siguin breus a fi d’assegurar-ne la lectura completa. Gràcies pel teu elogi i per la lectura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s