La mort d’Àngel Mifsud ha deixat un gran buit no només entre els seus familiars i amics, sinó també en la cultura de Menorca, en les nostres lletres. Poeta, mestre, erudit, estudiós i defensor de la llengua catalana, havia nascut a Tavernes de la Valldigna (País Valencià) el 1954. Llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de València l’any 1979, havia impartit classes de Llengua Catalana a diversos instituts del Principat abans de la seva arribada a Menorca.
Crec que un dels millors elogis que es poden fer d’una persona és dir que ha estat el millor professor que s’ha tingut o que ha estat un dels pocs Mestres que s’han conegut. El deixeble que fa aquest reconeixement dóna fe d’un aprenentatge i d’una educació rebudes que han deixat en ell les arrels més profundes i un record inesborrable. I aquests són, justament, els elogis que d’Àngel Mifsud feien alguns dels seus exalumnes – avui professors – a l’hora de recordar el seu mestre; un home savi, brillant en les seves exposicions i anàlisis, de tracte cordial, amable, d’un profund humanisme i d’una gran bondat.
Àngel Mifsud havia desplegat una intensa activitat intel·lectual i social des de la seva arribada a Menorca com a professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’IES Joan Ramis durant el curs 1994-95. Dos anys més tard accediria a la condició de catedràtic. Membre numerari de l’IME, havia estat cap de la secció de Llengua i Literatura d’aquesta institució des del 2002 al 2008, hi va dur a terme una important tasca de recuperació i estudi dels nostres autors, entre la qual podem destacar la seva participació en la publicació de les obres completes d’Antoni Febrer i Cardona, o les edicions Vida popular del metge Francesc Camps d’Albranca (1999) i Antologia Catalana de Gumersind Riera (2009). Com a lingüista, és autor de diversos treballs com La llengua de Menorca, un missatge en un bòtil que publicà la revista Lluc. Notable poeta ell mateix, havia seguit amb un gran interès la poesia produïda a Menorca en les darreres dècades i fruit del seu estudi va ser la publicació, conjuntament amb Joan F. López Casasnovas, de la valuosa antologia 2002. Una antologia de joves poetes menorquins. És autor de diversos pròlegs, estudis i articles tant en l’àmbit de la literatura, com de la societat i la política.
Podem trobar els seus poemes en diverses publicacions col·lectives com Menorca tot just ahir (1999), Roques de Menorca (2005) i Vestits de ceba (2012), obres, totes tres, del fotògraf Toni Vidal; Poetes de Menorca pels drets humans (2004) de la secció menorquina d’Amnistia Internacional; De l’angoxia a l’esperança, editat per l’Associació Contra el Càncer de Ciutadella; i a Illanvers 2006 i 2012, les dues ocasions en què va participar en el recital.
La seva poesia es caracteritza per una escriptura elegant i un llenguatge proper al lector, un despullament que cerca la intensitat i la bellesa expressives a través d’una volguda austeritat de recursos i amb l’ús d’un vers que flueix amb una notable cadència natural. En els seus poemes, que ens parlen “sobre l’ample oceà que és l’experiència humana”, per dir-ho amb les mateixes paraules del poeta, hi podem percebre una delicada tendresa, especialment quan parla de l’amor, una expressió desolada per la presència del dolor, la mort, o la melangia que provoquen el pas del temps, les pèrdues i els records més intensos, però també una fina ironia – que Mifsud sabia emprar de manera tan elegant – i fins i tot l’humor que ens deixa un somriure en els llavis.
Vegeu el final del bellíssim poema d’amor titulat “Vetla”, dedicat a la seva companya Fina Salord: “I tants anys després, / continui preguntant-me què de tu em retingué / en quin soterrat mur, a Creta, o a Biblos, / deu haver-hi dibuixat el teu cos de dansarina, / el teu rostre sabut i enigmàtic, bell./ Tu ets el meu llibre.” O un poema sobre la pèrdua i la derrota: “Quin misteri tot el que no sabem! ¿Què / se’n fa, de les petjades que deixam, / rere nostre sobre el terra mullat? / ¿On són ara els amics que la mort / cridà tan prest? / Del mateix fang fórem pastats, / amb la mateixa aigua…” O encara el poema que dedicà a la mort dels seus pares: “En pac, doncs, pel teu error, / ja que no la terra, fes / que l’eternitat els sigui breu / i dolçament lleugera. / Tan subtil com l’alè d’un déu; / tan dolça i breu, com la besada, / intensa i inacabable, d’una dea”. Quina bellesa adolorida no posseeixen aquests versos!
Podeu trobar tots els poemes que Àngel Mifsud recità a Illanvers, així com altres que també hi publicà, al bloc: illanvers.cat/angelmifsud. Llegir els seus poemes és el millor homenatge que li podem retre. Segur que en gaudireu i us emocionaran.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-01-2013)
Quadern del turó 
Quants homes il·lustres romanen desconeguts, per l’esquartarament polític insidiós que patim a les nostres terres!