Josep Sebastià Pons i el cant absolut

L’any 2012 s’ha commemorat el cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), l’escriptor rossellonès més important del seu temps. Poeta, narrador i dramaturg escrigué en català tota la seva obra lírica, una part molt destacada de la seva prosa, dues novel•les i les obres de teatre. La poesia completa de Pons s’ha editat en dues ocasions: l’any 1976, a Edicions 62, i l’any 1987, a Columna, avui totes dues introbables.

L’any 2012 s’ha commemorat el cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), l’escriptor rossellonès més important del seu temps. Poeta, narrador i dramaturg escrigué en català tota la seva obra lírica, una part molt destacada de la seva prosa, dues novel•les i les obres de teatre. La poesia completa de Pons s’ha editat en dues ocasions: l’any 1976, a Edicions 62, i l’any 1987, a Columna, avui totes dues introbables.

Un dels aniversaris que es van commemorar el passat 2012, és el de l’escriptor rossellonès Josep Sebastià Pons, una de les figures més importants i més influents de la literatura de la Catalunya Nord, “la personalitat literària i de més prestigi al Rosselló, a més de ser una de les veus líriques més intenses de la poesia catalana de tots els temps”, en paraules de Pep Vila, filòleg estudiós de l’obra de Pons.

Josep Sebastià Pons havia nascut a la població d’Illa del Riberal, al Rosselló, el 1886 on també moriria el 1962. Tot i que en el si familiar es parlava habitualment en francès, ell aprengué el català de la minyona que servia la casa i també de la llengua parlada del carrer quan encara era habitual sentir el parlar propi de la terra. Realitzà estudis a Perpinyà i Montpeller i posteriorment a Madrid on estudiaria castellà i es relacionaria amb escriptors com Machado i Unamuno. L’any 1906, de passada per Barcelona, va conèixer la vida cultural catalana i els corrents noucentistes de l’època, tot i que la seva obra manté una notable independència. Uns anys abans havia llegit el poema Canigó de Jacint Verdaguer que l’havia impressionat i li havia fet redescobrir els paisatges de la seva infantesa en la bellesa de la llengua verdegueriana.

El 1911 es va casar amb Elena Soler, que exerciria una gran influència en la seva vida, i aquell mateix any publicà el primer llibre de poemes Roses i Xiprers que va ser elogiat per Frederic Mistral, Joan Maragall i Eugeni d’Ors. Mobilitzat durant la Primera Guerra Mundial i fet presoner pels alemanys, va estar empresonat durant 4 anys. El dolor provocat per aquella experiència i per la mort d’una filla seria recollit en el llibre L’estel i l’escamot de 1921. El 1929 es va doctorar amb una important tesi sobre la literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII. Va exercir de professor a Foix, Carcassona i Montpeller i fou catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. L’any 1935 va publicar Cantilena, llibre en què la veu del poeta es fa més intensa i elegíaca i on canta el dolor i l’absència provocats per la mort de la seva dona dos anys abans. En referir-se a aquesta obra, Marià Manent va escriure “Ens els poemes escrits en memòria d’Elena… l’estranya mescla de serena possessió en el record i de punyent melangia ha inspirat uns versos que poden posar-se entre els millors versos elegíacs del món” (Poesia, llenguatge, forma). Després de la publicació de Cantilena vindria un llarg silenci de 15 anys que es rompria amb Conversa (1950), Contrapunt (1960) i Cambra d’hivern (1966), publicat pòstumament. Segons Pep Vila, aquests dos darrers llibres “constitueixen un dels cicles més importants de la literatura catalana moderna”.

L’obra de Pons va exercir una clara influència entre els literats nord-catalans de la seva època i també en l’obra inicial del poeta menorquí Gumersind Gomila, emigrat al Rosselló quan tenia uns 22 anys. Gomila mantindria una bona amistat amb Pons i, especialment, amb la germana del poeta rossellonès, Simona Gay, destacada poetessa d’expressió catalana. Diversos articles publicats per Gomila demostren l’admiració que aquest sentia per Pons i l’interès que li despertava la seva obra.

Jaume Vidal Alcover (Estudis de literatura catalana contemporània) relacionava estretament l’obra de Pons – pel seu cant al paisatge, la gent del país, la vida quotidiana, etc. –  amb l’Escola Mallorquina i en especial amb la poesia de Maria Antònia Salvà. Per la seva banda, Castellet i Molas (Poesia catalana del s. XX) estudien l’obra de Pons conjuntament amb la dels poetes Tomàs Garcés (amic de Pons) i Marià Manent: “Tots tres es despullaren gairebé simultàniament de llurs draparies retòriques i extrapoètiques per tal de temptar el cant absolut… Probablement, Manent, més escàs, és el més dens i contundent; Garcés, el més transparent i flexible; Pons, el més profund, en traduir-nos en termes de poesia una conjuntura espiritual tràgica”.

Josep Sebastià Pons, a més de representar un exemple de fidelitat a la seva llengua catalana i d’amor cap al seu país, va ser l’escriptor que dugué a terme el redreçament del català literari a la Catalunya Nord i la seva influència va permetre el desenvolupament de tot el moviment literari posterior.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 03-01-13)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s