Josep M. Llompart, vint anys d’absència

llompart2

El passat 28 de gener es van complir els 20 anys de la mort de Josep M. Llompart (Palma, 1925-1993), quan el poeta es trobava en plena maduresa creativa. En commemoració d’aquest aniversari, l’Obra Cultural Balear, de la qual Llompart havia estat president, li va retre, dijous passat, un sentit homenatge a Palma. La seva trajectòria havia estat reconeguda, entre d’altres, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i la Creu de Sant Jordi.

Entre els llibres que d’adolescent vaig tenir la sort de poder llegir a casa, alguns de la benemèrita Editorial Moll, n’hi havia un que vaig assaborir –i empr aquest verb a consciència– molt especialment. Es tracta de Poemes de Mondragó, el primer poemari de Josep M. Llompart, que m’agradava de llegir en veu alta tot descobrint la cadència harmoniosa de la llengua. Més endavant tindria l’oportunitat de conèixer el poeta en una estada que féu a Menorca amb motiu del I Congrés de Cultura Catalana, el 1976. Me’l presentà l’amic i activista Antonio Casero que, quan jo començava escriure, m’oferí una ajuda impagable que en aquell moment no li vaig saber agrair prou.

Al cap de poc temps, Llompart, com feia sempre amb els joves escriptors que se li acostaven, tingué la bondat de rebre’m en el seu domicili del carrer Llorenç Riber de Palma, lloc de tertúlies literàries i de pelegrinatge de tants escriptors de les Illes. Si abans ja admirava el poeta, aquell va ser el començament d’una amistat que duraria sempre, a pesar dels meus llargs silencis literaris. De la generositat irrepetible de Llompart, del suport que oferia als joves, dels savis consells que els donava i de la seva tasca impagable a l’editorial Moll, són moltes les veus que en poden donar-ne testimoni. Ja en vaig parlar fa uns mesos en aquesta mateixa secció, en unes notes sobre el llibre Pau Faner, un epistolari.

I encara puc dir, per acabar aquestes referències personals, que, sempre que ens trobàvem, Llompart em demostrava un viu interès –i satisfacció– per les novetats que es produïen en en el món literari menorquí. L’agraïment i l’admiració que li professaven la gran majoria d’escriptors de les Illes, es va posar de manifest en un homenatge que se li va retre al Teatre Principal de Palma l’any 1992, si la memòria no em traeix, amb un escenari ple de poetes, que Llompart rebé amb una gran emoció. I si ell va ser extremadament generós de cara als joves escriptors, també ho va ser en l’àmbit social i cultural de les nostres illes, i en la defensa de la llengua. El seu compromís cívic seria fonamental en l’època de la transició i realitzaria una gran tasca a l’Obra Cultural Balear, com també a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o a la Federació Llull entre d’altres entitats.

És possible, però, que aquesta generosa entrega, com ja ha passat en altres casos, perjudiqués l’obra del poeta que, després de la seva mort, em sembla que no ha estat prou valorada. Avui encara hi manquen estudis rigorosos sobre la seva poesia i no se n’ha fet l’edició crítica que es mereixeria. L’any 1983 apareixia a Llibres del Mall la seva Obra Poètica que aplegava, a més dels tres primers llibres publicats, les seves obres de maduresa, de gran volada lírica, Mandràgola (Premi Nacional de la Crítica i de la Crítica Serra d’Or) i La capella dels dolors i altres poemes (Lletra d’Or 1982) en què incloïa excel·lents poemes en prosa i una magnífica col·lecció de sonets que donaven fe de la mestria assolida per Llompart. Més endavant encara apareixerien Jerusalem (1990), que continuava explorant el poema en prosa i Spiritual, dos esplèndids poemaris de maduresa, on el poeta reflexiona especialment sobre l’enyor, els pas del temps i la mort. Potser premonitoris arribarien a ser aquests versos de Spiritual, que publicà un any abans de la seva mort: “No sentiràs mai més la cançó que jo et deia / ni compondràs els rams de les belles mentides. / És l’hora de la son, del sarcasme en els llavis. / Abaixa el cap, no pensis. Ja hi ets ben a la vora.”

Llompart va ser també un excel·lent traductor de poesia galaicoportuguesa i destacà com a assagista literari i civil, amb obres com La literatura moderna a les Balears (1964), Retòrica i poètica (1982), Països Catalans ?, entre d’altres, a més dels nombrosos pròlegs que va tenir la generositat d’escriure.

Ara el que interessa és reivindicar la poesia de Josep M. Llompart, un dels nostres grans poetes, que la seva obra sigui estudiada i llegida tal com es mereix. Quedem-nos avui amb el final d’un dels seus poemes: “Ara ja saps que les manetes del rellotge no tornaran a ser teves mai més. Ara ja saps que mai no podràs albirar en l’airecel, esveltes i daurades, surmontades d’arquers, les torres de Jerusalem.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 05-02-2013)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s