“Quan el cel embogeix” d’Antoni Vidal Ferrando

“Quan el cel embogeix” (Adia Edicions) és la setena novel·la publicada pel poeta, narrador i historiador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí 1945).

Quan el cel embogeix d’Antoni Vidal Ferrando és una d’aquelles novel·les absorbents que deixen els lectors fascinats tant per la potència de la narració com per força del llenguatge. Absorbent i que llegiries potser d’una tirada, però que a la vegada vols assaborir a poc a poc per la vivacitat, la precisió i riquesa de la llengua, allunyada d’aquell català banal i de terrasseta, sense ànima, que avui presenten determinades publicacions. I és que contar històries molta gent ho sap fer, però escriure amb alçada i rigor literaris, excel·lir en el domini de l’eina, ja és cosa que no es troba a l’abast de tothom. No debades, Vidal Ferrando és un dels grans escriptors del país, amb una obra poètica i narrativa construïdes amb solidesa, sense presses, amb una voluntat fèrria per trobar el gir just, el mot adequat, la precisió expressiva, tant en un gènere com en l’altre.

La novel·la arriba dos anys després del magnífic llibre de poesia Aigües desprotegides (Jardins de Samarcanda) en què apareixen alguns dels temes que ara podem trobar a la narració, com aquest poema d’una condensació i una síntesi aclaparadores: “La seda negra dels núvols / anuncia el rigor iracund de la neu. / Als seus abismes, ja hi udolen els llops.” Vegeu, per exemple, aquestes dues frases de “Quan el cel embogeix” que, al meu entendre, tenen una clara relació amb el poema: “Mentrestant, el planeta sencer alena per la boca del mal i la sang de tantes víctimes tenyeix de vermell deserts i pèlags”.

Quan el cel embogeix ens presenta un escriptor vell, decebut, alcoholitzat, escèptic, que s’ha proposar escriure una crònica literària de la seva època amb la qual obtenir el reconeixement que injustament se li ha negat. Admirador de Marcel Proust i la seva obra, de la qual apareixen alguns dels més destacats personatges, aquesta crònica és també una recuperació de la memòria personal del protagonista, nostàlgic i amb un cert complex d’Èdip, que s’entrellaça amb una crítica àcida, irònica, a vegades sarcàstica, de la societat en què viu, un reflex al cap i a la fi de la pròpia realitat social de l’autor, sobretot illenca, que Vidal Ferrando dissecciona amb mà precisa, amb un estil vigorós i una mirada incisiva sobre l’època actual. Mirada que pot resultar fins i tot premonitòria: “Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal, o com les esgarrifoses deu plagues d’Egipte, per arrasar els cinc continents.”

Al costat dels personatges de ficció –entre d’altres don Adolf, un fiscal d’extrema dreta, sinistre, membre de l’Opus Dei i enyoradís de la dictadura franquista, que plana sobre tota la narració; la secretària del fiscal; un extraordinari lloro suïcida; el poeta de moda; uns pirates informàtics, etc–, la novel·la s’enriqueix amb una sèrie de referents literaris, mitològics, cinematogràfics, musicals, artístics, que incrementen encara més l’interès per la lectura. En la  crítica sobre la realitat hi apareixen, per exemple, les sentències del Tribunal Constitucional, la pujada de l’extrema dreta (“Molts elements de les velles legions d’extermini de la dictadura han tornat als orígens”), el Papa Ratzinger, el sistema literari, no només local (“Segons com, el fiscal hauria pogut esdevenir una autèntica personalitat literària. ¿Qui sap si, fins i  tot, li haurien pogut concedir el premi Nobel com a Mario Vargas Llosa o com al noruec Knut Hamsun?”), entre moltes altres qüestions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la esplèndida, crítica, sarcàstica a vegades, on no hi manca l’humor, pertorbadora a voltes, però sempre per xalar en llegir-la i rellegir-la, per reflexionar també, per assaborir la prosa vigorosa, d’alta volada literària, d’aquesta paràbola del nostre temps escrita de manera lúcida i sense concessions per Antoni Vidal Ferrando.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-06-2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a “Quan el cel embogeix” d’Antoni Vidal Ferrando

  1. margarita ballester figueras ha dit:

    Gràcies Pere, una ressenya crítica esplèndida!
    Enhorabona Antoni Vidal! La cercaré . Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s