El deure i el desig

He de reconèixer que vaig tancar el meu darrer apunt amb una certa frivolitat, però ho vaig deixar així com ho havia escrit perquè responia a un moment de feblesa, a un d’aquells trànsits que, a la impensada, ens transporten a les regions d’un pur desig que sabem del cert incompatible amb la nostra manera de pensar, amb l’empenta de la nostra voluntat, amb l’exigència d’un deure irrenunciable, d’un imperatiu moral que finalment donarà forma a la nostra resposta i a la satisfacció més íntima quan sabrem que, amb resultats o no, haurem treballat, sense defallença, per una causa justa.

El desig pot ser volàtil com un perfum, canviant com la forma d’un núvol, però és present de manera constant en la nostra condició humana i, com tantes coses, pot revestir-se d’una càrrega positiva o negativa. Mai sol ser bo quan neix del cansament o la feblesa i aleshores molt sovint du implícita en la seva mateixa formulació la certitud de la renúncia. És allò que tan bé expressa “Assaig del càntic en el temple”, un poema que no pertany al millor Espriu però que no ha perdut gens de la seva vigència:

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.

La idea de fer les maletes respon a un d’aquests moments en què voldries poder viure en una situació lingüística normal, sense la necessitat d’haver d’explicar o reclamar constantment coses elementals, sense tota aquesta paranoia que ens toca patir avui ni aquests pretesos polítics que fan tan mal ús d’una majoria absoluta que no han obtingut per mèrits propis, sense aquests governants que s’han proposat destruir la cultura que estan obligats a defensar. Ho deia, però sabia que fotre el camp no forma part del meu compromís amb la meva llengua i amb Menorca.

Savis, literats, intel·lectuals que no abandonaren, a pesar de les experiències més doloroses, ens han donat exemple i han assegurat un futur que, sense ells, seria encara molt més fràgil del que és avui. Com podríem renunciar ara nosaltres? Ho diu, en uns pocs versos, Vicent Andrés Estellés:

vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi -;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a Burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

És al País Valencià, a causa de la seva dissortada situació política, on trobam més exemples d’aquest compromís insubornable. Una figura amb la categoria humana i intel·lectual de Joan Francesc Mira, que seria motiu de màxim orgull a les terres vesines, s’ha de veure condemnat a l’ostracisme a casa seva, en aquesta València aparent, d’obres faraòniques i vanes que tan bé descriu la seva novel·la “El professor d’història”:

“…i en tot cas el color real de l’univers, començant pel que tenia més a prop, que era l’aigua d’aquella mar i el de l’aire d’aquella ciutat, el color dels carrers i el dels cervells, dels edificis i bonys estrafolaris que apareixien ja a la seva vista amb perfils monstruosos de crustacis, el color dels ciutadans i els governs de València i d’Espanya i d’Europa, el color dels diners infinits que circulen i volen per l’aire, i sobretot el del gust pervertit i el de la moral corrompuda que s’escampen com un aire pudent…”

Un poeta, si és que sóc mereixedor d’aquest títol, difícilment pot abandonar. La del poeta és una veu al servei del seu poble, és la que confereix el seu valor més alt a les paraules de la tribu. És cert que la poesia avui es troba un poc desprestigiada, que la societat d’avui no li presta l’atenció deguda, però avui com ahir continua essent essencial i així ho expressa Pere Ballart al seu assaig “La veu cantant”:

En uns temps en què la paraula, envilida, vulgaritzada, semblar recular fent-nos més pobres i ignorants, la veu dels poetes pot tornar a ser aquella que ens recordi que cal confiar en l’idioma, que som el que diem, i que si els límits del nostre món són els límits del nostre llenguatge, com afirma el filòsof, ningú com ells per ensenyar-nos, als qui els vulguem escoltar, un món més ample i durador dintre del qual (i parlem de grandesa, no de nombre) tots podríem ser més.

Per acabar, i ara ja sense frivolitat, el desig més profund en aquests moments seria que tota la gent d’aquestes illes que estima la nostra llengua catalana donés una resposta més ferma i contundent a les mesures regressives, injustes i antinaturals que el govern del PP pretén impulsar des de la seva majoria, que féssim sentir un clam unànime per la nostra dignitat i per la nostra cultura. Abandonar? De cap manera.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s