Les vetes de vida de Llucia Palliser

Llucia Palliser (Maó, 1971), poeta, narradora i activista cultural, acaba de publicar “Cada veta de vida”, el seu primer llibre de poesia, a l’editorial Stonberg. Hi trobam una veu d’una esplèndida maduresa que presenta una obra rodona, intensa i fondament reflexiva.

Els humans tenim la necessitat d’ordenar, de classificar, tant la realitat que ens envolta com la pròpia trajectòria vital. Les fases, les etapes del que hem viscut, d’allò que ens ha succeït, dels canvis que s’esdevenen amb l’edat i les circumstàncies, les relacions amb els altres, les transformacions del cos. No només per comprendre, sinó per imaginar que tenim un cert control sobre les coses que ens passen, sobre l’esdevenir del temps, malgrat la crua consciència d’aquesta fal·làcia. Aquest és el tema principal, i de retop el pas del temps, que vertebra el llibre Cada veta de vida que acaba de publicar Llucia Palliser. Una temàtica que, com en una declaració d’intencions, figura ja el en primer poema, titulat amb la fórmula clàssica “Incipit”, i que troba la conclusió de forma descarnada, però rodona, en un breu, irònic i magnífic epíleg escrit a la manera d’un haiku.

Amb Cada veta de vida, Llucia Palliser, que no ha tingut pressa a publicar, ens ofereix un primer llibre de poesia d’una esplèndida maduresa, de fonda reflexió, d’una remarcable força expressiva i amb un estil ja ben propi, assolit al llarg dels anys d’escriure poesia i de moltes i ben païdes lectures. Aquesta força expressiva prové, d’una banda, del tractament de la llengua i del lèxic utilitzat; de l’altra, de la potència de les metàfores i de l’ús d’imatges contundents. Ric en referències literàries, sovint del món llatí o grec, i escrit en general sota la forma del poema breu que cerca dir tan sols allò que és essencial, és un llibre que demana una lectura lenta i que convida a rellegir i a meditar. Jordi Roig, en el pròleg, parla d’un “llibre rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla.”

Cada veta de vida està estructurat en sis parts, cadascuna diferent, però unides per un fil comú que és el pas del temps i també per aquella idea de l’ordenació en fases del recorregut vital. La primera part es titula –en francès– “Les phases de la lune” i està escrit en clau eròtica i amb imatges força suggeridores. La segona part, titulada Duel, presenta un vers lliure de considerable llargada i tracta del dolor, del mal infligit, les ferides, el desamor, d’una “sement pútrida” de la qual cal renéixer. A continuació “Somnus” tracta de les fases del son, des dels pensaments i records que es presenten a l’hora de la dormició a les imatges produïdes pels somnis en el son profund. A la quarta part, “Purgationibus mulierum”, ens trobam amb quatre sonets que tracten d’un tema que és poc habitual trobar en els llibres de poesia: la menstruació i, per tant, també de l’etapa en què la dona té la capacitat de concebre, i la deixa final. La secció següent es titula “Primun non nocere”, (primer no fer mal) un adagi llatí, però atribuït en origen a Hipòcrates, que s’utilitzava en el camp de la medicina, però que la poeta aplica al món interior, a la relació que s’estableix entre persones; “primer no noure” que es repeteix, de manera anafòrica, com a primer vers de tots els poemes d’aquesta part. El llibre es tanca amb 7 bells poemes que parteixen dels diferents moviments de la segons suite BWV 1005 per a violoncel sol de J.S. Bach. Les fases d’aquesta suite tanquen el recorregut per aquestes vetes de vida i ho fan de manera contemplativa i asserenada com si la poeta es deixés endur plàcidament per un moviment fugat abans del desassossec final.

No voldria acabar sense fer esment de l’encertat simbolisme de la coberta i de les imatges interiors, totes elles creacions de l’artista Enric Servera a partir dels poemes del llibre, i tampoc sense citar un dels poemes de la cinquena part d’una magnífica i potent expressió metafòrica:

“primer, no noure
enroscada al ventre, porto la tènia
que em fecunda l’ànima d’angoixa
amb quaranta-nou tiges d’esbarzer.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-11-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Oda al gin”, un llarg projecte d’Emili de Balanzó

Les referències al gin, en tant que la beguda espirituosa més característica de Menorca, es troben prou abundantment, com no podia ser d’altra manera, en la literatura dels escriptors menorquins. Fins ara, però, no n’havia estat protagonista únic en un llibre de poesia. Un llibre que va concebre, fa uns quaranta anys, l’entranyable, admirat, i ara enyorat, ai!, amic Emili de Balanzó que, de manera discreta i rigorosa, tant va treballar per la cultura i la societat illenques. Ha estat, per tant, un llibre de llarg recorregut, un projecte que s’iniciava a finals dels anys 70, en l’època que els poetes joves de Menorca començaven a publicar les seves obres, quan n’Emili, amant de la poesia, de l’art, escriptor ell mateix, va tenir la idea de dedicar un llibre d’odes al gin i hi va començar a fer feina. Per diverses circumstàncies, però, l’obra no s’arribaria a completar fins a l’any 2013 quan una editorial es va interessar a publicar-la i Sam Abrams en va escriure un magnífic pròleg. Finalment la fallida de l’editorial en va impedir la publicació.

A pesar de les dificultats, Emili mai no va deixar de banda aquell projecte i pocs mesos abans del seu sobtat traspàs va proposar-ne la publicació a l’IME en col·laboració amb Gin Xoriguer. És així com finalment Oda al gin ha vist la llum a la col·lecció Quaderns Xibau de poesia i com s’ha convertit també en homenatge pòstum al seu tenaç editor. La de n’Emili, però, no és l’única absència que hem de lamentar en aquesta obra de llarga durada que recorda, com diu Sam Abrams, altres “tres grans absències en el panorama de la cultura menorquina”, ocasionades totes tres per una mort prematura: Miquel Vanrell, Francesc Calvet i Àngel Mifsud.

A més dels tres autors citats, Oda al gin conté poemes d’Antoni Vidal Ferrando, Gustau Juan, Joan F. López Casasnovas, Damià Borràs, Damià Coll, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Francesc Florit Nin, Jordi Odrí i Pere Gomila. Compta, a més, amb un esplèndid epíleg d’Ignasi Mascaró i la portada del pintor Miquel Vilà, gran amic de Balanzó, que ha pintat el quadre a posta per al llibre. Al costat d’aquesta obra de Vilà, el volum ofereix també la reproducció d’un quadre de Vives Campomar, un altre gran amic de l’editor, i de Francesc Calvet, Àngel Mifsud i Florit Nin, els tres poetes també pintors.

Aquesta diversitat d’autors implica forçosament un rica diversitat de propostes estètiques i de maneres de tractar la temàtica del gin. Hi trobareu de la lloa a la ironia, del poema més simbòlic a l’humor, del lirisme a la narrativitat, del realisme a un toc de surrealisme, de la melancolia a la celebració, de la reflexió al joc amb la llengua, de les formes clàssiques com el sonet, el quartet o la combinació estròfica amb rima, al vers lliure i l’absència de rima. Oda al gin ofereix tot un ventall de propostes estructurades a l’entorn d’un cant a la nostra beguda, però que conformen un aplec de poesia autèntica que va més enllà de l’anècdota o de la simple excusa, que sorgeix del món interior, dels interessos i de les poètiques de cadascú.

Com escrivia Sam Abrams al pròleg, el llibre “és un homenatge a la cultura, la llengua i la identitat de Menorca, en una època certament dramàtica i esperançadora, i tot per mitjà d’un element quotidià i distintiu com és el ginet”. És ara també un emotiu i més que merescut homenatge a Emili de Balanzó, artífex il·lusionat i constant d’aquest llarg projecte i sense el qual Oda al gin no hauria estat possible. És al mateix temps record als amics absents que hi van col·laborar. És per damunt de tot, i com he dit, un llibre d’autèntica poesia que s’inscriu en una llarga tradició d’elogis al vi i a la beguda que es troba en totes les literatures.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-10-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Dies assenyalats”, tretze relats d’Ismael Pelegrí

Ismael Pelegrí (Maó, 1975) acaba de publicar “Dies assenyalats” a la col·lecció Petit Format de l’IME. Es tracta d’una selecció dels relats que tot coincidint amb les festes de Nadal, Sant Joan i Gràcia, publica al seu blog de Xalandria i en què la ficció li serveix per a reflexionar d’una manera distesa sobre la realitat.

Si sou lectors dels escrits, sempre incisius, intel·ligents, aguts, que cada setmana publica Ismael Pelegrí al blog de Xalandria us haureu trobat que en determinades dates l’escriptor canvia el caràcter d’assaig, de pensament rigorós i d’anàlisi que aquells presenten per uns relats de caire més literari que li permeten, per mitjà de la ficció, dotar d’un to més lúdic, irònic, sovint humorístic, la seva mirada penetrant sobre la realitat sense deixar de banda la reflexió, o fins i tot la crítica, a partir dels elements que presenten els costums, els tòpics, l’evolució de les tradicions o les vivències personals a l’entorn d’unes marcades celebracions anuals en el si de la societat menorquina: les festes de Nadal, de Gràcia o de Sant Joan.

A Dies assenyalats Pelegrí ens ofereix una tria d’aquests relats, publicats entre els anys 2016 i 2019, a raó de tres per any, més una coda final en el marc d’un Sant Joan distòpic a partir de les circumstàncies excepcionals que ens fa viure aquest 2020 pandèmic. La tria ens permet observar no només la gran coherència que presenta el conjunt sinó també la connexió i l’evolució al llarg del temps de la línia narrativa, especialment a partir de la creació d’un personatge potent, esplèndidament aconseguit, fins i tot capaç de rebel·lar-se contra el seu propi autor a “La gallina ha dit que no” –un diàleg ple de tons humorístics i amb algunes dosis d’autocrítica que potser ens faria pensar en la tècnica del cinema dins el cinema–, en la figura de Pràxedes Sintes Gibeli, una dona que no està d’acord amb el paper que li ha tocat de representar. En aquest sentit hauríem d’assenyalar que Ismael Pelegrí no només té la capacitat de crear uns personatges ben aconseguits, sinó que posseeix l’habilitat d’integrar dins els relats personatges reals i ben coneguts de la societat menorquina en una interrelació entre ficció i realitat que en cap moment no desentona.

Dels tretze relats que conformen Dies assenyalats, només el primer “Bar Tony” no havia estat publicat a Xalandria i és el que, en el marc d’un Sant Jaume des Castell, serveix d’introducció al conjunt per mitjà d’una mirada retrospectiva que permet al narrador contemplar la festa amb la perspectiva que donen els anys, atès que la festa, i les tradicions que l’envolten, és a la base de la majoria dels relats. Així, gràcies als diferents personatges de ficció que hi apareixen, es dibuixa una crítica a diversos tòpics i fal·làcies, a les tradicions de tota la vida que només tenen quatre dies, als esnobismes o altres manifestacions, sempre amb un toc d’ironia o d’humor que us fa somriure o us fa riure obertament. I és que Ismael Pelegrí exerceix un domini envejable de la ironia, una de les eines més potents de què fan ús els bons escriptors.

Convindrà també assenyalar que el bagatge literari, musical i cultural d’Ismael Pelegrí es posa de manifest al llarg dels relats amb diferents referències i cites integrades en el text que el lector sabrà descobrir i que enriqueixen, a vegades amb clau irònica, la narració amb tot de connotacions i relacions. Un altre punt a destacar de Dies assenyalats és el domini de la llengua, no debades parlam també d’un poeta, i de la tensió narrativa (vegeu, per exemple, “Donau vós permís?”) que demostra Pelegrí. Així el llenguatge presenta un ús dúctil, precís i coherent amb el to i el contingut del llibre o, per dir-ho amb paraules de Joan F. López Casasnovas, l’autor fa ús d’un “llenguatge ric, fluid, arrelat en el medi, al servei d’una narrativa àgil”.

Per acabar, voldria fer també esment a l’original pròleg, escrit en forma de diàleg, de Joel Bagur i Àlex Villeyra, de lectura obligada, i en el qual, tot seguint el joc proposat per l’autor, no podia mancar l’aparició de Pràxedes Sintes Gibeli. Dies assenyalats és un llibre per xalar, per somriure i per reflexionar, una mirada penetrant i intel·ligent a determinats aspectes de la societat menorquina.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-10-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Eugène Dabit i la Ciutadella de 1932

Eugène Dabit (Mers-les-Bains, 1898 – Sevastòpil (Crimea), 1936) va ser un pintor i escriptor francès que va fer diverses estades a Menorca a principis del anys 30. Joan F. López Casasnovas n’ha traduït una narració que correspon a un conjunt de tres “nouvelles” aplegades al volum “L’illa” i situades a Menorca.

L’editorial Ses Voltes, de la CGT Menorca, ha publicat una de les tres nouvelles (novel·les curtes) que constitueixen el volum L’illa de l’escriptor francès Eugène Dabit, en una acurada traducció de Joan F. López Casasnovas. L’obra se situa a la Menorca de principis dels anys 30 del segle passat i la narració que se n’ha publicat és Els companys de l’Andròmeda que transcorre entorn de la demolició d’un vaixell de ferro al port de Ciutadella i és la més llarga –un centenar de pàgines– de les tres. Aquesta és la primera vegada que Dabit es tradueix al català i per altra banda, a pesar que va ser un autor molt ben valorat en el seu temps, tan sols hi ha una traducció en castellà de la seva novel·la més coneguda, L’Hôtel du Nord, que va ser premiada i posteriorment traslladada al cinema, l’any 1938.

Joan F. López no s’ha limitat a fer-ne la traducció, excel·lent, sinó que ha escrit un extens pròleg en el qual presenta un interessant resum biogràfic de l’autor, el situa en el context social, històric i literari en què va viure, explica les estades que va fer a Menorca, tradueix alguns fragments del seu diari (Journal Intim) amb les referències a la nostra illa i exposa els criteris de traducció. No cal dir que el pròleg és de lectura obligada per conèixer Dabit i entendre’n la biografia i el sentiment que el lligava a Menorca, on va passar quatre estius llargs, de 1932 a 1935, a Ciutadella. Si és interessant la narració, també ho són aquests fragments del diari íntim que, sens dubte, seria desitjable veure traduït en llengua catalana i publicat.

Eugène Dabit havia nascut en el si d’una família obrera que malgrat viure a Montmartre (París) va voler que el seu fill veiés la llum devora la mar. L’any 1914, el pare d’Eugène va ser mobilitzat i ell, amb 16 anys, hagué d’abandonar els estudis per col·laborar en l’economia familiar. Dos anys després, Eugène mateix va ser enviat al front com a radiotelegrafista. Una volta acabada la I Guerra Mundial, va iniciar estudis de pintura a l’Acadèmia Biloul, on alguns companys el van introduir en la lectura de Baudelaire, Rimbaud, Stendhal, André Gide. El 1922 va muntar una petita indústria de seda pintada que li proporcionà uns ingressos gràcies als quals els seus pares van poder comprar l’Hôtel du Nord, al 102 del moll de Jemmapes a París, que inspiraria a Dabit la novel·la homònima. Com a pintor, va exposar obres en diferents ocasions, però en constatar el poc interès que despertava el seu art, va decidir dedicar-se a la literatura. El 1936 va acompanyar André Gide en un viatge de caràcter literari a l’URSS, durant el qual va contreure l’escarlatina que li provocà la mort a un hospital de Sevastòpil.

La literatura de Dabit parteix de l’anomenada escola populista que, des de la consciència social, va representar una reacció contra la literatura burgesa i es va interessar per descriure la vida de la gent senzilla, però en veritat i sense caure en excessos ni estereotips. De fet, una de les màximes preocupacions de Dabit va ser que els seus personatges fossin versemblants. Com explica el prologuista, a més de L’illa (1934) i el Journal Intime. 1928-1936, ja esmentats, té dues obres més que guarden relació amb Menorca: Train de vie (1936) i Mal de vivre et autres textes (llibre pòstum del 1937). Totes les obres de Dabit van ser publicades per Gallimard.

La narració Els companys de l’Andròmeda, situada a Ciutadella, en ofereix, com escriu López, “una fotografia antropològica d’ambients, d’escassetat i mancances, de la quotidianitat i de la vida vora el port on un grup d’amics estaran disposats a vèncer un destí dur amb l’amistat i l’ajuda mútua”. La traducció de López, amb els noms adaptats a la realitat illenca i amb els diàlegs que reprodueixen el llenguatge col·loquial autòcton, fa que els personatges de la narració siguin encara més versemblants que a l’original, com aquell entranyable Conco Antoni, autèntic protagonista de l’obra.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 29-09-2020)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Deixa un comentari

Una picabaralla “tuitera” entorn de follar

Pintura de Roberto Ferri

Tot i que no tenc el costum de fer-ho, fa uns dies vaig intervenir en una discussió a Twitter sobre el mot ‘follar’, en veure que algú acusava JM Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit, membre de Koiné i del Cercle Vallcorca i savi a qui seguesc, de no esmentar la font de l’entrada de diccionari que incloïa en la resposta. Ho vaig fer simplement per dir que, com era evident per a qualsevol que l’hagués consultat alguna vegada, l’exemple reproduït procedia de la versió digital del DCVB. A partir d’aquí es va iniciar una petita picabaralla que vaig tallar quan vaig veure el caire que prenia la cosa.

En resum, aquest senyor defensava el mot ‘follar’ –evidentment  en el sentit de practicar el coit– enfront d’altres formes genuïnes i JM Virgili en mostrava l’entrada al DCVB on no apareix aquest ús. La meva intervenció va ser en principi bastant neutra i descriptiva (L’ús de ‘follar’ en el sentit que comentam ja el recull el DIEC i per tant l’hem de donar per bo), i simplement constatava que, a causa de la pressió de l’espanyol –vegeu sèries, cinema, literatura, xarxes i mitjans– ‘follar’ (hispanisme en aquesta accepció) s’havia introduït  i fet dominant  de tal manera en tota l’àrea lingüística que havia desplaçat altres mots genuïns que fan referència al coit i vaig posar l’exemple de ‘cardar’, com n’hauria pogut posar d’altres (després he vist que sobre els dos mots ja hi havia polèmica). Per fer-ho curt i deixant de banda alguna desqualificació, em va acusar de voler imposar (?!) ‘cardar’ i que dubtava que aquest mot s’hagués emprat mai a Barcelona.

El llenguatge popular té moltes formes per referir-se al concepte de copular com tothom coneix: fotre, cardar, barrinar, fotre un clau, un pinyol, clavar, colcar… de les més generals a les més locals. Fins i tot d’àmbit específic. Us en deix una exclusivament menorquina (potser només alaiorenca) sentida de jove en ambient de sabaters i prou curiosa: “pujar al Toro”. No l’he sentida enlloc més. Sigui com sigui, m’ha semblat que seria interessant fer una aportació un poc documentada sobre el tema.

He revisat el volum publicat el 1985 per Abert Rossich a Quaderns Crema titulat Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle VII. No hi he trobat el mot ‘follar”. La forma predominant per referir-se al coit és ‘fotre’, encara que també hi llegim diverses vegades la forma més antiga ‘folgar’, o també clau, clavar, i lògicament, de manera abundant, dobles sentits entre els quals ‘cardar’. Les mostres més abundants d’aquesta poesia, normalment ben explícita, recollides en el llibre, són d’autors anònims o de Vicenç Garcia (Rector de Vallfogona).

Pel que fa als diccionaris, ja hem dit que figura al DIEC, en el sentit de copular, tant en la segona edició com en la primera. També el trobam al GDLC com a sinònim vulgar de ‘cardar’. Ara bé, si retrocedim, no el recull en aquest sentit el DCVB que només n’indica l’ús tradicional de “trepitjar al raïm” i, en una segona accepció remet a ‘afollar” (malmetre una cosa). Fabra, al Diccionari General de la Llengua Catalana, en dona aquesta definició “Prémer, aixafar, trepitjant. Avui farem la verema i demà follarem”.  Labèrnia, a l’entrada sobre ‘afollar’ n’indica el sentit tradicional de fer malbé, però la definició que dona per a ‘follar’ és “frustar”. Febrer i Cardona recull ‘afollar’ (“Maltratar | Endommager | Nocere) , però no ‘follar’.  Coromines al DECLC en dona aquesta definició: “Follar i, generalment, Afollar, ‘malmetre, destruir’, afollar-se ‘avortar’… ‘trepitjar’, ‘rebregar, esguerrar’…” En el llarg article que segueix no hi apareix en cap cas l’accepció de realitzar el coit.

Pel que fa al Corpus Informatitzat del Català Antic, es troba la forma ‘afollar’ (malmetre) en textos jurídics del segle XIV i en la prosa cancelleresca (Furs de València, Epistolari de Pere III i Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós). La forma ‘follar’ no dona resultats. Pel que fa al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana de l’IEC, la primera vegada que apareix ‘follar’ en el sentit de fornicar és a La punyalada de Marià Vayreda, l’any 1904. Després ho trobam el 1915 en una narració de Joan Santamaria. En les darreres dècades surt abundantment en les obres de Baltasar Porcel, Carme Riera, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Pau Faner, Quim Monzó, Màrius Serra i altres autors, mentre que l’accepció tradicional només apareix en Ruyra o Segarra.

Al mateix CTILC la forma ‘cardar’ hi apareix en més ocasions i diversitat d’autors que ‘follar’, tot i que s’ha de dir que algunes poques d’aquestes cites es refereixen al sentit recte de ‘cardar la llana’. De totes maneres l’accepció de copular hi és recollida abundantment en autors com Pedrolo, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Benet i Jornet, Jaume Fuster, Ferran Torrent, Quim Monzó, Blai Bonet, Emili Teixidor, Julià de Jódar, Dolors Udina i altres autors. En el DECLC, Coromines, a l’article sobre CARD, fa la següent referència a ‘cardar’ en el sentit que ens ocupa: «’practicar el coit’ (avui, si no m’enganyo, popular en gran part del territori, almenys Principat, i no estrany a les Illes, i al qual he suposat (s.v. CARALL) antecedents molt antics en llengua vulgar…»

Fins aquí la meva aportació al tema. Com en el cas de la picabaralla tuitera (aquell opinant sobre llengua no llegirà aquest escrit, però tant li fa), no he fet més que descriure sense posicionar-me.  Si ho he de fer, diré que em sap greu que ‘follar’ s’hagi convertit en dominant i a poc a poc arraconi altres formes catalanes genuïnes, com també passa amb altres mots, però en ser una accepció admesa al diccionari normatiu crec que acabarà per imposar-se com a forma gairebé única en mitjans de comunicació i altres àmbits orals i escrits. M’agradaria equivocar-me.

Per acabar aquesta entrada de forma eroticofestiva, reproduesc un sonet anònim recollit al llibre d’Albert Rossich comentat abans:

“Mir lo que fa, que el posa massa baix!
Aix, com és gros, i com més va, més creix”
Ell li respon: “Callau, que ara mateix
direu que el món no té millor encaix”.

Estrenyeu fort les dents, no digau “aix”,
que em fereix en lo cor cada panteix.”
Ella respon “¿Què no voleu que em queix?
¿Pensau que jo tinc forces de bastaix?”

A la que diu això, lo puntet cruix
i deixa entrar dedintre tot lo boix,
que és cosa d’espantar la mel que n’ix.

I quan hagué acabat, tornava’s fluix,
i a la que volgué dir “ja es torna moix”,
“Ai, ai!”, digué, “senyor, que tota em pix!”.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari