Les guerres de l’Àngel

“Les guerres de l’àngel”, publicada sota el pseudònim de Capità Tiranya, va ser editada en paper l’abril del 2018 per Amazon. L’autor es va donar a conèixer amb aquesta primera novel·la que sorprèn per la seva maduresa narrativa.

Em faig ressò, amb considerable retard, d’una novel·la que es va publicar fa prop d’un any i que ara ja va per una segona edició, sens dubte una mostra de la seva qualitat i de la bona rebuda que ha obtingut a pesar que va ser editada –en paper– per Amazon i que només es pot adquirir a través d’aquesta plataforma. Em referesc a “Les guerres de l’àngel” que va sortir sota el pseudònim de Capità Tiranya, un nom sorgit, com explica el mateix autor, a partir del llibre “Tiranya al vespre” del poeta Joan F. López Casasnovas, que en va ser també professor, i a qui, a les primeres pàgines, dedica una nota de reconeixement. Poc temps després de ser publicada la novel·la, el mateix autor va revelar la identitat que s’amagava rere el pseudònim i, per tant, també en podem deixar constància. Es tracta del ciutadellenc Carles Quetglas Jansà que va sorprendre per la maduresa i la ben resolta construcció d’aquesta obra a pesar de ser el primer llibre que publica.

L’autor ha sabut arriscar, i se n’ha sortit de manera notable, situant l’acció en diferents plans temporals i d’espai, entrecreuant unes històries que han de completar el fil argumental en un final ben travat i, a més a més, amb la inclusió de diàlegs vius i profunds de caràcter filosòfic que mostren l’habilitat de Quetglas a l’hora de captar el lector també en aquest aspecte, essencial en la història narrada, en la comprensió dels personatges i en la defensa que fa el llibre dels valors de l’amistat i el respecte per damunt de diferències ideològiques i religioses, del diàleg com a forma de coneixement i reconeixement de l’altre, de la construcció de ponts per a  la convivència lluny de la confusió dels que aixequen torres de babel o dels que s’imposen per la violència. En aquest sentit, la novel·la presenta una reflexió valuosa que té el mèrit de constituir part indissoluble de l’argument.

La trama es desenvolupa a partir de la descoberta per part del periodista Jonas Karlsson i Mitjans, fill de pare suec i mare catalana, d’una esquela publicada a “La Vanguardia” l’any 1957 que tot d’una li fa sospitar que podria ser falsa. Esperonat per aquesta idea intentarà investigar, amb l’ajuda d’un bon amic de noranta anys, que és com la figura d’un pare per a ell i que el podrà relacionar de manera adequada, la història que hi pot haver rere la publicació de l’esquela. A partir d’aquí iniciarà un recorregut que també el farà viatjar a Menorca a la recerca d’una informació que, creu, es podria trobar a l’illa. Estructuralment, aquest pla de la novel·la està narrat en tercera persona, mentre que un altre pla, narrat en primera persona, se situa a Maó, a les bodegues del vaixell Atlante l’any 1936, en plena Guerra Civil, on es troben dos presoners, un periodista català resident a l’illa, Ferran, que després serà el fundador del Diari Menorca, i un alemany, de creences i conviccions oposades, que estableixen un ric diàleg i, a través d’ell, arriben a una amistat profunda a pesar de les diferències.

El presoner alemany, Engel Tonstein, abans de fugir de l’Alemanya Nazi catedràtic de filosofia a Colònia, és el personatge que dona títol a la novel·la, atès que coneix l’experiència de tres de les guerres que sacsejaren el segle XX: la I Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. El diàleg que pot establir de manera fluïda amb Ferran es deu el fet que Engel parla perfectament en català, gràcies a l’amistat amb una família de Barcelona. Amistat que ja procedeix dels pares respectius, llibreter l’un i important editor a Alemanya l’altre que, gràcies a aquell, publica per primera vegada una traducció de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en alemany, obra que també té la seva importància en la novel·la que, justament, inclou a l’inici una cita del poema de Mn. Cinto: “S’aterra el castell d’hòmens, del puig de puig que alçaren / ab los blocs, en horrible cascada a capbussons…” Es tracta, en definitiva, d’una novel·la de lectura molt recomanable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 05-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Joana de Vigo: la Il·lustració amb nom de dona

Joana de Vigo i Squella (Ciutadella, 1779-1855), nascuda en el si d’una família aristocràtica, il·lustrada i enciclopedista, va traduir al català diverses obres franceses de l’època. A la foto, els actors de La Trup que han posat en escena la seva traducció de la tragèdia “Ifigenia a Tàuride”.

Hem de felicitar efusivament La Trup per la funció, dissabte passat, d’Ifigenia a Tàurida, primer de tot pel treball excel·lent dels actors i l’austera i intel·ligent posada en escena que han duit a terme i en segon lloc per la lloable tasca de representar el teatre dels nostres clàssics del segle XVIII amb el respecte, el gust, la cura i la professionalitat que ha demostrat la companyia en cada ocasió que ho ha fet. Sota l’eficaç direcció de Montse González, Enka Alonso, Agnès Romeu, Josep Orfila, Àlvar Triay i Ramon Bonvehí, molt ben situats en el respectius papers, van transmetre la intensitat i dramatisme dels personatges de la tragèdia d’una manera impecable, donant-los vida amb total credibilitat. A pesar de les evidents dificultats d’una obra d’aquestes característiques, s’ha de destacar també l’acurada dicció dels actors i l’escrupolosa fidelitat al text de la traducció de Joana de Vigo en un exemple de rigor, respecte i treball meticulós.

Claude Guimond de la Touche, un il·lustrat francès, havia estrenat Iphigénie en Tauride el 1757 amb un gran èxit. Única tragèdia d’aquest autor, va ser molt representada a França i es va imprimir diverses vegades durant 50 anys. En aquesta obra es va basat també Gluck per fer-ne una versió operística. No sotmesa a l’absolutisme borbònic ni a la censura inquisitorial, la Menorca de la Il·lustració estava completament al dia de la cultura, l’estètica i el pensament europeus del moment i moltes traduccions de dramatúrgia francesa o italiana arribaren al públic menorquí gràcies a les traduccions al català de Febrer i Cardona i, sobretot, Vicenç Albertí, a part de la producció pròpia amb els grans drames de Joan Ramis. Però el que potser resulta més admirable d’aquesta traducció és constatar com Joana de Vigo, en un moment en què tan difícil ho tenien les dones per poder participar activament en la vida cultural, s’incorpora al moviment il·lustrat amb una sèrie de traduccions del francès realitzades amb un gran coneixement i qualitat, com es posà de manifest en la representació d’Ifigenia a Tàulide magníficament traslladada en vers al català culte de l’època. Ho expressa així Josefina Salord, gran estudiosa del moviment il·lustrat menorquí: “La novetat se situa en el fet, inèdit, que es tracta d’una dona, Joana de Vigo i Esquella… pertanyent  a l’aristocràcia ciutadellenca, amb la qual cosa eixampla per partida triple –de gènere, de classe i de situació geogràfica–l’abast de la Il·lustració menorquina i, amb ella, de la que va afectar el conjunta de la cultural catalana.” (Article a Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme, Volum II. UIB, IEB, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, IME, 2013)

Joana de Vigo va ser coneguda tardanament fa uns anys gràcies a l’inventari del fons documental Carreras, dipositat a l’Arxiu Diocesà de Menorca, en què figuren els seus papers. De les traduccions que va realitzar es desprèn que havia rebut una formació notable com demostra el seu domini de la llengua i la literatura franceses. L’única aportació de caràcter teatral realitzada per ella és aquesta Ifigenia a Tàulide, ja que les altres traduccions es basen en assaigs de caràcter històric i de viatges, la mitologia i la filosofia moral. Els seus manuscrits, de lletra elegant i clara, es poden veure aquests dies a l’exposició que es troba a la Casa de Cultura de Ciutadella. Una notícia excel·lent, i motiu de celebració, és que la seva Ifigenia a Tàurida sortirà publicada en poc temps per Edicions de l’Abadia de Montserrat, La Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en edició de Maria Paredes i Josefina Salord. Així s’incorpora a les obres ja publicades dels il·lustrats menorquins gràcies a la feina, impagable i imprescindible, de recuperació d’aquest llegat cultural que du a terme l’IME en coedicions que en permeten una bona distribució i en redueixen els costos.

Ifigenia a Tàurida és una obra que denuncia el fanatisme religiós, la intolerància i l’abús de poder, contra els quals es rebel·la la protagonista en defensa de la “llei de la naturalesa”, la raó, la llibertat, i la dignitat humana (“Oh binificis inesperats! Jo conec los déus. / La llei de la naturalesa és, doncs, la llei de los cels”). Com es diu en el programa de mà, el drama té una gran actualitat “quan tantes injustícies tornen a colpir-nos sota la forma d’altres nàufrags que, com Orestes, arriben a les costes mediterrànies tan inhòspites i inhumanes”. Amb motiu d’aquesta estrena, Ismael Pelegrí ha escrit una entrada de lectura molt recomanable al seu blog de Xalandria “El drama dels nostres clàssics teatrals”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-01-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El llegat de Traginada

Moment final de l’homenatge a Traginada. La fotografia, feta amb el mòbil des de molta distància és de molt mala qualitat, però no en tenc d’altra.

Amb el teatre ple i l’aire dels grans esdeveniments es desplegava, esplèndid i amb un gran treball d’Annabel i Joan Carles Villalonga en l’organització, arranjaments musicals i posada en escena, el llegat, inoblidable, estimulant, fructífer, que va deixar Traginada en la música tradicional i la cultura de l’illa, en el cor de mols menorquins que van viure aquella època gloriosa de la segona meitat dels setanta, en l’imaginari col·lectiu. No crec que gaire vegades un grup de la durada de poc més de tres anys hagi pogut deixar l’empremta inesborrable i el sentiment que va deixar Traginada entre la gent. Amb un esplèndid conjunt de veus i unes característiques tan pròpies com l’ús de teclats i altres instruments moderns, amb un timbre i un estil inconfusibles, van tenir la virtut de fer reviure les cançons de la terra, és a dir de fer que la gent les tornés a cantar i les tornés a transmetre al seus fills, de sembrar una llavor perquè grups posteriors en poguessin fer també noves versions, d’il·lusionar i fer vibrar el públic que sempre omplia els seus recitals, d’afirmar, en fi, amb aquell punt imprescindible de rebel·lia, un menorquinisme incloent, vital, respectuós, conscient dels seus referents i de la cultura catalana a la qual pertany l’illa. Traginada era l’entusiasme, la passió, el treball ben fet, la vibració que s’expandia mitjançant els seus sons, les seves veus.

L’ampliació del trio inicial format per Paco Bagur i Ramon i Joan Saura, vingué de la mà dels recitals de poesia dels Mussols i, per tant, el vaig poder viure de primera mà, amb aquella força que emanava l’esperit sempre creatiu de Jordi Vivet, en el centre no només d’aquells recitals, sinó també de les cercaviles plenes de color i alegria, de les festes populars i les obres de teatre, en què participava, com a peça fonamental, imprescindible, Traginada. Avui, alguns dels amics que van participar en aquell esclat han creuat ja el riu Aqueront, però van ser ben presents en la vetlada, en el record de molts de nosaltres, en les imatges que es van projectar. El mateix Jordi Vivet, Francesc Calvet, Tino Pons, Ernest Pagès, Víctor Compta…, companys de projectes i aventures, companys de l’entusiasme col·lectiu amb què sortíem, joves i decidits, de la llarga nit del franquisme.

En el concert de la diada de Menorca, en l’homenatge a Traginada, hi havia molta emoció, molt de record, fins i tot escadusseres –o no tant– llàgrimes provocades per la nostàlgia, és cert, però n’hi havia molt més. Hi havia la cultura viva de l’illa, l’energia de les generacions joves que han actualitzat aquell llegat i l’han tornat a fer present en els seus treballs. Així vam poder gaudir de les excel·lents versions que ens oferiren Anna Ferrer, Maria Camps, Clara Gorries, Cris Juanico, Guillem Soldevila i Miquel Mariano, acompanyats dels cors formats per Joan Carles Villalonga, Edu Cendán, Anna Gener i Alícia Coll i els músics Annabel Villalonga, Nicolau Espinosa, Pablo Millás, Moisès Pelegrí i Àngel Gelabert, tots ells en un magnífic, brillant, intel·ligent treball interpretatiu del repertori de Traginada. I hi havia també, n’estic segur, en el pensament de molts, la consciencia de la necessitat de recuperar en aquests temps grisos, líquids o gasosos, com se’n vulgui dir, que coven les noves amenaces de l’autoritarisme, de l’odi a les minories i a la diversitat, a la dignitat humana, a la pròpia llengua, de recuperar, deia, l’esperit aquell d’optimisme, energia, generositat i projecció cap al futur que coneguérem i poguérem viure a l’època de Traginada i que s’empeltava en les nostres fibres com ho tornava a fer en escoltar el concert del Principal.

La sorpresa final amb la presència d’en Paco i els germans Saura (i l’inicial amb la cançó de llaurador interpretada rere la cortina pel mateix Paco), la presència en la darrera cançó de la resta de membres de Traginada, acabaren d’arrodonir una festa inoblidable, un espectacle carregat de sentit que el públic, dret, emocionat, reconfortat, va premiar llargament. No tothom qui ho hauria desitjat va poder aconseguir entrada a pesar de les dues sessions que es van programar. Seria molt desitjable que el recital s’emetés, íntegre, a IB3 a fi de poder arribar a tota la gent que l’hauria volgut viure en directe i de tots els assistents que el voldríem reviure. No puc acabar sense felicitar efusivament, i agraït, el conseller de cultura, Miquel Àngel Maria, per la feliç iniciativa de dedicar el concert institucional de Sant Antoni a homenatjar Traginada, just després de 40 anys de la publicació del primer disc del grup. Així com em plau de recomanar la lectura de l’entrada sobre l’esdeveniment que ha escrit Isma Pelegrí al seu blog de Xalandria.

Gràcies a un comentari a aquest post m’adon que no he posat els noms de tots els components de Traginada. Després del trio inicial, i ja quan es va donar a conèixer amb la formació completa la primavera de 1977 en el segon recital dels Mussols a la sala de cultura que tenia Sa Nostra as Castell, el grup va comptar sempre amb 10 components. Fins al primer disc, editat el 1978 van ser: Artur Bagur, Paco Bagur, Elena Comeche, Martina Garriga, Niní Garriga, Josep Mercadal, Elena Pérez, Lluís Reynés, Joan Saura i Ramon Saura. Després del primer disc, per raons familiars i de residència, na Martina Garriga va deixar el grup i va ser substituïda per Mari Pau Bagur. Aquesta va ser la formació fins que Traginada es va dissoldre.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

En record del poeta Lluís Alpera

El passat mes de desembre moria Lluís Alpera i Leiva (l’Horta, València, 1938). Poeta, crític literari, animador cultural i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, és un dels grans de la poesia catalana del segle XX al País Valencià.

“Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós / incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus”. No record bé la data, però devia ser entorn de 1985 (l’any en què es publicà el llibre) quan uns quants amics amants de la poesia ens trobàrem a Ciutadella per conversar amb el poeta valencià Lluís Alpera i escoltar-ne una lectura poètica. Sempre m’ha quedat un gran record d’aquella vetlada i de la manera en què Alpera recitava el poemes del llibre que du per títol els dos versos fastuosos que encapçalen aquest escrit. L’entusiasme d’Alpera no podia evitar una queixa que li dolia: l’encasellament en l’estètica del realisme social de què havia estat objecte a partir de les primeres obres publicades. La seva poesia, però, havia evolucionat clarament i en aquella lectura revelava una sensualitat no exempta de barroquisme, tot que les referències a les circumstàncies col·lectives i al país no desapareixerien mai (“Ai pobra i estimada Ítaca! I com se t’ha rebregat aquell / perfil de nenúfars blancs que vam somiar els perdedors”). Per altra banda, en aquell llibre la mort també formava part de la reflexió del poeta just a partir del mateix objecte de l’erotisme representat per l’hibisc:

“Aixeques la vista cap al teu campanar i veus més enllà de l’heura
de la mort el poderós hibiscus i, sobretot, les roges flors del
portent. N’agafaré unes poques, les necessàries per a la barca de
Caront.”

Després d’aquell dia encara ens trobàrem una altra vegada a Menorca amb motiu de la presentació d’un altre llibre, el 1995 amb “Llevant amb baula de xaloc” si no vaig errat, a la Sala de Cultura Sant Antoni de Maó en una altra vetlada inoblidable.

Tots aquests records se’m feren ben presents quan el 14 de desembre vaig rebre la notícia de la mort del poeta als 80 anys, tot just acabada de succeir. Amb ell desapareixia no només un dels grans de la poesia al País Valencià, sinó també el lluitador incansable per la llengua en un ambient sempre hostil, el fundador del Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant , on va exercir de professor, i el crític literari autor de prop d’una vintena d’obres referides sobretot a la poesia. La seva obra poètica està constituïda també per una vintena de títols entre els quals podríem destacar, a més de les obres citades, Dades de la història civil d’un valencià  (1967 – 1980); Amb cendres i diamants (1985); L’esplendor de l’àmfora,  (1987); Els dons del pleniluni, (1980); Els bells papirs d’Alexandria, (2003); o El nou rapte d’Europa (2008). El passat mes d’octubre, l’editorial Onada va publicar el volum Ulisses i la mar dels Sargassos que abasta l’obra poètica completa de Lluís Alpera.

La poesia d’Alpera té uns clars referents en la tradició literària pròpia i en les cultures vesines, així com en els clàssics, en especial Homer i, entre els nostres, Ausiàs March i Joanot Martorell. Entre els contemporanis, em sembla indubtable la presència, entre d’altres, d’Estellés, encara que el sensualisme d’Alpera no arriba a ser mai tan descarnat com en el poeta de Burjassot. Com he dit, la seva poesia evolucionà des del realisme inicial cap al sensualisme i el barroquisme fins a la poesia més sintètica i depurada que presenten les darreres obres, sempre però dins una notable coherència i ambició literàries. Entre els guardons que van premiar la seva producció poètica podem assenyalar el Joanot Martorell, la Crítica del País Valencià, l’Ausiàs March de Gandia o el Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Avui, arribat al final del seu periple vital se’ns fan presents els darrers versos d’aquell poema que comença “David, fill meu…” :

“Aprèn a llançar fora borda la sorra
de mil colors que enlluernarà el teu camí.
I en acabar el periple cerca’m
en algun racó d’una altra Ítaca!”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-12-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

“Calç morta” de Guillem Benejam

Guillem Benejam (Ciutadella, 1990), és professor de llengua i literatura a secundària a Ciutadella. Poeta i narrador, va ser guanyador, el passat mes de juny, del premi de poesia dels XIX Premis Vila de Lloseta amb el llibre “Calç morta” publicat per El Gall Editor.

Guardonat amb el XIX Premi Vila de Lloseta de Poesia 2018, Calç morta (El Gall editor) és el primer llibre de poemes que publica el poeta ciutadellenc Guillem Benejam, tot i que ja era conegut per haver guanyat el Premi de Narrativa Curta per a menors de 25 anys i el Premi de Poesia dels Premis Illa de Menorca del 2016, obres publicades al volum col·lectiu que edita l’Editorial Menorca. Ara, Calç morta confirma la força de la veu poètica de Benejam, el  seu treball rigorós amb el llenguatge, la seva indubtable ambició literària i un saludable domini dels recursos tècnics. En aquest llibre, el poeta hi ha desenvolupat alguns elements que ja trobàvem al recull Collita pròpia publicat en el volum de l’Editorial Menorca, com per exemple la vinya, el circell, les branques, la planta.

A Calç morta Benejam recorre una planta de les arrels a les branques i en fa un símbol de la vida humana, de l’itinerari vital que sempre és un camí de desenvolupament i aprenentatge –com també ho és l’ofici de poeta–, d’esforç i de superació personal a la recerca dels millors resultats que podem assolir, allò que representaria el bon most de la vinya. Així, el llibre és dividit en tres parts que donen forma a aquest recorregut: “De soca a rel”, “Branques” i “Planta”, la darrera, a manera de conclusió, constituïda per un sol poema. No hi ha dubte que aquesta concepció del llibre representava tot un repte que el poeta ha sabut resoldre amb escreix gràcies a un treball lent i pacient en què, juntament amb altres recursos lingüístics i literaris, elabora una esplèndida imatgeria que incideix amb força en l’impacte emocional que en rep el lector. La metàfora, l’al·legoria, el símbol aporten no només riquesa conceptual al discurs poètic, també bellesa i eficàcia verbal.

I és que en aquest camí de recerca i de coneixement que traça Calç morta convé remarcar la bellesa expressiva que aconsegueix Benejam gràcies a la riquesa i l’originalitat de les metàfores i les imatges sorgides especialment de la simbologia de la planta, però també de l’entorn illenc i altres elements. Ho podem veure en alguns exemples: “Només ens feim forts en la sequera / quan l’aigua s’escola i la terra sembla morta”. O aquest altre: “Per tenir bon most, / em trec les espines / dels carcs de la tanca”.  O en aquests esplèndids versos “…saber / tot el que viu / passada la verema / en la vinya erma” que fan referència a uns versos de Joan Margarit: “Al fons del meu esguard hi ha la foscor / de les vinyes després de la verema”. Allò que importa a Benejam, però, no és la desolació, sinó l’emoció de tot allò que encara hi batega.

A Calç morta hi trobareu també alguns versos de to sentenciós (“Hauríem de saber / que la vida du el dubte, / així com amb la mort / ve la certesa”) que apunten cap a lectures o formes aforístiques i filosòfiques, aquí convertides en bona poesia. I en aquesta veu reflexiva de Benejam, Menorca hi és ben present, aquesta illa que hauríem de ser capaços de preservar: “L’illa és una nafra / de cicatrius de derrotes obertes” o bé “La pèrdua de tot / també de l’illa”.

El llibre és ric en cites que, mostren un ampli, divers i ben paït ventall de bones lectures, que són imprescindibles per al poeta. Fernando Pessoa, Joan Margarit, M. Àngels Anglada, Jaume C. Pons Alorda, Ponç Pons, Andreu Vidal, Anna Gual, Marià Manent, Francesc Garriga. Per tant, lectures fecundes d’on es poua saviesa i mestratge i que, en alguna ocasió, poden arribar a produir una certa intertextualitat, tan pròpia de la poesia contemporània.

En definitiva, ens trobam davant un llibre d’un alt simbolisme, però no d’escriptura hermètica, i amb el bon resultat d’un treball exigent i pausat per part d’una veu segura i reflexiva:  “Hauríem de saber / que la vida du el dubte, / així com amb la mort / ve la certesa”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 11-12-2018)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari