“Pau Faner, fabulador”, un llibre de referència

S’acaba de publicar el llibre “Pau Faner, fabulador” (editat per Punctum & IME), amb les actes del Congrés Internacional Pau Faner celebrat a Ciutadella el 2017. El volum posa, així, a l’abast de públic i estudiosos les magnífiques i valuoses intervencions amb què comptà el congrés.

Els dies 3, 4 i 5 de novembre del 2017 es va celebrar a Ciutadella el Congrés Internacional Pau Faner, organitzat  per l’Institut Menorquí d’Estudis amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement de l’obra literària de l’escriptor. El congrés va reunir un destacat conjunt de personalitats que realitzaren valuoses aportacions i oferiren una visió molt completa i acurada de l’obra i la figura de l’autor que amb Contes menorquins (Moll, 1972) inaugurava, de manera brillant, no només una obra prolífica, continuada, diversa i d’un enorme valor, sinó també la literatura contemporània a l’illa i encapçalava, com diu Josefina Salord, “les generacions d’escriptors i escriptores de Menorca dels anys setanta ençà”. Fruit del congrés és ara la publicació del llibre Pau Faner, fabulador, impecablement editat per Punctum i l’IME, que n’aplega totes les intervencions, les posa a l’abast d’estudiosos i públic en general i en constitueix la lògica culminació.

El volum, en edició a cura de Pilar Arnau, Ismael Pelegrí i Josefina Salord, compta amb un pròleg de Salord i presenta les actes agrupades en quatre blocs: conferències, ponències, comunicacions i textos de la taula rodona. Llibre imprescindible i ja, sens dubte, de referència, traça els grans eixos d’una obra extensa, original, de gran ambició literària, i estableix les bases per a futurs estudis d’un escriptor que, per dir-ho en paraules de Salord, “ha fet de la literatura la raó de vida, que ha compartit inquietuds col·lectives i que ha sabut trobar un camí propi; un escriptor que es nodreix de literatura i que, des de l’aparent aïllament, cerca sempre el contacte amb un gran públic lector”.

Pau Faner, fabulador s’obre amb les conferències de Julio Peñate (Universitat suïssa de Friburg) i d’Àlex Broch, editor i crític literari. El primer, estudia el conjunt de les novel·les de Faner a partir de tres aspectes fonamentals: les particularitats de l’espai insular, la presència de la història de Menorca com a gran marc referencial i el component fantàstic. El segon, situa l’obra de Pau Faner en el context de la generació del setanta i assenyala la proximitat i les coincidències de l’autor amb els seus companys generacionals i allò que el fa singular.

Obre l’apartat de ponències la intervenció de Joan F. López Casasnovas amb una anàlisi de les tres novel·les amb què Faner encetava una nova etapa en la seva narrativa: Les bodes del diable, El mal de la guerra i L’amor del capità Gavina. Ismael Pelegrí tracta de la narrativa breu de l’autor a partir dels reculls publicats entre 1995 (La nuvia del vent) i 2009 (El cant de l’alosa) en què la temàtica central esdevé la mitificació de la infantesa. Caterina Valriu revisa la producció literària que Faner ha dedicat al públic infantil i juvenil en el conjunt de les set obres publicades entre 1983 i 1997. Francesc Foguet tracta de la literatura dramàtica de l’escriptor ciutadellenc que compta amb cinc textos escrits entre 1992 i 2010, dos dels quals adreçats a un públic juvenil. Joan Cantavella analitza l’abundant, diversa i atípica producció faneriana en el camp de l’articulisme periodístic.

En el capítol de comunicacions, Francesc Florit Nin estudia els ponts entre paraula i pintura en l’obra literària i plàstica de Faner. Josep Pons Fraga evoca, des de l’actualitat, un entrevista que realitzà l’any 1975 al nostre escriptor. Andratx Badia Escolà estableix una comparació entre l’obra de Faner i la de Joan Barceló i Culleres, autors que construeixen els seus mons de ficció a partir del neofantàstic. Carles Cabrera analitza la producció novel·lística del Pau Faner dels anys setanta i l’impacte del realisme màgic en la seva obra. Finalment, el llibre es tanca amb dos textos de la taula rodona entorn de la traducció de les obres fanerianes. Pilar Arnau tracta de les traduccions a diferents llengües estrangeres, com l’alemany i l’italià, mentre que Volker Glab, de la Universitat d’Erlangen i traductor a l’alemany de Pau Faner, parla de la tasca del traductor en la fidelitat a l’obra traduïda i en referència a la seva traducció de Fins al cel.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Arèola”, la poesia fonda de Damià Rotger

Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981) va guanyar el Premi Vidal i Tomás 2019 de poesia amb el llibre “Arèola” que acaba de publicar l’editorial AdiA. “Arèola” presenta una poesia meditativa i fonda, d’expressió essencial, en un conjunt ben travat i construït i d’una gran riquesa expressiva.

Arèola és el quart llibre que publica el poeta i tipògraf menorquí Damià Rotger en quatre anys, cosa que demostra una intensa dedicació a l’escriptura i una decidida voluntat d’avançar en el seu univers poètic. Amb aquest treball ha obtingut el prestigiós Premi Bernat Vidal i Tomàs 2019 de poesia de la vila de Santanyí. L’obra ha estat publicada per l’esforçada editorial AdiA dins l’esplèndida col·lecció “Ossos de sol” i s’acompanya d’unes subtils il·lustracions de l’arquitecta Mireia Cabaní i un magnífic epíleg de Ponç Pons de lectura obligada.

Amb Arèola, Rotger assoleix una notable maduresa expressiva i d’ofici en una recerca que fa pensar en les paraules de J.V. Foix quan es declarava investigador en poesia, perquè l’autor no ha triat el camí fàcil, sinó que ha volgut treballar amb una lloable ambició literària i ha sabut arriscar com fan els creadors que no es conformen a repetir fórmules ja sabudes. Els poemes del llibre s’impregnen d’un to filosòfic, d’una fonda reflexió que mena a una escriptura essencial, al concepte precís, amb una gran riquesa d’imatges i metàfores que permeten entrar a fons en el discurs meditatiu dels poemes. La construcció, tan treballada i rigorosa, fa que Arèola presenti un cert hermetisme que no es trobava en els anteriors 482 mm. o Lletrescades, però a la vegada permet que cada nova lectura faci més gratificant la revelació del poema.

Ara bé, aquest major grau d’hermetisme no dificulta que Arèola arribi als lectors ja des d’una primera i atenta lectura. Un bon amic –de gran cultura, però no poeta– em comentava l’altre dia que des del primer moment els poemes l’havien emocionat i s’hi havia reconegut en moltes coses. Crec que aquest és el millor elogi que se’n pot fer. Abastar aquesta capacitat de commoure, de fer que els lectors es facin seus els versos, de sentir-s’hi íntimament acompanyats és, en definitiva, allò que ens proporciona la millor poesia.

En paraules del mateix autor, el llibre és una reflexió sobre el trajecte, de fet sobre un doble trajecte. Les cites que l’encapçalen, Virgili, Ponç Pons i Blai Bonet, ja parlen d’aquesta idea de camí. El primer d’aquests trajectes seria el camí vital, és a dir, el que va des de la infància a l’edat adulta i també la distància que separa el naixement de la mort. Tot un recorregut que deixa marques, petjades, com diu molt bé el segon poema amb versos lapidaris: “Hi ha marques que surten dels pulmons / per abastar la immensitat. / Un trajecte que tan sols es veu / des de l’esbarzer més alt”. Es fa evident també la mirada sobre el temps d’infantesa que, prest o tard, tot poeta sol invocar. És l’època dels entorns protegits, de les seguretats, que després es contemplarà des de la distància: “El formós entorn dissenyat amb galtes de mare / i seny de pare és una atmosfera / que no encaixa en la dictadura / de la maduresa inhòspita”. I encara una mostra més de la bellesa i la fonda reflexió d’aquests poemes: “El càntir sec del temps / sua, encara, / la sang que em begueres”.

L’altre trajecte, que parteix d’un tema de gran actualitat, és el que va de l’engany a la veritat, del fals al ver. D’aquí el valor que assoleix la paraula sincera i per tant, també, la paraula del poema. En aquesta època de postveritats, de falsedats que s’escampen a lloure, la reflexió que fa Rotger en els poemes hauria de ser primordial en molts altres àmbits. El poeta ho diu, com en un crit, en aquest vers: “Deshabita la mentida!” I afegeix, encara, “La paraula amb / les arestes emblanquinades / serà la teva llar”. O com fa aquest magnífic poema, rodó en tots els sentits:

“En la brúixola
la qüestió magnètica
no és que l’agulla volti
sense ser tocada,
sinó que el moviment
de l’orientació
esdevengui veritat.

Igual en el poema”.

Només em queda espai per recomanar francament la lectura de l’esplèndid Arèola. En aquesta ressenya just he pogut apuntar els temes principals. Els lectors ja sabran descobrir la riquesa de la poesia fonda, colpidora, de Damià Rotger.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 17-09-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Un estiu amb l’assaig

Se sol dir que l’estiu és època de lectures lleugeres, per passar l’estona, per al divertiment. Pens, però, que, ben al contrari, és una època adequada per llegir amb més profunditat, per trobar temps per reflexionar, per gaudir de llibres que ens ajuden a pensar i a pensar-nos. Qui té la sort de fer vacances, o simplement qui es pot relaxar a la fresca del fosquet, gaudeix d’una bona oportunitat per a lectures profitoses, per endinsar-se en l’assaig i el pensament. I val a dir que l’assaig en català ens ofereix obres magnífiques, sobretot gràcies a la tasca lloable d’editorials que el fomenten i ofereixen als lectors textos de gran contingut i interès. Em permetré, idò, recomanar-ne alguns títols.

Ingrid Guardiola

L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Ed. Arcàdia) d’Ingrid Guardiola és una magnífica reflexió, diria que imprescindible, sobre el paper de les imatges en el món actual en què la majoria de gent viu enganxada a les pantalles, pendent de les xarxes socials, de la informació sovint altament mediatitzada que transmeten les grans corporacions que hi ha al darrere, amb programaris que ens vigilen i manipulen, que estudien els nostres hàbits per influir en les decisions que prenem, en les nostres compres i conducta. Guardiola fa un estudi de com ens hi trobam exposats, però a la vegada amb valuoses propostes per defensar-nos del control de les grans empreses i per adoptar tàctiques de resistència i contestació.

Joan-Carles Mèlich

A La condició vulnerable (Ed. Arcàdia) el professor de filosofia de la UB, Joan-Carles Mèlich, s’endinsa en l’estudi de la vulnerabilitat humana en un llibre molt entenedor, de prosa clara i un estil literari que el fan apte a qualsevol lector. “La vida humana no pot eludir els conflictes, les ruptures o les incongruències… Vivim en un món on el mal, el sofriment i la indiferència són obsessivament presents”, diu l’autor just en el “Pòrtic”. I per fer front al caràcter vulnerable de l’existència, a la relació imprescindible amb els altres, és necessari que les nostres respostes siguin ètiques. Enfront de la moral metafísica, feta de normes i imperatius categòrics, Mèlich defensa que només l’ètica, davant cada contingència, pot fer front a la nostra vulnerabilitat.

Lluís Calvo

L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (Ed. Arcàdia). El poeta Lluís Calvo, també assagista brillant, presenta en aquesta obra tres estratègies de resistència complementàries de la lluita social al carrer, ja que l’acció política col·lectiva necessita també del combat individual. Davant el control, l’exposició i la invasió de les nostres vides que exerceix el neoliberalisme gràcies, sobretot, als dispositius creats per les noves tecnologies i els grans mitjans audiovisuals, vagarejar, infiltrar-se i amagar-se són les tres formes de dissidència per desactivar els mecanismes del poder que proposa Calvo, en un text molt ric de referències literàries i filosòfiques.

Ramon Ramon

Llum a l’atzucac (Ed. Bromera) del poeta Ramon Ramon s’emmarcaria, de fet, dins el gènere del dietarisme, però no és estrany que guanyés el Premi d’Assaig de la Macomunitat de la Ribera Alta i de la Crítica dels Escriptors Valencians 2019, ja que és un llibre ple de saviesa literària i cultural que presenta fondes reflexions entorn de la societat, la història, la literatura, l’art, la política i la pròpia biografia. Una visió lúcida, àcida a vegades, escèptica o irònica d’altres, tendra també, que ens parla amb intel·ligència i coneixement d’una gran diversitat de temes –sense defugir la qüestió dolorosa del país i de la identitat, tan complexos i difícils al País Valencià– mitjançant una prosa bella i precisa.

I si encara no ho heu fet, també seria un bon moment per endinsar-vos en la lectura i el pensament d’un altre llibre imprescindible que he citat altres vegades, però que no em cansaria de recomanar: Nova il·lustració radical (Ed. Anagrama) de Marina Garcés.

Bon estiu i bones lectures.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-07-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Una jornada d’estudi i homenatge dedicada a Jordi Vivet

El pròxim dissabte, dia 13 de juliol, la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis dedica una jornada d’estudi i homenatge a Jordi Vivet i Ballart (Vic, 1944-2018) que es desenvoluparà a Can Victori de Maó (seu de l’IME) en sessions de matí i capvespre.

La jornada d’estudi i homenatge que organitza cada any la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis té una importància i una transcendència inqüestionables. Homenatjar les personalitats més destacades de Menorca –o bé relacionades amb l’illa– en l’àmbit de la cultura i divulgar-ne el llegat és un acte de justícia cap a l’obra, la dedicació i les contribucions que aquestes han fet a la societat illenca, al coneixement o a la creació literària. La jornada, però, va més enllà, com no podria ser d’una altra manera en una institució de caràcter acadèmic, i ofereix estudis a càrrec d’especialistes en la matèria sobre l’obra del protagonista i el context històric i cultural en què aquesta s’ha desenvolupat. Finalment, la publicació de les diferents ponències en un llibre de la col·lecció Cova de Pala permet difondre’n el coneixement generat i posar a l’abast dels investigadors una documentació fiable i de primera mà tant de la personalitat en qüestió com de la seva època.

Aquesta jornada es va dur a terme per primera vegada l’any 2012. Es tracta, per tant, d’una activitat de l’IME més que consolidada. N’han estat protagonistes Antoni Moll Camps, Àngel Mifsud Ciscar, Pere Melis, Pau Faner, Juli Moll Gómez de la Tía, Jordi Carbonell i Josep Salord Farnés. Enguany estarà dedicada a Jordi Vivet i Ballart, poeta i persona imprescindible en la recuperació cultural a Menorca en l’època de la Transició i anys posteriors i amb una influència que arriba fins als nostres dies. Si fins ara la jornada s’havia celebrat a Ciutadella, en aquesta ocasió, atès l’entorn en què visqué Vivet, es desenvoluparà a la seu de l’IME, Can Victori de Maó, i serà el pròxim dissabte, dia 13 de juliol.

Gràcies a un impressionant activisme cultural, Jordi Vivet va cultivar bones amistats a Menorca i va conèixer molta gent. Crec que les persones que al vam tractar i, sobretot, les que vam treballar amb ell, l’hem recordat sempre i no hem pogut evitar una certa nostàlgia en girar els ulls cap a aquella època. Ara tenim l’ocasió, la llarg de la jornada, de comprendre millor –o descobrir, els qui no el conegueren– la biografia, la personalitat i l’obra de Vivet. El programa, molt complet i obert a tothom, es desenvoluparà de les 10 a les 13.15 del matí i de les 17 a les 20.30, i permetrà, sens dubte, obtenir una visió força completa de la trajectòria vital i creativa del poeta i activista.

La jornada s’obrirà amb dues ponències que tractaran la biografia de Vivet a càrrec de les dues persones que més el van conèixer: Àngels Pons, que en va ser companya durant uns anys i amb qui tingueren un fill, i Santi Ponce Vivet, nebot que en va tenir cura els darrers anys i que ha treballat la correspondència familiar. Continuarà una taula rodona sobre els orígens del teatre independent (Teatre Lliure, Cop i Queda, Groc) a càrrec de Damià Borràs, Pau Carrió i Pitus Fernández. A continuació, un servidor tractarà de l’època dels recitals poètics dels Mussols amb Traginada i tancarà la sessió del matí Bartomeu Mestre (Balutxo) que parlarà de la projecció exterior de Vivet i ens presentarà documents inèdits. A les 17 h. Joan F. López Casasnovas exposarà la ponència “Art i compromís” que analitzarà els moviments artístics i culturals d’aquella època, tan vitals i compromesos socialment. A continuació, Ismael Pelegrí realitzarà una primera i necessària anàlisi de l’obra poètica que Vivet, després de treballar-hi al llarg de la seva vida, aplegà en el volum Lo pom e la rael –del qual Pagès Editors publicà l’antologia que constitueix el llibre Calcigar el llamp. A les 18.30 s’oferirà un espectacle poeticomusical amb poemes de l’homenatjat i es tancarà la jornada amb una lectura dramatitzada de “Menorca simplement”. Tothom està convidat en aquest homenatge i retrobament imprescindibles amb la figura de Jordi Vivet.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-07-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Un viatge de Josep Miquel Guàrdia pels països de parla catalana

Andreu Vidal Mascaró, acaba de publicar, en una magnífica edició de l’IME dins la col·lecció Cova de Pala, dos textos d’un gran interès que Josep M. Guàrdia escrigué com a fruit del recorregut realitzat l’any 1884 per països de llengua catalana en què es tracten temes històrics, literaris, socials i lingüístics.

L’edició a càrrec d’Andreu Vidal de Viatge pels països de llengua catalana de Josep Miquel Guàrdia Bagur és un esdeveniment cultural que hem de celebrar amb entusiasme. Tant per la importància de l’obra en si, com pel que representa de difusió de l’extraordinària figura de l’intel·lectual menorquí, lamentablement encara no prou estudiat ni conegut dins i fora de Menorca. Vidal, llicenciat en Història Moderna i Contemporània i en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, ha fet un excel·lent treball de traducció i d’introducció de dos textos que neixen d’un viatge realitzat pel metge i humanista amb l’objectiu d’estudiar el català de les Illes Balears, dins un programa creat pel ministeri de la Instrucció Pública francès amb la intenció d’afavorir projectes d’investigació en països estrangers. Guàrdia va emprendre aquest viatge durant el mes de vacances d’estiu de l’any 1884, però va tenir l’entrebanc d’haver de patir dues quarantenes que li feren perdre 16 dies i li van impedir finalitzar projecte. Així i tot va desplegar una intensa activitat en la recerca de materials que, més endavant, li haurien de permetre de continuar l’estudi. Tanmateix el rapport obligatori que s’havia d’enviar al ministeri va ser arxivat i Guàrdia no va poder fer el segon viatge.

Els dos textos que trobareu en el llibre són el rapport enviat al ministre i l’adaptació que Guàrdia va publicar a la Revue des Deux Mondes. El primer, lògicament, és més extens i més detallat en les informacions i observacions de caràcter històric, lingüístic, literari o cultural i en les reflexions que fa l’autor; el segon és més descriptiu del paisatge i la societat i deixa més de banda els aspectes lingüístics que no havien d’interessar tant el públic de la revista. Tots dos, tanmateix, es complementen i són d’un lectura altament interessant i amena. No debades, Guàrdia, que sovint esquitxa el text d’una ironia esmolada, era també un magnífic escriptor que sempre fa goig llegir.

Vidal explica que “en els anys finals de la vida de Josep Miquel Guàrdia, amb ple vigor intel·lectual, els va dedicar en gran part a l’estudi de la literatura catalana”. De fet, Guàrdia va ser el primer editor de Lo somni de Bernat Metge que va publicar a París el 1889 acompanyat d’un estudi i traducció al francès. Es va relacionar també amb diferents personalitats de la Renaixença i va publicar articles a l’Avenç on explicava les seves opinions, sovint contundents. El viatge que, en principi havia de ser només a les Illes Balears, li va permetre visitar Barcelona, Tarragona i València, de manera que es va convertir en un recorregut per les terres de parla catalana. De les Illes, a causa de la quarantena, no pogué desembarcar a Eivissa, de manera que les impressions sobre la pitiüsa provenen d’altres testimonis. En parlar de Mallorca dedica algunes pàgines a l’enorme figura de Ramon Llull i en reclama la publicació de les obres completes. De fet, Guàrdia es mostra molt crític amb la literatura dels Jocs Florals impulsada per la Renaixença i reclama l’estudi i publicació dels clàssics medievals com a fonament de la restauració lingüística i literària. Finalment, a Menorca, on tenia la família, és on passa més temps, més contactes estableix, més documents i arxius por consultar i on rep el suport de més persones interessades en el seu treball.

Guàrdia reclama la urgent codificació de la llengua catalana, i la publicació del diccionari i la gramàtica, a la vegada que no es mostra gaire optimista pel que fa al seu futur (no podem oblidar l’època en què va escriure el text). De fet, al llarg de les pàgines, expressa en diferents ocasions el seu pessimisme : “No hi ha temps a perdre, perquè les Illes Balears, després d’haver estat el darrer refugi de l’idioma català, seran finalment envaïdes i dominades per la llengua espanyola. El desenllaç és fatal i molts símptomes autoritzen aquest pronòstic.”

El llibre, en definitiva, que s’acompanya dels originals en francès, és d’un gran interès i ens mostra, de manera clara, l’estimació i la preocupació de Guàrdia per la llengua i la cultura catalanes. Un bon inici per a la recuperació de l’obra d’aquesta gran personalitat menorquina.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-06-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari