Confinament

Vols d’estornells pel camí de Cotaines. El mes de gener en una caminada.

Vaig obrir aquest blog després que el projecte de renovació del conjunt de blogs d’Illencs acabés en no res. Ja va ser des d’una altra perspectiva i un parell d’anys abans de començar la meva col·laboració amb el Diari Menorca, però al final vaig acabar pràcticament per reproduir-hi només els articles publicats a la meva secció del diari. I és que mantenir un blog durant molt de temps no resulta fàcil. Per açò admir els autors de blogs que tenen la constància de mantenir-lo de formar regular, com alguns dels que seguesc, per exemple el d’Ismael Pelegrí, puntual cada setmana, el de Michel Bourret, sempre amb nous poemes, o el de Shaudin Melgar-Foraster, a pesar de totes les dificultats, només per citar-ne tres.

Quan va començar el confinament, des del diari em van dir que la meva secció quedava suspesa fins a nou avís. Vaig entendre una reducció, però al final he vist que la majoria de seccions de col·laboradors es mantenien. Potser aquest fet convida a pensar. Ara bé, després d’aquestes setmanes, he decidit continuar el blog amb el mateix estil dels articles de “L’illa inaudita”, és a dir parlant de literatura catalana i amb el propòsit d’una regularitat com a mínim quinzenal.

He de confessar que per mi aquest temps de confinament no ha estat propici per escriure. Ara bé, tot i que hi ha circumstàncies complexes, hem de convenir que, en general, mai com ara no havia estat tan fàcil quedar a ca seva. (Quin martiri la pronominalització sistemàtica, gens genuïna i tan castellana del verb que veim per tot arreu en aquesta frase). A banda de la millor companyia que són els llibres, hi ha moltes coses que ens ajuden en aquesta situació. Hi ha, sense dubte, les possibilitats de comunicació virtual i xarxes socials, però també cinema en streaming a preus assequibles i tota l’oferta de caràcter gratuït: conferències, poesia en directe o la generositat d’institucions culturals, sobretot musicals: teatre del Lliure, òpera des del Met, Liceu, Teatro Real, el Palau, la Filharmònica de Berlín, etc. poden omplir les hores de gran profit i gaudi. Jo he seguit moltes de les òperes del Met i ha estat tot un luxe. Poder veure una Carmen brillant per Garanča i Alagna, un impressionant Anell en una setmana dedicada a Wagner, una incommensurable Lady Macbeth de Netrebko, entre d’altres personatges com una Lucia o una Leonora d’Il Trovatore, o bé Natalie Dessay i Diego Flórez en la Filla del Regiment, entre tants altres cantants de primera línia, és un autèntic regal. Dubt molt que tota aquesta solidaritat del món cultural sigui després compensada per qui hauria de fer-ho.

I és que, després del més important que és la pèrdua de vides, i a banda de la recessió econòmica, que ja veurem quines dimensions tindrà, i de l’impacte brutal sobre els autònoms i els petits comerços, les conseqüències de tot açò que vivim poden ser devastadores per a la cultura en general i en especial en tots aquells actes que congreguen públic. Caldria que des de totes les administracions es fes un treball molt rigorós i amb uns programes elaborats amb la major cura i d’acord amb tots els agents culturals a fi de pal·liar-ne al màxim els efectes. Ja ho veurem. És des de la incertesa, la preocupació i un cert estrès emocional que no em resulta fàcil escriure, però també és cert que, passat més d’un mes, cal corregir açò i a partir d’aquesta setmana, només des d’aquí i com sempre reproduïts a Artxipèlag, tornaré a parlar de llibres, d’escriptors, escriptores i de literatura. Salut per a tothom!

 

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Emili de Balanzó

Ahir rebíem la trista notícia de la mort de dues persones, molt significatives a Menorca, víctimes d’aquesta pandèmia tan devastadora: Enric Enrich, que havia estat rector de Fornells, i l’amic Emili de Balanzó. A n’Enric, per qui sentia un gran respecte, no vaig tenir gaire ocasions de tractar-lo personalment, però amb el traspàs de n’Emili he perdut un bon amic, apreciat i admirat, i al qual mai no es podrà agrair prou la tasca feta a favor de Menorca.

Devia conèixer n’Emili a principis dels anys 7o, vol dir no gaire temps després que ell arribés a Menorca, a la seu que el Foment del Turisme tenia a s’Arravaleta, gràcies a mon pare a qui vaig acompanyar a visitar-lo. Malgrat la diferència d’edat i les circumstàncies personals, molt prest vam començar a coincidir en actes culturals i més endavant van establir una amistat que per mi sempre va ser enriquidora i molt valuosa. Altres amics explicaran molt millor la seva fecunda trajectòria i l’enorme implicació que ell va tenir amb Menorca des del principi, tant al Foment del Turisme com a l’Obra Cultural Balear, en la gestació i els inicis de l’Enciclopèdia de Menorca, a la Fundació Rubió o darrerament com a membre de la Comissió de Greuges del Consell Insular de Menorca. Jo hi coincidia sobretot en actes culturals, ja fossin literaris, presentacions, conferències, concerts o manifestacions artístiques. Sempre trobàvem el moment per fer aquella xerradeta en què em feia gaudir amb la seva intel·ligència i fina ironia.

Amb la jubilació, n’Emili havia disposat del temps necessari per escriure. El seguia en els articles que publicava al Diari Menorca, una lectura estimulant que tant trobaré a faltar. Fa dos anys ens havia regalat la novel·la Del color dels ocells de la qual ja vaig parlar en aquest blog. Fins i i tot vam compartir pàgines en dos llibres col·lectius, un dedicat a la memòria de l’amic Miquel Vanrell (Miquel Vanrell, entre l’acció i la paraula. Ed. Arrela) i en el llibre homenatge Menorca a Nooteboom (Ed. S’Auba). Estic segur que encara ens hauria sorprès amb qualque novetat literària, ell que tant estimava la literatura i la poesia.

Entre les moltes virtuts que distingien Emili de Balanzó hi havia la de ser una persona entranyable, atenta, sàvia i humil de qui molts vam aprendre i a qui molts enyorarem amb  un record inesborrable. Sit tibi terra levis, amic Emili.

 

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Gabriel Ferrater, lliçons sobre literatura catalana

Gabriel Ferrater (Reus 1922 – Sant Cugat del Vallès 1972), poeta, lingüista i crític brillant, dotat d’extraordinària intel·ligència, va pronunciar a la UB, a finals dels 60, dos cicles de conferències de gran interès que ara s’han publicat completes amb el títol de “Curs de literatura catalana contemporània” (Ed. Empúries).

En el meu darrer article dedicat a Josep Carner vaig citar unes frases de Gabriel Ferrater sobre la figura del poeta extretes del llibre Gabriel Ferrater. Curs de literatura catalana contemporània, editat fa pocs mesos per l’editorial Empúries a cura de Josep Cornudella. Els textos es corresponen a un cicle de conferències que l’autor de Les dones i els dies va impartir a la Universitat de Barcelona durant els cursos 1965-1966 i 1967 a petició del professor Antoni Comas. No es podien dir classes ja que en aquells moments Ferrater encara no havia acabat la carrera de Romàniques, cosa que va fer el setembre de 1968 i que li permeté integrar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor de Crítica Literària i Lingüística. Per sort, el mateix Antoni Comas havia disposat que les conferències s’enregistressin en cintes magnetofòniques i va encomanar a Joan Alegret, estudiant seu, que les transcrivís, cosa que va fer amb gran precisió. A més, les transcripcions es van conservar enriquides pels apunts del mateix Alegret en les sessions que no quedaren enregistrades. Una part d’aquestes conferències ja havien estat editades de manera pòstuma pel germà de Ferrater, Joan Ferraté, però ara s’editen completes –algunes havien quedat inèdites– a partir dels documents originals. Cornudella explica, en el pròleg, el criteri seguit: “El text que ofereixo aquí és més acostat encara al discurs oral de Gabriel Ferrater que en les edicions precedents, i per tant també s’allunya més dels rigors de la llengua gramatical.”

Durant el primer curs, Ferrater va parlar de quatre poetes essencials: Josep Carner (de qui explicà en especial el gran poema Nabí), Guerau de Liost, Carles Riba (a qui va dedicar cinc sessions) i J.V. Foix. En el segon cicle va continuar amb Foix i, tot analitzant la situació de la novel·la en català fins al moment, va dissertar sobre l’obra dels tres escriptors en prosa que considerava més importants: Joaquim Ruyra (n’examinà especialment La Parada), Solitud de Caterina Albert (Ferrater ja demanava oblidar el pseudònim Víctor Català) i Josep Pla (sobretot El quadern gris). El llibre es tanca amb un apèndix que conté dues lliçons que Ferrater pronuncià davant un públic d’estudiants de secundària durant els darrers mesos de la seva vida. En aquest cas ofereix una panoràmica de la literatura catalana (comença referint-se a la polèmica entre Jordi Rubió i Martí de Riquer sobre les causes de la davallada que es produeix entre els segles XVI i XIX i en dona la seva visió) i, al costat de les figures ja estudiades, hi afegeix altres escriptors com Verdaguer, Maragall, Josep Sebastià Pons, Joan Salvat-Papesseit, Maria Antònia Salvà, Marià Manent i Pere Quart. Del seus contemporanis, explica que no en dirà res a causa de no poder-ne oferir una visió objectiva.

El llibre és d’un gran interès no només per als especialistes sinó per a qualsevol lector que vulgui acostar-se a l’obra dels autors estudiats per Ferrater. La seva visió lúcida i intel·ligent, a vegades també polèmica, de gran abast sobre tot el conjunt de la literatura catalana, ofereix una guia de lectura i comprensió impagables d’aquests escriptors ja clàssics. Com diu Cornudella, “Les lectures que proposa (Ferrater) constitueixen encara avui una introducció imprescindible, i sovint brillantíssima, als respectius autors”.

No voldria deixar passar l’ocasió per recomanar també la lectura del número 113 de la revista Reduccions, publicat pràcticament en coincidència amb el llibre comentat, que està dedicat de manera monogràfica a la figura de Gabriel Ferrater. Presentat pel mateix Cornudella, inclou, al llarg de més de 200 pàgines, valuosos estudis i comentaris sobre l’obra ferrateriana a càrrec de diversos especialistes que n’ofereixen una rica i molt extensa visió.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-03-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

En el cinquantenari de la mort de Josep Carner

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Fa uns 50 anys que m’acompanya un dels primers llibres que, al llarg del temps, han constituït la meva biblioteca. Un llibre especialment estimat de més de 1.300 pàgines, editat per Editorial Selecta en paper bíblia, que va ser el magnífic regal d’un bon amic. Es tracta del volum Obres completes. Poesia – Prosa – Teatre de Josep Carner, publicat per Editorial Selecta l’any 1968. Aquesta era una segona edició del corpus poètic carnerià que s’havia editat el 1957 sense la producció en prosa i que s’enriquia amb tres nous llibres. D’aquesta manera quedava fixada definitivament la revisió profunda que havia fet l’autor de la seva obra amb una voluntat clarament manifestada en el pròleg del llibre Llunyania: “Altrament, goso pensar que tinc, com qualsevol altre que em llegeixi, el dret de jutjar-me, però reivindico com un privilegi particular el de la meva esmena, tot i saber que no la puc escometre sinó a la llum d’un cert estat de consciència en un cert moment”. Així, el 1957, l’autor realitzava una nova ordenació dels seus poemes amb una triple revisió: de llengua, d’estil i de concepte poètic, com manifestava Marià Manent en el pròleg de 1968. A finals del 2016, Jaume Coll va emprendre una meticulosa edició crítica de l’obra carneriana que en principi ha de constar de 8 volums. Certament un projecte absolutament necessari que, tanmateix, tal com està plantejat, em sembla poc respectuós amb la voluntat de fixació que va manifestar Carner.

La figura de Josep Carner, més enllà del mite i en part potser per l’absència del país, ha estat sovint maltractada. Alguns l’han qualificat de “poeta lleuger” o l’han ignorat, cosa que no fa sinó manifestar la manca d’una lectura profunda i de comprensió de l’evolució d’una obra certament prolífica que s’inaugurava el 1906 amb Els fruits saborosos, llibre emblemàtic del noucentisme. La poesia de la primera època es mostrarà amable i, si voleu, despreocupada, però amb la maduresa es tornarà més profunda, desolada i escèptica amb llibres com Llunyania, Absència o Nabí que és un dels grans poemes europeus del seu temps. Gabriel Ferrater, poeta i crític lúcid i de gran intel·ligència, deia de Carner que “entre tots els poetes catalans és, certament, el més fonamentalment desesperat” i, tot referint-se al període que va dels segles XVI a principis del XIX, afirmava: “Carner va realitzar, realment, aquests tres segles de poesia que ens mancaven, i en aquest sentit ha estat a la base de tots els poetes catalans, sense excepció, que han vingut darrere d’ell”.

Josep Carner va ser un escriptor molt precoç que als 12 anys va començar a col·laborar en diverses publicacions literàries i en premsa. Molt prest va demostrar que posseïa un extraordinari domini de la llengua i dels recursos tècnics de la poesia. Dotat d’una gran capacitat de treball, va ser generador de projectes culturals i dirigí algunes de les revistes més importants de l’època. Va fer de pont amb els poetes de l’Escola Mallorquina i, a més, de produir una abundant obra poètica va traduir al català autors com Dickens, Shakespeare, Molière, Mark Twain, La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d’altres, així com unes versions de poesia xinesa. Llicenciat en Dret i Filosofia i lletres, l’any 1920, ja amb una família formada, no troba prou estabilitat econòmica i fa oposicions al cos diplomàtic. A partir d’aleshores inicia un periple que el durà per diversos consolats –Gènova, Costa Rica, Beirut, ciutat on mor Carmen de Ossa, la seva primera esposa el 1935, o París, entre d’altres. En la seva funció, Carner es mantingué fidel a la República i després de la Guerra Civil va ser expulsat del cos diplomàtic. Així, acompanyat de la segona esposa Émile Noulet, començarà el seu llarg exili, primer a Mèxic, on exerceix de professor, i després, una volta finalitzada la Segona Guerra Mundial, a Brussel·les on ensenyarà llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. El 1970 complia el seu desig de tornar a veure Catalunya en una curta visita de dos mesos. Moria pocs dies després de retornar a Brussel·les.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-02-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

“Desaïllant l’art” de Carles Jiménez

Acaba de sortir el llibre “Desaïllant l’art” de Carles Jiménez, un recull dels articles quinzenals que publica l’autor al Diari Menorca. El volum ha estat editat per l’IME i Editorial Menorca amb la col·laboració dels ajuntaments d’Alaior, Ciutadella i Maó i Hauser & Wirth, amb versió original catalana, traducció al castellà de Juan Luis Hernández i pròleg de F. Florit Nin.

Carles Jiménez realitza una impagable tasca en el món de l’art i la cultura a Menorca, tant com a comissari d’excel·lents exposicions, com en la seva faceta d’investigador i divulgador de l’activitat artística a l’illa, així com també per la important labor de voluntariat i assaig, en la qual s’inscriuen els magnífics articles que publica quinzenalment al Diari Menorca. Just ara acaba de sortir publicat el llibre Desaïllant l’art que aplega 53 d’aquests articles apareguts durant un període de 4 anys (2014-2018), cosa que permet tenir-ne una esplèndida visió de conjunt i els atorga una nova dimensió atès que els escrits de la premsa diària solen tenir un caràcter efímer, mentre que el llibre ens ofereix la possibilitat de tenir-los sempre a l’abast, ordenats i a punt de ser rellegits. En el cas de Desaïllant l’art aquesta visió de conjunt demostra la consistència, el rigor, la continuïtat i la coherència del treball que, de manera generosa i dedicant-hi no poques hores, realitza Carles Jiménez en uns textos que ens parlen des d’un punt de vista professional, rigorós i amb un gran bagatge cultural, del món de l’art, les seves relacions i la seva dimensió ètica, social, filosòfica.

Entre les moltes virtuts del llibre, una de les més destacables, i potser més valuoses per a un lector o lectora no especialistes, és la funció pedagògica que exerceix. En efecte, la seva lectura, a més de fer-nos gaudir, ens ensenya a comprendre i apreciar, és a dir, a valorar l’art. Aquesta característica acaba de donar tot el sentit a la paraula “desaïllant”. Fer sortir l’art de l’illa, és clar, però també fer-lo sortir d’àmbits més restringits perquè pugui arribar a un públic molt més ampli, si tenim en compte que, en general, no s’ha ensenyat a entendre bé l’art, sobretot el llenguatge artístic contemporani. Així, les assenyades observacions, els lúcids comentaris, les rigoroses explicacions de Carles Jiménez són d’una ajuda inestimable i constitueixen una guia segura per a qui vulgui acostar-se sense prejudicis al món de l’art.

A la primera part del llibre es tracten temes de caràcter general sobre art i la segona part està centrada en l’art a Menorca. S’obre amb uns articles esplèndids –com tot el conjunt– dedicats a art i societat; educació i estètica; economia de la cultura; estat, valor i utilitat de l’art; que  constitueixen una brillant introducció a tot allò que es tractarà després, a la vegada que posen de manifest l’àmplia cultura i coneixements de l’autor, molt clar també a l’hora denunciar determinades coses com a l’article “La cultura de l’espectacle”. A la segona part del llibre, tot un recorregut per la vitalitat artística menorquina, és de destacar l’alt interès de les anàlisis que fa l’autor entorn de temes com “Un Guggenheim a Menorca?”, “Xalubínia”, “Nit de l’art”, “Radiografia de la cultura”, “Els museus en xifres de visitants”, “De llevant a ponent: un estiu d’art”, entre d’altres, o els magnífics articles dedicats a artistes menorquins: Carlos Mascaró, Matias Quetglas, Pacífic Camps, Toni Vidal, Florit Nin, Pilar Perdices, Paco Fiol-Marcel Villier, Zulema Bagur, Francesc Hernández Mora, Josep Vives Campomar o Mikel Díez Álaba.

Desaïllant l’art és un llibre que pot interessar no només a les persones més acostades a l’art, sinó que és d’un elevat interès per a qualsevol persona sensible amb la cultura, amb les relacions entre art i societat, entre economia i cultura, entre creació i pensament, entre l’autenticitat i la impostura o directament el frau, entre el gust i l’educació. És un llibre ple de saviesa i d’un marcat i lloable caràcter humanístic. Qualsevol lector o lectora sensible, amb preocupació per les qüestions humanes, hi trobarà una font de coneixement i de plaer. Perquè una altra de les virtuts que té Desaïllant l’art és que es tracta d’una lectura amena i fins i tot apassionant tant per tot allò que s’hi tracta, com per la manera com està escrit. Amb una prosa clara, ordenada, penetrant com la mirada de l’autor, i amb gran capacitat per captar l’atenció. Un llibre altament recomanable.

L’illa inaudita. Diari Menorca (11-02-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari