Un viatge de Josep Miquel Guàrdia pels països de parla catalana

Andreu Vidal Mascaró, acaba de publicar, en una magnífica edició de l’IME dins la col·lecció Cova de Pala, dos textos d’un gran interès que Josep M. Guàrdia escrigué com a fruit del recorregut realitzat l’any 1884 per països de llengua catalana en què es tracten temes històrics, literaris, socials i lingüístics.

L’edició a càrrec d’Andreu Vidal de Viatge pels països de llengua catalana de Josep Miquel Guàrdia Bagur és un esdeveniment cultural que hem de celebrar amb entusiasme. Tant per la importància de l’obra en si, com pel que representa de difusió de l’extraordinària figura de l’intel·lectual menorquí, lamentablement encara no prou estudiat ni conegut dins i fora de Menorca. Vidal, llicenciat en Història Moderna i Contemporània i en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, ha fet un excel·lent treball de traducció i d’introducció de dos textos que neixen d’un viatge realitzat pel metge i humanista amb l’objectiu d’estudiar el català de les Illes Balears, dins un programa creat pel ministeri de la Instrucció Pública francès amb la intenció d’afavorir projectes d’investigació en països estrangers. Guàrdia va emprendre aquest viatge durant el mes de vacances d’estiu de l’any 1884, però va tenir l’entrebanc d’haver de patir dues quarantenes que li feren perdre 16 dies i li van impedir finalitzar projecte. Així i tot va desplegar una intensa activitat en la recerca de materials que, més endavant, li haurien de permetre de continuar l’estudi. Tanmateix el rapport obligatori que s’havia d’enviar al ministeri va ser arxivat i Guàrdia no va poder fer el segon viatge.

Els dos textos que trobareu en el llibre són el rapport enviat al ministre i l’adaptació que Guàrdia va publicar a la Revue des Deux Mondes. El primer, lògicament, és més extens i més detallat en les informacions i observacions de caràcter històric, lingüístic, literari o cultural i en les reflexions que fa l’autor; el segon és més descriptiu del paisatge i la societat i deixa més de banda els aspectes lingüístics que no havien d’interessar tant el públic de la revista. Tots dos, tanmateix, es complementen i són d’un lectura altament interessant i amena. No debades, Guàrdia, que sovint esquitxa el text d’una ironia esmolada, era també un magnífic escriptor que sempre fa goig llegir.

Vidal explica que “en els anys finals de la vida de Josep Miquel Guàrdia, amb ple vigor intel·lectual, els va dedicar en gran part a l’estudi de la literatura catalana”. De fet, Guàrdia va ser el primer editor de Lo somni de Bernat Metge que va publicar a París el 1889 acompanyat d’un estudi i traducció al francès. Es va relacionar també amb diferents personalitats de la Renaixença i va publicar articles a l’Avenç on explicava les seves opinions, sovint contundents. El viatge que, en principi havia de ser només a les Illes Balears, li va permetre visitar Barcelona, Tarragona i València, de manera que es va convertir en un recorregut per les terres de parla catalana. De les Illes, a causa de la quarantena, no pogué desembarcar a Eivissa, de manera que les impressions sobre la pitiüsa provenen d’altres testimonis. En parlar de Mallorca dedica algunes pàgines a l’enorme figura de Ramon Llull i en reclama la publicació de les obres completes. De fet, Guàrdia es mostra molt crític amb la literatura dels Jocs Florals impulsada per la Renaixença i reclama l’estudi i publicació dels clàssics medievals com a fonament de la restauració lingüística i literària. Finalment, a Menorca, on tenia la família, és on passa més temps, més contactes estableix, més documents i arxius por consultar i on rep el suport de més persones interessades en el seu treball.

Guàrdia reclama la urgent codificació de la llengua catalana, i la publicació del diccionari i la gramàtica, a la vegada que no es mostra gaire optimista pel que fa al seu futur (no podem oblidar l’època en què va escriure el text). De fet, al llarg de les pàgines, expressa en diferents ocasions el seu pessimisme : “No hi ha temps a perdre, perquè les Illes Balears, després d’haver estat el darrer refugi de l’idioma català, seran finalment envaïdes i dominades per la llengua espanyola. El desenllaç és fatal i molts símptomes autoritzen aquest pronòstic.”

El llibre, en definitiva, que s’acompanya dels originals en francès, és d’un gran interès i ens mostra, de manera clara, l’estimació i la preocupació de Guàrdia per la llengua i la cultura catalanes. Un bon inici per a la recuperació de l’obra d’aquesta gran personalitat menorquina.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-06-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Adesiara publica la traducció de la “Ilíada” de Montserrat Ros

Montserrat Ros i Ribas (Barcelona 1943-2018), hel·lenista, professora, traductora i editora d’obres dels clàssics grecs i llatins, va deixar enllestida i revisada, just abans de morir, una gran traducció de la “Ilíada” que Adesiara Editorial publicava el passat mes d’abril.

Fa pocs anys vaig llegir, no sé on, un fragment de la traducció de la Ilíada que Montserrat Ros havia començat a publicar a la col·lecció Bernat Metge i des d’un primer moment em vaig sentir captivat per la cadència de la prosa utilitzada per la traductora. Vaig voler esperar a comprar-la fins que sortís completa. A la Bernat Metge hi aparegueren, entre el 2005 i el 2009 els XII primers cants en tres volums, però encara hi mancaven els dotze darrers. Ros va treballar intensament en la traducció de la Ilíada durant 15 anys, va revisar a fons els cants del I al XII i va deixar tota la feina enllestida just abans de morir. Així, el passat mes d’abril l’editorial Adesiara, que du a terme una tasca excel·lent en l’edició de clàssics, publicava la traducció completa de l’epopeia en un sol volum i acarada amb l’original grec, amb estudis introductoris de Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero, tot tal com volia Montserrat Ros segons explica Jordi Raventós, responsable d’aquesta esplèndida edició.

L’hel·lenista Jaume Pòrtulas –autor de l’extraordinari i imprescindible llibre Introducció a la Ilíada: Homer entre la història i la llegenda–, fa un repàs a la història de les traduccions d’Homer en català fins arribar a la de Montserrat Ros, de qui assenyala “el domini extraordinari de la llengua que tenia”, que acaba amb aquestes paraules: “L’aspiració de qualsevol bona traducció és de fer un servei impagable, durant una colla d’anys, als lectors de bona fe. I, per assolir aquest objectiu, crec que la versió del vetust poema que Montserrat Ros ens ha deixat compleix tots els requisits”. Per la seva banda, el professor Francesc J. Cuartero escriu una sàvia introducció al poema i a la figura d’Homer. El volum es completa amb les notes a la traducció i un molt útil índex de noms de Joan Alberich, autor també d’una molt bona traducció en prosa de la Ilíada en català.

Montserrat Ros, deixebla de Miquel Dolç i Josep Vergés, havia treballat en l’edició, correcció i traducció d’obres gregues i llatines a la Fundació Bernat Metge, “a la qual va destinar tots els esforços –no sempre prou compensats– fins a la jubilació”, en paraules de Jordi Raventós. En la traducció de la Ilíada, Ros utilitza un registre culte de la llengua, com correspon al poema èpic, amb una gran saviesa i elegància i, gràcies a un treball meticulós i diria que gairebé obsessiu, dota la prosa d’aquella bella cadència que comentava i que, a més de mantenir el to poètic de l’original, en fa una experiència impagable. No és estrany que Josep Iborra escrivís que “la Ilíada de Montserrat Ros se situa en el primer rengle de les grans traduccions de la literatura catalana. No, no exagere.”

La Ilíada, a més de donar forma a la identitat dels grecs, és el poema fundacional de la nostra cultura i a pesar de la seva antiguitat ens continua interpel·lant, emocionant i ensenyant-nos les grandeses i debilitats dels éssers humans en les seves lluites. El cantor de la guerra de Troia ens mostra els defectes i virtuts dels dos bàndols, l’admiració pels respectius herois, la crueltat que poden desplegar, però també la seva compassió i grandesa i no ens estalvia els detalls de la lluita. Avui que podem presenciar els conflictes actuals televisats en directe i altament mediatitzats –llegiu el magnífic assaig L’ull i la navalla d’Ingrid Guardiola– convé molt retornar al poema d’Homer (de fet es fa imprescindible retornar als clàssics en el desprestigi de l’humanisme impulsat per la doctrina neoliberal) i, a més de gaudir-ne de la lectura, sempre actual, reflexionar sobre el maniqueisme i les veritats absolutes que avui tenen tant de camp adobat. Llegiu, en fi, aquesta enorme traducció de Montserrat Ros que, per desgràcia, ella no pogué veure publicada.

L’illa inaudita (Diari Menorca,  11-06-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Any Joan Ramis 2019

Enguany, amb motiu del bicentenari de la mort de Joan Ramis (Maó, 1746-1819), l’Institut Menorquí d’Estudis celebra l’any Joan Ramis amb un interessant programa divulgatiu de lectures de la seva obra que culminarà, a finals d’any, amb unes jornades de caràcter acadèmic que han de contribuir a aprofundir-ne el coneixement.

La celebració del 200 aniversari de la mort de Joan Ramis ha de contribuir no només a aprofundir en l’estudi i el coneixement d’aquesta gran figura i de tot el moviment de la Il·lustració a Menorca, sinó també a difondre’n l’obra al gran públic, a la vegada que continua el procés d’edició de les obres escrites o traduïdes pel grup il·lustrat. En aquest mateix espai ja tinguérem ocasió de parlar de dues obres recentment publicades (Ifigenia a Tàurida de Joana de Vigo i el Diari de Josep Sanxo) i dins l’any passat l’IME, en la col·lecció Cova de Palla, va fer una magnífica edició de l’obra de Ramis Antigüedades Célticas de Menorca, amb estudis introductoris en català, castellà i anglès de M. Calvo, M. À. Casasnovas, A. Ferrer. J.M. Gual, D. Javaloyas, J. Pons, C. Rita, J. Salord i edició de David Pons Borràs.

En l’apartat de publicacions, l’editorial Vitel·la acaba de publicar ara, a cura de Pep Valsalobre i Vicent de Melchor, la primera edició crítica de Lucrècia, l’obra de creació literària més important de Ramis i la més emblemàtica de la Il·lustració menorquina. La darrera vegada que aquesta tragèdia s’havia publicat va ser en l’edició de Jaume Gomila de l’any 2004, després de les tres editades per Jordi Carbonell (la primera, el 1968). El volum presenta un estudi introductori de Vicent de Melchor que ofereix una àmplia visió de la figura de Ramis i la seva època: la vida de Joan Ramis, Menorca en el seu temps, el teatre en la vida del nostre autor, un repàs del que va representar el gènere tràgic fins al segle XVIII, els mecanismes de la tragèdia i una valoració de Lucrècia com un clàssic de la literatura catalana. Com diu Melchor, aquesta obra “més de dos segles després d’haver estat escrita ens continua parlant i emocionant per la perennitat dels valors que exposa (l’exercici de la virtut, la lluita contra la tirania)”. Per la seva banda, Pep Vasalobre explica com s’ha duit a terme aquesta impecable edició a partir de les dues còpies manuscrites de què disposam i de com s’han tractat alguns errors que contenen. Assenyala l’editor que “aquesta nostra edició de Lucrècia serà la primera edició crítica que té en compte tots els testimonis coneguts, que en fa una ‘recensio’ acurada i que és profusament anotada”.

Com va exposar de manera excel·lent Jaume Gomila després de la lectura que ell mateix, en el paper dels diferents personatges masculins, i Queralt Albinyana, des de la sexa extraordinària creació de la protagonista, van fer el passat dia 22 a la seu de l’IME, Lucrècia és una obra que avui manté una gran actualitat, tant per les virtuts que defensa, com pel context actual de desprestigi de les humanitats i la necessitat vital de mantenir els valors de l’humanisme i de la il·lustració. En aquest sentit, Gomila es va referir a dues obres aparegudes fa poc:  En defensa de la il·lustració de Steven Pinker –des d’una visió optimista–, o l’assaig essencial de Marina Garcés Nova il·lustració radical, escrit des d’un punt de vista més pessimista, però combatiu, i que Gomila va citar com a obra fonamental. I és que com diu Garcés, en aquesta nova il·lustració “ens hi juguem l’estómac, la consciència i la dignitat del destí comú de la humanitat en aquest temps que resta. El nostre compromís, avui, és un combat d’allò necessari contra el que se’ns presenta com a imperatiu”.

En la divulgació de l’obra de Joan Ramis, en la plena recuperació del seu llegat, en la defensa dels valors de l’humanisme i la il·lustració, aquest bicentenari ofereix el magnífic programa impulsat per l’IME “Llegir Joan Ramis” que va començar el 8 de maig amb Xavier Patiño, ha continuat amb Jaume Gomila i que d’aquí al mes de novembre comptarà amb Pep Valsalobre, Josefina Salord, Bartomeu Obrador, Antoni Joan Pons, Miquel Àngel Limón, Eulàlia Miralles, Antoni Febrer, Margarita Orfila i Miquel À. Casasnovas amb lectures comentades de totes les obres de Ramis que ens han arribat. No us el perdeu. En podeu trobar el programa complet al web de l’IME.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 28-05-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Dionís”, una novel·la d’Armand Escandell

Armand Escandell (es Castell, 1962), que es va donar a conèixer en el món de la literatura a Menorca en guanyar la passada edició del Premi Illa de Menorca de poesia, acaba de publicar la seva primera novel·la amb el títol de “Dionís” a l’Editorial Arrela.

És d’agrair que l’editorial Arrela dediqui una col·lecció, “Embosta”, a publicar la primera novel·la d’autors menorquins, una qüestió no sempre fàcil, aquesta de publicar una primera novel·la, si no es compta amb l’estímul d’un premi literari. Donar veu als nous escriptors amb edicions acurades, i acompanyar-los de forma adequada en tot el procés d’edició, és una virtut que s’ha de valorar molt positivament i que hauria de rebre el suport que es mereix per part dels lectors. Des de Menorca no és gens fàcil mantenir un segell editorial dedicat a les diferents manifestacions literàries amb la voluntat d’una presència normal dins el mercat català, però Arrela, ara amb un ritme més pausat, du a terme el seu projecte de suport als autors menorquins amb la publicació de llibres ben editats i seguint la seva filosofia de respecte pel medi amb criteris d’ecoedició.

Fa poc, es presentava a l’Associació de Veïns des Castell la novel·la “Dionís” d’Armand Escadell, que constitueix el segon volum de la col·lecció “Embosta”. Es tracta, per tant, de la primera novel·la d’aquest autor del qual tinguérem notícia fa uns mesos després de guanyar el Vè Premi Illa de Menorca de Poesia amb el recull Haikús d’hivern. Escandell és un escriptor que s’ha donat a conèixer tard, però que ha mantingut una evident relació amb la literatura des de fa temps. Natural des Castell, viu a Ripoll on han nascut els seus fills. A Menorca, havia estat alumne de Francesc Calvet i treballa des de fa una trentena d’anys en la docència de l’educació visual i plàstica. En el camp de la creació artística ha cultivat la pintura i la fotografia i ha realitzat diverses exposicions. Anteriorment havia publicat un recull de relats breus: Thànatos, onze relats de mort.

“Dionís” és una novel·la narrada en primera persona, amb una estructura que alterna dos plans temporals: per una banda un present situat en la maduresa del protagonista i de l’altra la rememoració del passat i dels fets que condueixen a la situació que introdueix la primera frase de la novel·la: “El dia que vaig pensar que m’havia enamorat de la meva filla”. Aquesta sospita, sorgida de la manera més impensada i que el trasbalsa profundament, serà el detonant que durà Dionís a endinsar-se en un passat familiar fet de silencis i d’ocultacions i a completar un repàs a la seva vida sentimental, i a les relacions que ha mantingut amb les dones, a la recerca de respostes i d’un sentit a la seva existència.

La narració contempla també un doble pla geogràfic. Així tindrem la Menorca que durant la postguerra abandona la mare de Dionís als 19 anys, per establir-se en un principi a un poblet de València i després a Sant Andreu de la Barca, empesa per les difícils relacions que manté amb el seu pare i per un secret que el fill no arribarà a descobrir fins molt més tard, i per un altre costat tenim els espais del principat per on transcorre la vida de Dionís, en especial Vic ciutat on ell s’establirà per regentar una llibreria. Per a Dionís, Menorca serà un descobriment als 18 anys quan l’avi el convida a visitar-lo durant un estiu, però l’illa finalment li permetrà entreteixir els fils que componen el teler del seu passat.

La boira constitueix un element important dins la narració. La boira física, tant de la Plana de Vic com d’una de les històries que viu el protagonista, però també una boira en sentit metafòric, la boira del passat familiar i la boira que moltes vegada s’ha d’esbandir per tal d’arribar al propi coneixement i a trobar un sentit a la pròpia trajectòria vital. Finalment, la novel·la presenta un remarcable domini de la llengua i de l’adequació del to a la narració en boca d’un protagonista que es mostra com un gran lector.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-05-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Es Castell viurà la poesia del XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet

El dia 4 de maig, a les 20 h, al local de l’Associació de Veïns des Castell se celebrarà el XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet . A la fotografia, l’artista Theresia Malaise al costat del quadre de F. Calvet que va pintar durant el recital de l’any passat.

El pròxim dissabte, dia 4 de maig, se celebrarà el XII Encontre de Poetes dels Països Catalans Francesc Calvet que actualment, amb tot el mèrit i les dificultats que açò comporta, organitza l’Associació de Veïns des Castell, amb el suport del Departament de Cultura del Consell Insular. Després de dotze edicions, és, potser, un bon moment per fer un petit repàs d’allò que ha estat el recital i de tot el que representa. També de recordar que quan l’any 2000 Francesc Calvet, amb la complicitat de Miquel Vanrell, va proposar a l’Ajuntament des Castell la celebració d’aquest esdeveniment va rebre tot els suport de la institució sense cap tipus de suspicàcies. Aleshores el terme Països Catalans s’emprava de forma natural per denominar el conjunt de terres on es parla la llengua catalana, sense els prejudicis polítics que prou es van encarregar de promoure els partits de la dreta per tal d’atacar la unitat de la llengua i afeblir els llaços culturals i lingüístics de la catalanofonia, per emprar un terme sense més connotacions. L’animadversió s’ha manifestat de manera més crua a partir a la situació política al Principat, utilitzada barroerament per aquells que ens voldrien petits, en faldaret i només bons per estar per casa. La nostra cultura, però, i la seva literatura, tresquen pels camins de l’excel·lència i la universalitat i amb tota la riquesa lèxica de la llengua catalana, a pesar de les dificultats que comporta una situació que queda molt lluny d’allò que seria desitjable per a la seva bona salut.

Els dos primers anys, de manera més modesta, l’Encontre es va circumscriure només a poetes de les Illes. A partir, però, del tercer any ja es va obrir a la resta de Països Catalans i, des d’aleshores, hi han intervingut poetes de tot el domini lingüístic: del País Valencià, del Principat, de la Catalunya Nord i de l’Alguer, de les Balears i Pitiüses i sempre amb la presència d’autors menorquins. Respecte d’aquests darrers val a dir que fins ara no s’ha repetit cap nom, cosa que demostra la vitalitat de la poesia a Menorca i com s’ha consolidat amb l’aparició de nous valors i de veus joves que n’asseguren la continuïtat. Pel que fa als autors de fora de Menorca, per l’Encontre hi han passat molts dels primers noms de la poesia catalana, amb una llista de personalitats de primer ordre. Tot un luxe, per tant, que hauria de ser ben mereixedor del recolzament que tenia abans per part de l’Ajuntament atesa la importància cultural de l’esdeveniment no només pes Castell, sinó també per a tot Menorca. Una gran oportunitat de sentir la veu de grans poetes des de la diversitat d’accents de la nostra llengua.

En l’edició d’enguany, hi participen sis poetes: del País Valencià, Mercè Claramunt i Diego que l’any passat va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians que atorga l’AELC  pel llibre Insomne vida sonora. La seva poesia ha estat antologada en diverses ocasions. Del Principat, de l’Alt Empordà, Maria Rosa Font Massot, una poeta de llarga trajectòria amb una quinzena de llibres publicats. Entre d’altres, ha guanyat el premi Carles Riba de poesia i el Ciutat de Palma de novel·la. El darrer llibre publicat ha estat Em dic la veu (2017). D’Eivissa, Carles Fabregat Sans, que procedeix del camp artístic i de les arts aplicades, així com de la crítica cinematogràfica. Va obtenir el Premi Ciutat d’Eivissa de poesia pel llibre Suite del Pachá el 2015. De Mallorca, Joan Josep Barceló i Bauçà que ha estat ara un autor revelació amb la publicació de diversos llibres, entre els quals carn crua, Premi Bernat Vidal i Tomàs de Poesia 2018 i svalbard, Premi Miquel Bauçà de Poesia, 2018. A més, compta amb múltiples publicacions en italià. De Menorca, dues veus joves que han irromput amb força en el panorama literari menorquí: Damià Rotger Miró i Guillem Benejam. El primer, amb dues obres ja publicades, acaba de guanyar el Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia amb el llibre Arèola. El segon, va guanyar el Premi Vila de Lloseta de poesia 2018 amb l’obra Calç morta. Presentarà l’acte el poeta i pintor Francesc Florit Nin. En definitiva, una cita obligada per a tots els amants de la literatura.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-04-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari