“Magma” de Carlos Minuchin

Carlos Minuchin Vilafranca (Menorca, 1986) va guanyar amb l’obra “Magma” el 21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors que convoca l’Ajuntament de Juneda (Lleida). El llibre ha estat publicat per l’editorial Fonoll amb un epíleg del poeta Jaume Pons Alorda.

La publicació de Magma de Carlos Minuchin, obra guanyadora del 21è Premi de Poesia Joan Duch per a joves escriptors, ha confirmat sense cap dubte la potència de la veu poètica i la inqüestionable vocació de l’autor que ja descobríem a Corrupció de la matèria, llibre en què es va donar a conèixer l’any passat. Una veu reflexiva i fonda que beu certament de la millor tradició poètica, però també de la interrelació amb el pensament filosòfic, que n’enriqueix l’expressió, i del compromís ètic amb els problemes de l’època que li ha tocat de viure en aquest món que s’enfronta a una crisi sistèmica a causa de la sobreexplotació del planeta, del canvi climàtic, de l’escletxa cada vegada més important entre rics i pobres i de la persistència d’inacceptables discriminacions per motius racials o de sexe.

En aquest context, Minuchin es demanava si a ell, des de la seva condició d’home, li pertocava afrontar la problemàtica feminista. I la resposta evident era un sí rotund, perquè per viure amb dignitat, per assolir un món realment just i millor, cal combatre, de manera decidida, la discriminació que pateix encara avui la dona fins que arribem a una societat en què les persones puguin viure en condicions de plena igualtat amb independència de quin sigui el seu sexe. D’aquesta reflexió profundament ètica, compromesa i empàtica, neix el llibre Magma que afronta de manera decidida la defensa d’un feminisme que, alhora que respecti de manera íntegra la dignitat de la dona, pugui ser la clau per salvar un món que va a la deriva.

En aquest sentit és molt significativa la cita d’Anna Gual, poeta que em sembla un referent en l’obra de Carlos Minuchin, que apareix al principi del llibre: “una derrota / és una mutació prèvia / a qualsevol triomf”.  Així, el poeta de Magma es pot demanar si a partir de la gran crisi, o derrota, actual, serem capaços de construir aquell futur digne de què parlàvem, un renaixement que en tot cas haurà de comportar un canvi radical de sistema gràcies al paper que ha de tenir la dona i mai des de la reconstrucció de les velles estructures.

Magma presenta una reflexió profunda mitjançant la força suggeridora dels discurs poètic, l’ús de les metàfores i la potència del simbolisme, a vegades cru, sempre vigorós, de les imatges i ric de referències literàries, filosòfiques o fins i tot mítiques. Així, per exemple, en el poema titulat “Cornucòpia”,  podem llegir, en referència a la dona, aquests versos: “Som el substrat del temps / l’argamassa d’argila batent / megalítica i celestial. // Nosaltres penetram la vida”.

Una altra característica formal són els versos contundents amb què acaben diversos poemes i que, a manera de sentència filosòfica, constitueixen un final rodó de gran força expressiva que, fins i tot, podria funcionar per ell sol com a divisa, com és el cas de “O lliures o res” o bé “Perviurem els folls”. Aquest darrer, un vers que em fa pensar en aquella sana follia lul·liana, en aquell incansable Ramon lo Foll que volia canviar el món per mitjà de la raó i la paraula. Però per canviar el món i renéixer del caos, des de la determinació del feminisme són condicions necessàries tant una voluntat ferma com un esperit de rebel·lia: “Voluntat // El que vull és / ser niu de la revolta, / cau de la serp… Jo el que vull / és ser / l’embat imparable”.

Magma, com no podia ser d’altra manera, conté també la denúncia contra la violència masclista: “L’integrisme de gènere és com les marees / sempre torna silent els cadàvers a la platja” i contra els mals estructurals del món actual, com podem llegir al poema “La condemna”. Magma és, en definitiva, un llibre esplèndidament escrit en què l’expressió poètica conté una forta, inqüestionable, càrrega ètica que convida el lector a la reflexió i a l’empatia.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-11-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les vetes de vida de Llucia Palliser

Llucia Palliser (Maó, 1971), poeta, narradora i activista cultural, acaba de publicar “Cada veta de vida”, el seu primer llibre de poesia, a l’editorial Stonberg. Hi trobam una veu d’una esplèndida maduresa que presenta una obra rodona, intensa i fondament reflexiva.

Els humans tenim la necessitat d’ordenar, de classificar, tant la realitat que ens envolta com la pròpia trajectòria vital. Les fases, les etapes del que hem viscut, d’allò que ens ha succeït, dels canvis que s’esdevenen amb l’edat i les circumstàncies, les relacions amb els altres, les transformacions del cos. No només per comprendre, sinó per imaginar que tenim un cert control sobre les coses que ens passen, sobre l’esdevenir del temps, malgrat la crua consciència d’aquesta fal·làcia. Aquest és el tema principal, i de retop el pas del temps, que vertebra el llibre Cada veta de vida que acaba de publicar Llucia Palliser. Una temàtica que, com en una declaració d’intencions, figura ja el en primer poema, titulat amb la fórmula clàssica “Incipit”, i que troba la conclusió de forma descarnada, però rodona, en un breu, irònic i magnífic epíleg escrit a la manera d’un haiku.

Amb Cada veta de vida, Llucia Palliser, que no ha tingut pressa a publicar, ens ofereix un primer llibre de poesia d’una esplèndida maduresa, de fonda reflexió, d’una remarcable força expressiva i amb un estil ja ben propi, assolit al llarg dels anys d’escriure poesia i de moltes i ben païdes lectures. Aquesta força expressiva prové, d’una banda, del tractament de la llengua i del lèxic utilitzat; de l’altra, de la potència de les metàfores i de l’ús d’imatges contundents. Ric en referències literàries, sovint del món llatí o grec, i escrit en general sota la forma del poema breu que cerca dir tan sols allò que és essencial, és un llibre que demana una lectura lenta i que convida a rellegir i a meditar. Jordi Roig, en el pròleg, parla d’un “llibre rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla.”

Cada veta de vida està estructurat en sis parts, cadascuna diferent, però unides per un fil comú que és el pas del temps i també per aquella idea de l’ordenació en fases del recorregut vital. La primera part es titula –en francès– “Les phases de la lune” i està escrit en clau eròtica i amb imatges força suggeridores. La segona part, titulada Duel, presenta un vers lliure de considerable llargada i tracta del dolor, del mal infligit, les ferides, el desamor, d’una “sement pútrida” de la qual cal renéixer. A continuació “Somnus” tracta de les fases del son, des dels pensaments i records que es presenten a l’hora de la dormició a les imatges produïdes pels somnis en el son profund. A la quarta part, “Purgationibus mulierum”, ens trobam amb quatre sonets que tracten d’un tema que és poc habitual trobar en els llibres de poesia: la menstruació i, per tant, també de l’etapa en què la dona té la capacitat de concebre, i la deixa final. La secció següent es titula “Primun non nocere”, (primer no fer mal) un adagi llatí, però atribuït en origen a Hipòcrates, que s’utilitzava en el camp de la medicina, però que la poeta aplica al món interior, a la relació que s’estableix entre persones; “primer no noure” que es repeteix, de manera anafòrica, com a primer vers de tots els poemes d’aquesta part. El llibre es tanca amb 7 bells poemes que parteixen dels diferents moviments de la segons suite BWV 1005 per a violoncel sol de J.S. Bach. Les fases d’aquesta suite tanquen el recorregut per aquestes vetes de vida i ho fan de manera contemplativa i asserenada com si la poeta es deixés endur plàcidament per un moviment fugat abans del desassossec final.

No voldria acabar sense fer esment de l’encertat simbolisme de la coberta i de les imatges interiors, totes elles creacions de l’artista Enric Servera a partir dels poemes del llibre, i tampoc sense citar un dels poemes de la cinquena part d’una magnífica i potent expressió metafòrica:

“primer, no noure
enroscada al ventre, porto la tènia
que em fecunda l’ànima d’angoixa
amb quaranta-nou tiges d’esbarzer.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-11-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Oda al gin”, un llarg projecte d’Emili de Balanzó

Les referències al gin, en tant que la beguda espirituosa més característica de Menorca, es troben prou abundantment, com no podia ser d’altra manera, en la literatura dels escriptors menorquins. Fins ara, però, no n’havia estat protagonista únic en un llibre de poesia. Un llibre que va concebre, fa uns quaranta anys, l’entranyable, admirat, i ara enyorat, ai!, amic Emili de Balanzó que, de manera discreta i rigorosa, tant va treballar per la cultura i la societat illenques. Ha estat, per tant, un llibre de llarg recorregut, un projecte que s’iniciava a finals dels anys 70, en l’època que els poetes joves de Menorca començaven a publicar les seves obres, quan n’Emili, amant de la poesia, de l’art, escriptor ell mateix, va tenir la idea de dedicar un llibre d’odes al gin i hi va començar a fer feina. Per diverses circumstàncies, però, l’obra no s’arribaria a completar fins a l’any 2013 quan una editorial es va interessar a publicar-la i Sam Abrams en va escriure un magnífic pròleg. Finalment la fallida de l’editorial en va impedir la publicació.

A pesar de les dificultats, Emili mai no va deixar de banda aquell projecte i pocs mesos abans del seu sobtat traspàs va proposar-ne la publicació a l’IME en col·laboració amb Gin Xoriguer. És així com finalment Oda al gin ha vist la llum a la col·lecció Quaderns Xibau de poesia i com s’ha convertit també en homenatge pòstum al seu tenaç editor. La de n’Emili, però, no és l’única absència que hem de lamentar en aquesta obra de llarga durada que recorda, com diu Sam Abrams, altres “tres grans absències en el panorama de la cultura menorquina”, ocasionades totes tres per una mort prematura: Miquel Vanrell, Francesc Calvet i Àngel Mifsud.

A més dels tres autors citats, Oda al gin conté poemes d’Antoni Vidal Ferrando, Gustau Juan, Joan F. López Casasnovas, Damià Borràs, Damià Coll, Margarita Ballester, Rosina Ballester, Francesc Florit Nin, Jordi Odrí i Pere Gomila. Compta, a més, amb un esplèndid epíleg d’Ignasi Mascaró i la portada del pintor Miquel Vilà, gran amic de Balanzó, que ha pintat el quadre a posta per al llibre. Al costat d’aquesta obra de Vilà, el volum ofereix també la reproducció d’un quadre de Vives Campomar, un altre gran amic de l’editor, i de Francesc Calvet, Àngel Mifsud i Florit Nin, els tres poetes també pintors.

Aquesta diversitat d’autors implica forçosament un rica diversitat de propostes estètiques i de maneres de tractar la temàtica del gin. Hi trobareu de la lloa a la ironia, del poema més simbòlic a l’humor, del lirisme a la narrativitat, del realisme a un toc de surrealisme, de la melancolia a la celebració, de la reflexió al joc amb la llengua, de les formes clàssiques com el sonet, el quartet o la combinació estròfica amb rima, al vers lliure i l’absència de rima. Oda al gin ofereix tot un ventall de propostes estructurades a l’entorn d’un cant a la nostra beguda, però que conformen un aplec de poesia autèntica que va més enllà de l’anècdota o de la simple excusa, que sorgeix del món interior, dels interessos i de les poètiques de cadascú.

Com escrivia Sam Abrams al pròleg, el llibre “és un homenatge a la cultura, la llengua i la identitat de Menorca, en una època certament dramàtica i esperançadora, i tot per mitjà d’un element quotidià i distintiu com és el ginet”. És ara també un emotiu i més que merescut homenatge a Emili de Balanzó, artífex il·lusionat i constant d’aquest llarg projecte i sense el qual Oda al gin no hauria estat possible. És al mateix temps record als amics absents que hi van col·laborar. És per damunt de tot, i com he dit, un llibre d’autèntica poesia que s’inscriu en una llarga tradició d’elogis al vi i a la beguda que es troba en totes les literatures.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 27-10-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Dies assenyalats”, tretze relats d’Ismael Pelegrí

Ismael Pelegrí (Maó, 1975) acaba de publicar “Dies assenyalats” a la col·lecció Petit Format de l’IME. Es tracta d’una selecció dels relats que tot coincidint amb les festes de Nadal, Sant Joan i Gràcia, publica al seu blog de Xalandria i en què la ficció li serveix per a reflexionar d’una manera distesa sobre la realitat.

Si sou lectors dels escrits, sempre incisius, intel·ligents, aguts, que cada setmana publica Ismael Pelegrí al blog de Xalandria us haureu trobat que en determinades dates l’escriptor canvia el caràcter d’assaig, de pensament rigorós i d’anàlisi que aquells presenten per uns relats de caire més literari que li permeten, per mitjà de la ficció, dotar d’un to més lúdic, irònic, sovint humorístic, la seva mirada penetrant sobre la realitat sense deixar de banda la reflexió, o fins i tot la crítica, a partir dels elements que presenten els costums, els tòpics, l’evolució de les tradicions o les vivències personals a l’entorn d’unes marcades celebracions anuals en el si de la societat menorquina: les festes de Nadal, de Gràcia o de Sant Joan.

A Dies assenyalats Pelegrí ens ofereix una tria d’aquests relats, publicats entre els anys 2016 i 2019, a raó de tres per any, més una coda final en el marc d’un Sant Joan distòpic a partir de les circumstàncies excepcionals que ens fa viure aquest 2020 pandèmic. La tria ens permet observar no només la gran coherència que presenta el conjunt sinó també la connexió i l’evolució al llarg del temps de la línia narrativa, especialment a partir de la creació d’un personatge potent, esplèndidament aconseguit, fins i tot capaç de rebel·lar-se contra el seu propi autor a “La gallina ha dit que no” –un diàleg ple de tons humorístics i amb algunes dosis d’autocrítica que potser ens faria pensar en la tècnica del cinema dins el cinema–, en la figura de Pràxedes Sintes Gibeli, una dona que no està d’acord amb el paper que li ha tocat de representar. En aquest sentit hauríem d’assenyalar que Ismael Pelegrí no només té la capacitat de crear uns personatges ben aconseguits, sinó que posseeix l’habilitat d’integrar dins els relats personatges reals i ben coneguts de la societat menorquina en una interrelació entre ficció i realitat que en cap moment no desentona.

Dels tretze relats que conformen Dies assenyalats, només el primer “Bar Tony” no havia estat publicat a Xalandria i és el que, en el marc d’un Sant Jaume des Castell, serveix d’introducció al conjunt per mitjà d’una mirada retrospectiva que permet al narrador contemplar la festa amb la perspectiva que donen els anys, atès que la festa, i les tradicions que l’envolten, és a la base de la majoria dels relats. Així, gràcies als diferents personatges de ficció que hi apareixen, es dibuixa una crítica a diversos tòpics i fal·làcies, a les tradicions de tota la vida que només tenen quatre dies, als esnobismes o altres manifestacions, sempre amb un toc d’ironia o d’humor que us fa somriure o us fa riure obertament. I és que Ismael Pelegrí exerceix un domini envejable de la ironia, una de les eines més potents de què fan ús els bons escriptors.

Convindrà també assenyalar que el bagatge literari, musical i cultural d’Ismael Pelegrí es posa de manifest al llarg dels relats amb diferents referències i cites integrades en el text que el lector sabrà descobrir i que enriqueixen, a vegades amb clau irònica, la narració amb tot de connotacions i relacions. Un altre punt a destacar de Dies assenyalats és el domini de la llengua, no debades parlam també d’un poeta, i de la tensió narrativa (vegeu, per exemple, “Donau vós permís?”) que demostra Pelegrí. Així el llenguatge presenta un ús dúctil, precís i coherent amb el to i el contingut del llibre o, per dir-ho amb paraules de Joan F. López Casasnovas, l’autor fa ús d’un “llenguatge ric, fluid, arrelat en el medi, al servei d’una narrativa àgil”.

Per acabar, voldria fer també esment a l’original pròleg, escrit en forma de diàleg, de Joel Bagur i Àlex Villeyra, de lectura obligada, i en el qual, tot seguint el joc proposat per l’autor, no podia mancar l’aparició de Pràxedes Sintes Gibeli. Dies assenyalats és un llibre per xalar, per somriure i per reflexionar, una mirada penetrant i intel·ligent a determinats aspectes de la societat menorquina.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-10-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Eugène Dabit i la Ciutadella de 1932

Eugène Dabit (Mers-les-Bains, 1898 – Sevastòpil (Crimea), 1936) va ser un pintor i escriptor francès que va fer diverses estades a Menorca a principis del anys 30. Joan F. López Casasnovas n’ha traduït una narració que correspon a un conjunt de tres “nouvelles” aplegades al volum “L’illa” i situades a Menorca.

L’editorial Ses Voltes, de la CGT Menorca, ha publicat una de les tres nouvelles (novel·les curtes) que constitueixen el volum L’illa de l’escriptor francès Eugène Dabit, en una acurada traducció de Joan F. López Casasnovas. L’obra se situa a la Menorca de principis dels anys 30 del segle passat i la narració que se n’ha publicat és Els companys de l’Andròmeda que transcorre entorn de la demolició d’un vaixell de ferro al port de Ciutadella i és la més llarga –un centenar de pàgines– de les tres. Aquesta és la primera vegada que Dabit es tradueix al català i per altra banda, a pesar que va ser un autor molt ben valorat en el seu temps, tan sols hi ha una traducció en castellà de la seva novel·la més coneguda, L’Hôtel du Nord, que va ser premiada i posteriorment traslladada al cinema, l’any 1938.

Joan F. López no s’ha limitat a fer-ne la traducció, excel·lent, sinó que ha escrit un extens pròleg en el qual presenta un interessant resum biogràfic de l’autor, el situa en el context social, històric i literari en què va viure, explica les estades que va fer a Menorca, tradueix alguns fragments del seu diari (Journal Intim) amb les referències a la nostra illa i exposa els criteris de traducció. No cal dir que el pròleg és de lectura obligada per conèixer Dabit i entendre’n la biografia i el sentiment que el lligava a Menorca, on va passar quatre estius llargs, de 1932 a 1935, a Ciutadella. Si és interessant la narració, també ho són aquests fragments del diari íntim que, sens dubte, seria desitjable veure traduït en llengua catalana i publicat.

Eugène Dabit havia nascut en el si d’una família obrera que malgrat viure a Montmartre (París) va voler que el seu fill veiés la llum devora la mar. L’any 1914, el pare d’Eugène va ser mobilitzat i ell, amb 16 anys, hagué d’abandonar els estudis per col·laborar en l’economia familiar. Dos anys després, Eugène mateix va ser enviat al front com a radiotelegrafista. Una volta acabada la I Guerra Mundial, va iniciar estudis de pintura a l’Acadèmia Biloul, on alguns companys el van introduir en la lectura de Baudelaire, Rimbaud, Stendhal, André Gide. El 1922 va muntar una petita indústria de seda pintada que li proporcionà uns ingressos gràcies als quals els seus pares van poder comprar l’Hôtel du Nord, al 102 del moll de Jemmapes a París, que inspiraria a Dabit la novel·la homònima. Com a pintor, va exposar obres en diferents ocasions, però en constatar el poc interès que despertava el seu art, va decidir dedicar-se a la literatura. El 1936 va acompanyar André Gide en un viatge de caràcter literari a l’URSS, durant el qual va contreure l’escarlatina que li provocà la mort a un hospital de Sevastòpil.

La literatura de Dabit parteix de l’anomenada escola populista que, des de la consciència social, va representar una reacció contra la literatura burgesa i es va interessar per descriure la vida de la gent senzilla, però en veritat i sense caure en excessos ni estereotips. De fet, una de les màximes preocupacions de Dabit va ser que els seus personatges fossin versemblants. Com explica el prologuista, a més de L’illa (1934) i el Journal Intime. 1928-1936, ja esmentats, té dues obres més que guarden relació amb Menorca: Train de vie (1936) i Mal de vivre et autres textes (llibre pòstum del 1937). Totes les obres de Dabit van ser publicades per Gallimard.

La narració Els companys de l’Andròmeda, situada a Ciutadella, en ofereix, com escriu López, “una fotografia antropològica d’ambients, d’escassetat i mancances, de la quotidianitat i de la vida vora el port on un grup d’amics estaran disposats a vèncer un destí dur amb l’amistat i l’ajuda mútua”. La traducció de López, amb els noms adaptats a la realitat illenca i amb els diàlegs que reprodueixen el llenguatge col·loquial autòcton, fa que els personatges de la narració siguin encara més versemblants que a l’original, com aquell entranyable Conco Antoni, autèntic protagonista de l’obra.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 29-09-2020)

Publicat dins de Dietari, Premsa | Deixa un comentari