Els fundadors. La història de la col·lecció Bernat Metge

Raül Garrigasait, filòleg clàssic, escriptor i traductor, és l’autor de “Els fundadors” La història dels primers 40 anys de la col·lecció Bernat Metge

Record que el primer contacte que vaig tenir amb la col·lecció Bernat Metge va ser quan estudiava el batxillerat, una època en què ni el català ni la literatura catalana, prohibides per la dictadura franquista, existien en els ensenyaments oficials i tot ho havíem de descobrir per altres mitjans. No sé a quina de les biblioteques que anava aleshores vaig conèixer els volums de la Bernat Metge. Crec que devia ser la que tenia La Caixa al carrer del Nord de Maó i que va tancar a mitjan dels anys 90 –si no vaig errat després de traslladar-se al carrer Nou–, lloc de moltes estones d’estudi i descobertes, sempre tan ben atès per aquella bibliotecària que sempre hi vaig trobar, Maria José Fraile, rigorosa, però amable, i sempre recordada amb efecte. No sé tampoc quins volums devien ser, tenc present, per exemple, els epigrames de Marcial i la consciència clara de trobar-me davant una empresa impressionant. En el descobriment del gruix de la nostra cultura, ja m’hi acompanyava la Bernat Metge.

Ja feia uns mesos que havia comprat el llibre Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder de Raul Garrigasait, publicat per Ara Llibres, però no havia tingut ocasió de llegir-lo fins fa unes setmanes durant aquest lapse temps en què he interromput les entrades quinzenals al blog. Ara, en aquesta represa, és d’un dels llibres llegits recentment que voldria recomanar, tant per l’interès de la història que presenta, i en definitiva de la història de la nostra cultura a la primera meitat del segle XX, com pel rigor, d’una banda, i per l’amenitat, de l’altra, en què està escrit. No debades l’autor és també novel·lista i el relat del naixement, les vicissituds, els personatges que van dur endavant el projecte de la Bernat Metge i les circumstàncies històriques tan adverses que van patir el país i la nostra cultura durant el període tractat, es pot llegir com si es tractés d’una novel·la.

Els fundadors comença amb la trobada a Empúries, l’any 1908, de la figura de més de dos metres d’alçada del déu Asclepi, que esdevindria símbol de la Bernat Metge, en un moment de revifada autèntica del classicisme a Catalunya, que anava des de les Horacianes de Costa i Llobera als articles d’Eugeni d’Ors, amb la reivindicació d’una època clàssica, innocentment idealitzada per l’autor, als plantejaments que presentava el Noucentisme. En aquest context apareixia la figura de Francesc Cambó que, a mesura que se li tancaren les portes de la política, s’interessà i s’implicà més en els projectes culturals i artístics. D’aquests, sense cap dubte, el projecte més ambiciós i extraordinari era la creació d’una col·lecció de clàssics grecs i llatins que presentés el text original i la traducció amb criteris filològics a càrrec dels millors especialistes. La confessió, el 1918, de Cambó a Josep Maria de Sagarra recollida per Garrigasait i que el poeta conta a les seves memòries, ens presenta un home que des de jove havia llegit Plutarc, Livi, Xenofont o Tucídides i que li diu «si fos milionari algun cop m’agradaria fundar a Catalunya alguna cosa important de cara als clàssics, perquè em penso que el que fa més falta al nostre país és precisament la lectura dels antics; ¿oi que m’enteneu…?» Poc després, gràcies a negocis especulatius a l’Europa de la postguerra, Cambó aconseguia reunir una fortuna i l’any 1922 la fundació de la Bernat Metge ja era un fet.

A partir d’aquí comença la història apassionant d’una empresa que es va dur a terme amb l’empenta de tres personalitats, Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba, tan diferents o fins i tot oposades que en un principi hauria semblat que no era possible que tot allò pogués reeixir. I tanmateix, per damunt de tot, fins i tot de desconfiances i desavinences, hi hagué la voluntat, la paciència -fins i tot el sacrifici per part de Riba- i l’interès més alt del que representava aquella biblioteca per a la cultura catalana que avui la Bernat Metge, cent anys després continua la seva trajectòria amb més de 400 volums publicats. Garrigasait explica com els diferents tarannàs d’aquelles tres personalitats van confluir o es va complementar per fer-ho possible: «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat»

La col·lecció s’obria curiosament amb el materialisme i l’epicureisme de Lucreci. De rerum natura es publicava amb el rigorós treball filològic de comparació de les fonts i la meravellosa traducció de Joaquim Balcells, el gran llatinista prematurament desaparegut (moria a Ginebra al 1936, amb 46 anys), i va despertar una onada d’entusiasme. A partir d’aquí podreu seguir amb detall la trajectòria de la col·lecció i conèixer el paper fonamental de Carles Riba per dur endavant la Bernat Metge -o fins i tot preservar-la durant la Guerra Civil- o les situacions en què el seu fons editorial es va veure més amenaçat, com en la presa de l’edifici Cambó per la FAI o, especialment, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona en què els feixistes van cremar, com havien fet els nazis a Berlín, tot el fons de la Institució de les Lletres Catalanes o la biblioteca sencera de Pompeu Fabra, entre d’altres.

Després de la Guerra Civil el primer volum es va publicar el 1945, quan el fons editorial era ja de quaranta-cinc títols. L’any següent en van sortir dos més. Des del seu exili argentí Francesc Cambó continuava mantenint el projecte. A la mort del mecenes, el 1947, l’empresa cultural va continuar sota el patrocini de la seva filla, Helena, casada el 1951 amb l’advocat Ramon Guardans. Ells van fer possible la continuïtat de la Bernat Metge. Riba va ser-ne l’autèntic director fins a la seva mort el 1959. El 1999 es va crear la Fundació Bernat Metge per garantir el futur de la col·lecció. Finalment el 2016 la cooperativa cultural Som*, després d’arribar a un acord amb l’Institut Cambó, i va adquirir-la amb la voluntat que aquestes traduccions, tot i mantenir el rigor imprescindible, puguin assolir una difusió molt més àmplia i arribin a un públic lector més extens mitjançant el projecte “La casa dels clàssics”.

A l’epíleg, l’autor explica que el 2007 va començar a treballar a la Bernat Metge convidat per  Montserrat Ros, autora d’una extraordinària traducció de La Ilíada, que aleshores era la directora de la col·lecció i estava a punt de jubilar-se i explica la feina silenciosa, rigorosa que Ros havia duit a terme tot recollint el “perfeccionisme abnegat” de Balcells i Riba. Garrigasait destaca en aquest epíleg la importància de llegir els clàssics –avui desgraciadament tan desterrats en l’ensenyament : «Les obres que anomenem clàssiques ho són perquè formen la matèria d’on sorgeixen aquestes preguntes. Els clàssics són una metonímia de la comunitat: amb la seva posició privilegiada, constitueixen una realitat comuna, disponible per a tothom, una realitat que valorem i interroguem i critiquem perquè és la manera que tenim de mirar-nos a nosaltres mateixos. Amb els grecs i els llatins»

Pocs dies després d’acabar la lectura d’Els fundadors -obra de lectura obligada per als que estimen o volen conèixer més a fons la nostra cultura- vaig tenir coneixement de la mort d’Helena Cambó i Mallol, esdevinguda el 24 de gener passat. El seu mecenatge no es va limitar a la col·lecció Bernat Metge, sinó també a la donació d’una important col·lecció d’art i altres iniciatives culturals. Gràcies a ella, que va continuar el llegat del seu pare, avui podem comptar amb l’impagable fons de 430 volums de referència en les traduccions de clàssics grecs i llatins.

“Liquidació” de Rosina Ballester

Rosina Ballester Figueras (Les Borges del Camp, 1949), poeta i traductora acaba de publicar la seva primera obra narrativa, “Liquidació” a l’editorial Adia. Després de 30 anys de trajectòria poètica, Ballester traça les passes d’un camí nou amb una novel·la tendra i aterridora.

Rosina Ballester té una llarga trajectòria com a poeta, primer en castellà i a partir del 2003 en català, amb obres com Violència intervinguda que va obtenir el Premi Rosa Leveroni del 2005 o Vestigis amb el Premi Parc Taulí del 2009. El darrer llibre de poesia publicat va ser Els dies fosos (2014). Aquesta tardor, Ballester ha tret Liquidació, la seva primera novel·la, publicada per l’editorial Adia a la col·lecció Llimona Verda, que narra en primera persona el recorregut vital d’una dona, na Guillermina, que ha decidit enfrontar-se de manera valenta al record i a la memòria i passar comptes amb el seu passat, és a dir liquidar, en definitiva, el pòsit de dolor i de tragèdia que l’acompanya.

La novel·la està dividida en quatre parts: “Un cos exultant de tristesa”, “Sense mai saber-ne la mida”, “La casa de ningú” i “Cos”, en què s’alternen els capítols breus i de frases precises –segurament aquí hi té molt a veure el llarg ofici de poeta de Ballester– que faciliten la lectura i agilitzen el temps narratiu, i una sèrie de monòlegs on l’autora es deixa anar, ser més ella mateixa, en les reflexions, els sentiments, les angoixes, els desitjos i els silencis d’aquesta història dura presentada en una prosa plena de lirisme però també de tendresa, treballada amb un gran domini del ritme i esquitxada de tant en tant amb el sarcasme i l’humor. Un text molt treballat i minuciós on no trobam res de gratuït ni improvisat.

El silenci que ha acompanyat na Guillermina fins al moment que decideix enfrontar-se al relat dels fets viscuts, millor teràpia ben segur que els psiquiatres que ha visitat, es manifesta de manera molt explícita en una frase que es repeteix al llarg de la novel·la: “No hi ha crònica dels meus anys feliços”, “No hi ha crònica dels maltractaments del meu segon marit”, “No hi ha crònica…” Molt sovint preferim tapar el dolor profund, els traumes i les misèries viscudes sota un dens silenci. Per açò “no hi ha cròniques”, però per açò mateix la necessitat de liquidar un passat que ens impedeix sovint de respirar. La protagonista finalment trenca aquest silenci i ho fa sense embuts, amb un llenguatge clar, sense concessions, cru a vegades, sincer i concret en els detalls íntims, explícit quan ho exigeix la potència del relat.

La vida tràgica de la protagonista, infermera de professió, està marcada per episodis com dos matrimonis fracassats, el segon amb la ignomínia d’un marit maltractador, pel suïcidi anunciat en diverses ocasions del seu estimat germà Macià, a qui se sentia molt unida, o el moment profundament dolorós i transcendental d’una violació que Ballester narra amb una gran intel·ligència i eficàcia en un sol paràgraf. Però hi ha també els records amables de la infantesa, com el jardí, el seu jardí, els jocs amb en Macià, la biblioteca de l’àvia de Tarragona on potser se li desvetlaria l’amor per la literatura, o la mar, element també molt present a Liquidació. No debades la mar és una presència constant als diferents llocs on viu na Guillermina: Tarragona, Barcelona i, sobretot, Menorca.

Rosina Ballester escriu una novel·la intensa, descarnada, però com ja he dit també sarcàstica i amb moments de respiració pausada i tocs d’humor, que provoca l’empatia del lector des del primer moment, i en què la ficció es mescla amb episodis reals viscuts per l’autora, inspiració al cap i la fi d’una obra de maduresa d’una alta qualitat literària en què l’experiència com a poeta permet a Ballester dotar d’una gran efectivitat l’ús de la llengua, d’una prosa que es pot permetre alimentar de de tant en tant, i de la manera més natural, de determinat lèxic i expressions dels diferents llocs on ha viscut.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-12-2020)

50 anys de la mort de Gumersind Gomila

Enguany es compleix el 50è aniversari de la mort de Gumersind Gomila Guasteví (Maó, 1905 – Perpinyà, 1970), poeta, ceramista, pintor i destacat activista cultural. Amb motiu de l’efemèride, l’IME i l’Ajuntament de Maó han preparat un seguit d’actes commemoratius durant aquest mes de desembre. A la foto, Gumersind Gomila a l’obrador de Sant Vicenç

Quan l’any 1970 Gumersind Gomila moria a l’edat de 65 anys de manera inesperada a causa d’una intervenció quirúrgica, a Menorca era un poeta pràcticament desconegut. No així a Perpinyà, on havia emigrat de jove juntament amb la mare després de la mort del pare, segurament perquè en aquella ciutat hi vivia ja Antònia, germana de Gumersind, acabada de casar amb Francesc Guasteví, un cosí que regentava el cafè “Le Continental”. Els dos germans,  que es van sentir sempre molt lligats, havien compartit la dedicació a la pintura –una altra faceta de l’escriptor– i havien arribat a exposar a l’Ateneu de Maó. Aquells primers coneixements de plàstica li permeteren, més endavant, treballar com a ceramista a l’obrador de Sant Vicenç, a Perpinyà, on seria deixeble del reconegut artista Jean Lurçat. Als anys 30 va començar a publicar les primeres poesies i va iniciar un important activisme en el món de la cultura que el duria a formar part de moviments culturals nord-catalans i occitans. Fruit d’aquest activisme són les abundants col·laboracions amb la revista Nostra Terra, de caràcter catalanista i progressista, i altres revistes d’àmbit català i occità com Tramontaine, Oc, i Pont Blau (revista dels exiliats catalans editada a Mèxic) i, més endavant, també a la Revista de Menorca.

Gumersind Gomila va publicar quatre llibres de poesia. El primer, La sorra calenta, del 1943, es va reeditar el 1967 a l’editorial Barcino i va tenir, per tant, difusió a tot el país. Era el que es podia trobar a les llibreries de Menorca. Les altres obres, Llucifer (1966), El vent fútil (1967) i Els ocells morts (1969), són autoedicions que van tenir molt poca distribució, però que es podien consultar a la Biblioteca Pública de Maó. A la nostra illa, la gran divulgadora de la poesia de Gomila ha estat la cantautora Maria Àngels Gornés amb les exquisides versions que n’ha fet de diversos poemes. A banda, ja el 1981 se li va retre un homenatge en col·laboració de l’Ajuntament de Maó, OCB, Ajuntament de Perpinyà i el CDACC rossellonès. D’aquí va néixer un llibre Gumersind Gomila, també conjunt, publicat el 1984, amb textos en català i occità. Un altre homenatge per part de l’Ajuntament maonès va ser el 1966, any en què ja es parlava de la necessitat d’editar-ne les obres completes. L’any 2003 sortia publicada una antologia poètica als quaderns Xibau amb pròleg d’Ismael Pelegrí i el 2005, tot coincidint amb el centenari del naixement del poeta, l’IME publicava, en la col·lecció Petit Format, Els ocells morts, el llibre de records de la seva infantesa a Menorca. També l’any 2005 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana l’homenatjava amb la celebració dels Premis Cavall Verd a Menorca amb diversos actes.

A més d’aquests llibres, tenim coneixement de dues obres de Gomila desaparegudes: la novel·la Els divins extravagants i el llibre de poesia La mort de cada dia, aquest darrer sembla que destruït després de la mort del poeta. El fet de viure a Perpinyà, juntament amb la mort prematura en una època en què les relacions amb l’illa s’haurien sens dubte intensificat, van provocar el desconeixement inicial de què parlava, però Gumersind Gomila és, segons la meva opinió, el poeta més complet, interessant i conscient del seu ofici que havia donat Menorca fins al moment del seu traspàs. Per sort, Ismael Pelegrí, el gran estudiós de l’obra i la figura de Gomila, prepara ja la tan esperada edició de la poesia completa.

Per commemorar el cinquantenari de la seva mort, l’IME i l’Ajuntament de Maó han preparat una sèrie d’actes durant aquest mes de desembre: dia 10, a can Victori, la taula rodona “Llegir Gumersind Gomila avui” en què, entre altres, hi participarà Michel Bourret Guasteví, nebot net del poeta; dia 11, “Tot recitant Gumersind Gomila”, a càrrec d’Antoni Cantamisa, amb acompanyament musical d’Artur Bagur, al teatre de l’Orfeó Maonès; dia 18, el taller d’escriptura creativa “La nostra llar. Escrivim G. Gomila” al Museu de Menorca; dia 19, una ruta literària al matí i “Conversa entre poetes”, a la Sala d’Audiències del Claustre del Carme, al capvespre. Es tracta sens dubte d’un extens programa que servirà de merescut homenatge al poeta, però sobretot per ajudar a difondre encara més la seva obra i la seva vida.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-12-2020)

Maria Àngels Gornés interpreta “A les vuit del matí”, poema de La sorra calenta

“Magma” de Carlos Minuchin

Carlos Minuchin Vilafranca (Menorca, 1986) va guanyar amb l’obra “Magma” el 21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors que convoca l’Ajuntament de Juneda (Lleida). El llibre ha estat publicat per l’editorial Fonoll amb un epíleg del poeta Jaume Pons Alorda.

La publicació de Magma de Carlos Minuchin, obra guanyadora del 21è Premi de Poesia Joan Duch per a joves escriptors, ha confirmat sense cap dubte la potència de la veu poètica i la inqüestionable vocació de l’autor que ja descobríem a Corrupció de la matèria, llibre en què es va donar a conèixer l’any passat. Una veu reflexiva i fonda que beu certament de la millor tradició poètica, però també de la interrelació amb el pensament filosòfic, que n’enriqueix l’expressió, i del compromís ètic amb els problemes de l’època que li ha tocat de viure en aquest món que s’enfronta a una crisi sistèmica a causa de la sobreexplotació del planeta, del canvi climàtic, de l’escletxa cada vegada més important entre rics i pobres i de la persistència d’inacceptables discriminacions per motius racials o de sexe.

En aquest context, Minuchin es demanava si a ell, des de la seva condició d’home, li pertocava afrontar la problemàtica feminista. I la resposta evident era un sí rotund, perquè per viure amb dignitat, per assolir un món realment just i millor, cal combatre, de manera decidida, la discriminació que pateix encara avui la dona fins que arribem a una societat en què les persones puguin viure en condicions de plena igualtat amb independència de quin sigui el seu sexe. D’aquesta reflexió profundament ètica, compromesa i empàtica, neix el llibre Magma que afronta de manera decidida la defensa d’un feminisme que, alhora que respecti de manera íntegra la dignitat de la dona, pugui ser la clau per salvar un món que va a la deriva.

En aquest sentit és molt significativa la cita d’Anna Gual, poeta que em sembla un referent en l’obra de Carlos Minuchin, que apareix al principi del llibre: “una derrota / és una mutació prèvia / a qualsevol triomf”.  Així, el poeta de Magma es pot demanar si a partir de la gran crisi, o derrota, actual, serem capaços de construir aquell futur digne de què parlàvem, un renaixement que en tot cas haurà de comportar un canvi radical de sistema gràcies al paper que ha de tenir la dona i mai des de la reconstrucció de les velles estructures.

Magma presenta una reflexió profunda mitjançant la força suggeridora dels discurs poètic, l’ús de les metàfores i la potència del simbolisme, a vegades cru, sempre vigorós, de les imatges i ric de referències literàries, filosòfiques o fins i tot mítiques. Així, per exemple, en el poema titulat “Cornucòpia”,  podem llegir, en referència a la dona, aquests versos: “Som el substrat del temps / l’argamassa d’argila batent / megalítica i celestial. // Nosaltres penetram la vida”.

Una altra característica formal són els versos contundents amb què acaben diversos poemes i que, a manera de sentència filosòfica, constitueixen un final rodó de gran força expressiva que, fins i tot, podria funcionar per ell sol com a divisa, com és el cas de “O lliures o res” o bé “Perviurem els folls”. Aquest darrer, un vers que em fa pensar en aquella sana follia lul·liana, en aquell incansable Ramon lo Foll que volia canviar el món per mitjà de la raó i la paraula. Però per canviar el món i renéixer del caos, des de la determinació del feminisme són condicions necessàries tant una voluntat ferma com un esperit de rebel·lia: “Voluntat // El que vull és / ser niu de la revolta, / cau de la serp… Jo el que vull / és ser / l’embat imparable”.

Magma, com no podia ser d’altra manera, conté també la denúncia contra la violència masclista: “L’integrisme de gènere és com les marees / sempre torna silent els cadàvers a la platja” i contra els mals estructurals del món actual, com podem llegir al poema “La condemna”. Magma és, en definitiva, un llibre esplèndidament escrit en què l’expressió poètica conté una forta, inqüestionable, càrrega ètica que convida el lector a la reflexió i a l’empatia.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-11-2020)

Les vetes de vida de Llucia Palliser

Llucia Palliser (Maó, 1971), poeta, narradora i activista cultural, acaba de publicar “Cada veta de vida”, el seu primer llibre de poesia, a l’editorial Stonberg. Hi trobam una veu d’una esplèndida maduresa que presenta una obra rodona, intensa i fondament reflexiva.

Els humans tenim la necessitat d’ordenar, de classificar, tant la realitat que ens envolta com la pròpia trajectòria vital. Les fases, les etapes del que hem viscut, d’allò que ens ha succeït, dels canvis que s’esdevenen amb l’edat i les circumstàncies, les relacions amb els altres, les transformacions del cos. No només per comprendre, sinó per imaginar que tenim un cert control sobre les coses que ens passen, sobre l’esdevenir del temps, malgrat la crua consciència d’aquesta fal·làcia. Aquest és el tema principal, i de retop el pas del temps, que vertebra el llibre Cada veta de vida que acaba de publicar Llucia Palliser. Una temàtica que, com en una declaració d’intencions, figura ja el en primer poema, titulat amb la fórmula clàssica “Incipit”, i que troba la conclusió de forma descarnada, però rodona, en un breu, irònic i magnífic epíleg escrit a la manera d’un haiku.

Amb Cada veta de vida, Llucia Palliser, que no ha tingut pressa a publicar, ens ofereix un primer llibre de poesia d’una esplèndida maduresa, de fonda reflexió, d’una remarcable força expressiva i amb un estil ja ben propi, assolit al llarg dels anys d’escriure poesia i de moltes i ben païdes lectures. Aquesta força expressiva prové, d’una banda, del tractament de la llengua i del lèxic utilitzat; de l’altra, de la potència de les metàfores i de l’ús d’imatges contundents. Ric en referències literàries, sovint del món llatí o grec, i escrit en general sota la forma del poema breu que cerca dir tan sols allò que és essencial, és un llibre que demana una lectura lenta i que convida a rellegir i a meditar. Jordi Roig, en el pròleg, parla d’un “llibre rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla.”

Cada veta de vida està estructurat en sis parts, cadascuna diferent, però unides per un fil comú que és el pas del temps i també per aquella idea de l’ordenació en fases del recorregut vital. La primera part es titula –en francès– “Les phases de la lune” i està escrit en clau eròtica i amb imatges força suggeridores. La segona part, titulada Duel, presenta un vers lliure de considerable llargada i tracta del dolor, del mal infligit, les ferides, el desamor, d’una “sement pútrida” de la qual cal renéixer. A continuació “Somnus” tracta de les fases del son, des dels pensaments i records que es presenten a l’hora de la dormició a les imatges produïdes pels somnis en el son profund. A la quarta part, “Purgationibus mulierum”, ens trobam amb quatre sonets que tracten d’un tema que és poc habitual trobar en els llibres de poesia: la menstruació i, per tant, també de l’etapa en què la dona té la capacitat de concebre, i la deixa final. La secció següent es titula “Primun non nocere”, (primer no fer mal) un adagi llatí, però atribuït en origen a Hipòcrates, que s’utilitzava en el camp de la medicina, però que la poeta aplica al món interior, a la relació que s’estableix entre persones; “primer no noure” que es repeteix, de manera anafòrica, com a primer vers de tots els poemes d’aquesta part. El llibre es tanca amb 7 bells poemes que parteixen dels diferents moviments de la segons suite BWV 1005 per a violoncel sol de J.S. Bach. Les fases d’aquesta suite tanquen el recorregut per aquestes vetes de vida i ho fan de manera contemplativa i asserenada com si la poeta es deixés endur plàcidament per un moviment fugat abans del desassossec final.

No voldria acabar sense fer esment de l’encertat simbolisme de la coberta i de les imatges interiors, totes elles creacions de l’artista Enric Servera a partir dels poemes del llibre, i tampoc sense citar un dels poemes de la cinquena part d’una magnífica i potent expressió metafòrica:

“primer, no noure
enroscada al ventre, porto la tènia
que em fecunda l’ànima d’angoixa
amb quaranta-nou tiges d’esbarzer.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-11-2020)