La Plaça

Llegesc en un poema del llibre Compàs d’espera del poeta Enric Sòria (Edicions de la Guerra, 1993) aquests versicles:

“Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de
gràcia de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó.
No sé oblidar-los.”

Immediatament actuen de magdalena proustiana i la memòria em du al mercat del claustre del Carme (sa Plaça) de la dècada dels 70 en què passava molt de temps a Maó i m’agradava, quan podia, passejar-me entre les diverses parades, contemplar els productes, l’activitat de la gent, els sons diversos que es confonien en l’aire, la fressa de les converses, els cistells plens, les canastres vessant de verdures fresques, els colors de la fruita acabada de collir, madura i sucosa –no entaforada encara verda dins una càmera frigorífica com es fa ara–, les carnisseries plenes, els passadissos exuberants, l’exultació dels sentits. El mercat. Ple de vida i moviment, dels fruits de la terra.

Em va passar igual, vull dir que em revingué aquest record, quan vaig llegir fa un parell d’anys (no l’havia llegit abans) el magnífic llibre Lluvia roja de Cees Nooteboom en aquell fragment que parla de sa Plaça tal com jo la record d’aquells anys. Diu l’escriptor, en la traducció castellana (Siruela, 2009):

“Hace cuarenta años el mercado de Menorca no estaba todavía contaminado por esa gran mascarada hipócrita de la corrección. Las cosas eran lo que eran y el entorno hacía el resto. El mercado estaba en el interior de un edificio alto que sobresalía por encima del puerto y que lindaba por un lado con el mercado de pescado y por el otro con la iglesia… Los puestos de venta se alineaban contra las paredes y en el centro. Había payesas de la comarca vendiendo sus verduras frescas del huerto; un viejo sin más mercancía que un conejo salvaje y un par de huevos; mujeres con gallinas y el queso curado de la isla; puestos de arenques salados, nueces y olivas, bacalao y panes medievales. La carnicería era como las de México o el norte de África, una realidad sin máscara…”

Era l’ambient del mercat, el trafegar incessant de la gent a primeres hores del matí, un món que recomençava cada dia, un bé de déu de producte local. És cert que avui exigiríem bastant més de les carnisseries, però he enyorat sempre aquella plaça plena de vida on em feia feliç vagarejar. Uns anys més tard es va fer la reforma, necessària per altra banda, i ja res no tornaria a ser igual. Ara, els grans supermercats, el canvi de costums, li han acabat de donar el cop de gràcia. Ara hi vaig poc. Ara m’entristeix passar-hi i veure que hi queden només dues o tres paradetes que segurament tenen els dies comptats. Per sort encara hi ha qualque botiga amb productes de Menorca i qualque carnisseria. La resta, ja ho he dit, em produeix un sentiment de pèrdua.

M’agraden els mercats. Quan vaig de viatge, si dispòs de temps, és una visita obligada. No ara el de la Boqueria de Barcelona, convertit en parc temàtic, en desgavell turístic, on sempre solia anar si tenia ocasió d’acostar-me al centre. Per açò sé, perquè tenc el costum de visitar-los, que tots han canviat una mica, és un signe del temps, però el més important és que en conservin la funció primordial. No és una qüestió de nostàlgia evocada pels ulls profunds, bells, enigmàtics, d’una al·lota com en el poema de Sòria, però enyor, què voleu que us digui?, aquell mercat de Maó, aquella oferta pletòrica de producte local.

I aquest record em du ara a una altra qüestió. Arran de la terrible pandèmia que vivim es fan crides constants a la compra de productes de km. 0, com es diu ara. I de fet, molta gent ha manifestat uns bons propòsits en aquest sentit. Esperem que no s’oblidin i que, sempre que sigui possible, la despesa que fem en alimentació i en altres béns vagi en benefici dels productors locals, que és com dir en benefici de tots els menorquins, tant des d’un punt de vista econòmic, com ecològic, com social. A les places, a les botigues de barri, a les cooperatives, als súpers de proximitat, als mercats de carrer. En definitiva, al nostre mercat.

Les dues fotografies són extretes del blog Menorca, imatges d’emprimer.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

50 anys del Price del poetes

Fotograma de la pel·lícula “Poetes catalans” de Pere Portabella.

El 25 d’abril de l’any 1970 es va celebrar, per primera vegada després de la Guerra Civil, i gràcies a una maniobra per sortejar la censura, un recital de poesia catalana que va aplegar alguns dels més destacats poetes del moment. Es va fer, a les 10.30 de la nit, al Gran Price, el temple de la boxa de Barcelona on també es practicaven altres esports o es feien festes i balls. La sala era situada a la cantonada del carrer Floridablanca amb Casanova i va tancar a finals de 1972 després de més de 35 anys d’existència. Per al recital es va disposar el quadrilàter central amb una escenografia de Frederic Amat, aleshores deixeble de Fabià Puigserver, muntada de forma precària, ja que no es disposava de recursos econòmics, amb unes tarimes de fusta de l’Ajuntament que es van aconseguir mitjançant contactes extraoficials. L’acte, una fita en la lluita antifranquista, aplegà més de 3.000 persones que van pagar una entrada entre 25 i 150 pessetes. La recaptació va ser destinada als presos polítics de l’època.

Programa de mà del festival

El festival estava estructurat en tres blocs diferents. A la primera part, un grup de rapsodes, entre els quals figuraven actrius i actors com Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Carme Sansa o Ernest Serrahima, entre d’altres, recitaren poemes d’una seixantena de poetes dels Països Catalans. La segona part va consistir en un homenatge a cinc figures ja desaparegudes: Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarra. Finalment van recitar els poetes Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabra, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedes, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. Una absència destacada, no se sap perquè, va ser la de J.V. Foix que, tanmateix, figurava en el programa de mà. I també la de Josep Carner, que en aquell moment es trobava de visita Barcelona per primera i única vegada des que va emprendre l’exili, ja molt envellit i en un viatge trist i dissortat. Moriria poc després de retornar a Brusel·les. Aquest episodi ha estat molt ben recollit a la novel·la Retorn de Carles Casajuana (Columna, 2017).

El Gran Price de Barcelona.

Podem observar com, entre els poetes presents, només hi figurava una dona, Rosa Leveroni, cosa que avui seria impensable, però lamentablement en aquella època les poetes eren poques i encara poc visibles. També ens podríem fixar en els representants de fora del Principat, només dos: Jaume Vidal Alcover (que vivia a Barcelona) i Josep M. Llompart (militant en tots els actes possibles tant a Mallorca, com fora de l’illa). Els qui dugueren el pes de l’organització van ser els poetes Joan Colomines, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú en una època en què muntar un esdeveniment com aquell, catalanista i subversiu, a més d’arriscat, no resultava gens fàcil. I és que tot i l’innegable protagonisme de la poesia i de l’excel·lència i rigor literari de tots els participants, el festival era clarament un acte reivindicatiu, cívic, de resistència i d’afirmació cultural, però també política. En l’ambient surava l’emoció i un gran caliu i els crits de “Llibertat!” i, de tant en tant, “Amnistia!” es mesclaven constantment amb els aplaudiments als poetes. És significatiu veure Joan Oliver des de la tarima animant el públic després de recitar el poema “Corrandes de l’exili” i corejant les consignes.

Cartell del festival de Josep Guinovart

La paraula poble i  popular, que ara ha pres unes connotacions que no tenia el 1970, surten de manera molt destacada tant en la presentació de Joan Colomines (poeta que militava en l’anomenat realisme social) com en la cloenda de Joan Oliver. En reflecteixen molt bé el to aquestes paraules extretes del parlament de Colomines: “L’acte d’avui és un acte de solidaritat.  La poesia entre el poble, aquest és un aspecte d’un món més just. Que cadascú faci allò que li sigui dat fer per aconseguir-lo, aquest món. Que no comptin ni els sacrificis, ni el dolor, ni les vexacions, ni les hores gastades. Vosaltres a lluitar i nosaltres també. Tots plegats en aquest nus solidari que aquesta nit de poesia i de civisme ens assegura”. El mateix Colomines, en el llibre de memòries El compromís de viure (Columna, 1999), ho recordava així: “El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte inenarrable, que innovava una nova estratègia de lluita oberta, combinada amb una gran rigorositat literària”.

D’aquell festival en queda un testimoni visual impagable: una pel·lícula que Pere Portabella va rodar de forma clandestina, ja que estava prohibit introduir càmeres o altres aparells enregistradors en el recinte. Per aconseguir-ho, tres o quatre dies abans del recital es va dur, d’amagat, un equip bàsic al Price i d’aquesta manera tenim avui un document d’un gran valor històric i emotiu que podeu veure en streaming a Filmin. Té una durada de 26 minuts i, evidentment, no conté tot el festival. Hi ha la presentació i la cloenda i es recull la lectura de sis poetes: Agustí Bartra (només en part), Pere Quart (Joan Oliver), Salvador Espriu, Joan Brossa, Francesc Vallverdú i Gabriel Ferrater. És una llàstima no tenir-ho  tot, és cert, però hem d’agrair l’arriscada acció de Portabella per conservar aquell moment únic i impressionant.

El mes de maig de 1975, ja cap al final, encara amb sang, de la dictadura, els joves de la generació dels 70 prendrien el relleu d’aquell festival amb el Gespa Price, organitzat al campus de la Universitat de Barcelona per Vicenç Altaió i Jaume Creus. Pel que fa a Menorca, en aquella època de joves estudiants universitaris menorquins a Barcelona, pens que el festival del Price –puc anar equivocat–  es podria trobar a l’origen del muntatge poètic que l’estiu de 1972 va presentar la companyia Delfín Serra, dirigida aleshores per Gonçal Pons, a la discoteca Mànix de Ciutadella i a la sala de festes Sa Tanca de Sant Lluís, sota el títol “Poemes de l’home per a l’amor i el poble”. (Un dia convindrà recordar-lo). Quatre anys més tard, vindrien els recitals dels Mussols.

És imprescindible fer memòria d’aquestes coses i sobretot difondre-les entre les generacions que no les van viure. Conèixer d’on venim; saber tot el que va costar assolir la llibertat que alguns volen coartar; mantenir una certa normalitat, tan sovint amenaçada, per a la nostra cultura i la nostra llengua; entendre, en fi, la fragilitat de tots aquests drets si no els sabem defensar. Venen temps difícils i un dels danys col·laterals de la pandèmia serà molt probablement  l’increment dels populismes i el reforçament, ja de si prou preocupant, en l’ascens de l’extrema dreta. El coneixement de veritat, la memòria no falsejada o manipulada, la raó enfront del prejudici en poden ser bons antídots. Avui, aquell recital del Price constitueix un exemple de dignitat, de coratge, de compromís, de solidaritat i l’inici d’un camí que després molts altres hem continuat en condicions incomparablement més favorables. Des d’aquí un homenatge a tots aquells que hi participaren i el feren possible.

PS. Llegiu, més avall, el comentari de Bartomeu Mestre que era al festival i aporta una valuosa informació que jo no tenia.

 

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Els Premis Cavall Verd 2020

Anna Gas i Margalida Castells, guanyadores dels XXXVII Premis Cavall Verd de poesia i traducció poètica.

Els dies 27 i 28 de març estava previst celebrar, a Palma, els actes corresponents als XXXVII Premis Cavall Verd que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al millor llibre de poesia i de traducció de poesia que, a criteri del jurat, s’han publicat l’any anterior. Així mateix, el dia 28 s’havia de fer l’acte de lliurament del guardó als premiats que, com és sabut, no té dotació econòmica, però que representa un reconeixement de prestigi molt ben valorat pels autors. No cal dir que, a causa de la crisi ocasionada pel Covid-19, tot el programa s’hagué d’ajornar fins que les circumstàncies en permetin la celebració. Açò, tanmateix, no va impedir que fossin proclamats en la data prevista els guanyadors dels Cavall Verd 2020. Així, el premi Josep M. Llompart va ser per a l’obra Llengua d’Àntrax (Edicions del Buc) d’Anna Gas Serra i el premi Rafel Jaume va recaure en Margarida Castells Criballers per la traducció de l’antologia Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria (Ed. Godall).

Em sap greu no poder parlar amb detall dels llibres perquè he de confessar que no n’he llegit cap dels dos i, per fer-ho, potser hauré d’esperar l’ocasió de viatjar fora de Menorca. Em costa molt trobar aquí tots els volums de les Edicions del Buc i en el seu moment no vaig tenir notícia de la traducció. Són per tant dues obres prioritàries en ser possible recobrar una mica de normalitat. Aquesta és una més de les conseqüències i servituds de tenir un país esquarterat en què costa tant també que la distribució de llibres permeti tenir accés, ni que sigui mitjançant comanda, a les obres que voldríem. En tot cas, recolliré en aquesta entrada les impressions del jurat que atorgà els premis i que estigué constituït per Miquel Cardell, Pol Guasch, Maria Antònia Massanet, Begonya Pozo i el vicepresident de l’AELC a les Illes, Pau Vadell.

Per al premi Josep M. Llompart de poesia el jurat va trobar en Llengua d’àntrax una «proposta formal arriscada, innovadora, que deriva en una visió estètica que porta més enllà el llenguatge i dona un nou tractament del cos, la corporalitat i el pensament d’una manera trencadora». Anna Gas (Barcelona, 1996) escriu poesia i narrativa. Aquest és el segon llibre de poemes que publica i crec que enguany és l’ocasió en què s’ha premiat la veu més jove de tota la història dels premis Cavall Verd. Gas havia publicat abans Crossa d’aigua (Fonoll, 2017), obra guanyadora del 18è Premi Joan Duch de Poesia per a Joves Escriptors. L’autora ho agraïa així a través d’un vídeo: «La notícia m’arriba en temps estranys, però no per això deixo de sentir-me feliç de rebre aquest premi. Ha estat molt sorprenent i fa impressió formar part d’un premi amb aquesta història. Estic molt contenta i això m’empeny a seguir trobant camins. Vull donar les gràcies a l’AELC, als Premis Cavall Verd i especialment als membres d’un jurat que han volgut confiar en una veu tan jove».

En una entrevista arran d’aquest premi al diari Ara Balears Anna Gas parlava de la necessitat de reconstrucció i al fet que el lector al llarg de la lectura intenta respondre les preguntes “què?”, “qui?”, “per què”? i deia, entre altres coses: «Hi trobem també una veu lírica escindida que altera i confon els temps i les persones verbals, la qual cosa pot apuntar al fet que el jo, en realitat, s’expressa des d’un solipsisme radical. Ho veiem en l’oposició, la paradoxa i el retorn insistent al cos, al llenguatge i a l’altre. Concebo el llibre una mica com un gratacel en ruïnes: hi ha molta incertesa, inestabilitat, contradicció i malaltia.»

Pel que fa al Premi Rafel Jaume de traducció el jurat va considerar que Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria conté «veus molt pròximes des d’una situació d’emergència i veus desconegudes a la tradició catalana». També va tenir en compte que «formalment, els poemes tenen ritme, qualitat, compromís i alhora elegància i precisió». Margarida Castells Criballés (Torelló, 1962) és filòloga i traductora literària. Entre 1984 i 2004 va estudiar i treballar en diversos territoris del món àrab, sobretot a Síria. De l’àrab al català, ha traduït entre d’altres Les mil i una nits (Proa, 1995), Perles de la nit. Poetes andalusines (Adesiara,2013) i Ètica i educació per a governants d’Ibn Almuqaffa (Angle, 2014). També ha portat al català textos d’autors àrabs contemporanis, tant de prosa com de poesia, com és el cas de SalimBarakat, Mahmud Darwix, Aziza Ahdiya, Mazen Maarouf i Joumana Haddad. És autora del Diccionari Àrab-Català (Enciclopèdia Catalana, 2007).

Jo soc vosaltres. Sis veus de Síria és una antologia de la qual ha tingut cura el poeta, dramaturg i traductor exiliat a Barcelona Mohamad Bitari (Damasc, 1990) i que conté els textos de sis poetes de Síria amb la voluntat de donar-los a conèixer: Raed Wahesh, Rasha Omran, Talal Bu Khadar, Abdul·lah Al-Hariri, Nisrín Akram Khouri i Wael Saadeddín. En agrair el premi, la traductora va dir:  «Viatges a cavall de les paraules, d’una llengua a l’altra. Tradueixes. A les lletres esmaltades per les veus de set poetes, hi veus la Síria que ja no vols veure, la devastació de la terra setanta vegades devastada, la mar de les escales de Llevant tenyida dels colors dels jerseis que teixiren les àvies. Una veu verseja: Tinc fam / Torna’m la poma, / i et tornaré el paradís… I, de sobte, als confins del teu confinament, esclaten gessamins vermells, comprens i dius: Jo sóc vosaltres.»

Esperem que prest es pugin celebrar aquests premis com es mereixen, un dels esdeveniments literaris més importants de les Illes, inclosos els actes prevists en homenatge a la poeta Cèlia Viñas. Per la meva part esperaré impacient poder llegir els dos llibres guardonats.

(Aquesta entrada s’hauria d’haver publicat abans, però ho faig ara a causa de les circumstàncies explicades al post anterior.)

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Confinament

Vols d’estornells pel camí de Cotaines. El mes de gener en una caminada.

Vaig obrir aquest blog després que el projecte de renovació del conjunt de blogs d’Illencs acabés en no res. Ja va ser des d’una altra perspectiva i un parell d’anys abans de començar la meva col·laboració amb el Diari Menorca, però al final vaig acabar pràcticament per reproduir-hi només els articles publicats a la meva secció del diari. I és que mantenir un blog durant molt de temps no resulta fàcil. Per açò admir els autors de blogs que tenen la constància de mantenir-lo de formar regular, com alguns dels que seguesc, per exemple el d’Ismael Pelegrí, puntual cada setmana, el de Michel Bourret, sempre amb nous poemes, o el de Shaudin Melgar-Foraster, a pesar de totes les dificultats, només per citar-ne tres.

Quan va començar el confinament, des del diari em van dir que la meva secció quedava suspesa fins a nou avís. Vaig entendre una reducció, però al final he vist que la majoria de seccions de col·laboradors es mantenien. Potser aquest fet convida a pensar. Ara bé, després d’aquestes setmanes, he decidit continuar el blog amb el mateix estil dels articles de “L’illa inaudita”, és a dir parlant de literatura catalana i amb el propòsit d’una regularitat com a mínim quinzenal.

He de confessar que per mi aquest temps de confinament no ha estat propici per escriure. Ara bé, tot i que hi ha circumstàncies complexes, hem de convenir que, en general, mai com ara no havia estat tan fàcil quedar a ca seva. (Quin martiri la pronominalització sistemàtica, gens genuïna i tan castellana del verb que veim per tot arreu en aquesta frase). A banda de la millor companyia que són els llibres, hi ha moltes coses que ens ajuden en aquesta situació. Hi ha, sense dubte, les possibilitats de comunicació virtual i xarxes socials, però també cinema en streaming a preus assequibles i tota l’oferta de caràcter gratuït: conferències, poesia en directe o la generositat d’institucions culturals, sobretot musicals: teatre del Lliure, òpera des del Met, Liceu, Teatro Real, el Palau, la Filharmònica de Berlín, etc. poden omplir les hores de gran profit i gaudi. Jo he seguit moltes de les òperes del Met i ha estat tot un luxe. Poder veure una Carmen brillant per Garanča i Alagna, un impressionant Anell en una setmana dedicada a Wagner, una incommensurable Lady Macbeth de Netrebko, entre d’altres personatges com una Lucia o una Leonora d’Il Trovatore, o bé Natalie Dessay i Diego Flórez en la Filla del Regiment, entre tants altres cantants de primera línia, és un autèntic regal. Dubt molt que tota aquesta solidaritat del món cultural sigui després compensada per qui hauria de fer-ho.

I és que, després del més important que és la pèrdua de vides, i a banda de la recessió econòmica, que ja veurem quines dimensions tindrà, i de l’impacte brutal sobre els autònoms i els petits comerços, les conseqüències de tot açò que vivim poden ser devastadores per a la cultura en general i en especial en tots aquells actes que congreguen públic. Caldria que des de totes les administracions es fes un treball molt rigorós i amb uns programes elaborats amb la major cura i d’acord amb tots els agents culturals a fi de pal·liar-ne al màxim els efectes. Ja ho veurem. És des de la incertesa, la preocupació i un cert estrès emocional que no em resulta fàcil escriure, però també és cert que, passat més d’un mes, cal corregir açò i a partir d’aquesta setmana, només des d’aquí i com sempre reproduïts a Artxipèlag, tornaré a parlar de llibres, d’escriptors, escriptores i de literatura. Salut per a tothom!

 

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 13 comentaris

Emili de Balanzó

Ahir rebíem la trista notícia de la mort de dues persones, molt significatives a Menorca, víctimes d’aquesta pandèmia tan devastadora: Enric Enrich, que havia estat rector de Fornells, i l’amic Emili de Balanzó. A n’Enric, per qui sentia un gran respecte, no vaig tenir gaire ocasions de tractar-lo personalment, però amb el traspàs de n’Emili he perdut un bon amic, apreciat i admirat, i al qual mai no es podrà agrair prou la tasca feta a favor de Menorca.

Devia conèixer n’Emili a principis dels anys 7o, vol dir no gaire temps després que ell arribés a Menorca, a la seu que el Foment del Turisme tenia a s’Arravaleta, gràcies a mon pare a qui vaig acompanyar a visitar-lo. Malgrat la diferència d’edat i les circumstàncies personals, molt prest vam començar a coincidir en actes culturals i més endavant van establir una amistat que per mi sempre va ser enriquidora i molt valuosa. Altres amics explicaran molt millor la seva fecunda trajectòria i l’enorme implicació que ell va tenir amb Menorca des del principi, tant al Foment del Turisme com a l’Obra Cultural Balear, en la gestació i els inicis de l’Enciclopèdia de Menorca, a la Fundació Rubió o darrerament com a membre de la Comissió de Greuges del Consell Insular de Menorca. Jo hi coincidia sobretot en actes culturals, ja fossin literaris, presentacions, conferències, concerts o manifestacions artístiques. Sempre trobàvem el moment per fer aquella xerradeta en què em feia gaudir amb la seva intel·ligència i fina ironia.

Amb la jubilació, n’Emili havia disposat del temps necessari per escriure. El seguia en els articles que publicava al Diari Menorca, una lectura estimulant que tant trobaré a faltar. Fa dos anys ens havia regalat la novel·la Del color dels ocells de la qual ja vaig parlar en aquest blog. Fins i i tot vam compartir pàgines en dos llibres col·lectius, un dedicat a la memòria de l’amic Miquel Vanrell (Miquel Vanrell, entre l’acció i la paraula. Ed. Arrela) i en el llibre homenatge Menorca a Nooteboom (Ed. S’Auba). Estic segur que encara ens hauria sorprès amb qualque novetat literària, ell que tant estimava la literatura i la poesia.

Entre les moltes virtuts que distingien Emili de Balanzó hi havia la de ser una persona entranyable, atenta, sàvia i humil de qui molts vam aprendre i a qui molts enyorarem amb  un record inesborrable. Sit tibi terra levis, amic Emili.

 

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris