“Síndria esberlada” de Bel Granya

Bel Granya (Badalona, 1964), llicenciada en filologia hispànica i doctorada en filologia catalana, és gestora cultural i dirigeix l’Espai Betúlia de Badalona. Ha publicat nombrosos treballs de crítica i estudis literaris. “Síndia esberlada” (La Garúa Libros-Tanit) és el tercer llibre de poemes que publica.

Bel Granya va començar a publicar poesia l’any 2011 (Anagrama de sal) amb una veu ja madura, molt sòlida, amb una idea molt clara del camí que volia seguir, de com havia de concebre la seva poesia, i amb l’ambició literària d’una escriptura que fuig de la banalitat i dels malabarismes lingüístics per centrar-se en una expressió austera, precisa, per dir allò que és essencial amb les paraules justes. No debades, els seus treballs d’investigació i crítica literària la fan coneixedora, de manera profunda, de la nostra millor tradició tant en prosa com en poesia, cosa que permet tenir un pòsit d’una gran riquesa i emprendre una obra al marge de modes efímeres i de camins traçats per la postmodernitat. Ho assenyala de forma contundent Sam Abrams en el pròleg que encapçala Síndria esberlada, el nou llibre que la poeta acaba de publicar, quan escriu “Isabel Granya ens encamina cap a la poesia del futur, la poesia que ve, la poesia que podríem anomenar fundacional”.

Síndria esberlada és un conjunt de cinquanta poemes de maduració lenta, escrits entre 2016 i 2018, en què l’escriptura es condensa en uns pocs versos de gran potència verbal i sense que res que no destorbi la fondària d’una expressió poètica treballada amb gran cura i precisió. En aquest sentit em fa pensar en poetes com Anise Koltz o Margarita Ballester, o ja més enrere en l’obra Emily Dickinson.

Els poemes de Síndria esberlada ens sedueixen amb la seva intensitat des de la primera lectura, però també ho fan per l’admirable netedat amb què estan construïts i per la naturalitat en què integren tots els recursos estilístics utilitzats per la poeta, en especial la riquesa d’imatges i metàfores, que mai no són forçades o gratuïtes. Com tampoc no ho és l’ús del llenguatge, treballat sempre amb molta precisió i que demostra com es pot escriure de la manera més natural amb una expressió perfectament genuïna, sense caure en descurances o solucions dubtoses. En referència als recursos poètics utilitzats per Bel Granya, Sam Abrams escriu que “Novament, ens trobem davant la subtilesa del llibre que és molt més del que pugui semblar a primera vista”. Certament, un mèrit més de l’obra que comentam.

La mateixa imatge de la síndria que ens evoca el títol ja du implícita una càrrega de sensualitat, de la frescor de la fruita a l’estiu, del roig encès de la seva polpa, però a la vegada en el fet d’estar esberlada hi ha també una connotació de trencament, de dolor o de ferida. Aquesta dualitat és present a diversos poemes, però sempre expressada des d’una visió vitalista, des de l’afirmació del desig i la celebració de la vida, com en aquests versos, no exempts d’ironia: “Ho sabies que sempre que afiles / el ganivet et talles, / i també saps que hi tornaràs”. Ho diu de manera contundent, esplèndida, en el poema final, de ressons standhalians: “Dissimulada entre els verds / vesteixo amb dignitat / el roig i el negre de la vida.”

A Síndria esberlada, el paisatge hi és molt present, tal com ja es desprèn de les cites d’Eduard Sanahuja i Maria Aurèlia Capmany que encapçalen el llibre. El paisatge físic, però també el paisatge metafòric, com en un poema bellíssim que comença amb els versos “Has entrat al meu paisatge / com la pluja fina / que xopa la terra”, o el paisatge de la infància: “Avui m’he perdut / pels carrers de la infantesa”. I també els paratges illencs, tan estimats per la poeta, en aquest cas de la costa mallorquina: “Amb Cabrera per testimoni / hem nedat fins cap al tard / a Cala Galiota…”. En definitiva, i sense poder estendre’m més, es tracta d’un llibre intens, que commou, ple d’imatges belles i precises, per assaborir amb gust i amb profit.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 08-07-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“SEREM ATLÀNTIDA” DE JOAN BENESIU

L’escriptor Joan Benesiu (Beneixama, Alacant, 1971) quedà finalista de L’European Union Prize for Literature” amb la novel·la “Serem Atlàntida” (Ed. del Periscopi, 2019), obra estructurada a partir de la nostàlgia, la memòria i el simulacre, amb el rerefons de la història europea del s. XX)

L’European Union Prize for Literature és un premi literari de la Unió Europea fundat el 2009 i atorgat per un consorci format per la federació de les associacions europees d’escriptors (EWC), la federació dels editors europeus (FEE) i la federació europea i internacional de llibreries (EIBF). L’objectiu del premi és fomentar la riquesa en termes de creativitat i diversitat de la literatura contemporània i promoure’n la circulació al si d’Europa. D’aquesta manera, les obres guanyadores (una per cada país participant sobre el principi de rotació) arriben a un públic més ampli i internacional, més enllà de les fronteres nacionals i lingüístiques. Fins ara Espanya comptava amb tres guardonats en llengua espanyola, però enguany, per primera vegada, es tingueren en compte les altres llengües de l’estat i dues obres en català arribaven a la final. La guanyadora va ser la novel·la Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, de la qual ja vaig parlar en el seu dia en aquesta secció.

L’obra finalista va ser Serem Atlàntida, la nova novel·la de Joan Benesiu, autor que amb Gegants de gel, publicada anteriorment, havia obtingut les millors crítiques i havia demostrat la seva alta volada literària. Serem Atlàntida (títol de premonicions?) ens situa a diferents ciutats, però sobretot a Trieste i al cor d’Europa, en aquella mitteleuropa sacsejada per tants esdeveniments, canvis i enfrontaments, mitjançant una narració estructurada a partir de la nostàlgia, de la memòria i del simulacre en què la reflexió i les digressions acompanyen la història de les trobades atzaroses dels protagonistes. Benesiu utilitza, a més, al llarg de tota la novel·la múltiples referències literàries, artístiques, cinematogràfiques o filosòfiques. Un comentarista afirmava que aquesta característica obliga a estar pendents de Google o la Viquipèdia, però jo no ho crec. La novel·la funciona perfectament si no es coneixen totes les referències i en tot cas el lector consultarà allò que més curiositat li desperti (i pot passar sovint), però no li impedirà continuar una narració que, açò sí, no avança de manera tradicional sinó a través d’una multiplicitat d’històries a partir del fil argumental.

Serem Atlàntida comença a l’aeroport de París amb la trobada per atzar del narrador amb un personatge peculiar, Mirko Bevilacqua, per qui se sent tot d’una fascinat. Serà l’inici d’una sèrie de trobades, sempre inesperades, amb Mirko qui, a poc a poc, li revelarà detalls de la seva vida així com la relació que manté amb Clara, una jove que té cura d’una vella dama croata. La relació entre els tres personatges es farà més intensa en un viatge conjunt a la recerca d’unes arrels i un passat marcats pel dolor, la vergonya i la tragèdia, pels esdeveniments històrics des de la dissolució de l’imperi austrohungarès a la Segona Guerra Mundial o la guerra dels Balcans.

A Serem Atlàntida el viatge hi és constant, com si als personatges els mogués la necessitat d’anar sempre d’un lloc a l’altre, fins i tot als més allunyats o absurds. (“Clara havia continuat proposant-li viatges al voltant de la desconeixença, viatges als confins i al voltant de conceptes inhòspits o del tot extravagants”). La novel·la ens parla, així, del turisme de la desolació, fins i tot aquell que pretén desfiar el risc, com l’anada, carregada de misteri de Mirko i Clara a Txernòbil, com la parella que vol fer-se una foto a l’Alep en ple conflicte bèl·lic, o la visita als camps d’extermini, amb la tendència de fons actual de convertir-ho tot en un espectacle sense sentit.

Entre les múltiples referències de l’obra, hi ha els autors que parlen de viatges com Claudio Magris, Lluís Calvo, W.G. Sebald, etc. i fins en cinc ocasions, com en una premoció del confinament que hem viscut, a Xavier de Maistre autor del curiós llibre Viatge al voltant de la meva cambra. En definitiva, Serem Atlàntida és una poderosa narració, que convindrà rellegir, inserida en el marc de la convulsa història europea del segle XX.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-06-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

“Quan el cel embogeix” d’Antoni Vidal Ferrando

“Quan el cel embogeix” (Adia Edicions) és la setena novel·la publicada pel poeta, narrador i historiador Antoni Vidal Ferrando (Santanyí 1945).

Quan el cel embogeix d’Antoni Vidal Ferrando és una d’aquelles novel·les absorbents que deixen els lectors fascinats tant per la potència de la narració com per força del llenguatge. Absorbent i que llegiries potser d’una tirada, però que a la vegada vols assaborir a poc a poc per la vivacitat, la precisió i riquesa de la llengua, allunyada d’aquell català banal i de terrasseta, sense ànima, que avui presenten determinades publicacions. I és que contar històries molta gent ho sap fer, però escriure amb alçada i rigor literaris, excel·lir en el domini de l’eina, ja és cosa que no es troba a l’abast de tothom. No debades, Vidal Ferrando és un dels grans escriptors del país, amb una obra poètica i narrativa construïdes amb solidesa, sense presses, amb una voluntat fèrria per trobar el gir just, el mot adequat, la precisió expressiva, tant en un gènere com en l’altre.

La novel·la arriba dos anys després del magnífic llibre de poesia Aigües desprotegides (Jardins de Samarcanda) en què apareixen alguns dels temes que ara podem trobar a la narració, com aquest poema d’una condensació i una síntesi aclaparadores: “La seda negra dels núvols / anuncia el rigor iracund de la neu. / Als seus abismes, ja hi udolen els llops.” Vegeu, per exemple, aquestes dues frases de “Quan el cel embogeix” que, al meu entendre, tenen una clara relació amb el poema: “Mentrestant, el planeta sencer alena per la boca del mal i la sang de tantes víctimes tenyeix de vermell deserts i pèlags”.

Quan el cel embogeix ens presenta un escriptor vell, decebut, alcoholitzat, escèptic, que s’ha proposar escriure una crònica literària de la seva època amb la qual obtenir el reconeixement que injustament se li ha negat. Admirador de Marcel Proust i la seva obra, de la qual apareixen alguns dels més destacats personatges, aquesta crònica és també una recuperació de la memòria personal del protagonista, nostàlgic i amb un cert complex d’Èdip, que s’entrellaça amb una crítica àcida, irònica, a vegades sarcàstica, de la societat en què viu, un reflex al cap i a la fi de la pròpia realitat social de l’autor, sobretot illenca, que Vidal Ferrando dissecciona amb mà precisa, amb un estil vigorós i una mirada incisiva sobre l’època actual. Mirada que pot resultar fins i tot premonitòria: “Qualsevol dia, tornaran calamitats com el diluvi universal, o com les esgarrifoses deu plagues d’Egipte, per arrasar els cinc continents.”

Al costat dels personatges de ficció –entre d’altres don Adolf, un fiscal d’extrema dreta, sinistre, membre de l’Opus Dei i enyoradís de la dictadura franquista, que plana sobre tota la narració; la secretària del fiscal; un extraordinari lloro suïcida; el poeta de moda; uns pirates informàtics, etc–, la novel·la s’enriqueix amb una sèrie de referents literaris, mitològics, cinematogràfics, musicals, artístics, que incrementen encara més l’interès per la lectura. En la  crítica sobre la realitat hi apareixen, per exemple, les sentències del Tribunal Constitucional, la pujada de l’extrema dreta (“Molts elements de les velles legions d’extermini de la dictadura han tornat als orígens”), el Papa Ratzinger, el sistema literari, no només local (“Segons com, el fiscal hauria pogut esdevenir una autèntica personalitat literària. ¿Qui sap si, fins i  tot, li haurien pogut concedir el premi Nobel com a Mario Vargas Llosa o com al noruec Knut Hamsun?”), entre moltes altres qüestions.

En definitiva, es tracta d’una novel·la esplèndida, crítica, sarcàstica a vegades, on no hi manca l’humor, pertorbadora a voltes, però sempre per xalar en llegir-la i rellegir-la, per reflexionar també, per assaborir la prosa vigorosa, d’alta volada literària, d’aquesta paràbola del nostre temps escrita de manera lúcida i sense concessions per Antoni Vidal Ferrando.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 9-06-2020)

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

“Els ullastres de Manhatann” nou llibre de Ponç Pons

Ponç Pons acaba de publicar “Els ullastres de Manhattan” (Quaderns Crema), un llibre fruit de l’estada que el poeta va realitzar a Nova York l’any 2007 en què la narració del viatge, en forma d’un dietari ric de reflexions literàries, està acompanyada d’una història de Menorca en vers.

A principis de l’any 2007 el poeta Ponç Pons partia, acompanyat de na Roser, la seva dona, cap a Nova York convidat per dues universitats interessades en la seva obra: el Center King Juan Carlos I de la Universitat de Nova York i la Rochambeau House de la Universitat de Boston. A Nova York, hi van estar uns dies, allotjats a l’hotel Roger Smith, situat a l’illa de Manhattan. Mentre van ser allà tingueren ocasió de passejar per les avingudes de la ciutat i de visitar-ne, de forma intensa, espais emblemàtics i sobretot llocs relacionats amb la cultura, una experiència que, en arribar a l’hotel, el poeta reflectia en un quadern, com sempre escrit a mà i amb un bolígraf de tinta blava. Aquell dietari, nascut en terres americanes, ha sortit publicat durant aquest Sant Jordi estrany, dolorós, preocupant, que acabam de viure amb el títol Els ullastres de Manhattan editat per Quaderns Crema.

L’arribada a Nova York representa, d’una banda, la trobada amb la gran metròpoli on, als ulls d’un menorquí acostumat a les mides de la nostra illa, “tot açò resulta enorme, atorditiu, desmesurat”. Per altra banda, malgrat la distància a què es troba, el poeta necessita sentir que du Menorca dintre. Per açò, i per exorcitzar l’enyor, juntament amb les impressions i sensacions del viatge escriu també un llarg poema, en versos de quatre a sis síl·labes (sobretot d’hexasíl·labs), en què es narren els principals fets de la història de Menorca. D’aquesta manera, al llarg de tot el llibre s’alternen, com en una doble veu, les parts del dietari amb les diferents parts del poema.

El recorregut per Nova York comença a la Biblioteca Pública (“una enriquidora lliçó d’humilitat. Tres milions de llibres junts. Em sembla que levit. És fascinant”), i continua a museus com el MOMA o la Hispanic Society, a llibreries, a la zona zero (“Un silenci tens i gent que plora… L’Apocalipsi en un clot”), a Little Italy o Chinatown, a Central Park, al White Horse Tavern la taverna “on Dylan Thomas es va beure divuit whiskys seguits”, etc. La descripció d’aquestes visites, amb apunts vius, precisos, penetrants, és acompanyada sempre de fondes reflexions i d’una gran riquesa de cites dels més diversos autors, fruit de l’enorme bagatge cultural de Ponç Pons, “lector apassionat i passional”, que amb una memòria envejable, li són evocades  constantment per allò que veu, pensa o sent. Però les referències no són només literàries, sinó també de filòsofs com Heidegger, Spinoza, Walser, Thoreau (un dels referents del poeta), la mitologia, el del món de l’art, de la música, i, evidentment, del cinema tan estimat també per l’autor de Nura.

Al llarg del dietari hi ha l’afirmació de la menorquinitat (la illenquitat) del poeta, la comparació d’aquella ciutat immensa i sense línia d’horitzó amb la natura, la tranquil·litat i el caràcter de Menorca. I també, com no pot ser d’altra manera, hi és present la defensa de la llengua pròpia i del patrimoni natural de l’illa: “Crec que els dos principals signes identitaris d’un poble són la llengua i el territori, i els nostres, per manca d’orgull, consciència, estimació, viuen amenaçats”. O bé: “Nosaltres sembla que fem nosa i espatllam la uniformista castellanitat d’Espanya”. O, en un altre lloc: “M’habita un sentiment de pèrdua d’un espai natural i d’uns valors que em són consubstancials”.

El poema, com he dit, recull els fets més destacats de la història de Menorca des dels inicis als nostres dies, però també topònims, lèxic propi de l’illa, anglicismes que encara queden de la dominació britànica, cultura popular, els escriptors (també Albert Camus, descendent de menorquina) i els grans noms de la cultura, l’art i la ciència que ha donat Menorca en el passat.

Els ullastres de Manhattan, llibre bell, ple de saviesa, es tanca amb el retorn a l’illa. Cap al final, confessa l’escriptor: “Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m’han convertit en un illòman convençut de les bondats i valors de l’estil de vida menorquí”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-05-2020)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

L’espai profund de Lluís Calvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) guanyava amb “L’espai profund” la darrera edició del Premi Carles Riba de poesia.

He seguit la trajectòria de Lluís Calvo des que va publicar Estiula i he pogut constatar el treball de renovació i de recerca constant que presenta a cada nou llibre. Aquesta característica em fa pensar en J.V. Foix quan es definia com un investigador en poesia, perquè l’obra de Calvo representa també una exploració sobre el recursos, les possibilitats, l’estructura del llenguatge poètic, efectuada sempre des la precisió i el rigor, tant des d’un punt de vista formal com lingüístic. Ara bé, l’elaboració d’aquest corpus que es construeix de manera prolífica, mitjançant una escriptura que sembla no admetre pauses, es fa també des d’una gran coherència i amb un segell inconfusible.

Amb L’espai profund, editat per Proa, Lluís Calvo guanyava el passat mes de desembre el Premi Carles Riba. El llibre venia després de la publicació d’Ancestral (Jardins de Samarcanda), amb el qual presenta clares diferències, ja que aquell és un llibre de múltiples formes poètiques, de poemes més llargs, sovint d’una notable narrativitat, amb més exuberància verbal i profusió de recursos literaris, mentre que L’espai profund està constituït per poemes més curts que, amb una voluntat de síntesi, mostren una escriptura més condensada, sòbria, una expressió més decantada cap a l’essencialitat.

El títol del llibre fa referència a l’espai desconegut que es troba més enllà de les galàxies visibles, com indica una cita de Twin Peaks 2, dirigida per David Lynch: “entre les meves tasques hi ha el manteniment dels monitors d’observació de l’espai profund, de galàxies més enllà de les nostres”. Però l’espai del poeta és el món interior, el camí d’una intensa introspecció, d’una observació de la matèria fonda de què som fets –amb zones també desconegudes, inquietants– i que conforma a la vegada la nostra relació amb els altres i amb el món. Així, en aquesta navegació interior, “com les galeries del record profund” de Josep Carner (una altra de les cites que encapçalen el llibre) no hi manquen les referències filosòfiques i a l’espiritualitat, tant de caràcter occidental com hinduista. Així, per exemple, l’al·lusió cartesiana al poema “Fam”:

“No diguis pas: jo penso, ans mira el viure
del pròfug que s’esmuny i del sofrent”.

La referència al pa i el vi del Nou Testament a “Aparició” (“Jo et rento els peus / i recompto els morts.”) o el pas de Jesús sobre les aigües del Tiberíades i la por de Pere, en la tradició judeocristiana; però també a Shiva-Pashupati, el senyor de les bèsties, que representava el vincle sagrat entre els humans i els animals, en la tradició antiga de la Índia. I en aquest darrer sentit cal dir que la poesia de Lluís Calvo, tot i ser polièdrica, té sempre un caràcter tel·lúric, amb una gran presència de la natura que sovint es concreta en el lèxic, a vegades fins i tot amb mots d’ús molt localitzat, com en el cas d’aligart; en els noms del món vegetal, com la rèvola o l’el·lèbor; del mineral. I aquí convé comentar que Lluís Calvo, a més a més, utilitza un català esplèndid, de la terra, com diu el poema “Llar”:

“que parli llatí
i català abellaire,
terrancós,
i dugui així el nom
de les hores plaents”

Així, el poeta, alquimista del llenguatge, es pot permetre incloure, de la manera més natural, qualque arcaisme com “almosta”.

Construït amb un gran rigor formal, L’espai profund tracta temes com la llibertat, el pas del temps, la incertesa, la presència de la mort, des d’una òptica vitalista i sense deixar de banda formes de resistència i afirmació de l’individu. En aquest darrer sentit determinats poemes estan clarament relacionats amb l’assaig L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, (Ed. Arcàdia), publicat l’any passat. En aquell llibre podem llegir, per exemple: “Vagarejar és un art. Amb una doble orientació: caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. Dues coses que poden anar plegades i que es corresponen amb una cartografia d’accions i de silencis, de descobertes i exploracions”. A L’espai profund, Calvo reprèn algunes d’aquelles idees: “Extraviar-se és un art”; “Ho amago tot / per no donar / pistes al llop”; “Prô m’alço i corro i faig camí. / I endins del cor la terra canta”; o en títols com “Vagareig”.

Si parlàvem abans d’una voluntat de concisió, de condensació, hem de remarcar també la bellesa amb què Calvo treballa l’expressió poètica, a vegades amb contundència i altres amb una notable delicadesa. Vegeu, per exemple aquests versos:  “Tu m’ets la font i jo et soc l’aigua amiga. / De quin paratge vens, que et dic amor?”  o, per posar només dos exemples, “Plegats farem / una gramàtica dels somnis”. El llibre és ric, com és habitual en Lluís Calvo, de múltiples referències culturals que poden anar des de la mitologia, passant per l’edat mitjana als escriptors que l’acompanyen o, com hem vist, al món del cinema. En aquesta ressenya són molts els versos que m’hauria agradat citar, però serà molt millor que agafeu el llibre i us endinseu en aquest espai profund del poeta que confessa: “Cerco l’aigua d’un pou / molt fondo”. Al cap i la fi, l’aigua més neta de la fondària humana.

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , , | 1 comentari