En record de Víctor Compta

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018). Traductor. Estudià ciències exactes i filosofia a la Universitat de Barcelona. Es dedicà professionalment a la traducció. Als anys 80, des de la vinya del Camí de Llucmassanes on vivia aleshores, va editar la revista Druïda.

Fa poc vaig em vaig assabentar que Víctor Compta havia mort el passat mes de setembre a Sabadell, a l’edat de 67 anys. Amb ell hi havia mantingut una bona amistat durant l’època que va viure a Menorca i, tot i que feia molts anys que no en tenia notícies, sempre n’havia guardat un record entranyable. Me’l presentà l’amic comú Jordi Vivet –que ens deixava uns mesos abans– quan en Víctor havia engegat aquell projecte formidable de la revista Druïda i cercava un poeta de l’illa perquè volia que el primer número fos d’un menorquí. Els poemes havien de ser tankes que acompanyarien unes magnífiques fotografies de Toni Vidal, Lluís Real, J.M Vidal Hernández, Ricard Pla Boada, etc. D’aquesta manera vaig tenir l’honor d’encetar aquella revista que es presentava en forma de carpetes, cadascuna diferent, amb disseny de Ricard Pla i la inclusió d’un gravat original de diferents artistes. La numeració, també original, havia de seguir la seqüència d’una partida de dòmino. El doble sis, el primer número, amb un gravat de Marcel Villier, va sortir l’any 1980.

La revista Druïda va continuar fins que en Víctor, de manera inesperada, va deixar Menorca i abandonà el projecte. N’havien sortit ja quatre números, editats amb una exquisidesa i una qualitat que en feien autèntiques peces artístiques en ells mateixos i també per la implicació, en cada cas, d’artistes plàstics que els il·lustraven. El número dos, el 6/5, estava constituït per vuit narracions del mateix Víctor –no en conec cap altra obra de creació– amb uns preciosos dibuixos de Maria Casassas. El 5/2 va ser una carpeta tota d’Enric Casassas: poemes, gravat i dibuixos. Finalment, el 2/6 que en Víctor va dedicar, com deia ell, a les “patums”, contenia onze llibres de les grans figures de la poesia catalana. Alguns d’aquests poetes van cedir poemes ja publicats, altres van oferir obra inèdita. Van ser: Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet, Joan Brossa, Salvador Espriu, J.V. Foix, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Guillem Viladot, Marià Villangómez i Joan Vinyoli. Els dibuixos i gravats que els acompanyaven eren, respectivament, de Manuel Boix, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep M. Subirachs, Ricard Pla Boada, Albert Ràfols Casamada, Andreu Alfaro, Josep Vives Campomar, Guillem Viladot, Vicens Calbet i Joan Hernández Pijoan. Aquell número, realment extraordinari, seria el cant del cigne de Druïda.

A vegades havia cercat informació d’en Víctor per Internet i havia trobat ben poca cosa –una entrada a Visat.cat, una biografia a l’Ed. Arcàdia. Ell s’havia dedicat professionalment a la traducció i es veu que encara hi manca molt perquè els traductors tenguin el reconeixement que es mereixen, tot i la major visibilitat que, a poc a poc, van adquirint. I és que encara cal reivindicar la importància que tenen els traductors per a qualsevol cultura i l’aportació fonamental que fan a la seva literatura. En Víctor va traduir en català obres fonamentals d’autors com Gilles Deleuze, Lawrence Durrell, Dylan Thomas, Patrick Modiano, Lewis Carroll, Daniel Pennac, Paul Auster, Saul Bellow, Antonio Tabucchi, Mark Twain, Doris Lessing, Don Delillo o George Steiner, entre d’altres, a més d’obres de caràcter general. El 1988 li havia estat concedit, per la Institució de les Lletres Catalanes, el premi a la millor traducció en prosa pels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Durrell i el 2001 va rebre al premi Vidal Alcover de traducció per Cinc llibres de François Rabelais, crec que encara no publicats.

Fora de la traducció, l’any 2006 havia publicat La mare dels ous del calendari: breu apunt, un assaig breu sobre el temps i la mesura del temps al llarg de la història, amb nombroses referències literàries, dins la Col·lecció de Pensament Laic i Progressista de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. A Víctor Compta el vaig tractar pocs anys, però la seva amistat em va deixar una empremta inesborrable.

Un poema de C. Fages de Climent havia suggerit a Víctor el nom de la revista:

Durïda, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

L’illa inaduita (Diari Menorca, 05-03-2019)

Publicada aquesta entrada, l’amic Bartomeu Mestre em comenta que ell va comprar a Víctor Compta un número de Druïda dedicat a Ràfols Casamada. Així, hi hauria, encara, una 5a carpeta (el 6/…) de la qual jo no tenia coneixement o memòria. De totes maneres, no hauria pogut entrar dins les subscripcions normals atès que duia obra original i se’n van editar pocs exemplars ja que costava 100.000 pts. d’aquell temps. Com diu en Bartomeu, una fortuna.

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , | 4 comentaris

“Anaïs sota les voltes” de Maria Vilanova

Maria Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona), és doctora en Filosofia i Ciències de l’Educació i llicenciada en Filologia Anglesa. Com a escriptora ha publicat novel·la i narrativa, així com llibres d’assaig. Fa uns mesos va publicar la novel·la “Anaïs sota les voltes”.

Menorca és una presència important en moltes obres literàries, no només d’autors menorquins, sinó també en escriptors i escriptores que, residint-hi o no, han fet de la natura, la gent i els paisatges de l’illa el marc idoni en què transcorren les seves obres de ficció. No debades, en tant que illa, Menorca constitueix una forma de microcosmos incomparable a l’hora de narrar, de crear, de contar històries.

L’escriptora Maria Vilanova situa “Anaïs sota les voltes”, la seva darrera novel·la, en aquest microcosmos menorquí que ella coneix tan bé atès les estades que fa a la ciutat de ponent. Així, Ciutadella, sobretot, constitueix una presència constant al llarg del llibre, però també hi trobarem altres poblacions i llocs emblemàtics de l’illa i, en especial, un espai natural que esdevindrà símbol i element catàrtic de gran importància en aquesta història. Amb una trama molt ben construïda i un sòlid ofici de novel·lista, l’autora aprofita les grans possibilitats que ofereixen paisatges, objectes i personatges, en una rica arquitectura en què tot està perfectament travat. I, a més a més, amb el rerefons d’un intents correlat literari, de literatura dins la literatura, que ens farà descobrir la fosca i la llum, és a dir les virtuts i, sobretot, les misèries d’uns personatges que no es poden despendre de la força que irradien l’obra, l’entorn, i la figura d’Anaïs Nin, pols d’atracció d’ esdeveniments que l’autora relata amb gran habilitat.

La novel·la és narrada en primera persona, en forma d’un dietari on al llarg d’un poc més de tres mesos na Jana, la protagonista, anota tot allò que li succeeix, a la vegada que explora els seus sentiment i emocions, en una recerca, gairebé obsessiva, d’un passat que li havia estat velat i que la mena a descobertes sorprenents i desconcertants. Així, el lector se sent captat de bon principi per una trama que li descobrirà, a poc a poc, el fils de què es compon el teler que han teixit els diferents personatges a través d’una estructura complexa en què s’entrellacen diverses històries en un esplèndid conjunt de relacions i interdependències.

Per una banda, tenim la història de la protagonista, més afectada del que ella mateixa podia preveure per tot allò que descobreix. D’altra banda, tenim la història familiar que es revela plena d’ocultacions, d’episodis impensats, de sospites. I, finalment, tenim el fort lligam que tant la protagonista com abans la seva mare estableixen amb l’obra i la vida d’Anaïs Nin que exerceix una influència, a estones malaltissa, sobre elles dues. L’Anaïs, situada sota les voltes de Ciutadella, en un ambient on tothom es coneix i tot se sap, proporciona encara més profunditat psicològica a la novel·la, ja que les dues dones s’emmirallen en l’obra i les reflexions d’aquella autora que, a vegades, sembla condicionar les seves pròpies decisions.

En l’obra, Menorca, el paisatge, la gent, i també el lèxic i la fraseologia de l’illa reproduïts en els diàlegs amb els personatges menorquins, és el gran marc on succeeix aquesta intensa i emotiva història que tracta de les complexes relacions familiars i, en especial, la que s’estableix entre un pare i la seva filla, en especial, com és el cas, quan la mare ja no hi és. Un magnífic relat que té com a contrapunt la figura d’Anaïs Nin i els seus dietaris.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 19-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les guerres de l’Àngel

“Les guerres de l’àngel”, publicada sota el pseudònim de Capità Tiranya, va ser editada en paper l’abril del 2018 per Amazon. L’autor es va donar a conèixer amb aquesta primera novel·la que sorprèn per la seva maduresa narrativa.

Em faig ressò, amb considerable retard, d’una novel·la que es va publicar fa prop d’un any i que ara ja va per una segona edició, sens dubte una mostra de la seva qualitat i de la bona rebuda que ha obtingut a pesar que va ser editada –en paper– per Amazon i que només es pot adquirir a través d’aquesta plataforma. Em referesc a “Les guerres de l’àngel” que va sortir sota el pseudònim de Capità Tiranya, un nom sorgit, com explica el mateix autor, a partir del llibre “Tiranya al vespre” del poeta Joan F. López Casasnovas, que en va ser també professor, i a qui, a les primeres pàgines, dedica una nota de reconeixement. Poc temps després de ser publicada la novel·la, el mateix autor va revelar la identitat que s’amagava rere el pseudònim i, per tant, també en podem deixar constància. Es tracta del ciutadellenc Carles Quetglas Jansà que va sorprendre per la maduresa i la ben resolta construcció d’aquesta obra a pesar de ser el primer llibre que publica.

L’autor ha sabut arriscar, i se n’ha sortit de manera notable, situant l’acció en diferents plans temporals i d’espai, entrecreuant unes històries que han de completar el fil argumental en un final ben travat i, a més a més, amb la inclusió de diàlegs vius i profunds de caràcter filosòfic que mostren l’habilitat de Quetglas a l’hora de captar el lector també en aquest aspecte, essencial en la història narrada, en la comprensió dels personatges i en la defensa que fa el llibre dels valors de l’amistat i el respecte per damunt de diferències ideològiques i religioses, del diàleg com a forma de coneixement i reconeixement de l’altre, de la construcció de ponts per a  la convivència lluny de la confusió dels que aixequen torres de babel o dels que s’imposen per la violència. En aquest sentit, la novel·la presenta una reflexió valuosa que té el mèrit de constituir part indissoluble de l’argument.

La trama es desenvolupa a partir de la descoberta per part del periodista Jonas Karlsson i Mitjans, fill de pare suec i mare catalana, d’una esquela publicada a “La Vanguardia” l’any 1957 que tot d’una li fa sospitar que podria ser falsa. Esperonat per aquesta idea intentarà investigar, amb l’ajuda d’un bon amic de noranta anys, que és com la figura d’un pare per a ell i que el podrà relacionar de manera adequada, la història que hi pot haver rere la publicació de l’esquela. A partir d’aquí iniciarà un recorregut que també el farà viatjar a Menorca a la recerca d’una informació que, creu, es podria trobar a l’illa. Estructuralment, aquest pla de la novel·la està narrat en tercera persona, mentre que un altre pla, narrat en primera persona, se situa a Maó, a les bodegues del vaixell Atlante l’any 1936, en plena Guerra Civil, on es troben dos presoners, un periodista català resident a l’illa, Ferran, que després serà el fundador del Diari Menorca, i un alemany, de creences i conviccions oposades, que estableixen un ric diàleg i, a través d’ell, arriben a una amistat profunda a pesar de les diferències.

El presoner alemany, Engel Tonstein, abans de fugir de l’Alemanya Nazi catedràtic de filosofia a Colònia, és el personatge que dona títol a la novel·la, atès que coneix l’experiència de tres de les guerres que sacsejaren el segle XX: la I Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. El diàleg que pot establir de manera fluïda amb Ferran es deu el fet que Engel parla perfectament en català, gràcies a l’amistat amb una família de Barcelona. Amistat que ja procedeix dels pares respectius, llibreter l’un i important editor a Alemanya l’altre que, gràcies a aquell, publica per primera vegada una traducció de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer en alemany, obra que també té la seva importància en la novel·la que, justament, inclou a l’inici una cita del poema de Mn. Cinto: “S’aterra el castell d’hòmens, del puig de puig que alçaren / ab los blocs, en horrible cascada a capbussons…” Es tracta, en definitiva, d’una novel·la de lectura molt recomanable.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 05-02-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Joana de Vigo: la Il·lustració amb nom de dona

Joana de Vigo i Squella (Ciutadella, 1779-1855), nascuda en el si d’una família aristocràtica, il·lustrada i enciclopedista, va traduir al català diverses obres franceses de l’època. A la foto, els actors de La Trup que han posat en escena la seva traducció de la tragèdia “Ifigenia a Tàuride”.

Hem de felicitar efusivament La Trup per la funció, dissabte passat, d’Ifigenia a Tàurida, primer de tot pel treball excel·lent dels actors i l’austera i intel·ligent posada en escena que han duit a terme i en segon lloc per la lloable tasca de representar el teatre dels nostres clàssics del segle XVIII amb el respecte, el gust, la cura i la professionalitat que ha demostrat la companyia en cada ocasió que ho ha fet. Sota l’eficaç direcció de Montse González, Enka Alonso, Agnès Romeu, Josep Orfila, Àlvar Triay i Ramon Bonvehí, molt ben situats en el respectius papers, van transmetre la intensitat i dramatisme dels personatges de la tragèdia d’una manera impecable, donant-los vida amb total credibilitat. A pesar de les evidents dificultats d’una obra d’aquestes característiques, s’ha de destacar també l’acurada dicció dels actors i l’escrupolosa fidelitat al text de la traducció de Joana de Vigo en un exemple de rigor, respecte i treball meticulós.

Claude Guimond de la Touche, un il·lustrat francès, havia estrenat Iphigénie en Tauride el 1757 amb un gran èxit. Única tragèdia d’aquest autor, va ser molt representada a França i es va imprimir diverses vegades durant 50 anys. En aquesta obra es va basat també Gluck per fer-ne una versió operística. No sotmesa a l’absolutisme borbònic ni a la censura inquisitorial, la Menorca de la Il·lustració estava completament al dia de la cultura, l’estètica i el pensament europeus del moment i moltes traduccions de dramatúrgia francesa o italiana arribaren al públic menorquí gràcies a les traduccions al català de Febrer i Cardona i, sobretot, Vicenç Albertí, a part de la producció pròpia amb els grans drames de Joan Ramis. Però el que potser resulta més admirable d’aquesta traducció és constatar com Joana de Vigo, en un moment en què tan difícil ho tenien les dones per poder participar activament en la vida cultural, s’incorpora al moviment il·lustrat amb una sèrie de traduccions del francès realitzades amb un gran coneixement i qualitat, com es posà de manifest en la representació d’Ifigenia a Tàulide magníficament traslladada en vers al català culte de l’època. Ho expressa així Josefina Salord, gran estudiosa del moviment il·lustrat menorquí: “La novetat se situa en el fet, inèdit, que es tracta d’una dona, Joana de Vigo i Esquella… pertanyent  a l’aristocràcia ciutadellenca, amb la qual cosa eixampla per partida triple –de gènere, de classe i de situació geogràfica–l’abast de la Il·lustració menorquina i, amb ella, de la que va afectar el conjunta de la cultural catalana.” (Article a Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme, Volum II. UIB, IEB, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, IME, 2013)

Joana de Vigo va ser coneguda tardanament fa uns anys gràcies a l’inventari del fons documental Carreras, dipositat a l’Arxiu Diocesà de Menorca, en què figuren els seus papers. De les traduccions que va realitzar es desprèn que havia rebut una formació notable com demostra el seu domini de la llengua i la literatura franceses. L’única aportació de caràcter teatral realitzada per ella és aquesta Ifigenia a Tàulide, ja que les altres traduccions es basen en assaigs de caràcter històric i de viatges, la mitologia i la filosofia moral. Els seus manuscrits, de lletra elegant i clara, es poden veure aquests dies a l’exposició que es troba a la Casa de Cultura de Ciutadella. Una notícia excel·lent, i motiu de celebració, és que la seva Ifigenia a Tàurida sortirà publicada en poc temps per Edicions de l’Abadia de Montserrat, La Universitat de les Illes Balears i l’Institut Menorquí d’Estudis, en edició de Maria Paredes i Josefina Salord. Així s’incorpora a les obres ja publicades dels il·lustrats menorquins gràcies a la feina, impagable i imprescindible, de recuperació d’aquest llegat cultural que du a terme l’IME en coedicions que en permeten una bona distribució i en redueixen els costos.

Ifigenia a Tàurida és una obra que denuncia el fanatisme religiós, la intolerància i l’abús de poder, contra els quals es rebel·la la protagonista en defensa de la “llei de la naturalesa”, la raó, la llibertat, i la dignitat humana (“Oh binificis inesperats! Jo conec los déus. / La llei de la naturalesa és, doncs, la llei de los cels”). Com es diu en el programa de mà, el drama té una gran actualitat “quan tantes injustícies tornen a colpir-nos sota la forma d’altres nàufrags que, com Orestes, arriben a les costes mediterrànies tan inhòspites i inhumanes”. Amb motiu d’aquesta estrena, Ismael Pelegrí ha escrit una entrada de lectura molt recomanable al seu blog de Xalandria “El drama dels nostres clàssics teatrals”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 22-01-2019)

Publicat dins de Premsa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

El llegat de Traginada

Moment final de l’homenatge a Traginada. La fotografia, feta amb el mòbil des de molta distància és de molt mala qualitat, però no en tenc d’altra.

Amb el teatre ple i l’aire dels grans esdeveniments es desplegava, esplèndid i amb un gran treball d’Annabel i Joan Carles Villalonga en l’organització, arranjaments musicals i posada en escena, el llegat, inoblidable, estimulant, fructífer, que va deixar Traginada en la música tradicional i la cultura de l’illa, en el cor de mols menorquins que van viure aquella època gloriosa de la segona meitat dels setanta, en l’imaginari col·lectiu. No crec que gaire vegades un grup de la durada de poc més de tres anys hagi pogut deixar l’empremta inesborrable i el sentiment que va deixar Traginada entre la gent. Amb un esplèndid conjunt de veus i unes característiques tan pròpies com l’ús de teclats i altres instruments moderns, amb un timbre i un estil inconfusibles, van tenir la virtut de fer reviure les cançons de la terra, és a dir de fer que la gent les tornés a cantar i les tornés a transmetre al seus fills, de sembrar una llavor perquè grups posteriors en poguessin fer també noves versions, d’il·lusionar i fer vibrar el públic que sempre omplia els seus recitals, d’afirmar, en fi, amb aquell punt imprescindible de rebel·lia, un menorquinisme incloent, vital, respectuós, conscient dels seus referents i de la cultura catalana a la qual pertany l’illa. Traginada era l’entusiasme, la passió, el treball ben fet, la vibració que s’expandia mitjançant els seus sons, les seves veus.

L’ampliació del trio inicial format per Paco Bagur i Ramon i Joan Saura, vingué de la mà dels recitals de poesia dels Mussols i, per tant, el vaig poder viure de primera mà, amb aquella força que emanava l’esperit sempre creatiu de Jordi Vivet, en el centre no només d’aquells recitals, sinó també de les cercaviles plenes de color i alegria, de les festes populars i les obres de teatre, en què participava, com a peça fonamental, imprescindible, Traginada. Avui, alguns dels amics que van participar en aquell esclat han creuat ja el riu Aqueront, però van ser ben presents en la vetlada, en el record de molts de nosaltres, en les imatges que es van projectar. El mateix Jordi Vivet, Francesc Calvet, Tino Pons, Ernest Pagès, Víctor Compta…, companys de projectes i aventures, companys de l’entusiasme col·lectiu amb què sortíem, joves i decidits, de la llarga nit del franquisme.

En el concert de la diada de Menorca, en l’homenatge a Traginada, hi havia molta emoció, molt de record, fins i tot escadusseres –o no tant– llàgrimes provocades per la nostàlgia, és cert, però n’hi havia molt més. Hi havia la cultura viva de l’illa, l’energia de les generacions joves que han actualitzat aquell llegat i l’han tornat a fer present en els seus treballs. Així vam poder gaudir de les excel·lents versions que ens oferiren Anna Ferrer, Maria Camps, Clara Gorries, Cris Juanico, Guillem Soldevila i Miquel Mariano, acompanyats dels cors formats per Joan Carles Villalonga, Edu Cendán, Anna Gener i Alícia Coll i els músics Annabel Villalonga, Nicolau Espinosa, Pablo Millás, Moisès Pelegrí i Àngel Gelabert, tots ells en un magnífic, brillant, intel·ligent treball interpretatiu del repertori de Traginada. I hi havia també, n’estic segur, en el pensament de molts, la consciencia de la necessitat de recuperar en aquests temps grisos, líquids o gasosos, com se’n vulgui dir, que coven les noves amenaces de l’autoritarisme, de l’odi a les minories i a la diversitat, a la dignitat humana, a la pròpia llengua, de recuperar, deia, l’esperit aquell d’optimisme, energia, generositat i projecció cap al futur que coneguérem i poguérem viure a l’època de Traginada i que s’empeltava en les nostres fibres com ho tornava a fer en escoltar el concert del Principal.

La sorpresa final amb la presència d’en Paco i els germans Saura (i l’inicial amb la cançó de llaurador interpretada rere la cortina pel mateix Paco), la presència en la darrera cançó de la resta de membres de Traginada, acabaren d’arrodonir una festa inoblidable, un espectacle carregat de sentit que el públic, dret, emocionat, reconfortat, va premiar llargament. No tothom qui ho hauria desitjat va poder aconseguir entrada a pesar de les dues sessions que es van programar. Seria molt desitjable que el recital s’emetés, íntegre, a IB3 a fi de poder arribar a tota la gent que l’hauria volgut viure en directe i de tots els assistents que el voldríem reviure. No puc acabar sense felicitar efusivament, i agraït, el conseller de cultura, Miquel Àngel Maria, per la feliç iniciativa de dedicar el concert institucional de Sant Antoni a homenatjar Traginada, just després de 40 anys de la publicació del primer disc del grup. Així com em plau de recomanar la lectura de l’entrada sobre l’esdeveniment que ha escrit Isma Pelegrí al seu blog de Xalandria.

Gràcies a un comentari a aquest post m’adon que no he posat els noms de tots els components de Traginada. Després del trio inicial, i ja quan es va donar a conèixer amb la formació completa la primavera de 1977 en el segon recital dels Mussols a la sala de cultura que tenia Sa Nostra as Castell, el grup va comptar sempre amb 10 components. Fins al primer disc, editat el 1978 van ser: Artur Bagur, Paco Bagur, Elena Comeche, Martina Garriga, Niní Garriga, Josep Mercadal, Elena Pérez, Lluís Reynés, Joan Saura i Ramon Saura. Després del primer disc, per raons familiars i de residència, na Martina Garriga va deixar el grup i va ser substituïda per Mari Pau Bagur. Aquesta va ser la formació fins que Traginada es va dissoldre.

Publicat dins de Dietari | Etiquetat com a , , | 2 comentaris