Les vetes de vida de Llucia Palliser

Llucia Palliser (Maó, 1971), poeta, narradora i activista cultural, acaba de publicar “Cada veta de vida”, el seu primer llibre de poesia, a l’editorial Stonberg. Hi trobam una veu d’una esplèndida maduresa que presenta una obra rodona, intensa i fondament reflexiva.

Els humans tenim la necessitat d’ordenar, de classificar, tant la realitat que ens envolta com la pròpia trajectòria vital. Les fases, les etapes del que hem viscut, d’allò que ens ha succeït, dels canvis que s’esdevenen amb l’edat i les circumstàncies, les relacions amb els altres, les transformacions del cos. No només per comprendre, sinó per imaginar que tenim un cert control sobre les coses que ens passen, sobre l’esdevenir del temps, malgrat la crua consciència d’aquesta fal·làcia. Aquest és el tema principal, i de retop el pas del temps, que vertebra el llibre Cada veta de vida que acaba de publicar Llucia Palliser. Una temàtica que, com en una declaració d’intencions, figura ja el en primer poema, titulat amb la fórmula clàssica “Incipit”, i que troba la conclusió de forma descarnada, però rodona, en un breu, irònic i magnífic epíleg escrit a la manera d’un haiku.

Amb Cada veta de vida, Llucia Palliser, que no ha tingut pressa a publicar, ens ofereix un primer llibre de poesia d’una esplèndida maduresa, de fonda reflexió, d’una remarcable força expressiva i amb un estil ja ben propi, assolit al llarg dels anys d’escriure poesia i de moltes i ben païdes lectures. Aquesta força expressiva prové, d’una banda, del tractament de la llengua i del lèxic utilitzat; de l’altra, de la potència de les metàfores i de l’ús d’imatges contundents. Ric en referències literàries, sovint del món llatí o grec, i escrit en general sota la forma del poema breu que cerca dir tan sols allò que és essencial, és un llibre que demana una lectura lenta i que convida a rellegir i a meditar. Jordi Roig, en el pròleg, parla d’un “llibre rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla.”

Cada veta de vida està estructurat en sis parts, cadascuna diferent, però unides per un fil comú que és el pas del temps i també per aquella idea de l’ordenació en fases del recorregut vital. La primera part es titula –en francès– “Les phases de la lune” i està escrit en clau eròtica i amb imatges força suggeridores. La segona part, titulada Duel, presenta un vers lliure de considerable llargada i tracta del dolor, del mal infligit, les ferides, el desamor, d’una “sement pútrida” de la qual cal renéixer. A continuació “Somnus” tracta de les fases del son, des dels pensaments i records que es presenten a l’hora de la dormició a les imatges produïdes pels somnis en el son profund. A la quarta part, “Purgationibus mulierum”, ens trobam amb quatre sonets que tracten d’un tema que és poc habitual trobar en els llibres de poesia: la menstruació i, per tant, també de l’etapa en què la dona té la capacitat de concebre, i la deixa final. La secció següent es titula “Primun non nocere”, (primer no fer mal) un adagi llatí, però atribuït en origen a Hipòcrates, que s’utilitzava en el camp de la medicina, però que la poeta aplica al món interior, a la relació que s’estableix entre persones; “primer no noure” que es repeteix, de manera anafòrica, com a primer vers de tots els poemes d’aquesta part. El llibre es tanca amb 7 bells poemes que parteixen dels diferents moviments de la segons suite BWV 1005 per a violoncel sol de J.S. Bach. Les fases d’aquesta suite tanquen el recorregut per aquestes vetes de vida i ho fan de manera contemplativa i asserenada com si la poeta es deixés endur plàcidament per un moviment fugat abans del desassossec final.

No voldria acabar sense fer esment de l’encertat simbolisme de la coberta i de les imatges interiors, totes elles creacions de l’artista Enric Servera a partir dels poemes del llibre, i tampoc sense citar un dels poemes de la cinquena part d’una magnífica i potent expressió metafòrica:

“primer, no noure
enroscada al ventre, porto la tènia
que em fecunda l’ànima d’angoixa
amb quaranta-nou tiges d’esbarzer.”

L’illa inaudita (Diari Menorca, 10-11-2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s