L’espai profund de Lluís Calvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) guanyava amb “L’espai profund” la darrera edició del Premi Carles Riba de poesia.

He seguit la trajectòria de Lluís Calvo des que va publicar Estiula i he pogut constatar el treball de renovació i de recerca constant que presenta a cada nou llibre. Aquesta característica em fa pensar en J.V. Foix quan es definia com un investigador en poesia, perquè l’obra de Calvo representa també una exploració sobre el recursos, les possibilitats, l’estructura del llenguatge poètic, efectuada sempre des la precisió i el rigor, tant des d’un punt de vista formal com lingüístic. Ara bé, l’elaboració d’aquest corpus que es construeix de manera prolífica, mitjançant una escriptura que sembla no admetre pauses, es fa també des d’una gran coherència i amb un segell inconfusible.

Amb L’espai profund, editat per Proa, Lluís Calvo guanyava el passat mes de desembre el Premi Carles Riba. El llibre venia després de la publicació d’Ancestral (Jardins de Samarcanda), amb el qual presenta clares diferències, ja que aquell és un llibre de múltiples formes poètiques, de poemes més llargs, sovint d’una notable narrativitat, amb més exuberància verbal i profusió de recursos literaris, mentre que L’espai profund està constituït per poemes més curts que, amb una voluntat de síntesi, mostren una escriptura més condensada, sòbria, una expressió més decantada cap a l’essencialitat.

El títol del llibre fa referència a l’espai desconegut que es troba més enllà de les galàxies visibles, com indica una cita de Twin Peaks 2, dirigida per David Lynch: “entre les meves tasques hi ha el manteniment dels monitors d’observació de l’espai profund, de galàxies més enllà de les nostres”. Però l’espai del poeta és el món interior, el camí d’una intensa introspecció, d’una observació de la matèria fonda de què som fets –amb zones també desconegudes, inquietants– i que conforma a la vegada la nostra relació amb els altres i amb el món. Així, en aquesta navegació interior, “com les galeries del record profund” de Josep Carner (una altra de les cites que encapçalen el llibre) no hi manquen les referències filosòfiques i a l’espiritualitat, tant de caràcter occidental com hinduista. Així, per exemple, l’al·lusió cartesiana al poema “Fam”:

“No diguis pas: jo penso, ans mira el viure
del pròfug que s’esmuny i del sofrent”.

La referència al pa i el vi del Nou Testament a “Aparició” (“Jo et rento els peus / i recompto els morts.”) o el pas de Jesús sobre les aigües del Tiberíades i la por de Pere, en la tradició judeocristiana; però també a Shiva-Pashupati, el senyor de les bèsties, que representava el vincle sagrat entre els humans i els animals, en la tradició antiga de la Índia. I en aquest darrer sentit cal dir que la poesia de Lluís Calvo, tot i ser polièdrica, té sempre un caràcter tel·lúric, amb una gran presència de la natura que sovint es concreta en el lèxic, a vegades fins i tot amb mots d’ús molt localitzat, com en el cas d’aligart; en els noms del món vegetal, com la rèvola o l’el·lèbor; del mineral. I aquí convé comentar que Lluís Calvo, a més a més, utilitza un català esplèndid, de la terra, com diu el poema “Llar”:

“que parli llatí
i català abellaire,
terrancós,
i dugui així el nom
de les hores plaents”

Així, el poeta, alquimista del llenguatge, es pot permetre incloure, de la manera més natural, qualque arcaisme com “almosta”.

Construït amb un gran rigor formal, L’espai profund tracta temes com la llibertat, el pas del temps, la incertesa, la presència de la mort, des d’una òptica vitalista i sense deixar de banda formes de resistència i afirmació de l’individu. En aquest darrer sentit determinats poemes estan clarament relacionats amb l’assaig L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, (Ed. Arcàdia), publicat l’any passat. En aquell llibre podem llegir, per exemple: “Vagarejar és un art. Amb una doble orientació: caminar sense destinació i sortir de les rutes que marquen els tràfecs quotidians. Dues coses que poden anar plegades i que es corresponen amb una cartografia d’accions i de silencis, de descobertes i exploracions”. A L’espai profund, Calvo reprèn algunes d’aquelles idees: “Extraviar-se és un art”; “Ho amago tot / per no donar / pistes al llop”; “Prô m’alço i corro i faig camí. / I endins del cor la terra canta”; o en títols com “Vagareig”.

Si parlàvem abans d’una voluntat de concisió, de condensació, hem de remarcar també la bellesa amb què Calvo treballa l’expressió poètica, a vegades amb contundència i altres amb una notable delicadesa. Vegeu, per exemple aquests versos:  “Tu m’ets la font i jo et soc l’aigua amiga. / De quin paratge vens, que et dic amor?”  o, per posar només dos exemples, “Plegats farem / una gramàtica dels somnis”. El llibre és ric, com és habitual en Lluís Calvo, de múltiples referències culturals que poden anar des de la mitologia, passant per l’edat mitjana als escriptors que l’acompanyen o, com hem vist, al món del cinema. En aquesta ressenya són molts els versos que m’hauria agradat citar, però serà molt millor que agafeu el llibre i us endinseu en aquest espai profund del poeta que confessa: “Cerco l’aigua d’un pou / molt fondo”. Al cap i la fi, l’aigua més neta de la fondària humana.

Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’espai profund de Lluís Calvo

  1. margarita ballester ha dit:

    Moltes gràcies Pere per aquesta lectura del nou llibre de Lluís Calvo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s