50 anys del Price del poetes

Fotograma de la pel·lícula “Poetes catalans” de Pere Portabella.

El 25 d’abril de l’any 1970 es va celebrar, per primera vegada després de la Guerra Civil, i gràcies a una maniobra per sortejar la censura, un recital de poesia catalana que va aplegar alguns dels més destacats poetes del moment. Es va fer, a les 10.30 de la nit, al Gran Price, el temple de la boxa de Barcelona on també es practicaven altres esports o es feien festes i balls. La sala era situada a la cantonada del carrer Floridablanca amb Casanova i va tancar a finals de 1972 després de més de 35 anys d’existència. Per al recital es va disposar el quadrilàter central amb una escenografia de Frederic Amat, aleshores deixeble de Fabià Puigserver, muntada de forma precària, ja que no es disposava de recursos econòmics, amb unes tarimes de fusta de l’Ajuntament que es van aconseguir mitjançant contactes extraoficials. L’acte, una fita en la lluita antifranquista, aplegà més de 3.000 persones que van pagar una entrada entre 25 i 150 pessetes. La recaptació va ser destinada als presos polítics de l’època.

Programa de mà del festival

El festival estava estructurat en tres blocs diferents. A la primera part, un grup de rapsodes, entre els quals figuraven actrius i actors com Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Carme Sansa o Ernest Serrahima, entre d’altres, recitaren poemes d’una seixantena de poetes dels Països Catalans. La segona part va consistir en un homenatge a cinc figures ja desaparegudes: Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarra. Finalment van recitar els poetes Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabra, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedes, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. Una absència destacada, no se sap perquè, va ser la de J.V. Foix que, tanmateix, figurava en el programa de mà. I també la de Josep Carner, que en aquell moment es trobava de visita Barcelona per primera i única vegada des que va emprendre l’exili, ja molt envellit i en un viatge trist i dissortat. Moriria poc després de retornar a Brusel·les. Aquest episodi ha estat molt ben recollit a la novel·la Retorn de Carles Casajuana (Columna, 2017).

El Gran Price de Barcelona.

Podem observar com, entre els poetes presents, només hi figurava una dona, Rosa Leveroni, cosa que avui seria impensable, però lamentablement en aquella època les poetes eren poques i encara poc visibles. També ens podríem fixar en els representants de fora del Principat, només dos: Jaume Vidal Alcover (que vivia a Barcelona) i Josep M. Llompart (militant en tots els actes possibles tant a Mallorca, com fora de l’illa). Els qui dugueren el pes de l’organització van ser els poetes Joan Colomines, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú en una època en què muntar un esdeveniment com aquell, catalanista i subversiu, a més d’arriscat, no resultava gens fàcil. I és que tot i l’innegable protagonisme de la poesia i de l’excel·lència i rigor literari de tots els participants, el festival era clarament un acte reivindicatiu, cívic, de resistència i d’afirmació cultural, però també política. En l’ambient surava l’emoció i un gran caliu i els crits de “Llibertat!” i, de tant en tant, “Amnistia!” es mesclaven constantment amb els aplaudiments als poetes. És significatiu veure Joan Oliver des de la tarima animant el públic després de recitar el poema “Corrandes de l’exili” i corejant les consignes.

Cartell del festival de Josep Guinovart

La paraula poble i  popular, que ara ha pres unes connotacions que no tenia el 1970, surten de manera molt destacada tant en la presentació de Joan Colomines (poeta que militava en l’anomenat realisme social) com en la cloenda de Joan Oliver. En reflecteixen molt bé el to aquestes paraules extretes del parlament de Colomines: “L’acte d’avui és un acte de solidaritat.  La poesia entre el poble, aquest és un aspecte d’un món més just. Que cadascú faci allò que li sigui dat fer per aconseguir-lo, aquest món. Que no comptin ni els sacrificis, ni el dolor, ni les vexacions, ni les hores gastades. Vosaltres a lluitar i nosaltres també. Tots plegats en aquest nus solidari que aquesta nit de poesia i de civisme ens assegura”. El mateix Colomines, en el llibre de memòries El compromís de viure (Columna, 1999), ho recordava així: “El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte inenarrable, que innovava una nova estratègia de lluita oberta, combinada amb una gran rigorositat literària”.

D’aquell festival en queda un testimoni visual impagable: una pel·lícula que Pere Portabella va rodar de forma clandestina, ja que estava prohibit introduir càmeres o altres aparells enregistradors en el recinte. Per aconseguir-ho, tres o quatre dies abans del recital es va dur, d’amagat, un equip bàsic al Price i d’aquesta manera tenim avui un document d’un gran valor històric i emotiu que podeu veure en streaming a Filmin. Té una durada de 26 minuts i, evidentment, no conté tot el festival. Hi ha la presentació i la cloenda i es recull la lectura de sis poetes: Agustí Bartra (només en part), Pere Quart (Joan Oliver), Salvador Espriu, Joan Brossa, Francesc Vallverdú i Gabriel Ferrater. És una llàstima no tenir-ho  tot, és cert, però hem d’agrair l’arriscada acció de Portabella per conservar aquell moment únic i impressionant.

El mes de maig de 1975, ja cap al final, encara amb sang, de la dictadura, els joves de la generació dels 70 prendrien el relleu d’aquell festival amb el Gespa Price, organitzat al campus de la Universitat de Barcelona per Vicenç Altaió i Jaume Creus. Pel que fa a Menorca, en aquella època de joves estudiants universitaris menorquins a Barcelona, pens que el festival del Price –puc anar equivocat–  es podria trobar a l’origen del muntatge poètic que l’estiu de 1972 va presentar la companyia Delfín Serra, dirigida aleshores per Gonçal Pons, a la discoteca Mànix de Ciutadella i a la sala de festes Sa Tanca de Sant Lluís, sota el títol “Poemes de l’home per a l’amor i el poble”. (Un dia convindrà recordar-lo). Quatre anys més tard, vindrien els recitals dels Mussols.

És imprescindible fer memòria d’aquestes coses i sobretot difondre-les entre les generacions que no les van viure. Conèixer d’on venim; saber tot el que va costar assolir la llibertat que alguns volen coartar; mantenir una certa normalitat, tan sovint amenaçada, per a la nostra cultura i la nostra llengua; entendre, en fi, la fragilitat de tots aquests drets si no els sabem defensar. Venen temps difícils i un dels danys col·laterals de la pandèmia serà molt probablement  l’increment dels populismes i el reforçament, ja de si prou preocupant, en l’ascens de l’extrema dreta. El coneixement de veritat, la memòria no falsejada o manipulada, la raó enfront del prejudici en poden ser bons antídots. Avui, aquell recital del Price constitueix un exemple de dignitat, de coratge, de compromís, de solidaritat i l’inici d’un camí que després molts altres hem continuat en condicions incomparablement més favorables. Des d’aquí un homenatge a tots aquells que hi participaren i el feren possible.

PS. Llegiu, més avall, el comentari de Bartomeu Mestre que era al festival i aporta una valuosa informació que jo no tenia.