En el cinquantenari de la mort de Josep Carner

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Enguany es compleixen els 50 anys de la mort de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970). Poeta, prosista i traductor, renovador de la llengua i la poesia catalanes i dotat d’un extraordinari domini lingüístic, és una de les grans figures literàries en llengua catalana.

Fa uns 50 anys que m’acompanya un dels primers llibres que, al llarg del temps, han constituït la meva biblioteca. Un llibre especialment estimat de més de 1.300 pàgines, editat per Editorial Selecta en paper bíblia, que va ser el magnífic regal d’un bon amic. Es tracta del volum Obres completes. Poesia – Prosa – Teatre de Josep Carner, publicat per Editorial Selecta l’any 1968. Aquesta era una segona edició del corpus poètic carnerià que s’havia editat el 1957 sense la producció en prosa i que s’enriquia amb tres nous llibres. D’aquesta manera quedava fixada definitivament la revisió profunda que havia fet l’autor de la seva obra amb una voluntat clarament manifestada en el pròleg del llibre Llunyania: “Altrament, goso pensar que tinc, com qualsevol altre que em llegeixi, el dret de jutjar-me, però reivindico com un privilegi particular el de la meva esmena, tot i saber que no la puc escometre sinó a la llum d’un cert estat de consciència en un cert moment”. Així, el 1957, l’autor realitzava una nova ordenació dels seus poemes amb una triple revisió: de llengua, d’estil i de concepte poètic, com manifestava Marià Manent en el pròleg de 1968. A finals del 2016, Jaume Coll va emprendre una meticulosa edició crítica de l’obra carneriana que en principi ha de constar de 8 volums. Certament un projecte absolutament necessari que, tanmateix, tal com està plantejat, em sembla poc respectuós amb la voluntat de fixació que va manifestar Carner.

La figura de Josep Carner, més enllà del mite i en part potser per l’absència del país, ha estat sovint maltractada. Alguns l’han qualificat de “poeta lleuger” o l’han ignorat, cosa que no fa sinó manifestar la manca d’una lectura profunda i de comprensió de l’evolució d’una obra certament prolífica que s’inaugurava el 1906 amb Els fruits saborosos, llibre emblemàtic del noucentisme. La poesia de la primera època es mostrarà amable i, si voleu, despreocupada, però amb la maduresa es tornarà més profunda, desolada i escèptica amb llibres com Llunyania, Absència o Nabí que és un dels grans poemes europeus del seu temps. Gabriel Ferrater, poeta i crític lúcid i de gran intel·ligència, deia de Carner que “entre tots els poetes catalans és, certament, el més fonamentalment desesperat” i, tot referint-se al període que va dels segles XVI a principis del XIX, afirmava: “Carner va realitzar, realment, aquests tres segles de poesia que ens mancaven, i en aquest sentit ha estat a la base de tots els poetes catalans, sense excepció, que han vingut darrere d’ell”.

Josep Carner va ser un escriptor molt precoç que als 12 anys va començar a col·laborar en diverses publicacions literàries i en premsa. Molt prest va demostrar que posseïa un extraordinari domini de la llengua i dels recursos tècnics de la poesia. Dotat d’una gran capacitat de treball, va ser generador de projectes culturals i dirigí algunes de les revistes més importants de l’època. Va fer de pont amb els poetes de l’Escola Mallorquina i, a més, de produir una abundant obra poètica va traduir al català autors com Dickens, Shakespeare, Molière, Mark Twain, La Fontaine, Daniel Defoe i Lewis Carroll, entre d’altres, així com unes versions de poesia xinesa. Llicenciat en Dret i Filosofia i lletres, l’any 1920, ja amb una família formada, no troba prou estabilitat econòmica i fa oposicions al cos diplomàtic. A partir d’aleshores inicia un periple que el durà per diversos consolats –Gènova, Costa Rica, Beirut, ciutat on mor Carmen de Ossa, la seva primera esposa el 1935, o París, entre d’altres. En la seva funció, Carner es mantingué fidel a la República i després de la Guerra Civil va ser expulsat del cos diplomàtic. Així, acompanyat de la segona esposa Émile Noulet, començarà el seu llarg exili, primer a Mèxic, on exerceix de professor, i després, una volta finalitzada la Segona Guerra Mundial, a Brussel·les on ensenyarà llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. El 1970 complia el seu desig de tornar a veure Catalunya en una curta visita de dos mesos. Moria pocs dies després de retornar a Brussel·les.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-02-2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s