“Ben lluny d’Eivissa” del poeta Michel Bourret

Michel Bourret Guasteví, nascut al nord de França el 1959 però amb arrels menorquines, poeta i traductor, professor de llengua i literatura catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà, acaba de publicar, entre d’altres, el llibre de poemes “Ben lluny d’Eivissa”

En poc temps el poeta Michel Bourret ha publicat diversos llibres de poesia en català i en francès, disponibles a Amazon, en què recull una part de la intensa escriptura de poemes que sovint podem llegir al seu blog atzavaraflorida o també al seu mur de Facebook, Fa pocs dies Ponç Pons, en un magnífic article en aquest mateix diari, parlava del volum Per mots i carrers publicat en edició bilingüe català-francès i que té també traducció castellana de Dolors Poch. El darrer recull que el poeta ha duit a impremta ha estat Ben lluny d’Eivissa que conté 40 poemes, en aquesta ocasió només en la versió original en català.

Michel Bourret Guasteví, catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes a les universitats de Montpeller i Perpinyà i membre de l’Institut Menorquí d’Estudis, és nebot-net del poeta menorquí Gumersind Gomila que de jove va emigrar a Perpinyà amb la seva família. Fill de mare maonesa, dona d’una gran vitalitat que encara conserva la llengua de l’illa, Bourret manté una forta relació amb Menorca que s’ha incrementat els darrers anys tant en visites com en estudis, conferències i amistats. Savi, de caràcter obert, afable i generós, té una gran facilitat per relacionar-se amb la gent, cosa que li ha permès establir una gran xarxa de relacions tant amb persones del món cultural com d’altres àmbits. Arran del meu interès en el seu oncle poeta, també tenc el privilegi de comptar amb la seva impagable i fecunda amistat.

A Ben lluny d’Eivissa, un llibre que a pesar del títol no guarda relació amb l’illa pitiüsa, Michel Bourret mostra la seva intel·ligència i sensibilitat a l’hora de captar i transformar en matèria poètica el transcurs de la vida diària, de consignar amb precisió, mitjançant una poesia despullada de retòriques, les sensacions, els pensaments, les contingències i paisatges que conformen el dia a dia del poeta. Una mirada atenta i observadora, bondadosa i plena d’empatia, que ens parlarà de l’amistat, de l’amor, d’itineraris diversos, del record i la memòria, de les sensacions i de les coses senzilles en uns poemes que, com es diu a la contracoberta, són també “un homenatge a la llengua i a la convivència”. Bourret, poeta caminant, poeta del quotidià com es confessa ell mateix, du a la pràctica allò que podríem anomenar dietarisme poètic, és a dir, expressió en vers de de les reflexions i les vivències que normalment es publiquen en els dietaris en prosa.

De qualque manera Gumersind Gomila deuria exercir una certa influència en l’obra de Michel Bourret i així a Ben lluny d’Eivissa en podem trobar algunes referències, ja sigui de manera explícita en records familiars: “… M’hi / trobo amb l’avi Quicus i el conco / Gumersind”, “un camí nou, seguint les petjades / del conco Sindo per sa sorra calenta”, o en el poema “Aquella llengua tan clara (2)”, com de manera implícita amb la citació d’algun vers. No debades la memòria és també important en aquest llibre: “… La meva infantesa és / el vidre bufat en les botigues fosques de // la platja de Dunkerque”. El record del pare, o l’emotiu poema “Rere el taulell” que el poeta dedica a la memòria de Francesc Guasteví, que regentava el cafè Continental de Perpinyà, en són un bon exemple.

Memòria i present. Aquell dia a dia de les amistats, dels fills, dels diferents paisatges –de Besiers a la Menorca estimada, passant per Barcelona o l’Empordà. Els gestos senzills, la passió per escriure, les alegries i les tristeses, l’amor i el sexe, la natura i la ciutat, els moments també de nostàlgia o les complicitats, tots els sentits oberts a la vida. Ben lluny d’Eivissa ens presenta la poesia vitalista, atenta i compassiva de Michel Bourret, un poeta capaç de convertir-ho tot en matèria poètica, de fer de la quotidianitat el centre del seu univers poètic. Ell mateix ho fa explícit en el poema “Per què escric?”: “… dia rere / dia, m’impressiona aquesta / alquímia petita que en un tres // i no res transforma la imatge / en paraula i la paraula en / caràcters teclejats”. És així l’alquímia del vers i la paraula.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 28-01-2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s