“Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà

Irene Solà Sáez (Malla, Osona) és artista, poeta, narradora i col·laboradora habitual de la revista La Llança. Amb la novel·la “Canto jo i la muntanya balla”, va guanyar el Premi Llibres Anagrama 2019 que se suma a altres reconeixements a la seva obra, tant literària com plàstica.

Va ser gràcies a un tweet de Miquel À. Llauger (“Això és una cosa guapa que li ha passat a la narrativa en català”) que vaig arribar a la lectura de Canto jo i la muntanya balla de l’escriptora osonenca Irene Solà, lectura, no caldria dir-ho, que m’ha confirmat plenament les paraules que, en una frase tan suggeridora i encertada, dedicava Llauger a aquesta bella novel·la amb què la jove autora guanyava el Premi Llibres Anagrama d’enguany i amb la qual es consolida com una de les veus indiscutibles, i potser més originals, de la literatura catalana.

Irene Solà és llicenciada en Belles Arts i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex. Es donà a conèixer com a escriptora amb el llibre de poesia Bèstia (Galerada, 2012) que va obtenir el premi Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès. Després publicà la novel·la Els dics, Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial). Combina l’escriptura amb la seva obra plàstica que ha exposat a destacades galeries (Santander, Londres, Girona, Barcelona…) i ha participat en importants esdeveniments artístics.

Canto jo i la muntanya balla és una novel·la coral, de veus múltiples, en què parlen els homes i les dones, però parla també la natura, parlen els núvols, els bolets, els cans, els cabirols, parla l’os com parlen també les dones d’aigua, perquè la llegenda, les històries antigues, la fantasia, és a la vegada una presència enmig de la realitat de la contrada pirinenca, entre Camprodon i Prats de Molló, on se situa la història; veus que alternen a cada capítol i a través de les quals Solà condueix amb mà segura la narració a través de tot allò que conten, que expressen els diferents personatges, ja siguin humans, ja siguin elements d’aquesta natura esplèndida, però també tràgica, i on tot convergeix en una magnífica construcció del relat.

I en el resultat, enlluernador, que aconsegueix Solà hi té una part decisiva l’ús que fa del llenguatge, matisat en cada una de les veus, d’un bell lirisme i d’un ritme que, com el fluir de la natura mateixa que envolta la vida i la mort de les persones, enganxa i sedueix i omple de goig la lectura, fruit, sense cap dubte, del goig mateix d’una escriptura plena de delicadesa i curosament treballada, amb imatges belles i sorprenents, no debades l’autora és poeta, que ens fan assaborir el text i tornar la vista enrere. Delicadesa expressiva també en el relat de la mort, de la tragèdia que s’obre ja en el primer capítol del llibre, en què parlen els núvols quan desfermen una tempesta i mor en Domènec travessat per un llamp, o de la mort producte de l’accident o de la violència de la guerra com en el salt enrere quan la narració tracta del pas desolat dels republicans per aquestes terres cap a la frontera francesa i dels objectes que abandonaven en la seva desfeta, com les granades i altres restes que recull na Cristina (“Que no era només una manera de fugir, això de trescar boscos i col·leccionar armes rovellades i bales i granades, i cinturons i petaques, i tot el que van arribar a llençar les gents tristes i desesperades que creuaven aquestes muntanyes quan van perdre la guerra”).

Després de la lectura, d’aquest cant a la naturalesa d’Irene Solà, ens queden en el cor els personatges principals de la novel·la, de la casa de Matavaques, na Sió, la viuda d’en Domènec, els seus fills, na Mia, n’Hilari, mort tan jove, i del seu amic Jaume, carregat amb la culpa, i aquelles històries com les que conta n’Eulàlia que no tots són “de bruixes ni de nosaltres. A vegades la veueta li diu coses de les muntanyes i de les pedres i dels tolls d’aigua, i els ocells li canten cançons i les gorges li expliquen faules.” En definitiva, llegir Canto jo i la muntanya balla és endinsar-nos en aquest món tan ben narrat i descrit per l’autora i gaudir de la bellesa d’un text que sedueix des del primer moment.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 15-10-2019)

Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s