Damià Rotger Miró (Ferreries, 1981), tipògraf i poeta, ha publicat fa poc el llibre de poesia “482 mm” (Editorial Bilibú), una obra que posa de manifest l’ambició literària del poeta, la seva evolució i el treball exigent amb el llenguatge.
Fa pocs dies vam assistir a la presentació de 482 mm, el tercer llibre de poemes que publica el poeta i tipògraf Damià Rotger, un acte celebrat a la llibreria VaDllibres de Ciutadella, on vam poder comprovar una vegada més la seva aptitud per a la transmissió oral de la poesia, la magnífica manera que té de recitar els seus propis versos. No debades Rotger compta amb una dilatada experiència en recitals poètics o en diverses edicions del Poetry Slam, en què l’oralitat, el gest i la dicció acurada són fonamentals. Ara bé, 482 mm no és una obra que pertanyi a aquesta darrera categoria, sinó que exigeix la lectura atenta, i encara més la relectura, atès el seu contingut reflexiu, a vegades dens, altament simbòlic, però d’una remarcable potència verbal i d’una indubtable capacitat de comunicació amb el lector, un llibre en què la veu del poeta mostra la seguretat de la seva evolució.
El títol del llibre, segurament, és la primera cosa que crida l’atenció, com ja passava en l’obra anterior Lletrascades. Ara bé, si en aquella obra el poeta partia de la seva professió de tipògraf –faceta on també demostra una gran capacitat de creació–, i els tipus de lletres i el món de la tipografia prenien un caràcter de símbols en l’elaboració del discurs poètic, a 482 mm ja no hi ha aquella presència i el primer simbolisme que trobam és justament el del títol. La xifra a què fa referència és la longitud d’ona del color blau –com explica el poema “Dubtaires”–, de clares ressonàncies menorquines, atès el blau de la mar i del cel de l’illa, la llum i els cromatismes de Menorca, presència evident o explícita en molts dels poemes del llibre. Però també, com el mateix Rotger explicava a la presentació, 482 mm és la llargada d’una eina de foradar, de manera que el títol pren a la vegada altres connotacions molt clares pel que fa al contingut del llibre, atès que foradar és anar cap endins, com fa també l’autor en aquests poemes que pouen a la recerca del coneixement i de la comprensió de les contingències de la vida.
Ja hem dit que el blau és presència de l’illa, però, encara més, esdevé símbol que remet a persones, paisatges, episodis vitals: “I que si dic blau / els dies s’omplen de tu”. Un tu que és polisèmic, que pot tenir múltiples significacions. Perquè en els poemes hi ha el paisatge i la mar i la natura, hi ha els amics, la família, els amors i els desamors, l’erotisme, la passió. Hi ha també la paraula, la poesia mateixa, el desig i les preguntes formulades a cau de soledat, que després el poeta transformarà en vers, en matèria de la qual naixerà el discurs poètic, configurat amb la riquesa de les imatges, de la metàfora fecunda que constitueix essència per poder expressar sentiments i emocions sense caure en l’impudor o l’evidència. Per açò Laia Martínez pot dir en el pròleg: “No hi ha conflictes, no hi ha ferides, ni retrets, ni plors i, tanmateix, una desesperació pacífica –una mena de lletania del coneixedor de l’absurd– s’estén pels poemes”. Vet aquí el mèrit en la construcció de la imatge, de l’expressió treballada que fuig de la facilitat.
A 482 mm Rotger reflexiona sobre el temps que configura el pas de l’existència. I ho fa amb una paraula vitalista i apassionada. Paraula també per manifestar la presència dels poetes que ell estima i admira, Ponç Pons de manera especial, a vegades amb cites o amb referències textuals. Són les lectures fecundes i ben assimilades que ha de fer tot poeta en el seu treball amb la paraula, en la forma essencial de la poesia. Ho expressa així Rotger en aquests bells versos del poema “Sanitja”: “Què és realment important, / l’aigua que la paraula agafa per portar / al rostre del món intel·ligible / o les gotes que queden, inabastables al mar?”.
L’illa inaudita (Diari Menorca, 18-09-2018)
Quadern del turó 