Adéu al poeta Jordi Vivet i Ballart

Jordi Vivet i Ballart (a la dreta) en una fotografia d’una visita a Menorca realitzada el 2005. L’acompanyen Lluís Reynés (al centre) i un amic. En partir de l’illa, Vivet hi deixà molts amics i el fruit de la seva tasca de dinamització cultural. (Fotografia cedida per Lluís Reynés)

El passat 25 de febrer moria a Vic el poeta i estimat amic Jordi Vivet, just acabats de complir els 74 anys. Feia  temps que no ens vèiem, però de tant en tant havíem mantingut el contacte per carta (encara!) o per telèfon. La darrera vegada que ens trobàrem va ser a Barcelona, l’any 2008, amb motiu de la presentació del seu poemari Calcigar el llamp, publicat per Pagès Editors, una festa que no em podia perdre. Era un llibre llargament esperat d’una obra que Vivet havia treballat durant anys, depurant-la i eliminant tot allò que no considerava essencial, en una meticulosa reelaboració de tota la seva producció poètica.

Vaig conèixer Jordi Vivet a principis dels anys 70 quan es va establir a Menorca després d’uns anys de navegar com a mecànic de la marina mercant i transitar tots els oceans i conèixer tots els continents. “Tant que naveguis corsari / sigui oceana ta mar” com diuen dos dels versos d’un poema que recitava en aquella època. Durant aquells viatges va aprendre anglès, francès, italià i grec (a partir del grec clàssic après al batxillerat) i va tenir temps de llegir molta poesia i entusiasmar-s’hi, un bagatge que després es transmetria a la seva obra. A Menorca va treballar com a delineant al despatx d’Enric Taltavull i després a Triangle Postals i, des de la seva arribada a l’illa, es constituí en un gran dinamitzador cultural. Primer, com a guia indiscutible quan formàrem el grup Es Mussols -any 1977-, un nom proposat per Vivet en referència a l’òliba, símbol de la saviesa en la Grècia clàssica. Més endavant, en la creació de la companyia Cop i Queda, de la qual n’era el director, autor dels textos i també actor, així com en l’organització de cercaviles i festes populars en una època en què la sortida de la dictadura convocava la gent amb els aires de la llibertat.

També va ser gràcies a Jordi Vivet que s’uní als Mussols un grup musical de sis joves, Traginada, format feia poc. Aleshores el grup va créixer amb quatre nous components i es convertí, després, en un referent imprescindible en la revitalització i recuperació de la música popular de Menorca. Sense aquelles experiències i la guia de Vivet segurament no existiria avui un espectacle poètic com Illanvers.

Jordi Vivet, en un dels recitals dels Mussols (es Castell, primavera de 1978).

Després dels Mussols vingueren altres recitals. El darrer que organitzàrem, promogut per Adelina Gómez, sota la direcció de Vivet va ser un homenatge a Vicent Andrés Estellés celebrat as Castell el juliol de l’any 1995. Pocs mesos després, Vivet se n’anà a treballar a la delegació de Triangle Postals a Barcelona i, una volta jubilat, s’establí a Vic, a la casa familiar. Allà continuà l’escriptura i reelaboració de la seva obra, a més d’iniciar, persona com era d’una gran curiositat intel·lectual, un estudi comparat de les traduccions a diferents llengües del Càntic dels càntics, del qual em parlà amb il·lusió el 2008 a Barcelona.

Bona part de la poesia escrita per Jordi Vivet ha restat inèdita. L’any 1994 havia publicat Arena als ulls dins els Quaderns de Poesia Xibau editats per l’IME, una secció d’una obra més extensa. Calcigar el llamp és, de fet, una antologia personal de la seva producció. Com escrivia ell mateix en la nota introductòria «L’objectiu final d’aquests papers, amb els que resten als calaixos, idò, havia de percaçar una mena de “Conjunt Major” d’una certa coherència que pogués ostentar, decorosament, el títol: “Lo pom e la rael” (d’un vers d’Ausiàs March)». La llengua de Vivet inclou lèxic i expressions pròpies de Menorca, com el ‘calcigar’ mateix del títol, o la forma ‘idò’ a la introducció.

A banda d’aquests dos llibres, Vivet havia publicat poemes a la revista “Reduccions”. Dels papers que tenia inèdits m’envià, fa un parell d’anys, els dos darrers poemaris escrits de feia poc, demostració clara que mantingué viu fins que va poder aquell esperit poètic i rebel amb què tant ens havia ensenyat i entusiasmat. Viure poèticament, divisa «d’uns dies impagables. L’oasi que vam tenir la sort, el privilegi de viure a Menorca quan érem joves» com va deixar escrit en un article sobre la transició a Menorca (Imatges. La vida a Menorca durant la transició). Descansa en pau, amic.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 06-03-2018)