En la mort del poeta Manel Marí

El passat dia 31 moria a València, a causa de la grip, el poeta Manel Marí a l’edat de 42 anys. A pesar d’aquesta mort prematura, Marí va poder construir, al llarg d’onze llibres, una sòlida obra poètica que el converteix en un dels millors poetes de la seva generació.

Amb Manel Marí desapareix una de les veus més importants i originals de la poesia actual en llengua catalana. La notícia de la seva mort ens colpia el passat dia 31, quan ja sabíem que estava greu perquè la seva companya, Eva Llorenç, ens en va informar, just tres o quatre dies abans, al mur del Facebook del poeta. Jove com era, confiàvem que se’n podria sortir. Per desgràcia, Marí no va poder superar la pneumònia que li havia provocat la grip A.

La darrera vegada que vaig veure Manel Marí va ser l’any 2013, al Festival de Poesia de Lloseta, incomprensiblement suprimit per l’Ajuntament actual. Ell no participava en el recital, sinó en l’acte de cloenda en què s’homenatjaven els poetes Marià Villangómez i Rosselló-Pòrcel, però vam tenir l’ocasió de fer una estona de tertúlia i de gaudir de la seva conversa i del seu humor esmolat. No havia tingut gaire ocasions de tractar-lo, però en cada ocasió havia pogut constatar tant la seva fonda humanitat com la seva generositat.

Manel Marí havia nascut a Eivissa l’any 1975. Era llicenciat en sociologia per la Universitat de València, ciutat on residia des de petit. Era també guionista de televisió, articulista de premsa en el diari Última Hora, traductor i corrector lingüístic. A pesar d’aquesta mort tan prematura, el seu corpus poètic abasta onze llibres individuals i quatre obres col·lectives, la darrera de les quals va ser Grans èxits, un títol tan propi del tarannà irònic de Marí, escrit juntament amb els seus amics i companys de generació Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Josep Lluís Aguiló, que l’acompanyaren en l’emotiva cerimònia de comiat celebrada al tanatori de València.

Marí es donà a conèixer l’any 1999 amb el llibre Poemes en gris, que obtingué el premi Miquel Àngel Riera. Després seria guardonat amb altres importants premis literaris com el Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó pel poemari Deshàbitat  (2004) –que n’encetava l’obra de maduresa–,  el I Premi Mallorca de Creació Literària per No pas jo (2006), el Ciutat de Palma per El tàlem (2008) i el Premi València Alfons el Magnànim per Tavernàries (Ed. Bromera), publicat a finals del 2016, un llibre magnífic i d’una enorme riquesa que, dissortadament, haurà esdevingut el testament literari del poeta.

Tavernàries –amb pròleg d’Enric Sòria i epíleg de Sebastià Alzamora–, és un llibre que segueix la llarga tradició de poetes que des de l’antiguitat han cantat el vi, la festa dionisíaca. Manel Marí hi celebra l’exaltació de viure i hi expressa la rebel·lia contra les imposicions que malden per desfer l’alegria i la bellesa de la vida. Però que el lector no s’enganyi amb el títol, Tavernàries no és per res un poemari lleuger, no ho podria ser en mans d’un poeta de la categoria de Marí. Es tracta d’un llibre lúcid, ple de saviesa, que ens parla també del dolor i de la mort, de la zona fosca de l’existència, que cerca, com diria Foix, “d’acordar raó i follia” en aquest camí de celebració. I és, a més, un poemari sòlidament construït, i d’un brillant treball formal, ple de musicalitat, de potència verbal, de força expressiva. En el vers llarg, la cançó, el sonet, hi trobareu la mà del mestre, l’escriptura rigorosa, el coneixement de l’ofici de Manel Marí, més amable amb el lector en aquest llibre pel que fa al poder de la metàfora respecte de poemaris anteriors.

Ara la veu física de Manel Marí s’ha apagat, però ens queda la veu perdurable dels versos, la veu que ens acompanya en la lectura dels seus poemes, la veu que ens enriqueix amb la seva experiència creadora. Vegeu els versos finals del poema de Tavernàries titulat, justament “Jo sóc la veu” que semblen premonitoris:

“vull dir, no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi:
jo sóc la veu d’uns altres que frisa per cremar-se
i per cremar els ignífugs fragments de morals fetes”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 06-02-2018)

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s