De llengües i de metges

Fa molts anys vaig decidir viure la llengua amb normalitat i no participar en discussions ni baralles lingüístiques que al final només serveixen per donar corda a aquells que l’ataquen. Crec que fa més, i és més positiva, l’actitud del dia a dia i una feina feta amb dedicació i amor. Ara bé, en aquests dies que celebrarem la festa de Sant Antoni —reivindicació de la nostra personalitat cultural i lingüística— i davant la refivalla de l’anticatalanisme a Menorca, crec que no hi serà de més una reflexió serena a les pàgines de la nostra revista.

Des que tenia 16 anys —quan el català i la seva literatura estaven prohibits a l’ensenyament i ningú no ens en parlava— en què vaig descobrir Ausiàs March i vaig començar a llegir els nostres clàssics i la literatura contemporània, puc dir que he dedicat tota la meva vida al coneixement, cultiu i defensa de la llengua catalana. Per açò em provoca una tristesa especial veure que, quaranta anys després de la dictadura, encara es produeixen atacs a la nostra llengua, sobretot quan provenen d’alguns dels seus propis parlants.

No hem d’oblidar mai que si hem pogut conservar la llengua a Menorca —i a la resta d’illes— i i evitar-ne, fins ara, la degradació, ha estat precisament gràcies a la feina realitzada per catalanistes, és a dir persones que l’han estimada i respectada de veritat, i hi han dedicat de ple tots els seus esforços, com va ser el cas de Francesc de B. Moll. O que la recuperació de tot el patrimoni cultural menorquí fins fa pocs anys oblidat —pensem per exemple en les obres dels il·lustrats menorquins del s. XVIII— ha estat possible després de la fundació de l’IME i el treball realitzat de manera altruista per part dels membres de la secció de Llengua i Literatura, és a dir persones que han defensat, estudiat i estimat la nostra llengua. També ha estat aixi en el cas de la recopilació, estudi i divulgació de la nostra cultura popular.

És més, des de la generació dels 70 els escriptors menorquins actuals en llengua catalana hem introduït lèxic, modismes, fraseologia i formes pròpies del català de Menorca a les nostres obres de manera que les hem incorporat al corpus literari general i hem contribuït, així, a enriquir-lo encara més. Només per posar-ne uns pocs exemples pensem en les importants aportacions realitzades en aquest camp per Pau Faner, Ponç Pons, Joan Pons, Maite Salord, Esperança Camps, Joan F. López Casasnovas, etc. I no oblidem tampoc la tasca realitzada per aquest darrer com a membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Avui, al diccionari normatiu de la llengua catalana hi apareix molt de lèxic i formes pròpies de les Illes Balears —ho podeu comprovar fàcilment consultant-lo a l’adreça mdlc.iec.cat—i la nova gramàtica de l’IEC hi dedica especial atenció. Tot açò no seria possible sense les aportacions i la feina duita a terme pels nostres escriptors i filòlegs.

Les formes pròpies de Menorca només se salven i es mantenen dins el conjunt general de la llengua. El secessionisme, la folklorització, el reduccionisme només duen a l’empobriment, la vulgarització i la substitució lingüístiques, que és allò que voldrien els que ataquen el català —obertament o sota la bandera de les modalitats— i que, si de cas, tan sols l’entenen per anar amb falderet i sabatilles.

En el context de la revifalla de l’anticatalanisme que s’ha escampat arreu de l’Estat arran del procés sobiranista a Catalunya, i que ha estat interessadament alimentat pels grans mitjans de comunicació de Madrid, podem constatar com, per desgràcia, la llengua ha tornat a ser objecte d’atacs i d’ofenses i a ser utilitzada novament com a arma política. Ho podem comprovar, per exemple, en la campanya que s’ha desplegat darrerament contra el decret del Govern de les Illes Balears que vol establir un coneixement mínim del català a la sanitat pública. I la llengua, ho he dit altres vegades, mai no hauria de ser emprada per interessos polítics partidistes.

Crec sincerament que allò que es demana als metges i sanitaris es perfectament assumible amb un esforç mínim. No se’ls demana que escriguin un tractat en català, ni tan sols que el parlin, només que el puguin entendre i que el pacient faci ús del seu dret a parlar en la seva llengua quan acudeix a una consulta. Per a una persona intel·ligent, i que tracta contínuament amb la gent, no sembla que hagi de ser gaire difícil entendre, en un termini de dos anys, la llengua del territori on viu. Com tampoc sembla normal que a un funcionari no se li pugui exigir el coneixement d’una llengua que és oficial al lloc on exerceix la seva funció pública.

Aquest tema, per la sensibilitat que desperta —la lògica preocupació per la salut i l’atenció mèdica—, es propici a la manipulació de les opinions i a la demagògia. Es diu, per exemple, que açò impediria que els metges venguin a Menorca. No neg que se’n podria donar qualque cas aïllat, però estic segur que es tractaria d’una qüestió molt minoritària i sense cap impacte real. Hi ha altres consideracions que pesen més a l’hora d’escollir Menorca com a destinació: la doble insularitat, el cost del nivell de vida, les dificultats en les comunicacions aèries durant bona part de l’any, la manca de perspectives professionals per a qui tengui altres aspiracions… No val a simplificar les coses de manera interessada, quan resulta tan fàcil.

Moltes vegades només el fet de poder parlar amb tota franquesa al metge, que el pacient se senti escoltat i comprès, provoca un alleujament psicològic —o fins i tot físic en determinades situacions— clarament beneficiós. Una visita al metge és un acte íntim, a ell si li conten coses que no es conten a ningú més, molt sovint ni a les persones més properes. La cosa més natural és que el pacient ho pugui fer en la seva llengua quan és la pròpia del territori on viu, aquella en què pensa i es relaciona dia a dia. Diria que és un dret que té com a ciutadà i se li ha de respectar.

Mentrestant, i tornant al principi, el més lamentable de tot és l’ús de la llengua segons conveniències o interessos polítics. La llengua és un bé, un patrimoni comú, que hauria de preservar sempre tota la comunitat de parlants al marge de contingències, partidismes i d’opcions polítiques. En fi, com passa en qualsevol altra llengua.

Publicat al número de gener de S’Ull de Sol

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a De llengües i de metges

  1. Gonçal Segui Chinchilla ha dit:

    Molt clar i transparent. Gracies Pere

  2. xavier ha dit:

    Tens més raó que un sant! Crec que a més de sentir que la llengua catalana “és la meva” vull ser conscient que també ho és de molts altres amb qui convivim més o menys estretament, ja siguin del meu mateix carrer, poble, illa, comunitat o àmbit lingüístic. Que hi hagi “diferències” entre el lèxic i expressions és ben normal com en qualsevol altra llengua que es parla en qualsevol part del món. Això no la fa diferent sinó que l’enriqueix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s