75 anys de la mort de Màrius Torres

El 29 de desembre de 1942 moria de tuberculosi el poeta Màrius Torres i Perenya a l’edat de 32 anys. Nascut el 1910, havia contret la malaltia 6 anys abans. Al llarg d’aquest període va deixar escrita una de les obres poètiques essencials de la literatura catalana del segle XX.

Màrius Torres va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910. El seu pare, Humbert Torres, era metge de professió i s’havia dedicat activament a la política. El precedent patern potser devia inclinar el jove Màrius a seguir els estudis de medicina que cursà a la Universitat de Barcelona. Després de llicenciar-se, s’especialitzà en el tractament i la investigació de les malalties de l’aparell digestiu, encara que com a metge pràcticament no arribà a exercir ja que el 1935 va contreure una tuberculosi que l’obligà a ingressar al sanatori de Puig d’Olena, el desembre d’aquell mateix any. El seu interès per la literatura començà a l’època d’estudiant en què ja escrigué una comèdia de caràcter humorístic, Un fantasma com n’hi ha pocs, que resta inèdita.

La malaltia provocà un tomb complet a la seva vida. Si fins aleshores la producció literària de Torres estava constituïda sobretot per escrits i poemes paròdics o irònics sense gaire pretensions, a partir d’aquell moment l’única obra que el poeta consideraria vàlida, excepte set poemes anteriors, seria la que va escriure durant els sis anys de reclusió al sanatori, en què es dedicà especialment a la poesia. Amb una obra essencial, que va ser publicada pòstumament per Joan Sales, Torres es convertiria en un dels poetes lírics més purs del segle XX. En el pròleg al volum Poesies publicat el 1977, Pere Gimferrer manifestava: “Escrita, en la seva part fonamental al llarg del període excepcionalment breu de sis anys (1936-1942), aquesta obra solitària resta com una de les que d’una manera més intensa i més precisa han atès, en català, una de les crides essencials de la poesia contemporània”.

En parlar de la poesia de Màrius Torres no es poden deixar de banda les circumstàncies biogràfiques del poeta, atès que la tuberculosi i l’aïllament al sanatori, així com la desfeta provocada per la Guerra Civil, ho condicionaren tot i provocaren un canvi radical en el caràcter de la seva poesia que es va tornar més existencial. L’obra de Torres prendria consciència d’una religiositat transcendent i tractaria ara de temes com el temps i de la mort, però també de la música, de la bellesa i de l’amor. Perquè va ser justament al sanatori on el poeta va conèixer Mercè Figueres (1908-1976) quan ell acabava de contreure la malaltia i ella, de 30 anys, ja en feia nou que hi lluitava. Entre ells s’establí una intensa correspondència, d’escriptura pràcticament diària. Mercè és la Mahalta dels poemes de Torres, un amor que ell, com a metge, sabia irrealitzable, tal com va escriure en un bellíssim i modèlic poema, molt conegut perquè va ser musicat per Lluís Llach, en què comparava la vida dels amants a dos rius paral·lels que transcorren junts però que no s’arribaran a trobar mai:

Són les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la reva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

(Cançó a Mahalta 14).

Va ser Mercè Figueres qui posà Torres en contacte amb el novel·lista i editor Joan Sales, que va mantenir una abundosa correspondència amb tots dos i hi establí una forta amistat, que en el cas de Mercè es mantingué fins a la publicació de Incerta glòria perquè ella, no se sap bé per què, es va disgustar molt amb la novel·la. Sales va publicar aquestes cartes el 1976 (reeditades el 2007 pel Club Editor) que són el testimoni vivíssim d’aquella amistat. L’editor manifestà sempre una profunda admiració per l’obra de Torres. En carta del 20 de novembre de 1941 des de l’exili de Macorís (Rep. Dominicana) Sales escriu al poeta: “Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles endarrere per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes”.

Amb motiu dels 75 anys de la mort de Màrius Torres el Club Editor acaba de publicar també una bona part de les cartes que s’escrigueren el poeta i Mercè Figueres, seleccionades i editades per Meritxell Guimet i Margarida Prats sota el títol Cartes a Mahalta.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-12-2017)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s