Jordi Pàmias, XVII Premi Jaume Fuster

Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Sagarra, 1938) ha estat guardonat amb el XVII Premi Jaume Fuster que atorga anualment l’AELC en reconeixement a la trajectòria literària d’un autor. Pàmies és una de les veus més representatives de la poesia catalana. (Foto: Carme Esteve)

El passat 29 de maig el poeta Jordi Pàmias rebia, en acte públic celebrat a l’Ateneu de Barcelona, el XVII Premi Jaume Fuster que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la trajectòria literària d’un autor. D’aquest premi ja he tingut ocasió de parlar-ne en aquesta secció i només recordaré que són els propis socis de l’AELC els qui trien l’escriptor guardonat mitjançant dues rondes de votacions. En una primera volta els socis proposen els noms dels autors de forma lliure, i en la segona elegeixen el guanyador d’entre els tres escriptors que han rebut més vots de tots els proposats. Aquest sistema garanteix unes votacions obertes i gens mediatitzades per a un premi que només té caràcter honorífic però que representa el reconeixement dels companys d’ofici a tota una carrera literària i que, per tant, és valuós per la seva significació.

Jordi Pàmias va estudiar Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i, entre altres, va exercir durant trenta anys de professor de Llengua i Literatura espanyoles a l’institut masculí de Lleida que, a partir de 1978 i a iniciativa del mateix Pàmias, durà el nom de Màrius Torres. L’any 1969 es donà a conèixer com a poeta quan va guanyar el premi Joan Salvat-Papasseit amb l’obra La meva casa, publicada el 1972. A partir d’aquest moment anirà consolidant una carrera literària que el situa entre els poetes imprescindibles en llengua catalana. És autor d’una obra construïda amb constància, escrita minuciosament, d’una gran honestedat i que ha sabut caracteritzar amb un estil propi en què destaca la musicalitat del vers (no debades Pàmias és un gran mozartià), la bellesa expressiva, una riquesa formal netíssima i fonda a la vegada, sentidament humana, propera i amb un llenguatge que té el perfum del paisatge de la Sagarra. Ho expressava així Carles Duarte en l’acte de concessió del premi “la seva és una poesia vehement, humana, feta de fang, blat, cel i aigua; és un mestre en l’arriscat art de fer viure el paisatge amb les paraules”.

L’acta de concessió del premi a Jordi Pàmias assenyalava que “L’excel·lència de la seva obra i la constància l’han convertit en una de les veus més representatives de la poesia catalana i en un referent per a les noves generacions de poetes”. Pàmias ha publicat setze llibres de poesia molts dels quals han obtingut els més destacats guardons en llengua catalana, com el premi Carles Riba, el Vicent Andrés Estellés, Jocs Florals de Barcelona, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Cavall Verd, Premi de la Crítica de poesia catalana i Premi Crítica Serra d’Or entre d’altres. I, a més del Jaume Fuster, el conjunt de la seva trajectòria havia estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi (1999) i amb la Medalla de la Paeria de Lleida al Mèrit Cultural (2013). Té publicada també una obra de teatre i quatre llibres d’assaig.

Qui encara no hagi llegit Jordi Pàmias i vulgui acostar-se a la seva poesia, ho pot fer de manera integral gràcies a la magnífica iniciativa de Pagès Editors de publicar-ne l’obra poètica completa, de la qual han sortit ja sis volums. Jo recomanaria, si m’ho permeteu, començar pel volum V, Terra, mite, àngel, que conté tres poemaris excel·lents de la maduresa del poeta i que a mi em semblen fonamentals en la seva obra: Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel que formen una trilogia d’una bellesa serena, fonda, d’una escriptura, com sempre, rigorosa, elegant, austera, on podem trobar els grans temes que el poeta ha tractat en les seves obres. Vegeu, per exemple, el poema “La paraula que salva”:

“Només quan diem tu,
respirem aire fresc. S’ha velat el mirall del nostre jo superb,
s’ha esbatanat la porta de la torre de vori…
Fan nosa els guants. I no duré cap màscara,
en el roig carnaval de les disfresses.
A la platja cansada de les hores,
fitem els ulls de l’altre i descobrim
la gran blavor, nua, del mar”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 13-06-2017)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s