Sebastià Perelló, premi de la Crítica

La novel·la “Veus al ras” de Sebastià Perelló va ser guardonada el passat mes d’abril amb el premi de la Crítica de narrativa en llengua catalana dins els premis que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios. L’obra va ser publicada el 2016 per Club Editor.

El passat mes d’abril es van conèixer els guanyadors dels Premis de la Crítica que atorga anualment l’Asociación Española de Críticos Literarios a les millors obres de poesia i narrativa publicades l’any anterior en les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. En la modalitat de llengua catalana, que coordina l’AELC, els premiats van ser, en poesia, Lluís Solà per la monumental obra Poesia completa de la qual parlàrem fa poc en aquesta secció i, en narrativa, el mallorquí Sebastià Perelló per la novel·la Veus al ras, publicada per Club Editor.

Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és llicenciat en Filologia Catalana i combina el seu treball docent amb una intensa activitat literària desplegada en diversos gèneres que van des de la creació (poesia, narrativa, crítica, assaig) a l’articulisme i la realització de nombrosos cursos i conferències. Ha coordinat també els cicles sobre literatura i vi “In vino litterae” i “Beure sense set” que es va impartir a Menorca en els cursos de l’UIMIR el 2007. Abans de Veus al ras havia publicat quatre llibres de poesia, dos de narrativa, dues obres d’assaig i la novel·la Pèls i senyals.

Veus al ras és la història d’un home que ha perdut la capacitat de parlar, que s’ha perdut ell mateix en una afàsia que el paralitza i el rosega, incapaç de sortir d’una teranyina que l’ha anat lligant i que el fa aparèixer cada setmana davant de casa seva després d’haver-hi deixat la dona en una soledat que la turmenta i la manté en una espera obstinada mentre escriu un quadern on flueix, incessant, la paraula i en el qual explora la història de la seva relació i d’un amor que encara manté a pesar del desassossec i la desesperació. D’aquesta manera teixeix un relat que, amb la presència d’un obstinato de fons –crec que en aquesta obra no podem obviar el moviment musical amb elements com el ritornello o el leit motiv wagnerià– tracta de reconstruir mitjançant els detalls i els fets que coneix, la infància i les circumstàncies d’aquest home que ja només pot expressar-se a través del gest. Així la dona, figura fonamental en el text, tracta de trobar el fil que li pugui donar respostes i li permeti entreveure una sortida al laberint que els engoleix. En aquest sentit no podem deixar de pensar en el mite d’Ariadna o, encara més, en el de Penèlope en el seu teixir i desteixir, pacient i constant, sempre a l’espera, tossuda contra la realitat que li volen imposar.

A Veus al ras la paraula cobra protagonisme damunt l’acció. El monòleg obsessiu de la dona està escrit en una prosa enlluernadora, fronterera entre gèneres, en què el llenguatge és tractat de manera minuciosa, precisa, com en un treball d’orfebreria en què tot està pacientment encastat i cada detall és important, una escriptura que flueix i retorna com una onada, sense concessions a la facilitat i perfectament acoblada a la situació claustrofòbica i desolada que dibuixa la narració. Un text rigorós i potent –s’ha parlat de Beckett– on trobam expressions i girs que possiblement procedeixen del món de la infantesa de Perelló, una presència que sembla evident en la novel·la, i en el qual el gust per la paraula, que ho és tot, embolcalla el lector en un poderós continu verbal, veus al ras d’uns personatges que parlen en l’únic discurs possible de la dona, veu muda de l’home en una veu que no cessa de parlar.

Els personatges de Veus al ras són fruit de la incertesa i la inanició de l’època actual. El mateix autor ho assenyalava en una entrevista: “La meva idea era perfilar els personatges en el present més immediat, i amb això vull dir mostrar-los en l’escarràs de la crisi que ens paralitza a tot plegats, mostrar-los en aquest desproveïment que ens immobilitza i que sembla incapacitar-nos per tal de continuar endavant”. Dos personatges que, des del silenci d’una banda i el poder de la paraula de l’altra, ens tracen, en aquest text excel·lent, una història de desolació i rebel·lia, d’amor i de soledat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 16-05-2017)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sebastià Perelló, premi de la Crítica

  1. Les teves ressenyes, Pere, sempre em fan venir ganes de llegir el llibre. Gràcies!

    • peregomila ha dit:

      Gràcies Shaudin! Valor molt que llegeixis aquestes ressenyes.Hi ha moltes lectures que m’agradaria compartir, però en ser les meves col·laboracions al diari Menorca de freqüència quinzenal em resulta impossible fer-ho amb tots el llibres que voldria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s