Josep Palau i Fabre, l’alquímia creativa

Enguany es compleix del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, assagista i dramaturg, col·laborador en premsa i persona d’un gran activisme cultural, va ser una de les figures fonamentals en la literatura catalana del segle XX.

Enguany es compleix del centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Poeta, assagista i dramaturg, col·laborador en premsa i persona d’un gran activisme cultural, és una de les figures fonamentals de la literatura catalana del segle XX.

L’obra de Josep Palau i Fabre se’ns presenta com una de les aportacions més originals, personals i trencadores en l’àmbit la literatura catalana del segle XX. Els seus primers poemes representaren ja una ruptura amb l’estètica dominant de la postguerra en aspectes formals i expressius, però també conceptuals, que l’autor faria ben explícits en les “Notes” que clouen el volum Poemes de l’Alquimista, un llibre fonamental en la poesia catalana del segle passat. En aquestes notes, així com en altres escrits, Palau mostra una radical modernitat en la concepció de la seva poètica, de la qual són claus primordials la recerca del sentit existencial de la pròpia identitat (“L’home és un animal que es busca”) i “la desintegració del jo i el mimetisme” amb la creació de l’alter ego del poeta concretat en diferents figures.

En l’àmbit de la creació, a més de poeta, Palau i Fabre és autor de diverses obres teatrals i de narrativa breu, però també d’una extensa obra assagística centrada, per una banda, en la figura de Picasso i, per altra, en reflexions essencials sobre la poesia, l’art, la relació de l’intel·lectual amb el seu país, etc., que aplegà en el volum Quaderns de l’Alquimista. Enric Baleguer al seu estudi Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l’obra poètica de Palau i Fabre escrivia que “pocs escriptors han exposat la seua concepció intel·lectual i artística d’una forma tan coherent com Palau i Fabre. Aquesta es resumeix, tant pel que fa a la seua poesia com per la resta de la seua obra, en l’aplicació del que l’autor anomena ‘mètode alquímic’”. Aquest mètode el defineix el mateix Palau a l’inici de les notes abans esmentades: “Poemes de l’Alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d’exploració, o d’experimentació, com per a d’altres ho poden ser el microscopi o la música –com a l’Edat Mitjana s’empraven els metalls. La paraula és, malgrat la seva feblesa, (…) l’instrument de més precisió que m’ha estat donat per a conèixer”.

La trajectòria vital de Palau i Fabre quedà determinada per la seva pròpia llibertat creadora i per la capacitat d’assumir una tradició, però a la vegada de rompre els models establerts en una recerca apassionada de noves formes d’expressió poètica. Havia començat a col·laborar en la premsa catalana abans de 1936 i als 18 anys ja escrivia crítica literària a La Humanitat. Durant la immediata postguerra, va ser un dels actors més actius en la recuperació de la cultura catalana. Ja el 1941 organitzava les primeres sessions clandestines d’Amics de la Poesia al seu domicili. Poc després impulsà l’editorial La Sirena, que publicà, també clandestinament, obres seves i de diferents autors. Va ser el creador de la revista Poesia (1944-45) que connectava la tradició medieval amb els autors procedents del noucentisme i amb el joves de les noves generacions, a la vegada que incorporava traduccions de poetes francesos com Mallarmé, Breton i Rimbau, autor de referència, juntament amb Llull i Artaud, per a Palau i Fabre. Va ser també un dels fundadors de la revista Ariel. En els esmentats recitals clandestins donà a conèixer alguns dels seus poemes de temàtica eròtica que van provocar un rebuig generalitzat. Açò i la manca de prou suports a les seves iniciatives el decidiren, el 1946, a demanar una beca del govern francès per a una estada d’un any a París, on finalment s’instal·laria com a exiliat fins al 1961. Per a ell va ser una època d’aprenentatge i de coneixement d’escriptors com Artaud, Camus, Octavio Paz o el pintor Pablo Picasso.

El 1952 Palau i Fabre aplegà tota la seva poesia en el volum Poemes de l’Alquimista. Una tercera edició d’aquest llibre, revisada, ampliada i ja sense censura, el 1977, donava per tancada la seva producció poètica. Entre els nombrosos reconeixements que va merèixer la seva trajectòria intel·lectual i creativa hi ha la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el doctorat Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 21-02-2017)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s