Evocació d’un curs de professors de català

Antoni Pons Roca, Andreu Murillo, Paquita Orfila, Joan Timoenr Petrus, Arcadi Gomila, Francesc de B. Moll, Aina Moll?, en una fotografia dels curs de professors de català.

D’esquerra a dreta: Josep Antoni Pons Roca, Andreu Murillo, Paquita Orfila, Joan Timoner Petrus, Arcadi Gomila, Francesc de B. Moll i la filla de Timoner Petrus en una fotografia dels curs de professors de català feta a Palma per Josep Mascaró Pasarius.

La vivència de les festes canvia amb l’edat i les circumstàncies de la vida. Després de pèrdues recents no és estrany que se succeeixin els moments d’evocació, de recordar el temps que s’ha esvaït entre el combat del dies, les persones que ja no hi són. Potser per açò enguany em costava escriure un article sobre Sant Llorenç que no tingués regust de nostàlgia, que pogués evitar el desig de girar els ulls cap enrere i recórrer els espais de la infància –es Fossar, sa Muntanyeta, carrer de ses Campanes– plens dels jocs i corredisses dels al·lots que vivíem en l’entorn de Santa Eulàlia. Avui hi són comptats els vesins de tota la vida i ja no hi ha al·lots entre la gent que hi viu. La casa paterna, tancada i buida, és la viva imatge del darrer fil que em lligava amb el món d’ahir.

No escriuré, per tant, un article sobre les festes i em centraré a recordar un episodi ben significatiu que cinquanta anys després poca gent deu conèixer i que recull Miquel À. Limón en el magnífic treball Arcadi Gomila: el poeta, el melòman, el cronista, el ciutadà que enguany inclou el programa de Sant Llorenç. Un episodi del qual he pogut saber més detalls en revisar la correspondència que mon pare mantingué amb Andreu Murillo i que, de fet, va representar l’inici d’una estreta, cordial i fecunda amistat entre ells  dos. Es tracta d’un curs de mestres de català que l’any 1964 promogué Francesc de B. Moll a Menorca, com feia a l’illa germana, ja que prohibit l’ensenyament de la nostra llengua per la dictadura era urgent la capacitació de professors que, en l’àmbit privat, en poguessin difondre el coneixement escrit, així com fomentar-ne la lectura i estendre’n la consciència lingüística.

Aquells cursos són molt significatius de l’esforç per la recuperació de la llengua catalana que Moll –després de la tasca de resistència heroica, gairebé titànica, de la primera postguerra– dugué a terme de manera entusiasta, amb fe, sense defallir mai. Menorca no podia quedar endarrere. Es necessitaven persones del món de la cultura que poguessin assolir el compromís amb la llengua i emprendre una tasca forçosament des del voluntarisme, però també des del rigor i la preparació. En el cas de mon pare, que ja publicava col·laboracions de caràcter literari al diari Menorca, va ser Andreu Murillo que s’hi adreçà sense conèixer-lo personalment per convidar-lo a realitzar aquell curs. S’hi apuntaren també el poeta i músic Joan Timoner Petrus i, des de Ciutadella, Josep Antoni Pons Roca que avui és l’únic que en pot donar testimoni. Ells van ser pioners a la nostra illa –com també ho era mossèn Josep Salord Farnés al Seminari– en la recuperació del català en l’època fosca de la dictadura i entre ells van mantenir sempre una sincera amistat.

Els exàmens del curs, que els menorquins van dur a terme amb el màxim profit, es van realitzar a Palma l’any 1965. D’aquella anada a Ciutat, en queda el testimoni de la fotografia que acompanya aquest paper i que va ser feta –segons he pogut saber per una carta de Timoner Petrus– per Josep Mascaró Pasarius, el gran amic de mon pare des de la infantesa, que no es podia perdre la visita del grup a la ciutat on vivia.

L’obtenció del títol va coincidir just en el moment que mon pare començava la seva llarga trajectòria com a cronista d’Alaior al diari Menorca, una dedicació que, en pocs anys, li arribaria a absorbir la major part del temps lliure. El tecleig de la màquina d’escriure a la nit, a vegades mentre de tant en tant alçava els ulls si volia seguir qualque programa de la televisió, va acompanyar moltes de les nostres vetlades. A partir d’aquell curs, n’Arcadi escriuria en català tota l’obra de creació, així com també moltes de les seves cròniques, i la defensa de la llengua la faria sempre patent tant en els escrits com en la seva actitud cívica.

La intensa activitat periodística que dugué a terme no li deixà gaire temps per dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Així i tot, va saber trobar el moment per poder fer unes classes a aquell grup de joves tan actiu i compromès de la parròquia santa Eulàlia que, gràcies als nous aires del Concili Vaticà II i a l’arribada a Alaior de capellans postconciliars, havien trobat a l’aixopluc de l’Església un espai de llibertat per expressar les seves inquietuds, entre les quals la consciència lingüística, la dignitat cap a la llengua pròpia.

És sembla del tot oportú recordar les persones que fa cinquanta anys, en el desert de la dictadura, van fer aquell curs de professors de català, avui que per desgràcia encara s’han de d’explicar obvietats i es continuen donant situacions de discriminació lingüística i menyspreu cap a la llengua, en una persistència dels prejudicis que el franquisme va fomentar i escampar en tots els àmbits.

(Article publicat a la revista de les festes de Sant Llorenç del Diari Menorca)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s