Herois

Hector exposé sur les rives du Scamandre, del pintor Jean-Baptiste Deshays

Hector exposé sur les rives du Scamandre, del pintor Jean-Baptiste Deshays

Tot just de passada, sense aturar-me a mirar, sent un comentari a la televisió. La periodista, tot referint-se als atletes que tornen dels Jocs Olímpics, parla de “nuestros héroes”. No sé qui ho diu, no sé a quina cadena, però tant se val. No puc evitar, un pèl divertit, un somriure irònic. No tant per l’exagerada sobrevaloració i predomini que avui es dóna a l’esport, àmbit convertit en el nou circenses per les polítiques neoliberals i els poders econòmics, en què caldria emmarcar aquesta frase, sinó per la perversió del llenguatge que denota i perquè, en el fons, diria, no fa sinó trair el subconscient.

Els esportistes no són herois. Poden ser vencedors, campions, admirables en el seu esforç i afany de superació, però no són herois. La figura de l’heroi, nascuda de la cultura grega, posseeix un conjunt de valors, no només físics, sinó també morals, que ha de posar al servei de la seva comunitat i sol estar envoltat d’un hàlit tràgic, fins i tot si aconsegueix reeixir en la seva comesa, com ara Ulisses, cansat i vell, exiliat pels déus, errant per la mar antiga i amb el destí d’una venjança amarga. Ara bé, quan l’heroi abasta la seva màxima grandesa és potser en el moment culminant de la mort en el combat i no en les passejades victorioses. Així el cos d’Hèctor, jacent als peus de Troia, tot i humiliat per la fúria d’Aquileu, presenta l’acompliment de la seva grandesa, el suprem sacrifici. L’hora del silenci.

Amb l’oblit de les velles divinitats, l’heroi perd el caràcter de semidéu, però manté, al llarg del temps, les altres característiques que el defineixen, així com també el component tràgic que sempre l’acompanya. I si bé és cert que la frase que origina aquesta entrada és, més tost, trivial, també ho és que avui esteim massa acostumats a la perversió del llenguatge, a despullar les paraules del seu significat, a una tendència progressiva a la hipèrbole i a l’exabrupte i, en l’aspecte més negatiu, a l’insult que fa afrontar o que banalitza el mal més absolut. Ningú no hauria d’oblidar que el llenguatge ho és tot i que denota, en un moment de descuit o exaltació, la nostra realitat més íntima.

El que em va semblar que hi havia rere l’expressió “nuestros héroes” és una necessitat reiterada, indissimulada o inconscient, d’afirmació del nacionalisme espanyol, aquell que diu que no existeix, tanmateix abassegador, i que tan incardinat va saber deixar el franquisme. I va ser tot just aquesta impressió que em va fer dibuixar aquell somriure irònic al llavis, mentre escoltava, de passada, l’entusiasme de la periodista.

Per mi, els herois actuals són aquelles persones que arrisquen la vida per ajudar els altres en situacions desesperades, com ara els equips de Metges Sense Fronteres o la gent d’ACNUR, entre molts altres, que lluiten cada dia enmig de les misèries més inhumanes. Són persones que quan tornen a casa no duen llorers ni medalles, sinó el pòsit de la compassió i la generositat, de l’humanisme i d’una humil grandesa.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Dietari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Herois

  1. Subscric el teu article. No podria estar més d’acord amb tot el que expliques. Qualificar d’heroi un esportista és ridicul i, en aquest cas que comentes, és cert que sembla la necessitat inconscient (o no) d’afirmació del nacionalisme espanyol. Tants i tants herois com hi ha en aquest món, herois de debò, que exposen la seva vida per ajudar a la gent o per defensar una cultura contra la barbàrie, entre molts exemples, i que s’hagi de sentir que uns esportistes són herois. En fi.

    • peregomila ha dit:

      Gràcies, Shaudin, pel teu comentari. Jo crec que es nota, de cada dia més, aquesta necessitat d’exaltació dels guanys en el terreny esportiu davant de la pèrdua d’influència de l’estat espanyol en altres àmbits, com l’europeu, i també davant de la situació de paràlisi per la incapacitat de formar govern després de més de 250 dies, a més de la qüestió territorial que no són capaços d’afrontar d’una manera racional. Açò du a tot tipus d’exageracions, com aquesta que, com molt bé dius. és de ridícul.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s