En record de Maria Aurèlia Capmany

Enguany es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1911). Novel·lista, autora de teatre, assagista i traductora, escriptora prolífica i de moltes facetes, va ser una de les figures literàries més destacades de la segona mitat del segle XX.

Enguany es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1911). Novel·lista, autora de teatre, assagista i traductora, escriptora prolífica i de moltes facetes, va ser una de les figures literàries més destacades de la segona mitat del segle XX.

Vaig conèixer Maria Aurèlia Capmany fa prop de 40 anys en una conferència a l’Ateneu de Maó i record encara la vitalitat, l’energia i l’entusiasme que desprenia tota ella i la intel·ligència de la seva conversa. Si no ho record malament,  me la presentà l’amic Antonio Casero que, entre d’altres, mantenia un gran activisme en favor de la nostra cultura i coneixia la meva vocació literària. És possible que fos un acte emmarcat en aquell impagable Congrés de Cultura Catalana que se celebrà arreu dels Països Catalans en el bienni 1975-1977 amb tanta gent mobilitzada i tan bons resultats. Crec que no vaig tornar a coincidir amb l’escriptora, però me’n quedà una imatge ben viva.

Maria Aurèlia Capmany es trobava aleshores en la plena maduresa creativa d’una carrera literària que s’havia iniciat el 1947 quan quedà finalista del Premi Joanot Martorell amb l’obra Necessitem morir, premi que aconseguiria al cap de dos anys amb l’obra El cel no és transparent. Quan vingué a Menorca, havia publicat més de 14 llibres de narrativa, a més de teatre i obres de crítica literària i assaig. Era, idò, una escriptora molt prolífica que es trobava molt còmoda en tots aquests gèneres, tot i que ella es definí sempre com a novel·lista. Havia rebut ja el premi Sant Jordi per la novel·la Un lloc entre els morts (1968) i el de la Crítica Serra d’Or per l’obra de teatre L’ombra de l’Escorpí (1972). Més endavant seria guardonada, entre d’altres, amb la Creu de Sant Jordi (1982).

Tant el seu pare, Aureli Capmany, com el seu avi Sebastià Farnés, que va ser una figura destacada de la Renaixença, eren estudiosos del folklore i per tant de petita va conèixer l’amor per la cultura popular i per la llengua catalana. Va estudiar a l’Institut-Escola, una institució que es caracteritzava per un programa pedagògic molt avançat i amb grans mestres, que va marcar molt positivament els alumnes que hi passaren. Cursà estudis de Filosofia i després de la Guerra Civil, com va passar amb tots els escriptors de la seva generació, es va trobar amb la desaparició de tot allò que havia constituït el seu món, amb la llengua catalana prohibida i amb la regressió dels avenços que s’havien aconseguit en la condició de la dona. En un primer moment va treballar de talladora de vidre i després desenvolupà tasques pedagògiques, mentre començava a participar en activitats culturals clandestines. El 1951 va ser directora de l’Institut Albéniz de Badalona i a les seves classes intentava traslladar, en la mesura que podia, els mètodes d’ensenyament de l’Institut-Escola.

A partir de la dècada de 1960, Maria Aurèlia Capmany es dedica exclusivament a la literatura i al món cultural i teatral, no només com a autora de diverses obres, sinó també com a actriu. Escriptora independent i heterodoxa, que trenca models i es rebel·la contra el paper que en aquella època se suposava que havia de tenir la dona, esdevé un referent imprescindible en la cultura catalana de la segona mitat del segle XX. A més del paper fonamental que jugà Capmany en el món literari i intel·lectual, va desplegar una intensa tasca en la defensa de la condició de la dona a la qual va dedicar part de la seva obra assagística i com a articulista i conferenciant. A més de la militància en el feminisme, va sentir també en el compromís de participar activament en la vida política i va ser regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del PSC.

Maria Aurèlia Capmany va morir a Barcelona el 1991, poc després del traspàs del seu company sentimental, l’escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover. Va ser una dona independent, d’una gran coherència i honestedat que va dir sempre el que pensava i per açò va resultar una veu incòmoda per a determinats sectors.

Després de publicat aquest article, l’amic Toni Casero em recorda que em va presentar Maria À. Capmany l’any 1972, bastant abans, per tant, del que jo creia. Ell l’havia acompanyada durant tot el dia a visitar Menorca, abans de la conferència a l’Ateneu.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-06-2016)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s