“Els cors de pedra”, el món de la Menorca talaiòtica

El cap de setmana passat es va presentar, a Maó i a Ciutadella, la novel·la de Miquel À. Maria “Els cors de pedra”, editada per Lleonart Muntaner a la col·lecció Aliorna. La narració es desenvolupa en el segle VI aC i una part important de l’acció se situa Menorca.

El cap de setmana passat es va presentar, a Maó i a Ciutadella, la novel·la de Miquel À. Maria “Els cors de pedra”, editada per Lleonart Muntaner a la col·lecció Aliorna. La narració es desenvolupa en el segle VI aC i una part important de l’acció se situa Menorca.

La riquesa del llegat arqueològic de Menorca, l’abundància de monuments i restes arquitectòniques i les notables excavacions que s’han duit a terme durant els darrers anys, han permès un major coneixement i divulgació de la prehistòria de l’illa i que tot aquest patrimoni sigui cada vegada més estudiat i valorat per tothom. Amb tot, hi ha jaciments que no estan exempts de perills i altres que han patit una “deslocalització” o han desaparegut en nom del “progrés”. I és justament amb la defensa d’un conjunt talaiòtic, amenaçat per la construcció d’una carretera, que comença Els cors de pedra, una novel·la estructurada en dos plans: per una banda, a l’època actual quan un equip d’arqueòlegs i voluntaris treballa en les excavacions a la recerca d’una troballa prou important per aturar les obres i, de l’altra, en la narració de les aventures i desventures d’un mercader de vins de Focea que viu una apassionada història d’amor al lloc mateix on es duran a terme les excavacions.

Aquesta estructura permet a Miquel À. Maria puntejar la narració principal, construïda en forma epistolar i situada en els darrers anys dels s.VI aC, amb quatre moments que mostren la desesperació dels arqueòlegs que no aconsegueixen de fer el descobriment definitiu que salvi el poblat, i on podem veure, de fet, una clara reivindicació per part de l’autor del nostre patrimoni arqueològic pel valor que té en ell mateix com a llegat històric que s’ha de preservar i estudiar. Aquesta és, però, una part que ocupa unes poques pàgines dins aquesta intensa i sòlida novel·la d’aventures en què l’autor ha sabut recrear, de manera esplèndida i amb el seu sentit de narrador nat, la vida d’uns personatges en una societat de la qual no ens han arribat testimonis escrits i que presenta, per tant, unes evidents dificultats a l’hora de fer-los versemblants i d’evitar elements que en un moment o altre pugin grinyolar dins la narració. Maria ha sabut resoldre amb intel·ligència i habilitat tots els reptes que presenta escriure una novel·la d’aquestes característiques.

Cors1-200x285Parmenó, el protagonista d’Els cors de pedra, és el fill d’un famós vinater de Focea que abandona la ciutat, juntament amb els altres habitants, a causa del setge per part dels perses de Cir II el Gran. A partir d’aquí comença una vida que el mena cap a les colònies gregues del Mediterrani occidental en què, juntament amb el seu amic Aristòtil i altes companys, partirà, amb un vaixell que ells mateixos reconstrueixen (molt interessant i vívida la descripció de la tècnica amb què es fabricaven els vaixells grecs cosits), des de Massàlia (Marsella) cap a Emporion (Empúries). I és en aquest aleshores petit enclavament comercial que estableixen la base des d’on han de dedicar-se al comerç del vi. En el trajecte, Parmenó coneix Marja, encara filleta, amb qui més endavant viurà, ja a Menorca (o “Terlaku” com l’anomenen els nadius a la novel·la), la història d’amor que el protagonista evoca a la carta adreçada a la filla que potser no coneixerà mai i a qui explica la seva vida.

La novel·la, amb una trama que enganxa el lector des del primer moment i que permet llegir-la d’una tirada, representa per part de Miquel À. Maria la creació de tot un món en què fins i tot els antropònims i topònims de Terlaku han estat inventats amb tota cura i sentit a partir de paraules i arrels del protoindoeuropeu que filòlegs com August Schelicher i Julius Pokorni van intentar reconstruir durant els segles XIX i XX. El lector es troba immers, per una banda, en una història que recrea el comerç dels grecs que solcaven la Mediterrània a bord de petits vaixells que havien d’afrontar perills com la pirateria o les hostilitats púniques, i, de l’altra, amb la fabulació de l’època talaiòtica a Menorca on no manquen els rituals de la vida i la mort, les festes equinoccials, les remeieres i els components màgics i religiosos de l’època o un cabdill brutal i despòtic que imposa la seva llei a tothom.

Es tracta d’una molt bona novel·la, escrita en una prosa efectiva i elegant, amb una tensió que no decau en cap moment i que llegim amb gran interès i plaer. Miquel À. Maria hi ha esmerçat molts esforços per poder oferir una història versemblant, però fruit d’una gran capacitat de fabulació. El llibre es presenta amb una magnífica portada de Pau Faner.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 3-11-2015)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s