“Fràgils naufragis” de Nora Albert

S’ha publicat fa poc el llibre de poemes “Fràgils naufragis” de Nora Albert (pseudònim d’Helena Alvarado) amb pròleg del poeta Jaume Pérez Montaner, sota el segell de Viena Editorial. L’obra havia estat guardonada amb el XXXIII Premi 25 d’abril de Poesia de la Vila de Benissa, el 2013.

S’ha publicat fa poc el llibre de poemes “Fràgils naufragis” de Nora Albert (pseudònim d’Helena Alvarado) amb pròleg del poeta Jaume Pérez Montaner, sota el segell de Viena Editorial. L’obra havia estat guardonada amb el XXXIII Premi 25 d’abril de Poesia de la Vila de Benissa, el 2013.

Fa uns mesos vaig parlar en aquesta mateixa secció de Nora Albert arran de la publicació de Punta Galera, que tinguérem també l’ocasió de presentar a Ciutadella, juntament amb Agnès Vidal. Ara m’arriba Fràgils naufragis, el nou llibre de la poeta d’Eivissa que en els darrers anys ha mantingut un intens ritme de publicacions de la seva obra poètica, reconeguda amb diversos premis literaris, mentre espera la sortida el llibre Lletra menuda amb el qual l’autora guanyà el darrer premi Ciutat d’Eivissa. Un recorregut, per tant, ple d’èxits, de dedicació plena a la creació del seu univers poètic.

A Fràgils naufragis Nora Albert reflexiona sobre la fragilitat humana i ens parla de les diferents formes de naufragi derivades d’aquesta mateixa fragilitat; naufragis de caràcter personal, íntim, i altres de caràcter col·lectiu o que pertanyen a l’àmbit social. Uns naufragis que tanmateix no tenen sempre un caràcter negatiu, perquè sovint poden ser superats, poden ser simplement el final d’una etapa que s’obrirà a nous camins. Són poemes, en definitiva, que ens parlen de la condició humana, sempre feble davant les forces externes o internes que ens sacsegen enmig de la tempesta, com la que contempla la jove del bell quadre de Waterhouse (la Miranda de Shakespeare) que reprodueix la coberta de l’edició.

El llibre es divideix en quatre parts que, tot i mantenir el fil argumental i complementar-se entre elles, conformen quatre moviments diferenciats en la reflexió de l’autora. A la primera part, que es titula com el llibre i du dues significatives cites de San Juan de la Cruz i Marta Pesarodona, Nora Albert tracta de les ferides de l’amor, la construcció de soledats amb els naufragis de les relacions quan arriba l’hora dels silencis, “el fred per les paraules absents”. Son versos contundents, amb metàfores originals i poderoses, com és habitual en la poeta, que doten la seva escriptura de gran intensitat. Només per posar-ne dos exemples, vegeu aquests versos: “Quantes vibrants costures mal sargides / deixen entreveure un fons sangonós / viu, ardent.” O bé aquesta altra, brillant: “L’endemà, / sense joia ni dol, / un esmorteït eclipsi s’esmunyirà / en el distant desconhort / de dues illes a tocar.”

A la segona part, titulada “Derives”, hi ha una contundent denúncia sobre la violència o les injustícies que, per desgràcia, se’ns fan presents cada dia, sovint enmig de la indiferència: els nàufrags ofegats al Mediterrani quan intenten arribar a les costes d’Europa fugint de l’horror, les dones assassinades per la violència masclista, els infants que moren de fam, els pobles assetjats o perseguits. Entre altres coses, la poesia ha de tenir també la funció de denúncia, d’oferir la seva veu als oprimits, a les víctimes. “El sotsobre dels sentits” són dos poemes intensos i commovedors, “insòlits dins la literatura” –per dir-ho amb paraules d’Alessandra Loreggia, estudiosa de l’obra de Nora Albert, a l’epíleg– que tanquen aquesta part. El primer sobre la ceguesa, parteix de la coneguda i emotiva relació d’Anne Sullivan i la seva alumna Helen Keller; el segon, “L’audàcia del gest”, sobre la sordesa, amb versos tan bells com aquests: “Mans acròbates, mans dansaires, papallones d’enigmes / que esgrafien l’univers amb sordes melodies”.

Les dues parts que tanquen el llibre “Boies” i “Balises”, com els senyals on aferrar-se o ancorar, contenen poemes d’afirmació de la vida, poemes de l’amor i del desig que “sura encara” a pesar de tot… És la vida que flueix i l’ésser “que furta temps al temps, / que tremola, fèrtil, / entre roses i espines”. Vet aquí la fonda, commovedora i ben travada reflexió de Nora Albert, amb versos construïts amb un estil ja ben recognoscible, plens de veritat i sense concessions.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 14-07-2015)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s