Manuel de Pedrolo, 25 anys després

Enguany es compleixen els 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó –La Segarra– , 1918 – Barcelona, 1990), un escriptor amb un volum d’obres que impressiona i que va conrear tots el gèneres literaris. L’obra seva novel•la més coneguda és “Mecanoscrit del segon origen”.

Enguany es compleixen els 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó –La Segarra– , 1918 – Barcelona, 1990), un escriptor amb un volum d’obres que impressiona i que va conrear tots el gèneres literaris. L’obra seva novel•la més coneguda és “Mecanoscrit del segon origen”.

Manuel de Pedrolo va ser un escriptor extraordinàriament prolífic que va abraçar tots els gèneres literaris, un home que va escriure “com un forassenyat”, segons les seves pròpies paraules, amb un corpus que té catalogades 128 obres entre poesia, narrativa, teatre, novel·la i assaig, un intel·lectual d’una integritat i d’una independència inqüestionables, una veu incòmoda per al seu temps, un innovador que es va avançar a la seva època i que va introduir en la literatura catalana temàtiques i formes com la novel·la al·legòrica o la ciència ficció, que va mantenir uns principis ètics i polítics als quals mai no renuncià. Un escriptor, però, que, arribada la democràcia, va caure en un injust oblit motivat sobretot pel desordre i el retard en la publicació de les seves obres a causa dels incomptables problemes amb la censura franquista, de la seva llibertat estètica i del seu posicionament clarament independentista, en uns moments en què aquest plantejament no “tocava”. A causa del silenci de la crítica i la fredor del món acadèmic, durant els darrers anys de vida Pedrolo va concebre una sensació de fracàs i va orientar la seva escriptura cap al dietarisme.

Amb un nombre tan ingent de llibres com els que escrigué Pedrolo, és lògic que no totes les obres estiguin a un mateix nivell, però com diu Xavier García a l’article a “Lletra” l’autor “lliurat del tot a un univers-escriptura de rebel coherència interna no sols és un capítol estel·lar de la literatura catalana contemporània: és una aportació rotunda a la història de la nostra cultura.” Avui, com no podia ser d’altra manera, són moltes les veus que reivindiquen la figura de Pedrolo, com la de Sebastià Bennasar o la de Jaume Cabré, que al llibre Les incerteses –comentat en aquest mateix espai– diu de l’autor: “Manuel de Pedrolo, home íntegre, novel·lista torrencial, ha estat molt injustament silenciat… penso que li dec moltes coses: saber que tot és narrable; observar com belluga els personatges, com crea atmosferes, com resol situacions, com s’atreveix amb tot en una època en què no hi havia res… encara que escric de manera molt diferent i opino que tanta quantitat el va perjudicar, sóc fill de Pedrolo.” Potser no cal afegir-hi res més.

En poesia, Pedrolo es decantà cap una obra d’arrel simbolista i més endavant cap a l’expressió visual. La producció dramàtica la va orientar cap al teatre de l’absurd, una vessant en què aconseguí notables èxits i va ser traduït a diversos idiomes. El teatre de Pedrolo va ser estudiat fins i tot pel prestigiós crític Marin Esslin en l’obra Theatre of Absurdism. Ara bé, el gènere més important en el producció pedroliana és la novel·la, on l’autor desplega una imaginació que sembla no tenir límits. Com diu Joaquim Carbó a Rellegir Pedrolo: “El món novel.lístic de Pedrolo és extraordinàriament divers i ric, tant pel que fa a situacions, personatges, paisatges –urbans, sobretot–, actituds i, principalment, per la sorprenent imaginació que posa al servei de la causa dels homes i les seves motivacions.”

Pedrolo aplegà la seva producció en diversos cicles novel·lístics, però sens dubte el més ambiciós i inèdit en l’àmbit de la literatura europea és el titulat “Temps obert”, una sèrie que resta inacabada i que és constituïda per 11 volums amb un mateix protagonista, Daniel Bastida. Les nou primeres novel·les, que formen el primer llibre, ofereixen nou possibilitats diferents a partir d’un mateix fet conflictiu: un bombardeig a Gràcia en la guerra del 36. Ens trobam, per tant, davant una clara voluntat de totalitat narrativa.

Ni que sigui breument, no podem deixar de citar la intensa tasca que com a traductor de l’anglès i del francès realitzà Manuel de Pedrolo, amb la introducció en la nostra literatura dels novel·listes nord-americans, especialment els escriptors de novel·la negra, un gènere que el nostre autor també va cultivar.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 23-06-2015)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Manuel de Pedrolo, 25 anys després

  1. Magnific article. M’ha agradat molt.

  2. Alexandre Pineda Fortuny ha dit:

    Tocats amb encert tots els camps. Recordo, el vessant polític, independentista. Avui són presents les Cròniques Colonials, `publicat el 1.982

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s