El dibuix de l’ombra de Francesc Florit Nin

Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1960) acaba de publicar el poemari “Dibuix de l’ombra” (Ed. Neopàtria). Poeta i pintor (o pintor i poeta), havia publicat anteriorment 4 llibres de poemes on es posa de manifest la relació que l’artista estableix entre les dues formes expressives.

Francesc Florit Nin (Ciutadella, 1960) acaba de publicar el poemari “Dibuix de l’ombra” (Ed. Neopàtria). Poeta i pintor (o pintor i poeta), havia publicat anteriorment 4 llibres de poemes on es posa de manifest la relació que l’artista estableix entre les dues formes expressives.

En l’obra de Francesc Florit Nin, la relació entre pintura i escriptura és molt estreta. Es pot dir que, ben sovint, sorgeix d’un mateix impuls creatiu que es materialitza plenament en les dues formes expressives. També d’aquesta experiència creativa neixen molts dels poemes que formen part del llibre Dibuix de l’ombra presentat fa poques setmanes.

El llibre, encapçalat per una significativa cita de Vicent Andrés Estellés (“ho deixe escrit humilment en silenci / perquè potser ho llegiràs un dia / reconeixent una pena un amor”),
es divideix en dues parts. A la primera, “Cims i llindars”, el poeta ens parla de les experiències que conformen el cims del goig, de la plenitud de l’amor i del desig, però també dels llindars que ens acosten a la pena, al dolor, a les pors, a l’angoixa, als clarobscurs de la vida viscuda. S’obre curiosament amb un poema que es diu “Adéu”: “Si dic adéu a l’inici de tot, / és perquè duc a les mans / un enderrossall de vida” i es tanca, com en un cercle, amb un poema sobre la impossibilitat de dir adéu: “Hem fet tard per a dir-nos adéu / i no trobam ni el moment de la partença. / No dic adéu. L’adéu és per als valents.” No és l’única paradoxa que conté aquesta primera part. La trobam també en un bell i delicat poema, “Si t’esper”, sobre la dificultat de l’amor: “Quan ets arran és quan em fas sofrir. / Si tu no hi ets, em dol molt més de viure.” L’expressió del goig i del desig hi és expressada d’una forma exquisida: “L’aire es fa braços i fondegen les naus / al port blanquíssim dels llençols. / Demana sense por més nit encara / la pell voluptuosa i els ulls expectants.” O el dolor, com en el poema “Pluja” amb una imatge de gran força: “Plou a casa una desfeta d’aigua. / Plou tant a casa que inunda / tots els racons de l’ànima” En els poemes, que tenen el to de la conversa pausada, de la intensitat que es diu sense estridències, hi trobareu un llenguatge sempre elegant i una escriptura d’una notable delicadesa.

A la segona part, “Transfiguracions”, el poeta ens presenta, com si fossin l’altra cara de la moneda, una sèrie de variacions sobre les seves pintures, el dibuix de l’ombra del títol, que aprofundeix en la reflexió de la mirada sobre la imatge, en l’expressió de la bellesa, en la vitalitat de la natura, en el respecte a la Mare-terra “Res no em sostreu d’aquesta noble sort / de tornar tard o prest a la Mare”. En els poemes són nombroses les referències al món vegetal, tan present en les pintures de Florit Nin: “T’ha florit la mirada en tancar els ulls, / t’ha florit igualment la parla, / que encara ressona per l’escorça / de la pell bruna de sol i de terra”. Per altra part, però, el poeta no pot deixar de meditar sobre el món que l’envolta, sobre el dolor escampat damunt la terra: “Tant de mal et fa el món que deixes de mirar. / Tancar els ulls és un gest que creix de l’ànima, / poada en l’aigua tèrbola del fracàs”. I davant la renou incessant a què ens aboca la societat actual, el poeta reivindica el valor de silenci, per retrobar-nos amb nosaltres mateixos, per trobar-nos amb l’altre: “Quin regal el silenci de la teva cara. / Per als moments delicats, demanam silenci. / Pregam silenci per respecte. / Per escoltar-nos, reclamam silenci.” En aquesta part encara es fa més destacada la presència de les imatges, construïdes amb una gran eficàcia i habilitat.

Dibuix de l’ombra és un llibre que demana ser rellegit i degustat a poc a poc. Florit Nin ha deixat de banda tot allò que hi podria ser sobrer i ha cercat l’expressió més despullada, essencial, fonda. En la recerca de la bellesa, brilla, com he comentat, la construcció d’imatges, sempre suggeridores, que enriqueixen la força expressiva de l’escriptura.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 26-02-2015)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s