La paraula callada de Bep Joan Casasnovas

Beb Joan Casasnovas (Ciutadella, 1963) acaba de publicar el poemari “La paraula callada”, (Ed. Neopàtria) amb pròleg de Joan F. López Casasnovas. El poeta es donà a conèixer el 1991 en guanyar la Biennal de Sant Joan amb “Tannkas de caragols”. Des d’aleshores ha mantingut una intensa acitivitat literària.

Beb Joan Casasnovas (Ciutadella, 1963) acaba de publicar el poemari “La paraula callada”, (Ed. Neopàtria) amb pròleg de Joan F. López Casasnovas. El poeta es donà a conèixer el 1991 en guanyar la Biennal de Sant Joan amb “Tannkas de caragols”. Des d’aleshores ha mantingut una intensa acitivitat literària.

La poesia és potser un dels pocs espais de silenci compassat que encara hi queden. La poesia demana una lectura atenta al sentit o a l’emoció que ens vol transmetre, atenta també a l’oïda per copsar la música de la llengua, amb la riquesa d’un temps pausat per a la reflexió. Fuig de discursos buits, de la vacuïtat de frases estereotipades, del renou que ens martelleja a totes hores, de la xerrameca excessiva que pretén imposar-se mitjançant el crit. La poesia és paraula pausada i essencial, autèntica, que es diu, quan es diu en veu alta, en el poder del ritme emanat del vers. La paraula callada és un oxímoron que cobra tot el sentit quan es refereix a la poesia que, amb el seu poder connotatiu i restaurador, va més enllà d’allò que signifiquen les paraules que empram cada dia, tan gastades a vegades per un ús abusiu. És la paraula que proposa, però no s’imposa, és la paraula que es viu en la intimitat lectora, la paraula que es recrea en el silenci de qui la llegeix i la dota de nous i múltiples significats.

La paraula callada, el poemari que Bep Joan Casasnovas acaba de publicar, és el fruit ben assaonat de molts anys dedicats al cultiu de la poesia i d’una extensa i profitosa experiència lectora, tal com es posa de manifest en el domini de l’idioma, en els recursos expressius del llenguatge poètic o en la força de les imatges i metàfores que Casasnovas crea amb originalitat. Remarcable és també la riquesa lèxica que conté La paraula callada, en què podem trobar mots de diferents registres integrats de la forma més natural. És a dir, com ha de ser un llenguatge literari que no se senti sotmès a modes fugisseres o prevencions absurdes. Afegim-hi, a més, l’autoexigència i el rigor formal, tant en els poemes amb vers blanc com en els nombrosos poemes amb rima, i la diversitat estròfica i mètrica que trobam al llarg del poemari i de la qual no em puc estar de destacar un conjunt de sonets esplèndids, una forma sempre compromesa per la llarga tradició que acumula.

Els poemes del llibre s’agrupen en tres parts temàtiques que conformen un tot coherent i es complementen. A “Glopades” el poeta expressa les sensacions que li desperta la plenitud d’un instant, com el so de les campanades que regalima pels carrerons empedrats; els dubtes i les reflexions sobre l’època que li ha tocat de viure; les desfetes que contempla amb el pas del temps; i també la reivindicació i la denúncia, com en els poemes “Afartament” o “Compunció” (“ignoram el dolor del discurs que ha difós / qui ens durà pel sender d’aquells pobles mesquins”). A la segona part “Terrànima” s’expressa el lligam que estableix el poeta amb l’entorn natural, físic, cultural, immaterial, de l’illa, l’ésser que s’integra – i per tant respecta – el paisatge que constitueix el seu món immediat, el valor del que conforma la seva pròpia identitat. En aquesta part hi ha un romanç que ja va tenir un fort impacte el l’edició d’Illanvers en què Casasnovas el recità i que acaba amb aquells versos memorables: “I si un dia ho perdem tot / que la llengua ens sigui mare; / si tenim arrels i mots, / tornarem sembrar la pàtria”. A la tercera part, “Reminiscències”, la mirada del poeta es dirigeix sobre l’infant que fou, les imatges del temps viscut amb intensitat, l’enyor davant la pèrdua, la memòria de tot allò que som perquè, com en la cita de Joan Vinyoli que encapçala aquests darrers poemes, “els records ho són tot”, uns records d’intenses emocions com en el llarg poema “Elegia a la infància” (“On deu haver parat / aquell temps d’infantesa”?).

El poeta, amb els anys, ha anat consolidant la seva escriptura, la seva veu més personal. Com diu Joan F. López Casasnovas en el pròleg, “amb aquest treball constant de formació autodidacta i el bagatge acumulat, no sorprèn que n’obtengui un resultat esplèndid”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 12-05-2015)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s