Artur Bladé i el memorialisme

Enguany es compleix el 20è aniversari de la mort d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995). Autor d’una extensa i valuosa obra memorialística, cronista de l’exili i biògraf, els seus llibres són un testimoni de primer ordre sobre l’època que li va tocar viure.

Enguany es compleix el 20è aniversari de la mort d’Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995). Autor d’una extensa i valuosa obra memorialística, cronista de l’exili i biògraf, els seus llibres són un testimoni de primer ordre sobre l’època que li va tocar viure.

Amb el pas dels anys el gènere memorialístic m’ha atret cada vegada més. El món que ens presenta l’escriptor, viscut de primera mà, se’ns ofereix amb una riquesa i vigor que, altrament, només s’assoleix amb la ficció. Un bon llibre de memòries d’un escriptor ens fa reviure un temps, unes circumstàncies, una gent amb la mateixa intensitat que una narració, però amb la visió sempre present que allò que llegim és el testimoni d’una realitat, d’un temps històric. Va ser l’interès en el memorialisme que em féu descobrir l’obra d’Artur Bladé i Desumvila, del qual he tingut ocasió de llegir un parell de llibres.

Artur Bladé, com molts altres escriptors de la seva generació, va viure una vida complexa, marcada per la guerra civil i l’exili. Havia nascut a Benissanet, un petit poble de la Ribera d’Ebre, el 1907. De petit, els seus pares van emigrar a l’Argentina i ell s’acabà de criar amb el seu avi matern. La seva vocació literària es va despertar ben prest i als 15 anys ja escrivia col·laboracions per a una revista. El 1931 va ingressar a ERC i a partir de 1936, quan començà la guerra, ocupà diversos càrrecs a la Generalitat, entre els quals el de sotssecretari de Presidència amb Lluís Companys. El 1939 s’exilià a França, refugiat primer a Perpinyà, després a París i, finalment, a Montpeller on va conèixer Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Francesc Pujols, tres figures que serien decisives per a ell. De cada un n’escriurà més tard una biografia.

L’any 1942 Bladé s’embarca cap a Mèxic, país on desenvoluparà diversos oficis. Allà es relaciona amb intel·lectuals mexicans i catalans exiliats i col·labora amb les més destacades publicacions de l’exili, com La nostra revista, Xaloc o Pont Blau. El 1944 publica el seu primer llibre, fruit de les converses mantingues amb el filòsof Francesc Pujols a Montpeller. El 1956 torna durant tres mesos a Catalunya, però el retorn definitiu no es produirà fins al 1961. A partir d’aquell moment inicia una intensa activitat en defensa de la cultura catalana i comença a publicar la seva extensa obra memorialista.

El 2006, deu anys després de la mort de l’escriptor, l’editorial Cossetània aplegava el seus llibres en unes obres completes que s’agrupen en cinc grans cicles: la terra natal, l’exili, les biografies, la història i els dietaris. Tot un conjunt on podem trobar l’evocació del món que l’escriptor va viure i dels personatges que va conèixer o que el van marcar, transmès amb una escriptura sempre elegant, d’estil clar, una prosa d’una gran efectivitat. Ho assenyalava així Joan Triadú: “Bladé i Desumvila és, en efecte, un dietarista excepcional, tant per la qualitat com per la quantitat. De vegades, bé que ni de molt tant com caldria, hom ha fet recalcar l’excel·lència de la seva prosa, tan ben construïda i tan amatent als matisos de l’exposició, i tan útil com dotada d’una suau i alhora ferma creativitat”.

L’obra de Bladé, entre memorialisme, crítica literària i assaig, està formada per prop de 30 llibres i encara de manera pòstuma se li edità el volum Versos de la guerra i de l’exili que recull un conjunt de poemes escrits durant els anys 30 i 40 en què l’autor es refereix a les experiències traumàtiques viscudes i que vénen a ser com un avançament de l’obra posterior. En l’article corresponent a “Lletra”, Magí Sunyer escriu de l’escriptor ebrenc: “Bladé fou un escriptor honest i lleial, que va escriure des d’un coneixement precís de la realitat tractada i de la llengua utilitzada i que circulava amb una personalitat inconfusible pel territori de la no-ficció, i més en concret per l’àmbit que posteriorment s’ha denominat “les literatures del jo”, i la seva perllongació natural, la biografia”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 03-03-2015)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s