Hilari de Cara, premi Carles Riba de poesia

Hilari de Cara i Casaleiz (Melilla, 1945) ha estat guardonat recentment amb el premi Carles Riba de poesia que publicarà Proa. És professor de literatura, poeta, narrador, gestor cultural, traductor i col•laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i revistes culturals.

Hilari de Cara i Casaleiz (Melilla, 1945) ha estat guardonat recentment amb el premi Carles Riba de poesia que publicarà Proa. És professor de literatura, poeta, narrador, gestor cultural, traductor i col•laborador habitual de diversos mitjans de comunicació i revistes culturals.

Com és sabut, entre els premis literaris més ben dotats i de major prestigi en llengua catalana, es troben els que s’atorguen anualment durant la Nit de santa Llúcia, organitzats per Òmnium Cultural. El passat mes de desembre, i en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes celebrada al Gran Teatre del Liceu, es donaven a conèixer els noms de les obres guanyadores d’aquests guardons en la seva 64a edició: L’àguila negra de Joan Carreras rebia el Sant Jordi de novel·la; Refraccions d’Hilari de Cara, el Carles Riba de poesia; i M. Mercè Cuartiella, el Mercè Rodoreda de narracions per Gent que tu coneixes. Es concedeixen, a més, els premis Folc i Torres i Joaquim Ruyra de narrativa juvenil i, per primer any, el Frederic Roda de textos teatrals que guanyaren, respectivament, Lluís Prats, Alejandro Palomas i Lluïsa Cunillé,

Quan vaig conèixer el veredicte del Carles Riba, acabava la lectura del darrer poemari publicat per Hilari de Cara, Carrer d’Artà (Lleonard Muntaner editor, 2014) que havia estat guardonat amb el premi de Poesia Mediterrània Pare Colom atorgat per l’Ajuntament d’Inca, una obra, segons ha confessat el propi autor, d’elaboració lenta “perquè és un llibre d’aquells amb una escriptura que et fa mal i al mateix temps t’exorcitza”. Es tracta d’un poemari incisiu, de gran força expressiva que parla, amb versos d’escriptura sovint descarnada, del dolor personal pel final d’una història d’amor, però que, contextualitzat en el carrer d’Artà de Manacor – la via per on duien la gent a matar al cementeri durant la guerra civil –, s’entremescla amb el record i les referències al dolor de la història col·lectiva, al patiment de les víctimes. “Carrer corcalcigat, com més crid, com / més plany i em planys, més el vent aflora / traces d’empremtes, fòssils vius, veus / enregistrades en minúscules marques”

Carrer d’Artà és d’aquells poemaris que et commouen com a lector, que et sacsegen amb la seva càrrega de profunditat, que no et poden deixar indiferent. Hi ha l’experiència del dolor, del sexe, de la carnalitat més crua que tots coneixem, però, en aquest encreuament amb la història que transita pel carrer que li dóna títol, hi ha també relats que ens toquen les fibres més íntimes, com el poema dedicat a les infermeres que van matar durant la guerra. “Al cementeri les clavaren / de nou amb bales d’aram. A l’església / dels Dolors, com un avió de sang / i nafra i cera verda / el Sant Crist becava i era setembre”. El llibre m’ha fet pensar en Via Bàltica, un altre dels poemaris d’Hilari de Cara, en aquest cas centrat en el dolor i la culpa de la vella Europa i el record de les guerres, dels morts, de les víctimes. Es tracta de dues obres diferents, però el dolor humà que trobam en els seus versos, el sofriment de les víctimes de la barbàrie és sempre el mateix.

Hilari de Cara és un poeta singular de llarga i reconeguda trajectòria. Doctorat en Filologia Catalana, com a docent és catedràtic de llengua i literatura espanyola a l’IES Mossèn Alcover de Manacor i té una llarga experiència en el camp de l’ensenyament. Entre altres, ha estat professor de literatura i llengua anglesa i catalana a diferents centres de Badalona. El 1995 es traslladà a Estats Units durant sis anys, on va ser professor de llengua i literatura espanyola, hispanoamericana i universal a l’Escola Internacional de les Nacions Unides. Segurament el coneixement profund de la literatura anglesa ha influït en la singularitat de la seva pròpia obra. En poesia es donà a conèixer el 1985 amb L’Espai del senglar, al qual seguí Quaderns d’Es Llombards (1991), però és a partir de Bolero (1998) i Absalon (2007), premi Pollença i Cavall Verd, que la seva veu es fa més coneguda. Després ha publicat Postals de cendres (2008), premi Serra d’Or de la crítica; Via Bàltica (2012), premi Carles Salvador i Nunc (2012), premi Vidal i Tomàs. Ha publicat també la novel·la Un llac en flames (2009).

L’illa inaudita (Diari Menorca, 6-01-2014)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s