Josep M. Ferrer-Arpí. El viatge com elecció vital

El passat 29 de setembre moria a Barcelona, als 70 anys, l’enginyer i escriptor Josep M. Ferrer-Arpí. Apassionat viatger de vocació, acabava de recollir una part de les seves experiències de viatge en el llibre “El primer estel del capvespre a Angkor”, publicat per l’editorial Arrela.

El passat 29 de setembre moria a Barcelona, als 70 anys, l’enginyer i escriptor Josep M. Ferrer-Arpí. Apassionat viatger de vocació, acabava de recollir una part de les seves experiències de viatge en el llibre “El primer estel del capvespre a Angkor”, publicat per l’editorial Arrela.

Més que les imatges més impactants, la literatura, el poder de la paraula, pot fer-nos comprendre i admirar territoris desconeguts, terres llunyanes, cultures exòtiques, la diversitat humana o la fascinació de la bellesa. La imatge grata la superfície, la paraula transita viatges interiors, descobreix matisos, ens parla de la gent i els costums, ens transmet l’emoció, les impressions personals i ens permet reflexionar a partir de la realitat que el viatger descriu. Res no pot substituir el viatge real, però allò que més ens hi acosta són els llibres que ens en parlen a través de l’exercici literari dels qui l’han viscut de manera intensa i sense reserves. Un bon llibre de viatges és un estímul constant a l’aventura per a aquells que s’ho poden permetre i és una altra forma de viatjar i imaginar per als que no poden fer-ho.

Fa poc, hem tingut el goig de llegir l’interessantíssim llibre de Josep M. Ferrer-Arpí El primer estel del capvespre a Angkor. 40 destins, 40 viatges interiors publicat el mes de maig per l’editorial menorquina Arrela. És el llibre d’un viatger apassionat que ens fa partícips de les seves experiències i ens mena cap a al viatge interior que neix d’aquest trajecte vital i intel·lectual. Com es diu a la portada: “Aquest llibre ens proposa un joc de miralls: el del viatge físic que transforma el paisatge personal. El que veiem i vivim modelant allò que som”.

Josep M. Ferrer-Arpí era enginyer i va ser una de les cares més conegudes dels inicis de TV3 com a presentador, guionista i director de programes de divulgació científica. La gent de la meva edat el recordarà molt bé a programes com “Joc de ciència”, “Més enllà del 2000”, “Punt omega” o el concurs “Dit i fet”. Juntament amb Mari Pau Huguet va fer la primera emissió del Canal 33 i va ser responsable de diverses àrees de la Corporació Catalana de Ràdio Televisió. Havia publicat, també, diversos llibres sobre innovació i investigació.

El primer estel del capvespre a Angkor es divideix en 40 capítols que es corresponen a quaranta rutes diferents d’arreu del món en què a més de trobar-hi el propòsit i descripció de la ruta, hi podrem llegir, de manera més destacada, les experiències personals, les sensacions, els pensaments que provoca el viatge. Finalment, hi ha també unes recomanacions pràctiques per a qui s’animi a visitar alguns d’aquests llocs que abasten des del llarguíssim trajecte del tren tanssiberià a la plana dels mil temples de Bagan, de les planúries sense límits de Mongòlia a la Terra de Foc, dels enigmàtics moais de l’Illa de Pasqua al sense sentit de Las Vegas, de l’exuberància de la Toscana als poblats amagats de Mesa Verde (Colorado), de les ruïnes de Persèpolis i el Mont Ararat a la cel·la de Nelson Mandela a Robben Island, de la posta de sol a Angkor a la darrera meditació a Menorca, entre altres rutes i ciutats d’arreu del món.

El llibre, escrit en un estil planer però elegant, ens farà compartir tot un seguit d’experiències que, segurament, ens despertaran el desig de visitar més d’un d’aquests indrets, però també ens convidaran a meditar, amb l’autor, sobre el medi, la societat, l’art i la cultura i la condició humana. A vegades somriurem, altres ens sorprendrem, altres ens farà commoure. Un dels capítols que més em va impactar va ser la trobada de l’autor amb un rinoceront blanc femella i la seva cria, una espècie, com el bisó americà, que la depredació sense sentit i l’estultícia de l’home han duit pràcticament a l’extinció. No em puc estar de reproduir-ne un fragment. Escriu Ferrer-Arpí: “La trobada amb el rinoceront blanc va ser, per mi, una dura lliçó. M’havia encarat amb un dels pocs supervivents de la inhumana depredació de l’home, valgui la contradicció. Estava trist, malgrat l’alegria del moment. Una pena al cor, pels fruits trencats de la destrucció i per la vergonya de ser home, m’haurien d’acompanyar per sempre i marcar el meu futur”. Un llibre, en definitiva, per gaudir de la saviesa d’un viatger vital.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 11-11-2014)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s