En la mort de Montserrat Abelló

El passat 9 de setembre moria a Barcelona als 96 anys la poeta i traductora Montserrat Abelló. Autora d’una obra poètica de primer ordre que ha obtingut els més amplis reconeixements, va realitzar també una important tasca de traducció de l’anglès al català i del català a l’anglès.

El passat 9 de setembre moria a Barcelona als 96 anys la poeta i traductora Montserrat Abelló. Autora d’una obra poètica de primer ordre que ha obtingut els més amplis reconeixements, va realitzar també una important tasca de traducció de l’anglès al català i del català a l’anglès.

Montserrat Abelló va néixer a Tarragona el 1918. Filla d’un enginyer naval amb diverses destinacions, des de ben petita va viure a Londres on pràcticament va aprendre a llegir en anglès. Després passà temporades a altres ciutats con Cadis o Cartagena. Tornats a Barcelona, l’any 1935 Montserrat cursà estudis a la Facultat de Filologia i Lletres, on formà part del cercle d’alumnes de Carles Riba. L’any 1936 va obtenir una plaça de professora d’anglès després que s’haguessin convocat oposicions per cobrir places de professors mobilitzats per la guerra. L’any 1939 va acompanyar son pare a l’exili mentre la seva mare i tres germans més quedaven a Barcelona. Després de passar per França van arribar a Londres on els sorprengué la II Guerra Mundial. El 1940 es van traslladar a Xile on el seu pare havia trobat feina. L’exili a Xile i, per tant, la separació amb la resta de la família, va durar vint anys.

A Xile, Montserrat va conèixer Joan Bofill, un altre exiliat de la dictadura franquista, amb qui es va casar l’any 1943. Entre el 1944 i el 1951 van néixer el seus tres fills. En una entrevista realitzada per Eva Piquer i publicada al llibre Catorze de cara al 2014 (A contravent, 2014) la poeta explica que va sentir la necessitat d’escriure quan al seu tercer fill li diagnosticaren la síndrome de Down: “Va ser un revulsiu. Una alegria o una desgràcia sempre són un revulsiu. Malauradament, per a la poesia són més revulsius les desgràcies. Només fem cas a les muses quan estem tristos”.

Va publicar el primer llibre de poemes Vida diària el 1963 quan tenia 45 anys, després de la tornada a Barcelona l’any 1960, on va continuar la seva tasca docent al CIC fins a la seva jubilació. Açò no li va impedir, però, tornar a la universitat durant els anys 70 i llicenciar-se en Filologia Anglesa. El 1980 va aparèixer a la revista Dones amb lluita un poema de Vida diària i Montserrat es vinculà al moviment feminista de Barcelona i col·laborà a La Sal Edicions de les Dones. Al mateix temps, el seu interès per les poetes anglosaxones l’estimulà a realitzar-ne excel·lents i molt recomanables traduccions al català, de les quals podem destacar Sóc vertical publicada per Proa el 2006 que recull l’obra poètica de Sylvia Plath o Com ella, una antologia d’Anne Sexton, publicada el 2011 també per Proa.

Montserrat tardaria 18 anys a publicar un segon Llibre de poemes Paraules no dites, en un volum de l’any 81 que recollia també, revisats, els poemes de Vida diària. Després vindrien altres 8 poemaris com El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Dins l’esfera del temps (1998), Memòria de tu i de mi (2006)”, etc. L’ampli reconeixement a la seva obra sorgiria sobretot a partir del volum Al cor de les paraules (2002) que recollia l’obra poètica escrita fins aleshores. Montserrat, però, continuà escrivint i donant llibres a la impremta fins a l‘últim moment, ja que el darrer poemari Enllà del parlar concís (Ed. Denes) ha estat publicat enguany.

Autora d’una obra original i de primer ordre, va cultivar amb gran eficàcia l’escriptura del vers essencial i la contenció, el poema despullat de recursos innecessaris, la paraula exacta, l’expressió més neta i la veritat poètica. Montserrat va veure reconegut el seu treball amb els més importants premis en llengua catalana: Creu de Sant Jordi, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premis Cavall Verd de poesia i de traducció, Lletra d’Or, Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Premi Nacional de la Trajectòria Professional i Artística. De la força i el vitalisme de la poeta en pot donar fe aquest breu poema: “Visc per no morir / i lluito per viure. / Per no perdre cap / d’aquests moments / que sé irrepetibles”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 30-09-2014)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s