Josep M. Palau i Camps i la novel·la negra

Enguany es compleix el centenari del naixement de Josep M. Palau i Camps (Barcelona, 1914 – Palma, 1996). Poeta, novel·lista i dramaturg, a més de naturalista, entomòleg i gestor turístic, va dedicar part de la seva producció literària a la novel·la policíaca.

Enguany es compleix el centenari del naixement de Josep M. Palau i Camps (Barcelona, 1914 – Palma, 1996). Poeta, novel·lista i dramaturg, a més de naturalista, entomòleg i gestor turístic, va dedicar part de la seva producció literària a la novel·la policíaca.

La novel·la negra en català, ja amb sòlids precedents, es començà a consolidar a la dècada dels 70 gràcies, sobretot, a l’impuls que li donà el prolífic novel·lista Manuel de Pedrolo, també primer director i responsable de la tria d’autors de la mítica col·lecció “La cua de palla” que ha publicat traduccions al català dels millors escriptors americans i europeus de novel·la negra, policíaca i d’espionatge. Després de Pedrolo, Jaume Fuster, que coneixia a fons aquest gènere fins aleshores considerat per molts com a menor, es troba a l’inici del creixent interès posterior que hi mostraren destacats escriptors, entre els quals podem citar el mateix Josep Maria Palau i Camps, Antoni Serra, Maria-Antònia Oliver, Guillem Frontera, Isabel Clara-Simó, Ferrant Torrent o, des de Menorca, Damià Borràs. Actualment la novel·la negra i policíaca en català ha assolit una notable producció en tot el nostre àmbit lingüístic, amb autors tan coneguts com Andreu Martín, Pau Vidal, Pep Coll, Sebastià Bennasar, Miquel Vicens, Xavier Aliaga, Vicent Usó, Abert Villaró, Joan Daniel-Bezsonoff o el col·lectiu valencià Unai Siset, del qual forma part l’escriptora menorquina Esperança Camps, només per citar-ne alguns.

Palau i Camps havia nascut a Barcelona l’any 1914, però just acabada la Guerra Civil és mobilitzat com a soldat d’infanteria i destinat a Mallorca, on es casaria l’any 1941. L’any següent va fixar la seva residència a Palma on visqué sempre. Com a escriptor va iniciar la carrera literària amb els llibres de poesia Mosaic d’espurnes (1951) i D’orient a occident (1959). Després centraria la seva producció en el teatre, amb obres com S’ha venut un home (Premi Ciutat de Palma de 1957) o Del cel i de la terra (1963), i la novel·la, amb llibres com Carrers, places i un rellotge (1959), Els trasplantats (Premi Ciutat de Palma de 1962), Aquesta mena d’amor (1985) o La dama del país del sol (1983).

La producció de Palau abasta, per tant, tots els gèneres literaris, però les obres que segurament el feren més conegut són les que formen la sèrie de novel·les policíaques iniciada l’any 1983 amb Assassinat al Club dels Poetes, a la qual van seguir Paisatge de dunes (1983), L’inspector ensopega (1988), Mort damunt la gespa (1991), Un cadàver desconcertant (1984), Unes lligacames negres (1996) i Escac a la Dama (2001), totes publicades a l’Editorial Moll i en les quals no manca una crítica a la societat mallorquina i al model turístic implantat. Com a protagonista principal d’aquestes novel·les Palau crea l’inspector de policia Jaume Arbós, un funcionari amb una personalitat literària molt acusada i original, que físicament recorda la figura del propi autor. Personatge parsimoniós, bevedor de camamil·la i fumador empedreït, que viu amb la seva mare i és també músic aficionat que interpreta peces d’orgue en una parròquia propera al seu pis, la figura d’Arbós, com diu Casadesús Bordoy, “no presenta l’atractiu de consolidats personatges d’altres èpoques amb fantàstiques capacitats i, malgrat això, manté el seu carisma gràcies a la seva senzillesa i la seva proximitat, que fan possible que el lector s’identifiqui amb ell. Amb aquest plantejament… agermana Arbós amb una figura clàssica de la novel•la policíaca, l’inspector Maigret.” (De l’assaig Negra i mallorquina, 2011)

Palau i Camps, a més, va mantenir una lluita continuada en defensa de la llengua catalana i va treballar de manera desinteressada en la difusió del diccionari Alcover-Moll, la Gran Enciclopèdia Catalana i revistes com Serra d’Or, Lluc i El Mirall, el diari Avui i les publicacions de l’Obra cultural Balear. Jo vaig tenir el gust de conèixer-lo a principis de la dècada dels 80 en una trobada de l’AELC i vaig tenir l’ocasió de parlar-hi una llarga estona. Hi vaig descobrir un home cordialíssim i simpàtic, de posat distingit, conversador amè i de fina ironia, a qui sempre he recordat a pesar que només vaig tornar-hi a coincidir una segona vegada.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 25-03-2014)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s