Jean Serra. Una lliçó d’humanitat

Jean Serra, El-Biar, Algèria (1952), fill de pares eivissencs exiliats, és poeta, prosista, crític literari i pintor. Autor d’una obra extensa, acaba de publicar el llibre de proses “Obstinada memòria” en què evoca la seva infància i adolescència amb el retorn familiar a Eivissa el 1957.

Jean Serra, El-Biar, Algèria (1952), fill de pares eivissencs exiliats, és poeta, prosista, crític literari i pintor. Autor d’una obra extensa, acaba de publicar el llibre de proses “Obstinada memòria” en què evoca la seva infància i adolescència amb el retorn familiar a Eivissa el 1957.

Vaig començar a tractar Jean Serra una mica tard. Si no vaig errat, va ser arran d’aquells memorables Encontres de Poetes dels Països Catalans que promovia el sempre enyorat artista i amic Francesc Calvet. A partir d’aleshores he anat retrobant en Jean en algunes ocasions i hem cultivat una amistat que valor profundament. Escriptor prolífic, de fonda vocació i entrega exemplar a la literatura, en els darrers anys ha aplegat, revisat i publicat, a vegades en edicions personals com en el cas del llibre Àmbit humà (2011), la seva obra poètica completa que constitueix un dels corpus més importants de la poesia produïda a les Illes. He tingut el goig de poder gaudir d’aquestes publicacions que en Jean m’ha fet la deferència d’enviar-me puntualment, un gest que no sé com agrair-li.

La darrera entrega d’aquest corpus va ser La revelació (Aj. d’Eivissa, 2012), un trilogia de poemes en prosa que conté els llibres Convocat silenci, Des de la quietud i Vida guanyada. Quan el darrer d’aquests llibres era encara inèdit, el crític Sam Abrams es referia així a la trilogia en un article del 2004 al diari Avui: “Tres llibres individuals de primera magnitud que creixen encara més a partir d’una lectura conjunta i transformen la nostra visió global de l’extensa producció d’un autor imprescindible dins el marc de la literatura catalana actual”. I encara afegia més endavant: “la poesia catalana tornarà a comptar amb un d’aquells llibres canònics que són, en definitiva, testimoni de la grandesa d’una llengua i una cultura”. Són paraules que expressen de manera clara la significació i la importància de la poesia de Serra. Després d’aquest llibre vindria encara el poemari Marques (El Gall Editor, 2013) que el poeta entén com “el colofó de la poesia que m’ha estat atorgat expressar”.

Jean Serra és també un excel·lent prosista com ha posat de manifest en llibres com Punt de cadeneta, Camins i llocs, Un compromís. Viure i escriure o en el conjunt de proses Obstinada memòria que el mes passat publicava l’editorial Moll. Part d’aquestes proses ja s’havien donat a conèixer anteriorment a Carta al pare i Herència clara, però en aquesta versió definitiva ens trobam amb un llibre que, com els grans vins, ha estat escrit i reelaborat al llarg de gairebé trenta anys i és el testimoni humaníssim de la infantesa del poeta des del seu naixement a El-Biar (Alger), fill d’exiliats republicans, fins al moment de la trobada i amistat, ja adolescent, amb el poeta Marià Villangómez. De manera delicada, vívida, honesta, amb intens lirisme, les proses ens presenten episodis, fets, paisatges i persones dels feliços primers anys a Alger fins a l’esclat de la guerra d’alliberament, el posterior retorn familiar a Eivissa en la duresa i precarietats de la postguerra, l’amor als pares, els jocs amb els nous amics, la descoberta del sexe, l’impacte de la natura o l’inici de la vocació literària.

L’any passat l’Editorial Moll publicava Un compromís. Viure i escriure, llibre en què trobam també tota la dimensió humana i el pensament de Jean Serra. Reflexions sobre literatura i art –la pintura és l’altra vocació de Serra i els seus llibres sempre contenen dibuixos propis– sobre la història i la societat, les injustícies i els oblits de la democràcia, sobre la barbàrie present en el món actual. Reflexions també sobre la situació de la nostra llengua, com aquesta confessió de l’epíleg: “Des de ben jove he cregut que un home pertany al lloc on és necessari. Cap al final d’aquest llibre em demano si no vaig equivocar-me de llengua i de lloc. Però no em penedeixo d’haver servit, com millor he pogut i sabut, la llengua catalana ni, emprant-la, d’haver-me posat al costat dels desafavorits, alçant la meva veu irada contra els desafurs dels proterviosos”. En aquests llibres, com en tota l’obra de Jean Serra, no hi trobam només la millor literatura, sinó també tota una lliçó d’humanitat, d’honestedat.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 28-01-2014)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietari i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s