En memòria de Jaume Pomar

Treballador incansable de la paraula fins als darrers moments, Jaume Pomar va morir a Palma el passat mes de juliol. Hi havia nascut el 1943 i al llarg de la seva vida va mantenir una intensa activitat literària amb nombroses publicacions tant de llibres com en premsa. Poeta, narrador, traductor, biògraf, la seva figura és la de l’autèntic home de lletres que construeix amb passió una obra singular.

Treballador incansable de la paraula fins als darrers moments, Jaume Pomar va morir a Palma el passat mes de juliol. Hi havia nascut el 1943 i al llarg de la seva vida va mantenir una intensa activitat literària amb nombroses publicacions tant de llibres com en premsa. Poeta, narrador, traductor, biògraf, la seva figura és la de l’autèntic home de lletres que construeix amb passió una obra singular.

El passat mes de juliol moria a Palma, després d’una llarga malaltia, Jaume Pomar, un dels millors poetes del segle XX a les nostres illes. Pomar era una persona d’una vasta cultura i d’un gran rigor intel·lectual que no dubtava a manifestar una crítica acerada quan ho creia necessari. S’havia donat a conèixer amb l’obra Tota la ira dels justos (Premi Ciutat de Palma, 1966), un poemari combatiu dins els corrents del realisme social que havia marcat aquella època. (“Ens han farcit el cos de mala llet, / de ràbia fosca i de tristor a la veu”). L’any 1970 tornaria a guanyar el premi Ciutat de Palma amb el llibre Inútil fracàs encara dins el mateix corrent literari, però després s’aniria desfent d’aquesta influència i trobaria el seu estil propi, de caràcter més metafísic i centrat  en el treball lingüístic, ric en metàfores i símbols que extreuen tot el poder connotatiu de la llengua i l’enriqueixen amb la potència de nous significats. Pomar, a més, era un mestre en la construcció de versos plens de bellesa i amb gran domini de les formes mètriques i del poema llarg. Va escriure quinze poemaris al llarg de la seva vida i va guanyar, a més dels ja citats, premis tan importants com la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona, El Cavall Verd de poesia, el Màrius Sampere o el Pare Colom, entre d’altres. La seva obra constitueix en paraules de Biel Mesquida “un dels corpus més potents de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX”.

Jaume Pomar publicà també narrativa Un dia o altre acabaré de legionari i Bolla negra, a més d’estudis literaris i biografies, així com els textos autobiogràfics aplegats a El temps que fuig i Temps inconjugable. Va ser un gran estudiós de la vida i de l’obra del novel·lista Llorenç Villalonga, sobre qui va escriure diversos llibres i articles – especialment l’extensa obra La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga (Moll, 1995) ­– i de qui traduí al castellà diverses obres. Va traduir també al castellà la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, així com va ser traductor al català de textos escrits en castellà, francès o italià.

L’obra poètica de Jaume Pomar es va tancar amb el magnífic poemari Cants de Montalt (Ed. Lleonard Muntaner), publicat l’octubre de l’any passat, que constituïx el testament literari de l’autor. Es tracta d’un llibre punyent, però a la vegada amb la bellesa profunda de la paraula poètica, amb la factura impecable del decasíl·lab, amb versos rotunds, esplèndids i la imatgeria esplendorosa del poeta. El dolor, el temps que fuig, el pressentiment del final, la nostàlgia i el record, sovint amarg, i també la ràbia i la denúncia, també el sarcasme si convé, el sentiment d’exili, la soledat, potser l’absurd. Paraula essencial i colpidora. “Ja només ets el què i el com estimes: / l’essència de l’home és el desig”. Paraula covada en els plecs profunds de l’home que s’enfronta al seu destí. “El temps és una mandra empresonada, / un càstig dels blasfems perquè la fe / ha desbordat els llits de la memòria, / les ratlles del llaurar, talment les lletres / d’una cançó mig morta d’enyorança”. El llibre acaba amb un poema titulat “Carta a Bartomeu Fiol” on, arran de la mort del poeta, Pomar fa referència a la seva amistat i recorre diversos llibres de Fiol, a la vegada que aprofita per expressar una àcida denúncia dels poders econòmics que ofeguen l’home d’avui. Hi trobam significatives referències al nostre clàssic Fra Turmeda i el seu “Elogi dels diners” i al poble d’Edom que Fiol prenia com a símbol. “L’odi, l’enveja, la groga i ajupida avarícia, / la insaciable gola, la despietada luxúria, / armen remor i brega amb diners per senyera”.

Després de la mort de Jaume Pomar, seria el moment que qualque editorial emprengués l’edició de l’obra completa d’aquest poeta imprescindible. S’ho mereix el corpus excel·lent que va construir i s’ho mereix el bon lector de poesia.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 24-09-2013)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s