Joan Teixidor. L’elegància d’una veu lírica

El passat mes de gener es complia el centenari del naixement de Joan Teixidor i Comes (Olot, 1913 – Barcelona, 1992), poeta, crític literari, assagista i editor. Teixidor, que encara no ha estat prou reconegut, és una de les figures de la literatura catalana reivindicades per Sam Abrams qui, el 2012, va guanyar la Beca Martí i Pol per dur a terme l’edició crítica de la poesia completa de Joan Teixidor, la millor manera de commemorar el seu aniversari.

El passat mes de gener es complia el centenari del naixement de Joan Teixidor i Comes (Olot, 1913 – Barcelona, 1992), poeta, crític literari, assagista i editor. Teixidor, que encara no ha estat prou reconegut, és una de les figures de la literatura catalana reivindicades per Sam Abrams qui, el 2012, va guanyar la Beca Martí i Pol per dur a terme l’edició crítica de la poesia completa de Joan Teixidor, la millor manera de commemorar el seu aniversari.

Joan Teixidor formà part de la generació que Joan Fuster anomenà “sacrificada”, és a dir la que va veure interrompuda, en plena joventut, la seva carrera a causa de la Guerra Civil i la dictadura. Company universitari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu, nascuts també el 1913, com ells començà a publicar de ben jove i com ells participà en la creació d’aquell “àmbit estricte d’exigència literària” com diu Rosa Delor en parlar d’aquella generació “ara quasi mítica”.

Des de la publicació del seu primer llibre, Poemes 1931, i fins al final de la guerra, Teixidor mantingué una intensa activitat intel·lectual i creativa. Així, a més de la publicació dels poemaris Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937), col·laborà en diverses revistes literàries de l’època i va ser fundador de Quaderns de poesia, una publicació mensual de gran qualitat artística en què apareixen textos poètics en català, però també en castellà i francès, dels millors poetes del moment, així com articles i comentaris sobre literatura. Aquesta activitat li permeté entrar en contacte amb grans figures de la poesia europea com Valéry, Ungaretti, Éluard, Lorca.

Acabada la guerra trobam Joan Teixidor entre els col·laboradors de la revista Destino que editaven, a Barcelona, Josep Vergés i Ignasi Agustí. I seran Teixidor i Vergés qui, el 1939, crearan l’editorial que durà el mateix nom del setmanari. D’aquesta manera Teixidor es convertirà en l’editor dels 46 volums de l’obra completa de Josep Pla. A Destino Teixidor exerceix la crítica literària, ara forçosament en castellà, però, des del principi, amb atenció posada en les poques mostres d’una literatura catalana que començava a manifestar la seva existència a pesar de totes les prohibicions. És així que Destino, a través de Teixidor, serà l’única revista de l’època que publicarà una crítica, l’agost de 1948, de Primera història d’Esther de Salvador Espriu de la qual diu que “em sembla ésser una de les peces fonamentals de la literatura catalana moderna (…) tenim l’esbalaïdora sensació d’acostar-nos a una cosa que està destinada a perpetuar-se, a romandre com a emblema, símbol, consigna o senyal del nostre temps”. (v. Agustí Pons, Espriu transparent. Ed. Proa, 2013, pàg. 277).

Teixidor reprèn la publicació de la seva poesia l’any 1948 amb l’obra Camí dels dies que mostra ja una escriptura depurada de les influències post simbolistes dels seus primers llibres, en què es podia endevinar el pes de Carles Riba que, a més, havia estat professor del poeta a la universitat. Aquí Teixidor troba la seva veu original i la poesia es fa més personal i despullada, però serà en el llibre següent, El príncep de 1954, on Teixidor aconsegueix la plena maduresa expressiva i una intensitat lírica de gran volada i elegància. El poemari, escrit a partir de l’experiència traumàtica de la mort d’un fill encara infant, és una de les grans obres elegíaques de la literatura catalana i la que el farà més conegut i recordat. “El guany d’aquest martiri ha estat un dels més nobles cants elegíacs que conec”, escriuria Salvador Espriu en el pròleg al llibre.

El 1969 Edicions 62 publicava l’obra poètica de Joan Teixidor sota el títol Una veu et crida amb la inclusió del poemari inèdit Quan tot es trenca que reflexiona de manera especial sobre el sentiment de la pèrdua. A partir d’aleshores vindria un llarg silenci poètic i un incomprensible oblit del poeta. Teixidor va rompre aquest silenci trenta anys després amb la publicació de Fluvià (Ed. Columna, 1989), un llibre fastuós, per dir-ho amb paraules de Sam Abrams. Fluvià, el riu que passa per la seva ciutat d’Olot, és també el riu de la vida, del recorregut realitzat pel poeta. Si en el darrer poema d’El príncep Teixidor mostrava la desolació i el dolor de la pèrdua “Era un àngel que feia el seu camí / i sojornava uns anys a casa nostra. / Ens partírem el pa; tot era alegre. / Ara torna a ser fora”, a Fluvià, ja cap al final de la seva vida, escriu una variant d’aquest poema en què reivindica l’alegria i tanca un cicle vital: “Un àngel ha tornat a casa nostra. / Ens partirem el pa una altra vegada. / Que hi sojorni molts anys / i que tot sigui alegre / quan jo seré fora”.

L’illa inaudita (Diari Menorca, 02-04-2013)

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Premsa i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s